23 de desembre 2004

IX. Del Boch i l'Ermità

Trobava's lo bon ermità el Sacre Llibre llegint, com d'un cop fità sos ulls en un boc que allà hi xalava, no fotent brot mes, això sí, en ple gaudeamus a expenses dels brots d'herba que llucaven a la vall bona, esperonades en la remor del rierol.

—Boch, on són tes ovelles? Au, lleixa la teca i atansa't, puix quelcom de cabdal haig de dir-te.

L'animal, nogensmenys, restà quiet i mut, badoc, ullant aquell arnat barbut malgipat. Indiferent, acotà el cap i reprengué l'abundós àpat.

—BOOOOOOOCH! —iterà el bonhome un xic consternat davant aital menysteniment—, boch, vine cap a mi, car quelcom de substancial i essencial haig de recontar-te.

La bèstia garneua, ara sí, llucà l'ermità, s'hi apropà i finalment li mossegà un peu. El bonhome, d'esma, li clavà puntada de peu al cap, tot blasmant:

—Per Santa Llúcia, Sant Pere i Sant Joan: quina forassenyada bèstia llanuda sens senderi és aquest boch? Que Déu nostre Senyor em perdó, mes que engeguin al canyet el cavicorni del dimoni!

El boc, esverat, rompé a córrer d'allà, fins a amagar-se rere unes bardisses, on s'adonà del que havia passat i decidí no oblidar-ho nulltemps, per la qual cosa ho apuntà i ho difongué.