25 de desembre 2007

Reflexió castellera nadalenca

Llegint els correus interns d'Arreplegats (els castellers rivals de Ganàpies), fa uns dies que estic reflexionant sobre uns aspectes de les colles castelleres. Es tracta de com estructurar o orientar la colla: si des del vessant social, o si de l'estrictament casteller.

Ganàpies és una Colla que des del seu inici s'ha definit per ser un aplec d'amiguets que a més fan castells. S'ha potenciat el vessant lúdic i festiu i no s'ha preocupat gaire per si els castells duien aconxaneta o si només eren de cinc pisos. Quan jo vaig entrar-hi anava així, però amb el temps ha anat donant més importància als castells, tot i que l'essència prístina encara roman, malgrat cada cop més perfumada amb la suor de l'esforç casteller.

Els Arreplegats han estat la versió ultracompetitiva i castellera de les colles universitàries. Si Ganàpies fou, en algun moment, una caricatura de les colles xirucaires del nord, Arreplegats es troba al cantó oposat, recollint la tradició sobretot de Vilafranca: van del mateix color i sempre han tingut molts castellers d'aquella zona. La seva teoria és que el que uneix la gent en una colla és l'objectiu del castell, perquè per fer un esplai ja hi ha moltes altres menes d'associacions. Cal estructurar el col·lectiu al voltant d'aquesta fita, cada dia més elevada, i cohesionar amb aquests valors i actituds. D'aquí, en sorgeix també l'amistat i companyonia.

Vist en perspectiva, l'opció arreplegada dóna millors resultats. Caldria, però, observar altres variables, com ara que ells tenen un mercat de castellers potencials molt més nombrós, i que gaudeixen de l'efecte crida: en ser més grans, algú que dubta acaba anant als verds. Potenciar el vessant casteller crea major cultura castellera i fixa uns objectius clars que poden fàcilment engrescar la gent. Potenciar l'àmbit lúdic i social pot atreure més gent no castellera i establir lligams personals més forts, però pot fer que els que volen fer castells se n'atipin, o que els que no es troben bé en el col·lectiu, marxin abans.

Els Castellers d'Esplugues som una mena de barreja. En haver poca cultura castellera en la nostra colla, la majoria de gent que hi ha hi és per l'ambient i perquè s'ho passen bé. Però és evident que el nostre primer objectiu és fer castells i crèixer. Quan escric l'editorial de la revista d'Esplugues, poso èmfasi en l'àmbit casteller; quan escric el de Ganàpies, parlo sobretot de sexe i drogues.

En una entrevista que vaig fer per la revista d'Esplugues, el secretari em va dir que la forma perquè hi entri més gent és el boca-orella i l'aspecte social. Ara penso que una forma per aconseguir que la gent s'hi quedi és fomentar la cultura castellera, la competitivitat i l'autosuperació. Quan he vist en diverses ocasions el 4de7a d'Arreplegats, sempre m'ha fet vergonya que Esplugues no el pugui fer. Doncs la gent hauria d'adonar-se que l'hem d'assolir ja, hauria de tenir orgull casteller i necessitat de superar-se. I etcètera.

30 de novembre 2007

Diada de ganàpies

Vaig anar ahir a la diada de Ganàpies. Enguany només he anat als dos assaigs d'aquesta setmana i al primer de tots. Definitivament, sóc un ésser estrany allí.

Ganàpies està canviant moltíssim els darrers temps. Ahir fins i tot la cap de colla d'Arreplegats ens va felicitar... pels castells. Sembla que de bon grat, sense ironia. I si l'enemic et felicita és que hi deu haver una cosa que no acaba de rutllar.

Vem obrir l'actuació amb el 5de6. Faltava un baix i m'hi van posar a mi. La pinya estava molt mal lligada, i es va quadrar el castell a ull per dues o tres persones diferents. Jo estava a la carregada de la torre. Vem haver de desmuntar el primer intent, i seguint l'estil de la plaça del Blat, vem repetir intent tot seguit. El segon sembla que estava millor quadrat, però la meva part de pinya estava de pena. Hi ha gent que no ha fet mai de crossa que s'hi estrenava, i fet i fet, a assaig mai s'ha lligat un cinc. Pel que m'han dit, el 5de6 ha estat molt bé i molt parat.

A segona ronda hem carregat el 2de6. Aquí jo feia de terceres mans. La torre ha pujat dreta, una mica descompensada en alçades, i a la descarregada ha patit un parell de batzegades. Un dels dos baixos ha perdut la posició, el pou de la torre se l'ha empassat, i tot se n'ha anat avall. Tothom llevat d'ell coincidia a culpar-lo de la malvestat: la pinya estava molt millor, el tronc havia aguantat força bé.

A tercera ronda han volgut provar el Pde5. Tot just quan l'enxaneta passava la motxilla, el pilar s'ha trencat per dalt. També semblava que el tronc estava bé, però ja se sap, que el moment crític és quan l'enxaneta passa la frontera. Pel que sé, els assaigs no donaven prou garanties (ni de bon tros) per descarregar-lo, i malgrat algú del tronc pensés que era factible, també era evident que era una temeritat.

A repetició hem desmuntat el 4de6, i tot seguit, estil Valls, l'hem repetit, fet un bunyol, però descarregat. El 4de6 blindat ha romàs blindat, però ben rebregat. I hem acabat amb un pilar de quatre que ha sortit volant, i algun pilar novato.

En total, tres llenyes (2de6c, iPde5, Pde4c) i un intent desmuntat de 5de6. El problema que veig amb Ganàpies és que es vol forçar molt i provar castells massa al límit. Hi ha un grup de castellers que són a la colla a fer castells, quan aquesta colla era simplement una colla d'amics que feien castells, que si queien era perquè anaven borratxos. Ara caiem perquè volem provar coses que o bé no hem assajat prou, o bé no en tenim la capacitat (per exemple, no tenim prou pinya, o no l'hem poguda assajar). El problema és que hi ha gent que deu volguer assemblar-se als Arreplegats, i per això quan la cap de colla verda ens ha felicitat, he vist que alguna cosa no va bé. Hem tirat pilar de cinc en ronda de castells, hem caigut tres vegades amb algú mig lesionat. Ganàpies està governada per la Tècnica i el tronc: ganàpies és una cap de colla i un tronc titular. És una mena d'aristocràcia castellera: mana qui puja al pilar de cinc i algú altre de tronc més la cap de colla. Això és als antípodes del que era Ganàpies fa tres anys, tot i que sigui més o menys corrent en una colla castellera normal.

La festa va seguir la mateixa pauta de sempre, amb un cantant diferent però que es copiava d'en Jaume Barri. Aquest cop ha faltat menjar. Feia molt de fred. He agafat una sola Revista, que està bé. He menjat un pastís de maria que no m'ho ha semblat, però m'ha esqueixat el cap. He començat a pensar coses molt estranyes, i he enfilat al tren. Allí he mirat els passatgers i tots em semblaven estranys. Un home semblava molt amoïnat per alguna cosa, no parava de fer jocs de mans, i joguinejava amb l'anell de casat. L'he mirat als ulls una altra vegada, ràpid i furtiu com abans, però llavors he topat amb els seus ulls esbatanats que em fitaven amenaçadors. M'he cagat i he mirat cap a una altra banda, i hi havia un noi d'uns trenta anys parlant un català molt xava per telèfon. Es menjava les ungles sistemàticament, bellugava la cama amb insistència, i quan ha penjat el mòbil n'ha agafat l'altre i s'ha posat a xerrar un altre cop. Amb l'altra mà, potinejava el mòbil. Quan ha acabat de parlar, m'ha semblat que els seus ulls verds em fitaven, amenaçadors. M'ha semblat que estava rodejat de psicòpates i mafiosos, i he tingut pensaments anihiladors que m'han immergit en una mena de desesper existencial, on res no estava bé ni encaixava jo enlloc. El meu jo s'enfonsava en un pou i perdia la meva imatge, no sabia on era —ni què hi feia— ni qui era, i, si era alguna cosa, era un mort en vida o una ànima en pena en un món de mafiosos i de boigs, hostil i desconegut, un esbarzerar on, per no morir desagnat i esgarrapat, el millor era quedar-se allí on era, quiet, desapercebut, a l'ombra al marge de tota la resta.

He pensat que hi ha una tendència natural a la formació d'oligarquies. Que hi ha gent que pel sol fet de ser com és, té tendència a imposar-se i a destacar-se damunt dels altres i transformar l'entorn perquè respongui a les seves necessitats o anhels o voluntat. Aquests aristòcrates s'ajunten amb altres aristòcrates i formen l'oligarquia aristocràtica i un govern al marge del govern legítimament constituït. Amb la seva capacitat de fer-se sentir, l'oligarquia diguem-ne carismàtica és qui decideix què es vol fer. L'oligarquia no fa el pallasso amb la resta de la massa, s'hi contraposa i creu sempre que té la raó. La massa accepta resignada, o potser entusiàsticament, o potser per pura ignorància, allò que l'oligarquia decideix. Només algú amb prou personalitat pot situar-se al mateix nivell i influir en les decisions. L'oligarquia no voldrà perdre poder, però pot ser que accepti la nova veu com a veu capacitada, i l'inclogui en el cercle reduït i excepcional.

Bé, aquestes són coses que suposo que el pastís de maria, i la cervesa, em van fer pensar ahir.

26 de novembre 2007

La Revista

Hi ha el moment màgic de dir, o esclafir: he enllestit La Revista. En majúscules, perquè la revista es diu La Revista. L'has enllestida, la mires en pdf i la somnies en paper. Això és tot. Demà la imprimiré a la feina. La llegiré. Em cagaré en déu i en sa puta mare, pels errors que se m'hauran esmunyit, sibil·lins. Però la revista, La Revista, serà un fet. Després d'hores de pensar-hi, gairebé és qüestió metafísica, és la raó de viure durant uns dies, tot el meu món gira entorn seu: les classes, la política, la feina, i fins i tot els àpats: avui no he dinat. El meu món és tan petit com la revista, que ara està penjada. Això és tot. Bo, dolent? Tant se me'n dóna, al capdavall. Al final, l'únic que importa és nar sobrevisquent satisfet d'un mateix.

11 de novembre 2007

Diada al Jardí Abandonat

Avui ha estat una diada d'aquelles lletges que no tenen cap al·licient i que, a l'hora d'anar a fer la crònica, i pensar com enfocar-la, t'esprems el cervell sense trobar-hi sortida, per la qual cosa acabes escrivint un qualsevol tòpic, com ara aquest de tan suat de «com no sabia com començar, vaig començar dient que no sabia començar». Com allò de «un soneto me manda hacer Violante...». És un dels tòpics més usats: jo, que llegeixo de tot en aquest món de mones, quan m'arriben articles per la revista dels castellers universitaris, i començo a veure introduccions com la que estic fent, em dic «au, sant tornem-hi», i el dejà vu ja no m'abandona. De vegades penso que he llegit mil vegades exactament el mateix article. O sigui, que aquesta és la mateixa crònica de sempre.

I em sap greu que sigui la mateixa crònica. En la darrera actuació de l'any passat vaig escriure, parlant de castells més elevats, «que avui no ha pogut ser [...]. Faltava molta gent de tronc (perquè semblava, com ja he dit, que a Figueres haguéssim acabat la temporada), i faltava molta gent de pinya, per la qual cosa era impossible repetir el Pde5, o el 3de7.» «La gent no ha respost als assaigs [...] Podria comentar què em sembla la gent que sempre té una excusa per faltar a l'assaig o la diada [...], però si no veniu és perquè en el fons teniu millors coses a fer...»

I em sap greu. En tot cas, no seguiré fent paral·lelismes ni anàfores. D'altra banda, és realment trist. Què en diria, per exemple, Rusiñol, d'això? S'hi hauria inspirat per escriure El Jardí abandonat? La Colla és un jardí «amb plantes emmalaltides pel descuit», «un jardí amb pàtina de vellesa, modelat pels besos del temps i impregnat de la tristesa que donen els arbres antics i les plantes arrelades», amb «una graderia de marbre pintada per la molsa i amb les lloses esgrogueïdes» i «un sortidor d'aigües quietes i somortes». De qualsevol manera, «cada camí ombrejat, cada estàtua polsosa, cada font estroncada» «parlen de passions enterrades» i d'antigues plenituds. «De l'arbre del món/ som les fulles seques,/ regades de llàgrimes/ i rodolant sempre.»

Avui feia un dia fresquet i blau, un dia d'aquells que ve de gust fer castells. Hem començat amb un 2de6 que, a banda d'una mica lent, ha estat tramitat sense problemes. En segona ronda, un 3de6 que, si més no, al meu rengle, s'ha entregirat moltíssim i ha calgut lluitar-lo una miqueta. A tercera ronda, un 4de6a amb una aliniació raríssima, que ha anat bé, sembla ser. Hem enllestit amb un pilar de quatre aixecat per sota. Les aixecades no han estat gaire maques, però diguem-ne que amb prou feines l'havíem assajat gens (jo, per exemple, des de juny o juliol que no l'assajava). Com podeu veure, tot plegat un jardí no gaire espletant, una ombra de la ufana que embaumava ubriagadorament l'ambient pels volts de l'Onze de Setembre. Però estem contents, al capdavall.

Els Castellers del Poble Sec han sortit com gínjols de plaça perquè han tornat a descarregar, després de molt de temps, un altre castell de set, el 3de7, després d'un intent desmuntat. El seu castell ha estat força bé, una mica insegur sobretot a la buida, i molt treballat a la descarregada. Si ara fos membre d'una colla que jo em sé, el nom del qual callaré, afegiria que no tenien prou pinya per fer castells de set pisos, i que el millor que podrien haver fet és resignar-se a ser colla de sis una temporada més. Malgrat tot, tenint en compte el cas, és evident que jo hagués fet el mateix en la seva situació, i que la Colla Vella, per exemple, va arreplegar tots els turistes que va trobar per poguer tirar el 3de9f de Gràcia (i sota el folre se sentia enraonar en alemany), o que Vilafranca, per sota de manilles i folre, hi té un quadre impressionista de mil tonalitats.

A segona ronda han desmuntat un 4de7 a punt de caure, i l'han bescanviat per un 2de6 sense dificultats. Per acabar, un 3de6 aixecat per sota que, com sempre, ha pujat molt deformat, que ha anat millorant, sense fregar la perfecció en cap moment, eufemísticament parlant. Per postres, un vano de cinc en què, quan semblava ja dat i beneït, amb enxaneta ja fora, ha fet llenya, caient de segon en amunt tot enrera, d'una forma molt lletja.

Els castellers de L'Hospitalet, que no estan en el seu millor moment, ens han tornat a oferir un recital d'intents desmuntats amb gran professió de voluntat, però molt poca processó de feligresos. De vegades, la voluntat no ho és tot. En general, en els tres casos ha estat cosa de la canalla, que la tenen molt esporuguida. Primer id2de6; tot seguit, id3de6 (que, en repetició, han descarregat). Han prosseguit amb idPde5, un pilar que estava força bé, però la nena no el deu haver vist gens clar. S'han acomiadat amb Pde4.

I així ha transcorregut la darrera actuació de la temporada 2007 per la Colla de Castellers d'Esplugues. Podria haver estat molt millor, podríem haver rebentat registres, gratar l'Olimp bressolats per tot el Parnàs, arribar a l'Empiri i jugar a daus amb tots els déus. Però la realitat és tossuda, terrenal i prosaica, i poc entén de beatrius i virgilis perquè prou feina té amb aquest cau de formigues treballadores que cada dia col·lapsen la Ronda de Dalt a l'alçada d'Esplugues fins la banda del Besòs. Per això, ja podem anar cantant les nostres glòries futures, que estan prou fotudes i no sembla que hagin de passar del món dels bells somnis en el Jardí Abandonat.

Diada del Poble Sec, 2007
Esplugues: Pde4, 2de6, 3de6, 4de6a, Pde4s
Poble Sec: Pde4, id3de7, 3de7, id4de7, 2de6, 3de6s, vano de 5 carregat
Jove L'H: Pde4, id2de6, id3de6, 3de6, idPde5, Pde4

04 de novembre 2007

Diada de Figueres, 2007

Feia un dia clar i un «cel tan dolç i blau
que tot s'ho empassa i resol i canvia,
i ho torna en oblit i consol i alegria.»

L'aire anava saturat de la flaire que emanava la terra per fer castells, i el sol l'inflamava i arrasava tot Figueres, com la Roma de Neró. Entre les flames abrusadores d'aquest abassegador paradís arrelà la soca del cinquè tres de set de la temporada i, de la terra al cel, esclafírem una nova riallada en el nostre etern camí vers la més alta muntanya i el més fondo oceà. El tres de set tremolà una mica en la construcció; un cop coronat s'assentà, i altre cop a la descarregada es bellugà un xic.

El segon castell, tan robust com l'anterior, fou l'onzè 4de7, sense cap problema greu. Tot seguit la torre de sis. Finalment, tres pilars de quatre sincronitzats.

Ja acaba la temporada i hem tornat a acabar amb millors registres que l'anterior. Però segurament els grans objectius se'ns han esmunyit, i més que progressar, hem consolidat. Però podem millorar perquè en tenim la voluntat.

(Que baixi J.M. i em perdoni).

Esplugues: Pde4, 3de7, 4de7, 2de6, 3Pde4
Figueres: Pde4cam, 3de6, 4de6, 4de6a, 3Pde4
Caldes: Pde4, 3de6, 4de6, id2de6, id2de6, Pde4

Fotos

Figueres 2006
Figueres 2005

01 de novembre 2007

Diada de Tots Sants, 2007

Crònica d'una diada aigualida.

Al tren amb prou feines hi cabia una agulla (noti's la ironia, sent jo casteller de pinya). En tot cas, hi he entrat amb bici i tot. Mirava per la finestra el Baix Llobregat com passava, i deixàvem enrera el volcà de Sant Boi i les aigües límpides del Rubricatum, i els cimalls esplendents de Montserrat... mentre entràvem al territori del vi i del cava camí de l'anomenada plaça més castellera.

I arribat que he estat a Vilafranca he agafat el planell, he pujat a la bici i... m'he perdut. Ha costat, però he trobat el carrer del Comerç, pel qual he enfilat pel de la Mare Ràfols vers el camí de la Serreta, que m'havia d'encimbellar a Sant Miquel d'Olèrdola, on es conserven restes romanes i una església molt maca, i des d'on s'estén tota la plana penedesenca als peus de l'ardit visitant. Delerós d'aquest delit m'he deixat endur per les meves pedalades enfebrides, que m'endinsaven en el dèdal cada cop més inextricable de viaranys rurals de pagerols amb cara de mala llet. El plànol no m'ha aclarit res, i davant la meva incapacitat per situar-me del tot (de fet, estava mig ubicat, però no gaire), i atesa l'hora que era, he convingut amb mi mateix que el millor era girar cua i deixar-ho estar pel proper dia. Suposo que ja per Sant Fèlix de l'any vinent.

A la plaça hi havien quatre piules a tres quarts i deu minuts de dotze, cosa ben curiosa i que m'ha fet demanar si no seria que començarien més tard. Pel que sembla, començaven a quarts d'una. I he anat trobant castellers de la meva bella vila, la vila d'Esplugues, la més enjardinada de les que es fan i es desfan. Ens hem aplegat al redòs d'una façana on tocava el sol estiuenc de Tots Sants. I mentre llegia l'Avui els verds han muntat una pinya de 5de9f però l'han desmuntada abans de refilar gralles; cosa de vint minuts més tard l'han refet i, aquest cop sí, han grallat els músics. El Monstre s'ha anat agegantant al davant dels nostres ulls esbatanats, mostrant tota sa feresa. Esgarrapades aquí, cuejades allà, el Monstre esquerp s'ha presentat intractable i ha vençut els estrenus guerrers, que amb la defensa del folre esrunant-se s'ha vist estimbar per la part de la plena dels tres pilars.

Amb tot això, els Capgrossos ens han regalat un bonic tres de nou folrat, que ha estat molt aplaudit. A continuació, els borinots han edificat una torre de vuit pisos amb balustrada a segons, arquitectònicament perfecta.

Com havia passat ja més d'un hora i tot just anàvem per segona ronda, jo ja feia plans de tocar el dos abans de la següent ronda. M'he quedat a veure el 2de9fm de Vilafranca, una torre també gloriosa i excelsa, només amb algun però a manilles, però que si més no ha pagat el preu del bitllet de tren (o del peatge de Martorell). És la seva setena torre de nou descarregada consecutivament aquesta temporada, un rècord sense precedents i una mostra del seu nivell inabastable, impressionant, un nivell per sobre de la resta. En tot cas, la llenya del 5de9f els havia passat factura (haig de dir que entre el 5de9f i el 2de9fm havien descarregat un treballadíssim 4de9f, amb molts castellers inhabituals degut a les baixes per la caiguda) i, per tant, el principal reclam de la diada, que era contemplar el 3de9fa (amb folre i agulla), inèdit fins ara, se n'ha anat aigua avall. Per la propera.

Els Capgrossos han completat el 4de9f, una mica treballat i molt emotiu perquè era el primer des de la mort de la nena. Hi ha hagut un moment que una nena ha dubtat i semblava que es feia enrera: agullonada per la plaça, l'ha acabat culminant. Estava força rebregat, en especial a quarts (si no vaig errat), però ha aguantat com un desgraciat i s'ha descarregat, com he dit, entre molts aplaudiments de la plaça.

I llavors han intentat els Borinots el seu primer castell de nou de la història. S'han quedat, però, en dos intents desmuntats. El primer ha baixat massa aviat com per dir res, però semblava que pujava bé i tenia corda per estona. Acotxador o enxaneta s'ha fet enrera i s'ha quedat en fum. Després del 3de9f de Vilafranca, els borinots hi han tornat. Aquest cop ja hi eren dosos col·locats i acotxador i enxaneta eren molt avançats, però un altre cop s'han fet enrera. En aquesta ocasió semblava que sí que es podia dir blat, però no han pogut lligar el sac i se'ls ha perdut pel camí. Una llàstima.

Com una llàstima ha estat no veure el Pde8fm dels vilafranquins, però jo ja era al tren, que he arribat a les quatre a casa i tenia un forat als budells. I com a resum, potser el dia dels morts ha estat un bon dia perquè Capgrossos tornessin a fer la Tripleta; pel que fa a Vilafranca, han demostrat que són els millors de llarg; i per Sants, tot i ser Tots Sants, avui no era el seu dia.

28 d’octubre 2007

Reflexions castelleres

I després d'aquesta crònica estúpida, que qualsevol pot llegir sense ennuegar-se gaire, ve la meva perspectiva més subjectiva, negativa i crítica.

Sobre la Colla ja en vaig parlar la darrera setmana. Aquesta ha seguit igual, amb un assaig no gaire concorregut de divendres, perquè dimarts estàvem tots mirant el Barça. Aquesta setmana que ara comença estarem tots de vancances. Repeteixo que tant que podria haver fet la Colla aquesta temporada si ho hagués volgut; érem prou munió de gent per fer-ho, però tot s'ha quedat en una llenya en una Festa Major amb molt de marro que encara cueja. Tot plegat és una llàstima.

Avui, després de molt de temps, hem tornat a fer una diada sense castells de set. No sé exactament qui faltava, però n'he fet un repàs i n'hi mancava bastant només del tronc. Així és impossible. Diuen que la pinya és tan important com el tronch, però això és mentida i tothom ho sap. L'igualitarisme radical és una fal·làcia.

Mirant l'estadística veig que hem fet deu 2de6, i el d'avui ha estat el més insegur de tots. No sé quants anys fa que no ens cau la torre, això ja és cosa dels més experimentats, però jo en el temps que porto no en recordo cap, de llenya a la torre.

Hem descarregat també el novè 3de6, i el vuitè 4de6a. Aquest castell és, per mi, allò que millor il·lustra el desgavell. A terços hem pujat la Sílvia, en Lluís i jo, tres castellers poc habituals. En Lluís s'ha estrenat avui; la Sílvia, no sé quant feia que no pujava; pel que a mi fa, el darrer castell data del 4de6a carregat per Finestrelles. Aquell 4de6a que va pujar destarotat, jo totalment ressacós i rebentat per la bici, en una diada asfixiant per la calor i tot al contrari pel que fa al caliu del públic.

En Jaume, que deu estar llegint això (em sap greu que llegeixis aquestes coses aquí, i no dels meus llavis), m'ha preguntat que com havia estat al castell, i jo no li he concretat gaire res. Doncs, d'entrada, estava nerviós. Abans de pujar estava pensarós i consirós, i la Gemma m'ha cridat que no estigués nerviós, que ja n'he fet 40 d'aquests. Però la realitat és que ho estava, i no m'he tranquil·litzat en cap moment.

Després, està la ràbia. La ràbia de tornar a fer el 4de6a, que fa temps que començo a odiar. Aquesta temporada n'he fet amb aquest cinc. N'havia fet tots els de la temporada fins que es va començar a assajar a plaça el 4de7a, i per tant els tres darrers van comptar amb la meva absència al tronc. En resum, em fa ràbia el 4de6a perquè, d'una banda, sempre m'ha semblat que és el castell on m'hi foten perquè és estructura cinc, cal omplir rengles, i així jo no em ratllo. Això li ho vaig dir a la Vane fa un any i escaig, i encara penso igual. Bé, en segon lloc em fa ràbia pujar-hi si només serveix per això, perquè ni la Sílvia ni jo ens ratllem (ni l'Anna, però avui no hi era). En general, el que em sap greu és que aquest 4de6a no apunti (ni en somnis, ni de miracle) al que jo crec que ha d'apuntar la Colla. És a dir, la Colla no ha d'estar pendent del meu estat d'ànim, sinó de fer el 4de7a, perquè ens entenguem. I ara per ara ho veig totalment impossible, inabastable, em torna a semblar una quimera. I per això em fa tanta ràbia, pujar-hi. Potser per això no m'he concentrat gaire, i potser no tenia els peus gaire ben posats o el que sigui, però és que tant se me'n fotia. Perquè estic molt emprenyat, per mi, i per la Colla, i això no s'arregla fàcilment.

Així, s'ajunta la ràbia, l'odi i la frustració, tant col·lectivament com personal. A mi m'agradaria ser com la gent normal i riure i veure l'aspecte positiu de les coses. Si jo sigués més optimista les coses m'anirien millor en general. Però no sé ser de cap més manera. Començant, potser, des de la gent que ja no ve, des del Meli (amb què surto jo ara) o fins i tot la Mònica de Sants, però tota la gent de pinya que escampa, o els de tronc que què sé jo. Seguint perquè la Colla no pugui pensar en res més que en fer el tres i el quatre de set, i no es mori de vergonya de fer castells de sis. Ens hauria de caure la cara de vergonya que els Xerrics facin el Pde5 i nosaltres en siguem incapaços. Jo no em sento orgullós de la meva Colla anant pel món exhibint el mateix nivell que els Castellers de la Sagrada Família, amb tots els respectes. Com vaig dir la setmana passada, em sentiré orgullós de la meva Colla quan pugui menysprear els nostres 10 4de7 d'aquesta temporada perquè ja fem el 4de8, o perquè anem pel món fent el 4de7a o el 5de7 o el 2de7. I quan dominem aquests castells, llavors la meva Voluntat voldrà dominar els bàsics de 8. I llavors voldré veure un folre blau elèctric. El primer folre elèctric espera delerós que connectem el nostre "primer" 4de7a. És a dir, si volem créixer, cada pas és important, però és important perquè ens porta a un objectiu, i tot comença pel 4de7a.

Però també estic cansat de mi mateix. Vaig dir fa temps, i he reiterat sovint, que tant se me'n fot no pujar mentre això signifiqui que la Colla progressa. De fet, ara es dóna el cas que quan jo pujo, és que la Colla no va massa bé. El que podria afegir ara és que tant se me'n fot no fer proves a assaig, mentre això suposi que progressem. El que vull dir és que gairebé m'estimo més no pujar mai a assaig, no fer proves de cap mena (ni serioses ni de per riure, cap ni una), perquè això ha de redundar en un benefici per la Colla, i també per mi. Però això és matèria inflamable.

I això és gairebé tot el que volia vomitar. D'una banda, que la Colla no ha progressat. D'una altra, que jo tampoc. I punt.

V Aniversari de la Sagrada Família

Estava llegint un llibre sobre el nacionalisme cathalà, i ara n’anava a fer un resum. El nacionalisme és un invent de la dreta per defensar els seus interessos; el cathalanisme era un moviment més aviat cultural que, per tant, en ser covat pels intel·lectuals, també era més aviat conservador. El modernisme, que naixia en aquella època, als seus inicis, era força trencador i festejava amb l’anarquisme en la seva vessant vitalista/nietzscheana. Pel que sé, en Gaudí era, de jove, un menjacapellans arrauxat, com qualsevol xicot disbauxat que va pel món somniant truites. Diuen que anava a les tertúlies d’un cafè del Paral·lel i esputava fel contra l’Església i tota la patuleia de fills de puta que viuen de vendre a la Terra una parcel·la del Paradís (que viuen de vendre fum, vaja). Un meu professor diu que Joan Maragall (el poeta) només tenia un problema, i és que creia en Déu. Doncs bé, avui hem anat al punt neuràlgic del modernisme christià, al Temple Expiatori de la Sagrada Família. Gaudí, tan descregut d’un començament, devia pensar que havia d’expiar els pecats amb una enorme... església.

Jo me la mirava, la Sagrada Família, i em semblava un castell de sorra humida fet a la platja. Me l’he estat mirant i m’ha semblat horrorosa. A mida que passava el matí, m’ha anat abellint cada cop més, i suposo que si hi hagués estat una estona més, encara m’hauria acabat agradant. Però per sort n’he marxat abans no s'esdevingués aquesta malvestat.

Aquest dia d’ avui hem anat a fer castells humans (que també són una tradició inventada pels àvols nacionalistes) al monument als castells de sorra, un marc veritablement molt bonic, i amb molt de públic (potser l’actuació de la temporada amb més públic). Fins i tot hi anaven en autocars per veure’ns. I fins i tot hem comptat amb la presència d’en Manel Lucas, que n’ha fet el pregó de forma diguem-ne intel·ligent, irònica i divertida. I així que l’home dels Castellers de la Sagrada Família ha callat (i li ha costat un colló de mico), ha començat l’actuació, que es preveia llarga i feixuga: quatre colles petites que havíem de fer castells de sis. Els autocars, tanmateix, continuaven arribant-hi.

Jo dich que la nostra actuació ha començat amb 3de6, ha continuat amb 4de6a, i ha finit amb 2de6. Als dos primers s’hi ha estrenat en Lluís, i viatjava en un núvol. El 2de6 ha anat molt rebregat, cosa que m’ha sorprès perquè sempre el tramitem amb impassibilitat burocràtica, però avui s’ha resistit el malparit. De baixos estava d’allò més tancat i les crosses m’enfonsaven les costelles; els segons els he vists entregirats i, el meu, frisant per obrir-se, se m’ha allunyat moltíssim i gairebé no el podia subjectar dels genolls. Ha tremolat com una fulla de rave, com si diguéssim, tot i que a la veu de «la cap de colla» s’ha pogut completar amb èxit. Ha estat el nostre punt d’emoció en la diada.

Els amfitrions avui feien cinc anys, i d’aquí tota aquesta parafernàlia d'abans de començar. Sembla ser que han assolit la millor actuació en la seva curta història, amb 3de6, 2de6 i 4de6a. Cal dir que la seva torre ha anat d’un pèl que es quedés sense completar, i filant prim, hi podria haver dubtes sobre la consecució real, per alguns problemes amb l’acotxadora, que ha acabat baixant pel mateix cantó per on havia pujat. En tot cas, felicitats, macos.

Dels Xerrics d’Olot destacar que han acabat amb el Pilar de Cinc, molt maco i meravellós, que els ha servit per erigir-se com a vencedors de la diada. Això, pels amants de la competitivitat i les puntuacions, és una dada a tenir molt en compte, malgrat que la competitivitat, en diades com aquesta, no es veu per enlloc.

Finalment Figueres ha fet tres, quatre i quatre de sis amb l’agulla. Aquest darrer castell es dóna per descarregat seguint el criteri de la immensa majoria de colles; cal dir però que l'enxaneta del pilar ha relliscat quan hi entrava i de poc no s'estimba pel pou del castell (però l'han agafada, i ajudada pels dosos ha pogut coronar el pilar; m'ha recordat moltíssim a un 4de6a nostre on algú del pilar va cridar: «Susanna, puja, collons!», o algu així); quan el tronc del quatre ja era avall, la terça del pilar (o aixecadora, com volgueu), que era molt joveneta, ha anat perdent la posició i no ha pogut mantenir aferrada l'enxaneta, que aquest cop sí, ha acabat baixant d'una forma molt ràpida (ha caigut, vaja). En tot cas, com dic, segons la pràctica totalitat de colles, la cosa és descarregada, i a més no ve pas d'un pam en un castell com aquest; ara bé, ja dich jo que per mi no ho és. Ja veus, quanta tonteria.

L’any passat vaig dir que la Trobada del Baix deu ser la diada on es veuen més castells de sis. No ho sé pas, no sé si s’ha fet Concur7 enguany, però llevat d’això, jo suposo que la d’avui se’n pot endur el rècord o ser-hi molt a prop. Si no fos per les contorsions emocionants d’alguns castells mig esbalandrats, no sé què en faríem.

Hem menjat paella a l’ombra de la Sagrada Família, convidats pels amfitrions, que estaven lluminosos com tres sols, i joiosos i feliços a desdir. Mentrestant, he resolt els mots encreuats d’en Miquel Sesé. I amb l’arròs i la sangria typical spanish a la panxa pujant i baixant per l’esòfag, l’únic hippy com cal d’aquesta colla ha pujat a la seva bicicleta negra tota bruta de fang i ha enfilat Mallorca avall, Diagonal avall (o amunt), Ahrensburg avall... fins arribar a La Plana, on tot és oli en un llum, on l’arròs ni puja ni baixa, on l’herba creix serena en polígons racional-socialistes. Ara ens diuen que ens transformen la falda de Collserola, salvatge, feréstega, on tant hi passen ramats d’ovelles com senglars o mallerengues, en una avinguda de més gespa poligonal. No al razionalsocialisme.

V Diada de la Sagrada Família
Esplugues: Pde4, 3de6, 4de6a, 2de6, Pde4
Sagrada Família: Pde4, 3de6, 2de6, 4de6a, Pde4
Figueres: Pde4, 3de6, 4de6, 4de6a, Pde4
Xerrics d'Olot: Pde4, 3de6a, 4de6, 3de6, Pde5

21 d’octubre 2007

XIII Trobada del Baix

I ara escric la crònica de la Trobada del Baix, de forma constructiva i engrescadora. De fet, però, haig de fer un esforç, però no és tan difícil. Només calia veure les cares rutilants dels meus castellers en acabar la diada. La meva era un eclipsi, però això no és problema de ningú, només meu.

L'actuació començava a quarts de set, després d'una conferència d'en Pep Ribes que no he pogut veure, i que va haver de ser molt interessant. Jo estava en aquell moment decidint el futur de la pàtria (ehem), però m'he hagut de quedar a mitges i he sortit esperitat del Palau de Congressos a la Plaça de l'Església (Pare Miquel, en diuen) a ajudar a alçar els nostres castells. La cosa s'ha enraderit molt, com ja em pensava, i fins les set tocades nosaltres no hem començat a tancar pinya.

En general, la diada ha estat freda i grisa com el mateix vespre. Les nuvolades, les fosques tempestes, s'acostaven per darrera de l'església, amenaçant. Semblava que, si s'havia d'aturar l'actuació, tots els mals vindrien de la part de l'església. Però no ha estat així. I si dic que la diada ha estat freda i grisa, és perquè ho comparo amb la meva primera Trobada del Baix, a Molins de Rei (on érem set colles), i la meva segona, a Sant Andreu de la Barca (cap d'aquestes dues colles no ha pogut venir avui per manca d'efectius), i la tercera, a Cornellà, la de l'any passat, i les recordo amb molt més caliu. Sembla que a mida que passa el temps la Trobada va perdent camises a cada bugada, cada cop som menys i veiem menys castells, i el nivell va baixant sense aturall. Per això dic que la diada m'ha semblat freda i grisa. Però és només la meva opinió, i no voldria apagar la il·lusió de ningú que trobés que la d'ahir fou la millor diada de la història.

Nosaltres anàvem els últims en l'ordre d'actuació, però com érem només quatre colles no s'havia d'allargar massa en teoria. Pel camí vaig veure un 3de6 de color rosa, un intent desmuntat de 2de6 de color verd, i un 5de7 lila sense pinya pròpia. Cal dir que aquest 5de7 (si el 5de8 és la catedral, i el 5de9f alguns l'anomenen basílica, el 5de7 podria ser l'esglesiola —i el 5de6 l'ermita destarotada), cal dir que aquest 5de7 ha anat força maco i ha fet goig de veure. Bé, nosaltres hem començat amb el 3de7, el quart de la temporada, que m'ha fet treballar una mica des de l'agulla, i que entre la negror de la nit i la miopia galopant, no sé com ha anat, llevat de molt lent. En tot cas, m'ha semblat força rodonet. Però no ho sé.

La segona ronda ha començat amb un 3de6 de Sant Feliu, un altre intent desmuntat de 2de6 que ha volgut ser redimit amb un intent de Pde5 que s'ha quedat en intent, i un 4de7a de Cornellà. Aquest 4de7a, que segons el meu guió l'havíem d'haver fet nosaltres ahir, m'ha fet molta enveja, una enveja malsana, i més veient que l'han descarregat després de bregar contra l'estructura rebregada d'un quatre molt obert, i un pilar que ha hagut de patir fins el final. Bé, nosaltres hem tirat el 4de7 sense agulla. El primer intent l'hem hagut de desmuntar perquè estava molt tancat i insegur, o si més no és com l'he vist jo. A la repetició l'hem descarregat, també una mica lent, però pel que m'ha semblat, bastant bé (tot i que ni puta idea, perquè no hi veia gens).

Si fem balanç del que portem de temporada, veiem que ja portem 14 castells de 7. Amb aquest 4de7 ja n'hem fet una desena, un més que l'any passat, el màxim històric de la Colla. Amb el 3de7, el quart, sumem els 14 castells de set, que és també el màxim que hem fet mai, superant els 13 de l'any 96, el nostre rècord fins ahir mateix. Per això, quan dic que estem en el nostre millor moment, ho dic amb l'estadística a la mà, però també ho dic pensant en el dinamisme social de la Colla, tan reviscolat en aquests últims mesos. Per això, veient el moment que travessem, em sap tant de greu que no sapiguem aprofitar aquesta embranzida per fer coses més elevades, que sé que podríem aconseguir, però que requereixen d'una constància i un compromís que, també és cert, són valors que ara per ara no estan gaire de moda en la nostra societat.

Acabada l'actuació vem fer cap a les Moreres per sopar alguna cosa. En acabat, tocà el grup Friky Sound Factory, que va estar bé. Però jo vaig marxar del lloc dels fets abans de les dotze, com la Ventafocs, i a la francesa. I de fet, i malgrat que no va ploure, la nit era molt freda i bufaven vents gebrats de finals d'octubre, vents de tardor que ja comencen a anunciar l'hivern.

Per cert, per si a algú li interessa (que ho dubto), calculo que el dia 19 d'octubre va fer tres anys que vaig entrar a la Colla.

XIII Trobada del Baix
Esplugues: 3de7, id4de7, 4de7, Pde4
Cornellà: 5de7, 4de7a, 2Pde4
Sant Feliu: 3de6, 4de6, Pde4
Jove L'H: id2de6, id2de6, iPde5, Pde4

XII Trobada del Baix
XI Trobada del Baix
X Trobada del Baix

20 d'octubre. ERC. Trobada del Baix

Aquesta setmana, per fi, he deixat de treballar, quatre anys i un dia al Guissona. Ara faig veure que faig alguna cosa a CDC, al departament que dóna suport al grup parlamentari a Congrés i Senat. Però només perdo el temps tres hores en una biblioteca. I no és perdre el temps totes les hores que em tanco en la biblioteca, o al meu llit, llegint qualsevol cosa? No és, en realitat, res més que pura masturbació?

Josep el masturbat ha arribat al dia 20 d'octubre, i potser esperava que el món es capgirés aquest dia. Què n'esperava, realment? Potser que tot seria diferent —però és que vull alguna cosa, jo, d'aquesta vida (i que és la vida!) a banda de masturbar-me?

No sé què volia, però potser sí que era això. Potser volia seure, sol i vern, a la cadira blanca com l'ivori, i jutjar a mort aquesta societat fastigosa, aquest partit poruc (com diu Tardà!), poruc que no sap dir que no a la cúpula perquè tem alguna cosa. Però què tem? Pitjor no podríem estar —i després d'aquest teatre d'avui, segur que hem acabat de cavar la nostra bella tomba, dins un mausoleu amb quatre esveltes columnes i amb escultures marmòries dels nostres màrtirs, mentre a nosaltres ens mengen els cucs.

I la Colla? No portava tant o més temps (potser no tant, certament) esperant aquest dia? Com al partit, la Colla, poruga, ha fet el mateix de sempre. Com el partit, potser està al seu millor moment, en un moment brillant, esplendent. Però com el partit, no sap créixer més perquè no creu en ella mateixa, perquè se sent cansada i perd la constància, o no sap mantenir la il·lusió que suara es desfermava.

Per això avui una abrumadora majoria ha votat a favor de la Ponència Oficial, que segons els qui hi remenen, representa la majoria de la militància, i que com ha dit algú, en Surinyach, malgrat guanyi o perdi una esmena, tothom guanya perquè és la "incommovible majoria" la qui decideix. Però jo, en la incommovible majoria, m'hi pixo cada dia. I el que és pitjor, la cúpula també ho fa però diuen que plou, i encara s'ho creu la majoria.

La Colla està en el millor moment, i me'n gaubo pregonament, i segurament poc em pensava fa un temps que portaríem els millors registres de la nostra història en aquesta temporada. Però a ningú se li escapa que podríem anar encara millor, però la "incommovible majoria" no ve a assaig, i quan juga el Barça perdem de vista el món i fins suspenem els assaigs (doncs jo no penso pas veure dimarts el Barça, que s'ho mirin els alienats), i parlant de por, àdhuc jo en tinc davant el que sigui (davant la glòria per la por de fracassar, o pel fet de pujar si es pot caure: el pitjor de pujar és el vertigen de mirar avall), i si tots desertem sempre serem els mateixos, perquè com acostumo a dir, «la Colla és una cosa que ha d'ésser superada», i què en seria del meu amor per la Colla si no volgués que s'enfonsés en el seu ocàs, que transís, per renéixer en una Colla nova que mirés amb menyspreu allò de què ara ens enorgullim, que menyspreés altívola aquestes nostres cabòries rídicules, de canalla esporuguida incapaç de fer una passa més enllà o de pujar un nou graó.

I voldria un país lliure i ser lliure jo també, i voldria que el món fos tan lliure que no li calgués ni policia ni jutge que assassinés ni oprimís. Però el país és com és i la gent som com som, i no s'aixecaran mai contra la merda que els fan empassar com a bèstia grossa, ni voldran imaginar-se mai una colla de vuit perquè, tot plegat, és com fer castells en l'aire (fer volar coloms).

07 d’octubre 2007

Mani i Correllengua - Castellers

Mani contra el Caufec. Mossos calents estovant el personal. I els castellers; en Lluís, amb un dit boterut i un blau al braç. A pocs-cents metres d'allí, al Brillas la CAL reivindicava l'ús social del català. Emmarcat dins els actes, els castellers hi hem de fer un pilar. On són els castellers? Fora dels molts que són desapareguts, i dels 10 que hi ha al Brillas, vora una vintena són a la mani contra el Caufec. La Colla s'ha compromès a fer-hi un trist pilar de 4, però no n'és capaç perquè la gent no respon, i perquè els altres reivindiquen que s'aturi el Pla Caufec. Hipòcrita, perquè de fet molts no saben ni de què va. Però sobretot, perquè qui serà després que no anirà al Cinema, qui no comprarà al Centre Comercial, com no gosaran reconèixer que els dos immensos gratacels són el nou enorgullidor símbol d'Esplugues tal com avui n'hi ha que fins defensen el manteniment de l'Emissora al cim del Puig d'Ossa, i prenen el Trambaix cada dia per anar a la Universitat (o a l'Illa Diagonal, de Sacresa), quan no hi van per l'Autopista tot contaminant la Ciutat, aquella autopista edificada damunt un barri sencer d'Esplugues, fa temps enterrat sota tones de quitrà; i tot contaminant la ciutat, contribueixen a assassinar-me de mica en mica! HIPÒCRITES! Antisistema com a forma de diferenciació de la massa adotzenada, snobisme nyeu-nyeu, estolidesa d'aixella pudent i cabelleres engarbuixades i polloses —com ara la meva!—. Que n'és de fàcil definir-se com a qualsevol cosa, i així definint-se, obviar la manca radical de definició que s'arrossega. Radical en la indefinició.

No hi havia prou castellers per fer el trist pilar de 4, perquè es manifestaven contra qui sap què collons. Collons, jo també vull una Collserola verda i una Catalunya lliure, però abans vull que els meus castellers facin el que han de fer i que la Plataforma contra el Caufec no em caigui al damunt com una puta plataforma petroliera com caigué l'Autopista a Esplugues, que primer assassinant un tros del meu poble, després s'ha estat dedicant a assassinar-nos de mica en mica, perquè sense territori no hi ha llengua que defensar, com digué en Marcel Casellas, però sense llengua el territori resta mut, i sense llengua ni territori, els castellers seríem perduts al no-res, però un territori i una llengua sense aquells que s'enfilen per arribar sempre més amunt no arribarien mai enlloc. Però el problema és que estem deserts de camises blaves.

24 de setembre 2007

Balanç de la setmana de Festa Major

Aquests dies han estat, potser, els que he viscut més intensament com a casteller des que sóc casteller. Hi he estat pensant nit i dia, i ni en somnis m'he deslliurat de la meva Colla. De fet, sóc feliç d'estar ocupat en aquestes endergues mentre no pensi en les negres nihilistes en què estic ocupat la resta de l'any. He estat esperant molt de temps aquesta setmana, i quan ha estat arribada, gairebé de cop i volta i sense avisar, tot s'ha succeït en allau estrepitosa i entre gibrells de ginebra. Avui he descansat i he estat reflexionant-hi amb més calma. He dormit dotze hores i ara ho veig una mica més clar. En Paco, a les nou de la nit, m'ha telefonat per dir-me que hem de parlar d'alguns episodis polèmics en què s'ha vist immersa la Colla: coses que no pot parlar amb en Gaspart perquè és abocar-hi benzina en un incendi desbocat. Això ha fet créixer les nuvolades denses i fosques que s'havien anat dispersant del meu magí; ara torna a estar mig entenebrit, però també mig il·luminat, una mena de ressol que pot ser lúgubre o efímer, o alegre, segons com es miri. Però m'ha deixat amb el neguit voletejant al meu cap, i amb ombres insospitades que espero que s'esclareixin.

La meva impressió d'aquest cap de setmana ha estat una mica de decepció. Decepció sobretot perquè creia que la Colla havia madurat una mica, que estava més cohesionada, que estava endinsada en un creixement imparable, lent però continuat. Aquesta darrera setmana d'assaigs ha estat completament decebedora; el dissabte estava molt emprenyat, i diumenge les coses es van tòrcer en part per la manca d'assaigs. Jo esperava per dissabte tres i quatre de set i potser pilar de cinc. Per diumenge esperava el 4de7a totalment disponible. Però hi havia molts dubtes, i en Jaume I així m'ho va dir. Jo en el seu lloc no sé què hagués fet, però sabent el que sé i segons com veia el castell, l'hagués tirat també. I si va caure, potser també hi va influir la mala sort —la sort que acompanya les colles petites que no acostumen a arriscar mai, i que quan ho fan, se la foten per barret.

Les opinions eren molt dispars. Després de la temuda llenya, en Pastor em recordava: «Què et vaig dir jo ahir? És la mateixa història de sempre! Exactament la mateixa.» I és que jo sóc relativament nou, però m'han explicat les patacades de 2de7 i de 5de7, i les possibles conseqüències que això pot tenir. Una llenya pot no ser res, però pot ser-ho tot. I la trucada d'en Paco m'ha neguitejat molt, i necessito parlar amb algú ja. Demà.

Per una altra banda, però, la decepció també té un punt de satisfacció perquè estem molt millor que l'any passat, perquè hem provat un castell nou, i perquè per fi estem arriscant. Ja vem arriscar al Gall amb el Pde5, i ara ho hem fet amb el 4de7a. Jo crec que una colla no pot créixer si no arrisca una mica, si no posa objectius i els va assolint de mica en mica, malgrat es foti la clatellada alguna vegada. Quan jo vaig entrar a la Colla, portàvem més de dos anys sense cap llenya. No dic que sigui bo caure, però no caure mai potser tampoc és bo. Calia provar el 4de7a a la Diada, hi estic totalment convençut.

Per això estic també content, perquè crec que la Colla va bé malgrat les ombres que ara sembla que ens sobrevolen i que no les sospitava pas fa una setmana. Espero parlar amb en Paco de tot això, i espero que per la Trobada del Baix descarreguem el maleït 4de7a i que tota aquesta aparent foscúria sigui un simple miratge, una nit durant el viatge al nostre Olimp enlluernador.

23 de setembre 2007

XIV Diada d'Esplugues

D'aquesta diada, no sé si n'he sortit trist o content. No sé si l'abaltiment és de tants dies de ressaca i mal dormir, d'assaigs i de la feina, que em tenen baldat, o potser de la bici i la muntanya de començaments de setmana. Potser és de veure la vida rera un got amb ginebra, dels gibrells de ginebra.

D'ahir en vaig sortir molt enfadat i negatiu i contra això en Messi només va afegir-se al meu ensopiment. Per això vaig tornar al lloc de les borratxeres, pensant només en trobar en Jaume per parlar-li sobre el tema. Aquest matí m'han llevat a tres quarts i cinc de dotze, m'he vestit i esperitat m'he plantat a plaça amb mon pare i l'Avui sota el braç. L'ambulància ha desertat, i l'hem haguda d'esperar gairebé un hora. Arribada que ha estat, han actuat Cornellà i després la Joves, que eren quatre gats però han descarregat la clàssica de vuit. Nosaltres, com jo em suposava, hem obert amb tres de set, que ha anat molt bé i que sembla que ja va rodat definitivament. Poc més puc dir d'aquest castell, pregunteu a algú de tronc.

A segona ronda ens hem enfrontat al quatre de set, que ha estat més rebel i ha costat de ficar al sarró. Després d'un peu desmuntat, hem desmuntat un intent amb dosos ja col·locats. Des de la meva posició, d'agulla a la rengla, ja d'entrada es veia rebregat, tancadot i bellugadís. El més assenyat ha estat desmuntar-lo, i potser no hagués hagut de passar ni de segons. A la repetició ha pujat molt tranquil·let i sense gaire res destacable, llevat d'en Pauet, que hi ha tornat a pujar i estava feliç com un gínjol.

La tercera ronda ha estat la ronda esperada, com la ronda del brindis al final del sopar. Anit vaig estar parlant sobre si calia o no tirar el 4de7a. Per alguns era més aviat un brindis al sol: aquesta setmana els assaigs han anat força malament, fins ens va caure una prova del castell, i no hi ha hagut gaire concurrència. Tanmateix, jo era del parer de provar-lo, perquè el tronc el tenim i la pinya ha pogut anar assajant, potser amb no gaire continuïtat ni reeiximent, però sí que s'han anat fent cosetes. I perquè hi ha coses que no poden esperar, i jo tenia unes ganes roents, corrosives, de provar-lo a plaça d'una puta vegada. En Jaume I ha dit que el tiràvem tot i que no ens el meresquéssim per la merda d'assaigs que hem fotut aquesta setmana. Crec que l'ha tirat perquè, malgrat tot, ell tenia les mateixes ganes roents i corrosives de tirar-lo, i no es podia perdre l'oportunitat de fer-ho avui. El castell podia caure, però calia intentar-lo. L'hem intentat i ha caigut. Però el tronc estava bé, llàstima d'un segon que ha perdut la posició i que s'ha endut tot el castell amb ell, quan ja havíem fet la primera aleta. Les gralles refilaren la culminació, i el rengle que tenia davant començà a enfonsar-se, amb el segon molt esverat i baixant de mica en mica. El meu sector de pinya hem lluitat a mort per mantenir-lo dret, mentre desmuntaven dalt, però no hem pogut sostenir tot el pes i el quatre ens ha caigut al cap. Al cap! El meu quatre, al meu cap. El cop al cap han estat pessigolles, perquè el cop colpidor no ha estat al cap, i encara em fa mal.

Hem liquidat la cosa amb un altre burocràtic 2de6. Hem enllestit amb tres pilars descarregats pel balcó. M'he quedat parlant amb un parell de la Joves, que m'han començat a animar, dient-me que el 4de7a té bon aspecte i que el tenim al sac i que ha estat mala sort. També m'han animat desbarrant de la Vella, i d'altres coses. Al local, rostint la carn a la graella, m'he anat animant i ara trobo que n'hi ha per estar-ne, si més no, orgullós. Responent al dilema que obria la crònica, potser no estic content, però tampoc no estic trist: estic molt orgullós de ser casteller d'Esplugues.

XIV Diada de Festa Major
Cargolins: 3de7, id4de7, 4de7, i4de7a, 2de6, 3Pde4
Joves Valls: 3de8, 4de8, 2de7, Pde5
Cornellà: 3de7, 4de7, 2de6, 2Pde4

XIII Diada
XII Diada

22 de setembre 2007

Prediada 2007

La Prediada començava a quarts de set, però havíem quedat una hora abans per engegar el cercavila, on hem enlairat dos pilarets de cinc. Amb nosaltres han actuat els de la Sagrada Família i els de l'Hospitalet. Jo he dormit molt poc i no he pogut fer la becaina que tenia prevista per qüestions domèstiques. He passat d'anar al cercavila, i m'he enfaixat quan han arribat, que ha estat a l'hora del programa. Cap allò de tres quarts de set hem començat a muntar la pinya del primer castell, el 4de7. Dic, proclamo, esclafeixo, esvento i m'esventro xisclant que el 4de7 és la nineta dels meus ulls, que me l'estimo com... bé, me l'estimo follament, per entendre'ns, però ja se sap que els homes som cobdiciosos i faldillers, i que un cop has ballat vuit cops amb la mateixa pubilla, comences a cercar-ne d'altres que et semblin més atractívoles. I en aquesta tesitura ens trobem, i tothom baladrejava que havíem de cremar les naus, i que havíem de cremar Esplugues, i que havíem de cremar la Història, i que havíem, collons, de riure fins matar-nos de tant de riure, i cantar fins a trepitjar-nos els pulmons, i què sé jo, vés a sapiguer. Per això, el 4de7 ara em sembla el que sigui que pugui semblar, com menjar bistec cada dia. Doncs ara em venia de gust un putu entrecot, i demà, demà el vedell sencer.

Del 4de7 dic que ha pujat una mica bellugadet i de mides un xic tancat; quan ha tingut el pes al damunt, llavors s'ha aposentat i s'ha descarregat sense problemes ràpid i bé. També cal destacar que en Pau s'hi ha estrenat a terços, ha estat estuprat, i ho ha fet de puta mare.

Les següents rondes, no sé què en puc destacar. Avui érem pocs a plaça i faltava força gent, cadascú per la raó que fos, alguna de molt sensible. Per això a segona ronda hem tramitat un burocràtic 2de6, fastigosament avorrit i tediós. I a tercera ronda el 4de6a, del que no sé què opinar i que per tant em callo. Hem enllestit amb els pilars de quatre.

Les altres dues colles han tingut molts de problemes i han fet la mateixa actuació calcada: 3de6, 4de6, i3de6a.

L'actuació ha estat molt lenta i ha durat unes dues hores més algun escaig. Hem fet el mateix que just fa un any, els mateixos castells de la Prediada del 2006. Se'ns ha fet de nit i ha començat a plovisquejar. Els núvols s'afeixugaven damunt meu i empetitia els horitzons. Per algun moment el camí s'ha enfosquit, perdent-se al lluny entre volts i revolts tortuosos, que tornen i retornen al mateix punt d'inici, al mateix lloc de sempre de la fondalada. Però jo volia pujar la muntanya...

Festes d'Esplugues, II

Divendres ha estat el segon dia de Festes, que en realitat és el tercer, però tant és. Al matí no vaig fotre res. A la tarda vaig anar a parlar amb els de Filcat. A Esplugues, a les vuit de la tarda, hi havia assaig, que ras i curt, qualifico de puta merda. Just a les deu, que acabàvem, els de Boc de Biterna començaven el seu espectacle-correfoc, d'aniversari dels 10 anys, que va estar força bé i amè, i que enguany tractava de la batalla entre un grup anti-correfocs i Boc de Biterna, que acaba guanyant, com era d'esperar, la colla infernal, amb un castell de focs impressionant com a cloenda, i una cremada ingent de pólvora per acabar.

Sopar a casa. Vaig pensar en anar a dormir, eren les 12, però per la finestra vaig sentir els Pets i hi vaig anar. Va estar bé, algun dard polític, bon rotllo, molts jovenets i molts puretes, pop-rock per tots els públics. Vaig tornar a casa, era la 1. No podia dormir, i vaig decidir, d'un cop de geni, agafar la bici i plantar-me al lloc dels concerts. Hi havia els castellers a la barra, que convidaven amablement a tots els de la colla. Vaig estar amunt i avall, amb fumats i amb borratxos, i vaig decidir, quan ja estava prou fumat i borratxo, de tocar el dos. Eren les tres ben passades, i dissabte he treballat, cinc horetes sense gaire ressaca però zombie. I el dissabte està sent molt molt llarg.

21 de setembre 2007

Festes d'Esplugues, I (pregó)

Ja ha començat la Festa Major, una repetició exacta de la de l'any passat. Quan he estat arribat al Brillas, tornant de pencar, la meitat ja anaven torrats, i m'han tornat a dir allò que em falta alcohol. He parlat una estoneta amb la Lina Meson, que m'ha dit que em buscarà enxufe a l'Administració per via d'ERC, i m'he gaubat per primer cop de ser militant d'ERC (bé, fa alguns anys sí que me'n gaubava, però ara ja no gaire). Després m'he trobat amb la Mercè, que era amb mi a la Jerc, i ara és a una mena de CUP's que m'estan muntant a Esplugues. Sortirà una revista, dita La Guitza, que es presenta com a molt interessant perquè es dedicarà a repartir garrotades als únics independentistes que hi ha al consistori. Comprenc que ERC som el seu (únic) mercat de vots, l'únic competidor que tenen. Només poden obrir forat electoral per la via d'obrir una via d'aigua a la nostra línia de flotació, ja prou masegada. Doncs au, bon vent i barca nova, segur que amb vosaltres cremem la bandera espanyola de l'Ajuntament. És allò de divideix i ens venceran, aviat serem més partits independentistes a Esplugues que independentistes reals, entre partits, moviments i corrents crítics.

Retornant a la colla, els pilarets aquest any no han caigut, però s'ensumava l'estat d'eufòria etílica i en el caminat hem caminat molt pocs metres, per si de cas. A l'hora del pregó hi havia en Recasens, el president de l'Avenç, que ja té 101 anys (l'Avenç, no en Recasens). El pregó ha tornat a ser una mica vergonyant. A en Recasens encara l'han deixat parlar, entre algun xiulet escadusser i alguna soflama en favor del Cau. En Recasens vol "normalitzar" l'estada de l'Agrupament Escolta dins l'edifici de l'Avenç i hi ha opinions enfrontades; però, per sort, no va passar res. La Pilar Díaz, fent el cor fort, ha hagut de pregonar sota el devessall indiscriminat i desordenat d'improperis i xiulets, molts dels quals provenien de gent que no sé ben bé per què escridassaven. Jo només he onejat la bandera del Caufec en silenci, protesta silenciosa; l'esbroncada ha estat una allau eixordadora i assassina —que només ha callat quan ha esmentat la mort d'en Carles Garcia, president dels Tres Tombs i molt actiu al poble.

En acabat aquest edificant espectacle (amagueu les criatures!) hi ha hagut les corrandes d'enguany, cantades entre un que semblava Pavarotti (n'anava disfressat) i en Marcel Casellas. La banda (o la cobla, no ho he acabat d'entendre) sonava molt fort i trepitjava la refiladissa d'en Pavarotti, que cal dir, no m'ha agradat gaire ni a mi ni als que tenia al meu voltant. I, sincerament, n'estic fins els collons, del Pla Caufec.

Com fa dos anys he passat per casa i tot sopant he vist un documental: antanyasses fou el de la Joves de Valls, mes enguany ha estat sobre la història de l'IEC centenari. La desfilada de filòlegs venerables, de filòlegs exiliats, de filòlegs-herois, ha estat una petita empenta vers la Filologia. Avui vaig a parlar amb en Foguet, miraré de lligar els caps que hi puguin quedar deslligats (que són corrua!) i au. En aquestes coses pensava jo mentre els altres s'emborratxaven, ballaven, es divertien: però és que el meu regne no és d'aquest món.

D'un cop de geni, després d'un cubata, he agafat la bici i en un tres i no res m'he plantat al lloc dels concerts. D'entrada m'he topat amb en Luis, el de la xerrera indòmita i infinita. No el conec gaire, només pel que m'explica (però explica massa coses), i no sé fins a quin punt no és només un fantasma; tanmateix, si aconseguís publicitat per la meva revista, o per la web de castellers, hauria demostrat que no és només un xarlatà.

Llavors que he aconseguit desempallegar-me'n amb la coneguda excusa del "vaig al pipican a pixar", m'he trobat el famós Fran, de qui ja he parlat sovint en aquí i en Lo Quadern Gris. Ara comença tercer de carrera, treballa al Telepizza i no sé on més, s'ha tallat la cresta punki que em portava, ja no té l'ull de vellut, i està com sempre. Amb ell hi havia algú que conec de Sant Just, i ha aparegut un tal Damià, de la Jerc riffenya, i hem estat xerrant de política una bella estona. Hem estat parlant de lo de sempre, perquè resulta que tots dos som carreteristes i la conversa es deixava bressar dòcilment. Quan ha volgut anar a veure el concert, l'he deixat abandonat a la seva bona sort, i ha estat quan, sense mirar gaire l'hora, he decidit fer-me'n fonedís fins l'endemà.

16 de setembre 2007

Castellers d'Esplugues a la Tele

Avui hem sortit per la tele els Castellers d'Esplugues. Els protagonistes del petit reportatge han estat els Torraires, colla petitíssima de la zona tradicional, que han sortit força ben parats segons el parer expressat pels periodistes.

Això ve a dir que en general, no hi ha menysteniment contra nosaltres, colles petites; hi ha només concentració entorn de les grans, com a grans que són. Les colles grans són més interessants per raons òbvies, no crec que hi hagi mala fe contra nosaltres.

El programa de castells, consultable per internet, ha donat prou espai als Torraires, colla que, si us he de ser sincers, amb prou feines sabia que existia abans no vinguessin a Esplugues al juliol passat. Els Torraires em cauen simpàtics perquè fan castells de sis molt bàsics amb penes i treballs, però els acaben descarregant malgrat sembli impossible descarregar-los. Al meu parer, s'hi deixen els collons, i tant és que siguin de sis com de deu, són castellers i segur que no ho tenen gens fàcil. És molt lloable la seva tasca.

El seu cap de colla es planyia de què els de la Vella, aquells prepotents vestits de rosa, s'havien queixat de què la despenjada de la canalla dels Torraires els havia caigut al seu venerable cap de dos-cents anys d'història. Es planyia que els de la Vella insultessin els amfitrions d'aquella (i d'altres) manera, quan ells s'havien ficat diligentment en totes les pinyes dels rosats. Jo, com a casteller d'Esplugues, també m'havia planyut de què aquells imbècils ens insultessin també a nosaltres, colla petita del Baix, i del boom, en especial perquè no havien pogut tirar el seu Tres de Nou. En efecte, els vallencs volien tirar el Tres de Nou, però necessitaven l'ajut de les altres colles a plaça. I entre Torraires i Cargolins podríem, potser, haver garantit prou soca, però la soca no es va veure enlloc, i hagués estat potser massa justa, i potser per això els vallencs anaven una mica emprenyats. I potser gràcies a què havien anunciat castells de nou per Montblanc, la tele hi ha fet acte d'aparició. En fi, al capdavall els hi hem d'estar agraïts. Sense Colla Vella no hi hauria hagut Esplugues a la Tele de Catalunya.

Per tot això han parlat algun minut (dos o tres) dels Torraires de Montblanc. De la Vella han parlat més ràpidament i sense fer esment del 3de9f esperat. I també han parlat de nosaltres, esclar, i per això tenia el DVD a gravar. Han dit que hem anat a assegurar amb tres i quatre de set; que poc ens coneixen!, que desinformats van! Per a mi, tres i quatre van ser, potser no agosarats, però sí arriscats, perquè el risc hi era planant. Potser arriscar hagués estat tirar el quatre amb l'agulla, el de set, però això només ho hem fet un cop a la vida! O potser hauríem pogut provar el Pilar de Cinc, i segurament ens hagués fet llenya. Els de TV3 no saben res de nosaltres, i és estrany, perquè és de suposar que en Guillermo Soler en sap un niu, de castells. Però nosaltres som dels oblidats.

En parlar de la celebració del 3de7 han semblat com sorpresos de la nostra joia. I és que, si més no, per a mi, va ser molt important, i em vaig sentir exultant d'alegria. En dir això, que el vem celebrar amb molta efusió, ha sortit en pantalla la noia més alegre de la Colla, saltironant i cridant d'alegria. I en aquell moment m'he sentit el més feliç del món.

I bé, això és tot. Hem sortit bastant per la tele, que és bo. A més, han parlat força bé de les colles petites, malgrat tot. I ha sortit la crítica amarga dels Torraires vers la Vella, que també està bé. Jo també els hagués engegat a pastar fang.

12 de setembre 2007

Diada a Montblanc (i II, article per a Falques.com)

He escrit la crònica de la diada d'ahir de forma diguem-ne periodística i l'he tramesa a falques per veure si me la volen publicar. L'esforç d'abstracció de la meva subjectivitat (és a dir, l'intent d'adoptar una perspectiva imparcial i estrictament "informativa") ha estat ingent i extenuant. Em penso, però, que me n'he sortit. Val a dir que l'actuació d'ahir va ser molt emocional. Fer-la freda com gel de cantells esmolats té la seva complicació. Perquè la Vella desvetlla sentiments d'animadversió incontrolables, perquè els Torraies em cauen molt simpàtics, i perquè la meva Colla és el meu sol i etcètera. Bé, aquí la hi poso:


Montblanc, Onze de Setembre

La Colla Vella es queda sense castells de nou

Amb un nombre de camises lleugerament limitat, els rosats van repetir el 5de8 del dia anterior amb molta més fermesa, juntament amb un 2de8 amb un folre que ha haver de suar la cansalada i un 4de8 sense complicacions. Van compartir plaça amb els Castellers d’Esplugues, que descarregaren dos castells de set, i els Torraires de Montblanc, amb castells bàsics de sis molt treballats.


Segons havien anunciat, els vallencs havien d’intentar si més no el 3de9f a la capital de la Conca de Barberà; tanmateix, vists els efectius reals a plaça, i després de la vigília de l’Onze de Setembre, van decidir rebaixar pretensions. Van obrir plaça amb una catedral molt ben construïda que només va tremolar una mica a la baixada, espantant així les possibles alarmes del dilluns i aparentant molta confiança en l’execució, permetent albirar com a ben plausible l’assalt al 5de9f per Santa Tecla.

A segona ronda, veient que el camí dels castells de nou estava massa embardissat aquell dia, van decidir optar per un altre castell folrat: el dos de vuit, que de tronc es va aixecar molt ben apamat però que va patir moltíssim a nivell de terços degut precisament a l’encaix amb un folre que, val a dir-ho, era de mides reduïdes. D’aquesta manera, quan ja semblava que el tenien al sac, i amb quints fora i quarts agafats encara, els terços van començar a ensorrar-se de mica en mica, perdent definitivament el peu amb quarts sortint. A peu de plaça vam tenir els nostres dubtes, tot i que sembla de justícia donar-lo per descarregat.

Finalment, sense gaires somriures a la cara, els vallencs van tramitar un 4de8 que no els va suposar cap complicació ressenyable, a banda d’una aixecadora molt menudeta que deuen estar provant i que va alentir-ne la consecució. Van enllestir amb tres pilars de cinc amb la senyera al vent.

Els Castellers d’Esplugues anaren a Montblanc amb un centenar llarg de camises a provar castells de set pisos. A primera ronda descarregaren el seu segon 3de7, que fins l’aleta va guardar unes mides molt maques fins que a la descarregada es desmanegaren una mica, torçant-se entre elles rengla i buida, en tot cas sense perill en cap moment. A segona ronda descarregaren un 4de7, el seu setè de la temporada, amb moltes més complicacions, en especial a nivell de segons i terços, i que va necessitar d’una dura batalla per poder-lo dominar fins el final. Cloeren l’actuació amb un 4de6a de tràmit, que és més aviat una prova per al 4de7a que volen provar a la diada del seu aniversari el cap de setmana vinent.

Pel que fa als amfitrions, després d’entrar a plaça amb un pilar caminat amb una estelada desplegada que fou molt aplaudida entre el públic, començaren llur accidentada actuació amb un intent desmuntat de tres de sis. En aquesta ocasió, la rengla, que a nivell de segons era molt més baixa que en els altres dos pilars, es va anar obrint moltíssim, deixant un pom de dalt molt deformat i amb una canalla una mica gran. A la repetició els problemes es van repetir però més controlats, i el van poder descarregar braument, amb gran heroïcitat del tronc i de la pinya.

A segona ronda van tornar a desmuntar l’intent, en aquest cas el de 4de6. A la repetició el van tornar a enlairar, amb uns terços molt tancats i un bastiment un xic lent. Quan l’enxaneta en féu l’aleta, però, per alguna raó va relliscar enduent-se l’acotxadora però deixant intacta la resta del castell. Com només se’n despenjaren aquests dos membres del pom de dalt, segons la majoria de colles i les bases del concurs se’l pot donar com a completat. Van acabar amb el 4de6a, aquest cop a la primera, tot i que també patint de valent. Van acabar amb dos pilars de quatre.


Onze de Setembre a Montblanc
Torraires de Montblanc: Pde4cam, id3de6, 3de6, id4de6, 4de6, 4de6a, 2Pde4
Vella: Pde4cam, 5de8, 2de8f(c), 4de8, 3Pde5
Esplugues: Pde4cam, 3de7, 4de7, 4de6a, 3Pde4

Josep Santacreu

11 de setembre 2007

Diada de l'Onze de Setembre

Montblanc és un poble rural capital de comarca a la Catalunya interior. Mentre la plebs feia la birra al bar, o el cafè al forn, jo he investigat el poble, he vist les vint-i-cinc esglésies i la muralla quilomètrica que envolta el casc antich. He pujat un turonet que senyoreja tot el poble. En sepulcral solitud, he llegit una estona un llibre al turó de les ruïnes sota l'ombra de l'arbre que buscava: ha estat una alzina, un arbre que m'estimo especialment per alguna raó. Deu ser perquè odio els pins, i al Puig d'Ossa les alzines els hi disputen heroicament el territori.

Els meus castellers han arribat a la una tocada a una plaça en cercavila. M'hi he ajuntat, m'he posat la camisa i pilaret caminat. La diada ha estat molt i molt maca. Tant que ens va costar el 3de7, i ara l'acaronem. 120 persones a Montblanc, dos autocars rublerts de barrufets.

A primera ronda hem plantat el 3de7. Ha estat rodonet, ha pujat ràpid i només a la descarregada s'ha rebregat una mica i els rengles s'han torçat (la rengla amb la buida, com si diguéssim). Una altra cosa no serà, però si més no, com a agulla, sempre em veig a la rengla: i alçar el cap i veure el meu Tres rodonet, el meu tres que es gira, la meva rengla que balla una sardana. Descarregar-lo avui ha estat com segellar la continuïtat d'un castell que se'ns havia arribat a ennuegar. Descarregar-lo avui, a 150 quilòmetres de casa, amb força tranquil·litat, amb 120 persones, és com un petit orgasme. La colla creix, la colla va bé, va de puta mare.

A segona ronda hem descarregat el 4de7. Fins l'aleta ha mantingut mides, però a la baixada s'ha desgavellat a tots quatre rengles. El meu s'ha entregirat a la seva dreta; el pilar de la meva esquerra s'ha tombat tant cap al meu rengle que he pensat que rebentava. El de la meva dreta el veia molt millor, però també ha patit. I just el que tenia al darrera sembla ser que era el pitjor de tots. A nivell de segons, per tant, el castell era una casa de barrets. A terços estava força malament però a quarts —que no he vist gaire— sembla que es redreçava. La descarregada se m'ha fet eterna, em semblava que en Pedro sortiria disparat cap a Cervià, però de mica en mica s'ha desmuntat i descarregat feliçment. Però hem suat la cansalada de valent.

A tercera ronda el 4de6a, sense gaires problemes i pensant en la setmana vinent. I tres pilars de quatre, que vale.

Amb nosaltres també hi ha actuat la Colla Vella de Valls. Només diré que avui no m'han agradat gens ni mica: són uns fills de puta. Havien de fer castells de nou pisos, però no n'eren prous per fer-los i devien necessitar una colla amb 150 persones a plaça que s'hi posessin tots a les seves pinyes. Però no hi ha hagut connexió i entre que ells ens miraven per damunt l'espatlla, i nosaltres suàvem d'ells, han hagut de fer castells de vuit de la gamma alta: 5de8, 2de8f i 4de8. A la seva torre, el folre ha patit moltíssim i els terços s'han enfonsat amb només quarts damunt. No sé si es pot donar com a descarregat o només com a carregat, a plaça en teníem dubtes. A mi, sincerament —de debò!— m'ha semblat només carregat, però és una llàstima per un 2de8f amb un tronc tan maco que només ha patit per manca de pinya i un folre un xic prim (semblaven més aviat manilles).

També hi han actuat els Torraires de Montblanc. Jo dic que si la Vella fes castells de 6, els faria com els Torraires: és el mateix estil. Han fet id3de6 i 3de6 descarregat; id4de6 i 4de6 descarregat; i 4de6a. En fi, castells molt contorsionats i deformats, dels de l'ai al cor. L'estil diguem-ne tradicional m'agrada molt, l'estil Valls: fer-los malgrat pugin pletòrics d'entropia, i descarregar-los amb tots els collons del món. M'agrada. Si for per Valls, el casc només el portarien els imbècils de Sants. Per cert, en el seu 4de6 descarregat, es van despenjar acotxador i enxaneta (em penso que ja n'havien fet l'aleta); en general, això es dóna normalment com a descarregat, tot i que hi ha colles que no: en realitat, per a mi només és carregat.

Ara tenim la nostra diada a la vista. Sento que cada dia m'estimo més la meva Colla. Espero que tot el que podem fer, ho fem. I si no pot ser, segur que no serà perquè no ho haurem intentat: perquè la tècnica, i tots, ens hi estem deixant la pell.

10 de setembre 2007

Margeners

Aquest matí he llençat a la bústia de la Facultat el meu treball de Participació Política, convienientment inspirat en el de la Griselda, però totalment refet amb les lectures que he arribat a fer i amb la inspiració del whisky. Rellegint-lo aquest matí he vist que estava bé, i damunt la bici via UÀB. He pagat els tres crèdits de Castells i a l'Abacus he demanat que em duguin la Hiparxiologi d'en Francesc Pujols.

S'han presentat aquest diumenge els Castellers de Guissona, amb el nom de «Margeners de Guissona». Els margeners eren els qui construïen una mena de murs que esglaonaven els sembrats i delimitaven els camins. He vist fotos d'aquests «marges» degut als meus quatre anys a l'Àrea de Guissona. I sí, s'obre una nova zona castellera en la inexplorada àrea de Guissona i de la Segarra. Penso que anar-hi a fer castells a l'istiu ha d'ésser sufocant, però que a l'hivern te n'has de quedar ben glaçat, i que la Segarra és una comarca no gaire poblada i ja veurem com s'ho fan per tirar endavant. Veient les imatges de Guissona, recordava el meu periple per la vila, i la impressió que em va causar l'Emporium de la Cooperativa Guissona; quin feredat, la mare que els va parir. Les imatges eren només de la plaça de l'església, que és porxada i és molt maca. El veritable monument és, però, l'escorxador més gran d'Europa i totes les dependències administratives, bancàries i etcètera que en depenen.

Els Castellers de Guissona, en el seu desflorament, van estrenar 3de6, 5de6 i 4de6a. És una actuació que es pot considerar meritòria, tenint en compte que tot just comencen ara. S'ha repetit mil vegades que hi ha colles que porten deu o quinze anys que no són capaces de fer una actuació de sis completa, i també he arribat a llegir (Guillermo Soler dixit) que hi ha ben bé una quinzena de colles que encara enguany no han provat el 5de6, entre les quals hi som nosaltres, els Castellers d'Esplugues. Potser això ha estat la gota que ha fet vessar el got: cada colla té un context determinat, i ser més o menys gent i tirar uns o altres castells depenen, de vegades, de factors externs. I haver descarregat o no el 5de6 pot ser qüestió de prioritats. Evidentment, ells volien fer el màxim possible. Felicitats.

En fi, poca cosa més puc dir jo ara, ja.

Margeners de Guissona

01 de setembre 2007

Camí per Vilafranca

Itinerari per vilafranca

L'altre dia ja en vaig parlar, i per tant avui no tinc res més a afegir, llevat d'aquesta imatge, que no m'agrada tant com la de Collserola. Si hi cliqueu es pot veure més gran.

Vist així, no sembla gaire cosa. Val a dir, però, que en perspectiva les distàncies semblen més curtes, i que pujar els "turons" de Sant Pau i Sant Jordi, tot i no massa alts, tenia els seus collons. El cas és que entre naps i cols m'hi vaig estar gairebé tres hores voltant per Vilafranca i els Pacs del Penedret.

El lloc on vaig cagar és prop de l'encreuament del camí rural que porta a Pacs i el camí de la Bleda o de la Farinera (un dels dos). Vaig rondar per un petit nucli de població que em penso que pertany als Pacs (a l'altre banda del riu), però no n'estic segur. Tot allò està molt pelat, només hi ha vinyes i més vinyes, i fins i tot la muntanyola de Sant Pau és poc arbrada, malgrat que té una important pineda, i tot i que les pinedes a mi em treuen de polleguera, i més la fortor de pinassa sota el sol inclement. La muntanya, o turó, era de pedra calcària si més no al vessant de llevant, la qual cosa impedia que hi cresqués gaire cosa més que atzavares i matolls. Des d'allí dalt l'esguard de Vilafranca era força maco, s'hi veia Montserrat per l'altra banda, i una muntanya més verda al davant, que potser visitaré l'any vinent, si ho veig factible. Era molt tranquil i solitari, un bon lloc per a eremites, tot i que al cim hi ha un restaurant, que en aquell moment era tancat, però que deu esguerrar irremisiblement el silenci sepulcral d'aquell indret.

Aquí sota incloc la foto de la Torre de les Aigües, que no sé si es diu exactament així. Parlant de fotos, he vist que a la Viquipèdia, la foto que il·lustra l'entrada dedicada a l'Alt Penedès és meva, del 5de9f dels vilafranquins pel Sant Fèlix de l'any passat. I sí, tinc molt poca feina.

CIMG2815

31 d’agost 2007

Sant Fèlix 2007, segona part

CIMG2821


Ahir, 30 d’agost, fou dia de Sant Fèlix, talment avui és Sant Ramon. Com tothom deu saber o sapiguer (aquest ordinador, per exemple, no sap què és sapiguer i m’ho subratlla en vermell), el dia 30 d’agost, escaigui feiner o festa de guardar, a Vilafranca se celebra la diada del Sant esmentat tot just al començament d’aquest seguit de disbarats que porto escrits.

Així, per tant, ahir va tocar viatjar a Vila a veure com les quatre millors colles alçaven els seus millors castells a l’anomenada “plaça més castellera”, denominació que pel meu gust és potser anar massa lluny, per bé que és cert que el seu pes històric és enorme per diverses raons que ara no vénen a tomb d’explicar. Com és costum els darrers anys, les colles convidades, a més dels amfitrions els Castellers de Vilafranca, eren la Joves i l’altra de Valls i els Minyons de Terrassa. En aquest petit paràgraf també podria explicar què em sembla que no hi vagin els Capgrossos i que el seu lloc l’ocupi la Joves: no vull estendre’m i només diré que els mataronins si bé estaven (fins ahir) per sobre de la Joves, em sembla agosarat pensar que haguessin tirat la tripleta màgica sent com són i a més amb el que porten al darrera (aquest ordinador em corregeix radera per darrera). I la Joves sempre et pot sorprendre i guaita, quina actuació més maca van fer.

CIMG2833Però començarem parlant dels Falcons de Vilafranca, que van entrar a plaça amb un pilar de cinc aixecat i descarregat per sota i caminat fins al balcó (on era en Montilla, que va haver de sentir-se dir el nom del porc, escridassat, xiulat i botiflerat, i va haver de mormolar entre dents els Segadors quan van ser tocats mentre penjaven l’estelada del balcó i desplegaven la de l’església del davant). Tot seguit, sense gaire descans, els Falcons van aixecar i descarregar per sota un magnífic pilar de sis, que va rebre una eixordadora, retrunyent ovació de la Plaça de la Vila.

Els primers en actuar, després dels Falcons, foren els Castellers de Vilafranca. L’ordre d’actuació es va decidir per sorteig, a diferència de com es feia fa alguns anys. Els verds van encetar la seva actuació amb el seu castell insígnia, el 4de9fa, que es basa en un pilar molt solvent dins un 4de9f que tenen molt per la mà. Tanmateix, ja havien tingut algun problemet abans, i contra tot pronòstic (si més no, contra el meu pronòstic), només el van poguer (aquest ordinador també desconeix el verb poguer) carregar. El monstre va aguantar força malgrat els desarranjaments acusats a banda i banda de l’estructura, molt tancat per dalt, i quan només havia d’aguantar el pilar, va acabar cedint i a fotre faves, que diuen per allà.

CIMG2850A segona ronda la van cagar amb el 3de10. No tenien gaire domesticat el 3de9f, n’havien fet algun de molt rebregat i un altre els havia fet llenya, però semblava que l'havien adobat per Sant Fèlix. Malauradament per ells, el 3de10fm es va mostrar molt repatani a les seves envestides, i després d’un intent desmuntat molt ràpidament, a ronda de repetició es va quedar en intent quan encara amb prou feines havien començat. Llenya de 3de10, la seva diada se’ls començava a ennuegar fatalment.

Amb la segona ronda perduda, a tercera van tirar el 2de9fm, que ja l’havien descarregat dues vegades aquesta temporada. Cal dir que la torre la van fer de postal, realment molt maca. Van acabar la dissortada (entre cometes) actuació amb el pilar de vuit, que va patir més del costum i va semblar en alguns moments que també se n'anava avall, però el van dominar finalment i aplaudiments generals.

Els segons en actuar eren la Joves de Valls, que venia d’una trajectòria molt erràtica aquesta temporada. Malgrat que havien començat prometent grans coses, la cosa se’ls va anar torçant de mica en mica fins que la llenya inopinada del 5de8 de fa un parell de mesos els va acabar d'esguerrar la primera part de l'any. El meu pronòstic era estrenar la tripleta, i de fet l’he encertada. Era, però, el mínim que podien fer per no fer el préssec a Vilafranca.

Van obrir plaça amb el 3de9f que, cal dir, no vaig veure perquè estava a la pinya, gairebé sota el folre. En tot cas, les sensacions allà dins eren d’inquietud, i el remoreig i l’enraonadissa típics de quan les coses no van del tot bé s’afegien a l’intens bellugueig que es transmetia des de dalt. En sentir l’aleta vaig respirar alleugerit, però quan semblava que el Tres capitularia malgrat la batalla que havia presentat, d'una darrera espetegada es va trencar per alguna banda i va caure. Una llàstima.

CIMG2846


A segona ronda van firmar un 5de8 perfecte, també de postal, segons em van dir. Era el primer des de la llenya fatídica, i tothom estava molt content i se’l dedicaven al casteller lesionat. A tercera ronda van estrenar el 4de9f, per segellar la tripleta màgica i sortir de Vilafranca més contents que uns gínjols. Realment, els muixerrillos van ser qui més contents van sortir de plaça, i amb diferència.

CIMG2848Els tercers en l’ordre d’actuació eren els Minyons de Terrassa, que després dels problemes sobretot amb la canalla de l’any passat (i l'altre), aquesta temporada van molt més a pams. Com les colles vallenques, van fer el 3 i el 4 de 9 amb folre, tots dos descarregats i sense massa problemes (en tot cas, jo també estava a les seves pinyes i no els vaig veure gaire bé). A segona ronda van assaltar la gamma extra amb el 2de9fm, que tampoc no sé gaire com va anar, però que a peu de folre es veia molt tremolós. Van fer-ne l’aleta i jo vaig acotar el cap, però potser no tant com ho hauria d’haver fet, perquè quan es va ensorrar la torre el folre i les manilles em van caure al cap i encara ara em fa una mica de mal el coll, per la banda del clatell. Tinc la impressió que als Minyons sempre els cau el 2de9fm a Vilafranca.

I els últims de tots foren els rosats, que feren exactament el mateix que la Joves, tot i que amb el 3 descarregat (em penso que ja és el seu vuitè de la temporada). Cal dir, però, que dubto que ells en sortissin gaire contents, de Sant Fèlix, tenint en compte que fa només tres setmanes semblava que s’havien de cruspir el món, i ara només poden fer la Tripleta a Vilafranca. I és que primer va ser la desGràcia (com diu en Beumala) i després el Catllar, amb el 4de8a i el 5de8 respectivament, que han deixat castellers de tronc tocats i han, penso, fet minvar la confiança d’aquesta colla. És de suposar que es recuperaran aviat. En tot cas, tampoc no cal donar-se gaire pressa, com és fidel reflex el programa realista però conservador de Sant Fèlix.

CIMG2838La Vella va fer tres pilars de cinc de comiat. Els Minyons en van fer dos. La Joves, entre rialles, només un. Llavors cadascú va enfilar cap on va volguer (aquest ordinador tampoc no coneix el verb volguer). Per concloure, diré que els Castellers de Vilafranca deuen estar força fotuts per la diada, que els ha anat un xic revessa i per sota de les d’anys anteriors. Els Minyons, sense forçar gaire, han tornat a caure amb el 2de9fm però sembla que no tindrà conseqüències greus pel decurs d’aquesta temporada. Vénen de les vacances i han d’anar agafant embranzida, però per les informacions que tinc no crec que igualin els números d’altres anys, tampoc, si més no pel que fa a pilars. La Vella, guarint-se de les darreres llenyes, va fent via per recuperar la seva tresquera. I la Joves, que com d’altres anys estrena Tripleta per Sant Fèlix, sembla que pot encarar el tram més important del seu calendari amb més alegria i confiança.

Sant Fèlix 2007
CdVilafranca: 4de9fa(c), id3de10fm, i3de10fm, 2de9fm, Pde8fm
Joves: 3de9f(c), 5de8, 4de9f, Pde5
Minyons: 3de9f, 2de9fm(c), 4de9f, 2Pde5
Vella: 3de9f, 5de8, 4de9f, 3Pde5

Sant Fèlix 2006
Sant Fèlix 2005

30 d’agost 2007

Vilafranca, primera part

Finalment he pres la bici i a un quart de nou he comprat el bitllet a l'estació de Cornellà, camí de Vilafranca. Pel camí anava llegint "La sombra del ciprés es alargada", que de moment és molt i molt i massa semblant a "El Camino", del mateix Delibes. I em sembla bé, però cony, mira que fer-los iguals, macagondéu.

A la capital de l'Alt Penedès he arribat (a la primera!) a la Plaça de la Vila. Encara estava força buida, tot i que ja hi havia en Melilla i uns quants castellers, i els de TV3 i els de la Revista Castells. Com era massa d'hora (un quart de deu, si fa no fot) he tret el full del primer itinerari, el que anava cap a la Bleda, misteriós nom. Després de perdre'm una mica, he preguntat a uns aborígens que m'han indicat que el camí bo era un que s'internava enmig de vinyes, un camí rural de pedruscall i sorra. M'imaginava camins com els de Collserola, ben indicats, amb el temps estimat a peu, ben conservats, etcètera. Però allò és un garbuix de camins de pagès. Mirava d'anar pel camí de la Bleda, però no sé si a l'encreuament m'he desviat per la Farinera. En fi, amb tot he arribat als peus de la Torre de les Aigües, que ha estat una petita decepció. He seguit una mica endavant i després d'un parell de revolts molt costeruts he travessat el Foix directament per la llera del riu. Per allí només s'hi pot passar així, o a peu per una passarel·la xunga de fusta.

M'he perdut per allí, i avorrit com estava de no veure més que masies i ceps, he tornat per on havia vingut, però... el meu estómac ha bramat que necessitava renovació de fluïds. M'he ajupit al marge del camí de la Bleda o de la Farinera, i amb la talaia de les Aigües de testimoni he cagat allí, a Vilafranca. La merda de muntanya, tot i líquida i flairosa, no fa pudor. Com no tenia paper, he mirat de netejar-me amb fulletes. He pensat en prendre algun pàmpol, però temia que aparegués un pagès treient foc pels queixals. D'aquesta manera, m'he acabat de rentar amb el full del primer itinerari, que tan decebedor m'ha resultat.

Com encara era massa d'hora, he seguit el camí rural que menava als Pacs del Penedès, vers la muntanya de Sant Pau. No ho semblava, però hi ha força desnivell i força distància. Un cop al cim de la muntanyola, amb el Penedès als meus peus (m'agrada sentir-me més elevat, vés quina cosa), i amb la venerable Montserrat beneint-me des del meu país, he buscat l'Ermita. Però l'ermita poc que hi era. Rellegint l'itinerari l'he anada a trobar excavada a la roca calcària. Molt curiós.

La tornada l'he feta per un camí de cabres que en algun moment m'ha fet cagar força (aquest cop en sentit figurat). Per fi he tornat a la carretera i a Vila superentrepà amb la primera cervesa, tomb pel poble a peu, i ja que hi érem hem aprofitat per veure les diferents agrupacions folklòriques entrar a plaça. N'hi ha hagut algunes de molt bones, però esclar, el més impactant ha estat el pilar de sis aixecat i descarregat per sota, de la colla de falcons de Vilafranca.

Estic socarrat pel sol, molta calor, i molt cansat. I els castells, per tant, ja els explicaré demà.

19 d’agost 2007

Diada a Gràcia, 2007

Finalment he anat a Gràcia, perquè a tres quarts i mig de dotze el doll de la pluja s'havia estroncat. Poc abans de quarts d'una he estat arribat a Rius i Taulet, i he estat conversant amb alguns de la Plataforma. Ells s'han quedat fins la llenya dels castellers de Gràcia, i han tirat a veure un concert a una altra banda; jo m'he quedat amb alguns de la Colla que hi han volgut anar.

Començarem parlant de la Vella. Anaven els últims en l'ordre d'actuació, i cada cop que tiraven castell el cel s'entenebria i rompia a ploure. A primera ronda, sota una pluja important, i entre algun portentós tro —que ha estat aplaudit, tot s'ha de dir—, els vallencs han tirat el 3de9f. Aquest castell ha estat, potser, el 3de9f que més m'ha emocionat, d'aquells que diuen que creen afició, i també ha estat molt aplaudit —potser més que el tro i tot. Podríem dir que el 3de9f ha caigut com un tro a plaça. I no perquè hagi estat contundent i poderós, sinó perquè ha semblat exhalar aquella àurea sobrehumana dels Olimps. La Vella ha lligat el folre damunt una pinya arreplegada de la plaça —estil Vilafranca i Arreplegats— i ha enlairat el 3de9f molt bellugadís i tremolenc i brandat i bressolat, al seu estil clàssic inconfusible, i enmig del tel de pluja insistent. La descarregada ha patit moltíssim, i haig de dir que estava emocionat i el cor bategava per sortir del pit. A terços semblava que petava, i els pisos de dalt eren, com se sol dir, un Flam marca de la casa, prengui Flams Vella, els genuïns Flams vallencs.

Sense que serveixi de precedent, he aplaudit aquell 3de9f. I no perquè l'hagin aconseguit gràcies a ficar-hi mitja plaça Rius i Taulet, ni perquè, com sempre, l'hagin fet desquadrat i al límit: l'he aplaudit perquè és realment quan dius allò de què «La Vella és la Vella», i penses que cap altra colla no n'és capaç de descarregar un castell de 9 com aquell, amb aquells collons sota el xàfec i la tempesta, a 150 kilòmetres de casa seva, suant la cansalada i no deixant-se anar sota cap concepte, perquè un castell no cau fins que no es deixa algú anar. Ha estat apoteòsic.

A segona ronda, i havent ja convertit un any més Rius i Taulet plaça de nou, la Vella ha descarregat una catedral força maca i ben parada. Potser faran el 5de9f per Sant Fèlix? Sembla que el tenen rodat. A tercera ronda la Vella ens ha mostrat la seva pitjor cara amb un 4de8a horrible des de bon començament, que caldria haver fet baixar amb quarts col·locats, i que ha vist encara la primera aleta però que llavors s'ha despenjat per dalt i ha anat arrossegant la resta del castell. En aquell moment me n'he anat i no sé què més han fet (han acabat amb el 2de7, segons veig al Webcasteller.com).

Els Castellers de la Vila de Gràcia obrien plaça amb el 5de7, que ha anat pujant (des de la meva penosa perspectiva) força bé i amb algun bellugueig, però que a la descarregada s'ha vist estimbar com un castell de cartes. La llenya ha semblat lletja, perquè ha començat despenjant-se la canalla i ha anat arrossegant la resta (semblant a l'estavellada de la Vella), la qual cosa, de ben segur, ha condicionat la resta de la seva actuació. A segona ronda han tramitat un 3de7 de postal i sense cap complicació, i a tercera un 4de7a que ha anat força solvent, potser un xic tancat de dalt, i el pilar una mica tremolós a segons, però força bé.

I els Xicots de Vilafranca molt bé, amb un 4de8 expedit sense més complicacions, el 5de7 i un 2de7 amidat perfectament, al mil·límetre.

I això és tot. No sé quins pilars han fet les colles, però no crec que s'hi hagin lluït gaire. El cel tornava a amenaçar, després de la llenya de la Vella, així que deuen haver fet via. Pensant una mica en Sant Fèlix i la Vella, no sé fins a quin punt els pot passar factura la fractura del 4de8a, perquè en teoria és un castell que tenen força per la mà, i en principi hi havien d'anar de 4de9fa. En tot cas, veient que la colla a superar, la Joves, amb prou feines podran estrenar la tripleta màgica, potser no arrisquen gaire amb gammes extres i es decanten només pel 5de9f si el tenen bé (però no en tinc ni idea; penso que tenint-t'ho tot de cara podrien arribar a fer 5de9f, 3de8s, 4de9fa, Pde7f).

Fi.

Diada de Gràcia, 2007
Vila de Gràcia: 5de7c, 3de7, 4de7a
Xicots Vilafranca: 4de7, 5de7, 2de7
Vella: 3de9f, 5de8, i4de8a, 2de7

15 d’agost 2007

La Bisbal

Avui hem anat a l'altra Bisbal, la del Penedès, que també celebra la Festa Major per la Mare de Déu d'Agost. El poble segurament és molt bonic, però jo només en conec el peatge, l'entrada, i la plaça del Doctor Robert, que és on es fan els castells. És una plaça molt tradicional, la més carismàtica sense colla pròpia, i hi té una munió de plaques commemoratives de grans castells: des del 4de9 net de la Joves, al 3de8s de l'altra colla de Valls, passant pel 2de9fm i el Pde8 dels vilafranquins.

I en aquesta bella plaça un nodrit grup de la colla hem anat a veure què ens feien les grans colles del sud. Cal destacar, abans de res, l'absència de la Vella per qüestions venals. N'he sentit diferents versions: l'oficial, la d'un de la Vella, i la d'un de la Joves. I la meva és que el verd és el color dels pàmpols de les vinyes, el vermell és el de la sang, i el rosat el dels...

Anant per feina, direm que obriren plaça els Castellers de Vilafranca. Primer tiraren el 3de9f, que no estava gaire maco, sobretot a la buida, i en especial a quarts, perquè ja a sisens estava molt millor. Si això ho volen provar amb un pis més per Sant Fèlix, i veient la progressió que porten aquesta temporada, esperem per ells que els assaigs siguin fructífers aquestes dues setmanes que resten.

A segona ronda, si no vaig errat, han plantat el 3de8a, el segon de la història. Puc dir que sóc un privilegiat per haver pogut veure aquesta andròmina estranya, que potser mereixerà també placa a la venerable plaça de la Bisbal. Ara bé, el castell, al meu parer, és horrible. El pilar del mig queda totalment enxubat dins la bastida del 3, i fa petonets a una de les rengles (no m'he fixat cap a quina mirava). Aquest castell, amb dos pisos menys, va començar a sovintejar a plaça quan les colles petites dels voltants de Barcelona, davant la manca de camises, optaven per incloure aquesta construcció al repertori, atès que necessita menys castellers que el 4 amb el pilar al mig o qualsevol altre d'estructura composta. Poc més tard, colles mitjanes també el van incorporar, però amb un pis més: en especial Sabadell, però també d'altres. I l'any passat va saltar la sorpresa amb els vilafranquins que l'assajaven, aprofitant l'espadat tan solvent que tenen. La intenció era ficar-lo damunt d'un folre, però no estic tan al dia dels verds com per sapiguer si gaudeix de garanties per Sant Fèlix, si el tenen gaire assajat, o si hauran d'esperar a Tot Sants o a l'any vinent per a poder superar les grans dificultats que representa un espai tan reduït per a lligar el pilar de 7 del 3de9af.

És possible que m'estigui equivocant en l'ordre dels castells. Diria que a tercera ronda han tramitat el 4de9f sense gaires problemes, també una mica mal lligat. Han acabat amb un Pde7f molt maco, on en Fèlix, com sempre, esbufegava i cridava i feia el numeret damunt el folre.

Els segons han estat la Joves. Amb quatre camises, encara sense haver-se recuperat del terrabastall de fa cosa d'un mes, han tirat 3, 2 i 4 de 8, en aquest ordre. No els he vist gaire perquè m'he ficat en totes tres pinyes, però sembla ser que han anat força bé. El tres rodonet i ràpid, el dos sense gaires problemes malgrat la pinya justeta, i el quatre de puta mare. Han acabat amb dos pilars de cinc, un d'ells girat. De cara a Sant Fèlix no sé com aniran, és molt possible que estrenin castells de 9 i es quedin en la clàssica de nou.

Tancaven ronda la Jove de Tarragona, que han fet la mateixa actuació que la Joves, però han acabat amb un sol pilar de cinc. Tot molt bé i rodat, i aviam si s'espavilen i fan castells de nou —però no els segueixo gaire, només sé que tenen molts problemes per fer-los, i que l'any passat no l'aconseguiren malgrat abordar-los incansablement.

I això és tot. Aquest diumenge em passejaré per Gràcia a veure la represa de Minyons i l'estat de forma de la Vella, que va molt bé, i la vinent segurament aniré a l'Arboç, just abans de Sant Fèlix, que és la tercera millor diada de la temporada castellera (la millor és qualsevol de les nostres, i la segona millor és Sant Úrsula). Fi.