28 d’octubre 2007

Reflexions castelleres

I després d'aquesta crònica estúpida, que qualsevol pot llegir sense ennuegar-se gaire, ve la meva perspectiva més subjectiva, negativa i crítica.

Sobre la Colla ja en vaig parlar la darrera setmana. Aquesta ha seguit igual, amb un assaig no gaire concorregut de divendres, perquè dimarts estàvem tots mirant el Barça. Aquesta setmana que ara comença estarem tots de vancances. Repeteixo que tant que podria haver fet la Colla aquesta temporada si ho hagués volgut; érem prou munió de gent per fer-ho, però tot s'ha quedat en una llenya en una Festa Major amb molt de marro que encara cueja. Tot plegat és una llàstima.

Avui, després de molt de temps, hem tornat a fer una diada sense castells de set. No sé exactament qui faltava, però n'he fet un repàs i n'hi mancava bastant només del tronc. Així és impossible. Diuen que la pinya és tan important com el tronch, però això és mentida i tothom ho sap. L'igualitarisme radical és una fal·làcia.

Mirant l'estadística veig que hem fet deu 2de6, i el d'avui ha estat el més insegur de tots. No sé quants anys fa que no ens cau la torre, això ja és cosa dels més experimentats, però jo en el temps que porto no en recordo cap, de llenya a la torre.

Hem descarregat també el novè 3de6, i el vuitè 4de6a. Aquest castell és, per mi, allò que millor il·lustra el desgavell. A terços hem pujat la Sílvia, en Lluís i jo, tres castellers poc habituals. En Lluís s'ha estrenat avui; la Sílvia, no sé quant feia que no pujava; pel que a mi fa, el darrer castell data del 4de6a carregat per Finestrelles. Aquell 4de6a que va pujar destarotat, jo totalment ressacós i rebentat per la bici, en una diada asfixiant per la calor i tot al contrari pel que fa al caliu del públic.

En Jaume, que deu estar llegint això (em sap greu que llegeixis aquestes coses aquí, i no dels meus llavis), m'ha preguntat que com havia estat al castell, i jo no li he concretat gaire res. Doncs, d'entrada, estava nerviós. Abans de pujar estava pensarós i consirós, i la Gemma m'ha cridat que no estigués nerviós, que ja n'he fet 40 d'aquests. Però la realitat és que ho estava, i no m'he tranquil·litzat en cap moment.

Després, està la ràbia. La ràbia de tornar a fer el 4de6a, que fa temps que començo a odiar. Aquesta temporada n'he fet amb aquest cinc. N'havia fet tots els de la temporada fins que es va començar a assajar a plaça el 4de7a, i per tant els tres darrers van comptar amb la meva absència al tronc. En resum, em fa ràbia el 4de6a perquè, d'una banda, sempre m'ha semblat que és el castell on m'hi foten perquè és estructura cinc, cal omplir rengles, i així jo no em ratllo. Això li ho vaig dir a la Vane fa un any i escaig, i encara penso igual. Bé, en segon lloc em fa ràbia pujar-hi si només serveix per això, perquè ni la Sílvia ni jo ens ratllem (ni l'Anna, però avui no hi era). En general, el que em sap greu és que aquest 4de6a no apunti (ni en somnis, ni de miracle) al que jo crec que ha d'apuntar la Colla. És a dir, la Colla no ha d'estar pendent del meu estat d'ànim, sinó de fer el 4de7a, perquè ens entenguem. I ara per ara ho veig totalment impossible, inabastable, em torna a semblar una quimera. I per això em fa tanta ràbia, pujar-hi. Potser per això no m'he concentrat gaire, i potser no tenia els peus gaire ben posats o el que sigui, però és que tant se me'n fotia. Perquè estic molt emprenyat, per mi, i per la Colla, i això no s'arregla fàcilment.

Així, s'ajunta la ràbia, l'odi i la frustració, tant col·lectivament com personal. A mi m'agradaria ser com la gent normal i riure i veure l'aspecte positiu de les coses. Si jo sigués més optimista les coses m'anirien millor en general. Però no sé ser de cap més manera. Començant, potser, des de la gent que ja no ve, des del Meli (amb què surto jo ara) o fins i tot la Mònica de Sants, però tota la gent de pinya que escampa, o els de tronc que què sé jo. Seguint perquè la Colla no pugui pensar en res més que en fer el tres i el quatre de set, i no es mori de vergonya de fer castells de sis. Ens hauria de caure la cara de vergonya que els Xerrics facin el Pde5 i nosaltres en siguem incapaços. Jo no em sento orgullós de la meva Colla anant pel món exhibint el mateix nivell que els Castellers de la Sagrada Família, amb tots els respectes. Com vaig dir la setmana passada, em sentiré orgullós de la meva Colla quan pugui menysprear els nostres 10 4de7 d'aquesta temporada perquè ja fem el 4de8, o perquè anem pel món fent el 4de7a o el 5de7 o el 2de7. I quan dominem aquests castells, llavors la meva Voluntat voldrà dominar els bàsics de 8. I llavors voldré veure un folre blau elèctric. El primer folre elèctric espera delerós que connectem el nostre "primer" 4de7a. És a dir, si volem créixer, cada pas és important, però és important perquè ens porta a un objectiu, i tot comença pel 4de7a.

Però també estic cansat de mi mateix. Vaig dir fa temps, i he reiterat sovint, que tant se me'n fot no pujar mentre això signifiqui que la Colla progressa. De fet, ara es dóna el cas que quan jo pujo, és que la Colla no va massa bé. El que podria afegir ara és que tant se me'n fot no fer proves a assaig, mentre això suposi que progressem. El que vull dir és que gairebé m'estimo més no pujar mai a assaig, no fer proves de cap mena (ni serioses ni de per riure, cap ni una), perquè això ha de redundar en un benefici per la Colla, i també per mi. Però això és matèria inflamable.

I això és gairebé tot el que volia vomitar. D'una banda, que la Colla no ha progressat. D'una altra, que jo tampoc. I punt.

V Aniversari de la Sagrada Família

Estava llegint un llibre sobre el nacionalisme cathalà, i ara n’anava a fer un resum. El nacionalisme és un invent de la dreta per defensar els seus interessos; el cathalanisme era un moviment més aviat cultural que, per tant, en ser covat pels intel·lectuals, també era més aviat conservador. El modernisme, que naixia en aquella època, als seus inicis, era força trencador i festejava amb l’anarquisme en la seva vessant vitalista/nietzscheana. Pel que sé, en Gaudí era, de jove, un menjacapellans arrauxat, com qualsevol xicot disbauxat que va pel món somniant truites. Diuen que anava a les tertúlies d’un cafè del Paral·lel i esputava fel contra l’Església i tota la patuleia de fills de puta que viuen de vendre a la Terra una parcel·la del Paradís (que viuen de vendre fum, vaja). Un meu professor diu que Joan Maragall (el poeta) només tenia un problema, i és que creia en Déu. Doncs bé, avui hem anat al punt neuràlgic del modernisme christià, al Temple Expiatori de la Sagrada Família. Gaudí, tan descregut d’un començament, devia pensar que havia d’expiar els pecats amb una enorme... església.

Jo me la mirava, la Sagrada Família, i em semblava un castell de sorra humida fet a la platja. Me l’he estat mirant i m’ha semblat horrorosa. A mida que passava el matí, m’ha anat abellint cada cop més, i suposo que si hi hagués estat una estona més, encara m’hauria acabat agradant. Però per sort n’he marxat abans no s'esdevingués aquesta malvestat.

Aquest dia d’ avui hem anat a fer castells humans (que també són una tradició inventada pels àvols nacionalistes) al monument als castells de sorra, un marc veritablement molt bonic, i amb molt de públic (potser l’actuació de la temporada amb més públic). Fins i tot hi anaven en autocars per veure’ns. I fins i tot hem comptat amb la presència d’en Manel Lucas, que n’ha fet el pregó de forma diguem-ne intel·ligent, irònica i divertida. I així que l’home dels Castellers de la Sagrada Família ha callat (i li ha costat un colló de mico), ha començat l’actuació, que es preveia llarga i feixuga: quatre colles petites que havíem de fer castells de sis. Els autocars, tanmateix, continuaven arribant-hi.

Jo dich que la nostra actuació ha començat amb 3de6, ha continuat amb 4de6a, i ha finit amb 2de6. Als dos primers s’hi ha estrenat en Lluís, i viatjava en un núvol. El 2de6 ha anat molt rebregat, cosa que m’ha sorprès perquè sempre el tramitem amb impassibilitat burocràtica, però avui s’ha resistit el malparit. De baixos estava d’allò més tancat i les crosses m’enfonsaven les costelles; els segons els he vists entregirats i, el meu, frisant per obrir-se, se m’ha allunyat moltíssim i gairebé no el podia subjectar dels genolls. Ha tremolat com una fulla de rave, com si diguéssim, tot i que a la veu de «la cap de colla» s’ha pogut completar amb èxit. Ha estat el nostre punt d’emoció en la diada.

Els amfitrions avui feien cinc anys, i d’aquí tota aquesta parafernàlia d'abans de començar. Sembla ser que han assolit la millor actuació en la seva curta història, amb 3de6, 2de6 i 4de6a. Cal dir que la seva torre ha anat d’un pèl que es quedés sense completar, i filant prim, hi podria haver dubtes sobre la consecució real, per alguns problemes amb l’acotxadora, que ha acabat baixant pel mateix cantó per on havia pujat. En tot cas, felicitats, macos.

Dels Xerrics d’Olot destacar que han acabat amb el Pilar de Cinc, molt maco i meravellós, que els ha servit per erigir-se com a vencedors de la diada. Això, pels amants de la competitivitat i les puntuacions, és una dada a tenir molt en compte, malgrat que la competitivitat, en diades com aquesta, no es veu per enlloc.

Finalment Figueres ha fet tres, quatre i quatre de sis amb l’agulla. Aquest darrer castell es dóna per descarregat seguint el criteri de la immensa majoria de colles; cal dir però que l'enxaneta del pilar ha relliscat quan hi entrava i de poc no s'estimba pel pou del castell (però l'han agafada, i ajudada pels dosos ha pogut coronar el pilar; m'ha recordat moltíssim a un 4de6a nostre on algú del pilar va cridar: «Susanna, puja, collons!», o algu així); quan el tronc del quatre ja era avall, la terça del pilar (o aixecadora, com volgueu), que era molt joveneta, ha anat perdent la posició i no ha pogut mantenir aferrada l'enxaneta, que aquest cop sí, ha acabat baixant d'una forma molt ràpida (ha caigut, vaja). En tot cas, com dic, segons la pràctica totalitat de colles, la cosa és descarregada, i a més no ve pas d'un pam en un castell com aquest; ara bé, ja dich jo que per mi no ho és. Ja veus, quanta tonteria.

L’any passat vaig dir que la Trobada del Baix deu ser la diada on es veuen més castells de sis. No ho sé pas, no sé si s’ha fet Concur7 enguany, però llevat d’això, jo suposo que la d’avui se’n pot endur el rècord o ser-hi molt a prop. Si no fos per les contorsions emocionants d’alguns castells mig esbalandrats, no sé què en faríem.

Hem menjat paella a l’ombra de la Sagrada Família, convidats pels amfitrions, que estaven lluminosos com tres sols, i joiosos i feliços a desdir. Mentrestant, he resolt els mots encreuats d’en Miquel Sesé. I amb l’arròs i la sangria typical spanish a la panxa pujant i baixant per l’esòfag, l’únic hippy com cal d’aquesta colla ha pujat a la seva bicicleta negra tota bruta de fang i ha enfilat Mallorca avall, Diagonal avall (o amunt), Ahrensburg avall... fins arribar a La Plana, on tot és oli en un llum, on l’arròs ni puja ni baixa, on l’herba creix serena en polígons racional-socialistes. Ara ens diuen que ens transformen la falda de Collserola, salvatge, feréstega, on tant hi passen ramats d’ovelles com senglars o mallerengues, en una avinguda de més gespa poligonal. No al razionalsocialisme.

V Diada de la Sagrada Família
Esplugues: Pde4, 3de6, 4de6a, 2de6, Pde4
Sagrada Família: Pde4, 3de6, 2de6, 4de6a, Pde4
Figueres: Pde4, 3de6, 4de6, 4de6a, Pde4
Xerrics d'Olot: Pde4, 3de6a, 4de6, 3de6, Pde5

21 d’octubre 2007

XIII Trobada del Baix

I ara escric la crònica de la Trobada del Baix, de forma constructiva i engrescadora. De fet, però, haig de fer un esforç, però no és tan difícil. Només calia veure les cares rutilants dels meus castellers en acabar la diada. La meva era un eclipsi, però això no és problema de ningú, només meu.

L'actuació començava a quarts de set, després d'una conferència d'en Pep Ribes que no he pogut veure, i que va haver de ser molt interessant. Jo estava en aquell moment decidint el futur de la pàtria (ehem), però m'he hagut de quedar a mitges i he sortit esperitat del Palau de Congressos a la Plaça de l'Església (Pare Miquel, en diuen) a ajudar a alçar els nostres castells. La cosa s'ha enraderit molt, com ja em pensava, i fins les set tocades nosaltres no hem començat a tancar pinya.

En general, la diada ha estat freda i grisa com el mateix vespre. Les nuvolades, les fosques tempestes, s'acostaven per darrera de l'església, amenaçant. Semblava que, si s'havia d'aturar l'actuació, tots els mals vindrien de la part de l'església. Però no ha estat així. I si dic que la diada ha estat freda i grisa, és perquè ho comparo amb la meva primera Trobada del Baix, a Molins de Rei (on érem set colles), i la meva segona, a Sant Andreu de la Barca (cap d'aquestes dues colles no ha pogut venir avui per manca d'efectius), i la tercera, a Cornellà, la de l'any passat, i les recordo amb molt més caliu. Sembla que a mida que passa el temps la Trobada va perdent camises a cada bugada, cada cop som menys i veiem menys castells, i el nivell va baixant sense aturall. Per això dic que la diada m'ha semblat freda i grisa. Però és només la meva opinió, i no voldria apagar la il·lusió de ningú que trobés que la d'ahir fou la millor diada de la història.

Nosaltres anàvem els últims en l'ordre d'actuació, però com érem només quatre colles no s'havia d'allargar massa en teoria. Pel camí vaig veure un 3de6 de color rosa, un intent desmuntat de 2de6 de color verd, i un 5de7 lila sense pinya pròpia. Cal dir que aquest 5de7 (si el 5de8 és la catedral, i el 5de9f alguns l'anomenen basílica, el 5de7 podria ser l'esglesiola —i el 5de6 l'ermita destarotada), cal dir que aquest 5de7 ha anat força maco i ha fet goig de veure. Bé, nosaltres hem començat amb el 3de7, el quart de la temporada, que m'ha fet treballar una mica des de l'agulla, i que entre la negror de la nit i la miopia galopant, no sé com ha anat, llevat de molt lent. En tot cas, m'ha semblat força rodonet. Però no ho sé.

La segona ronda ha començat amb un 3de6 de Sant Feliu, un altre intent desmuntat de 2de6 que ha volgut ser redimit amb un intent de Pde5 que s'ha quedat en intent, i un 4de7a de Cornellà. Aquest 4de7a, que segons el meu guió l'havíem d'haver fet nosaltres ahir, m'ha fet molta enveja, una enveja malsana, i més veient que l'han descarregat després de bregar contra l'estructura rebregada d'un quatre molt obert, i un pilar que ha hagut de patir fins el final. Bé, nosaltres hem tirat el 4de7 sense agulla. El primer intent l'hem hagut de desmuntar perquè estava molt tancat i insegur, o si més no és com l'he vist jo. A la repetició l'hem descarregat, també una mica lent, però pel que m'ha semblat, bastant bé (tot i que ni puta idea, perquè no hi veia gens).

Si fem balanç del que portem de temporada, veiem que ja portem 14 castells de 7. Amb aquest 4de7 ja n'hem fet una desena, un més que l'any passat, el màxim històric de la Colla. Amb el 3de7, el quart, sumem els 14 castells de set, que és també el màxim que hem fet mai, superant els 13 de l'any 96, el nostre rècord fins ahir mateix. Per això, quan dic que estem en el nostre millor moment, ho dic amb l'estadística a la mà, però també ho dic pensant en el dinamisme social de la Colla, tan reviscolat en aquests últims mesos. Per això, veient el moment que travessem, em sap tant de greu que no sapiguem aprofitar aquesta embranzida per fer coses més elevades, que sé que podríem aconseguir, però que requereixen d'una constància i un compromís que, també és cert, són valors que ara per ara no estan gaire de moda en la nostra societat.

Acabada l'actuació vem fer cap a les Moreres per sopar alguna cosa. En acabat, tocà el grup Friky Sound Factory, que va estar bé. Però jo vaig marxar del lloc dels fets abans de les dotze, com la Ventafocs, i a la francesa. I de fet, i malgrat que no va ploure, la nit era molt freda i bufaven vents gebrats de finals d'octubre, vents de tardor que ja comencen a anunciar l'hivern.

Per cert, per si a algú li interessa (que ho dubto), calculo que el dia 19 d'octubre va fer tres anys que vaig entrar a la Colla.

XIII Trobada del Baix
Esplugues: 3de7, id4de7, 4de7, Pde4
Cornellà: 5de7, 4de7a, 2Pde4
Sant Feliu: 3de6, 4de6, Pde4
Jove L'H: id2de6, id2de6, iPde5, Pde4

XII Trobada del Baix
XI Trobada del Baix
X Trobada del Baix

20 d'octubre. ERC. Trobada del Baix

Aquesta setmana, per fi, he deixat de treballar, quatre anys i un dia al Guissona. Ara faig veure que faig alguna cosa a CDC, al departament que dóna suport al grup parlamentari a Congrés i Senat. Però només perdo el temps tres hores en una biblioteca. I no és perdre el temps totes les hores que em tanco en la biblioteca, o al meu llit, llegint qualsevol cosa? No és, en realitat, res més que pura masturbació?

Josep el masturbat ha arribat al dia 20 d'octubre, i potser esperava que el món es capgirés aquest dia. Què n'esperava, realment? Potser que tot seria diferent —però és que vull alguna cosa, jo, d'aquesta vida (i que és la vida!) a banda de masturbar-me?

No sé què volia, però potser sí que era això. Potser volia seure, sol i vern, a la cadira blanca com l'ivori, i jutjar a mort aquesta societat fastigosa, aquest partit poruc (com diu Tardà!), poruc que no sap dir que no a la cúpula perquè tem alguna cosa. Però què tem? Pitjor no podríem estar —i després d'aquest teatre d'avui, segur que hem acabat de cavar la nostra bella tomba, dins un mausoleu amb quatre esveltes columnes i amb escultures marmòries dels nostres màrtirs, mentre a nosaltres ens mengen els cucs.

I la Colla? No portava tant o més temps (potser no tant, certament) esperant aquest dia? Com al partit, la Colla, poruga, ha fet el mateix de sempre. Com el partit, potser està al seu millor moment, en un moment brillant, esplendent. Però com el partit, no sap créixer més perquè no creu en ella mateixa, perquè se sent cansada i perd la constància, o no sap mantenir la il·lusió que suara es desfermava.

Per això avui una abrumadora majoria ha votat a favor de la Ponència Oficial, que segons els qui hi remenen, representa la majoria de la militància, i que com ha dit algú, en Surinyach, malgrat guanyi o perdi una esmena, tothom guanya perquè és la "incommovible majoria" la qui decideix. Però jo, en la incommovible majoria, m'hi pixo cada dia. I el que és pitjor, la cúpula també ho fa però diuen que plou, i encara s'ho creu la majoria.

La Colla està en el millor moment, i me'n gaubo pregonament, i segurament poc em pensava fa un temps que portaríem els millors registres de la nostra història en aquesta temporada. Però a ningú se li escapa que podríem anar encara millor, però la "incommovible majoria" no ve a assaig, i quan juga el Barça perdem de vista el món i fins suspenem els assaigs (doncs jo no penso pas veure dimarts el Barça, que s'ho mirin els alienats), i parlant de por, àdhuc jo en tinc davant el que sigui (davant la glòria per la por de fracassar, o pel fet de pujar si es pot caure: el pitjor de pujar és el vertigen de mirar avall), i si tots desertem sempre serem els mateixos, perquè com acostumo a dir, «la Colla és una cosa que ha d'ésser superada», i què en seria del meu amor per la Colla si no volgués que s'enfonsés en el seu ocàs, que transís, per renéixer en una Colla nova que mirés amb menyspreu allò de què ara ens enorgullim, que menyspreés altívola aquestes nostres cabòries rídicules, de canalla esporuguida incapaç de fer una passa més enllà o de pujar un nou graó.

I voldria un país lliure i ser lliure jo també, i voldria que el món fos tan lliure que no li calgués ni policia ni jutge que assassinés ni oprimís. Però el país és com és i la gent som com som, i no s'aixecaran mai contra la merda que els fan empassar com a bèstia grossa, ni voldran imaginar-se mai una colla de vuit perquè, tot plegat, és com fer castells en l'aire (fer volar coloms).

07 d’octubre 2007

Mani i Correllengua - Castellers

Mani contra el Caufec. Mossos calents estovant el personal. I els castellers; en Lluís, amb un dit boterut i un blau al braç. A pocs-cents metres d'allí, al Brillas la CAL reivindicava l'ús social del català. Emmarcat dins els actes, els castellers hi hem de fer un pilar. On són els castellers? Fora dels molts que són desapareguts, i dels 10 que hi ha al Brillas, vora una vintena són a la mani contra el Caufec. La Colla s'ha compromès a fer-hi un trist pilar de 4, però no n'és capaç perquè la gent no respon, i perquè els altres reivindiquen que s'aturi el Pla Caufec. Hipòcrita, perquè de fet molts no saben ni de què va. Però sobretot, perquè qui serà després que no anirà al Cinema, qui no comprarà al Centre Comercial, com no gosaran reconèixer que els dos immensos gratacels són el nou enorgullidor símbol d'Esplugues tal com avui n'hi ha que fins defensen el manteniment de l'Emissora al cim del Puig d'Ossa, i prenen el Trambaix cada dia per anar a la Universitat (o a l'Illa Diagonal, de Sacresa), quan no hi van per l'Autopista tot contaminant la Ciutat, aquella autopista edificada damunt un barri sencer d'Esplugues, fa temps enterrat sota tones de quitrà; i tot contaminant la ciutat, contribueixen a assassinar-me de mica en mica! HIPÒCRITES! Antisistema com a forma de diferenciació de la massa adotzenada, snobisme nyeu-nyeu, estolidesa d'aixella pudent i cabelleres engarbuixades i polloses —com ara la meva!—. Que n'és de fàcil definir-se com a qualsevol cosa, i així definint-se, obviar la manca radical de definició que s'arrossega. Radical en la indefinició.

No hi havia prou castellers per fer el trist pilar de 4, perquè es manifestaven contra qui sap què collons. Collons, jo també vull una Collserola verda i una Catalunya lliure, però abans vull que els meus castellers facin el que han de fer i que la Plataforma contra el Caufec no em caigui al damunt com una puta plataforma petroliera com caigué l'Autopista a Esplugues, que primer assassinant un tros del meu poble, després s'ha estat dedicant a assassinar-nos de mica en mica, perquè sense territori no hi ha llengua que defensar, com digué en Marcel Casellas, però sense llengua el territori resta mut, i sense llengua ni territori, els castellers seríem perduts al no-res, però un territori i una llengua sense aquells que s'enfilen per arribar sempre més amunt no arribarien mai enlloc. Però el problema és que estem deserts de camises blaves.