Vaig anar ahir a la diada de Ganàpies. Enguany només he anat als dos assaigs d'aquesta setmana i al primer de tots. Definitivament, sóc un ésser estrany allí.
Ganàpies està canviant moltíssim els darrers temps. Ahir fins i tot la cap de colla d'Arreplegats ens va felicitar... pels castells. Sembla que de bon grat, sense ironia. I si l'enemic et felicita és que hi deu haver una cosa que no acaba de rutllar.
Vem obrir l'actuació amb el 5de6. Faltava un baix i m'hi van posar a mi. La pinya estava molt mal lligada, i es va quadrar el castell a ull per dues o tres persones diferents. Jo estava a la carregada de la torre. Vem haver de desmuntar el primer intent, i seguint l'estil de la plaça del Blat, vem repetir intent tot seguit. El segon sembla que estava millor quadrat, però la meva part de pinya estava de pena. Hi ha gent que no ha fet mai de crossa que s'hi estrenava, i fet i fet, a assaig mai s'ha lligat un cinc. Pel que m'han dit, el 5de6 ha estat molt bé i molt parat.
A segona ronda hem carregat el 2de6. Aquí jo feia de terceres mans. La torre ha pujat dreta, una mica descompensada en alçades, i a la descarregada ha patit un parell de batzegades. Un dels dos baixos ha perdut la posició, el pou de la torre se l'ha empassat, i tot se n'ha anat avall. Tothom llevat d'ell coincidia a culpar-lo de la malvestat: la pinya estava molt millor, el tronc havia aguantat força bé.
A tercera ronda han volgut provar el Pde5. Tot just quan l'enxaneta passava la motxilla, el pilar s'ha trencat per dalt. També semblava que el tronc estava bé, però ja se sap, que el moment crític és quan l'enxaneta passa la frontera. Pel que sé, els assaigs no donaven prou garanties (ni de bon tros) per descarregar-lo, i malgrat algú del tronc pensés que era factible, també era evident que era una temeritat.
A repetició hem desmuntat el 4de6, i tot seguit, estil Valls, l'hem repetit, fet un bunyol, però descarregat. El 4de6 blindat ha romàs blindat, però ben rebregat. I hem acabat amb un pilar de quatre que ha sortit volant, i algun pilar novato.
En total, tres llenyes (2de6c, iPde5, Pde4c) i un intent desmuntat de 5de6. El problema que veig amb Ganàpies és que es vol forçar molt i provar castells massa al límit. Hi ha un grup de castellers que són a la colla a fer castells, quan aquesta colla era simplement una colla d'amics que feien castells, que si queien era perquè anaven borratxos. Ara caiem perquè volem provar coses que o bé no hem assajat prou, o bé no en tenim la capacitat (per exemple, no tenim prou pinya, o no l'hem poguda assajar). El problema és que hi ha gent que deu volguer assemblar-se als Arreplegats, i per això quan la cap de colla verda ens ha felicitat, he vist que alguna cosa no va bé. Hem tirat pilar de cinc en ronda de castells, hem caigut tres vegades amb algú mig lesionat. Ganàpies està governada per la Tècnica i el tronc: ganàpies és una cap de colla i un tronc titular. És una mena d'aristocràcia castellera: mana qui puja al pilar de cinc i algú altre de tronc més la cap de colla. Això és als antípodes del que era Ganàpies fa tres anys, tot i que sigui més o menys corrent en una colla castellera normal.
La festa va seguir la mateixa pauta de sempre, amb un cantant diferent però que es copiava d'en Jaume Barri. Aquest cop ha faltat menjar. Feia molt de fred. He agafat una sola Revista, que està bé. He menjat un pastís de maria que no m'ho ha semblat, però m'ha esqueixat el cap. He començat a pensar coses molt estranyes, i he enfilat al tren. Allí he mirat els passatgers i tots em semblaven estranys. Un home semblava molt amoïnat per alguna cosa, no parava de fer jocs de mans, i joguinejava amb l'anell de casat. L'he mirat als ulls una altra vegada, ràpid i furtiu com abans, però llavors he topat amb els seus ulls esbatanats que em fitaven amenaçadors. M'he cagat i he mirat cap a una altra banda, i hi havia un noi d'uns trenta anys parlant un català molt xava per telèfon. Es menjava les ungles sistemàticament, bellugava la cama amb insistència, i quan ha penjat el mòbil n'ha agafat l'altre i s'ha posat a xerrar un altre cop. Amb l'altra mà, potinejava el mòbil. Quan ha acabat de parlar, m'ha semblat que els seus ulls verds em fitaven, amenaçadors. M'ha semblat que estava rodejat de psicòpates i mafiosos, i he tingut pensaments anihiladors que m'han immergit en una mena de desesper existencial, on res no estava bé ni encaixava jo enlloc. El meu jo s'enfonsava en un pou i perdia la meva imatge, no sabia on era —ni què hi feia— ni qui era, i, si era alguna cosa, era un mort en vida o una ànima en pena en un món de mafiosos i de boigs, hostil i desconegut, un esbarzerar on, per no morir desagnat i esgarrapat, el millor era quedar-se allí on era, quiet, desapercebut, a l'ombra al marge de tota la resta.
He pensat que hi ha una tendència natural a la formació d'oligarquies. Que hi ha gent que pel sol fet de ser com és, té tendència a imposar-se i a destacar-se damunt dels altres i transformar l'entorn perquè respongui a les seves necessitats o anhels o voluntat. Aquests aristòcrates s'ajunten amb altres aristòcrates i formen l'oligarquia aristocràtica i un govern al marge del govern legítimament constituït. Amb la seva capacitat de fer-se sentir, l'oligarquia diguem-ne carismàtica és qui decideix què es vol fer. L'oligarquia no fa el pallasso amb la resta de la massa, s'hi contraposa i creu sempre que té la raó. La massa accepta resignada, o potser entusiàsticament, o potser per pura ignorància, allò que l'oligarquia decideix. Només algú amb prou personalitat pot situar-se al mateix nivell i influir en les decisions. L'oligarquia no voldrà perdre poder, però pot ser que accepti la nova veu com a veu capacitada, i l'inclogui en el cercle reduït i excepcional.
Bé, aquestes són coses que suposo que el pastís de maria, i la cervesa, em van fer pensar ahir.
30 de novembre 2007
26 de novembre 2007
La Revista
Hi ha el moment màgic de dir, o esclafir: he enllestit La Revista. En majúscules, perquè la revista es diu La Revista. L'has enllestida, la mires en pdf i la somnies en paper. Això és tot. Demà la imprimiré a la feina. La llegiré. Em cagaré en déu i en sa puta mare, pels errors que se m'hauran esmunyit, sibil·lins. Però la revista, La Revista, serà un fet. Després d'hores de pensar-hi, gairebé és qüestió metafísica, és la raó de viure durant uns dies, tot el meu món gira entorn seu: les classes, la política, la feina, i fins i tot els àpats: avui no he dinat. El meu món és tan petit com la revista, que ara està penjada. Això és tot. Bo, dolent? Tant se me'n dóna, al capdavall. Al final, l'únic que importa és nar sobrevisquent satisfet d'un mateix.
11 de novembre 2007
Diada al Jardí Abandonat
Avui ha estat una diada d'aquelles lletges que no tenen cap al·licient i que, a l'hora d'anar a fer la crònica, i pensar com enfocar-la, t'esprems el cervell sense trobar-hi sortida, per la qual cosa acabes escrivint un qualsevol tòpic, com ara aquest de tan suat de «com no sabia com començar, vaig començar dient que no sabia començar». Com allò de «un soneto me manda hacer Violante...». És un dels tòpics més usats: jo, que llegeixo de tot en aquest món de mones, quan m'arriben articles per la revista dels castellers universitaris, i començo a veure introduccions com la que estic fent, em dic «au, sant tornem-hi», i el dejà vu ja no m'abandona. De vegades penso que he llegit mil vegades exactament el mateix article. O sigui, que aquesta és la mateixa crònica de sempre.
I em sap greu que sigui la mateixa crònica. En la darrera actuació de l'any passat vaig escriure, parlant de castells més elevats, «que avui no ha pogut ser [...]. Faltava molta gent de tronc (perquè semblava, com ja he dit, que a Figueres haguéssim acabat la temporada), i faltava molta gent de pinya, per la qual cosa era impossible repetir el Pde5, o el 3de7.» «La gent no ha respost als assaigs [...] Podria comentar què em sembla la gent que sempre té una excusa per faltar a l'assaig o la diada [...], però si no veniu és perquè en el fons teniu millors coses a fer...»
I em sap greu. En tot cas, no seguiré fent paral·lelismes ni anàfores. D'altra banda, és realment trist. Què en diria, per exemple, Rusiñol, d'això? S'hi hauria inspirat per escriure El Jardí abandonat? La Colla és un jardí «amb plantes emmalaltides pel descuit», «un jardí amb pàtina de vellesa, modelat pels besos del temps i impregnat de la tristesa que donen els arbres antics i les plantes arrelades», amb «una graderia de marbre pintada per la molsa i amb les lloses esgrogueïdes» i «un sortidor d'aigües quietes i somortes». De qualsevol manera, «cada camí ombrejat, cada estàtua polsosa, cada font estroncada» «parlen de passions enterrades» i d'antigues plenituds. «De l'arbre del món/ som les fulles seques,/ regades de llàgrimes/ i rodolant sempre.»
Avui feia un dia fresquet i blau, un dia d'aquells que ve de gust fer castells. Hem començat amb un 2de6 que, a banda d'una mica lent, ha estat tramitat sense problemes. En segona ronda, un 3de6 que, si més no, al meu rengle, s'ha entregirat moltíssim i ha calgut lluitar-lo una miqueta. A tercera ronda, un 4de6a amb una aliniació raríssima, que ha anat bé, sembla ser. Hem enllestit amb un pilar de quatre aixecat per sota. Les aixecades no han estat gaire maques, però diguem-ne que amb prou feines l'havíem assajat gens (jo, per exemple, des de juny o juliol que no l'assajava). Com podeu veure, tot plegat un jardí no gaire espletant, una ombra de la ufana que embaumava ubriagadorament l'ambient pels volts de l'Onze de Setembre. Però estem contents, al capdavall.
Els Castellers del Poble Sec han sortit com gínjols de plaça perquè han tornat a descarregar, després de molt de temps, un altre castell de set, el 3de7, després d'un intent desmuntat. El seu castell ha estat força bé, una mica insegur sobretot a la buida, i molt treballat a la descarregada. Si ara fos membre d'una colla que jo em sé, el nom del qual callaré, afegiria que no tenien prou pinya per fer castells de set pisos, i que el millor que podrien haver fet és resignar-se a ser colla de sis una temporada més. Malgrat tot, tenint en compte el cas, és evident que jo hagués fet el mateix en la seva situació, i que la Colla Vella, per exemple, va arreplegar tots els turistes que va trobar per poguer tirar el 3de9f de Gràcia (i sota el folre se sentia enraonar en alemany), o que Vilafranca, per sota de manilles i folre, hi té un quadre impressionista de mil tonalitats.
A segona ronda han desmuntat un 4de7 a punt de caure, i l'han bescanviat per un 2de6 sense dificultats. Per acabar, un 3de6 aixecat per sota que, com sempre, ha pujat molt deformat, que ha anat millorant, sense fregar la perfecció en cap moment, eufemísticament parlant. Per postres, un vano de cinc en què, quan semblava ja dat i beneït, amb enxaneta ja fora, ha fet llenya, caient de segon en amunt tot enrera, d'una forma molt lletja.
Els castellers de L'Hospitalet, que no estan en el seu millor moment, ens han tornat a oferir un recital d'intents desmuntats amb gran professió de voluntat, però molt poca processó de feligresos. De vegades, la voluntat no ho és tot. En general, en els tres casos ha estat cosa de la canalla, que la tenen molt esporuguida. Primer id2de6; tot seguit, id3de6 (que, en repetició, han descarregat). Han prosseguit amb idPde5, un pilar que estava força bé, però la nena no el deu haver vist gens clar. S'han acomiadat amb Pde4.
I així ha transcorregut la darrera actuació de la temporada 2007 per la Colla de Castellers d'Esplugues. Podria haver estat molt millor, podríem haver rebentat registres, gratar l'Olimp bressolats per tot el Parnàs, arribar a l'Empiri i jugar a daus amb tots els déus. Però la realitat és tossuda, terrenal i prosaica, i poc entén de beatrius i virgilis perquè prou feina té amb aquest cau de formigues treballadores que cada dia col·lapsen la Ronda de Dalt a l'alçada d'Esplugues fins la banda del Besòs. Per això, ja podem anar cantant les nostres glòries futures, que estan prou fotudes i no sembla que hagin de passar del món dels bells somnis en el Jardí Abandonat.
Diada del Poble Sec, 2007
Esplugues: Pde4, 2de6, 3de6, 4de6a, Pde4s
Poble Sec: Pde4, id3de7, 3de7, id4de7, 2de6, 3de6s, vano de 5 carregat
Jove L'H: Pde4, id2de6, id3de6, 3de6, idPde5, Pde4
I em sap greu que sigui la mateixa crònica. En la darrera actuació de l'any passat vaig escriure, parlant de castells més elevats, «que avui no ha pogut ser [...]. Faltava molta gent de tronc (perquè semblava, com ja he dit, que a Figueres haguéssim acabat la temporada), i faltava molta gent de pinya, per la qual cosa era impossible repetir el Pde5, o el 3de7.» «La gent no ha respost als assaigs [...] Podria comentar què em sembla la gent que sempre té una excusa per faltar a l'assaig o la diada [...], però si no veniu és perquè en el fons teniu millors coses a fer...»
I em sap greu. En tot cas, no seguiré fent paral·lelismes ni anàfores. D'altra banda, és realment trist. Què en diria, per exemple, Rusiñol, d'això? S'hi hauria inspirat per escriure El Jardí abandonat? La Colla és un jardí «amb plantes emmalaltides pel descuit», «un jardí amb pàtina de vellesa, modelat pels besos del temps i impregnat de la tristesa que donen els arbres antics i les plantes arrelades», amb «una graderia de marbre pintada per la molsa i amb les lloses esgrogueïdes» i «un sortidor d'aigües quietes i somortes». De qualsevol manera, «cada camí ombrejat, cada estàtua polsosa, cada font estroncada» «parlen de passions enterrades» i d'antigues plenituds. «De l'arbre del món/ som les fulles seques,/ regades de llàgrimes/ i rodolant sempre.»
Avui feia un dia fresquet i blau, un dia d'aquells que ve de gust fer castells. Hem començat amb un 2de6 que, a banda d'una mica lent, ha estat tramitat sense problemes. En segona ronda, un 3de6 que, si més no, al meu rengle, s'ha entregirat moltíssim i ha calgut lluitar-lo una miqueta. A tercera ronda, un 4de6a amb una aliniació raríssima, que ha anat bé, sembla ser. Hem enllestit amb un pilar de quatre aixecat per sota. Les aixecades no han estat gaire maques, però diguem-ne que amb prou feines l'havíem assajat gens (jo, per exemple, des de juny o juliol que no l'assajava). Com podeu veure, tot plegat un jardí no gaire espletant, una ombra de la ufana que embaumava ubriagadorament l'ambient pels volts de l'Onze de Setembre. Però estem contents, al capdavall.
Els Castellers del Poble Sec han sortit com gínjols de plaça perquè han tornat a descarregar, després de molt de temps, un altre castell de set, el 3de7, després d'un intent desmuntat. El seu castell ha estat força bé, una mica insegur sobretot a la buida, i molt treballat a la descarregada. Si ara fos membre d'una colla que jo em sé, el nom del qual callaré, afegiria que no tenien prou pinya per fer castells de set pisos, i que el millor que podrien haver fet és resignar-se a ser colla de sis una temporada més. Malgrat tot, tenint en compte el cas, és evident que jo hagués fet el mateix en la seva situació, i que la Colla Vella, per exemple, va arreplegar tots els turistes que va trobar per poguer tirar el 3de9f de Gràcia (i sota el folre se sentia enraonar en alemany), o que Vilafranca, per sota de manilles i folre, hi té un quadre impressionista de mil tonalitats.
A segona ronda han desmuntat un 4de7 a punt de caure, i l'han bescanviat per un 2de6 sense dificultats. Per acabar, un 3de6 aixecat per sota que, com sempre, ha pujat molt deformat, que ha anat millorant, sense fregar la perfecció en cap moment, eufemísticament parlant. Per postres, un vano de cinc en què, quan semblava ja dat i beneït, amb enxaneta ja fora, ha fet llenya, caient de segon en amunt tot enrera, d'una forma molt lletja.
Els castellers de L'Hospitalet, que no estan en el seu millor moment, ens han tornat a oferir un recital d'intents desmuntats amb gran professió de voluntat, però molt poca processó de feligresos. De vegades, la voluntat no ho és tot. En general, en els tres casos ha estat cosa de la canalla, que la tenen molt esporuguida. Primer id2de6; tot seguit, id3de6 (que, en repetició, han descarregat). Han prosseguit amb idPde5, un pilar que estava força bé, però la nena no el deu haver vist gens clar. S'han acomiadat amb Pde4.
I així ha transcorregut la darrera actuació de la temporada 2007 per la Colla de Castellers d'Esplugues. Podria haver estat molt millor, podríem haver rebentat registres, gratar l'Olimp bressolats per tot el Parnàs, arribar a l'Empiri i jugar a daus amb tots els déus. Però la realitat és tossuda, terrenal i prosaica, i poc entén de beatrius i virgilis perquè prou feina té amb aquest cau de formigues treballadores que cada dia col·lapsen la Ronda de Dalt a l'alçada d'Esplugues fins la banda del Besòs. Per això, ja podem anar cantant les nostres glòries futures, que estan prou fotudes i no sembla que hagin de passar del món dels bells somnis en el Jardí Abandonat.
Diada del Poble Sec, 2007
Esplugues: Pde4, 2de6, 3de6, 4de6a, Pde4s
Poble Sec: Pde4, id3de7, 3de7, id4de7, 2de6, 3de6s, vano de 5 carregat
Jove L'H: Pde4, id2de6, id3de6, 3de6, idPde5, Pde4
04 de novembre 2007
Diada de Figueres, 2007
Feia un dia clar i un «cel tan dolç i blau
que tot s'ho empassa i resol i canvia,
i ho torna en oblit i consol i alegria.»
L'aire anava saturat de la flaire que emanava la terra per fer castells, i el sol l'inflamava i arrasava tot Figueres, com la Roma de Neró. Entre les flames abrusadores d'aquest abassegador paradís arrelà la soca del cinquè tres de set de la temporada i, de la terra al cel, esclafírem una nova riallada en el nostre etern camí vers la més alta muntanya i el més fondo oceà. El tres de set tremolà una mica en la construcció; un cop coronat s'assentà, i altre cop a la descarregada es bellugà un xic.
El segon castell, tan robust com l'anterior, fou l'onzè 4de7, sense cap problema greu. Tot seguit la torre de sis. Finalment, tres pilars de quatre sincronitzats.
Ja acaba la temporada i hem tornat a acabar amb millors registres que l'anterior. Però segurament els grans objectius se'ns han esmunyit, i més que progressar, hem consolidat. Però podem millorar perquè en tenim la voluntat.
(Que baixi J.M. i em perdoni).
Esplugues: Pde4, 3de7, 4de7, 2de6, 3Pde4
Figueres: Pde4cam, 3de6, 4de6, 4de6a, 3Pde4
Caldes: Pde4, 3de6, 4de6, id2de6, id2de6, Pde4
Fotos
Figueres 2006
Figueres 2005
que tot s'ho empassa i resol i canvia,
i ho torna en oblit i consol i alegria.»
L'aire anava saturat de la flaire que emanava la terra per fer castells, i el sol l'inflamava i arrasava tot Figueres, com la Roma de Neró. Entre les flames abrusadores d'aquest abassegador paradís arrelà la soca del cinquè tres de set de la temporada i, de la terra al cel, esclafírem una nova riallada en el nostre etern camí vers la més alta muntanya i el més fondo oceà. El tres de set tremolà una mica en la construcció; un cop coronat s'assentà, i altre cop a la descarregada es bellugà un xic.
El segon castell, tan robust com l'anterior, fou l'onzè 4de7, sense cap problema greu. Tot seguit la torre de sis. Finalment, tres pilars de quatre sincronitzats.
Ja acaba la temporada i hem tornat a acabar amb millors registres que l'anterior. Però segurament els grans objectius se'ns han esmunyit, i més que progressar, hem consolidat. Però podem millorar perquè en tenim la voluntat.
(Que baixi J.M. i em perdoni).
Esplugues: Pde4, 3de7, 4de7, 2de6, 3Pde4
Figueres: Pde4cam, 3de6, 4de6, 4de6a, 3Pde4
Caldes: Pde4, 3de6, 4de6, id2de6, id2de6, Pde4
Fotos
Figueres 2006
Figueres 2005
01 de novembre 2007
Diada de Tots Sants, 2007
Crònica d'una diada aigualida.
Al tren amb prou feines hi cabia una agulla (noti's la ironia, sent jo casteller de pinya). En tot cas, hi he entrat amb bici i tot. Mirava per la finestra el Baix Llobregat com passava, i deixàvem enrera el volcà de Sant Boi i les aigües límpides del Rubricatum, i els cimalls esplendents de Montserrat... mentre entràvem al territori del vi i del cava camí de l'anomenada plaça més castellera.
I arribat que he estat a Vilafranca he agafat el planell, he pujat a la bici i... m'he perdut. Ha costat, però he trobat el carrer del Comerç, pel qual he enfilat pel de la Mare Ràfols vers el camí de la Serreta, que m'havia d'encimbellar a Sant Miquel d'Olèrdola, on es conserven restes romanes i una església molt maca, i des d'on s'estén tota la plana penedesenca als peus de l'ardit visitant. Delerós d'aquest delit m'he deixat endur per les meves pedalades enfebrides, que m'endinsaven en el dèdal cada cop més inextricable de viaranys rurals de pagerols amb cara de mala llet. El plànol no m'ha aclarit res, i davant la meva incapacitat per situar-me del tot (de fet, estava mig ubicat, però no gaire), i atesa l'hora que era, he convingut amb mi mateix que el millor era girar cua i deixar-ho estar pel proper dia. Suposo que ja per Sant Fèlix de l'any vinent.
A la plaça hi havien quatre piules a tres quarts i deu minuts de dotze, cosa ben curiosa i que m'ha fet demanar si no seria que començarien més tard. Pel que sembla, començaven a quarts d'una. I he anat trobant castellers de la meva bella vila, la vila d'Esplugues, la més enjardinada de les que es fan i es desfan. Ens hem aplegat al redòs d'una façana on tocava el sol estiuenc de Tots Sants. I mentre llegia l'Avui els verds han muntat una pinya de 5de9f però l'han desmuntada abans de refilar gralles; cosa de vint minuts més tard l'han refet i, aquest cop sí, han grallat els músics. El Monstre s'ha anat agegantant al davant dels nostres ulls esbatanats, mostrant tota sa feresa. Esgarrapades aquí, cuejades allà, el Monstre esquerp s'ha presentat intractable i ha vençut els estrenus guerrers, que amb la defensa del folre esrunant-se s'ha vist estimbar per la part de la plena dels tres pilars.
Amb tot això, els Capgrossos ens han regalat un bonic tres de nou folrat, que ha estat molt aplaudit. A continuació, els borinots han edificat una torre de vuit pisos amb balustrada a segons, arquitectònicament perfecta.
Com havia passat ja més d'un hora i tot just anàvem per segona ronda, jo ja feia plans de tocar el dos abans de la següent ronda. M'he quedat a veure el 2de9fm de Vilafranca, una torre també gloriosa i excelsa, només amb algun però a manilles, però que si més no ha pagat el preu del bitllet de tren (o del peatge de Martorell). És la seva setena torre de nou descarregada consecutivament aquesta temporada, un rècord sense precedents i una mostra del seu nivell inabastable, impressionant, un nivell per sobre de la resta. En tot cas, la llenya del 5de9f els havia passat factura (haig de dir que entre el 5de9f i el 2de9fm havien descarregat un treballadíssim 4de9f, amb molts castellers inhabituals degut a les baixes per la caiguda) i, per tant, el principal reclam de la diada, que era contemplar el 3de9fa (amb folre i agulla), inèdit fins ara, se n'ha anat aigua avall. Per la propera.
Els Capgrossos han completat el 4de9f, una mica treballat i molt emotiu perquè era el primer des de la mort de la nena. Hi ha hagut un moment que una nena ha dubtat i semblava que es feia enrera: agullonada per la plaça, l'ha acabat culminant. Estava força rebregat, en especial a quarts (si no vaig errat), però ha aguantat com un desgraciat i s'ha descarregat, com he dit, entre molts aplaudiments de la plaça.
I llavors han intentat els Borinots el seu primer castell de nou de la història. S'han quedat, però, en dos intents desmuntats. El primer ha baixat massa aviat com per dir res, però semblava que pujava bé i tenia corda per estona. Acotxador o enxaneta s'ha fet enrera i s'ha quedat en fum. Després del 3de9f de Vilafranca, els borinots hi han tornat. Aquest cop ja hi eren dosos col·locats i acotxador i enxaneta eren molt avançats, però un altre cop s'han fet enrera. En aquesta ocasió semblava que sí que es podia dir blat, però no han pogut lligar el sac i se'ls ha perdut pel camí. Una llàstima.
Com una llàstima ha estat no veure el Pde8fm dels vilafranquins, però jo ja era al tren, que he arribat a les quatre a casa i tenia un forat als budells. I com a resum, potser el dia dels morts ha estat un bon dia perquè Capgrossos tornessin a fer la Tripleta; pel que fa a Vilafranca, han demostrat que són els millors de llarg; i per Sants, tot i ser Tots Sants, avui no era el seu dia.
Al tren amb prou feines hi cabia una agulla (noti's la ironia, sent jo casteller de pinya). En tot cas, hi he entrat amb bici i tot. Mirava per la finestra el Baix Llobregat com passava, i deixàvem enrera el volcà de Sant Boi i les aigües límpides del Rubricatum, i els cimalls esplendents de Montserrat... mentre entràvem al territori del vi i del cava camí de l'anomenada plaça més castellera.
I arribat que he estat a Vilafranca he agafat el planell, he pujat a la bici i... m'he perdut. Ha costat, però he trobat el carrer del Comerç, pel qual he enfilat pel de la Mare Ràfols vers el camí de la Serreta, que m'havia d'encimbellar a Sant Miquel d'Olèrdola, on es conserven restes romanes i una església molt maca, i des d'on s'estén tota la plana penedesenca als peus de l'ardit visitant. Delerós d'aquest delit m'he deixat endur per les meves pedalades enfebrides, que m'endinsaven en el dèdal cada cop més inextricable de viaranys rurals de pagerols amb cara de mala llet. El plànol no m'ha aclarit res, i davant la meva incapacitat per situar-me del tot (de fet, estava mig ubicat, però no gaire), i atesa l'hora que era, he convingut amb mi mateix que el millor era girar cua i deixar-ho estar pel proper dia. Suposo que ja per Sant Fèlix de l'any vinent.
A la plaça hi havien quatre piules a tres quarts i deu minuts de dotze, cosa ben curiosa i que m'ha fet demanar si no seria que començarien més tard. Pel que sembla, començaven a quarts d'una. I he anat trobant castellers de la meva bella vila, la vila d'Esplugues, la més enjardinada de les que es fan i es desfan. Ens hem aplegat al redòs d'una façana on tocava el sol estiuenc de Tots Sants. I mentre llegia l'Avui els verds han muntat una pinya de 5de9f però l'han desmuntada abans de refilar gralles; cosa de vint minuts més tard l'han refet i, aquest cop sí, han grallat els músics. El Monstre s'ha anat agegantant al davant dels nostres ulls esbatanats, mostrant tota sa feresa. Esgarrapades aquí, cuejades allà, el Monstre esquerp s'ha presentat intractable i ha vençut els estrenus guerrers, que amb la defensa del folre esrunant-se s'ha vist estimbar per la part de la plena dels tres pilars.
Amb tot això, els Capgrossos ens han regalat un bonic tres de nou folrat, que ha estat molt aplaudit. A continuació, els borinots han edificat una torre de vuit pisos amb balustrada a segons, arquitectònicament perfecta.
Com havia passat ja més d'un hora i tot just anàvem per segona ronda, jo ja feia plans de tocar el dos abans de la següent ronda. M'he quedat a veure el 2de9fm de Vilafranca, una torre també gloriosa i excelsa, només amb algun però a manilles, però que si més no ha pagat el preu del bitllet de tren (o del peatge de Martorell). És la seva setena torre de nou descarregada consecutivament aquesta temporada, un rècord sense precedents i una mostra del seu nivell inabastable, impressionant, un nivell per sobre de la resta. En tot cas, la llenya del 5de9f els havia passat factura (haig de dir que entre el 5de9f i el 2de9fm havien descarregat un treballadíssim 4de9f, amb molts castellers inhabituals degut a les baixes per la caiguda) i, per tant, el principal reclam de la diada, que era contemplar el 3de9fa (amb folre i agulla), inèdit fins ara, se n'ha anat aigua avall. Per la propera.
Els Capgrossos han completat el 4de9f, una mica treballat i molt emotiu perquè era el primer des de la mort de la nena. Hi ha hagut un moment que una nena ha dubtat i semblava que es feia enrera: agullonada per la plaça, l'ha acabat culminant. Estava força rebregat, en especial a quarts (si no vaig errat), però ha aguantat com un desgraciat i s'ha descarregat, com he dit, entre molts aplaudiments de la plaça.
I llavors han intentat els Borinots el seu primer castell de nou de la història. S'han quedat, però, en dos intents desmuntats. El primer ha baixat massa aviat com per dir res, però semblava que pujava bé i tenia corda per estona. Acotxador o enxaneta s'ha fet enrera i s'ha quedat en fum. Després del 3de9f de Vilafranca, els borinots hi han tornat. Aquest cop ja hi eren dosos col·locats i acotxador i enxaneta eren molt avançats, però un altre cop s'han fet enrera. En aquesta ocasió semblava que sí que es podia dir blat, però no han pogut lligar el sac i se'ls ha perdut pel camí. Una llàstima.
Com una llàstima ha estat no veure el Pde8fm dels vilafranquins, però jo ja era al tren, que he arribat a les quatre a casa i tenia un forat als budells. I com a resum, potser el dia dels morts ha estat un bon dia perquè Capgrossos tornessin a fer la Tripleta; pel que fa a Vilafranca, han demostrat que són els millors de llarg; i per Sants, tot i ser Tots Sants, avui no era el seu dia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)