Rellegint la primera part, veig que cada cop m'allargo més en les cròniques. Suposo que això és així perquè aquí tinc més llibertat i puc escopir totes les meves impressions impunement. Només hi ha en Jaume I, la qual cosa de vegades em frena, però bé, no gaire.
Deia que hi havia dos motius que per a mi feien diferent la diada de Santa Eulàlia del 2007 comparada amb la del 2006. El motiu col·lectiu ja l'he explicat a bastament; ara hauria de comentar-ne el meu, però és quan el fet que en Jaume pul·luli per aquí em sap una mica de greu.
Primer acabaré amb la crònica estrictament castellera. A segona ronda hem tirat el 4de6a, un castell al qual per alguna raó jo hi he pujat moltíssimes vegades, més que cap altre. Per exemple, al 4de6a de Santa Eulàlia del 2006 també hi vaig pujar, i recordo que, potser per l'amargor del 3de7, o perquè feia molta calor, o perquè com sempre estava descentrat, el cas és que jo vaig estar-hi fatal, molt abocat i regalimant desconfiança per tot el castell. El cas és que, com la història és cíclica, aquest any he pujat a terços del mateix castell a la mateixa plaça a la mateixa ronda, i aquesta vegada amb un pis de terços un altre cop d'allò més estrany, que em fa pensar en què es fuma aquest bon noi. El cas és que potser exagero, però començant per les mides: tenia la Sílvia molt i molt més baixa, i també els altres dos els tenia més baixos. Bé, a la dreta tenia la Sílvia que em dóna bastanta confiança; a l'esquerra tenia en Pau, que malgrat que és novatu pot fer-ho tranquil·lament —potser està com jo l'any passat, però millor, jo crec. A davant tenia la Noe, que era qui menys confiança em donava.
Cal tenir present que un 4de6a és tan fàcil i tan lleig que qualsevol ho pot fer. Bé, en pujar els dosos la Noe s'ha torçat moltíssim, la Sílvia ha hagut de recuperar posicions sobretot d'aquell flanc, mentre que en Pau ha patit els rebrecs i la seva rengla s'ha obert moltíssim. L'únic que s'hi trobava còmode, jo crech, era jo mateix. Per això, veient la Noe he pensat: mira, com jo l'any passat. Amb una mica de ganes i assaig això es resol fàcilment.
I hem acabat amb el 2de6, que bé, i dos Pde4, un d'ells femení, amb la Marta a segons. Han llençat a la font en Rubèn i l'Alícia, casats de fa poc, i en bici hem tornat a Esplugues a completar la jornada electoral.
Per acabar, ja he comentat les meves sensacions sobre el 4de6a, que realment són totalment intrascendents. De fet no hi hauria d'haver pujat perquè divendres no vaig anar a l'assaig, però per sort o per desgràcia l'Anna no va fer acte de presència a l'Hospitalet i m'ha tocat entrar-hi. Després tenim el neguit del que podria haver estat per a mi aquesta diada i que no ha estat, i que no sé si hagués estat si hagués decidit una altra cosa o no, i no ho sé però la incertesa neguiteja. És això, i no el 4de6a, el que m'omple el cap de fantasies. L'únic que puc fer és anar dimarts i au, tornem a començar.
La segona part no és ni tan èpica ni tan currada, d'una banda perquè ahir em vaig esgotar, perquè les eleccions m'han deprimit, i perquè ara no he parlat pla.
28 de maig 2007
27 de maig 2007
Diada a Santa Eulàlia: primera part
Aviam, avui ha estat diada a L'Hospitalet. L'any passat, descomptant els intents desmuntats, vem fer això:
4de7, 4de6a, 2de6, Pde4
Enguany, a la mateixa plaça, just un any més tard, hem completat la següent actuació:
4de7, 4de6a, 2de6, 2Pde4
Com podeu comprovar, dues actuacions totalment diferents. I són totalment diferents, crec jo, per dos motius, un de propi i un de col·lectiu (tot i que després altres diran que el més important és que avui no feia calor i l'any passat allò era una paella gegant).
La primera raó que jo apunto, la col·lectiva, és allò que no he referit, i és que l'any passat vem desmuntar dos intents de 3de7 que van anar força lluny, segons recordo, però que la cap de colla va decidir fer baixar perquè es bellugaven força i, malgrat que almenys un dels dos es podia haver descarregat, no oferien garanties sòlides de reeiximent complet. Com sabreu, la nostra colla és de les que menys arrisquen del món casteller, i veritablement, fotre's la ventallada amb intents suïcides de 3de7 és considerat, en general, bastant trist.
La conseqüència imprevista d'aquells intents infructuosos de 3de7 fou la pèrdua de confiança en el castell. El monstre ens espaordia, i així, cada volta que embasardits l'encontràvem al camp de justes, érem derrotats abans lluitar. Els castells són més cerebrals que cap altra cosa, i si tinguéssim una confiança impossible d'aconseguir per generació espontània, descarregaríem la torre de set a la primera. Bé, ja m'agradaria, que fos tan fàcil: també cal assaig i pinya i etcètera, però sobretot cal confiança.
I l'any passat per algun motiu teníem totalment apamat el 4de7, igual com sembla que si fa no fa enguany el comencem a tenir apamat malgrat els desarranjaments perillosos, però el tres se'ns va resistir fins la penúltima diada de l'any, la darrera oportunitat que vem tenir per fer-lo.
Per això sembla que el senyor cap de colla ha decidit que aquesta vegada no repetiríem els errors de l'any passat. Quan he preguntat m'han dit alguns que l'assaig de divendres havia anat molt bé, que s'havien fet profitoses proves de 3de7, i alguns m'havien pronosticat 3de7 i 4de7 més torre (la clàssica de 7?). Tanmateix, com sé com van les coses, he anat al Conqueridor de places i castells, lo Rei en Jacme, a solicitar audiència per inquirir sobre el planejament previst en la batalla. En Jaume I m'ha dit aleshores, amb sorpresa meva i tot, que no provaríem el 3de7, i després de fer-me'n a la idea, he vist que era el més lògic i que tenia raó (i no és peloteo) davant la realitat presentada i els antecedents.
Així que hem obert plaça amb el 4de7 esmentat, i ha anat bé després d'un peu desmuntat. Jo sempre dich: el 4de7 s'ha de desmuntar almenys un cop, altrament no seria un 4de7 com cal; sembla que vinguin de sèrie. Un cop la segona pinya quadrada, tot i que desquadrada pel que sembla, ha tirat amunt. En Jaume I m'ha avisat que hauria de treballar, i li hauria d'haver fet més cas: així que he badat un xic ja tenia el segon mig assegut i amb una cama endavant i l'altra endarrera. Mirava cap amunt i aquell rengle era un panorama desolador d'ànimes torturades al purgatori; un rengle tortuós com les costes del Garraf. Algú en diria: apoteosi surrealista. Jo dich: sempre els fem així. En fi, pel que sembla, però, i malgrat que en algun moment la bastida ha perillat seriosament, cal afegir que sobretot s'ha rebregat a la descarregada, i que la malvestat, tot i planar com un voltor afamat, no ha presentat veritables símptomes d'imminència.
Algú que llegeixi això es pensarà que ha estat un castell èpic i heroic, una epopeia homèrica. No us enganyeu: el castell era un bunyol però encara ha mantingut les mides i, fins i tot, de fora estant, diuen que s'ha pogut veure bé. Des del cor del castell, que em permet la meva privilegiada posició d'agulla, però, he patit força i he pencat de valent, i sense tanta retòrica podríem dir que, malgrat que lleig, n'hem descarregat un altre, el segon de la temporada.
I ara, quan tingui més temps, n'escriuré la segona part (i en repassaré i modificaré la primera)
4de7, 4de6a, 2de6, Pde4
Enguany, a la mateixa plaça, just un any més tard, hem completat la següent actuació:
4de7, 4de6a, 2de6, 2Pde4
Com podeu comprovar, dues actuacions totalment diferents. I són totalment diferents, crec jo, per dos motius, un de propi i un de col·lectiu (tot i que després altres diran que el més important és que avui no feia calor i l'any passat allò era una paella gegant).
La primera raó que jo apunto, la col·lectiva, és allò que no he referit, i és que l'any passat vem desmuntar dos intents de 3de7 que van anar força lluny, segons recordo, però que la cap de colla va decidir fer baixar perquè es bellugaven força i, malgrat que almenys un dels dos es podia haver descarregat, no oferien garanties sòlides de reeiximent complet. Com sabreu, la nostra colla és de les que menys arrisquen del món casteller, i veritablement, fotre's la ventallada amb intents suïcides de 3de7 és considerat, en general, bastant trist.
La conseqüència imprevista d'aquells intents infructuosos de 3de7 fou la pèrdua de confiança en el castell. El monstre ens espaordia, i així, cada volta que embasardits l'encontràvem al camp de justes, érem derrotats abans lluitar. Els castells són més cerebrals que cap altra cosa, i si tinguéssim una confiança impossible d'aconseguir per generació espontània, descarregaríem la torre de set a la primera. Bé, ja m'agradaria, que fos tan fàcil: també cal assaig i pinya i etcètera, però sobretot cal confiança.
I l'any passat per algun motiu teníem totalment apamat el 4de7, igual com sembla que si fa no fa enguany el comencem a tenir apamat malgrat els desarranjaments perillosos, però el tres se'ns va resistir fins la penúltima diada de l'any, la darrera oportunitat que vem tenir per fer-lo.
Per això sembla que el senyor cap de colla ha decidit que aquesta vegada no repetiríem els errors de l'any passat. Quan he preguntat m'han dit alguns que l'assaig de divendres havia anat molt bé, que s'havien fet profitoses proves de 3de7, i alguns m'havien pronosticat 3de7 i 4de7 més torre (la clàssica de 7?). Tanmateix, com sé com van les coses, he anat al Conqueridor de places i castells, lo Rei en Jacme, a solicitar audiència per inquirir sobre el planejament previst en la batalla. En Jaume I m'ha dit aleshores, amb sorpresa meva i tot, que no provaríem el 3de7, i després de fer-me'n a la idea, he vist que era el més lògic i que tenia raó (i no és peloteo) davant la realitat presentada i els antecedents.
Així que hem obert plaça amb el 4de7 esmentat, i ha anat bé després d'un peu desmuntat. Jo sempre dich: el 4de7 s'ha de desmuntar almenys un cop, altrament no seria un 4de7 com cal; sembla que vinguin de sèrie. Un cop la segona pinya quadrada, tot i que desquadrada pel que sembla, ha tirat amunt. En Jaume I m'ha avisat que hauria de treballar, i li hauria d'haver fet més cas: així que he badat un xic ja tenia el segon mig assegut i amb una cama endavant i l'altra endarrera. Mirava cap amunt i aquell rengle era un panorama desolador d'ànimes torturades al purgatori; un rengle tortuós com les costes del Garraf. Algú en diria: apoteosi surrealista. Jo dich: sempre els fem així. En fi, pel que sembla, però, i malgrat que en algun moment la bastida ha perillat seriosament, cal afegir que sobretot s'ha rebregat a la descarregada, i que la malvestat, tot i planar com un voltor afamat, no ha presentat veritables símptomes d'imminència.
Algú que llegeixi això es pensarà que ha estat un castell èpic i heroic, una epopeia homèrica. No us enganyeu: el castell era un bunyol però encara ha mantingut les mides i, fins i tot, de fora estant, diuen que s'ha pogut veure bé. Des del cor del castell, que em permet la meva privilegiada posició d'agulla, però, he patit força i he pencat de valent, i sense tanta retòrica podríem dir que, malgrat que lleig, n'hem descarregat un altre, el segon de la temporada.
I ara, quan tingui més temps, n'escriuré la segona part (i en repassaré i modificaré la primera)
20 de maig 2007
Actuació a la Vall d'Hebron
Doncs avui ha començat «el mes casteller», com l'ha anomenat el cap de colla, i que consisteix en quatre caps de setmana seguits amb diades. Avui ha estat el típic bolo per aconseguir diners, i prou. Actuàvem a la Vall d'Hebron, zona ombrívola en el meu imaginari a causa d'un hospital horrible on jo vaig passar algunes estones horribles quan era petit, de les quals ja per sort gairebé no me'n recordo.
En tot cas, hem actuat a un parc força maco de l'Avinguda del Jordà (Hebron, Jordà, Natzaret... quin barri), amb Collserola al darrera i arbres i herba i una mica d'ombra. El cel era blau i net, hi havia alguns nuvolets, i feia força calor. Els cargolins s'hi han anat concentrant a poc a poc, després del viatge per les Rondes. L'únic cargolí hippy de debò hi ha estat arribat en bici, amb l'esquena tota suada, un cert mareig i amb l'alè recuperant-se per la remuntada pel coster del Jordà. El hippy pelut ha saludat als quatre que s'ha trobat pel camí, s'ha assegut a l'ombra i ha endrapat l'entrepà de llom. Potser el que sorprèn no és que el hippy hagi anat conseqüentment en bici; el que sorprèn és que ho hagi fet després d'una nit de festa i, a sobre, tot sol sota el sol que crema. Però bé, el hippy s'ha begut una ampolleta d'aigua, i l'enteniment fa temps, i tot oli en un llum.
El que més m'agrada d'anar en bici és la independència que em dóna: jo vinc i me'n vaig quan em ve de gust i l'aparco on vull i a córrer. Sóc gairebé tan ràpid com els cotxes, tot i que no ho sembli, i en vint o vint-i-cinc minuts recorro la distància entre casa meva i l'Hospital. Purifico una mica el cos després de la intoxicació de la nit anterior, em poso una mica més en forma, i sobretot marxo i arribo quan em surt dels collons. Podria fer-ho també en moto o en cotxe, però aleshores no seria un hippy. I, el que és més important, no tinc diners per pagar cap d'aquestes coses. Sóc un hippy pelut perquè no tinc més remei que ser-ho, sóc pobre i, fet i fet, no m'importa gaire —i això em recorda aquella dita de què la guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes. En tot cas, no tinch cap ganes de fer l'esforç d'haver-les, siguin verdes o madures: és un esforç titànic que deixo per un altre.
Coses d'aquestes són les que penso quan bado al seient, menjant l'entrepà de llom i fitant els nuvolets del cel blau. La meva ment torturada no pot deixar d'immergir-se en marrades abruptes i cingles insondables, i quan torna a aterrar al món real està tan desconnectat de tot que no pot fer l'esforç, com he dit abans, d'haver res, ja sigui verd o madur.
El cas és que, aterrant un altre cop, quan a la placeta del parch han acabat de ballar els colombians i aquella mena d'esbart abillat amb induments de camuflatge per l'exèrcit de mar, nosaltres hem sortit enfaixats a cobrar 600, 800 o 1000 euros. I per què hi hem anat? El món casteller és tan maco! No sé si la majoria de castellers ho sabien, per què han anat a actuar avui a una plaça mig buida plena de iaios i amb la terrassa d'un bar amb alguns fent el vermut. Esclar, els diners sempre van bé. Bé, el cas és que el fet de què 60 persones, o les que siguin, dediquin un matí de la seva vida, sense ni tan sols saber-ho, a guanyar quatre duros per una cosa que ni tan sols saben, és quelcom que mireu, m'ha frapat, com si diguéssim. Tanta filantropia concentrada en un món liberal-egoista capitalista com el d'avui dia, em sembla meravellós. En fi.
L'actuació, amb tan poca gent, s'ha resumit en pilar de quatre, 2de6 on en Beitia tornava a pujar de segon (no sé si ja havia tornat a pujat a plaça després del daltabaix del Gall de fa un any). La torre no és que hagi anat massa bé, però s'ha descarregat sense gaires problemes: en Beitia trepitjava raïm damunt el rondinaire del Gaspar, tot i que aquest no ha rondinat massa. Els peus de les crosses, dels baixos, dels laterals, els meus; tot anava amunt i avall. La pinya ha aguantat i el tronc s'ha mantingut i a córrer.
El 3de6 també ha anat així una mica desmanegat, però bé al capdavall. La canalla, pel meu gust, ha trigat massa en coronar l'estructura; la rengla s'ha obert com tres metres enllà; he sentit els laterals de la plena lluitant a mort; aleshores el meu segon ha perdut una mica més la posició i l'Andrés patia com un cabron. La Sílvia m'ha dit que la buida estava bé però que la plena no sé què. En fi, a la descarregada tot s'ha desmanegat, com ja he dit al principi del paràgraf, i fins aquí puc escriure, perquè no m'he interessat gaire més per la cosa.
Hem enllestit amb el pilar de quatre aixecat per sota, que ha pujat i baixat amb sense problemes, com diria en Clos: bé amunt, bé avall. Dins les pinyes fotia una calda impressionant.
I c'est finie. El hippy pelut no ha esperat gaire més estona, s'ha acomiadat dels quatre cargolins que ha trobat en el seu camí vers el cavall de ferro massís, i encavallat a sobre s'ha plantat molt ràpidament a Esplugues, on la seva família ha començat a dinar sense esperar-li i on, una mica més tard, hem presenciat com l'imbècil del Nadal ha truncat la seva ratxa de 81 victòries consecutives a terra batuda.
Photos here.
En tot cas, hem actuat a un parc força maco de l'Avinguda del Jordà (Hebron, Jordà, Natzaret... quin barri), amb Collserola al darrera i arbres i herba i una mica d'ombra. El cel era blau i net, hi havia alguns nuvolets, i feia força calor. Els cargolins s'hi han anat concentrant a poc a poc, després del viatge per les Rondes. L'únic cargolí hippy de debò hi ha estat arribat en bici, amb l'esquena tota suada, un cert mareig i amb l'alè recuperant-se per la remuntada pel coster del Jordà. El hippy pelut ha saludat als quatre que s'ha trobat pel camí, s'ha assegut a l'ombra i ha endrapat l'entrepà de llom. Potser el que sorprèn no és que el hippy hagi anat conseqüentment en bici; el que sorprèn és que ho hagi fet després d'una nit de festa i, a sobre, tot sol sota el sol que crema. Però bé, el hippy s'ha begut una ampolleta d'aigua, i l'enteniment fa temps, i tot oli en un llum.
El que més m'agrada d'anar en bici és la independència que em dóna: jo vinc i me'n vaig quan em ve de gust i l'aparco on vull i a córrer. Sóc gairebé tan ràpid com els cotxes, tot i que no ho sembli, i en vint o vint-i-cinc minuts recorro la distància entre casa meva i l'Hospital. Purifico una mica el cos després de la intoxicació de la nit anterior, em poso una mica més en forma, i sobretot marxo i arribo quan em surt dels collons. Podria fer-ho també en moto o en cotxe, però aleshores no seria un hippy. I, el que és més important, no tinc diners per pagar cap d'aquestes coses. Sóc un hippy pelut perquè no tinc més remei que ser-ho, sóc pobre i, fet i fet, no m'importa gaire —i això em recorda aquella dita de què la guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes. En tot cas, no tinch cap ganes de fer l'esforç d'haver-les, siguin verdes o madures: és un esforç titànic que deixo per un altre.
Coses d'aquestes són les que penso quan bado al seient, menjant l'entrepà de llom i fitant els nuvolets del cel blau. La meva ment torturada no pot deixar d'immergir-se en marrades abruptes i cingles insondables, i quan torna a aterrar al món real està tan desconnectat de tot que no pot fer l'esforç, com he dit abans, d'haver res, ja sigui verd o madur.
El cas és que, aterrant un altre cop, quan a la placeta del parch han acabat de ballar els colombians i aquella mena d'esbart abillat amb induments de camuflatge per l'exèrcit de mar, nosaltres hem sortit enfaixats a cobrar 600, 800 o 1000 euros. I per què hi hem anat? El món casteller és tan maco! No sé si la majoria de castellers ho sabien, per què han anat a actuar avui a una plaça mig buida plena de iaios i amb la terrassa d'un bar amb alguns fent el vermut. Esclar, els diners sempre van bé. Bé, el cas és que el fet de què 60 persones, o les que siguin, dediquin un matí de la seva vida, sense ni tan sols saber-ho, a guanyar quatre duros per una cosa que ni tan sols saben, és quelcom que mireu, m'ha frapat, com si diguéssim. Tanta filantropia concentrada en un món liberal-egoista capitalista com el d'avui dia, em sembla meravellós. En fi.
L'actuació, amb tan poca gent, s'ha resumit en pilar de quatre, 2de6 on en Beitia tornava a pujar de segon (no sé si ja havia tornat a pujat a plaça després del daltabaix del Gall de fa un any). La torre no és que hagi anat massa bé, però s'ha descarregat sense gaires problemes: en Beitia trepitjava raïm damunt el rondinaire del Gaspar, tot i que aquest no ha rondinat massa. Els peus de les crosses, dels baixos, dels laterals, els meus; tot anava amunt i avall. La pinya ha aguantat i el tronc s'ha mantingut i a córrer.
El 3de6 també ha anat així una mica desmanegat, però bé al capdavall. La canalla, pel meu gust, ha trigat massa en coronar l'estructura; la rengla s'ha obert com tres metres enllà; he sentit els laterals de la plena lluitant a mort; aleshores el meu segon ha perdut una mica més la posició i l'Andrés patia com un cabron. La Sílvia m'ha dit que la buida estava bé però que la plena no sé què. En fi, a la descarregada tot s'ha desmanegat, com ja he dit al principi del paràgraf, i fins aquí puc escriure, perquè no m'he interessat gaire més per la cosa.
Hem enllestit amb el pilar de quatre aixecat per sota, que ha pujat i baixat amb sense problemes, com diria en Clos: bé amunt, bé avall. Dins les pinyes fotia una calda impressionant.
I c'est finie. El hippy pelut no ha esperat gaire més estona, s'ha acomiadat dels quatre cargolins que ha trobat en el seu camí vers el cavall de ferro massís, i encavallat a sobre s'ha plantat molt ràpidament a Esplugues, on la seva família ha començat a dinar sense esperar-li i on, una mica més tard, hem presenciat com l'imbècil del Nadal ha truncat la seva ratxa de 81 victòries consecutives a terra batuda.
Photos here.
11 de maig 2007
Diada Ganàpies primavera 2007
Continuant amb la interminable crònica castellera, ahir va ser la diada de Ganàpies, els de la UAB. La diada de primavera és especial perquè sí, i aquesta també ho ha estat perquè sí. En fi, he tornat a dinar abans de la diada, aquest cop botifarra blanca, perquè la negra no em va agradar gaire. Jo i algun altre (els borratxos de la colla) hem anat buidant les xibeques abans i durant l'actuació; cal dir que jo vetllava pel meu estat i només em servia per remullar la gola. En Juanele, per la seva banda, i com acostuma a fer, anava mig taja fent de segon: després ballava a la seva posició de segon, la qual cosa ens compromet a tots. En tot cas, el noi ho pot aguantar, i és la forma vallenca caricaturitzada de fer els castells. Així, només ens podem queixar el just.
Havíem d'obrir amb el 5de6, però faltava un segon i hem començat amb el 4de6a. Jo feia de lateral al pilar del mig, i cal dir que en Juanele estava molt bé i que no va patir gaire l'espadat; en canvi, pel que sembla, l'estructura del 4 feia pena, estava totalment desfigurada, i va oferir símptomes de llenya. En qualsevol cas, 4de6a descarregat, i tots feliços com gínjols.
Pel que vaig sapiguer després, feia almenys uns quatre o cinc anys que no fèiem l'aleta al 5de6. Desconeixedor de la pròpia història, i força nerviós (aquell nerviosisme que tinc quan pujo a un castell que no tinc gaire apamat), van dir que terços damunt la pinya, i au. Es col·loquen els terços del tres, ens hi col·loquem els terços de la torre, m'empasso el nerviosisme i m'adono de què la nostra torre estava tan i tan bé que era bufar i fer ampolles. Malauradament, el tres era un poema i ens traspassava batzagades, en especial quan va travessar l'enxaneta. Aleshores vaig perdre una mica la mida (vaig entrar un xic) i vam aguantar els segons que va durar la tempesta. Descarregat amb no gaires dificultats, un castell lleig i rebregat sobretot de la banda del tres. Ja tothom a terra, grans abraçades, petons, esgarips de joia: quanta gaubança pel 5de6! És un d'aquells moments tan macos que ens reserva aquest món. Moltes hores d'assaig, calor, moments durs i alegres, per aconseguir això.
A tercera ronda vem descarregar un 3de6 que era també horrible. En fi, tot descarregat i ara dos pilars de 4, un dels quals només carregat, i després pilars novatus, que són de tres amb la gent nova que ha entrat. Cal dir que fem els castells estil vallenc: fets un nyap, però a la fi descarregats.
I festa i la meva revista que ja us vaig penjar i que ha agradat molt i tal i tal. Jo només em vaig dedicar a beure cervesa i vaig fumar algun porro. En arribar a casa, el meu germà havia comprat Cointreau i el vem afusellar. No em vaig emborratxar a l'Autònoma, però a casa vaig fustigar el meu fetge foradat. I això és tot, n'hi ha fotos aquí.
Havíem d'obrir amb el 5de6, però faltava un segon i hem començat amb el 4de6a. Jo feia de lateral al pilar del mig, i cal dir que en Juanele estava molt bé i que no va patir gaire l'espadat; en canvi, pel que sembla, l'estructura del 4 feia pena, estava totalment desfigurada, i va oferir símptomes de llenya. En qualsevol cas, 4de6a descarregat, i tots feliços com gínjols.
Pel que vaig sapiguer després, feia almenys uns quatre o cinc anys que no fèiem l'aleta al 5de6. Desconeixedor de la pròpia història, i força nerviós (aquell nerviosisme que tinc quan pujo a un castell que no tinc gaire apamat), van dir que terços damunt la pinya, i au. Es col·loquen els terços del tres, ens hi col·loquem els terços de la torre, m'empasso el nerviosisme i m'adono de què la nostra torre estava tan i tan bé que era bufar i fer ampolles. Malauradament, el tres era un poema i ens traspassava batzagades, en especial quan va travessar l'enxaneta. Aleshores vaig perdre una mica la mida (vaig entrar un xic) i vam aguantar els segons que va durar la tempesta. Descarregat amb no gaires dificultats, un castell lleig i rebregat sobretot de la banda del tres. Ja tothom a terra, grans abraçades, petons, esgarips de joia: quanta gaubança pel 5de6! És un d'aquells moments tan macos que ens reserva aquest món. Moltes hores d'assaig, calor, moments durs i alegres, per aconseguir això.
A tercera ronda vem descarregar un 3de6 que era també horrible. En fi, tot descarregat i ara dos pilars de 4, un dels quals només carregat, i després pilars novatus, que són de tres amb la gent nova que ha entrat. Cal dir que fem els castells estil vallenc: fets un nyap, però a la fi descarregats.
I festa i la meva revista que ja us vaig penjar i que ha agradat molt i tal i tal. Jo només em vaig dedicar a beure cervesa i vaig fumar algun porro. En arribar a casa, el meu germà havia comprat Cointreau i el vem afusellar. No em vaig emborratxar a l'Autònoma, però a casa vaig fustigar el meu fetge foradat. I això és tot, n'hi ha fotos aquí.
08 de maig 2007
La Revista 24
Després de tres dies i mig gairebé dedicats exclusivament a confeccionar La Revista de Ganàpies, ja l'he vista impresa i està a fotocòpies centuplicant-se. Ja he dit alguna vegada que m'agrada molt aquesta mena de feines, i més si serveixen d'alguna cosa. Als qui l'han vista els hi ha agradat molt i han rigut força. He optat per accentuar més encara el vessant gràfic, amb més fotos i lletra més gran, la qual cosa m'ha portat fins les 44 pàgines. A més, he comptat amb l'ajuda sobretot de la Presidenta, i també de la Cap de Colla, a l'hora de buscar articulistes, la qual cosa s'ha notat moltíssim en el gruix de col·laboracions tan estupendu. La portada ha agradat molt als tres als qui els hi ensenyat avui, han rigut força, i només s'hi va posar una mica en contra la Cap de Colla ahir a la nit. Per últim, he vist que l'arxiu ocupa el doble que les altres tres revistes ganàpies: cada cop més fotos.
En fi, això és la crònica de La Revista. Ha quedat també molt anti-arreplegada, ja veurem com s'ho prenen els senyors verds. La meva editorial és rollo onírico-psicodèlic, i algunes coses no acaben de quadrar-hi gaire bé, però he dit el que volia dir i en veu alta.
Avui m'he saltat més de la meitat de l'assaig perquè estava amb l'excusa de La Revista. Demà és l'últim assaig abans de la Diada. He tornat a provar el 5de5, però estava molt malament. Tinc moltes ganes d'acabar els assaigs universitaris i aparcar-los durant sis mesos, almenys.
La Revista 24, download here (uns 4,6 Mb).
En fi, això és la crònica de La Revista. Ha quedat també molt anti-arreplegada, ja veurem com s'ho prenen els senyors verds. La meva editorial és rollo onírico-psicodèlic, i algunes coses no acaben de quadrar-hi gaire bé, però he dit el que volia dir i en veu alta.
Avui m'he saltat més de la meitat de l'assaig perquè estava amb l'excusa de La Revista. Demà és l'últim assaig abans de la Diada. He tornat a provar el 5de5, però estava molt malament. Tinc moltes ganes d'acabar els assaigs universitaris i aparcar-los durant sis mesos, almenys.
La Revista 24, download here (uns 4,6 Mb).
06 de maig 2007
Diada AZU
Parlo molt de castells, però és que últimament la meva vida només gira al voltant dels castells. És trist, però és així.
Divendres va ser la diada dels Arreplegats. Per fer-se una idea del que penso d'ells, quan em van informar que el seu Pd6 amb folre havia quedat en dos llenyes, se'm va fer un somrís tan evident a la cara que el meu interlocutor m'ho va comentar entre mitjos somriures còmplices. En fi, ja els vaig blasmar prou fa uns mesos, no hi tornaré.
Els meus amics de la Zona Universitària han plantat, els fills de puta, un 5de7 de puta mare, amb problemes a baixos que s'han notat poc abans de fer l'aleta, però que s'ha acabat assentant amb molta seguretat i plasticitat. Un 5de7 enorme i molt maco, opinió que no diré mai a cap Arreplegat, per descomptat: per ells, el 5de7 era trontolladís i la torre massa enganxada a la rengla.
Han continuat amb un 4de7a que anava molt bé, però una mica massa lent, sobretot la canalla, no sé què passava. En tot cas, ha estat carregat, i quan els segons eren fora hi ha hagut una rebrincada que m'ha agafat per sorpresa i el pilar de 5 s'ha estimbat. Mala sort, realment el primer que vaig pensar va ser: quina merda. El castell era molt maco i va ser una llàstima que caigués.
El tercer castell ha estat el 3de7, sense cap problema, de puta mare.
Nosaltres havíem fet un 3de6 a primera ronda amb molts problemes. A més, remoguem la nostra pròpia merda, teníem dos membres de l'altra colla fent-nos de contrafort (disposàvem de poc més d'un cordó i mig) i, el que és més greu, l'enxaneta encara no havia arribat. Per tal de fer temps (oh, déus dels castells, perdoneu-nos!) vem practicar tàctica Vella Valls, que és desmuntar el peu del castell per fer temps i esperar alguna cosa. Així, després de mitja hora quadrant i amb els segons discutint de si les mides eren bones o no, es va decidir (oh, sorpresa!) de desmuntar-lo.
Al final van arribar l'enxaneta i no sé qui més (Ari, Queralt) i vem poguer tirar-ho amunt. Jo resava Vinyes verdes vora el mar, però vaig adonar-me de què massa verd en un sol poema i ho vaig deixar estar. No vaig veure res del castell, estava de primeres laterals i patia com un imbècil perquè la cosa no estava per romanços, precisament.
A segona ronda vaig fer de terç a un 5de5 net, el vint-i-cinc. En acabat, la Cap de Colla em va preguntar que perquè no ho faig tan parat als assaigs: doncs perquè estic fins els collons d'assajar amb Ganàpies. Un cop passada la nostra diada la cosa s'acabarà d'arrel. Ganapiot per la porta gran: fent porros, sense faixa i amb una birra a la mà.
La tercera ronda va estar presidida per un espectacular algu de cinc net: un 4de5a. Va anar força bé, però la que feia de segon/terç a l'agulla, que havia caigut al darrer assaig sense fer-se mal, trontollava com una mala cosa i encara sort que el va poder parar.
Vale, a ronda de pilars no m'hi vaig poder quedar perquè havia d'anar a treballar. Els AZU van caure dos cops amb el seu pilar de sis folrat, barrabassada que refuso mirar d'entendre, però que pel que sembla m'ha de deixondir mil enveges. El que em va deixondir, quan m'ho van explicar, esclar, va ser alegria malsana. Sóc un desgraciat. En fi, ells van acabar amb un pilar de quatre, igual que nosaltres.
CAPÍTOL 2
Tenim que als AZU hi ha dues noies d'Esplugues, que entren sempre als monstres verds i que, per tant, em fan patir com una mala cosa. Per això, quan veig castells AZU, tinc el sentiment contradictori de voluntat de llenya, però que no se'm matin els meus. A l'últim, i per solidaritat castellera amb els altres, m'estimo més que no se'ls fotin per barret: però la satisfacció miserable de veure una llenya arreplegada és quelcom que em supera. Si han de caure, almenys que quarts i pom de dalt no hagin pujat o ja hagin baixat, perquè és on les d'Esplugues pugen.
Un cop tornat de la feina vaig volguer passar pel Campus Nord un altre cop, per informar-me de com havia anat i per fer-me amb un Arreplegator, la seva revista verda que no val res. Pel que fa a l'obtenció d'informació, va ser cosa ràpida i satisfactòria. Pel que fa a l'Arreplegator, vaig haver de remenar força per trobar-ne un. La Revista de Ganàpies, que és a punt de sortir, és infinitament millor.
Vaig beure una mica de kali i vaig fer unes calades al porro, i vaig tornar a Esplugues per assajar, on vaig adonar-me de què havia perdut la faixa. L'he perduda, segur, durant el matí, i és una puta merda perquè tenia carinyu als mocadors, no tant a la faixa. Espero recuperar-la, però ho veig magre.
A l'assaig vaig fer de terç a un altre 5de5 net, just a la mateixa posició (sortida de la torre) que a plaça unes hores abans, i amb la Marta (d'AZU) a terços a la carregada. Oh, q'estrany tot plegat! En fi, va ser curiós. A Ganàpies les torres les agafem com un Tres, lleugerament girats cap l'interior. A Esplugues, les torres les agafem com un Dos, és a dir, perfectament encarats. A banda d'això, tot oli en un llum.
I a la sortida de l'assaig en Jaume I em segresta per escriure poesies fins les quatre de la matinada. Abans em passo per l'Avenç: la noia no hi ha anat, és el seu problema. Jo em quedo escoltant les corrandes, me'n dediquen unes quantes per ser d'ERC i per haver estat fent-me porros, i quan veig que comença a fer-se massa tard em passo per Sant Francesc Xavier.
[He penjat les fotos aquí, però les treuré en una setmana]
Divendres va ser la diada dels Arreplegats. Per fer-se una idea del que penso d'ells, quan em van informar que el seu Pd6 amb folre havia quedat en dos llenyes, se'm va fer un somrís tan evident a la cara que el meu interlocutor m'ho va comentar entre mitjos somriures còmplices. En fi, ja els vaig blasmar prou fa uns mesos, no hi tornaré.
Els meus amics de la Zona Universitària han plantat, els fills de puta, un 5de7 de puta mare, amb problemes a baixos que s'han notat poc abans de fer l'aleta, però que s'ha acabat assentant amb molta seguretat i plasticitat. Un 5de7 enorme i molt maco, opinió que no diré mai a cap Arreplegat, per descomptat: per ells, el 5de7 era trontolladís i la torre massa enganxada a la rengla.
Han continuat amb un 4de7a que anava molt bé, però una mica massa lent, sobretot la canalla, no sé què passava. En tot cas, ha estat carregat, i quan els segons eren fora hi ha hagut una rebrincada que m'ha agafat per sorpresa i el pilar de 5 s'ha estimbat. Mala sort, realment el primer que vaig pensar va ser: quina merda. El castell era molt maco i va ser una llàstima que caigués.
El tercer castell ha estat el 3de7, sense cap problema, de puta mare.
Nosaltres havíem fet un 3de6 a primera ronda amb molts problemes. A més, remoguem la nostra pròpia merda, teníem dos membres de l'altra colla fent-nos de contrafort (disposàvem de poc més d'un cordó i mig) i, el que és més greu, l'enxaneta encara no havia arribat. Per tal de fer temps (oh, déus dels castells, perdoneu-nos!) vem practicar tàctica Vella Valls, que és desmuntar el peu del castell per fer temps i esperar alguna cosa. Així, després de mitja hora quadrant i amb els segons discutint de si les mides eren bones o no, es va decidir (oh, sorpresa!) de desmuntar-lo.
Al final van arribar l'enxaneta i no sé qui més (Ari, Queralt) i vem poguer tirar-ho amunt. Jo resava Vinyes verdes vora el mar, però vaig adonar-me de què massa verd en un sol poema i ho vaig deixar estar. No vaig veure res del castell, estava de primeres laterals i patia com un imbècil perquè la cosa no estava per romanços, precisament.
A segona ronda vaig fer de terç a un 5de5 net, el vint-i-cinc. En acabat, la Cap de Colla em va preguntar que perquè no ho faig tan parat als assaigs: doncs perquè estic fins els collons d'assajar amb Ganàpies. Un cop passada la nostra diada la cosa s'acabarà d'arrel. Ganapiot per la porta gran: fent porros, sense faixa i amb una birra a la mà.
La tercera ronda va estar presidida per un espectacular algu de cinc net: un 4de5a. Va anar força bé, però la que feia de segon/terç a l'agulla, que havia caigut al darrer assaig sense fer-se mal, trontollava com una mala cosa i encara sort que el va poder parar.
Vale, a ronda de pilars no m'hi vaig poder quedar perquè havia d'anar a treballar. Els AZU van caure dos cops amb el seu pilar de sis folrat, barrabassada que refuso mirar d'entendre, però que pel que sembla m'ha de deixondir mil enveges. El que em va deixondir, quan m'ho van explicar, esclar, va ser alegria malsana. Sóc un desgraciat. En fi, ells van acabar amb un pilar de quatre, igual que nosaltres.
CAPÍTOL 2
Tenim que als AZU hi ha dues noies d'Esplugues, que entren sempre als monstres verds i que, per tant, em fan patir com una mala cosa. Per això, quan veig castells AZU, tinc el sentiment contradictori de voluntat de llenya, però que no se'm matin els meus. A l'últim, i per solidaritat castellera amb els altres, m'estimo més que no se'ls fotin per barret: però la satisfacció miserable de veure una llenya arreplegada és quelcom que em supera. Si han de caure, almenys que quarts i pom de dalt no hagin pujat o ja hagin baixat, perquè és on les d'Esplugues pugen.
Un cop tornat de la feina vaig volguer passar pel Campus Nord un altre cop, per informar-me de com havia anat i per fer-me amb un Arreplegator, la seva revista verda que no val res. Pel que fa a l'obtenció d'informació, va ser cosa ràpida i satisfactòria. Pel que fa a l'Arreplegator, vaig haver de remenar força per trobar-ne un. La Revista de Ganàpies, que és a punt de sortir, és infinitament millor.
Vaig beure una mica de kali i vaig fer unes calades al porro, i vaig tornar a Esplugues per assajar, on vaig adonar-me de què havia perdut la faixa. L'he perduda, segur, durant el matí, i és una puta merda perquè tenia carinyu als mocadors, no tant a la faixa. Espero recuperar-la, però ho veig magre.
A l'assaig vaig fer de terç a un altre 5de5 net, just a la mateixa posició (sortida de la torre) que a plaça unes hores abans, i amb la Marta (d'AZU) a terços a la carregada. Oh, q'estrany tot plegat! En fi, va ser curiós. A Ganàpies les torres les agafem com un Tres, lleugerament girats cap l'interior. A Esplugues, les torres les agafem com un Dos, és a dir, perfectament encarats. A banda d'això, tot oli en un llum.
I a la sortida de l'assaig en Jaume I em segresta per escriure poesies fins les quatre de la matinada. Abans em passo per l'Avenç: la noia no hi ha anat, és el seu problema. Jo em quedo escoltant les corrandes, me'n dediquen unes quantes per ser d'ERC i per haver estat fent-me porros, i quan veig que comença a fer-se massa tard em passo per Sant Francesc Xavier.
[He penjat les fotos aquí, però les treuré en una setmana]
04 de maig 2007
Legazpi III, versió QG
A un quart de deu fórem arribats al país de les boires, les muntanyes i els boschs, on les vaques fan dringar l'esquellot mentre pasturen l'herba fresca a l'atzar. Legazpi és un poble de Guipúscoa, situat just al mig del quadrant format per Bilbo, Gasteiz, Donosti i Pamplona. Legazpi té pobladors documentats ja abans de Christ, que es dedicaven al treball del ferro. Durant el franquisme s'hi instal·laren altres indústries (papereres, electromagnètiques, plàstics), que desbancaren les foneries de ferro. Amb les deslocalitzacions, Legazpi ha perdut des d'aleshores uns dos mil habitants, tot i que ara sembla que es comença a recuperar.
Legazpi és un poble molt maco i sembla que tranquil, tot i que en festes és un sarau. Tan bon punt arribàrem i desàrem el bagatge al poliesportiu, la majoria anà a la recerca d'un bar obert per prendre el cafè o la cervesa. Quan per fi en trobàrem un, jo vaig decidir marxar a la francesa per explorar el bell poble. Me'l vaig creuar fins el terme municipal i, pel parc de Mirandoala, vaig remuntar riu Urola amunt fins arribar a la vora del poble del costat. Un pobletà que pescava en un pont va demanar-me un cigar. Vaig passar per la ferreria i l'ermita de Mirandaola i finalment vaig tornar al poliesportiu per descansar una estona jugant a bàsquet.
Cap a migdia vem anar a la plaça de l'Ajuntament (plaça d'Euskal Herria) per tal que el batlle ens dongués la benvinguda formal i tal, però mentre esperàvem les nuvolades se sacsejaren i es deseixí densa tempesta. Així que el senyor batlle finí el seu puret, pujàrem les escales cap al saló de plens, on es remarcava les absències del retrat del rei i de la rojigualda. El senyor batlle ens explicà quatre coses del poble, algunes de les quals ja les he esmentades més amunt. Ell ens donà un record del seu poble, mentre que nosaltres i diables també li n'oferírem un d'Esplugues, i tots contents eixírem del legazpiko udola.
Després d'uns moments d'incertesa, el cap de colla veié la llum i, tot il·luminat, i sota el xàfec que queia, menà una bona colla de cargolins escales amunt fins que se'ns acabà el poble i, tot xops, perduts, vem haver d'arrecerar-nos sota un arbrot per veure com plovia. Uns moments de deliberació més tard, algú (potser en Joan, potser en Jornet) va assegurar que coneixa el camí del bar, i seguint-lo escales avall el trobàrem no gaire lluny del nostre arbre. Al bar vaig fer la primera cervesa del dia i vem passar una estona entre boires grises i l'aire fresc de Legazpi, fins que fou l'hora d'anar a dinar al casal de iaios (jubilatuen etxea).
El dinar va estar bé, tot i que em va recordar als àpats insípids de quan menjàvem al cole de monges. Aprofito per cagar-me en déu i en sa puta mare. El vi estava bé i el cafè també, i finalment, sota la pluja amenaçadora, tornàrem al poliesportiu per veure què fotíem. Jo vaig llegir una estona, i vaig escriure alguna cosa, mentre en Jordi es revinclava el turmell per jugar 45 segons a bàsquet i complicava encara més les alineacions al senyor Jaume. Desesperat, en un racó, fumant i amb la llibreta a la mà, es trencava el cap per quadrar els castells.
Arribada l'hora estipulada, una mica ja passada, van anar despertant tots els dropos que clapaven per tal que s'enfaixessin per l'assaig previst. Provàrem el pilar per sota i la torre i la figuereta i no sé què més, i així, sota una clement climatologia que havia decidit que ja havia regat prou els atapeïts boschs del rodal, vem plantar-nos un altre cop davant l'udaletxea, conegut a casa nostra com a calavila.
Allí oïrem el pregó en euskera, idioma infernal inintel·ligible i no gaire eufònic, però que per mi té un no-sé-què que m'atreu, no sé si per romanticisme o germanor entre llengües ibèriques amenaçades, o perquè senzillament tinc una flaca pels idiomes impossibles com el japonès i l'alemany —malgrat que és només això, mera seducció i poca cosa més—. Doncs res, nosaltres hi férem un pilarot, sonà la banda del poble, els diables s'hi lluïren i la colla dels esquellots dringaren les barrombes, o les tumbes, o com anomenin aquelles esquelles enormes.
Pel camí férem el 3de6, el 4de6 i el 4de6a amanits amb quatre pilarets esparsos, que neixien entre castell i castell quan els hi rotava. El 3de6 va anar sense complicacions, una mica obert a terços. El 4de6, pel que tinc observat a la foto, es va rebregar com un bunyol, però no va perillar. Al 4de6a també va haver-hi alguna rebrincada, però res massa perillós. Cada cop que féiem l'aleta, retrunyien timbals i esquelles i se sentien molts aplaudiements; quan érem ja tots a terra, la gent ens felicitava amb un somriure d'orella a orella. És tan maco fer castells pels qui no n'han vist mai!
Bé, doncs quan acabàrem la cosa, vem fer temps fins l'hora de dinar, al jubilatuen etxea. Després, escampada general i festa fins que sortís el sol. Jo vaig canviar-me i vaig agafar els porros i vaig veure la carretillada dels diables i vaig estar mirant el concert de Barón Rojo, i molt d'hora, zombie per la son, i tremolant pel fred, vaig anar a dormir i vaig deixar que els altres acumulessin anècdotes per explicar-me l'endemà.
L'endemà, esmorzar al jubilatuen etxea, intercanvi d'anècdotes, lectura de El diario vasco, on sortíem en portada, i sota la pluja tornada en autocar de 8 hores.
[Fotos aquí]
[Plànol de Legazpi]
[Web de l'Ajuntament de Legazpi]
Legazpi és un poble molt maco i sembla que tranquil, tot i que en festes és un sarau. Tan bon punt arribàrem i desàrem el bagatge al poliesportiu, la majoria anà a la recerca d'un bar obert per prendre el cafè o la cervesa. Quan per fi en trobàrem un, jo vaig decidir marxar a la francesa per explorar el bell poble. Me'l vaig creuar fins el terme municipal i, pel parc de Mirandoala, vaig remuntar riu Urola amunt fins arribar a la vora del poble del costat. Un pobletà que pescava en un pont va demanar-me un cigar. Vaig passar per la ferreria i l'ermita de Mirandaola i finalment vaig tornar al poliesportiu per descansar una estona jugant a bàsquet.
Cap a migdia vem anar a la plaça de l'Ajuntament (plaça d'Euskal Herria) per tal que el batlle ens dongués la benvinguda formal i tal, però mentre esperàvem les nuvolades se sacsejaren i es deseixí densa tempesta. Així que el senyor batlle finí el seu puret, pujàrem les escales cap al saló de plens, on es remarcava les absències del retrat del rei i de la rojigualda. El senyor batlle ens explicà quatre coses del poble, algunes de les quals ja les he esmentades més amunt. Ell ens donà un record del seu poble, mentre que nosaltres i diables també li n'oferírem un d'Esplugues, i tots contents eixírem del legazpiko udola.
Després d'uns moments d'incertesa, el cap de colla veié la llum i, tot il·luminat, i sota el xàfec que queia, menà una bona colla de cargolins escales amunt fins que se'ns acabà el poble i, tot xops, perduts, vem haver d'arrecerar-nos sota un arbrot per veure com plovia. Uns moments de deliberació més tard, algú (potser en Joan, potser en Jornet) va assegurar que coneixa el camí del bar, i seguint-lo escales avall el trobàrem no gaire lluny del nostre arbre. Al bar vaig fer la primera cervesa del dia i vem passar una estona entre boires grises i l'aire fresc de Legazpi, fins que fou l'hora d'anar a dinar al casal de iaios (jubilatuen etxea).
El dinar va estar bé, tot i que em va recordar als àpats insípids de quan menjàvem al cole de monges. Aprofito per cagar-me en déu i en sa puta mare. El vi estava bé i el cafè també, i finalment, sota la pluja amenaçadora, tornàrem al poliesportiu per veure què fotíem. Jo vaig llegir una estona, i vaig escriure alguna cosa, mentre en Jordi es revinclava el turmell per jugar 45 segons a bàsquet i complicava encara més les alineacions al senyor Jaume. Desesperat, en un racó, fumant i amb la llibreta a la mà, es trencava el cap per quadrar els castells.
Arribada l'hora estipulada, una mica ja passada, van anar despertant tots els dropos que clapaven per tal que s'enfaixessin per l'assaig previst. Provàrem el pilar per sota i la torre i la figuereta i no sé què més, i així, sota una clement climatologia que havia decidit que ja havia regat prou els atapeïts boschs del rodal, vem plantar-nos un altre cop davant l'udaletxea, conegut a casa nostra com a calavila.
Allí oïrem el pregó en euskera, idioma infernal inintel·ligible i no gaire eufònic, però que per mi té un no-sé-què que m'atreu, no sé si per romanticisme o germanor entre llengües ibèriques amenaçades, o perquè senzillament tinc una flaca pels idiomes impossibles com el japonès i l'alemany —malgrat que és només això, mera seducció i poca cosa més—. Doncs res, nosaltres hi férem un pilarot, sonà la banda del poble, els diables s'hi lluïren i la colla dels esquellots dringaren les barrombes, o les tumbes, o com anomenin aquelles esquelles enormes.
Pel camí férem el 3de6, el 4de6 i el 4de6a amanits amb quatre pilarets esparsos, que neixien entre castell i castell quan els hi rotava. El 3de6 va anar sense complicacions, una mica obert a terços. El 4de6, pel que tinc observat a la foto, es va rebregar com un bunyol, però no va perillar. Al 4de6a també va haver-hi alguna rebrincada, però res massa perillós. Cada cop que féiem l'aleta, retrunyien timbals i esquelles i se sentien molts aplaudiements; quan érem ja tots a terra, la gent ens felicitava amb un somriure d'orella a orella. És tan maco fer castells pels qui no n'han vist mai!
Bé, doncs quan acabàrem la cosa, vem fer temps fins l'hora de dinar, al jubilatuen etxea. Després, escampada general i festa fins que sortís el sol. Jo vaig canviar-me i vaig agafar els porros i vaig veure la carretillada dels diables i vaig estar mirant el concert de Barón Rojo, i molt d'hora, zombie per la son, i tremolant pel fred, vaig anar a dormir i vaig deixar que els altres acumulessin anècdotes per explicar-me l'endemà.
L'endemà, esmorzar al jubilatuen etxea, intercanvi d'anècdotes, lectura de El diario vasco, on sortíem en portada, i sota la pluja tornada en autocar de 8 hores.
[Fotos aquí]
[Plànol de Legazpi]
[Web de l'Ajuntament de Legazpi]
03 de maig 2007
Legazpi II
El post d'ahir eren les meves impressions. Sobre la crònica del cas, ho resumiré molt perquè no estic gens inspirat per fer-ho. Resumint, vem sortir d'Esplugues a la 1 de la matinada del dilluns i vem arribar cap a un quart de nou a Legazpi. Pel camí, moltes hores d'autocar, una mica de gresca i poques hores de son.
Euskadi, com deia, és molt verd i muntanyós, hi ha molta boira i humitat. Vem desar les coses al poliesportiu i cadascú va escampar al seu aire. Quan per fi vem trobar un bar que obria, jo vaig decidir tocar el dos i vaig remuntar un riu per una sendera ben habilitada, amb els esquellots de les vaques al fons, la remor de l'aigua i el brunzit d'algun borinot. Pel camí hi vaig trobar una mena de museu de les foneries que hi havia al poble, ara ja desaparegut.
Tornat al poliesportiu vaig jugar una estona a bàsquet i vem anar a la recepció a l'Ajuntament, però abans d'entrar-hi es va entenebrir el dia i pluja a bots i barrals. Dins el saló de plens, el batlle ens va explicar una mica la vida del poble, i ens vem intercanviar uns records. Seguint en Jaume I, vem anar a la cacera d'un bar, però ens va dur al límit del poble; tots xops, i seguint aquest cop a en Joan, vem poguer eixugar-nos a un bar i prendre un parell de birres.
Vem dinar al casal de iaios, l'àpat va estar bé però em va recordar als del cole: insípids, adotzenats. El vi era bo i el cafè, calent. En acabat, vem fer cap al poliesportiu per clapar; jo vaig llegir i escriure una estona. En Jordi es va esquinçar el turmell jugant a bàsquet 15 segons, i en Jaume I anava de corcó mirant de quadrar alineacions de castells.
El cercavila començà cap a les sis, i també comptava amb la nostra Colla de Diables, una mena de cobla i els dels esquellots enormes a l'esquena. Els castells van anar bé, i per sort havia deixat de ploure uns quinze o vint minuts abans. El meu 3de6 el vaig trobar molt i molt segur, tot i que jo estava una mica obert. El 4de6, pel que sembla, també es va fer molt rebregat. El 4de6a em va semblar molt insegur i trontolladís, però es va descarregar sense gaires maldecaps, també una mica desendreçat. Vem acabar amb el Pde4 aixecat per sota, que sempre frapa més als ignorants de castells.
Ja s'havia fet molt tard, vem visitar els bars i cap al tard vem anar a sopar, vora les vuit o les nou. El sopar bé, conversa curiosa i reveladora, i a córrer. Els diables van fer una carretillada d'uns quinze minuts, davant el públic embadalit. Jo vaig anar a veure Barón Rojo, i el vaig poguer veure més o menys tranquil sobretot quan vaig aconseguir desempallegar-me de mon pare. Al final vaig topar-me amb en Sergio i l'Orlando, que em van volguer portar a un bar. Vaig aprofitar la menor excusa per anar a clapar. Encara sonaven Barón Rojo, i eren vers quarts de dues.
Glaçat, tremolós com una fulla, vaig ficar-me al sach, i un somni ininterromput fins les vuit del matí. A poc a poc ens llevem, anem a esmorzar, comuniquem les nostres experiències, i a l'autocar i bon vent i barca nova.
En resum, tot molt bé i molt maco. I aquí se m'acaba el temps, publico sense rellegir.
Euskadi, com deia, és molt verd i muntanyós, hi ha molta boira i humitat. Vem desar les coses al poliesportiu i cadascú va escampar al seu aire. Quan per fi vem trobar un bar que obria, jo vaig decidir tocar el dos i vaig remuntar un riu per una sendera ben habilitada, amb els esquellots de les vaques al fons, la remor de l'aigua i el brunzit d'algun borinot. Pel camí hi vaig trobar una mena de museu de les foneries que hi havia al poble, ara ja desaparegut.
Tornat al poliesportiu vaig jugar una estona a bàsquet i vem anar a la recepció a l'Ajuntament, però abans d'entrar-hi es va entenebrir el dia i pluja a bots i barrals. Dins el saló de plens, el batlle ens va explicar una mica la vida del poble, i ens vem intercanviar uns records. Seguint en Jaume I, vem anar a la cacera d'un bar, però ens va dur al límit del poble; tots xops, i seguint aquest cop a en Joan, vem poguer eixugar-nos a un bar i prendre un parell de birres.
Vem dinar al casal de iaios, l'àpat va estar bé però em va recordar als del cole: insípids, adotzenats. El vi era bo i el cafè, calent. En acabat, vem fer cap al poliesportiu per clapar; jo vaig llegir i escriure una estona. En Jordi es va esquinçar el turmell jugant a bàsquet 15 segons, i en Jaume I anava de corcó mirant de quadrar alineacions de castells.
El cercavila començà cap a les sis, i també comptava amb la nostra Colla de Diables, una mena de cobla i els dels esquellots enormes a l'esquena. Els castells van anar bé, i per sort havia deixat de ploure uns quinze o vint minuts abans. El meu 3de6 el vaig trobar molt i molt segur, tot i que jo estava una mica obert. El 4de6, pel que sembla, també es va fer molt rebregat. El 4de6a em va semblar molt insegur i trontolladís, però es va descarregar sense gaires maldecaps, també una mica desendreçat. Vem acabar amb el Pde4 aixecat per sota, que sempre frapa més als ignorants de castells.
Ja s'havia fet molt tard, vem visitar els bars i cap al tard vem anar a sopar, vora les vuit o les nou. El sopar bé, conversa curiosa i reveladora, i a córrer. Els diables van fer una carretillada d'uns quinze minuts, davant el públic embadalit. Jo vaig anar a veure Barón Rojo, i el vaig poguer veure més o menys tranquil sobretot quan vaig aconseguir desempallegar-me de mon pare. Al final vaig topar-me amb en Sergio i l'Orlando, que em van volguer portar a un bar. Vaig aprofitar la menor excusa per anar a clapar. Encara sonaven Barón Rojo, i eren vers quarts de dues.
Glaçat, tremolós com una fulla, vaig ficar-me al sach, i un somni ininterromput fins les vuit del matí. A poc a poc ens llevem, anem a esmorzar, comuniquem les nostres experiències, i a l'autocar i bon vent i barca nova.
En resum, tot molt bé i molt maco. I aquí se m'acaba el temps, publico sense rellegir.
02 de maig 2007
Legazpi, I
Muntanyes, muntanyoles, boschs, boschets, un riuet i un petit flum, boires pluges fred, herba, coníferes, vaques, foneries, txapeles i txacolí. Los catalanes traen 500 kilos de pólvora. El viatge ha estat curiós, especial per alguns motius que ara esbosso:
Visita a Euskadi. Euskadi és el germà ibèric sota el jou de Castella, el poble amb dos collons i explosius per fer-se respectar. Tenia ganes de visitar Euskadi per això, i també per la natura, el prefaci d'aquí dalt.
Castells. Per primer cop, he pujat en dos castells en una mateixa diada, malgrat que la diada fos molt estranya i que hi haguessin moltes baixes. Vem sortir al diari i m'hi vaig veure, i em va fer molta gràcia i vaig tornar a pujar a un tres de sis, a la buida, que és més fàcil i només haig d'aguantar les altres dues rengles. Molt rebé, sóc content.
Aital. La confusió és tal amb aital que no me'n ser avenir. En fi, aquí no puc dir, però la situació ha tornat a canviar, i continuaré llunyà com les antípodes, però la percepció és diferent, i no només per aquests canvis subjectius per part meva, sinó també per part d'aital, que malgrat traspuar a dojo reticències ja no aixeca murs de filferro electrificats —o potser sóc jo, que arribats a una alçada de deu mil peus, ja no trobo necessari elevar-ho més.
I vaig veure Barón Rojo, i vaig conviure amb mon pare, i vaig desconnectar dels problemes espluguins durant les hores de bombolla.
En fi, que serveixi això de comentari vanal sobre Legazpi.
Visita a Euskadi. Euskadi és el germà ibèric sota el jou de Castella, el poble amb dos collons i explosius per fer-se respectar. Tenia ganes de visitar Euskadi per això, i també per la natura, el prefaci d'aquí dalt.
Castells. Per primer cop, he pujat en dos castells en una mateixa diada, malgrat que la diada fos molt estranya i que hi haguessin moltes baixes. Vem sortir al diari i m'hi vaig veure, i em va fer molta gràcia i vaig tornar a pujar a un tres de sis, a la buida, que és més fàcil i només haig d'aguantar les altres dues rengles. Molt rebé, sóc content.
Aital. La confusió és tal amb aital que no me'n ser avenir. En fi, aquí no puc dir, però la situació ha tornat a canviar, i continuaré llunyà com les antípodes, però la percepció és diferent, i no només per aquests canvis subjectius per part meva, sinó també per part d'aital, que malgrat traspuar a dojo reticències ja no aixeca murs de filferro electrificats —o potser sóc jo, que arribats a una alçada de deu mil peus, ja no trobo necessari elevar-ho més.
I vaig veure Barón Rojo, i vaig conviure amb mon pare, i vaig desconnectar dels problemes espluguins durant les hores de bombolla.
En fi, que serveixi això de comentari vanal sobre Legazpi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)