23 de desembre 2004

IX. Del Boch i l'Ermità

Trobava's lo bon ermità el Sacre Llibre llegint, com d'un cop fità sos ulls en un boc que allà hi xalava, no fotent brot mes, això sí, en ple gaudeamus a expenses dels brots d'herba que llucaven a la vall bona, esperonades en la remor del rierol.

—Boch, on són tes ovelles? Au, lleixa la teca i atansa't, puix quelcom de cabdal haig de dir-te.

L'animal, nogensmenys, restà quiet i mut, badoc, ullant aquell arnat barbut malgipat. Indiferent, acotà el cap i reprengué l'abundós àpat.

—BOOOOOOOCH! —iterà el bonhome un xic consternat davant aital menysteniment—, boch, vine cap a mi, car quelcom de substancial i essencial haig de recontar-te.

La bèstia garneua, ara sí, llucà l'ermità, s'hi apropà i finalment li mossegà un peu. El bonhome, d'esma, li clavà puntada de peu al cap, tot blasmant:

—Per Santa Llúcia, Sant Pere i Sant Joan: quina forassenyada bèstia llanuda sens senderi és aquest boch? Que Déu nostre Senyor em perdó, mes que engeguin al canyet el cavicorni del dimoni!

El boc, esverat, rompé a córrer d'allà, fins a amagar-se rere unes bardisses, on s'adonà del que havia passat i decidí no oblidar-ho nulltemps, per la qual cosa ho apuntà i ho difongué.

03 d’octubre 2004

VIII. La gent estranya

L'ermità eixí de sa closa i emprengué un gens fressat viarany, ruixat per un diví raig de llum que guiava ses passes. Cop en sec, trobà's amb un bonhom que esgaripava rars mots.

-Ssnysssynysssnysts! -lleixà anar vehementment.
-Oh, bonhom, què vos esdevé que vos defalleix la parla, vos llangueix los mots, vos menyscaba la llenga i vos marfon lo senderi? -inquirí l'ermità amb ingènua fam cognoscitiva. Mes lo bonhom respongué amb aitals paraules:
-Ssnyssuphsuthnysts shrsnys!

Desconhortat, l'ermità cogità de jaquir aquell bonhom, mes com ja vinclava sa fam cognoscitiva adonà's que d'entre els pollancres més homs d'estranya parla en sorgien a raig fet, en babèlica escena.

-Per Santa Llúcia, valga'm Déu nostre Senyor, capdetrons a balquena! A què deu ésser degut tants homs de llenga exòtica? Com lo dimoni els llambrots d'aquests infeliços a voluntat belluga?

I seguí clamant-se de l'infortuni d'aquell proïsme, mes del seu propi infortuny hagués hagut de clamar-se, puix tots ensems s'aproparen a l'ermità, xisclant en aquell inoït llengatge.

-Shrechshrechshrechshrech! -cantaven tots a l'encop, inapel·lablement apropant-se a l'ermità, encerclant-lo de mica en mica, xino-xano, braços alçats en angle recte i mans obertes amb el palmell apuntant-li la cara.

-Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah! -esclafí l'ermità secament. Tot d'una, en veient el que li queia al damunt, s'agenollà, aplegà les mans i, esguardant el cel, pregà la més bella i humil oració que sabia.

-Shrechshrechshrechshrech! -raucaven eixordadorament, cada volta més aprop de l'ermità, els malhoms. Fins que hi arribaren. El garfiren pels braços, pel cos, per les cames, pel coll, pel nas i pels cabells, repetint amb constància el seu rauc. Sacsejaren l'ermità violentament, fortes batzegades desllorigadores. L'ermità, de cop i volta, exclamà:

-Shrech!

Tot seguit els zombies donaren per acabada l'operació. Seguidament, respongueren:

-Shrech shnysnhsh ka?

L'ermità, inspirat divinament, infòs d'una il·luminació atorgada per Déu, encara esmaperdut pel fatídic malastre, però amb energies renovellades, aconseguí contestar amb semblants mots:

-Hochshch, shrshctttthscshtsashch clscrsach shnysssnyessnytch ny!

La conversa fou, després de tot, prou cordial. Esdevingué el cas que lo bon ermità, tots temps que volgué circular per aquell racó de boscatge havia de parlar en aquell inconegut idioma. Aquells éssers, provinents d'una terra estranya, més enllà de les antípodes, bandejats de sa nació per l'opressió de la gana, havien anat a parar feia quaranta anys allí, a Montserrat. En vista de llur incapacitat per integrar-se de qualsevol manera, cada volta que trobaven un passavolant l'obligaven a adaptar-se a ells. D'aquesta manera, tot i ésser per desventura eixorcs, havien anat guanyant en nombre paulatinament els darrers anys.

Amb tot, lo bon ermità es mantenia allunyat d'aquell lloc sempre que li era possible, i pregava a Déu que un jorn volgués que aquella colla d'estrangers s'adaptés a la cultura catalana.

29 d’agost 2004

VII. L'aiguat

Un cop ensamblat l'aparell que havia de fer fermentar la gírgola, es preparà un cafetó al·lucinogen i, contra pronòstic, adormí's.

De sobte, un gran tro i un gran llamp el féu deixondir de sa capcinadeta. Esbatanà la finestra i guaità bocabadat com descarregava el ruixat. Un ramat esbarriat d'una centena d'ovelles muntaven la vall cap el monestir, però una sobtosa riada se les emportà entre bels gemegosos. L'aiga davallava poderosa, arrencant arbres de soca-rel com una raor talla els pèls de la barba. Aleshores notà que per la part jussana de l'ermita s'escolava aiga. S'obrí un esvoranc i a pressió eixí un rajolí d'aiga, com l'esvoranc fiu-se cascuna volta més ample tro que son diàmetre feia no menys de dos pams i tres dits d'ample. L'aiga s'acumulava, de pus en pus, tro que arribà al nas del bon home, el qual, en no saber nedar, esbotzà la porta per sortir, mes l'allau líquida se l'emportà amb ella. Perdé el coneixement.

Com es despertà enmig de la plana el sol rutilant li rostí la cara. S'aixecà, desorientat, avançà unes passes errívoles, i adoní's que es trobava només a tres metres de l'ermita, que no havia hagut cap aiguat i què havia afegit massa pòsit burell de gírgola al cafetetxo. Entrà a l'ermita a llegir un capítol de l'Eclesiastès, però la bonior eixordadora de bels i esquelles proferit per un ramat d'un centenar d'ovelles no li ho permeteren.

28 d’agost 2004

VI. De la vella del mercat

L'endemà anà a recollir algunes gírgoles, tot joliu pels coneixements adquirits. Però tanta felicitat aclucà sos ulls, per què no veié la pedra que el féu fotre de lloros. Son nas rajant sang, esmaperdut, aixecà la pedra i casualment trobà una peça d'or. Amb la peça anà al poble i comprà un carro sencer de tonyines i un xic de cotó fluix i vodka per curar les ferides. Anà a la Fonda de l'Ase Barraler i demanà una cambra petita però amb caliu i vistes al bosc per a guarir-se. Mentre fumava a la cambra veié una velleta que amb penes i treballs duia un gros cistell curull de queviures adquirits al mercat. A corre-cuita eixí al carrer i se li adreçà amb aitals paraules:

—Oh!, ínclita dama que avanceu soliua pel camí, què feu arrossegant tan feixuga càrega sense que cap d'aquests inics pecaires vos vulguin prestar ajut? Permeteu-me, bella senecta, que vos porti la feixuga senalla fins vós vulgau, ja sia aquesta cantonada o la mateixa fi del món.

Molt se meravellà la dona, qui acceptà de bon grat l'oferiment d'aquell tocat del bolet, puix l'ermità era molt més feble que la vella, i ses escardalenques cames de filferro no estintolarien un nen de cinc anys. La vella, amb tot, dix-li:

—Sou molt amable, mercès, visc al poble del costat, si fóssiu tan amable de carregar el cove fins la somera çajús vos ho fort remerciaria. Déu n'hi do, si sou gentil home!

I, encontinent, l'ermità lleixà el cabàs a terra. Una poma rossolà carrer avall. Irat, el sant home respòs mots semblants:

—Com pot ésser possible, i haver-se donat el cas, que jo aquesta no l'esperava! Car, senecta dama, vós acabeu de cometre un dels pecats més ignominiosos que hom pot cometre: en vostre parlar heu inclòs massa lleugerament lo nom de Nostre Gran Senyor Omnipotent i Totpoderós, heu pronunciat debades son sacre nom, vituperant la llei mosaica qui clarament defèn de pronuciar-lo vanament, per què mereixeu ésser atonyinada.

I prengué una tonyina que la vella havia comprada al mercat i del colp estassà-la a terra. Espaventada, esglaiada, amb gran feredat i més basarda, arreplegà el peix i tot allò que havia caigut de la cistella i aplegà corrents l'embadocada somera, qui ensumava el sès d'un asenet, i tan tost com l'atzembla permeté fugí de l'abast del bon ermità. El bon home, afligit, ficà de genolls i exclamà just al bell mig del carrer:

—Oh ingrata!, no sols no se n'adona del seu greu defalt, ans corre espaventada de son salvador! Déu me'n guard de trobar-me més pecadors com aquesta mala pècora; esper que a futur haja més sort que a present.

I amb la cua entre cames girà cua i marxà entristit a la seva ermita, per encetar el procés que el bon pelegrí li havia explicat.

24 d’agost 2004

V. De com aprengué l'ermità a conservar les tonyines

Ans de sa departiment, emperò, l'ermità encara dix açó:

—Sóc verament feliç que us hajau adonat de vostre greu defalt. Ans de remprendre vostre encomiable viatge, vos prec que em vulgueu explanar el secret de tan llonga conservació de la tonyina.

I el pelegrí prestament respòs-li tot allò que freturava el peix per romanir mitja centúria en bon estat, i tot allò que calia per tal com, amb progressiu desvirtuament, encara n'aguantés mig segle més.

—E, si esventres tal com t'he detallat la tonyina, amb gran virtut es servarà més d'una dècada, sense caldre sal ni cap més espècia. Mes el secret real és aqueixa pols de gírgola de card fermentada. S'extreu del rizoma del bolet, es lleixa fer ferment trenta-nou dies a lloch fresch i sech i se li afegeix, el dia tretze, un poch de rochefort podrit. El quarantè jorn es met la pols de gírgola fermentada en un pot i es cou a foch lent tretze jorns més. Tot seguit es lleva del foch i es lleixa a l'ampit que es glaci amb el fred polar suech. Així, congelada, la pols mai no es fa malbé.

L'ermità agraí-li molt lo seu parlar, acomiadaren-se i cascú prengué direccions oposades. Una volta a la ruïnosa ermita, el sant home fumà's un cigar al·lucinogen i somnià tots els pecadors que caurien als seus peus gràcies a la innovadora tèchnica de conservació de tonyines que acabava d'aprendre.

23 d’agost 2004

IV. De com atonyinà el primer pecador

Recorria el caminoi que travessa la foresta, on es trobà amb un pelegrí suec que duia deu anys caminant amb penes i treballs des de la seva Kiruna natal fins a Montserrat. L'home, en avançada senectud, dix-li que ans que la vella dalla li tolgués la vida havia pelegrinat a Terra Santa i ara volia pregar a la Santa Mare de Déu de Montserrat que li llevés definitivament els pecats per poder finar ses dies en pau amb Déu. L'ermità fou content de la seva explicació, mes li demanà per què hi anava realment, si per amor a la Providència Divina o per por a la mort, perquè gran diferència ell hi discernia. I el pelegrí respòs-li:

—Bé és cert que am Déu sobre totes les coses, mes també és cert que més per estima viatge per assegurar-me un lloc a l'eternal paradís, puix aquesta vida pot semblar llarga, emperò l'altra no té fi. I així jo crec que dedicant deu anys de ma curta vida a Déu nostre senyor jo em guanyaré lo Cel.

L'ermità, enravenat de fellonia, preguntà-li estrafent cara de pòquer, per desfressar l'ira, què duia desat a la bossa.

—Duc una gran tonyina, peixcada a les mars del Nord, d'on jo sóc vengut. L'he conservada aquesta dècada amb la mil·lenària tècnica d'esfreixurament i condimentació, que sens passar per foc ni fred especial, només defugint del sol directe i de l'aire, es conserva mig segle. I el porto per açò com fou la segona tonyina més grossa que capturàrem, car sempre fem així: la primera ens la manuguem i la segona l'oferim. Amb la terça la donem als rodamons.

Sens desembolicar ni res, l'ermità encegat per aitan pecaminós capteniment, atonyinà-li fortment, que li llevà un queixal i li sagnava el nas, abatut a terra. Aixecà's, i preguntà-li per quina raó havia-li tustat tan fort amb sa tonyina. L'ermità respòs-li aitals mots:

—Donchs no sabeu que haveu d'amar Déu per damunt qualsevulla altra cosa? Idò, per què oferiu la segona tonyina, ans de la primera? Idò, per què avantposeu la vostra glòria al Cel que l'amor a Déu? Vós sou un pecador, lo vostre cor és corrupte, i per tal delicte jo us he atonyinat, per fer-vos veure vostre greu defalliment.

Com si hagués vist la llum, el pelegrí adonà's de son greu error. Havia estat fent via aquests darrers deu anys només per ell mateix, a glòria seva, no pas per Déu, per la qual cosa Ell li havia tramès aquell bon ermità, que ans d'escometre l'error final a Montserrat el fes veure com d'errat era. Donà mil gràcies a Déu i a l'ermità, i preguntà-li com li podia tornar el gran favor. L'ermità, lacònic, digué:

—No em fretura àls, amic meu pelegrí, que extenguis el Mot del Senyor, i que facis córrer la veu que un ermità atonyinarà tot aquell qui en pecat trobi.

El pelegrí besà-li als llambrots, i agraint-li-ho cent voltes més anà a concloure son llarg viatge.

22 d’agost 2004

III. Del vot que l'ermità féu.

Tantost hagué pres aquella determinació de continent eixí de la rònega ermita, amb l'objectiu d'ésser aplegat en menys de mitja hora al santíssim Monestir de Montserrat, on besà la Moreneta tres cops aprés de pronunciar semblant vot:

—Per l'amor infrangible sempiternal que vós Déu totpoderós ens has a tots nosaltres, vils pecadors, i que tan incommensurable és que àdhuc trameteres ton fill per perir per nosaltres i soferir les cruels vileses mundanals; jo vos promet que nulltemps no restaré pas en pau fins que no hagi aconseguit lo meu propòsit, que és només a la llaor i més glòria divinal vostra, i que consisteix en l'atonyinament de tot vil pecador que jo clissi, amb el ferm objectiu de fer millorar aquestes contrades tant com jo podré, tostemps amb el vostre inestimable ajut. Perquè temps era temps, que Marta filava, que jo era innocent púber, la nefanda avolesa del diable no era tan extesa, i això sense cap retret a vós Déu omnipotent, deu inestroncable d'amor, ans a la feblesa de la gent d'aquest temps present, que de tot en diuen que en aquell temps, de la palla en feien fems i dels fems en feien palla, i defugen de seguir els manaments i la vostra sacra Paraula. I per això fer, vos agraeixo la descoberta del pols de gírgola, que m'ha fet badar els ulls i m'ha fet veure la llum, i m'atorgaran força en cas de defalliment, tostemps emperò havent, oh grandíssim Déu, a vós en totes les meves cogitacions. I en resum, abans mort i soterrat que lleixar la meva tasca divinal, que jo vot que fins que no trob cap més pecador a qui atonyinar, milloraré els meus coneixements sobre tonyines i perseguiré tot aquell qui es vegi temptat per Mafumet o Belcebú o qualque dimoni que sia.

Aprés de votar d'aquesta singular manera, davallà per darrer cop, xino-xano, a la seva vella ermita.

21 d’agost 2004

II. Atonyinats

Cop en sec, adoní's que un dels bolets li havia caigut vora un escampall d'andròmines d'alquímia, que era gran desolació de veure com semblava un cau de rates. Ensumant la flaire que surava ensems que connectava els singulars aparells aviat hagué enllestida una psychodèlica figura de vidre i metall. Mesclant ignotes substàncies químiques i afegint-hi espores de gírgola en un matràs hi anà degotant de mica en mica un espès suc atzur llampant, que escalfat al foc generà un pòsit burell de textura farinosa, que barrejà amb el seu tabac habitual. D'aleshores ençà, abans de cada pregària se'n fumava un o dos cigars al·lucinògens, i aviat deixà la vida contemplativa per esmerçar ses energies minvants a la recerca bibliogràfica de l'art de la conservació de la tonyina.

Capítol Primer. Gírgoles

A les amples esplanades de la vall montserratina un hom ermità hi passava llongues hores adés clissant els aucells, adés estudiant les diverses natures de les espècies de bolets que poblaven l'herbei. Així un jorn trobà, aprés d'haver pregat tot lo rúfol matí a camp obert, un bell exemplar de gírgola que creixia a la vora d'un card. El pietós hom, que mai no n'havia vista cap, ni coneixia quines eren ses proprietats ni els usos que la societat en fa, el dugué a la seva humil ermita, amagada de qualsevol esguard aliè, puix el seu proïsme s'extenia només a les bestioles i animalons que l'envoltaven, i al seu ombrígol, i en aquell bell lloch someté la propdita gírgola a tota classe de proves per esbrinar les seves proprietats. El capell era vermell viu i un poc rellent pel xàfech, i pensà com el veié que era verinós; mes en veure que certes aus que per allí voltaven bequejaven una gírgola que li caigué de la senalla, deduí que no n'era pas de verinosa. La meitat del petit grapat de bolets que aquell dia recollí els meté dins l'olla per tal que el servissin de dinar aquell jorn, i l'altra meitat els guardà per lliurar-los en ofrena a Déu per la santíssima gràcia que li havia estat donada, en permetre que aquell dia pogués menjar àpat novell que mai no havia tastat. I fou content i tot seguit pregà a déu les oracions que esqueien aquella hora.