31 de maig 2008

Sobre Gargots, Revista de Filcat

El balanç de la setmana me l'ha fet ma mare: «no t'havia vist mai tan cansat» Però m'he tret molta feina del damunt.

D'una altra banda, ara aprofito aquest espai íntim per valorar Gargots. Com que jo volia, no sé per què, fer una revista, i com que des de dalt volien que es fes una revista, i com que hi havia un altre noi que també volia fer una revista, al final s'ha fet la nostra voluntat i hem fet una revista. Des d'aquest punt de vista, em sorprèn que hagi aconseguit reunir un grupet al meu voltant per tirar-la endavant. O sigui que només per això ja està bé.

Com era d'esperar ha costat moltíssim que els altres es motivessin. Com sempre, tot a última hora. És normal, perquè qui més ganes en tenia era jo i l'altre noi, a banda del Coordinador de Filcat. La manca de temps ha estat un problema.

L'altre problema ha estat haver de constituir-nos com a entitat i parlar amb els qui ens la paguen. Gairebé m'estimava més pagar-la entre nosaltres. Són uns inútils i ens han fet perdre dos dies sencers.

Després, la revista en si m'agrada força. Jo tenia por que no ens quedés una qualsevol cosa. Divendres la repartia en les bústies dels professors de Filcat i em feia vergonya. En fi.

Ma mare m'ha dit que ens ha quedat massa atapeïda de lletra. Jo en deia lletraruda. Potser té raó. Entre que la fotocòpia no ha quedat gaire bé també en part per culpa dels inútils que ens subvencionen, i que el cos de la lletra ha resultat, finalment, massa petit, potser sí que fa venir mal de cap. Però la meva concepció de la revista era aquesta; quan jo advocava per una lletra més gran o més fotos, llavors una noia em va recordar com la volia, jo, des del començament. La volia com ha sortit finalment. Molta lletra, aprofitant tots els centímetres del paper. I a mi ja m'agrada. Diu en Salvador Sostres que qui no té esma de llegir un article enorme sense punts i a part perquè l'atabala és que no es mereix llegir aquell article. Doncs igual amb Gargots.

I de fet la revista tampoc no és gran cosa. Vaig llegir divendres a la tarda a la biblioteca un article a Serra d'Or sobre el teatre de Palau i Fabre i em vaig sentir petit, minúscul. Vaig utilitzar un article d'Enric Vila i jo em veia a anys llum d'ell. Quan podré escriure un article amb una mica de cara i ulls? Podré, en acabar Filologia Catalana? Tant de bo.

Fer Gargots, en fi, m'ha tingut molt entretingut; des del cantó endogàmic, que era el principal, ha estat bé. De cara als altres alumnes no sé si servirà d'alguna cosa. Si més no, he contactat amb gent d'altres cursos, també està bé. Hi ha una cosa, però, que em destenta, que és que semblo encasellat en el paper de revistaire. En faig una en totes les entitats o organitzacions on sóc. Sóc el revistaire.

Per sortir d'aquest cul-de-sac hauria de cercar altres vies per cremar l'energia que em sobra. Vem dir de fer activitats com a grup, ho va dir la Maria. I els d'ETC també m'ho van comentar. Ho podríem fer. Tenim gent que ja n'ha fet abans. Aposto per recitar el Canigó, o Vent d'Aram, un dia, d'improvís, damunt una taula del bar de Lletres. També estaria bé.

18 de maig 2008

Diada a Cerdanyola

Quan s'acosta el final d'un trajecte fas el viatge que et queda com d'esma i pensant molt més en allò que faràs quan hi arribis. Si més no, és el que em passa a mi. En fi, estic molt abstret en tot el que haig de fer, però és una miqueta com de tràmit abans de fotre el camp d'una vegada, que és el que realment desitjo ara. I en aquest estat d'esperit és com hem afrontat avui la diada a Cerdanyola.

Sobre el viatge, aquest cop hi he tornat a anar en bici. Hem deixat enrere Sant Cugat, que és on vam quedar-nos la setmana passada, i fins i tot passant per l'autopista ens hem plantificat a la ciutat de la meva universitat. Ara tinc una idea de com anar-hi sense tren la propera vegada. I si trobo el camí forestal, podria fressar la via molt sovint en dues rodes. Aquest cop hi he anat amb en Jonàs, ínclit company de bornades per la selva collserolina. Haig de reconèixer que és un estrenu ciclista i que molts n'haurien de prendre exemple.

El que més m'emprenya és quan em diuen: «Feu-ho ara que podeu i sou joves» I una polla. Tothom ho podria fer només que tingués la voluntat de bandejar la vida sedentària. I qui al·lega que el món trafegós on viu li impedeix de pujar-se a la bici o el que sigui, es menteix a ell mateix i no cal que en parlem més.

Tornant al tema, vaja, la plaça de l'Ajuntament de Cerdanyola té aquell encís entre modernista i de poble català tradicional que podria tenir fins i tot Esplugues, però embrutit salvatgement per bolets d'edat franquista d'ací i d'allà que enterboleixen el paisatge i fan venir basques. Tan maca que podria ser Esplugues o Cerdanyola, i quin fàstic el desori urbanístic de l'ocupació civil i militar espanyola, prosseguit pels ajuntaments socialistes fills d'aquesta ocupació.

Ara sí, centrant-nos en el tema, a plaça érem els de Cerdanyola i Caldes més nosaltres. Pel que fa a nosaltres hem tornat amb el 3de7 a primera ronda, que no passarà a la història com el millor castell de la nostra història però que l'hem descarregat. Una rengla s'ha obert bastant tot i que a quarts les mides eren força bones. La cosa tremolava tota l'estona i se m'ha fet una mica llarg, però al capdavall segon 3de7 al sac i tots ben contents.

El 4de7, el següent castell, ha estat el pitjor que recordo en molt de temps. També cal dir que la plaça estava inclinada i que teníem pocs efectius. El xivarri a la pinya ha estat constant i atabalador. Els rengles han ballat amunt i avall i tot plegat també m'ha semblat molt lent. En fi, l'hem descarregat. I de puta mare: ja portem 100 castells de 7 coronats en la nostra història.

Per acabar el 5de6 que tampoc no ha anat del tot bé, però que no en tinc gaire idea perquè estranyament no estava d'agulla sinó de baix. Ens hem acomiadat amb tres pilars de quatre, el d'enmig aixecat per sota.

Caldes només han fet castells de 6. I Cerdanyola 3 i 4de7 amb un cordó i mig de pinya però uns troncs que en general estaven força segurs. Han hagut, però, de desmuntar el tres perquè una nena de dalt s'ha fet enrere —si no vaig errat, era el 3. Com a tercer castell no recordo què han presentat, però era de 6 (segurament 4de6a), i com a cirereta un Pde5 amb terç i quart (o dos) molt jovenets. L'enxaneta, molt petita, ha fet una mitja aleta encara mig ajupida i llavors el diguem-ne espadat ha fet figa i s'ha ensorrat. Carregat, intent? No ho sé, a mi m'ha semblat només intent, però no hi posaria la mà al foc. A la foto l'enxaneta no està dreta quan ja queia.

I després camí del local. I si teniu cap Opinió podeu deixar-la aquí baix, que segurament em rentaré el cul amb ella.

Salut.

16 de maig 2008

Diada de ganàpies

Ahir va ploure de matinada; quan vaig sortir de casa a les set el terra era moll i el cel ben núvol. A mesura que va anar transcorrent el matí la nuvolada es va anar esvaint. A les dues, l'hora d'actuar, les clapes blaves guanyaven les grises i el sol que s'hi filtrava anava ens anava torrant a foc lent. Algunes cares, a la tarda, estaven vermelles com pebrots. I fins aquí la crònica meteorològica.

I de mica en mica els castellers ens vem anar aplegant a la Plaça Cívica. El nou lloc d'actuació té la virtut que és molt més transitat i ens veu molta més gent; a més, podem anar a dinar en un lloc més tranquil·let i tenir la teca ben preparada. Per contra, el clot engespat del rierol de Ciències és molt més maco, més verd, amb més obra, i és on sempre s'havia fet. Però bé, ja està bé.

Vem començar amb el 5de6. Com molta altra gent, jo em pensava que començaríem pel 4. El 5 va estar molt sòlid i es va descarregar sense gaires problemes. A pinya sembla ser que no acabava de quadrar tot, cosa del tot normal considerant que gairebé mai no s'assagen pinyes de 5. Tampoc no hi havien crosses. En fi, un 5 que ha quedat magnífic a la foto.

A segona ronda tocava, per fi, el 4de7. Les proves que havia vist havien anat raonablement bé. S'havia estat assajant tota la temporada, era un dels dos màxims objectius, fer-ne l'aleta per primera vegada en la nostra història. Jo, aquí també, feia d'agulla, i la meva visió era, per tant, privilegiada: el 4, a segons i terços, tenia bones mides. Va anar bastint-se amb una tremolor que es va anar accentuant cada cop més. En fer l'aleta, el bellugueig començava a ser amenaçador; el meu rengle es va anar entregirant una mica, però el lluitava a mort. Jo prou feina tenia a aguantar el segon, que tot i que treballava com un bèstia encara se li escapaven les cames. El pitjor moment va ser mentre baixaven dosos; un cop quarts fora, com és normal, ja tothom el donava per fet i començava a sentir-se la remor del que uns segons més tard seria una gran cridòria, abraçades, petons i algun plor d'emoció i alegria. Moments com aquests n'hi ha pocs en una colla: batre una fita que semblava impossible, després de lluitar-hi tants anys, i etcètera. Bé, molt guai.

A tercera ronda semblava que ja ho haguéssim fet tot. Va tocar el 4de6a, em sembla que perquè pugés tothom. Em diuen que estava rebregat i tal, però jo no me'n vaig adonar perquè estava de contrafort, i les fotos no indiquen res d'anormal.

Per acabar també vem coronar un castell inèdit: el pilar de cinc. A l'hora de fer l'aleta, el segon es va plegar enrere i va quedar només com a carregat. Tot i ser també el primer cop que el fèiem, la llenya —que només va fer una mica de mal al segon, però sembla que més aviat al seu orgull— va aigualir una mica la festa. Però bé, també van haver-hi abraçades i algun plor d'alegria.

Sobre les altres colles, AZU van fer el Pde6f i el 4de7. Xoriguers castells de cinc, Pataquers si fa no fa el mateix i Marracos, doncs també. Després de la foto als novatus i el dinar al costat del cinema, vem anar a la gespa tradicional de Ciències per seguir la festa. En Jaume Barri va estar al seu alt nivell habitual... però bé, jo també vaig estar al meu nivell habitual, així que quan ell va acabar i vaig tenir La Revista a la motxilla, amb unes quantes cerveses i uns quants porrets vaig pujar al tren —on també vaig sentir coses rares, i vaig adonar-me que el meu estil d'escriptura és molt sec—. Vaig tornar força bé amb bici sense gaires problemes. Vaig sopar i a les onze ja sobava.

Fotos