Editorial de la revista de castellers

Doncs finalment m'està sortint una revista improvitzada o improvisada pels Castellers d'Esplugues, perquè ja m'han aparegut vint-i-cinc articles i si volgués en podria fer una com cal, però com que no tenim diners perquè ens tenen a pa i aigua, el primer que he escrit ha estat l'editorial amb molta mala hòstia i que espero que superi totes les censures, i per això la poso aquí a prova, perquè així, si s'escau que la llegeixi el Conqueridor, em pugui dir alguna cosa, però jo no la tocaria. I sense més preàmbuls la copio tal com la tinc ja muntada a la maqueta de l'esmentada publicació.

Teniu a les mans un Peus Negres intempestiu, perquè com diria aquell, això «ara no toca», perquè com tothom sap la revista surt sempre per Nadal. Així, aquest Peus Negres extemporani, com aquelles consideracions nietzschianes, completament bèl·liques segons el seu Ecce Homo, cau ara com una tempesta de goig, gaubança i joiosa benanança per fer tronar i ploure i anunciar, com els genets bíblics, que som en una nova aurora en què hem esdevingut, finalment, colla de set i mig!
Aquest Peus Negres de setembre ve, per tant, a anunciar, com l’arcàngel Gabriel, la vinguda d’un nou Messies, anomenat 5de7, que ens ha de mostrar el camí del regne dels somnis aquells que tant hem somniat i que ara s’obren pas entre els núvols —i és per això que surem en un núvol. Celebrem amb aquest Peus Negres celebratiu l’alegria del 5de7, si algú encara segueix el fil de l’Editorial.
El Peus Negres celebratiu és un Peus Negres fotocopiat, perquè com sabeu els diners per socialitzar la cultura arriben amb comptagotes. Deia «l’homme le plus important de la terre après le Père Eternel», és a dir, Francesc Pujols, «el xofer de Déu» segons l’eminent Pompeu Fabra, que «cal propugnar per una elevació de la cultura general, sobretot de les masses, que faciliti els sentiments de tolerància i de respecte a les idees i a les persones» perquè «en l’escala de les valors humanes els graons més alts són els més lúcids, els més conscients, els més coratjosos i, entre ells, hi ha la cultura, que és no solament un triomf sobre la brutalitat primigènia i els instints animals, sinó la “presa de consciència” del que significa ser home, tant en les seves limitacions com en les seves possiblitats.» Perquè, si l’Estat espanyol i la Generalitat de Catalunya es caracteritzen per estar a la cua de l’OCDE en la despesa en cultura i ensenyament, segons un recent estudi de la Fundació Jaume Bofill, és evident que a nivell municipal el foment de la cultura està a la mateixa alçada. I així anem, amb revistes fotocopiades com si fóssim a la postguerra, cosa que és només la punta de l’iceberg de l’estat de les coses i que no tenim espai, ni és aquest el millor lloc, per exposar.
Per fortuna, i segons el mateix Francesc Pujols, hi ha gent, com en la nostra Colla, que són les «excepcions» «destinades a salvaguardar l’honor de la Humanitat i el seu futur, perquè es tradueixen en actes d’abnegació, de sacrifici i del més sublim desinterès», sense la qual cosa hauria estat impossible créixer com a grup solidari amb uns objectius comuns, com una petita societat. I si el socialisme fos alguna cosa més que una utopia o una etiqueta per anar pel món, jo crec que el nostre seria el millor exemple i prou perquè la Colla és manté al marge de la política i no ens estàvem referint a cap persona ni organització en particular, sinó que només aixecàvem castells de cabòries en general sense cap segona intenció.
Per acabar citarem la definició de Bellesa de Milà i Fontanals, en què es desenvolupa la ciència universal catalana fundada per Ramon Llull: «Bellesa és harmonia vivent». Perquè què és el nostre 5de7, sinó el millor exemple de la definició del vilafranquí? Doncs esperem que seguim portant la bellesa arreu, i visca els Castellers d’Esplugues.

Diada i Prediada de Festa Major, 2008

Reprèn el cronista les seves cròniques, per cronicitzar i aixecar castells de cabòries sobre l'activitat humana consistent a fer castells. I perquè no sigui dit, ni fer més marrades i perdre'm per trencacolls d'inanitat pasmosa, posarem fil a l'agulla ja.

Si bé l'activitat castellera de Festa Major començà divendres en motiu del Pregó, no cal insistir-hi gaire perquè només férem pilarets en xiroia cercavila en què vaig poder quedar-me fora força estona i vaig poder esplaiar-me en la meva activitat de gran bevedor de cervesa, que m'esterrecà cap allò de la una de la matinada i va fer-me optar per tornar a casa a dormir-la. Només destacar l'estelada de l'Ajuntament d'Esplugues, que per fi ha onejat gràcies, com ja vaig dir, a ERC, que per fi fa alguna cosa visible, tot i que sigui simbòlica.

L'endemà, després d'una altra cercavila força llarga i avorrida, cap a les 8 del vespre vam celebrar la diguem-ne prediada, amb Sant Cugat. No recordo gaire què van fer (dos castells de 7 i el 3de6s). L'ambient era de molt xivarri i molt poc agraït per fer castells, fins al punt que vem haver d'aturar l'actuació per una tabalada dels diables infantils. El primer castell nostre, el 3de7, va estar molt i molt ben parat, realment un luxe. A segona ronda, un 4de7 amb el tronc de l'hipotètic 4de7a, i amb les agulles sense lligar els segons precisament de cara al 4de7a. Tanmateix, qui sap per què, el castell no va anar gens bé, va bunyolejar molt, fins i tot va vellejar en algun moment, però es va descarregar sense cap moment de perill com aquells que vivíem quan només en portàvem dos o tres en tota la temporada, aquells temps en què fer un 4de7 era una odissea o un miracle, segons com, i que els antics de la colla recorden constantment: «Que això és un 4de7, eh?», o bé «Millor acontentar-se amb el 4de7 que no pas només carregar-ne un d'inèdit i trencar-nos una cama». Doncs en tot cas, allò semblen temps passats, i va bé meditar-ho ara i sentir-nos orgullosos de com ha crescut la colla en quatre o cinc anys gràcies a tothom i, per tant, també gràcies a mi, cosa que, evidentment, em satisfà i em gauba pregonament. D'aquesta manera, vem plegar l'actuació amb el 5de6, que l'endemà seria, com tots sabem, el colossal 5de7.



Com deia, diumenge fou la nostra Diada de Festa Major o d'aniversari, i també ha estat la millor actuació de tota la nostra puta història, en aquesta temporada tan meravellosa en què estem superant totes les nostres fites en tots els aspectes, acomplint el que fins ara eren només somnis i castells de núvols, i ara comencen a ser una realitat tangible increïble, perquè tot i que m'ho vaig creient, costa de creure que haguem pogut fer aquesta passa titànica per deixar enrere tantes frustracions i esdevenir una colla, per fi, de set i mig i aquirir, d'aquesta manera, una identitat lleugerament diferent: ja no som aquella colla petita incapaç de superar els castells bàsics de set, o aquella altra colla de sis que de tant en tant en feia algun de set a final de temporada; ara jo em permeto somniar poder fer castells de la gamma alta de 7 amb una certa regularitat, malgrat que costarà molt, ja ho estic veient, com ho demostren les greus limitacions que patim amb el pilar de cinc, que ens torna a fer la punyeta, i la canalla, que és fenomenal però la tenim molt justa i qualsevol defecció, baixa o absència ens impedirà repetir el 5de7.

Amb aquest proemi sense cap punt fins el punt final, si no comptem el punts i coma ni els dos punts, passo a parlar de la Diada pròpiament dita. Començàrem amb el 3de7, que és el castell que acostumem a tirar primer últimament, a diferència del que passava fins la temporada passada, en què com que teníem força confiança al quatre i poca al tres, invertíem l'ordre actual. Aquest tres de set va anar tan bé com el de Prediada, és a dir, de pur tràmit, cosa també increïble després de com ens va costar, cosa que també demostra que les coses s'han fet molt bé, pas a pas que diu el cap de colla, amb una precaució que de vegades em treu de polleguera, perquè jo molts cops tiraria pel dret, però cal reconèixer que aquest sistema, que és el que millor respon al tarannà històric de la colla, està donant uns resultats molt ferms, a despit de la lentitud que ha trigat a donar-los; perquè tot i que aquesta és la millor manera per no ensopegar i madurar els castells per tenir-los al punt òptim i que la feina feta no s'escoli per l'aiguera en dues llenyes, cal reconèixer que és molt lent, i així podríem escriure aquest esquema d'evolució de la colla en aquests darrers cinc anys:

1a Sílvia: referma el ressorgiment començat en el mandat anterior per en Jaume I, garantint un mínim de castells de 7, però amb molts problemes amb el 3de7.

2a Sílvia: aconseguim el màxim nombre de 4de7 fins al moment, malgrat que només descarreguem un 3; amb 10 construccions de 7, ens posem al nivell del millor moment de la colla, del 96 al 98.

1r Jaume I: el primer any de la segona etapa d'en Jaume es dedica a recuperar el 3de7, amb molts problemes des del 98. 16 castells de 7. Provem el 4de7a.

2a Jaume I: enguany dominem sense problemes el 3 i el 4, hem començat a recuperar el Pde5 sense massa èxit de moment (un carregat, un descarregat) i hem fet el segon castell de set i mig de la nostra història, el 5de7.

Com es pot veure, amb la Sílvia es va consolidar el 4de7, amb el Jaume el 3de7, i ara hem fet el primer castell de set i mig. Molt a poc a poc, anem creixent, creixement degut també al bon moment social (una cosa retroalimenta l'altra), amb molta gent jove i molta trempera i il·lusions, sense la qual cosa no hauríem pogut sortir de l'estancament que durava, si fa no fa, fins ahir.

Després d'aquesta interrupció, seguim amb la crònica. A segona ronda, com ja he dit, vem tirar el 5de7, a la primera i amb unes mides boníssimes. A la foto sembla la rengla una mica oberta, o bé la torre massa enganxada al tres; jo, des del pou del tres, el vaig veure tan bé com el 3de7 d'abans, i només va tremolar a la descarregada per l'alegria que ja desbordava. En sentir la segona aleta, de quina gran llosa vaig desempallegar-me! Quin pes més feixuc vaig sentir que es descarregava amb el radiant 5de7. Tant de bo es mantingui i sigui el primer de molts altres, i cada cop siguem més grans! Quin deliri.

A tercera ronda en Jaume I va explicar per què no es tirava el 4de7a que, com tants d'altres, jo també esperava, havent descarregat amb tanta suficiència el nostre primer 5de7. La decisió de no provar-lo, després de la desfeta de l'any passat amb el mateix castell, i vistos els ànims d'una part de la colla, que com ja he dit té més tendència a la precaució que al risc, va fer optar pel 4de7, que també va anar de tràmit. En fi, si ens l'haguéssim jugada i ens hagués caigut, els conservadors haurien vistos corroborats els seus averanys; cal dir que amb aquesta predisposició, és molt més probable que caigui: el 5de7, que és més difícil, es va enlairar amb moltíssima tranquil·litat perquè, a més d'estar molt i molt ben assajat i ser l'objectiu prioritari d'aquest any (és a dir, ser colla de set i mig), la gent se'l creia tant que no hi havien gaires nervis, tot i els nervis lògics de l'assumpte. El 4de7a de l'any passat, a més de no tenir-lo tan ben assajat, va caure pels nervis; amb tranquil·litat l'haguéssim fet de llarg. Però ja se sap: no caiem mai, i caiem un cop i els averanys es corroboren, i ja no es torna a provar més. I és per això que jo sóc del parer que és bo caure més sovint del que caiem nosaltres, i que s'ha de fer teràpia des de la tècnica perquè la gent canviï la mentalitat poruga, perquè d'una llenya gairebé mai no passa res més que lleus contusions.

Doncs això és tot el que va donar la diada per a nosaltres. Ara passem la ressaca d'ahir i continuem somniant en el futur immediat i a mig termini, que ha de ser espletant.



(aquesta foto no és la mateixa que l'altra)

Crim a l'assaig de castells

En obrir-se la pinya una de les crosses semblava morta. El detectiu Magre, segones mans alt magristó, de bigoti afuat, cabells curts i principi d'alopècia, s'avançà fumant, elegant, fulles verdes embolicades i embriagadores, que perfumaven d'hort d'avi americà el local d'assaig. Ert. Hieràtic. Magre impertèrrit es col·locà el monocle i sentencià:

—Algú ha mort la Maria.

El desori fou instantani i fins el cloquer batallà embogit, castellers amunt i avall esparverats corrien topant mútuament fotent-se de lloros adesiara; Zeus alhora enfurí i fremí els núvols irescuts —bàratre!

—Poc us alarméssiu —Magre exhortà—. Encara la crossa camina!, tant que ara tresca pel sostre, constreta pel pànic. Dedueixo, infal·lible, que la perspiració hiperhidròtica del segon, que com la ciència catalana demostra pot provocar podobromhidrosi, l'havia estassada com la lleu papallona una tona de DDT.

I afegí parsimoniós amb ulls tanmateix ablamats d'odi a la tàrtara:


—Però s'ha comès un crim, i no dormiré fins a trobar l'assassí que m'ha mort la maria —perquè aquest porro no té gust de res.

Diada a Montblanc

Avui torna a ser Onze de Setembre, i per segon any consecutiu he passat la diada a Montblanc amb la Colla. Tot força clavat a l'any passat, i hem estat els segons a actuar. Un 3de7 d'entrada que ha anat molt bé, diuen, tot i que el meu baix patia i, tot i que diuen que anava ràpid, a mi se m'ha eternitzat. El 4de7 ha pujat a la tercera, que semblava que hagués d'anar folrat. També ha estat molt bé, i només destaquem que un baix, que era nou, ha sortit amb el braç que fins demà no se li despertarà. El 5de6 també ha estat molt tranquil. Així doncs, a pilars el de 4, seguint la tònica, i ara a preparar la Festa Major. Podem afegir per aquí, però tinc molt poques ganes d'escriure, què em sembla això que la Colla sigui, diguem-ne, apolítica. Però no vull desbarrar, avui, que estic cansat —ja ho faré demà.

La Vella de Valls venia de descarregar el 4de9f i el 3de8a a Valls, però setze quilòmetres més a l'interior s'han quedat amb només, diguem-ne, la gamma alta de vuit: 5, 2 i 4a. La catedral feia fàstic de tan ben plantada que la tenien, que podríem adduir algun defecte però seria balder fer-ho. El 5de8, perfecte. El 2de8f, perfecte, també. La Vella semblava anar sobrada, i només manca de més pinya ha fet que acabessin renunciant als castells de nou pisos que, segons jo tenia entès, tenien plantejats. En tot cas, han aixecat en tercera ronda el 4de8a, molt bonic però molt difícil, com tothom sap. El cas és que l'estructura del quatre ha pujat molt rebregada, tancada a terços i quarts i finalment també a quints, cosa que, suposo, devia impossibilitar un pom de dalt còmode. De qualsevol manera, semblava descarregable i de llarg; tanmateix, l'enxaneta en passar ha arrossegat l'acotxadora i totes dues s'han precipitat damunt la pinya. Lamentable, però no ha impedit que els rosats el tornessin a provar en repetició. Aquest cop, sense que serveixi de precedent, m'he posat a la seva pinya (i no m'ha passat res), més que res perquè he observat massa abúlia de la meva colla a l'hora d'ajudar-los. En fi, només perquè s'hi veiés una mica més de blau, perquè és una mica vergonyós que tothom se'l quedi mirant, no deuen haver entès com funciona una actuació castellera. Bé, el 4de8a aquest cop s'ha descarregat bé, una mica tremolós però molt millor que l'anterior. I han acabat amb tres pilars de cinc, si no vaig errat.

Els Torraires de Montblanc estan en la seva línia, amb troncs contorsionats que no acaben de caure i canalla que es tira enrere. En fi, a primera ronda han descarregat el 3de6 després d'un intent desmuntat. Ha costat, però s'ha fet. A segona ronda han desmuntat dos cops el 4de6a. Jo, al segon intent, hauria tirat el 4de6 sense agulla, per tenir més opcions per l'altre. En tot cas, a tercera ronda han descarregat a la primera el 4de6, força bé. Han acabat amb un pilar de quatre.

I això és tot. Hem conegut l'heroic alcalde de Montblanc. Hem dinat al restaurant del Guissona de Montblanc, amb una treballadora molt grassa molt esverada, i hem enfilat cap a Esplugues à nouveau.

Diada a Montserrat

Densa boira damunt una gran llacuna, així estava el meu cap aquest matí en llevar-me, encara fotut de la nit anterior. No recordava d'on venia aquell núvol, però en desaparèixer (el núvol) la llacuna encara persistia. Amnèsic, trontollant, de cap a l'autocar, que a Montserrat hi falta gent, la dita diu, encara que, ben garbellat —que diuen els grans fol·licularis del país—, a Montserrat, el que és avui, vessava de gent. Molta gent, bigarrada, que també en diuen, o versicolor, que és més maco, però amb una pàtina de xaronisme decadent que infringia mal als meus ulls. En tot cas, jo, encara amb més whisky a les venes que sang pròpiament dita, era també un bon exemple d'impacte visual negatiu, per dir-ho suau.

D'aquesta manera, en arribar a la plaça del Monestir, el primer que se m'ha passejat pelegrinament pel cap ha estat presentar els meus respectes a la santíssima Moreneta. Tanmateix, en veure la cua, m'han caigut els collons a terra, com ordinàriament es diu en aquest bonic país africà, i he decidit entrar a l'església i oir missa. L'experiència m'ha plagut, i molts anys de la meva vida he remembrat en la mitja horeta que hi dec haver romàs, extàtic. M'he senyat i he dit amén, i he refilat el Virolai, he escoltat el sermó del capellà i m'he indignat contra la massa amorfa de turistes renouers incapaços de mostrar un mínim respecte pels fidels que hi érem.

Un cop fora he respirat l'aire montserratí amb renovellades energies, he admirat les capricioses formes de la mística muntanya i he contemplat absort la blavor aclaparadora del cel guarnit amb nuvolets de cotó com ovelletes encalçant-se en un prat blau. Oh, quin goig! I he davallat a la plaça i la lletjor dels desvagats baladrers d'estranys accents m'ha estassat de nou a terra, m'ha retornat la feixuguesa del cap i m'ha impel·lit a seure per esperar l'inici del motiu d'aquesta crònica: la diada castellera.

L'inici de la diada castellera ha constat d'un pilar de quatre de dol per part de Sant Feliu, els nostres companys de plaça, avui, que, nogensmenys i no obstant el que acabem de dir, només han pogut aixecar un altre pilar més, puix que estan en hores molt baixes i —déu no ho vulga!— al caire d'estimbar-se a l'Hades.

Naltrus, per la nostra banda, en ser molta colla (més de cent) hem pogut plantejar una actuació ambiciosa. En efecte, hem començat també per un pilar de quatre, cosa que no ha obstat perquè, en primera ronda, alcéssim un espaterrant 3de7 que, val a dir-ho, ha bunyolejat una mica però que, al capdavall, podem jutjar com un èxit. I així m'he sentit jo, exitós.

No hem provat cap més castell de set pisos. La segona construcció ha estat un 2de6 que no m'ha agradat gaire. Finalment, el 4de6a, amb un pis de segons molt jove i, per descomptat, amb la intenció de preparar al màxim el 4de7a. I, per postres, el pilar de cinc que, si aneu seguint la història de la meva colla amb un mínim d'interès, sabreu que sempre ens ha costat moltíssim. Provar-lo en la primera diada després de vacances i fora de casa ha estat, per a mi, agradablement sorprenent. El fet que només l'haguem pogut carregar, força frustrant, si més no per a mi. Perquè el pilar de cinc té un pes simbòlic molt important, i haver-lo pogut descarregar potser hauria llevat un llast feixuc: dominar-lo per tot arreu, com fem amb el 3de7, que tant ens costà. Però, d'una altra banda, el fet d'haver-lo intentat d'aquesta manera, sense manies ni complexos, com he dit, m'ha gratament sorprès i és també un pas endavant molt important per la colla, trobo.

I això és més o menys tot el que podia dir sobre això.