Aquests dies han estat, potser, els que he viscut més intensament com a casteller des que sóc casteller. Hi he estat pensant nit i dia, i ni en somnis m'he deslliurat de la meva Colla. De fet, sóc feliç d'estar ocupat en aquestes endergues mentre no pensi en les negres nihilistes en què estic ocupat la resta de l'any. He estat esperant molt de temps aquesta setmana, i quan ha estat arribada, gairebé de cop i volta i sense avisar, tot s'ha succeït en allau estrepitosa i entre gibrells de ginebra. Avui he descansat i he estat reflexionant-hi amb més calma. He dormit dotze hores i ara ho veig una mica més clar. En Paco, a les nou de la nit, m'ha telefonat per dir-me que hem de parlar d'alguns episodis polèmics en què s'ha vist immersa la Colla: coses que no pot parlar amb en Gaspart perquè és abocar-hi benzina en un incendi desbocat. Això ha fet créixer les nuvolades denses i fosques que s'havien anat dispersant del meu magí; ara torna a estar mig entenebrit, però també mig il·luminat, una mena de ressol que pot ser lúgubre o efímer, o alegre, segons com es miri. Però m'ha deixat amb el neguit voletejant al meu cap, i amb ombres insospitades que espero que s'esclareixin.
La meva impressió d'aquest cap de setmana ha estat una mica de decepció. Decepció sobretot perquè creia que la Colla havia madurat una mica, que estava més cohesionada, que estava endinsada en un creixement imparable, lent però continuat. Aquesta darrera setmana d'assaigs ha estat completament decebedora; el dissabte estava molt emprenyat, i diumenge les coses es van tòrcer en part per la manca d'assaigs. Jo esperava per dissabte tres i quatre de set i potser pilar de cinc. Per diumenge esperava el 4de7a totalment disponible. Però hi havia molts dubtes, i en Jaume I així m'ho va dir. Jo en el seu lloc no sé què hagués fet, però sabent el que sé i segons com veia el castell, l'hagués tirat també. I si va caure, potser també hi va influir la mala sort —la sort que acompanya les colles petites que no acostumen a arriscar mai, i que quan ho fan, se la foten per barret.
Les opinions eren molt dispars. Després de la temuda llenya, en Pastor em recordava: «Què et vaig dir jo ahir? És la mateixa història de sempre! Exactament la mateixa.» I és que jo sóc relativament nou, però m'han explicat les patacades de 2de7 i de 5de7, i les possibles conseqüències que això pot tenir. Una llenya pot no ser res, però pot ser-ho tot. I la trucada d'en Paco m'ha neguitejat molt, i necessito parlar amb algú ja. Demà.
Per una altra banda, però, la decepció també té un punt de satisfacció perquè estem molt millor que l'any passat, perquè hem provat un castell nou, i perquè per fi estem arriscant. Ja vem arriscar al Gall amb el Pde5, i ara ho hem fet amb el 4de7a. Jo crec que una colla no pot créixer si no arrisca una mica, si no posa objectius i els va assolint de mica en mica, malgrat es foti la clatellada alguna vegada. Quan jo vaig entrar a la Colla, portàvem més de dos anys sense cap llenya. No dic que sigui bo caure, però no caure mai potser tampoc és bo. Calia provar el 4de7a a la Diada, hi estic totalment convençut.
Per això estic també content, perquè crec que la Colla va bé malgrat les ombres que ara sembla que ens sobrevolen i que no les sospitava pas fa una setmana. Espero parlar amb en Paco de tot això, i espero que per la Trobada del Baix descarreguem el maleït 4de7a i que tota aquesta aparent foscúria sigui un simple miratge, una nit durant el viatge al nostre Olimp enlluernador.
24 de setembre 2007
23 de setembre 2007
XIV Diada d'Esplugues
D'aquesta diada, no sé si n'he sortit trist o content. No sé si l'abaltiment és de tants dies de ressaca i mal dormir, d'assaigs i de la feina, que em tenen baldat, o potser de la bici i la muntanya de començaments de setmana. Potser és de veure la vida rera un got amb ginebra, dels gibrells de ginebra.
D'ahir en vaig sortir molt enfadat i negatiu i contra això en Messi només va afegir-se al meu ensopiment. Per això vaig tornar al lloc de les borratxeres, pensant només en trobar en Jaume per parlar-li sobre el tema. Aquest matí m'han llevat a tres quarts i cinc de dotze, m'he vestit i esperitat m'he plantat a plaça amb mon pare i l'Avui sota el braç. L'ambulància ha desertat, i l'hem haguda d'esperar gairebé un hora. Arribada que ha estat, han actuat Cornellà i després la Joves, que eren quatre gats però han descarregat la clàssica de vuit. Nosaltres, com jo em suposava, hem obert amb tres de set, que ha anat molt bé i que sembla que ja va rodat definitivament. Poc més puc dir d'aquest castell, pregunteu a algú de tronc.
A segona ronda ens hem enfrontat al quatre de set, que ha estat més rebel i ha costat de ficar al sarró. Després d'un peu desmuntat, hem desmuntat un intent amb dosos ja col·locats. Des de la meva posició, d'agulla a la rengla, ja d'entrada es veia rebregat, tancadot i bellugadís. El més assenyat ha estat desmuntar-lo, i potser no hagués hagut de passar ni de segons. A la repetició ha pujat molt tranquil·let i sense gaire res destacable, llevat d'en Pauet, que hi ha tornat a pujar i estava feliç com un gínjol.
La tercera ronda ha estat la ronda esperada, com la ronda del brindis al final del sopar. Anit vaig estar parlant sobre si calia o no tirar el 4de7a. Per alguns era més aviat un brindis al sol: aquesta setmana els assaigs han anat força malament, fins ens va caure una prova del castell, i no hi ha hagut gaire concurrència. Tanmateix, jo era del parer de provar-lo, perquè el tronc el tenim i la pinya ha pogut anar assajant, potser amb no gaire continuïtat ni reeiximent, però sí que s'han anat fent cosetes. I perquè hi ha coses que no poden esperar, i jo tenia unes ganes roents, corrosives, de provar-lo a plaça d'una puta vegada. En Jaume I ha dit que el tiràvem tot i que no ens el meresquéssim per la merda d'assaigs que hem fotut aquesta setmana. Crec que l'ha tirat perquè, malgrat tot, ell tenia les mateixes ganes roents i corrosives de tirar-lo, i no es podia perdre l'oportunitat de fer-ho avui. El castell podia caure, però calia intentar-lo. L'hem intentat i ha caigut. Però el tronc estava bé, llàstima d'un segon que ha perdut la posició i que s'ha endut tot el castell amb ell, quan ja havíem fet la primera aleta. Les gralles refilaren la culminació, i el rengle que tenia davant començà a enfonsar-se, amb el segon molt esverat i baixant de mica en mica. El meu sector de pinya hem lluitat a mort per mantenir-lo dret, mentre desmuntaven dalt, però no hem pogut sostenir tot el pes i el quatre ens ha caigut al cap. Al cap! El meu quatre, al meu cap. El cop al cap han estat pessigolles, perquè el cop colpidor no ha estat al cap, i encara em fa mal.
Hem liquidat la cosa amb un altre burocràtic 2de6. Hem enllestit amb tres pilars descarregats pel balcó. M'he quedat parlant amb un parell de la Joves, que m'han començat a animar, dient-me que el 4de7a té bon aspecte i que el tenim al sac i que ha estat mala sort. També m'han animat desbarrant de la Vella, i d'altres coses. Al local, rostint la carn a la graella, m'he anat animant i ara trobo que n'hi ha per estar-ne, si més no, orgullós. Responent al dilema que obria la crònica, potser no estic content, però tampoc no estic trist: estic molt orgullós de ser casteller d'Esplugues.
XIV Diada de Festa Major
Cargolins: 3de7, id4de7, 4de7, i4de7a, 2de6, 3Pde4
Joves Valls: 3de8, 4de8, 2de7, Pde5
Cornellà: 3de7, 4de7, 2de6, 2Pde4
XIII Diada
XII Diada
D'ahir en vaig sortir molt enfadat i negatiu i contra això en Messi només va afegir-se al meu ensopiment. Per això vaig tornar al lloc de les borratxeres, pensant només en trobar en Jaume per parlar-li sobre el tema. Aquest matí m'han llevat a tres quarts i cinc de dotze, m'he vestit i esperitat m'he plantat a plaça amb mon pare i l'Avui sota el braç. L'ambulància ha desertat, i l'hem haguda d'esperar gairebé un hora. Arribada que ha estat, han actuat Cornellà i després la Joves, que eren quatre gats però han descarregat la clàssica de vuit. Nosaltres, com jo em suposava, hem obert amb tres de set, que ha anat molt bé i que sembla que ja va rodat definitivament. Poc més puc dir d'aquest castell, pregunteu a algú de tronc.
A segona ronda ens hem enfrontat al quatre de set, que ha estat més rebel i ha costat de ficar al sarró. Després d'un peu desmuntat, hem desmuntat un intent amb dosos ja col·locats. Des de la meva posició, d'agulla a la rengla, ja d'entrada es veia rebregat, tancadot i bellugadís. El més assenyat ha estat desmuntar-lo, i potser no hagués hagut de passar ni de segons. A la repetició ha pujat molt tranquil·let i sense gaire res destacable, llevat d'en Pauet, que hi ha tornat a pujar i estava feliç com un gínjol.
La tercera ronda ha estat la ronda esperada, com la ronda del brindis al final del sopar. Anit vaig estar parlant sobre si calia o no tirar el 4de7a. Per alguns era més aviat un brindis al sol: aquesta setmana els assaigs han anat força malament, fins ens va caure una prova del castell, i no hi ha hagut gaire concurrència. Tanmateix, jo era del parer de provar-lo, perquè el tronc el tenim i la pinya ha pogut anar assajant, potser amb no gaire continuïtat ni reeiximent, però sí que s'han anat fent cosetes. I perquè hi ha coses que no poden esperar, i jo tenia unes ganes roents, corrosives, de provar-lo a plaça d'una puta vegada. En Jaume I ha dit que el tiràvem tot i que no ens el meresquéssim per la merda d'assaigs que hem fotut aquesta setmana. Crec que l'ha tirat perquè, malgrat tot, ell tenia les mateixes ganes roents i corrosives de tirar-lo, i no es podia perdre l'oportunitat de fer-ho avui. El castell podia caure, però calia intentar-lo. L'hem intentat i ha caigut. Però el tronc estava bé, llàstima d'un segon que ha perdut la posició i que s'ha endut tot el castell amb ell, quan ja havíem fet la primera aleta. Les gralles refilaren la culminació, i el rengle que tenia davant començà a enfonsar-se, amb el segon molt esverat i baixant de mica en mica. El meu sector de pinya hem lluitat a mort per mantenir-lo dret, mentre desmuntaven dalt, però no hem pogut sostenir tot el pes i el quatre ens ha caigut al cap. Al cap! El meu quatre, al meu cap. El cop al cap han estat pessigolles, perquè el cop colpidor no ha estat al cap, i encara em fa mal.
Hem liquidat la cosa amb un altre burocràtic 2de6. Hem enllestit amb tres pilars descarregats pel balcó. M'he quedat parlant amb un parell de la Joves, que m'han començat a animar, dient-me que el 4de7a té bon aspecte i que el tenim al sac i que ha estat mala sort. També m'han animat desbarrant de la Vella, i d'altres coses. Al local, rostint la carn a la graella, m'he anat animant i ara trobo que n'hi ha per estar-ne, si més no, orgullós. Responent al dilema que obria la crònica, potser no estic content, però tampoc no estic trist: estic molt orgullós de ser casteller d'Esplugues.
XIV Diada de Festa Major
Cargolins: 3de7, id4de7, 4de7, i4de7a, 2de6, 3Pde4
Joves Valls: 3de8, 4de8, 2de7, Pde5
Cornellà: 3de7, 4de7, 2de6, 2Pde4
XIII Diada
XII Diada
22 de setembre 2007
Prediada 2007
La Prediada començava a quarts de set, però havíem quedat una hora abans per engegar el cercavila, on hem enlairat dos pilarets de cinc. Amb nosaltres han actuat els de la Sagrada Família i els de l'Hospitalet. Jo he dormit molt poc i no he pogut fer la becaina que tenia prevista per qüestions domèstiques. He passat d'anar al cercavila, i m'he enfaixat quan han arribat, que ha estat a l'hora del programa. Cap allò de tres quarts de set hem començat a muntar la pinya del primer castell, el 4de7. Dic, proclamo, esclafeixo, esvento i m'esventro xisclant que el 4de7 és la nineta dels meus ulls, que me l'estimo com... bé, me l'estimo follament, per entendre'ns, però ja se sap que els homes som cobdiciosos i faldillers, i que un cop has ballat vuit cops amb la mateixa pubilla, comences a cercar-ne d'altres que et semblin més atractívoles. I en aquesta tesitura ens trobem, i tothom baladrejava que havíem de cremar les naus, i que havíem de cremar Esplugues, i que havíem de cremar la Història, i que havíem, collons, de riure fins matar-nos de tant de riure, i cantar fins a trepitjar-nos els pulmons, i què sé jo, vés a sapiguer. Per això, el 4de7 ara em sembla el que sigui que pugui semblar, com menjar bistec cada dia. Doncs ara em venia de gust un putu entrecot, i demà, demà el vedell sencer.
Del 4de7 dic que ha pujat una mica bellugadet i de mides un xic tancat; quan ha tingut el pes al damunt, llavors s'ha aposentat i s'ha descarregat sense problemes ràpid i bé. També cal destacar que en Pau s'hi ha estrenat a terços, ha estat estuprat, i ho ha fet de puta mare.
Les següents rondes, no sé què en puc destacar. Avui érem pocs a plaça i faltava força gent, cadascú per la raó que fos, alguna de molt sensible. Per això a segona ronda hem tramitat un burocràtic 2de6, fastigosament avorrit i tediós. I a tercera ronda el 4de6a, del que no sé què opinar i que per tant em callo. Hem enllestit amb els pilars de quatre.
Les altres dues colles han tingut molts de problemes i han fet la mateixa actuació calcada: 3de6, 4de6, i3de6a.
L'actuació ha estat molt lenta i ha durat unes dues hores més algun escaig. Hem fet el mateix que just fa un any, els mateixos castells de la Prediada del 2006. Se'ns ha fet de nit i ha començat a plovisquejar. Els núvols s'afeixugaven damunt meu i empetitia els horitzons. Per algun moment el camí s'ha enfosquit, perdent-se al lluny entre volts i revolts tortuosos, que tornen i retornen al mateix punt d'inici, al mateix lloc de sempre de la fondalada. Però jo volia pujar la muntanya...
Del 4de7 dic que ha pujat una mica bellugadet i de mides un xic tancat; quan ha tingut el pes al damunt, llavors s'ha aposentat i s'ha descarregat sense problemes ràpid i bé. També cal destacar que en Pau s'hi ha estrenat a terços, ha estat estuprat, i ho ha fet de puta mare.
Les següents rondes, no sé què en puc destacar. Avui érem pocs a plaça i faltava força gent, cadascú per la raó que fos, alguna de molt sensible. Per això a segona ronda hem tramitat un burocràtic 2de6, fastigosament avorrit i tediós. I a tercera ronda el 4de6a, del que no sé què opinar i que per tant em callo. Hem enllestit amb els pilars de quatre.
Les altres dues colles han tingut molts de problemes i han fet la mateixa actuació calcada: 3de6, 4de6, i3de6a.
L'actuació ha estat molt lenta i ha durat unes dues hores més algun escaig. Hem fet el mateix que just fa un any, els mateixos castells de la Prediada del 2006. Se'ns ha fet de nit i ha començat a plovisquejar. Els núvols s'afeixugaven damunt meu i empetitia els horitzons. Per algun moment el camí s'ha enfosquit, perdent-se al lluny entre volts i revolts tortuosos, que tornen i retornen al mateix punt d'inici, al mateix lloc de sempre de la fondalada. Però jo volia pujar la muntanya...
Festes d'Esplugues, II
Divendres ha estat el segon dia de Festes, que en realitat és el tercer, però tant és. Al matí no vaig fotre res. A la tarda vaig anar a parlar amb els de Filcat. A Esplugues, a les vuit de la tarda, hi havia assaig, que ras i curt, qualifico de puta merda. Just a les deu, que acabàvem, els de Boc de Biterna començaven el seu espectacle-correfoc, d'aniversari dels 10 anys, que va estar força bé i amè, i que enguany tractava de la batalla entre un grup anti-correfocs i Boc de Biterna, que acaba guanyant, com era d'esperar, la colla infernal, amb un castell de focs impressionant com a cloenda, i una cremada ingent de pólvora per acabar.
Sopar a casa. Vaig pensar en anar a dormir, eren les 12, però per la finestra vaig sentir els Pets i hi vaig anar. Va estar bé, algun dard polític, bon rotllo, molts jovenets i molts puretes, pop-rock per tots els públics. Vaig tornar a casa, era la 1. No podia dormir, i vaig decidir, d'un cop de geni, agafar la bici i plantar-me al lloc dels concerts. Hi havia els castellers a la barra, que convidaven amablement a tots els de la colla. Vaig estar amunt i avall, amb fumats i amb borratxos, i vaig decidir, quan ja estava prou fumat i borratxo, de tocar el dos. Eren les tres ben passades, i dissabte he treballat, cinc horetes sense gaire ressaca però zombie. I el dissabte està sent molt molt llarg.
Sopar a casa. Vaig pensar en anar a dormir, eren les 12, però per la finestra vaig sentir els Pets i hi vaig anar. Va estar bé, algun dard polític, bon rotllo, molts jovenets i molts puretes, pop-rock per tots els públics. Vaig tornar a casa, era la 1. No podia dormir, i vaig decidir, d'un cop de geni, agafar la bici i plantar-me al lloc dels concerts. Hi havia els castellers a la barra, que convidaven amablement a tots els de la colla. Vaig estar amunt i avall, amb fumats i amb borratxos, i vaig decidir, quan ja estava prou fumat i borratxo, de tocar el dos. Eren les tres ben passades, i dissabte he treballat, cinc horetes sense gaire ressaca però zombie. I el dissabte està sent molt molt llarg.
21 de setembre 2007
Festes d'Esplugues, I (pregó)
Ja ha començat la Festa Major, una repetició exacta de la de l'any passat. Quan he estat arribat al Brillas, tornant de pencar, la meitat ja anaven torrats, i m'han tornat a dir allò que em falta alcohol. He parlat una estoneta amb la Lina Meson, que m'ha dit que em buscarà enxufe a l'Administració per via d'ERC, i m'he gaubat per primer cop de ser militant d'ERC (bé, fa alguns anys sí que me'n gaubava, però ara ja no gaire). Després m'he trobat amb la Mercè, que era amb mi a la Jerc, i ara és a una mena de CUP's que m'estan muntant a Esplugues. Sortirà una revista, dita La Guitza, que es presenta com a molt interessant perquè es dedicarà a repartir garrotades als únics independentistes que hi ha al consistori. Comprenc que ERC som el seu (únic) mercat de vots, l'únic competidor que tenen. Només poden obrir forat electoral per la via d'obrir una via d'aigua a la nostra línia de flotació, ja prou masegada. Doncs au, bon vent i barca nova, segur que amb vosaltres cremem la bandera espanyola de l'Ajuntament. És allò de divideix i ens venceran, aviat serem més partits independentistes a Esplugues que independentistes reals, entre partits, moviments i corrents crítics.
Retornant a la colla, els pilarets aquest any no han caigut, però s'ensumava l'estat d'eufòria etílica i en el caminat hem caminat molt pocs metres, per si de cas. A l'hora del pregó hi havia en Recasens, el president de l'Avenç, que ja té 101 anys (l'Avenç, no en Recasens). El pregó ha tornat a ser una mica vergonyant. A en Recasens encara l'han deixat parlar, entre algun xiulet escadusser i alguna soflama en favor del Cau. En Recasens vol "normalitzar" l'estada de l'Agrupament Escolta dins l'edifici de l'Avenç i hi ha opinions enfrontades; però, per sort, no va passar res. La Pilar Díaz, fent el cor fort, ha hagut de pregonar sota el devessall indiscriminat i desordenat d'improperis i xiulets, molts dels quals provenien de gent que no sé ben bé per què escridassaven. Jo només he onejat la bandera del Caufec en silenci, protesta silenciosa; l'esbroncada ha estat una allau eixordadora i assassina —que només ha callat quan ha esmentat la mort d'en Carles Garcia, president dels Tres Tombs i molt actiu al poble.
En acabat aquest edificant espectacle (amagueu les criatures!) hi ha hagut les corrandes d'enguany, cantades entre un que semblava Pavarotti (n'anava disfressat) i en Marcel Casellas. La banda (o la cobla, no ho he acabat d'entendre) sonava molt fort i trepitjava la refiladissa d'en Pavarotti, que cal dir, no m'ha agradat gaire ni a mi ni als que tenia al meu voltant. I, sincerament, n'estic fins els collons, del Pla Caufec.
Com fa dos anys he passat per casa i tot sopant he vist un documental: antanyasses fou el de la Joves de Valls, mes enguany ha estat sobre la història de l'IEC centenari. La desfilada de filòlegs venerables, de filòlegs exiliats, de filòlegs-herois, ha estat una petita empenta vers la Filologia. Avui vaig a parlar amb en Foguet, miraré de lligar els caps que hi puguin quedar deslligats (que són corrua!) i au. En aquestes coses pensava jo mentre els altres s'emborratxaven, ballaven, es divertien: però és que el meu regne no és d'aquest món.
D'un cop de geni, després d'un cubata, he agafat la bici i en un tres i no res m'he plantat al lloc dels concerts. D'entrada m'he topat amb en Luis, el de la xerrera indòmita i infinita. No el conec gaire, només pel que m'explica (però explica massa coses), i no sé fins a quin punt no és només un fantasma; tanmateix, si aconseguís publicitat per la meva revista, o per la web de castellers, hauria demostrat que no és només un xarlatà.
Llavors que he aconseguit desempallegar-me'n amb la coneguda excusa del "vaig al pipican a pixar", m'he trobat el famós Fran, de qui ja he parlat sovint en aquí i en Lo Quadern Gris. Ara comença tercer de carrera, treballa al Telepizza i no sé on més, s'ha tallat la cresta punki que em portava, ja no té l'ull de vellut, i està com sempre. Amb ell hi havia algú que conec de Sant Just, i ha aparegut un tal Damià, de la Jerc riffenya, i hem estat xerrant de política una bella estona. Hem estat parlant de lo de sempre, perquè resulta que tots dos som carreteristes i la conversa es deixava bressar dòcilment. Quan ha volgut anar a veure el concert, l'he deixat abandonat a la seva bona sort, i ha estat quan, sense mirar gaire l'hora, he decidit fer-me'n fonedís fins l'endemà.
Retornant a la colla, els pilarets aquest any no han caigut, però s'ensumava l'estat d'eufòria etílica i en el caminat hem caminat molt pocs metres, per si de cas. A l'hora del pregó hi havia en Recasens, el president de l'Avenç, que ja té 101 anys (l'Avenç, no en Recasens). El pregó ha tornat a ser una mica vergonyant. A en Recasens encara l'han deixat parlar, entre algun xiulet escadusser i alguna soflama en favor del Cau. En Recasens vol "normalitzar" l'estada de l'Agrupament Escolta dins l'edifici de l'Avenç i hi ha opinions enfrontades; però, per sort, no va passar res. La Pilar Díaz, fent el cor fort, ha hagut de pregonar sota el devessall indiscriminat i desordenat d'improperis i xiulets, molts dels quals provenien de gent que no sé ben bé per què escridassaven. Jo només he onejat la bandera del Caufec en silenci, protesta silenciosa; l'esbroncada ha estat una allau eixordadora i assassina —que només ha callat quan ha esmentat la mort d'en Carles Garcia, president dels Tres Tombs i molt actiu al poble.
En acabat aquest edificant espectacle (amagueu les criatures!) hi ha hagut les corrandes d'enguany, cantades entre un que semblava Pavarotti (n'anava disfressat) i en Marcel Casellas. La banda (o la cobla, no ho he acabat d'entendre) sonava molt fort i trepitjava la refiladissa d'en Pavarotti, que cal dir, no m'ha agradat gaire ni a mi ni als que tenia al meu voltant. I, sincerament, n'estic fins els collons, del Pla Caufec.
Com fa dos anys he passat per casa i tot sopant he vist un documental: antanyasses fou el de la Joves de Valls, mes enguany ha estat sobre la història de l'IEC centenari. La desfilada de filòlegs venerables, de filòlegs exiliats, de filòlegs-herois, ha estat una petita empenta vers la Filologia. Avui vaig a parlar amb en Foguet, miraré de lligar els caps que hi puguin quedar deslligats (que són corrua!) i au. En aquestes coses pensava jo mentre els altres s'emborratxaven, ballaven, es divertien: però és que el meu regne no és d'aquest món.
D'un cop de geni, després d'un cubata, he agafat la bici i en un tres i no res m'he plantat al lloc dels concerts. D'entrada m'he topat amb en Luis, el de la xerrera indòmita i infinita. No el conec gaire, només pel que m'explica (però explica massa coses), i no sé fins a quin punt no és només un fantasma; tanmateix, si aconseguís publicitat per la meva revista, o per la web de castellers, hauria demostrat que no és només un xarlatà.
Llavors que he aconseguit desempallegar-me'n amb la coneguda excusa del "vaig al pipican a pixar", m'he trobat el famós Fran, de qui ja he parlat sovint en aquí i en Lo Quadern Gris. Ara comença tercer de carrera, treballa al Telepizza i no sé on més, s'ha tallat la cresta punki que em portava, ja no té l'ull de vellut, i està com sempre. Amb ell hi havia algú que conec de Sant Just, i ha aparegut un tal Damià, de la Jerc riffenya, i hem estat xerrant de política una bella estona. Hem estat parlant de lo de sempre, perquè resulta que tots dos som carreteristes i la conversa es deixava bressar dòcilment. Quan ha volgut anar a veure el concert, l'he deixat abandonat a la seva bona sort, i ha estat quan, sense mirar gaire l'hora, he decidit fer-me'n fonedís fins l'endemà.
16 de setembre 2007
Castellers d'Esplugues a la Tele
Avui hem sortit per la tele els Castellers d'Esplugues. Els protagonistes del petit reportatge han estat els Torraires, colla petitíssima de la zona tradicional, que han sortit força ben parats segons el parer expressat pels periodistes.
Això ve a dir que en general, no hi ha menysteniment contra nosaltres, colles petites; hi ha només concentració entorn de les grans, com a grans que són. Les colles grans són més interessants per raons òbvies, no crec que hi hagi mala fe contra nosaltres.
El programa de castells, consultable per internet, ha donat prou espai als Torraires, colla que, si us he de ser sincers, amb prou feines sabia que existia abans no vinguessin a Esplugues al juliol passat. Els Torraires em cauen simpàtics perquè fan castells de sis molt bàsics amb penes i treballs, però els acaben descarregant malgrat sembli impossible descarregar-los. Al meu parer, s'hi deixen els collons, i tant és que siguin de sis com de deu, són castellers i segur que no ho tenen gens fàcil. És molt lloable la seva tasca.
El seu cap de colla es planyia de què els de la Vella, aquells prepotents vestits de rosa, s'havien queixat de què la despenjada de la canalla dels Torraires els havia caigut al seu venerable cap de dos-cents anys d'història. Es planyia que els de la Vella insultessin els amfitrions d'aquella (i d'altres) manera, quan ells s'havien ficat diligentment en totes les pinyes dels rosats. Jo, com a casteller d'Esplugues, també m'havia planyut de què aquells imbècils ens insultessin també a nosaltres, colla petita del Baix, i del boom, en especial perquè no havien pogut tirar el seu Tres de Nou. En efecte, els vallencs volien tirar el Tres de Nou, però necessitaven l'ajut de les altres colles a plaça. I entre Torraires i Cargolins podríem, potser, haver garantit prou soca, però la soca no es va veure enlloc, i hagués estat potser massa justa, i potser per això els vallencs anaven una mica emprenyats. I potser gràcies a què havien anunciat castells de nou per Montblanc, la tele hi ha fet acte d'aparició. En fi, al capdavall els hi hem d'estar agraïts. Sense Colla Vella no hi hauria hagut Esplugues a la Tele de Catalunya.
Per tot això han parlat algun minut (dos o tres) dels Torraires de Montblanc. De la Vella han parlat més ràpidament i sense fer esment del 3de9f esperat. I també han parlat de nosaltres, esclar, i per això tenia el DVD a gravar. Han dit que hem anat a assegurar amb tres i quatre de set; que poc ens coneixen!, que desinformats van! Per a mi, tres i quatre van ser, potser no agosarats, però sí arriscats, perquè el risc hi era planant. Potser arriscar hagués estat tirar el quatre amb l'agulla, el de set, però això només ho hem fet un cop a la vida! O potser hauríem pogut provar el Pilar de Cinc, i segurament ens hagués fet llenya. Els de TV3 no saben res de nosaltres, i és estrany, perquè és de suposar que en Guillermo Soler en sap un niu, de castells. Però nosaltres som dels oblidats.
En parlar de la celebració del 3de7 han semblat com sorpresos de la nostra joia. I és que, si més no, per a mi, va ser molt important, i em vaig sentir exultant d'alegria. En dir això, que el vem celebrar amb molta efusió, ha sortit en pantalla la noia més alegre de la Colla, saltironant i cridant d'alegria. I en aquell moment m'he sentit el més feliç del món.
I bé, això és tot. Hem sortit bastant per la tele, que és bo. A més, han parlat força bé de les colles petites, malgrat tot. I ha sortit la crítica amarga dels Torraires vers la Vella, que també està bé. Jo també els hagués engegat a pastar fang.
Això ve a dir que en general, no hi ha menysteniment contra nosaltres, colles petites; hi ha només concentració entorn de les grans, com a grans que són. Les colles grans són més interessants per raons òbvies, no crec que hi hagi mala fe contra nosaltres.
El programa de castells, consultable per internet, ha donat prou espai als Torraires, colla que, si us he de ser sincers, amb prou feines sabia que existia abans no vinguessin a Esplugues al juliol passat. Els Torraires em cauen simpàtics perquè fan castells de sis molt bàsics amb penes i treballs, però els acaben descarregant malgrat sembli impossible descarregar-los. Al meu parer, s'hi deixen els collons, i tant és que siguin de sis com de deu, són castellers i segur que no ho tenen gens fàcil. És molt lloable la seva tasca.
El seu cap de colla es planyia de què els de la Vella, aquells prepotents vestits de rosa, s'havien queixat de què la despenjada de la canalla dels Torraires els havia caigut al seu venerable cap de dos-cents anys d'història. Es planyia que els de la Vella insultessin els amfitrions d'aquella (i d'altres) manera, quan ells s'havien ficat diligentment en totes les pinyes dels rosats. Jo, com a casteller d'Esplugues, també m'havia planyut de què aquells imbècils ens insultessin també a nosaltres, colla petita del Baix, i del boom, en especial perquè no havien pogut tirar el seu Tres de Nou. En efecte, els vallencs volien tirar el Tres de Nou, però necessitaven l'ajut de les altres colles a plaça. I entre Torraires i Cargolins podríem, potser, haver garantit prou soca, però la soca no es va veure enlloc, i hagués estat potser massa justa, i potser per això els vallencs anaven una mica emprenyats. I potser gràcies a què havien anunciat castells de nou per Montblanc, la tele hi ha fet acte d'aparició. En fi, al capdavall els hi hem d'estar agraïts. Sense Colla Vella no hi hauria hagut Esplugues a la Tele de Catalunya.
Per tot això han parlat algun minut (dos o tres) dels Torraires de Montblanc. De la Vella han parlat més ràpidament i sense fer esment del 3de9f esperat. I també han parlat de nosaltres, esclar, i per això tenia el DVD a gravar. Han dit que hem anat a assegurar amb tres i quatre de set; que poc ens coneixen!, que desinformats van! Per a mi, tres i quatre van ser, potser no agosarats, però sí arriscats, perquè el risc hi era planant. Potser arriscar hagués estat tirar el quatre amb l'agulla, el de set, però això només ho hem fet un cop a la vida! O potser hauríem pogut provar el Pilar de Cinc, i segurament ens hagués fet llenya. Els de TV3 no saben res de nosaltres, i és estrany, perquè és de suposar que en Guillermo Soler en sap un niu, de castells. Però nosaltres som dels oblidats.
En parlar de la celebració del 3de7 han semblat com sorpresos de la nostra joia. I és que, si més no, per a mi, va ser molt important, i em vaig sentir exultant d'alegria. En dir això, que el vem celebrar amb molta efusió, ha sortit en pantalla la noia més alegre de la Colla, saltironant i cridant d'alegria. I en aquell moment m'he sentit el més feliç del món.
I bé, això és tot. Hem sortit bastant per la tele, que és bo. A més, han parlat força bé de les colles petites, malgrat tot. I ha sortit la crítica amarga dels Torraires vers la Vella, que també està bé. Jo també els hagués engegat a pastar fang.
12 de setembre 2007
Diada a Montblanc (i II, article per a Falques.com)
He escrit la crònica de la diada d'ahir de forma diguem-ne periodística i l'he tramesa a falques per veure si me la volen publicar. L'esforç d'abstracció de la meva subjectivitat (és a dir, l'intent d'adoptar una perspectiva imparcial i estrictament "informativa") ha estat ingent i extenuant. Em penso, però, que me n'he sortit. Val a dir que l'actuació d'ahir va ser molt emocional. Fer-la freda com gel de cantells esmolats té la seva complicació. Perquè la Vella desvetlla sentiments d'animadversió incontrolables, perquè els Torraies em cauen molt simpàtics, i perquè la meva Colla és el meu sol i etcètera. Bé, aquí la hi poso:
Montblanc, Onze de Setembre
La Colla Vella es queda sense castells de nou
Amb un nombre de camises lleugerament limitat, els rosats van repetir el 5de8 del dia anterior amb molta més fermesa, juntament amb un 2de8 amb un folre que ha haver de suar la cansalada i un 4de8 sense complicacions. Van compartir plaça amb els Castellers d’Esplugues, que descarregaren dos castells de set, i els Torraires de Montblanc, amb castells bàsics de sis molt treballats.
Segons havien anunciat, els vallencs havien d’intentar si més no el 3de9f a la capital de la Conca de Barberà; tanmateix, vists els efectius reals a plaça, i després de la vigília de l’Onze de Setembre, van decidir rebaixar pretensions. Van obrir plaça amb una catedral molt ben construïda que només va tremolar una mica a la baixada, espantant així les possibles alarmes del dilluns i aparentant molta confiança en l’execució, permetent albirar com a ben plausible l’assalt al 5de9f per Santa Tecla.
A segona ronda, veient que el camí dels castells de nou estava massa embardissat aquell dia, van decidir optar per un altre castell folrat: el dos de vuit, que de tronc es va aixecar molt ben apamat però que va patir moltíssim a nivell de terços degut precisament a l’encaix amb un folre que, val a dir-ho, era de mides reduïdes. D’aquesta manera, quan ja semblava que el tenien al sac, i amb quints fora i quarts agafats encara, els terços van començar a ensorrar-se de mica en mica, perdent definitivament el peu amb quarts sortint. A peu de plaça vam tenir els nostres dubtes, tot i que sembla de justícia donar-lo per descarregat.
Finalment, sense gaires somriures a la cara, els vallencs van tramitar un 4de8 que no els va suposar cap complicació ressenyable, a banda d’una aixecadora molt menudeta que deuen estar provant i que va alentir-ne la consecució. Van enllestir amb tres pilars de cinc amb la senyera al vent.
Els Castellers d’Esplugues anaren a Montblanc amb un centenar llarg de camises a provar castells de set pisos. A primera ronda descarregaren el seu segon 3de7, que fins l’aleta va guardar unes mides molt maques fins que a la descarregada es desmanegaren una mica, torçant-se entre elles rengla i buida, en tot cas sense perill en cap moment. A segona ronda descarregaren un 4de7, el seu setè de la temporada, amb moltes més complicacions, en especial a nivell de segons i terços, i que va necessitar d’una dura batalla per poder-lo dominar fins el final. Cloeren l’actuació amb un 4de6a de tràmit, que és més aviat una prova per al 4de7a que volen provar a la diada del seu aniversari el cap de setmana vinent.
Pel que fa als amfitrions, després d’entrar a plaça amb un pilar caminat amb una estelada desplegada que fou molt aplaudida entre el públic, començaren llur accidentada actuació amb un intent desmuntat de tres de sis. En aquesta ocasió, la rengla, que a nivell de segons era molt més baixa que en els altres dos pilars, es va anar obrint moltíssim, deixant un pom de dalt molt deformat i amb una canalla una mica gran. A la repetició els problemes es van repetir però més controlats, i el van poder descarregar braument, amb gran heroïcitat del tronc i de la pinya.
A segona ronda van tornar a desmuntar l’intent, en aquest cas el de 4de6. A la repetició el van tornar a enlairar, amb uns terços molt tancats i un bastiment un xic lent. Quan l’enxaneta en féu l’aleta, però, per alguna raó va relliscar enduent-se l’acotxadora però deixant intacta la resta del castell. Com només se’n despenjaren aquests dos membres del pom de dalt, segons la majoria de colles i les bases del concurs se’l pot donar com a completat. Van acabar amb el 4de6a, aquest cop a la primera, tot i que també patint de valent. Van acabar amb dos pilars de quatre.
Onze de Setembre a Montblanc
Torraires de Montblanc: Pde4cam, id3de6, 3de6, id4de6, 4de6, 4de6a, 2Pde4
Vella: Pde4cam, 5de8, 2de8f(c), 4de8, 3Pde5
Esplugues: Pde4cam, 3de7, 4de7, 4de6a, 3Pde4
Josep Santacreu
11 de setembre 2007
Diada de l'Onze de Setembre
Montblanc és un poble rural capital de comarca a la Catalunya interior. Mentre la plebs feia la birra al bar, o el cafè al forn, jo he investigat el poble, he vist les vint-i-cinc esglésies i la muralla quilomètrica que envolta el casc antich. He pujat un turonet que senyoreja tot el poble. En sepulcral solitud, he llegit una estona un llibre al turó de les ruïnes sota l'ombra de l'arbre que buscava: ha estat una alzina, un arbre que m'estimo especialment per alguna raó. Deu ser perquè odio els pins, i al Puig d'Ossa les alzines els hi disputen heroicament el territori.
Els meus castellers han arribat a la una tocada a una plaça en cercavila. M'hi he ajuntat, m'he posat la camisa i pilaret caminat. La diada ha estat molt i molt maca. Tant que ens va costar el 3de7, i ara l'acaronem. 120 persones a Montblanc, dos autocars rublerts de barrufets.
A primera ronda hem plantat el 3de7. Ha estat rodonet, ha pujat ràpid i només a la descarregada s'ha rebregat una mica i els rengles s'han torçat (la rengla amb la buida, com si diguéssim). Una altra cosa no serà, però si més no, com a agulla, sempre em veig a la rengla: i alçar el cap i veure el meu Tres rodonet, el meu tres que es gira, la meva rengla que balla una sardana. Descarregar-lo avui ha estat com segellar la continuïtat d'un castell que se'ns havia arribat a ennuegar. Descarregar-lo avui, a 150 quilòmetres de casa, amb força tranquil·litat, amb 120 persones, és com un petit orgasme. La colla creix, la colla va bé, va de puta mare.
A segona ronda hem descarregat el 4de7. Fins l'aleta ha mantingut mides, però a la baixada s'ha desgavellat a tots quatre rengles. El meu s'ha entregirat a la seva dreta; el pilar de la meva esquerra s'ha tombat tant cap al meu rengle que he pensat que rebentava. El de la meva dreta el veia molt millor, però també ha patit. I just el que tenia al darrera sembla ser que era el pitjor de tots. A nivell de segons, per tant, el castell era una casa de barrets. A terços estava força malament però a quarts —que no he vist gaire— sembla que es redreçava. La descarregada se m'ha fet eterna, em semblava que en Pedro sortiria disparat cap a Cervià, però de mica en mica s'ha desmuntat i descarregat feliçment. Però hem suat la cansalada de valent.
A tercera ronda el 4de6a, sense gaires problemes i pensant en la setmana vinent. I tres pilars de quatre, que vale.
Amb nosaltres també hi ha actuat la Colla Vella de Valls. Només diré que avui no m'han agradat gens ni mica: són uns fills de puta. Havien de fer castells de nou pisos, però no n'eren prous per fer-los i devien necessitar una colla amb 150 persones a plaça que s'hi posessin tots a les seves pinyes. Però no hi ha hagut connexió i entre que ells ens miraven per damunt l'espatlla, i nosaltres suàvem d'ells, han hagut de fer castells de vuit de la gamma alta: 5de8, 2de8f i 4de8. A la seva torre, el folre ha patit moltíssim i els terços s'han enfonsat amb només quarts damunt. No sé si es pot donar com a descarregat o només com a carregat, a plaça en teníem dubtes. A mi, sincerament —de debò!— m'ha semblat només carregat, però és una llàstima per un 2de8f amb un tronc tan maco que només ha patit per manca de pinya i un folre un xic prim (semblaven més aviat manilles).
També hi han actuat els Torraires de Montblanc. Jo dic que si la Vella fes castells de 6, els faria com els Torraires: és el mateix estil. Han fet id3de6 i 3de6 descarregat; id4de6 i 4de6 descarregat; i 4de6a. En fi, castells molt contorsionats i deformats, dels de l'ai al cor. L'estil diguem-ne tradicional m'agrada molt, l'estil Valls: fer-los malgrat pugin pletòrics d'entropia, i descarregar-los amb tots els collons del món. M'agrada. Si for per Valls, el casc només el portarien els imbècils de Sants. Per cert, en el seu 4de6 descarregat, es van despenjar acotxador i enxaneta (em penso que ja n'havien fet l'aleta); en general, això es dóna normalment com a descarregat, tot i que hi ha colles que no: en realitat, per a mi només és carregat.
Ara tenim la nostra diada a la vista. Sento que cada dia m'estimo més la meva Colla. Espero que tot el que podem fer, ho fem. I si no pot ser, segur que no serà perquè no ho haurem intentat: perquè la tècnica, i tots, ens hi estem deixant la pell.
Els meus castellers han arribat a la una tocada a una plaça en cercavila. M'hi he ajuntat, m'he posat la camisa i pilaret caminat. La diada ha estat molt i molt maca. Tant que ens va costar el 3de7, i ara l'acaronem. 120 persones a Montblanc, dos autocars rublerts de barrufets.
A primera ronda hem plantat el 3de7. Ha estat rodonet, ha pujat ràpid i només a la descarregada s'ha rebregat una mica i els rengles s'han torçat (la rengla amb la buida, com si diguéssim). Una altra cosa no serà, però si més no, com a agulla, sempre em veig a la rengla: i alçar el cap i veure el meu Tres rodonet, el meu tres que es gira, la meva rengla que balla una sardana. Descarregar-lo avui ha estat com segellar la continuïtat d'un castell que se'ns havia arribat a ennuegar. Descarregar-lo avui, a 150 quilòmetres de casa, amb força tranquil·litat, amb 120 persones, és com un petit orgasme. La colla creix, la colla va bé, va de puta mare.
A segona ronda hem descarregat el 4de7. Fins l'aleta ha mantingut mides, però a la baixada s'ha desgavellat a tots quatre rengles. El meu s'ha entregirat a la seva dreta; el pilar de la meva esquerra s'ha tombat tant cap al meu rengle que he pensat que rebentava. El de la meva dreta el veia molt millor, però també ha patit. I just el que tenia al darrera sembla ser que era el pitjor de tots. A nivell de segons, per tant, el castell era una casa de barrets. A terços estava força malament però a quarts —que no he vist gaire— sembla que es redreçava. La descarregada se m'ha fet eterna, em semblava que en Pedro sortiria disparat cap a Cervià, però de mica en mica s'ha desmuntat i descarregat feliçment. Però hem suat la cansalada de valent.
A tercera ronda el 4de6a, sense gaires problemes i pensant en la setmana vinent. I tres pilars de quatre, que vale.
Amb nosaltres també hi ha actuat la Colla Vella de Valls. Només diré que avui no m'han agradat gens ni mica: són uns fills de puta. Havien de fer castells de nou pisos, però no n'eren prous per fer-los i devien necessitar una colla amb 150 persones a plaça que s'hi posessin tots a les seves pinyes. Però no hi ha hagut connexió i entre que ells ens miraven per damunt l'espatlla, i nosaltres suàvem d'ells, han hagut de fer castells de vuit de la gamma alta: 5de8, 2de8f i 4de8. A la seva torre, el folre ha patit moltíssim i els terços s'han enfonsat amb només quarts damunt. No sé si es pot donar com a descarregat o només com a carregat, a plaça en teníem dubtes. A mi, sincerament —de debò!— m'ha semblat només carregat, però és una llàstima per un 2de8f amb un tronc tan maco que només ha patit per manca de pinya i un folre un xic prim (semblaven més aviat manilles).
També hi han actuat els Torraires de Montblanc. Jo dic que si la Vella fes castells de 6, els faria com els Torraires: és el mateix estil. Han fet id3de6 i 3de6 descarregat; id4de6 i 4de6 descarregat; i 4de6a. En fi, castells molt contorsionats i deformats, dels de l'ai al cor. L'estil diguem-ne tradicional m'agrada molt, l'estil Valls: fer-los malgrat pugin pletòrics d'entropia, i descarregar-los amb tots els collons del món. M'agrada. Si for per Valls, el casc només el portarien els imbècils de Sants. Per cert, en el seu 4de6 descarregat, es van despenjar acotxador i enxaneta (em penso que ja n'havien fet l'aleta); en general, això es dóna normalment com a descarregat, tot i que hi ha colles que no: en realitat, per a mi només és carregat.
Ara tenim la nostra diada a la vista. Sento que cada dia m'estimo més la meva Colla. Espero que tot el que podem fer, ho fem. I si no pot ser, segur que no serà perquè no ho haurem intentat: perquè la tècnica, i tots, ens hi estem deixant la pell.
10 de setembre 2007
Margeners
Aquest matí he llençat a la bústia de la Facultat el meu treball de Participació Política, convienientment inspirat en el de la Griselda, però totalment refet amb les lectures que he arribat a fer i amb la inspiració del whisky. Rellegint-lo aquest matí he vist que estava bé, i damunt la bici via UÀB. He pagat els tres crèdits de Castells i a l'Abacus he demanat que em duguin la Hiparxiologi d'en Francesc Pujols.
S'han presentat aquest diumenge els Castellers de Guissona, amb el nom de «Margeners de Guissona». Els margeners eren els qui construïen una mena de murs que esglaonaven els sembrats i delimitaven els camins. He vist fotos d'aquests «marges» degut als meus quatre anys a l'Àrea de Guissona. I sí, s'obre una nova zona castellera en la inexplorada àrea de Guissona i de la Segarra. Penso que anar-hi a fer castells a l'istiu ha d'ésser sufocant, però que a l'hivern te n'has de quedar ben glaçat, i que la Segarra és una comarca no gaire poblada i ja veurem com s'ho fan per tirar endavant. Veient les imatges de Guissona, recordava el meu periple per la vila, i la impressió que em va causar l'Emporium de la Cooperativa Guissona; quin feredat, la mare que els va parir. Les imatges eren només de la plaça de l'església, que és porxada i és molt maca. El veritable monument és, però, l'escorxador més gran d'Europa i totes les dependències administratives, bancàries i etcètera que en depenen.
Els Castellers de Guissona, en el seu desflorament, van estrenar 3de6, 5de6 i 4de6a. És una actuació que es pot considerar meritòria, tenint en compte que tot just comencen ara. S'ha repetit mil vegades que hi ha colles que porten deu o quinze anys que no són capaces de fer una actuació de sis completa, i també he arribat a llegir (Guillermo Soler dixit) que hi ha ben bé una quinzena de colles que encara enguany no han provat el 5de6, entre les quals hi som nosaltres, els Castellers d'Esplugues. Potser això ha estat la gota que ha fet vessar el got: cada colla té un context determinat, i ser més o menys gent i tirar uns o altres castells depenen, de vegades, de factors externs. I haver descarregat o no el 5de6 pot ser qüestió de prioritats. Evidentment, ells volien fer el màxim possible. Felicitats.
En fi, poca cosa més puc dir jo ara, ja.
S'han presentat aquest diumenge els Castellers de Guissona, amb el nom de «Margeners de Guissona». Els margeners eren els qui construïen una mena de murs que esglaonaven els sembrats i delimitaven els camins. He vist fotos d'aquests «marges» degut als meus quatre anys a l'Àrea de Guissona. I sí, s'obre una nova zona castellera en la inexplorada àrea de Guissona i de la Segarra. Penso que anar-hi a fer castells a l'istiu ha d'ésser sufocant, però que a l'hivern te n'has de quedar ben glaçat, i que la Segarra és una comarca no gaire poblada i ja veurem com s'ho fan per tirar endavant. Veient les imatges de Guissona, recordava el meu periple per la vila, i la impressió que em va causar l'Emporium de la Cooperativa Guissona; quin feredat, la mare que els va parir. Les imatges eren només de la plaça de l'església, que és porxada i és molt maca. El veritable monument és, però, l'escorxador més gran d'Europa i totes les dependències administratives, bancàries i etcètera que en depenen.
Els Castellers de Guissona, en el seu desflorament, van estrenar 3de6, 5de6 i 4de6a. És una actuació que es pot considerar meritòria, tenint en compte que tot just comencen ara. S'ha repetit mil vegades que hi ha colles que porten deu o quinze anys que no són capaces de fer una actuació de sis completa, i també he arribat a llegir (Guillermo Soler dixit) que hi ha ben bé una quinzena de colles que encara enguany no han provat el 5de6, entre les quals hi som nosaltres, els Castellers d'Esplugues. Potser això ha estat la gota que ha fet vessar el got: cada colla té un context determinat, i ser més o menys gent i tirar uns o altres castells depenen, de vegades, de factors externs. I haver descarregat o no el 5de6 pot ser qüestió de prioritats. Evidentment, ells volien fer el màxim possible. Felicitats.
En fi, poca cosa més puc dir jo ara, ja.
01 de setembre 2007
Camí per Vilafranca
L'altre dia ja en vaig parlar, i per tant avui no tinc res més a afegir, llevat d'aquesta imatge, que no m'agrada tant com la de Collserola. Si hi cliqueu es pot veure més gran.
Vist així, no sembla gaire cosa. Val a dir, però, que en perspectiva les distàncies semblen més curtes, i que pujar els "turons" de Sant Pau i Sant Jordi, tot i no massa alts, tenia els seus collons. El cas és que entre naps i cols m'hi vaig estar gairebé tres hores voltant per Vilafranca i els Pacs del Penedret.
El lloc on vaig cagar és prop de l'encreuament del camí rural que porta a Pacs i el camí de la Bleda o de la Farinera (un dels dos). Vaig rondar per un petit nucli de població que em penso que pertany als Pacs (a l'altre banda del riu), però no n'estic segur. Tot allò està molt pelat, només hi ha vinyes i més vinyes, i fins i tot la muntanyola de Sant Pau és poc arbrada, malgrat que té una important pineda, i tot i que les pinedes a mi em treuen de polleguera, i més la fortor de pinassa sota el sol inclement. La muntanya, o turó, era de pedra calcària si més no al vessant de llevant, la qual cosa impedia que hi cresqués gaire cosa més que atzavares i matolls. Des d'allí dalt l'esguard de Vilafranca era força maco, s'hi veia Montserrat per l'altra banda, i una muntanya més verda al davant, que potser visitaré l'any vinent, si ho veig factible. Era molt tranquil i solitari, un bon lloc per a eremites, tot i que al cim hi ha un restaurant, que en aquell moment era tancat, però que deu esguerrar irremisiblement el silenci sepulcral d'aquell indret.
Aquí sota incloc la foto de la Torre de les Aigües, que no sé si es diu exactament així. Parlant de fotos, he vist que a la Viquipèdia, la foto que il·lustra l'entrada dedicada a l'Alt Penedès és meva, del 5de9f dels vilafranquins pel Sant Fèlix de l'any passat. I sí, tinc molt poca feina.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)