Pertorbar el lloc

Ahir era també el sopar de Nadal de la Colla. Apunto només quatre coses per si mai vull saber com va anar això.

Com a primera novetat, va tornar-se a fer al local. Finalment no érem tants com semblava i hi vem capiguer bé. El sopar el feia l'equip de cuineres i cuiners (uf, se m'encomana...) més o menys habitual: sopa de galets i carn d'olla i carn amb salsa amb bolets i vi i torrons i cava.

Com a segona novetat, no ha haver-hi revista. Està coent-se però ja veurem quan l'acabem i qui la porta a imprimir. Hi van haver pesquises per saber qui n'era el responsable. Jo crec que és cosa del Paco, que ha estat liat amb altres coses i ha passat d'aquest tema. Si no podia, m'ho hauria d'haver dit abans. Ningú no l'obligava a comprometre's.

Amb tot, el Rai va portar el DVD per tothom amb vídeos i fotos de la millor temporada de la història. El vem veure i en acabat (una mitja hora) van començar, si més no per part meva, els rius d'alcohol.

La festeta com sempre força bé. Bon ambient, la música tan insofrible com sempre... Al meu tercer gintònic vaig notar una explosió al meu estómac. No sé què em van fer, però allò no era ginebra. Em va sentar fatal i vaig anar a vomitar. Vaig mirar de redreçar-me, però ja eren quarts de quatre i, anant encara força sobri, vaig pujar a la bici i me'n vaig entornar.

Potser ahir estava de bon humor i tot; allò de sentir-se més o menys bé al lloc.

En arribar a l'indret
dels roures i dels cedres, la vellúria
dels quals fa remuntar-nos als besavis,
se m'han tornat molt insignificants
totes les coses, tots els passos fets
fora d'aquí, l'insensat afanyar-se
per caminar. Vers on? Només importa
no moure's,
trobar el lloc. (JV)

I apa.

Rankings universitaris

Hi ha un corrent d'opinió subterrani que ha emergit i que pregunta sobre la dificultat real dels castells per valorar-los correctament en un rànking al més ajustat possible a l'experiència a plaça. Són els universitaris. Sempre s'han cregut molt importants, això ja ho sabem. Algunes generacions creuen que van canviar alguna cosa, i tota la resta madura i s'adona que mai no canviaran res. Els de la Transició, per exemple, deuen creure que van ajudar a portar la democràcia. Els del franquisme, que van contribuir a mantenir viva la flama de la cultura catalana. I així anem fent.

En aquest món de mones, els universitaris fan tant d'enrenou com poden. El meu primer any va ser el de les mobilitzacions contra la guerra de l'Iraq. Va ser molt divertit, va ser allò de les acampades a Francesc Macià i tota la pesca. Les mobilitzacions s'han anat succeint en el temps i els darrers anys ha monopolitzat les demandes estudiantils tot el que fa referència a Bolonya. Visca.

Doncs de la mateixa manera, hi ha una colla en l'àmbit universitari, i que va de verd, que sempre s'ha caracteritzat per aquesta il·luminació de llumenera. Ara, pel que sembla, i amb algun membre d'alguna altra colla, lideren la creació d'un nou rànking casteller que valori com cal els castells universitaris. Així, si a Arreplegats costa més el 4de7 que el 3de7, caldria valorar el primer més que el segon. I si pel 5de7 cal més canalla, que és sempre molt més gran, caldria gairebé valorar-lo més que el 2de7f, que en diuen. Tot plegat moltes incongruències, una rere l'altra, que em treuen de polleguera.

Així, es veuen amb cor de puntuar castells de 5 i de reconsiderar tots els castells, un per un. D'aquesta manera ja han fet un rànking que no serveix de res perquè tothom sap l'estat de les colles sense que ens ho hagi de mostrar cap classificació.

Un rànking és una cosa orientativa de l'estat relatiu d'una colla respecte a ella mateixa i les altres que l'envolten. Quan només hi han 5 colles, i només 2 o 3 poden fer castells de 6 amb una certa regularitat, llavors no veig quin sentit té, això. Però tot sigui per la dèria de classificar i veure's al capdamunt de tot.

A totes les incongruències del rànking universitari caldria afegir-ne les de tots els rànkings en general, que com tothom sap són arbitraris i només serveixen de referència relativa, com ja hem dit.

Finalment, els castells universitaris eren una cosa per passar l'estona. Els que han anat a la uni ja saben que no tot són classes. Vet aquí la seva raó de ser. Aquesta tendència competitiva i tan autoexigent fa que aquest món sigui més maco de veure, però fa que deixi de tenir el sentit que tenia abans. En fi, ara semblen una colla normal amb alguna peculiaritat. Trobo que s'està arreplegatitzant massa això. Els imbècils dels verds estan aconseguint estendre la seva filosofia aberrant provilafranquina a totes les universitats. Ara per ara, els únics que els poden seguir a molta distància són els Ganàpies. I Ganàpies està caient en el seu joc i carreguen Pde5 sempre que poden. Em sembla de puta mare, però això a mi no em motiva gens.

De fet no sé ni per què dic això, perquè aquest any no he trepitjat Ganàpies encara, només per la seva diada. Ja sóc un ganapiot...

Diada de Ganàpies d'hivern 2008

Sempre escric les diades de Ganàpies amb una ressaca còsmica, còmica, cosmològica, cosmogònica i conyològica. Em fan pudor els peus i encara sento el fred d'ahir. Quin dia i quina nit, ahir! Un fred còsmic, també. I apa, fins aquí la chronica meteorologica.

Escric la chronica per poder fer la revista de primavera de Ganàpies, que sinó no me'n recordo, i és una putada omplir el forat. Però de fet no la recordo ni tan sols ara. Quina putada!

I això, el matí era fred i jo vaig estar voltant per la meva lluminosa facultat ocupada. La facultat de Lletres és un búnker afrós o un castell-presó, amb ses torres emmerletades, els fossats, els carcellers, la torre de l'homenatge i tal i tal. Als menjadors públics vaig sostindre cultes converses universitàries sobre Llull i altres temes que no comprendríeu mai, pobre plebs ignara. Vaig abandonar-los per junyir-me als grans castellers Ganàpies de la U.A.B. En jo arribar tard, ja estaven carregant el 2de6, castell que és «punta» de llança nostre, puix que pocs n'hem fet i, fet i fet, l'any passat el vem tornar a descarregar després de molts anys (de fet, donc per suposat que l'havíem descarregat abans, però per a mi aquell va ser el primer).

Aquest 2de6 va anar força bé tot i que no me'l vaig mirar massa perquè vaig anar a saludar uns companys de carrera que passaven. El 2de6 va estar bé, per tant, diguem-ne. I vem tirar el 5de6 tot seguit, que va ser bufar i fer ampolles. Dèiem: «Ai carai, com ha canviat la colla, que ara hom fa el 5de6 per descansar, i fa poc era el millor castell que teníem!». Segurament tenien raó, perquè el 5de6 va anar bé tot i que estava quadrat amb el cul i la pinya, com és habitual, en no haver-lo assajat, no el lligava massa com cal.

A tercera ronda vem intentar un 3de6 net perquè el 3de7, que era l'objectiu principal, no s'havia pogut preparar massa bé i a més havia caigut en un assaig. I no érem prous per fer-lo. Així que Hom va decidir-se pel 3de6 net, que alguns arreplegats, com els vells rondinaires, bescantaven amb allò que «no s'assaja a plaça, cagonredéuhòstiaputa». El 3de6 es va haver de desmuntar amb l'acotxadora col·locada perquè qui el tirava ensumava perill imminent de llenya. Jo també me l'ensumava, val a dir-ho. Diuen els que més en saben que segurament s'hagués pogut carregar, però que llavors hagués petat indefectiblement.

Així a repetició fou el torn del 3de6a, un castell que ara no valoraré, però que també va anar comme ci comme ça. I a pilars, amb el sol que ja s'amagava, vam descarregar el primer pilar de cinc de la història ganàpia, cosa que està molt de puta mare. El pilar no sé com va anar perquè no el veia, però sembla que es va haver de lluitar molt a segons i terços. Cosa lògica i que és gairebé com no dir res. Doncs això.

Llavors, després dels pilars novatus, que no van caure, i d'alguna altra collonada, la gent va enfilar vers l'àpat preparat per la Junta. Jo vaig visitar la biblioteca perquè tanta estona allunyat del conreu de l'intel·lecte m'avorria. Llegia en versió original Maupassant, perquè jo sóc així de savi. I tot i que estava molt atrapat per la lectura, mitja hora després vaig sortir-ne i, amb la bici, vaig pedalar fins el lloc on dinaven, que ja era de nit i més aviat semblava un sopar (eren tres quarts de sis, ja havien acabat, ara només feien gresca i tal).

Al lloc tradicional de les festes ganàpies, al clot al rierol, la cosa va avançar com és costum. En començar en Jaume Barri l'ambient es va escalfar força. Les ampolles es buidaven a gran velocitat, però era un goig tant d'alcohol tan a mà. Va ser el moment en què vaig barrejar cervesa, kali, aigua de València i un cubata que vaig (t)robar. Per això tinc ara aquest mal de cap insuportable. Llavors, en un d'aquells moments, van portar La Revista, que es pot descarregar des d'aquí: http://www.cargolins.org/revistes. És la revista 27. Ha quedat, malgrat tot, força bé.

I va engegar la gimcana i com que jo començava a estar borratxo vaig fer cap el tren. A casa vaig seguir emborratxant-me molt i vaig fumar petes i vaig acabar fet una coca. I avui tinc aquesta ressaca escandalosa que, en tot cas, ja em va passant. Quina putada!

VIII. Excursió: tots dos tornen

Si l'hora del Manhattan portaven els cossos a l'enllaçada, un parell d'hores més tard els llavis encara calents s'obrien a la cançó embriaga. S'embafaven de la tonada de l'orgue mut: la ranera i el panteix de l'orgue mut, l'orquestra silenciosa i els tolls de sang, la calitja tan serena, els edificis tan grisos, la pista tan d'aterratge i els cadàvers de la batalla campal a les palpentes com zombies. Si havien començant rondinant, i al Manhattan havien esclatat d'efusivitat, ara la ranera silenciosa els aclaparava en un raconet ombriu de Gualdors.

I ara vet-los aquí tots dos en la fosca solitud de Gualdors, amb aquell sentiment inefable que els torna a unir en comunió d'esperit, després que la matèria l'hagués trencada. Tots dos, enderiats en la seva cabòria, sols enmig les multituds, il·luminats per un llum damunt l'assortit dels licors, que els cobria d'un halo sacrosant i que projectava al terra una sola ombra d'ells dos.

Sembla com si ara Gualdors s'hagués purificat en la serenor del crepuscle, i sembla que el panteix espiritual embolcalli tots dos com a pare i fill: ara, en aquest cau de merda i porqueria, tot és net, pur, car, cast, colt, perquè sembla que ara hom ha bastit la seva caverna particular, en què els fantasmes ja no assetgen, en què el fill, benamat, ha estat immolat per l'Ideal absolut, absolutament abstracte, abstrusament fútil. Sota les clarors, més enllà de les llums enlluernadores, enllà de la nostra retòrica buida, les larves reals ens rosseguen els budells, els ulls, ens fan anorcs i ens copen el ses. Gualdors acollidor, Collserola enjardinada, i les petites cases disperses que agombolades pel Dret Romà van encenen llums pàl·lids. Urbs, ceps, orbs, plebs, pugeu a casa vostra, enceneu un llum —que la noia encèn—, resteu un moment al portal i contempleu la beatitud del paisatge, reposeu i mengeu herba, espereu nit closa, que us acaroni el pleniluni i que la vostra ombra sola es retalli a la paret, d'esma apropeu-vos-hi i, extraient la ploma de gran fol·liculari de la vostra butxaca, de tal guisa armada la vostra mà, clandestinament i amb delectança pausada inscriviu, a la paret:

«Aquí rau l'amistat perfecta»

Ara l'home s'ha girat. Ha mirat per la finestra i ha vist el rierol de la canonada desaiguant camí avall, pampalluguejant per la lluna. I en obrir la porta del lavabo i retornar a Gualdors, l'orgue mut ha saltat pels aires o s'ha fos i ha esdevingut teranyina que els retindrà tots dos dins aquell antre.

VII. Excursió: tots dos la fan

Dues coses, però, venien a ajuntar-los, ja per no separar-los mai més: les cinc hores i la bellesa. L'un, «Goita goita!», l'altre al punt el mateix feia, i en comunió d'esperits, en harmonia interna, hel·lènica, mediterrània, serena, ciutadana, arbitrària, ajuntaven llurs mans en perfecte ordre individual, que se'ls emmenava en una bella amplitud de gestos de mans i braços que traçaven en l'aire perfectes trajectòries elíptiques com les dels satèl·lits entorn llur sol... Es junyien ambdós en un sol ens a l'hora exacta del Manhattan, exultaven llurs mans enllaçades. Cada mà anhelava, aspirava a apropiar-se el món a cada instant. Tot baixant, ella es delia per civilitzar el món, com eren civilitzats llurs cors.

«Així és l'anhel de cascú, així serà el conhort de tot hom», pensava ell llavors. Pensava ella així també? El fet és que ella s'embafava del moment i les seves mans no se separaven: s'acomodada a l'escalf del pit d'ell i més aviat no pensava. Tota bellesa posterior estaria consignada per dos braços lligats.

Els puigs de Collserola estan sotmesos al jou de l'home, clivellats per carreteres, escapçats per pedreres de cimenteres, torturats per urbanitzacions: la natura és subjugada per la poesia, l'acció imperial de la civilització! Les obagues llenegadisses, els porcs senglars salvatges que furetegen les escombraries i s'esmunyen en jardins geomètrics, rates, arbres tombats...

«Apoteòsic, d'enroscades trompes
soni l'esclat imperial. Un jorn,
pels lapidaris, nodridors de pompes,
pròdiga fores, atorgant sojorn.
Pròdiga fores, per la gent del Laci...»

Com un cigne blanc, magnificent ell s'estarrufa vora d'ella. Mes vist des de l'altura del temps, hi havia en ell quelcom de massa bla, o alguna cosa de massa cairuda, com en un parc que de tan exuberant esdevé un bosc selvàtic. El seu esguard, aparentant l'eixutesa dels cims diamantins, per dins era neu que es fonia en llàgrimes glaçades que gota a gota obrien una gran espluga de buidor. Va obsedir-lo un pensament insidiós: «Ella és la bullenta escalfor del Manhattan». Aquesta paraula no va dir-la a l'amiga, és clar. Però en cercar els ulls d'ella, va veure que ella conscientment els esquivava, com aquell qui ha endevinat la insana curiositat d'una vergonya.

Consideracions castelleres

Aprofito ara per expulsar què penso dels Castellers d'Esplugues, amb una bona dosi de misantropia típica made in Joseph, i una altra de franca admiració social, conjuminant tots dos extrems per, en una paradoxal fórmula, exalçar i bescantar ensems la humanitat en general i la colla en particular, com a anècdota que confirma la categoria, que es resumeix en la hipòtesi: «L'ésser humà és idiota —i per tant jo també—, guiat pels seus instints animals més epidèrmics o pregons —no ens vindrà pas d'una altra paradoxa—, però alhora és capaç, de vegades, de superar-los i generar una cosa semblant al desinterès pur, cosa que fa que la vida en comunitat pugui ser agradable en segons quines condicions.»

En general, pel que conec del món casteller, que no és massa, una colla castellera és un grup de gent més o menys ben avinguda, constituït en capelletes més reduïdes, que és capaç, com una petita societat, de generar sinergies per a un seguit de fites compartides. Aquests objectius són:

—Fer castells cada dia més alts
—Créixer en nombre de components
—Fer difusió de la pròpia activitat
—Fomentar la convivència interna

El primer i l'últim són els principals. I tot i que en principi una colla castellera el que vol és fer castells, el que vol, en realitat, és passar-s'ho bé fent castells. La mentalitat predominant de la nostra colla és sobretot passar-s'ho bé i també fer castells: és la típica de les colles del boom casteller, o de colles del nord sense cultura castellera. En aquest aspecte, fem bastanta pena.

Per fer castells més alts, cal créixer en nombre de castellers, i per a això cal visibilitzar la pròpia activitat, cosa que es fa per diverses vies. Segons la teoria de partits polítics, sempre, en tots els casos, l'objectiu inicial d'una organització (guanyar eleccions per aplicar una visió social) és supeditat, quan l'organització madura una mica, per l'objectiu principal de la supervivència de la pròpia organització.

En resum: l'objectiu real de totes les colles és sobreviure i créixer. Tota l'acció de la Colla s'orienta a créixer, i la Tècnica fa el que pot amb el nombre d'efectius disponibles. No direm que la Colla només pensa a augmentar el nombre de camises: però totes les iniciatives de dinamització, de difusió, de cerca de més recursos, etc, van encaminades a això. Que determina directament els assaigs. El paper de la Tècnica de mantenir contenta la massa social, d'engrescar-la, etc, és cabdal per disposar de prou camises a assaig i plaça.

En fi, la gent a la nostra colla, fins fa dues temporades, era majoritàriament fiestera, amb poca consciència castellera. Les coses han començat a canviar: gent jove amb moltes ganes de créixer i molta il·lusió i embranzida somnia en noves fites que fins fa quatre dies eren impensables.

Volia parlar d'una altra cosa i he acabat dient banalitats. Un problema fonamental és aquest poc interès pel que són els castells i, per tant, el conformisme que s'hi respirava i que encara es respira ara en alguns sectors. Gent que no vol saber què fan les altres colles, que no va mai a veure altres diades, que no té contacte amb la resta, que es pensa que el que fem a Esplugues és l'únic possible i el millor del món que ens ha de donar la glòria com per art de màgia, l'autarquia, el refús de solucions noves perquè «sempre s'ha fet així», i etcètera.

És fonamental el bon rotllo... però només bon rotllo és el suïcidi casteller. Sempre he estat partidari d'un mig-mig; en aquest aspecte, els dos pols de referència són d'una banda Arreplegats i de l'altra Ganàpies, tot i que les coses van canviant. Esplugues era més propera a Ganàpies que a qualsevol altra cosa; ara està lliscant vers l'equilibri.

I les meves motivacions per ser-ne membre doncs ara no vénen gaire a tomb però és evident que necessito socialitzar-me de tant en tant ni que sigui amb comptagotes, i malgrat que la forma de ser de la gent en general m'ensopeixi sovint, i que jo sigui, certament, ben poc sociable, pels motius que siguin.

Més que res, per justificar el primer paràgraf, hi ha gent que té la voluntat de ser casteller per qüestions purament utilitàries, malgrat que pugui ser un utilitarisme, diguem-ne, «espiritual», en què hi conflueixen interessos com ara l'autorealització, l'amistat i la companyonia, i totes aquestes coses, i per això el vessant social és cabdal, perquè és el que fa que, més aviat per una mena d'egoisme altruista, hom s'hi vulgui comprometre, en major o menor grau segons les necessitats de cadascú. Diguem que tothom és casteller per passar-s'ho bé; en fi, tant se val tot.

Per acabar, i canviant una mica el tema, podríem dir que és per «egoisme altruista» que les societats es mantenen, i que amb una cultura política diferent, basada en uns altres valors, serien possibles societats molt diferents. Canviar la cultura política és summament difícil i necessita moltíssim temps i depèn de moltes coses i, en part, és imprevisible; canviar la cultura castellera d'una colla és també difícil tot i que no tant, però, per descomptat, no seré jo qui mogui un dit per influir en ningú. Sóc partidari que sigui la gent, ella mateixa, la responsable de canviar. Jo no tinc cap interès a intentar canviar ningú. Prou feines passo ocupant-me de mi mateix com per a més a més haver d'ocupar-me dels altres. Ara bé, en revistes i publicacions, i en altres àmbits, és clar que sóc jo qui parlo, el casteller republicà individualista...

Diada de Figueres, 2008

El dia setè, doncs, va reposar de tota l'obra que havia fet. Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora —i així foren els orígens del cel i de la terra quan foren units per la Colla de Castellers d'Esplugues.

Doncs si fa no fa, avui diumenge hem enllestit l'obra d'aquest temporada i hi hem posat la cirereta final amb un vano de cinc (pilar de cinc més dos pilars de quatre), una construcció inèdita per nosaltres i que ens ha fet molta il·lusió. Avui ha estat un dia tranquil i hem descansat de l'sprint d'ahir, en què vem tornar a completar la millor actuació de la nostra història. Avui, amb molta intel·ligència, i amb tots els deures fets, ens hem pres el dia per reblar la temporada amb el trentè castell de set (un altre quatre de set), i amb l'esmentat vano de cinc, que suma el cinquè pilar de cinc de la temporada.

A primera ronda, doncs, un quatre de set que ha pujat al segon peu i que no ha estat excessivament maco, però que en general ha anat bé. A segona ronda, un senzill quatre de sis amb agulla, en què ha pujat gent que no ho ha pogut fer durant l'any perquè, per primer cop, hem fet alineacions més o menys estables de cara a la consecució dels objectius que, fet i fet, semblaven mítics o promeses bíbliques d'aquelles que no tenen data fixa d'arribada. Com que les havíem acabades d'assolir plenament ahir dissabte, les promeses, avui tot ha estat més «com abans».

Doncs a segona ronda un 5de6 que també ha anat bé. Tant en el 4a com en aquest, la pinya s'ho ha pres en conya marinera i la distensió ha estat molt agraïda després del dur tram final de temporada, en què els assaigs i les actuacions anaven al màxim.

Per acabar, la cirereta, que era finalitzar amb la traca triomfal: el vano de cinc, inimaginable, gairebé, a principis d'any, i fins i tot després de l'actuació de Montserrat, en què vem haver de canviar l'alineació del pilar per una caiguda. Havíem descarregat en nombroses ocasions el pilar de quatre net a assaig, i el dissabte havíem plantat el de cinc amb força marge. El cap de colla, aquest matí i per sorpresa ens ha anunciat el vano, l'hem muntat i l'hem descarregat amb molta facilitat. Ha estat un final immillorable per a una temporada immillorable en què en Jaume I deixarà pas a una nova tècnica, i en què potser també hi hauran canvis a la Junta... No podria haver estat millor el 2008, ara caldrà que el relleu prossegueixi en aquesta línia, es consolidin els avenços, i que seguim creixent, cap el 2de7... i el que calgui.

Actuació a Terrassa

Des de l'autocar estic escrivint la chronica, però m'han posat KissFM i no hi ha manera de concentrar-se. La gent que hi passeja, que no saben si juga el Barça, la bateria s'acaba, torna KissFM, encara no tinc fotos, i hem tornat a fer la millor actuació de la nostra història. És la tercera o quarta vegada que fem la millor actuació de la nostra història aquesta temporada; vem començar al Gall igualant la de Figueres, i a partir del setembre ha estat un no parar, amb una petita aturada, fins el colofó final d'avui. Demà té tota la pinta de ser la cirereta, amb tres o quatre de set. I torna també a ser la millor temporada de la nostra història, per segon o tercer any consecutiu.

L'actuació era la de Prediada de Minyons de Terrassa, que han preparat l'ambiciós programa de l'endemà: pura bestiesa amb quatre castellassos de màxima dificultat. Tres de nou amb agulla, quatre amb agulla, cinc de nou i pilar de vuit: pura bestiesa. Nosaltres, per la nostra via, cada dia millor, de mica en mica, progressant... i tal.

L'actuació ha començat a dos quarts de vuit, amb molta humitat i força fresqueta. Aquest és el temps habitual d'una diada universitària. I hem començat amb el cinc de set. Trobo que la Colla em sorprèn a cada actuació, i em té meravellat, perquè jo mateix em sento incapaç de jutjar si assumiria o no alguns riscos o de tenir una visió més àmplia a mig termini, que en general és tot el que s'ha anat fent aquests dos anys que han culminat en aquesta diada somniada. Perquè fins la nostra Festa Major, em semblava un mite el quatre amb agulla, o un horitzó inabastable el cinc de set, i el pilar de cinc una bèstia ferotge indomesticable. I ara que tot cau de l'arbre com fruita madura, i que començo a acostumar-me a veure castells de set a cada actuació, i que el cinc de set és com fer el tres de set quan vaig entrar ara fa cinc anys, doncs això i tal i tal i tal.

El cinc de set l'hem hagut de desmuntar, i he recordat alguns tresos de set desmuntats de fa tres anys. En aquesta ocasió, amb acotxadors col·locant-se, han hagut de baixar perquè la plena del tres s'obria moltíssim i, en general, les mides eren dolentes. En repetició les mides també han estat dolentes, però s'han pogut mantenir; en les aletes, sembla que s'ha quadrat millor, tot i que el bellugueig ha estat constant i ha torturat el castell, que ha hagut de suar la cansalada, tant tronc com pinya, per veure'l completat. El tercer cinc de set de la nostra història, el tercer descarregat.

A segona ronda, el tres de set. Que de mides ha estat molt millor, tot i alguns desarranjaments aquí i allà, per exemple el segon de la rengla, que s'entregirava cap a un cantó. El cap de colla ha dit als seus castellers que el tres havia anat de putíssima mare i que, per tant, provàvem el quatre de set amb agulla en tercera ronda, i que, apa, a fer la millor actuació de la nostra història. En general, l'estructura del quatre del 4de7a ha estat un putu bunyol que sembla que ha perillat per diversos cantons; el pilar, de fora estant, era molt millor, tot i que el terç també deia que tenia una mala posició. Però sembla que el pilar no ha patit cap batzegada d'aquelles que ensorren ciutats senceres, sinó que s'ha descarregat amb una certa tranquil·litat, i llavors tothom ha saltat i hi han hagut crits eufòrics que comencen a ser habituals, i un altre cop fent història.

Hem acabat amb un altre pilar de cinc, i ja en portem també uns quants aquesta temporada. En general, ha anat perfecte.

En fi, que anem molt bé, que la colla ha canviat molt en un parell d'anys, que encara tenim molt camp per córrer, i que seguim millorant com fins ara. Sembla un somni però és real, i que duri moltes temporades.

VI. Excursió: tots dos surten

Havien sortit a Gualdors en acabar la tarda encara amb la vivor del sol als ulls. Ella anava pels carrers un bon tros davant d'ell, que indolent per a l'esport com a bon urbanita barceloní d'avui dia no la seguia sinó rondinant. Mes, com tothom sap, és la dissensió en banalitats ço que amaneix les relacions i les fa valuoses, puix que les petites diferències irreductibles salen i donen gust a la convivència, que altrament fóra fada.

Els dinou anys d'ella s'inflamaven amb una pruïja pueril de superació i primacia, bon punt eixien de la junga d'asfalt i penetraven a Gualdors, sobretot si se'n presentava una de moguda, enfiladissa i rosta. La feixuguesa dels peus d'ell, que l'acostava als seixanta anys, s'hauria complagut, en canvi, en aquella hora esquerpa, amb una indecisa cerveseta al bohemi S-P, on prendria més cura de la conversa i dels incidents i albirs de la ruta de son objecte, i s'estalviaria els guals llenegosos, envescats i fetorosos d'orgues cacofònics eixordadors invisibles.

Ella tenia un bresseig de malucs que ostentava el privilegi d'enfurismar-lo. La noia era de dur el ritme i d'una tirada fer-la ballar grassa més de tres hores, amb prou feines aturant-se a l'abeurador de tant en tant. Allí, majestàtica, bleixant i ben roja, com un lleó que es passeja amb la cara victoriosa regalant sang negra —cal dir que les imitacions tristes de la literatura clàssica mai foren el punt fort d'aquest cronista—, el cridava tot esguardant-lo enriolada, repenjada amb aquella gràcia, gaudint amb negligència altiva de la carícia freda dels animals que l'assetjaven. I així que ell hi arribava, esbufegant com una vaca anèmica, delint-se per creuar alguna paraula amb ella, ella li encolomava la beguda i l'arrossegava novament al camp de batalla per reemprendre el bresseig de malucs amb braó renovellat.

Ell solia llavors protestar amb fúria, aferrant-se a l'abeurador enganxifós com una pista d'aterratge d'on no volgués envolar-se mai més, i cridant que si a ella això la divertia, ja podia fer-s'ho amb qui volgués que ell no avançaria un sol pas. Mes la seva veu es perdia en la cacofonia i la noia ni el sentia, i quan es perdia pel camp rere arbres i bèsties ell ja s'impacientava de tornar a ensumar-la i, tot inquiet, tot perdut sense ella, s'hi llençava.

Així com fan els infants quan proven la rebequeria de no seguir, ell la seguia, apressant el pas, i com vergonyós per un moment que ella el veiés seguir.

En no veure-la, en sentir-se tot sol en la pregona solitud de la multitud, havia sentit, materialment, por.

V. L'altre orgue silenciós

L'orgue cacofònic és bigarrat, cridaner i versicolor, i pampallugueja ocult rere el llard i el vesc del món lluentejant. Però hi ha un altre orgue que es revela directament als ulls, que es pot tocar i fins i tot sentir-ne la remor del bleix o la ranera del pateix, els sospirs acompasats amb el vent. Hi ha els tolls de sang en tots els racons del camp de batalla, i l'orgue s'hi aixeca, i els blocs d'edificis canten en silenci al cel emboirat, guarnits de grafitis espinosos, amagats entre la lleu calitja de la ciutat, i les gents que hi avancen, en colles, o solitàries, cada una fent tabola en silenci, o en l'estridència de llur entotsolament, perpetrant la simfonia de la població de fantasmes, aficionats estrenus que toquen en una banda improvisada per un il·luminat qualsevol.

Aquest orgue silenciós sona al ritme íntim de les coses, i si s'oís seria música celestial i trobaríem el sentit de tot el que es belluga, però manté inconnexes les causes de llurs conseqüències, el perquè pel qual es mouen sol i estrelles, i per què hom pot mastegar l'aire i fondre's en una cambra, o evaporar-se en un encís enigmàtic del gènere animal, vegetal, protozoic, material i espiritual ensems, una cançó no dita, una passió continguda que es confon en cada gra de pols. L'orgue silenciós només sospira, però aquest sospir és més aviat un somriure, puix que més a prop és sospir a amor que neu a blancor.

Tot plegat, a ells això els dóna una subtil manera de romàntica inquietud, un goig que, per què no s'acaba, escanya i ofega.

IV. Mireu-se-la com ve

—Mireu-se-la com ve, amb aquella manera de caminar, la meva reina, la meva victòria, el meu anhel —la pubilleta daurada. Ella per a mi, en aquest moment, ho és tot: la resta —progrés, ciència, ambició, civilització, etcètera— és pols, misèria — jo ho sento dins dins de mi tot això, tan viu, tan pur! I tot el que no és Bellesa, amor o glòria, ho veig petit, mesquí, fa riure: què és la Filosofia, sinó l'art de dir cadascú el que li dongui la gana sense més proves —i què és la Matemàtica, sinó l'art d'anar dient veritats com punys de què ningú n'ha de fer res? I en aquest moment és la cosa més meravellosa del món perquè en ella s'abracen i es confonen tota la meravella corporal i tota la meravella espiritual de la Naturalesa, que du un cant a les entranyes, perquè neixen en la palpitació rítmica de l'Univers —les palpitacions del temps.

»Mireu-se-la com ve, cantussejant en l'aura magnífica, la noia idealitzada. Aquesta segur que no tindrà mai la regla i les seves carícies sempre han de ser franques. Es va apropant a mi travessant el camp de tir, brandant el maluc, somrient d'orella a orella, aliena als projectils que li disparen els soldats d'ulls esbatanats i exorbitats que saben, per instint tel·lúric, que ella ve a mi, que som l'ungla que es clava en la carn de l'altre. Els seus ulls llampeguen i disparen bales que ella esquiva sense proposar-s'ho, sense vacil·lar, amb naturalitat, però que se'm claven ben endins i em traspassen. Quin advertiment obscur els posa de seguida en guàrdia i ens els fa enemics?

»Mireu-se-la com ve, fontinyol suau que cantusseja en la muntanya —mireu-se-la ara, que en sento la remor i que vibra vivament en el fons de les meves entranyes, i que se li escapa el riure de la joia i que apressa el pas i que ve i em diu:

—Repeïtis, Retepeïtis!

III. Mitja blanca i espardenya

Reïra de bet dels pebrots corcats de déu, els coneixements d'ella de geografia pàtria són més aviat rudimentaris. Ella no té culpa si a col·legi ensenyen abans els greus perills de la cafeïna o de la trepanomatosi del mal francès, que no pas les iròniques tragèdies de Sòfocles. Ella no té massa culpa llavors si en les excursions, més que portar-se a l'admiració exaltada i, en abeurar-se en una font, sentir com amb els clars regalims de l'aigua virginal ella s'amara d'una saviesa dolça i que tot el món floreix i que ella esdevé ànima de totes les muntanyes —no té culpa si ella en les excursions, amb l'educació rebuda, més tost corria rere les bardisses, com folla, amb un amic, al fullatge... Problemes de geografia aplicada o de càlcul diferencial. «A Gualdors tot put, és foc, fum, fems, pets», havia romput un dia, arrepenjant-se amb l'altre braç a la pista d'aterratge. «A Gualdors —havia respost ell, amorós— hi hagués tot això, tampoc no sabria què fer-hi, sinó orxegar».

A canvi d'ignoràncies vergonyants ella tenia el do de saber allò que cal, la mesura justa de les coses, el mot enciser i el gest àgil embaumador d'angelet de la terra, perdut en aiguamolls ombrívols i pestilents. Vegeu-la com s'és vestida, quina intuïció en el medi, que així com va res no hi manca ni en sobra, sense demanar res a ningú, sense vacil·lar, amb aquella naturalitat d'aquell qui té tot el bagatge per anar pel món i superar sequeres i inundacions. Sap i endevina el somrís precís, les mitges que s'ha de posar i les sabates, i tota la pesca que pot imaginar-se fàcilment, i que no cal anar inventariant: hi ha qui ha nascut amb la bona estrella, i ell s'ho sap i n'abusa —i hi ha gent com en Vilaró, que li volen el cap a cop de metralladora a la primera que s'exposa —pregueu per tots els Vilarons de la terra!

Hi ha qui qualsevol cosa que es posés li escauria bé, però ella a més sabia optimitzar els seus encisos i creava una aurèola aurífica de primavera collserolenca. Podríem dir com són totes les altres: massa grosses, massa grasses, massa grises; i ella era tot el contrari. I de tan natural com semblava, era la pròpia natura, el cant natural que ressona en les cavernes corporals i eixorda en totes les esplugues de la terra; i estova la pedra i conjumina matèria i esperit, i tot és u i harmonia natural i divinal ensems —i tothom vol conjuminar-hi matèria i esperit, amarar-se de la seva saviesa i, bevent al raig de la font, assaborir els secrets de la terra misteriosa.

Mitja clàssica que deu deixar el jonoll nu. I això, sembla que no, li fa tota una altra manera de caminar.

II. Mil i una veus

...Eren mil veus. Era un himne cacofònic d'orgue psicodèlic.

Les aigües de les lleixes prenen en davallar per la gorja els gusts més inopinats. Dolç gust de canyís tropical, o cantellut aroma de reminiscències siberianes; gusts francs, domèstics com el Fluvià, gusts torrencials de salts verticals i goles xarbotants. Els gusts es barregen, s'ajusten, es barallen, s'anihilen, reneixen, es multipliquen, reposen al paladar o bullen a la llengua furients. Recipients d'allò més variats, ampolles, botelles i bòtils, porrons, bótes, barrals i barralons, feien ressonar alegres els líquids i retenien el seu esprit —l'esprit sagrat, sacre, diví— amb serenor triomfal. Si hom parava l'orella sentia formidables mugits, cants olímpics, parlaments d'esmolada retòrica ciceroniana, parloteigs de marmanyera de quarts de quinze, insondables plors, inacabables sospirs. Mil veus, mil veus i una veu sola. L'orgue cacofònic canta ensems amb tots els seus bòtils i fòtils, foteses i collonades, registres, registradors, ministres i ministrils, amb veu de tiple, de gralla, de xiulet, de fagot i de xirimia, i de violí i de viola, amb fums i sense fums, i veus de contrabaix, de vells escanyussats gargallosos, d'oboè, de saxòfon, de bombarda i de còctel molotov, de trompeta bastarda, de nasard, és veu de tro i veu de psalm, veu del cel i de la puta mare de déu.

Ella i ell escoltaven, juntets en un racó de la pista d'aterratge. I ell va repenjar el cap al pit d'ella, aurífica, esplet de primavera collserolenca, ufana d'obaga humida tendra, delitosa, flairant. I ell va sentir, sense voler, una veu encara, i aquest escolt profanava la beatitud del moment. Escoltava el bleix d'ella, com si el respirés a ell, son respir.

I. L'arribada

Ell li havia dit:

—No hi ha res com arribar, en aquests llocs, més tard de mitjanit, quan les mosques escampen i només resten alguns gats repenjats a la barra lliure.

Ella havia respost, fent-li dos petons, un a cada galta, enriolada com una folla:

—Millor! Com em plau la ferum dels camps plens de gots i orxegades d'ací d'allà, i pitofs fent tentines tomballant en sobtats batzacs; i heus ací la barra com una pista d'aterratge, enganxifosa com tolls de quitrà, i tot l'assortit de beverri per remullar la gargamella. Aquí se'ns presenta la nit dels homes com una comèdia als ulls de l'espectador: en una situació obscura, que només les al·lusions van, a poc a poc, fixant. Tenim tota la nit per fantasiejar, tota la matinada per contemplar aquest teatre de titelles. La llum de la matinada il·luminarà l'escenari i coneixerem el plantejament de la «intriga» —i potser serem nosaltres els protagonistes.

Mes, qui ho havia de dir, ben aviat sentirien l'orquestra. Rau-rau, un so sord que semblava que naixia del seu cor va esvalotar-la. Rau-rau, la rossegava... «Repeïtis, oh repeïtis!» «Calla! Què coi vols?» «Que es fa de dia, i sento un rau-rau» Se la guaità amb un bri de feixuguesa al pap, i «I jo també el tinc darrere l'òrbita orbicular, que em fa veure les constel·lacions mentre m'eixorba, i com més cec esdevinc més pregona és ma visió, que aviat trobaré vida intergalàctica i seré l'home més conegut d'aquest roc que volta el sol» «Pobre Repeïtis, quan plogui et courà l'ull».

—Aviat plourà,
això prou que ho sé,
i sé que em nourà,
oh, prou que ho sé!,
i l'ull em courà,
oh, quin mal!, ho sé,
el rau-rau rourà
els meus ulls, ho sé,
i sé que plourà,
perquè ploraré.

—Ara no plou? —contestà ella— I què és aquesta remor, aquest rau-rau, doncs? —Ell va esbatanar els ulls desorbitats per escoltar millor, i va cridar, amb veu inflada i sonora: —És la veu de la caverna, nena, que brama aquí a Gualdors i que ens enclourà...

No era una veu, eren mil veus.

Festa Major del Clot

Aquesta és la crònica per a Falques

Festa Major del Clot

Els Castellers de Barcelona, a una setmana d'acabar la temporada, descarreguen per primer cop a la història el 4de8a i carreguen el segon pilar de sis de la temporada, en una diada en què han de descartar l'assalt als castells de nou. Els Castellers de la Vila de Gràcia, tot preparant-se per a la seva Diada, superen el tràmit sense dificultats, i els Castellers d'Esplugues ensopeguen amb el 5de7.

Els amfitrions, els Castellers de Barcelona, han completat la millor actuació del 2008, tot esperant poder mantenir el nivell de nou a Terrassa el diumenge vinent. Han obert plaça amb el seu cinquantè 2de8f descarregat, que ha pujat força bé però amb uns lleus problemes d'encaix del folre amb el terç del rengle de la descarregada, que ha fet trontollar i obrir una mica l'estructura, sobretot després de l'aleta. A aquests problemes de lligadures, cal afegir-hi el fet que el quart d'aquell mateix rengle s'ha quedat en calçotets per lligar-se malament els pantalons. Així, entre aplaudiments de la plaça, i algunes riallades, els barcelonins han començat forts la seva diada.

A segona ronda han deixat actuar abans els graciencs, segons m'informen perquè hi havia un component de la canalla que no estava en condicions de pujar en aquell moment. Després del 4de7a de Gràcia, que comentarem tot seguit, la plaça de Valentí Almirall ha pogut admirar el primer 4de8a dels Castellers de Barcelona. Aquest castell, de molta dificultat, ha pujat força desmanegat al quatre, en forma d'ou però força ferm, i amb el pilar del mig bastant més trontolladís, que, així que ha vist els segons del 4 fora, s'ha pogut mantenir dret poca estona en la descarregada. Hi ha hagut uns moments de silenci... seguits de l'esclat de joia per la proesa aconseguida.

Per tancar rondes, un 3de8 perfecte en tots els aspectes. Per acabar, han provat el pilar de sis, que ja havien descarregat a Molins de Rei dues setmanes abans. Com és preceptiu, s’ha alçat molt de mica en mica i amb molta cura, i l'enxaneta, amb gran finor, l'ha coronat amb aquella alegria. En tot cas, s'hi ha estat potser un pèl massa temps, allí dalt, i en baixar el pilar es decantava perillosament enrere. El quart ho ha mirat de compensar, però amb la nena davallant per la seva esquena tot se n'ha anat endavant i ha cedit.

Per la seva banda, els Castellers de la Vila de Gràcia han presentat un programa assequible per a ells amb el 5de7 com a millor castell, una construcció que ja han assolit deu cops aquesta temporada. La seva canalla, però, era molt menudeta i inexperta, i alentia la consecució dels castells. Així, el primer que han presentat, el 4de7, s'ha bastit amb lentitud però fermesa, tot i que ha perdut mides a quarts, tancant-se una mica, sense cap indici de perill per enlloc. A segona ronda, el 4de7a ha estat més àgil i s'ha completat sense problemes. El 5de7 també ha estat bé, amb un tronc molt segur malgrat la fragilitat de la canalla. I, per acomiadar-se, un rutilant pilar de cinc.

Els darrers a actuar eren els Castellers d'Esplugues. El 3de7 inicial, ben apamat i parat com en una foto, els ha animat a provar el 5de7 a segona ronda, un castell que havien descarregat els dos cops que l'havien provat aquesta temporada, els dos únics del seu historial. El 5 s'ha anat bastint sense problemes, però amb acotxador i enxaneta enfilant-se pels dosos del tres, sembla que una batzegada inopinada a quarts els ha fet saltar pels aires, emportant-se la resta del cinc. Els cargolins es miraven incrèduls, sense saber per on havia petat ni per què: potser excés de confiança, o manca de prou camises a assaig i plaça. En repetició han fet un 2de6 de mides horribles, encara commosos per la llenya, i per acabar el 4de7, que segons les fonts ha estat el pitjor de la temporada, i és que els segons anaven cadascú a la seva bola. Esperem que es recuperin per les dues actuacions que els resten, i que no perdin l'interessant viarany dels castells de set i mig.

I així, amb disparitat de sensacions (els uns molt bé, els altres bé, els últims regular), cada colla ha enfilat el seu camí, tot delint-se per assolir els cims dels seus horitzons, cadascuna segons la seva alçada: nou, vuit, set i mig.

Castellers de Barcelona: 2de8f, 4de8ac, 3de8, Pde6c
Castellers de la Vila de Gràcia: 4de7, 4de7a, 5de7, Pde5
Castellers d'Esplugues: 3de7, i5de7, 2de6, 4de7, 2Pde4

Diada al Clot

Repreníem aquest matí les diades castelleres. Actuàvem al Clot, i això d'anar al clot, els que sapigueu una mica de català, ja sabeu què sol voler dir. Per arribar al Clot cal passar per les Glòries, que és un dels bunyols més horribles que es poden trobar anant pel món. És una llàstima que la plaça que ha de remembrar les Glòries Catalanes, que foren diverses i variades fa alguns segles —parlant-ne només de les militars—, sigui una plaça travessada per una mena d'autopista i voltada de paradetes de segona mà agitanades. Anar al clot sol ser una cosa trista.

Però el barri del Clot potser té aquella cosa de barri popular i, segons com, és acollidor. A la plaça de Valentí Almirall, personatge conegut de tothom per ser el fundador del catalanisme, actuàvem amb els Castellers de Barcelona i els de la Vila de Gràcia. Tard, ha començat la gresca. Nosaltres érem els tercers en l'ordre. Hem seguit el programa anunciat, malgrat tot. I aquest malgrat és, d'una banda, una pinya per no massa alegries, i d'una altra unes setmanes d'assaigs no gaire agraïdes. El meu cap, amb un trau grapat, no va poder presenciar sinó el darrer assaig d'aquests dies, el de divendres, i cal dir que va anar força bé. Però segons m'informen, la resta havien patit una gran deserció de camises. Aquests dos malgrats podien suposar alguna cosa, però no han suposat gaire res, i hem seguit el programa anunciat.

Hem començat amb un 3de7 del tot apamat sense cap mena d'ensurt i sense cap mena de res. Era un 3de7 perfecte, i era el passaport pel 5de7 a segona ronda, que hem tirat al primer peu. Ha pujat de puta mare, millor de moment que el del Baix, amb molt poc bellugueig. Amb dosos col·locats al tres, i enfilant-s'hi acotxador i enxaneta, el pis de quarts del tres ha saltat pels aires. Per què? Els castellers d'Esplugues ens miràvem embarbesclats, que diria Llull, o perplexos, que dirien els sociòlegs actuals, i cercàvem respostes fins de sota les llambordes. L'explicació és que els quarts de la plena i la buida del tres, en passar l'acotxadora, s'han obert entre ells, han perdut de sobte la posició i han caigut amb la resta del castell. Però jo no en tinc ni idea perquè quan he mirat cap amunt tot era oli en un llum, i quan he tornat a mirar veia ploure barrufets.

D'aquesta manera, a repetició hem aixecat un 2de6 que ha estat molt mal lligat i que feia patir i que ha calgut suar perquè no s'ensorrés com un castell de cartes. Per la part que em toca, la pinya ha lligat molt malament els segons i el tronc s'ha entregirat moltíssim.

Amb el segon castell al sac ha sonat per la plaça que provaríem el 4de7. Confesso que jo no les tenia totes i que m'ha sorprès que es provés després de la caiguda i de com havia anat la torre. El 4 ha pujat també a la primera i també ha calgut lluitar-lo moltíssim. Potser la pinya avui no tenia el seu dia, però l'encaix amb segons també ha estat pèssim i jo patia que no ens els fotéssim pel cap. La descarregada ha estat molt dificultosa tot i que a terços la cosa estava molt millor que a segons. El tronc, molt bregat, ha resolt qualsevol problema de pinya.

En fi, reflexionant en la diada, veia que ha estat atípica perquè hem tornat a caure després de més d'una temporada, i perquè hem provat el tres i el quatre, sobretot el quatre, després d'una caiguda, i a més ha estat molt esquerp, com feia temps que no el vèiem. Ha estat bé que la colla hagi provat el 5de7 perquè el tronc hi era, tot i que anéssim una mica limitats de camises a assaig i a plaça. També ha estat molt bé provar el 4de7 després de la llenya, i que la canalla no s'hagi espantat (o no ho sembla). Molt bé, molt bé, malgrat l'hòstia. Cal pensar que la llenya ha estat un problema puntual i que amb més concentració i implicació de tothom el podem descarregar encara la setmana vinent. I només això, ja portem 26 castells de 7 aquesta temporada, ara només hem de posar-hi la cirereta.

Actuació al Clot
Esplugues: 3de7, i5de7, 4de7, 2Pde4
Barcelona: 2de8f, 4de8a(c), 3de8, Pde6c
Vila de Gràcia: 4de7, 4de7a, 5de7, Pde5

Ceci n'est pas...

Trobada del Baix (versió per a Falques)

I aquesta és la crònica per a Falques. El senyor Efrèn, el redactaire del tema, s'ha espantat i m'ha demanat de canviar algunes coses. Jo li he dit que ho faci ell mateix, perquè per mi ja està bé. O sigui que aquesta és la versió abans de la censura, i demà ja veurem com queda.

La coneguda com a «Trobada del Baix», que aplega totes les colles del Llobregat Jussà en disposició d'aixecar castells, a excepció dels Castellers d'Esparreguera, que no es deuen considerar de la comarca (decisió que, segons com, és enraonada), va viure una nova edició a Sant Feliu de Llobregat, l'encarregada d'organitzar-la malgrat el delicat estat de salut de la seva colla castellera. Cal afegir que les instàncies públiques fan tots els possibles per agreujar les dificultats dels Castellers de Sant Feliu i, a tall d'exemple, el suport als actes de la Trobada del Baix va ser irrisori i, per tant, denunciable. I així ho denunciem.

Les colles participants enguany eren sis. Per ordre d'actuació, la Jove de l'Hospitalet, els Matossers de Molins de Rei, els Castellers de Cornellà, els reapareguts de Castelldefels, els amfitrions i la Colla de Castellers d'Esplugues, la qual està en el moment més brillant de la seva història. Atès el nombre de colles, només es fan dues rondes més el pilar.

Els espluguins, en efecte, dissabte a Sant Feliu van protagonitzar la seva millor actuació en descarregar el 5de7 i el 4de7a. És el segon de cada castell que completen des del seu naixement, l'any 1994. El 5de7, que va pujar al primer peu, tenia unes mides una mica lletges: el pilar de la descarregada de la torre era molt més alt que l'altre, tots dos semblaven massa enganxats a un tres que tampoc no guardava bones mides. Va mantenir-se relativament ferm fins a l'aleta; en passar l'enxaneta i fer la segona aleta, una batzegada forta va estremir tota l'estructura, que va perillar força. Tanmateix, l'encaix de pinya i tronc era molt bo, i la feina conjunta va permetre'n la descarregada entre grans mostres d'alegria. Recordem que el primer 5de7 l'havien completat tres setmanes abans en la seva Festa Major. En segona ronda van atacar el 4de7a, que és també el segon de la seva història: el primer el van descarregar sis anys abans a Sant Feliu també en la Trobada del Baix. L'assalt a aquest castell va presentar més dificultats que el 5: el tronc es va deformar molt i el pilar va caldre treballar-lo gairebé al límit. Per acabar la festa, van descarregar el pilar de 5 sense problemes. Des d'aquí els felicitem sincerament.

Els Castellers de Cornellà, la colla més potent de la comarca, amb tres 5de7 i un 4de7a aquesta temporada, no va tenir tanta sort com la colla veïna. Tot i anunciar la megafonia el 3de7, a primera ronda van provar el 5de7, potser per no quedar-se enrere (malgrat que actuava abans que Esplugues). El castell va pujar força bé però, potser per manca de prou camises, un dels segons del dos del cinc va perdre la posició, va asseure's completament i va provocar la desfeta general poc després de la segona aleta. Així, a segona ronda van descarregar el 3de7, que no va presentar cap entrebanc llevat del rengle de la buida, que quedava una mica oberta. Van plegar amb un pilar de cinc preciós, que van girar i que va demostrar que no guarda cap secret per als de camisa lila.

L'altra sorpresa del dia va ser la reaparició dels Castellers de Castelldefels, que enguany tornen a córrer per les places després d'uns anys de stand by. En la que ha de ser la segona actuació de la temporada, van atrevir-se amb els castells de la gamma alta de 6, però l'aposta va reeixir només a mitges. Van començar descarregant el 4de6a, que va pujar molt lent i contorsionat, amb una canalla encara molt inexperta i un tronc que li costa d’afermar-se. L'èxit els va animar a provar el 2de6 en segona ronda, però els mateixos errors d'abans, sumats a la indecisió de la canalla, va fer que l'haguessin de desmuntar. Certament, aquella torre feia patir, i van canviar-la per un 4de6 de mides també dolentes i amb un pom de dalt que semblava que no es formaria mai i que feia patir, també. Van acomiadar-se amb dos pilars de 4.

La Colla Jove de l'Hospitalet va completar un 2de6 no massa maco, seguit pel 3de6, que sí que estava maco, i va acabar amb el pilar de 5, que va costar però es va descarregar. Va pujar molt a poc a poc i amb símptomes de perill immediat; el treball herculi del segon i el terç va aconseguir dominar el pilar, que va ser celebrat amb molta efusivitat.

Els Matossers, per la seva banda, van clavar el 3de6, que en tot cas també va ser força lent, i un 3de6a perfecte. Van acomiadar-se amb un pilar de 4. Els Castellers de Sant Feliu, en moments molt difícils, van poder descarregar només el 3de6, amb molt de bellugueig. Van haver de desmuntar un intent de 4de6, i van acomiadar-se amb un pilar de 4.

Doncs així va passar una nova edició de la Trobada del Baix. Es pot considerar normal que la majoria de mitjans de comunicació no n'informin mai i silenciïn contínuament les colles petites, perquè sembla que a ningú no interessen els castells de 6. És possible. Però dissabte s'hi va poder veure de tot, des de la rivalitat sana entre Cornellà i Esplugues, a la reaparició de Castelldefels, i un bon grapat de castells emotius. Perquè tan emocionant pot ser contemplar la Colla Jove de l'Hospitalet suant per descarregar un castell límit per ells, el pilar de cinc, com qualsevol altre castell de qualsevol colla gran, les quals gaudeixen de propaganda gratuïta mentre que les altres, molt més necessitades de suport, tant institucional (que en el cas de Sant Feliu, per exemple, clama al cel) com mediàtic, són ignorades i menystingudes i abandonades a la seva sort.

Trobada del Baix 2008

Certament, ahir era la Trobada del Baix. I dic certament perquè altrament mentiria. És per tant cosa certa que ahir a la tarda, davant el casal d'avis (és impactant entrar al lavabo d'un casal d'avis i veure'ls tots com pixen), molt a prop de l'estació de tren de Sant Feliu, vem actuar. No podem dubtar-ne, com no dubtem que hi ha déu i que és català, o, si en dubtéssim, tant hi faria, perquè tant si hi ha déu, com si no, el cas és que tothom viu com si no hi fos però, el el fons, confiant que hi és, de manera que cada passa que es fa en aquesta vida està moguda per la força infosa per la creença que, el fet d'anar a alguna banda, té alguna mena de sentit. Perquè sinó no caminaríem i ens estimaríem més quedar-nos plantats com un arbre o quiets com una roca, esperant que un llamp ens partís o que una rierada ens arrossegués i ens esberlés. Doncs d'aquesta manera, ahir va haver-hi diada, i per bé que increïble, hi creiem, perquè déu és català i ahir estava al nostre costat, i vem celebrar-ho amb rius d'alcohol i tres castells espetegants com tres trons eixordadors i tres llamps enlluernadors. El castell de focs artificials que vem poder contemplar després de l'actuació era l'homenatge als nostres castells, com un regal de la ciutat de Sant Feliu, poble germà nostre, que va tornar a estar del nostre costat.

Després del proemi, que sembla un poema líric, comencem el poema èpic per cantar les nostres gestes titàniques. I així, en una actuació amb sis colles en què només es fan dues rondes més el pilar, sent els últims d'actuar, vem obrir plaça amb el 5de7. Qui m'ho havia de dir a mi, fa un any, que podria escriure tan aviat «vem obrir plaça amb el 5de7 que va anar de puta mare». Però, en efecte, vem obrir plaça amb el 5de7, que va anar de puta mare. Certament, però, si va anar de puta mare és perquè es va descarregar perquè, cal confessar-ho, no va estar tan de puta mare com el de Festa Major. El d'ahir es va haver de defensar sobretot a la descarregada, de mides estava estrany (la torre enganxada a la rengla i el pilar de la descarregada molt més alt que el de davant, el tres una mica deformat, l'acotxadora del dos mal posada), però, en tot cas, malgrat una estrebada forta amb dosos baixant, no va patir excessivament. Fins que no vaig veure els terços baixant no m'ho acabava de creure, i encara no m'ho acabo de creure ara, però és una realitat i prou que ho vem celebrar. Va ser una alegria immensa i és el premi de tants anys de feina feta «petit à petit», com diuen els gavatxos.

L'alegria, ho direm de passada, també va tenir el seu cantó macabre, ja que una mica abans els de Cornellà, colla més o menys rival, veïna d'Esplugues, i els millors de la Comarca, amb qui ens hi hem estat emmirallant amb enveja durant molts anys, havien provat el 5de7 però els havia caigut després de l'aleta. El segon de la descarregada de la torre del cinc estava molt mal lligat i va acabar cedint. Cal dir que eren poques camises per poder lligar el cinc, cosa que possiblement va decantar la balança vers el malaurat final. També cal dir que havien anunciat el 3de7 però que finalment van provar el 5. El cas és que, no podent-lo completar ells, i nosaltres sí, ens va omplir d'un orgull molt estrany en aquesta colla fins fa quatre dies, que és el que jo sempre dic i em prenen per idiota de vegades: i és que a tothom li agrada ser el millor, ni que sigui un sol dia, una tarda a Sant Feliu. També vull dir que els desitjo el millor a Cornellà i que, com és evident, nosaltres només hem fet tres castells de set i mig, i ells porten molts anys seguits fent-ne, i tot i que comencem a apropar-nos al seu nivell, seria il·lús suposar que ja l'hem superat. Però ara els liles ja tenen un rival que pot estar a la seva alçada, i segur que els anima a superar-se ells també, després d'alguns anys d'estancament.



En fi, en segona ronda Cornellà va descarregar, ara sí, el 3de7, sense més problemes que la buida un xic oberta. Nosaltres, tanmateix, anàvem al màxim, i vem descarregar el 4de7a. Que es diu molt ràpid, però que era un somni molts anys anhelat. Jo, cada dia que entrava a l'assaig, somniava amb el 4de7a. Cada cop que a plaça veia un 4de7a, hi veia el nostre. Quan els Arreplegats l'han descarregat algun cop, mai no pensava en Ganàpies, sinó en la meva única colla. El 4de7a, que era un mite perquè l'havíem descarregat el primer de desembre d'un hivern glaçat a Sant Feliu, la darrera actuació de la temporada, i que es va poder intentar perquè havien endarrerit la Trobada un parell de setmanes per circumstàncies que no fan al cas, aquest mite, deia, que presideix l'entrada al nostre local, que ens observava silent de feia molts anys, amb un somriure sardònic de peix que s'esmuny de les mans del pescador que frisa per atipar-se'n, aquest tauró de dues aletes amb quatre rengleres de dents esmolades, va caure finalment en les nostres xarxes. I n'hi va haver per tota la colla. I el mite va caure i es va fer realitat, i tothom s'abraçava i plorava i cridava i saltava. Perquè ahir vem tornar a fer història i es va demostrar que Festa Major no va ser una flor d'istiu, sinó que la feina feta «petit à petit» s'ha solidificat i està donant fruits madurs i ben sucosos. Gràcies a tothom, però per mi caldria fer un monument al Jaume, que segur que llegeix això i que ja sap com me l'admiro.

Doncs bé, el 4de7a, que va pujar al primer peu, va tenir unes mides una mica estranyes i es va anar rebregant a mesura que es bastia i es desbastia. La pinya va suar rius de suor per mantenir el tronc ben lligat. Cal reconèixer que la pinya ha millorat moltíssim aquests anys i ara fa goig entrar-hi i veure tothom més o menys concentrat i conscienciat del que està fent. Perquè ara la gent sembla que comença a saber què significa fer un 4de7a, i comença a mirar la resta del món casteller, i s'adona que en formem part i que hem d'estar-ne a l'alçada. I entre naps i cols, la pinya fa goig.

Quan l'enxaneta va coronar el pilar del 4a, l'estructura del 4 bellugava força però ja semblava feta, i tota l'atenció es va centrar en el pilar, que també va caldre lluitar fins la mort. Jo, de lateral del pilar, sentia tots els moviments del segon, en Jordi, que també suava rius de suor, i en algun moment jo pensava que ens la fotríem. Només desitjava que, si queia, ho fes després de sortir segons. Però va aguantar. Les mans del quatre van subjectar el pilar, i les meves, i abans de sortir en Jordi la gresca ja estava muntada.

I com que encara havíem d'enllestir la feina, de comiat vem descarregar el pilar de cinc, el tercer de la temporada i el segon descarregat. Va anar molt millor que el del 4de7a i va ser el final apoteòsic d'aquest dia èpic en què vem ser capaços, per primer cop en la nostra història, de descarregar dos castells de set i mig en una sola diada: el segon 5de7 de la nostra història, i el segon 4de7a de la nostra història. La temporada passada vem arribar al 97è castell de 7 descarregat; enguany ja en portem 24, és a dir, el 25%. Aquesta temporada és la millor de la nostra història des de tots els vessants, el social i el casteller. Calia fer la passa, i l'hem feta a consciència i amb fermesa.

Molt bé, deixo aquí la crònica per no estendre'm més. I perquè ara haig d'escriure la de Falques-La malla.

Trobada del Baix
Esplugues: 5de7, 4de7a, Pde5
Cornellà: 5de7c, 3de7, Pde5
Jove de L'Hospitalet: 2de6, 3de6, Pde5
Sant Feliu: 3de6, id4de6, Pde4
Matossers: 3de6, 3de6, Pde4
Castelldefels: 4de6a, id2de6, 4de6, 2Pde4

Editorial de la revista de castellers

Doncs finalment m'està sortint una revista improvitzada o improvisada pels Castellers d'Esplugues, perquè ja m'han aparegut vint-i-cinc articles i si volgués en podria fer una com cal, però com que no tenim diners perquè ens tenen a pa i aigua, el primer que he escrit ha estat l'editorial amb molta mala hòstia i que espero que superi totes les censures, i per això la poso aquí a prova, perquè així, si s'escau que la llegeixi el Conqueridor, em pugui dir alguna cosa, però jo no la tocaria. I sense més preàmbuls la copio tal com la tinc ja muntada a la maqueta de l'esmentada publicació.

Teniu a les mans un Peus Negres intempestiu, perquè com diria aquell, això «ara no toca», perquè com tothom sap la revista surt sempre per Nadal. Així, aquest Peus Negres extemporani, com aquelles consideracions nietzschianes, completament bèl·liques segons el seu Ecce Homo, cau ara com una tempesta de goig, gaubança i joiosa benanança per fer tronar i ploure i anunciar, com els genets bíblics, que som en una nova aurora en què hem esdevingut, finalment, colla de set i mig!
Aquest Peus Negres de setembre ve, per tant, a anunciar, com l’arcàngel Gabriel, la vinguda d’un nou Messies, anomenat 5de7, que ens ha de mostrar el camí del regne dels somnis aquells que tant hem somniat i que ara s’obren pas entre els núvols —i és per això que surem en un núvol. Celebrem amb aquest Peus Negres celebratiu l’alegria del 5de7, si algú encara segueix el fil de l’Editorial.
El Peus Negres celebratiu és un Peus Negres fotocopiat, perquè com sabeu els diners per socialitzar la cultura arriben amb comptagotes. Deia «l’homme le plus important de la terre après le Père Eternel», és a dir, Francesc Pujols, «el xofer de Déu» segons l’eminent Pompeu Fabra, que «cal propugnar per una elevació de la cultura general, sobretot de les masses, que faciliti els sentiments de tolerància i de respecte a les idees i a les persones» perquè «en l’escala de les valors humanes els graons més alts són els més lúcids, els més conscients, els més coratjosos i, entre ells, hi ha la cultura, que és no solament un triomf sobre la brutalitat primigènia i els instints animals, sinó la “presa de consciència” del que significa ser home, tant en les seves limitacions com en les seves possiblitats.» Perquè, si l’Estat espanyol i la Generalitat de Catalunya es caracteritzen per estar a la cua de l’OCDE en la despesa en cultura i ensenyament, segons un recent estudi de la Fundació Jaume Bofill, és evident que a nivell municipal el foment de la cultura està a la mateixa alçada. I així anem, amb revistes fotocopiades com si fóssim a la postguerra, cosa que és només la punta de l’iceberg de l’estat de les coses i que no tenim espai, ni és aquest el millor lloc, per exposar.
Per fortuna, i segons el mateix Francesc Pujols, hi ha gent, com en la nostra Colla, que són les «excepcions» «destinades a salvaguardar l’honor de la Humanitat i el seu futur, perquè es tradueixen en actes d’abnegació, de sacrifici i del més sublim desinterès», sense la qual cosa hauria estat impossible créixer com a grup solidari amb uns objectius comuns, com una petita societat. I si el socialisme fos alguna cosa més que una utopia o una etiqueta per anar pel món, jo crec que el nostre seria el millor exemple i prou perquè la Colla és manté al marge de la política i no ens estàvem referint a cap persona ni organització en particular, sinó que només aixecàvem castells de cabòries en general sense cap segona intenció.
Per acabar citarem la definició de Bellesa de Milà i Fontanals, en què es desenvolupa la ciència universal catalana fundada per Ramon Llull: «Bellesa és harmonia vivent». Perquè què és el nostre 5de7, sinó el millor exemple de la definició del vilafranquí? Doncs esperem que seguim portant la bellesa arreu, i visca els Castellers d’Esplugues.

Diada i Prediada de Festa Major, 2008

Reprèn el cronista les seves cròniques, per cronicitzar i aixecar castells de cabòries sobre l'activitat humana consistent a fer castells. I perquè no sigui dit, ni fer més marrades i perdre'm per trencacolls d'inanitat pasmosa, posarem fil a l'agulla ja.

Si bé l'activitat castellera de Festa Major començà divendres en motiu del Pregó, no cal insistir-hi gaire perquè només férem pilarets en xiroia cercavila en què vaig poder quedar-me fora força estona i vaig poder esplaiar-me en la meva activitat de gran bevedor de cervesa, que m'esterrecà cap allò de la una de la matinada i va fer-me optar per tornar a casa a dormir-la. Només destacar l'estelada de l'Ajuntament d'Esplugues, que per fi ha onejat gràcies, com ja vaig dir, a ERC, que per fi fa alguna cosa visible, tot i que sigui simbòlica.

L'endemà, després d'una altra cercavila força llarga i avorrida, cap a les 8 del vespre vam celebrar la diguem-ne prediada, amb Sant Cugat. No recordo gaire què van fer (dos castells de 7 i el 3de6s). L'ambient era de molt xivarri i molt poc agraït per fer castells, fins al punt que vem haver d'aturar l'actuació per una tabalada dels diables infantils. El primer castell nostre, el 3de7, va estar molt i molt ben parat, realment un luxe. A segona ronda, un 4de7 amb el tronc de l'hipotètic 4de7a, i amb les agulles sense lligar els segons precisament de cara al 4de7a. Tanmateix, qui sap per què, el castell no va anar gens bé, va bunyolejar molt, fins i tot va vellejar en algun moment, però es va descarregar sense cap moment de perill com aquells que vivíem quan només en portàvem dos o tres en tota la temporada, aquells temps en què fer un 4de7 era una odissea o un miracle, segons com, i que els antics de la colla recorden constantment: «Que això és un 4de7, eh?», o bé «Millor acontentar-se amb el 4de7 que no pas només carregar-ne un d'inèdit i trencar-nos una cama». Doncs en tot cas, allò semblen temps passats, i va bé meditar-ho ara i sentir-nos orgullosos de com ha crescut la colla en quatre o cinc anys gràcies a tothom i, per tant, també gràcies a mi, cosa que, evidentment, em satisfà i em gauba pregonament. D'aquesta manera, vem plegar l'actuació amb el 5de6, que l'endemà seria, com tots sabem, el colossal 5de7.



Com deia, diumenge fou la nostra Diada de Festa Major o d'aniversari, i també ha estat la millor actuació de tota la nostra puta història, en aquesta temporada tan meravellosa en què estem superant totes les nostres fites en tots els aspectes, acomplint el que fins ara eren només somnis i castells de núvols, i ara comencen a ser una realitat tangible increïble, perquè tot i que m'ho vaig creient, costa de creure que haguem pogut fer aquesta passa titànica per deixar enrere tantes frustracions i esdevenir una colla, per fi, de set i mig i aquirir, d'aquesta manera, una identitat lleugerament diferent: ja no som aquella colla petita incapaç de superar els castells bàsics de set, o aquella altra colla de sis que de tant en tant en feia algun de set a final de temporada; ara jo em permeto somniar poder fer castells de la gamma alta de 7 amb una certa regularitat, malgrat que costarà molt, ja ho estic veient, com ho demostren les greus limitacions que patim amb el pilar de cinc, que ens torna a fer la punyeta, i la canalla, que és fenomenal però la tenim molt justa i qualsevol defecció, baixa o absència ens impedirà repetir el 5de7.

Amb aquest proemi sense cap punt fins el punt final, si no comptem el punts i coma ni els dos punts, passo a parlar de la Diada pròpiament dita. Començàrem amb el 3de7, que és el castell que acostumem a tirar primer últimament, a diferència del que passava fins la temporada passada, en què com que teníem força confiança al quatre i poca al tres, invertíem l'ordre actual. Aquest tres de set va anar tan bé com el de Prediada, és a dir, de pur tràmit, cosa també increïble després de com ens va costar, cosa que també demostra que les coses s'han fet molt bé, pas a pas que diu el cap de colla, amb una precaució que de vegades em treu de polleguera, perquè jo molts cops tiraria pel dret, però cal reconèixer que aquest sistema, que és el que millor respon al tarannà històric de la colla, està donant uns resultats molt ferms, a despit de la lentitud que ha trigat a donar-los; perquè tot i que aquesta és la millor manera per no ensopegar i madurar els castells per tenir-los al punt òptim i que la feina feta no s'escoli per l'aiguera en dues llenyes, cal reconèixer que és molt lent, i així podríem escriure aquest esquema d'evolució de la colla en aquests darrers cinc anys:

1a Sílvia: referma el ressorgiment començat en el mandat anterior per en Jaume I, garantint un mínim de castells de 7, però amb molts problemes amb el 3de7.

2a Sílvia: aconseguim el màxim nombre de 4de7 fins al moment, malgrat que només descarreguem un 3; amb 10 construccions de 7, ens posem al nivell del millor moment de la colla, del 96 al 98.

1r Jaume I: el primer any de la segona etapa d'en Jaume es dedica a recuperar el 3de7, amb molts problemes des del 98. 16 castells de 7. Provem el 4de7a.

2a Jaume I: enguany dominem sense problemes el 3 i el 4, hem començat a recuperar el Pde5 sense massa èxit de moment (un carregat, un descarregat) i hem fet el segon castell de set i mig de la nostra història, el 5de7.

Com es pot veure, amb la Sílvia es va consolidar el 4de7, amb el Jaume el 3de7, i ara hem fet el primer castell de set i mig. Molt a poc a poc, anem creixent, creixement degut també al bon moment social (una cosa retroalimenta l'altra), amb molta gent jove i molta trempera i il·lusions, sense la qual cosa no hauríem pogut sortir de l'estancament que durava, si fa no fa, fins ahir.

Després d'aquesta interrupció, seguim amb la crònica. A segona ronda, com ja he dit, vem tirar el 5de7, a la primera i amb unes mides boníssimes. A la foto sembla la rengla una mica oberta, o bé la torre massa enganxada al tres; jo, des del pou del tres, el vaig veure tan bé com el 3de7 d'abans, i només va tremolar a la descarregada per l'alegria que ja desbordava. En sentir la segona aleta, de quina gran llosa vaig desempallegar-me! Quin pes més feixuc vaig sentir que es descarregava amb el radiant 5de7. Tant de bo es mantingui i sigui el primer de molts altres, i cada cop siguem més grans! Quin deliri.

A tercera ronda en Jaume I va explicar per què no es tirava el 4de7a que, com tants d'altres, jo també esperava, havent descarregat amb tanta suficiència el nostre primer 5de7. La decisió de no provar-lo, després de la desfeta de l'any passat amb el mateix castell, i vistos els ànims d'una part de la colla, que com ja he dit té més tendència a la precaució que al risc, va fer optar pel 4de7, que també va anar de tràmit. En fi, si ens l'haguéssim jugada i ens hagués caigut, els conservadors haurien vistos corroborats els seus averanys; cal dir que amb aquesta predisposició, és molt més probable que caigui: el 5de7, que és més difícil, es va enlairar amb moltíssima tranquil·litat perquè, a més d'estar molt i molt ben assajat i ser l'objectiu prioritari d'aquest any (és a dir, ser colla de set i mig), la gent se'l creia tant que no hi havien gaires nervis, tot i els nervis lògics de l'assumpte. El 4de7a de l'any passat, a més de no tenir-lo tan ben assajat, va caure pels nervis; amb tranquil·litat l'haguéssim fet de llarg. Però ja se sap: no caiem mai, i caiem un cop i els averanys es corroboren, i ja no es torna a provar més. I és per això que jo sóc del parer que és bo caure més sovint del que caiem nosaltres, i que s'ha de fer teràpia des de la tècnica perquè la gent canviï la mentalitat poruga, perquè d'una llenya gairebé mai no passa res més que lleus contusions.

Doncs això és tot el que va donar la diada per a nosaltres. Ara passem la ressaca d'ahir i continuem somniant en el futur immediat i a mig termini, que ha de ser espletant.



(aquesta foto no és la mateixa que l'altra)

Crim a l'assaig de castells

En obrir-se la pinya una de les crosses semblava morta. El detectiu Magre, segones mans alt magristó, de bigoti afuat, cabells curts i principi d'alopècia, s'avançà fumant, elegant, fulles verdes embolicades i embriagadores, que perfumaven d'hort d'avi americà el local d'assaig. Ert. Hieràtic. Magre impertèrrit es col·locà el monocle i sentencià:

—Algú ha mort la Maria.

El desori fou instantani i fins el cloquer batallà embogit, castellers amunt i avall esparverats corrien topant mútuament fotent-se de lloros adesiara; Zeus alhora enfurí i fremí els núvols irescuts —bàratre!

—Poc us alarméssiu —Magre exhortà—. Encara la crossa camina!, tant que ara tresca pel sostre, constreta pel pànic. Dedueixo, infal·lible, que la perspiració hiperhidròtica del segon, que com la ciència catalana demostra pot provocar podobromhidrosi, l'havia estassada com la lleu papallona una tona de DDT.

I afegí parsimoniós amb ulls tanmateix ablamats d'odi a la tàrtara:


—Però s'ha comès un crim, i no dormiré fins a trobar l'assassí que m'ha mort la maria —perquè aquest porro no té gust de res.

Diada a Montblanc

Avui torna a ser Onze de Setembre, i per segon any consecutiu he passat la diada a Montblanc amb la Colla. Tot força clavat a l'any passat, i hem estat els segons a actuar. Un 3de7 d'entrada que ha anat molt bé, diuen, tot i que el meu baix patia i, tot i que diuen que anava ràpid, a mi se m'ha eternitzat. El 4de7 ha pujat a la tercera, que semblava que hagués d'anar folrat. També ha estat molt bé, i només destaquem que un baix, que era nou, ha sortit amb el braç que fins demà no se li despertarà. El 5de6 també ha estat molt tranquil. Així doncs, a pilars el de 4, seguint la tònica, i ara a preparar la Festa Major. Podem afegir per aquí, però tinc molt poques ganes d'escriure, què em sembla això que la Colla sigui, diguem-ne, apolítica. Però no vull desbarrar, avui, que estic cansat —ja ho faré demà.

La Vella de Valls venia de descarregar el 4de9f i el 3de8a a Valls, però setze quilòmetres més a l'interior s'han quedat amb només, diguem-ne, la gamma alta de vuit: 5, 2 i 4a. La catedral feia fàstic de tan ben plantada que la tenien, que podríem adduir algun defecte però seria balder fer-ho. El 5de8, perfecte. El 2de8f, perfecte, també. La Vella semblava anar sobrada, i només manca de més pinya ha fet que acabessin renunciant als castells de nou pisos que, segons jo tenia entès, tenien plantejats. En tot cas, han aixecat en tercera ronda el 4de8a, molt bonic però molt difícil, com tothom sap. El cas és que l'estructura del quatre ha pujat molt rebregada, tancada a terços i quarts i finalment també a quints, cosa que, suposo, devia impossibilitar un pom de dalt còmode. De qualsevol manera, semblava descarregable i de llarg; tanmateix, l'enxaneta en passar ha arrossegat l'acotxadora i totes dues s'han precipitat damunt la pinya. Lamentable, però no ha impedit que els rosats el tornessin a provar en repetició. Aquest cop, sense que serveixi de precedent, m'he posat a la seva pinya (i no m'ha passat res), més que res perquè he observat massa abúlia de la meva colla a l'hora d'ajudar-los. En fi, només perquè s'hi veiés una mica més de blau, perquè és una mica vergonyós que tothom se'l quedi mirant, no deuen haver entès com funciona una actuació castellera. Bé, el 4de8a aquest cop s'ha descarregat bé, una mica tremolós però molt millor que l'anterior. I han acabat amb tres pilars de cinc, si no vaig errat.

Els Torraires de Montblanc estan en la seva línia, amb troncs contorsionats que no acaben de caure i canalla que es tira enrere. En fi, a primera ronda han descarregat el 3de6 després d'un intent desmuntat. Ha costat, però s'ha fet. A segona ronda han desmuntat dos cops el 4de6a. Jo, al segon intent, hauria tirat el 4de6 sense agulla, per tenir més opcions per l'altre. En tot cas, a tercera ronda han descarregat a la primera el 4de6, força bé. Han acabat amb un pilar de quatre.

I això és tot. Hem conegut l'heroic alcalde de Montblanc. Hem dinat al restaurant del Guissona de Montblanc, amb una treballadora molt grassa molt esverada, i hem enfilat cap a Esplugues à nouveau.

Diada a Montserrat

Densa boira damunt una gran llacuna, així estava el meu cap aquest matí en llevar-me, encara fotut de la nit anterior. No recordava d'on venia aquell núvol, però en desaparèixer (el núvol) la llacuna encara persistia. Amnèsic, trontollant, de cap a l'autocar, que a Montserrat hi falta gent, la dita diu, encara que, ben garbellat —que diuen els grans fol·licularis del país—, a Montserrat, el que és avui, vessava de gent. Molta gent, bigarrada, que també en diuen, o versicolor, que és més maco, però amb una pàtina de xaronisme decadent que infringia mal als meus ulls. En tot cas, jo, encara amb més whisky a les venes que sang pròpiament dita, era també un bon exemple d'impacte visual negatiu, per dir-ho suau.

D'aquesta manera, en arribar a la plaça del Monestir, el primer que se m'ha passejat pelegrinament pel cap ha estat presentar els meus respectes a la santíssima Moreneta. Tanmateix, en veure la cua, m'han caigut els collons a terra, com ordinàriament es diu en aquest bonic país africà, i he decidit entrar a l'església i oir missa. L'experiència m'ha plagut, i molts anys de la meva vida he remembrat en la mitja horeta que hi dec haver romàs, extàtic. M'he senyat i he dit amén, i he refilat el Virolai, he escoltat el sermó del capellà i m'he indignat contra la massa amorfa de turistes renouers incapaços de mostrar un mínim respecte pels fidels que hi érem.

Un cop fora he respirat l'aire montserratí amb renovellades energies, he admirat les capricioses formes de la mística muntanya i he contemplat absort la blavor aclaparadora del cel guarnit amb nuvolets de cotó com ovelletes encalçant-se en un prat blau. Oh, quin goig! I he davallat a la plaça i la lletjor dels desvagats baladrers d'estranys accents m'ha estassat de nou a terra, m'ha retornat la feixuguesa del cap i m'ha impel·lit a seure per esperar l'inici del motiu d'aquesta crònica: la diada castellera.

L'inici de la diada castellera ha constat d'un pilar de quatre de dol per part de Sant Feliu, els nostres companys de plaça, avui, que, nogensmenys i no obstant el que acabem de dir, només han pogut aixecar un altre pilar més, puix que estan en hores molt baixes i —déu no ho vulga!— al caire d'estimbar-se a l'Hades.

Naltrus, per la nostra banda, en ser molta colla (més de cent) hem pogut plantejar una actuació ambiciosa. En efecte, hem començat també per un pilar de quatre, cosa que no ha obstat perquè, en primera ronda, alcéssim un espaterrant 3de7 que, val a dir-ho, ha bunyolejat una mica però que, al capdavall, podem jutjar com un èxit. I així m'he sentit jo, exitós.

No hem provat cap més castell de set pisos. La segona construcció ha estat un 2de6 que no m'ha agradat gaire. Finalment, el 4de6a, amb un pis de segons molt jove i, per descomptat, amb la intenció de preparar al màxim el 4de7a. I, per postres, el pilar de cinc que, si aneu seguint la història de la meva colla amb un mínim d'interès, sabreu que sempre ens ha costat moltíssim. Provar-lo en la primera diada després de vacances i fora de casa ha estat, per a mi, agradablement sorprenent. El fet que només l'haguem pogut carregar, força frustrant, si més no per a mi. Perquè el pilar de cinc té un pes simbòlic molt important, i haver-lo pogut descarregar potser hauria llevat un llast feixuc: dominar-lo per tot arreu, com fem amb el 3de7, que tant ens costà. Però, d'una altra banda, el fet d'haver-lo intentat d'aquesta manera, sense manies ni complexos, com he dit, m'ha gratament sorprès i és també un pas endavant molt important per la colla, trobo.

I això és més o menys tot el que podia dir sobre això.

Crònica de Sant Fèlix 2008

Obrien plaça els sempre totpoderosos, espant de llurs enemics, Castellers de Vilafranca, i atacaren en primera ronda, com tenen per costum per Sant Fèlix, el 4de9fa. Ha pujat força bé sense vacil·lacions i pràcticament perfecte llevat d'algun petit incident en la primera aleta, subsanat amb gran mestria. En segona ronda han alçat, al segon peu, el 2de9fm, colós encara no vist aquesta temporada, llevat d'un lamentable intent sense solta ni volta per les Santes. Han domenyat el monstre amb franca suficiència, gesta que ha desaforat el clam laudatori de la plaça bocabadada. En tercera ronda, tanmateix, els vilafranquins han decidit no forçar més la màquina, en tant que ja eren sens dubte els vencedors de la batalla, ultra disposar del portentós pilar de vuit en la recambra. Així, amb un fàcil 3de9f, han finalitzat la seva darrera ronda, a l'espera d'un Pde8fm que ha estat completat amb tantíssima facilitat que ha garratibat el públic entregat.

La Colla Joves Xiquets de Valls ha anat a per totes i ha signat la seva millor exhibició de fa temps, recuperant, per fi, els castells de gamma extra, des del 2de8 de Santa Úrsula del 2004. D'aquesta faisó, després d'un còmode 3de9f, han descarregat per primer cop en la seva història el 5de9f. La supercatedral s'ha bastit a la primera amb molt bones mides fins a la carregada, moment a partir del qual ha calgut defensar el monument amb força i coratge. Pletòrics, eufòrics, han completat un castell que ha costat moltíssim als muixerrillos, molts intents pel camí els darrers anys i una tirallonga immensa de catedrals de mides exactes i harmòniques. Per acabar l'actuació han abordat el 4de9f que, després d'un intent reduït a llenya amb acotxador col·locat, ha estat descarregat amb molts treballs i suors, vencent la por de la canalla, que per un moment s'havia fet enrere. I per acabar, han aixecat dos tristos pilars de cinc, i hom es demana quan els muixerrillos seran capaços de posar-se a l'alçada de les colles grans també pel que fa als pilars.

Per la seva banda, els rosats han començat amb un 3de9f, com la Colla Joves, però molt més rebregat, que semblava en algun moment que es trencaria. Han mirat de donar la campanada amb un 3de9fa inèdit que s'ha ensorrat a la primera i que ha sonat a fantasmada. En repetició han portat a plaça l'únic castell de vuit de l'actuació, el 3de8a. Per tancar castells, han carregat el 2de9fm, tot just el segon que es corona aquesta temporada, que ha pogut aguantar amb prou feines l'aleta, fent figa tot seguit. Finalment, els vallencs han portat també el Pde8fm, molt més insegur que el dels verds, que ha caigut també en la descarregada.

I els Minyons de Terrassa han obert amb el 3de9f més parat del dia i han portat després el segon 5de9f de Sant Fèlix. Ha pujat més remenat que el de la Joves, i amb problemes amb la canalla del dos, que l'ha fet endarrerir fatalament. En la descarregada s'ha ensorrat la construcció, incapaços d'aturar les batzegades en totes direccions. Han finalitzat amb el 4de9f amb molts problemes en un terç, incidència que obligat a defensar aferrissadament el castell fins el final. Com a comiat, un bell pilar de sis.

I ara aviam què passa d'aquí al Concurs —tot i que els Minyons no hi vagin.

[Crònica confegida a distància tot llegint les informacions que ha anat donant Falques]

XIX. Del bard pelegrí i l'ermità

Consirós l'ermità anava per valls i rosts i un esplet d'ubagor, com trobà's un pensiu, magre, descolorit i pobrament vestit pelegrí qui filustrava extàtic un branquilló de bruc pel ventijol bressat. Saludà'l l'ermità i l'abraçà, com reconegué un enemich de la mundanal vanaglòria, i el pelegrí li demanà com l'havia regonegut. L'ermità dix que com hom veu paio pobrament vestit, menyspreat per les gents com a foll, descolorit e magre, sap ipso-facto que en aquell hom veu aitambé salvació e perdurable benedicció. El pelegrí respòs que molt llongament era estat menystingut de les gents, per ço com anava com a foll per amor, mes menyspreava llurs escarns e reprenia les gents per ço com no amaven ço que ell amava. Molt plagueren aitals mots a l'ermità, i li demanà què era ço que el feia romandre ullprès i absorpt que era gran meravella de veure'l. E ell respòs que era el plàcid brandament del bruc, que abrandament desbocat inflamava en son imaginar, que li desfermava el deliri de bard.

Erica multiflora!
ma llengua es desafora
i follament perora,
l'enteniment implora
sanitat a tothora,
mon cos es descorpora,
mon ull fortament plora,
mon cor tostemps s'enyora
quan l'oratge s'avora
de tu i més no et bressola.
Com l'oratge m'acora,
Erica multiflora!

En havent pronunciat aquests mots amb gran re de sospirs de melangia, seguí absort en el brandeig suau del branquilló de bruc, curull de complaença. L'ermità, amb enuig, atonyinà'l i dix-li:

—Oh, ignar amador fal·laç! Reblador insadoll, enemich infatuat de les arts del ritme, freqüentador dels bordells de les rimes falses i brutes, barroc estòlid qui habites molt lluny d'on s'hostatgen Muses i Poesia, hauries de deixuplinar-te amb xurriaques metàl·liques d'espines ben esmolades!

I, el pelegrí per la filípica atorrollat, a la templa nogut, a les terres jussanes davallà jurant no compondre més rims peregrins.

XVIII. Del desconhort de l'ermità, i del breu pesombre suïcida

Muntà l'ermità amb pas xalest al promontori que ha nom Miranda de les Agulles i contemplà el paisatge que es revelava a sos peus, i el vent no ruflà pus. E veié com munts i planes, i flums i tucs, proliferaven ací i allà; i milers de poblats que es perdien sota boirades plúmbies, i terribles monstres de ferro d'alè fuliginós, i un esbarzerar quitranat que nafrava serralades i foradava cingleres on s'agrumollaven vehicles tuixegosos en barreres de sangoneres grogues, i els peixos dels flums eren de plàstic pútid i la palterada ciutadana era purificada en detergent escumós, i ones hertzianes empedreïen l'aire que esbaldregava els sostres de les llars i emmetzinaven pous d'aigua i espigues de blat i sarments de cep, i arteroses veus rogalloses hipnotitzaven pardals i passerells perquè no s'envolessin de llur niu baciu; i hagués continuat veient coses, que era al caire de rompre en plors i plants i guais i sospirs com un plec de papers procedents de la terra jussana planà fins a ensopegar amb violència contra son rostre. El paper era escrit en llengua estranya i amb letícia aitals monstruosos mots monstrava:

—Harshlrhopjs rhrhopmnsh jurhhhhhhho.

L'alarmant titular era il·lustrat amb belles fotografies de cossos escapçats i fragments de crani i ventrells esmocats damunt rocs, tancs, altars, llibreries, ordinadors. Incloïa detalls escabrosos de minucioses arts de tortura i informava puntualment de tots els defalliments i deliquis i torts comesos més enllà dels Pirineus i més avall de Gibraltar, alhora que eren justament relatades les proeses pròpies, condignes de l'Olimp divinal.

L'ermità cogità que és certament desconhortador que, puix que, com s'atalaiava de dalt estant de les Agulles, el país avançava triomfant ignorant de malvestats, exempt d'iniquitats, oblidat de totalitarismes, en plena pax occidental, no hi hagués res per què lluitar. Per ço com l'engatjament social era absurd, hom disposava de ses energies en ell mateix, ço és: requesta incessant d'una forma o altra d'idealització de l'instinct sexual o, en son defecte, satisfacció de l'impuls susdit; lloguer de la pròpia força de treball per ço d'obtindre el màxim cabal d'emoluments pecuniaris; deports continuats davant els susdits hipnotitzadors, o bé en bella companyonia en algun centre de libació, amb sonadors d'esturments o no; modelació del propri cors fins a esdevenir marbre per abreujar l'arribada als paradisos de l'amor; i etcètera.

E car segons bufava el vent l'enemic era un bàrbar invasor, mes null temps el ver desviador de pistrincs, nulla pesona no cuidava d'acusar el trafolla que s'ensarronava la moma i el pa, e per ço les boires caliginoses s'estimbaven empedreïdes damunt les clepses dels feliços pardalets. Ells blasmen uns quants, i qui tot ho bescanta és foll, i pugnem per un altre món amb la consciència neta, i escandalitzeu-vos per les noves dels paperots, i acuseu els dictadors democràtics: tu! Tu! TurUruT! Mes jo, sóc el foll ermità, cavaller del cavall Bernat, qui atonyina per imposar unes estúpides lleis morals —Tu! Tu! Culpables tots! I jo, moralista ermità, també acuso: a Tu, qui caus en cataus per babaus; a Tu, hypocrita qui plores per Mauritània, per Madrid, per Àfrica, que plores per ço com les llàgrimes són de franc; a Tu, qui et manifestes —Oh Manifest!—, llençol ensutzeït, qui jeus tot l'any en ton sepulcre blanquejat; a Tothom, massa quiescent, aquiescent, deliqüescent, indecent. A mi, qui no lluyto sinó per a mi. La societat és com és, no es pot canviar. Canviem de tema, donchs: conforme. Resolt. Perfecte. Exacte.

L'ermità caigué en un pregon pou entròpic nihilista anorreant depressiu suïcida. No hi ha res per què lluytar, com abans aquells qui corrien rere els grisos —Oh grisos, éreu el sentit de la vida de tota una generació! Oh, què faré, si atonyinar no serveix, si enluminar no pusc, si per a la vida no servixc, si la remçó de les gents no és possible sens l'adquisició prèvia de consciència de base, si no haig vocació de monstrar el tort de tothom, si jo son foll. Sols me resta salvar-me: e per ço hich habit.

E lo vent ruflà novament.

XVII. Dels fartaners i l'ermità

Mamar fins a les onze. L'entreteniment de les nits jusllobregatines, l'ermità llegí, embarbesclat. Una alzina, per ribauts maculada. Volcànic, l'ermità ensumà el reguerol de ratafia i absenta que pitofs engrescats havien lleixat. Molt fou irat, e amb gran re de piroclasts erupcionà:

- Oh! Catius, penediu-se, reteu-se a mos peus, furient igni plutònic eremita!

Els jovencells se meravellaren amb infinita meravella, i gran meravella fo la meravella amb què se meravellaren cells jovencells, qui nulla persona no us la poria dir. Mes seguiren la gran festa en honor a Bacus, i Luxúria era adorada com enlloch pus no s'és vist, pus endalt que Zeus, Thor i Zoroastre: oh Venus. Trascolem. Libem.

Opípara era la pitança, fartaners s'atipaven de molt delicades menges, Tiberi, Pantagruel, Sostres, llépola gormanderia. Menjar i jeure, era tot el treball d'aquelles criatures. Així folgaven, vagarosos, que com no omplien lo pap buidaven la sardina, i molt gran era llur goig.

- Sènyers, ordenament e volentat és de Déu que hom manuc per satisfer al cors segons és necessitats, e ço qui no és necessitat al cors, no és de l'ordenament de déu e qui és contra temperància, e...

Un Rot com un Tro reduí a cendres la peroració del magmarmità. Una gran fumera formà dens cumulunimbus damunt la clepsa de l'indignat ermità.

- Vés a tallar cigales per al teu col·leccionista de prepucis -un heresiarca tronà.

- Escolteu, enteneu i compreneu -el santhom exhortà-. Penediu-se, ajonolleu-se davant el Qui S'engendrà Ell mateix, mitjancer l'Esperit Sant, i ell mateix S'envià, Autoredemptor, entre Ell mateix i els altres, Qui, maltractat pels seus diabòlics enemics, despullat i assotat, fou clavat com un ratpenat a la porta d'un mas, morí de fam a l'arbre de la creu. El Qual es deixà sepultar, s'aixecà, arrasà els inferns, féu el trajecte al cel on fa dos mil anys que seu a mà dreta de Si mateix, però ha de venir el dia final a judicar els vius i els morts quan tots els vius ja seran morts -i es tragué una creu de la butxaca de radera el sach de patates amb què s'abillava, apuntant-los.

Gran fo l'esclat de riallades, que paria que totes les tempestes del cel espeteguessin a l'encop dalt del magí de l'ermità, fumós. El qual girà cua, derrotat per aquells llonzes, i, amb petites glopades de gírgola, se'n tornà a la cofurna, i sojornà quaranta dies i quaranta nuits, puix que si hi ha homes qui menjant com quaranta no rebenten, com més raó ha d'ésser el cas contrari, i purificar el cors de pols i mals humors.

I trobà que trobat havia una segona metàfora moral.

Dos fragments manllevats d'Ulisses de Joyce. Un fragment copiat literalment de Ramon Llull

XVI. Del psicòtich i l'ermità

Molt fo content l'ermità d'aquell episodi, i cascuna volta que per allí hi passava, tost com veia el regueró de sang de la pecadora, tost se'n gaubava pus, i en pregona letícia es rabejava fins que un altre pensament la seva pensa embargava. I així estant un jorn, un bon hom molt amoïnat la seva pensa cativà.

Cell home caminava molt a poc a poc, i a cada passa que feia havia gran cura de no trepitjar null llimach, puix que havia sentit que el gran Comte de Barcelona i Rei de la Corona d'Aragó havia interdit de trepitjar cap Pudibundus limachs, una molt rara espècie en perill d'extinció, molt apreciada per ses proprietats guaridores. Com l'ermità conegué son neguit, l'ermità exclamà:

- Oh bon home, amic de la legalitat, vetllador de les lleis, llibert de la selva anàrchica, sotmès al jou alliberador del Dret, servador de la pau, pilar i columnata de l'ordre, espasa de la justícia, molt me plau ço que vós dieu, e digueu-me: n'heu mai vist cap d'aqueixos llimachs?

- Null temps no n'he atalaiat negun d'eixos llimachs, e sé que poc n'hi ha ací, com sols proliferen en unes valls del Matagalls; mes gran paor he que no se n'escapoleixi cap per ací i me sia lo cap tolt.

Molt fo meravellat lo nostre ermità, i tota via demanà-li:

- Molt me só meravellat del vostre zel en esguardant la llei. E digueu-me: tostemps la zeleu així?

- Null temps no faig una passa sens esguardar ans si sots mon peu ha-hi null llimach, ne si prés jo ha-hi negun mosso d'esquadra, qui més promptes són a llevar caps que a cercar la raó per què els han llevats.

Molt pus fo meravellat l'ermità de ço que el pelegrí racontat li havia, e afegí-hi:

- No hagueu paor ni basarda, puix que no ha raó d'esglai ni d'espavent car a Montserrat mai no he encepegat amb mosso negun (ni llimach, és clar). Podeu anar quitis de recels ni temors.

- Prou m'agradaria, mes los mossos s'escondeixen rere puigs i roures i a la mínima lleven lo cap del desprevingut, i jo per nulla cosa no arriscaria mon cap per un mosso amagat, e més m'estimo trigar tres dies a fer tres llegües que fer en tres minuts el camí de Sant Pau.

I, lleixant de banda aquell psicòtic, sens demanar-li sobre l'art de conservar tonyines, girà cua i féu el camí del monestir amblant a pas lleuger, saltironant.

XV. De la primera metàfora moral de l'ermità

Era l'ermità ensús un tossal pelat i eixut, alenant l'aire pur dels puigs montserratins. El sol batia sens mercè i socarrava fins la part més jussana de les soques dels pins pinyoners, així dels grans com també dels pochs. Les fures furetejaven i furgaven gruant per un fur fora dels fums que fumien munts i fondalades. Torrentols i rieretes plorinyaven per un' ombra que els guardés d'esvair-se evaporats. Balços, timbes i cingleres s'alzinaven cantelluts i fenyien l'aire infernat. Un estratocúmul com una lenta flamarada blanca, incendiant els boscs gemegants, escarritxants. L'ermità ensús un tossal, pipant.

Davallà a la plana amarat de litres de suor mes surant en viatge girgolenc per esferes més elevades. Mes a la plana veié una dona pintada de cara, perfumada i ben abillada de parençoses robes i richs oripells. Acostà's blasmant-la com li era acostumat, mes ella poc que li féu cas. Acostà-s'hi pus i digué:

- Oh, folla, lassa, cativa: com adores vanes llaors, i damnes ton ànima per haver mortals delits! Cuita, cuida mudar de costumes, puix que ta mort t'és propera i el bàratre a tos peus bada's, sens fi.

- Molt me desplau ço que vós dieu, mes prou cuit de viure a pler aquesta vida que, per la propvinent, no cur pas. Puix que tot ço que jo he és ço que vós veieu, lleixeu-me viure a lloure i ocupeu-vos de ço del vostre, que no és poca cosa.

L'ermità enfelloní's fora mida i, escopint fel per la boca, esgaripà:

- Oh, folla lassa cativa! I vós daríeu un dit per vostre amat?

- Foll vós sou: poc que daria nulla cosa que me desplagués, car més m'estim viure sola que vendre'm a null home, car tots són folls, com vós.

I l'ermità, amb ventrell grossíssim, atonyinà-la tro aterrar-la tot lo cors, moribunda, sangonosa, i irat aitals mots dix-li:

- Folla! Folla! Folla tu! Folla pus! Folla! Folla! Folla!

I afegí-hi:

- Folla, lassa! Qui volentat no ha de, per son amat, un dit dar, com li daria mai sa pròpria vida! E, si l'amic no dóna sa vida per son amat, com esperar pot que li sia estort d'infernal mal? Puix que, sàpies, ta vida te serà estorta, mes jaquida a tàrtar eternal.

I afegí-hi:

- Aqueixos colps de tonyina no són pas res en esguard dels colps que reebràs de tridents i dalles allí on el Dant versà amenat per Virgili.

I, lleixant l'Heva estassada a terra, marxà.

XIV. Del damnatge de l'ermità

L'ermità, aprés de molt estudiar i contemplar a l'ermita, començà d'escriure versos excelsos:

«Un fumós jorn
fou fornit forn
per fornejar
nostre ermità,
sant innocent,
pilós, silent,
gran pipador,
empipador
i poetastre;
d'aital malastre
l'ermità fou
sotmès al jou
d'infernals focs
i de grans rocs
lligats al coll;
ah, mesquí, foll!,
moriràs las
car voler no has.
Mor, mor, mor, mor,
mor, mor, mor, mor.»

Amb gran rigolatge l'ermità inscrigué aquests tetrasíl·labs en la soca del pi escarransit, i pipà, pipà fins que el sol es pongué més enllà dels quatre horitzons, i cogità com alleujar les passions que el llanguien, o com exalçar ses gaubances per ço d'elevar-les més endalt dels núvols, i que les amors esclatessin i impregnessin arreu la volta celeste. Per què rompé en plors, per ço com era sols capaç d'amar-se ell mateix, i nulla persona pus. La qual raó era l'ocasió de son damnatge.