19 de novembre 2008

VII. Excursió: tots dos la fan

Dues coses, però, venien a ajuntar-los, ja per no separar-los mai més: les cinc hores i la bellesa. L'un, «Goita goita!», l'altre al punt el mateix feia, i en comunió d'esperits, en harmonia interna, hel·lènica, mediterrània, serena, ciutadana, arbitrària, ajuntaven llurs mans en perfecte ordre individual, que se'ls emmenava en una bella amplitud de gestos de mans i braços que traçaven en l'aire perfectes trajectòries elíptiques com les dels satèl·lits entorn llur sol... Es junyien ambdós en un sol ens a l'hora exacta del Manhattan, exultaven llurs mans enllaçades. Cada mà anhelava, aspirava a apropiar-se el món a cada instant. Tot baixant, ella es delia per civilitzar el món, com eren civilitzats llurs cors.

«Així és l'anhel de cascú, així serà el conhort de tot hom», pensava ell llavors. Pensava ella així també? El fet és que ella s'embafava del moment i les seves mans no se separaven: s'acomodada a l'escalf del pit d'ell i més aviat no pensava. Tota bellesa posterior estaria consignada per dos braços lligats.

Els puigs de Collserola estan sotmesos al jou de l'home, clivellats per carreteres, escapçats per pedreres de cimenteres, torturats per urbanitzacions: la natura és subjugada per la poesia, l'acció imperial de la civilització! Les obagues llenegadisses, els porcs senglars salvatges que furetegen les escombraries i s'esmunyen en jardins geomètrics, rates, arbres tombats...

«Apoteòsic, d'enroscades trompes
soni l'esclat imperial. Un jorn,
pels lapidaris, nodridors de pompes,
pròdiga fores, atorgant sojorn.
Pròdiga fores, per la gent del Laci...»

Com un cigne blanc, magnificent ell s'estarrufa vora d'ella. Mes vist des de l'altura del temps, hi havia en ell quelcom de massa bla, o alguna cosa de massa cairuda, com en un parc que de tan exuberant esdevé un bosc selvàtic. El seu esguard, aparentant l'eixutesa dels cims diamantins, per dins era neu que es fonia en llàgrimes glaçades que gota a gota obrien una gran espluga de buidor. Va obsedir-lo un pensament insidiós: «Ella és la bullenta escalfor del Manhattan». Aquesta paraula no va dir-la a l'amiga, és clar. Però en cercar els ulls d'ella, va veure que ella conscientment els esquivava, com aquell qui ha endevinat la insana curiositat d'una vergonya.

18 de novembre 2008

Consideracions castelleres

Aprofito ara per expulsar què penso dels Castellers d'Esplugues, amb una bona dosi de misantropia típica made in Joseph, i una altra de franca admiració social, conjuminant tots dos extrems per, en una paradoxal fórmula, exalçar i bescantar ensems la humanitat en general i la colla en particular, com a anècdota que confirma la categoria, que es resumeix en la hipòtesi: «L'ésser humà és idiota —i per tant jo també—, guiat pels seus instints animals més epidèrmics o pregons —no ens vindrà pas d'una altra paradoxa—, però alhora és capaç, de vegades, de superar-los i generar una cosa semblant al desinterès pur, cosa que fa que la vida en comunitat pugui ser agradable en segons quines condicions.»

En general, pel que conec del món casteller, que no és massa, una colla castellera és un grup de gent més o menys ben avinguda, constituït en capelletes més reduïdes, que és capaç, com una petita societat, de generar sinergies per a un seguit de fites compartides. Aquests objectius són:

—Fer castells cada dia més alts
—Créixer en nombre de components
—Fer difusió de la pròpia activitat
—Fomentar la convivència interna

El primer i l'últim són els principals. I tot i que en principi una colla castellera el que vol és fer castells, el que vol, en realitat, és passar-s'ho bé fent castells. La mentalitat predominant de la nostra colla és sobretot passar-s'ho bé i també fer castells: és la típica de les colles del boom casteller, o de colles del nord sense cultura castellera. En aquest aspecte, fem bastanta pena.

Per fer castells més alts, cal créixer en nombre de castellers, i per a això cal visibilitzar la pròpia activitat, cosa que es fa per diverses vies. Segons la teoria de partits polítics, sempre, en tots els casos, l'objectiu inicial d'una organització (guanyar eleccions per aplicar una visió social) és supeditat, quan l'organització madura una mica, per l'objectiu principal de la supervivència de la pròpia organització.

En resum: l'objectiu real de totes les colles és sobreviure i créixer. Tota l'acció de la Colla s'orienta a créixer, i la Tècnica fa el que pot amb el nombre d'efectius disponibles. No direm que la Colla només pensa a augmentar el nombre de camises: però totes les iniciatives de dinamització, de difusió, de cerca de més recursos, etc, van encaminades a això. Que determina directament els assaigs. El paper de la Tècnica de mantenir contenta la massa social, d'engrescar-la, etc, és cabdal per disposar de prou camises a assaig i plaça.

En fi, la gent a la nostra colla, fins fa dues temporades, era majoritàriament fiestera, amb poca consciència castellera. Les coses han començat a canviar: gent jove amb moltes ganes de créixer i molta il·lusió i embranzida somnia en noves fites que fins fa quatre dies eren impensables.

Volia parlar d'una altra cosa i he acabat dient banalitats. Un problema fonamental és aquest poc interès pel que són els castells i, per tant, el conformisme que s'hi respirava i que encara es respira ara en alguns sectors. Gent que no vol saber què fan les altres colles, que no va mai a veure altres diades, que no té contacte amb la resta, que es pensa que el que fem a Esplugues és l'únic possible i el millor del món que ens ha de donar la glòria com per art de màgia, l'autarquia, el refús de solucions noves perquè «sempre s'ha fet així», i etcètera.

És fonamental el bon rotllo... però només bon rotllo és el suïcidi casteller. Sempre he estat partidari d'un mig-mig; en aquest aspecte, els dos pols de referència són d'una banda Arreplegats i de l'altra Ganàpies, tot i que les coses van canviant. Esplugues era més propera a Ganàpies que a qualsevol altra cosa; ara està lliscant vers l'equilibri.

I les meves motivacions per ser-ne membre doncs ara no vénen gaire a tomb però és evident que necessito socialitzar-me de tant en tant ni que sigui amb comptagotes, i malgrat que la forma de ser de la gent en general m'ensopeixi sovint, i que jo sigui, certament, ben poc sociable, pels motius que siguin.

Més que res, per justificar el primer paràgraf, hi ha gent que té la voluntat de ser casteller per qüestions purament utilitàries, malgrat que pugui ser un utilitarisme, diguem-ne, «espiritual», en què hi conflueixen interessos com ara l'autorealització, l'amistat i la companyonia, i totes aquestes coses, i per això el vessant social és cabdal, perquè és el que fa que, més aviat per una mena d'egoisme altruista, hom s'hi vulgui comprometre, en major o menor grau segons les necessitats de cadascú. Diguem que tothom és casteller per passar-s'ho bé; en fi, tant se val tot.

Per acabar, i canviant una mica el tema, podríem dir que és per «egoisme altruista» que les societats es mantenen, i que amb una cultura política diferent, basada en uns altres valors, serien possibles societats molt diferents. Canviar la cultura política és summament difícil i necessita moltíssim temps i depèn de moltes coses i, en part, és imprevisible; canviar la cultura castellera d'una colla és també difícil tot i que no tant, però, per descomptat, no seré jo qui mogui un dit per influir en ningú. Sóc partidari que sigui la gent, ella mateixa, la responsable de canviar. Jo no tinc cap interès a intentar canviar ningú. Prou feines passo ocupant-me de mi mateix com per a més a més haver d'ocupar-me dels altres. Ara bé, en revistes i publicacions, i en altres àmbits, és clar que sóc jo qui parlo, el casteller republicà individualista...

17 de novembre 2008

Diada de Figueres, 2008

El dia setè, doncs, va reposar de tota l'obra que havia fet. Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora —i així foren els orígens del cel i de la terra quan foren units per la Colla de Castellers d'Esplugues.

Doncs si fa no fa, avui diumenge hem enllestit l'obra d'aquest temporada i hi hem posat la cirereta final amb un vano de cinc (pilar de cinc més dos pilars de quatre), una construcció inèdita per nosaltres i que ens ha fet molta il·lusió. Avui ha estat un dia tranquil i hem descansat de l'sprint d'ahir, en què vem tornar a completar la millor actuació de la nostra història. Avui, amb molta intel·ligència, i amb tots els deures fets, ens hem pres el dia per reblar la temporada amb el trentè castell de set (un altre quatre de set), i amb l'esmentat vano de cinc, que suma el cinquè pilar de cinc de la temporada.

A primera ronda, doncs, un quatre de set que ha pujat al segon peu i que no ha estat excessivament maco, però que en general ha anat bé. A segona ronda, un senzill quatre de sis amb agulla, en què ha pujat gent que no ho ha pogut fer durant l'any perquè, per primer cop, hem fet alineacions més o menys estables de cara a la consecució dels objectius que, fet i fet, semblaven mítics o promeses bíbliques d'aquelles que no tenen data fixa d'arribada. Com que les havíem acabades d'assolir plenament ahir dissabte, les promeses, avui tot ha estat més «com abans».

Doncs a segona ronda un 5de6 que també ha anat bé. Tant en el 4a com en aquest, la pinya s'ho ha pres en conya marinera i la distensió ha estat molt agraïda després del dur tram final de temporada, en què els assaigs i les actuacions anaven al màxim.

Per acabar, la cirereta, que era finalitzar amb la traca triomfal: el vano de cinc, inimaginable, gairebé, a principis d'any, i fins i tot després de l'actuació de Montserrat, en què vem haver de canviar l'alineació del pilar per una caiguda. Havíem descarregat en nombroses ocasions el pilar de quatre net a assaig, i el dissabte havíem plantat el de cinc amb força marge. El cap de colla, aquest matí i per sorpresa ens ha anunciat el vano, l'hem muntat i l'hem descarregat amb molta facilitat. Ha estat un final immillorable per a una temporada immillorable en què en Jaume I deixarà pas a una nova tècnica, i en què potser també hi hauran canvis a la Junta... No podria haver estat millor el 2008, ara caldrà que el relleu prossegueixi en aquesta línia, es consolidin els avenços, i que seguim creixent, cap el 2de7... i el que calgui.

15 de novembre 2008

Actuació a Terrassa

Des de l'autocar estic escrivint la chronica, però m'han posat KissFM i no hi ha manera de concentrar-se. La gent que hi passeja, que no saben si juga el Barça, la bateria s'acaba, torna KissFM, encara no tinc fotos, i hem tornat a fer la millor actuació de la nostra història. És la tercera o quarta vegada que fem la millor actuació de la nostra història aquesta temporada; vem començar al Gall igualant la de Figueres, i a partir del setembre ha estat un no parar, amb una petita aturada, fins el colofó final d'avui. Demà té tota la pinta de ser la cirereta, amb tres o quatre de set. I torna també a ser la millor temporada de la nostra història, per segon o tercer any consecutiu.

L'actuació era la de Prediada de Minyons de Terrassa, que han preparat l'ambiciós programa de l'endemà: pura bestiesa amb quatre castellassos de màxima dificultat. Tres de nou amb agulla, quatre amb agulla, cinc de nou i pilar de vuit: pura bestiesa. Nosaltres, per la nostra via, cada dia millor, de mica en mica, progressant... i tal.

L'actuació ha començat a dos quarts de vuit, amb molta humitat i força fresqueta. Aquest és el temps habitual d'una diada universitària. I hem començat amb el cinc de set. Trobo que la Colla em sorprèn a cada actuació, i em té meravellat, perquè jo mateix em sento incapaç de jutjar si assumiria o no alguns riscos o de tenir una visió més àmplia a mig termini, que en general és tot el que s'ha anat fent aquests dos anys que han culminat en aquesta diada somniada. Perquè fins la nostra Festa Major, em semblava un mite el quatre amb agulla, o un horitzó inabastable el cinc de set, i el pilar de cinc una bèstia ferotge indomesticable. I ara que tot cau de l'arbre com fruita madura, i que començo a acostumar-me a veure castells de set a cada actuació, i que el cinc de set és com fer el tres de set quan vaig entrar ara fa cinc anys, doncs això i tal i tal i tal.

El cinc de set l'hem hagut de desmuntar, i he recordat alguns tresos de set desmuntats de fa tres anys. En aquesta ocasió, amb acotxadors col·locant-se, han hagut de baixar perquè la plena del tres s'obria moltíssim i, en general, les mides eren dolentes. En repetició les mides també han estat dolentes, però s'han pogut mantenir; en les aletes, sembla que s'ha quadrat millor, tot i que el bellugueig ha estat constant i ha torturat el castell, que ha hagut de suar la cansalada, tant tronc com pinya, per veure'l completat. El tercer cinc de set de la nostra història, el tercer descarregat.

A segona ronda, el tres de set. Que de mides ha estat molt millor, tot i alguns desarranjaments aquí i allà, per exemple el segon de la rengla, que s'entregirava cap a un cantó. El cap de colla ha dit als seus castellers que el tres havia anat de putíssima mare i que, per tant, provàvem el quatre de set amb agulla en tercera ronda, i que, apa, a fer la millor actuació de la nostra història. En general, l'estructura del quatre del 4de7a ha estat un putu bunyol que sembla que ha perillat per diversos cantons; el pilar, de fora estant, era molt millor, tot i que el terç també deia que tenia una mala posició. Però sembla que el pilar no ha patit cap batzegada d'aquelles que ensorren ciutats senceres, sinó que s'ha descarregat amb una certa tranquil·litat, i llavors tothom ha saltat i hi han hagut crits eufòrics que comencen a ser habituals, i un altre cop fent història.

Hem acabat amb un altre pilar de cinc, i ja en portem també uns quants aquesta temporada. En general, ha anat perfecte.

En fi, que anem molt bé, que la colla ha canviat molt en un parell d'anys, que encara tenim molt camp per córrer, i que seguim millorant com fins ara. Sembla un somni però és real, i que duri moltes temporades.

VI. Excursió: tots dos surten

Havien sortit a Gualdors en acabar la tarda encara amb la vivor del sol als ulls. Ella anava pels carrers un bon tros davant d'ell, que indolent per a l'esport com a bon urbanita barceloní d'avui dia no la seguia sinó rondinant. Mes, com tothom sap, és la dissensió en banalitats ço que amaneix les relacions i les fa valuoses, puix que les petites diferències irreductibles salen i donen gust a la convivència, que altrament fóra fada.

Els dinou anys d'ella s'inflamaven amb una pruïja pueril de superació i primacia, bon punt eixien de la junga d'asfalt i penetraven a Gualdors, sobretot si se'n presentava una de moguda, enfiladissa i rosta. La feixuguesa dels peus d'ell, que l'acostava als seixanta anys, s'hauria complagut, en canvi, en aquella hora esquerpa, amb una indecisa cerveseta al bohemi S-P, on prendria més cura de la conversa i dels incidents i albirs de la ruta de son objecte, i s'estalviaria els guals llenegosos, envescats i fetorosos d'orgues cacofònics eixordadors invisibles.

Ella tenia un bresseig de malucs que ostentava el privilegi d'enfurismar-lo. La noia era de dur el ritme i d'una tirada fer-la ballar grassa més de tres hores, amb prou feines aturant-se a l'abeurador de tant en tant. Allí, majestàtica, bleixant i ben roja, com un lleó que es passeja amb la cara victoriosa regalant sang negra —cal dir que les imitacions tristes de la literatura clàssica mai foren el punt fort d'aquest cronista—, el cridava tot esguardant-lo enriolada, repenjada amb aquella gràcia, gaudint amb negligència altiva de la carícia freda dels animals que l'assetjaven. I així que ell hi arribava, esbufegant com una vaca anèmica, delint-se per creuar alguna paraula amb ella, ella li encolomava la beguda i l'arrossegava novament al camp de batalla per reemprendre el bresseig de malucs amb braó renovellat.

Ell solia llavors protestar amb fúria, aferrant-se a l'abeurador enganxifós com una pista d'aterratge d'on no volgués envolar-se mai més, i cridant que si a ella això la divertia, ja podia fer-s'ho amb qui volgués que ell no avançaria un sol pas. Mes la seva veu es perdia en la cacofonia i la noia ni el sentia, i quan es perdia pel camp rere arbres i bèsties ell ja s'impacientava de tornar a ensumar-la i, tot inquiet, tot perdut sense ella, s'hi llençava.

Així com fan els infants quan proven la rebequeria de no seguir, ell la seguia, apressant el pas, i com vergonyós per un moment que ella el veiés seguir.

En no veure-la, en sentir-se tot sol en la pregona solitud de la multitud, havia sentit, materialment, por.

14 de novembre 2008

V. L'altre orgue silenciós

L'orgue cacofònic és bigarrat, cridaner i versicolor, i pampallugueja ocult rere el llard i el vesc del món lluentejant. Però hi ha un altre orgue que es revela directament als ulls, que es pot tocar i fins i tot sentir-ne la remor del bleix o la ranera del pateix, els sospirs acompasats amb el vent. Hi ha els tolls de sang en tots els racons del camp de batalla, i l'orgue s'hi aixeca, i els blocs d'edificis canten en silenci al cel emboirat, guarnits de grafitis espinosos, amagats entre la lleu calitja de la ciutat, i les gents que hi avancen, en colles, o solitàries, cada una fent tabola en silenci, o en l'estridència de llur entotsolament, perpetrant la simfonia de la població de fantasmes, aficionats estrenus que toquen en una banda improvisada per un il·luminat qualsevol.

Aquest orgue silenciós sona al ritme íntim de les coses, i si s'oís seria música celestial i trobaríem el sentit de tot el que es belluga, però manté inconnexes les causes de llurs conseqüències, el perquè pel qual es mouen sol i estrelles, i per què hom pot mastegar l'aire i fondre's en una cambra, o evaporar-se en un encís enigmàtic del gènere animal, vegetal, protozoic, material i espiritual ensems, una cançó no dita, una passió continguda que es confon en cada gra de pols. L'orgue silenciós només sospira, però aquest sospir és més aviat un somriure, puix que més a prop és sospir a amor que neu a blancor.

Tot plegat, a ells això els dóna una subtil manera de romàntica inquietud, un goig que, per què no s'acaba, escanya i ofega.

12 de novembre 2008

IV. Mireu-se-la com ve

—Mireu-se-la com ve, amb aquella manera de caminar, la meva reina, la meva victòria, el meu anhel —la pubilleta daurada. Ella per a mi, en aquest moment, ho és tot: la resta —progrés, ciència, ambició, civilització, etcètera— és pols, misèria — jo ho sento dins dins de mi tot això, tan viu, tan pur! I tot el que no és Bellesa, amor o glòria, ho veig petit, mesquí, fa riure: què és la Filosofia, sinó l'art de dir cadascú el que li dongui la gana sense més proves —i què és la Matemàtica, sinó l'art d'anar dient veritats com punys de què ningú n'ha de fer res? I en aquest moment és la cosa més meravellosa del món perquè en ella s'abracen i es confonen tota la meravella corporal i tota la meravella espiritual de la Naturalesa, que du un cant a les entranyes, perquè neixen en la palpitació rítmica de l'Univers —les palpitacions del temps.

»Mireu-se-la com ve, cantussejant en l'aura magnífica, la noia idealitzada. Aquesta segur que no tindrà mai la regla i les seves carícies sempre han de ser franques. Es va apropant a mi travessant el camp de tir, brandant el maluc, somrient d'orella a orella, aliena als projectils que li disparen els soldats d'ulls esbatanats i exorbitats que saben, per instint tel·lúric, que ella ve a mi, que som l'ungla que es clava en la carn de l'altre. Els seus ulls llampeguen i disparen bales que ella esquiva sense proposar-s'ho, sense vacil·lar, amb naturalitat, però que se'm claven ben endins i em traspassen. Quin advertiment obscur els posa de seguida en guàrdia i ens els fa enemics?

»Mireu-se-la com ve, fontinyol suau que cantusseja en la muntanya —mireu-se-la ara, que en sento la remor i que vibra vivament en el fons de les meves entranyes, i que se li escapa el riure de la joia i que apressa el pas i que ve i em diu:

—Repeïtis, Retepeïtis!

11 de novembre 2008

III. Mitja blanca i espardenya

Reïra de bet dels pebrots corcats de déu, els coneixements d'ella de geografia pàtria són més aviat rudimentaris. Ella no té culpa si a col·legi ensenyen abans els greus perills de la cafeïna o de la trepanomatosi del mal francès, que no pas les iròniques tragèdies de Sòfocles. Ella no té massa culpa llavors si en les excursions, més que portar-se a l'admiració exaltada i, en abeurar-se en una font, sentir com amb els clars regalims de l'aigua virginal ella s'amara d'una saviesa dolça i que tot el món floreix i que ella esdevé ànima de totes les muntanyes —no té culpa si ella en les excursions, amb l'educació rebuda, més tost corria rere les bardisses, com folla, amb un amic, al fullatge... Problemes de geografia aplicada o de càlcul diferencial. «A Gualdors tot put, és foc, fum, fems, pets», havia romput un dia, arrepenjant-se amb l'altre braç a la pista d'aterratge. «A Gualdors —havia respost ell, amorós— hi hagués tot això, tampoc no sabria què fer-hi, sinó orxegar».

A canvi d'ignoràncies vergonyants ella tenia el do de saber allò que cal, la mesura justa de les coses, el mot enciser i el gest àgil embaumador d'angelet de la terra, perdut en aiguamolls ombrívols i pestilents. Vegeu-la com s'és vestida, quina intuïció en el medi, que així com va res no hi manca ni en sobra, sense demanar res a ningú, sense vacil·lar, amb aquella naturalitat d'aquell qui té tot el bagatge per anar pel món i superar sequeres i inundacions. Sap i endevina el somrís precís, les mitges que s'ha de posar i les sabates, i tota la pesca que pot imaginar-se fàcilment, i que no cal anar inventariant: hi ha qui ha nascut amb la bona estrella, i ell s'ho sap i n'abusa —i hi ha gent com en Vilaró, que li volen el cap a cop de metralladora a la primera que s'exposa —pregueu per tots els Vilarons de la terra!

Hi ha qui qualsevol cosa que es posés li escauria bé, però ella a més sabia optimitzar els seus encisos i creava una aurèola aurífica de primavera collserolenca. Podríem dir com són totes les altres: massa grosses, massa grasses, massa grises; i ella era tot el contrari. I de tan natural com semblava, era la pròpia natura, el cant natural que ressona en les cavernes corporals i eixorda en totes les esplugues de la terra; i estova la pedra i conjumina matèria i esperit, i tot és u i harmonia natural i divinal ensems —i tothom vol conjuminar-hi matèria i esperit, amarar-se de la seva saviesa i, bevent al raig de la font, assaborir els secrets de la terra misteriosa.

Mitja clàssica que deu deixar el jonoll nu. I això, sembla que no, li fa tota una altra manera de caminar.

10 de novembre 2008

II. Mil i una veus

...Eren mil veus. Era un himne cacofònic d'orgue psicodèlic.

Les aigües de les lleixes prenen en davallar per la gorja els gusts més inopinats. Dolç gust de canyís tropical, o cantellut aroma de reminiscències siberianes; gusts francs, domèstics com el Fluvià, gusts torrencials de salts verticals i goles xarbotants. Els gusts es barregen, s'ajusten, es barallen, s'anihilen, reneixen, es multipliquen, reposen al paladar o bullen a la llengua furients. Recipients d'allò més variats, ampolles, botelles i bòtils, porrons, bótes, barrals i barralons, feien ressonar alegres els líquids i retenien el seu esprit —l'esprit sagrat, sacre, diví— amb serenor triomfal. Si hom parava l'orella sentia formidables mugits, cants olímpics, parlaments d'esmolada retòrica ciceroniana, parloteigs de marmanyera de quarts de quinze, insondables plors, inacabables sospirs. Mil veus, mil veus i una veu sola. L'orgue cacofònic canta ensems amb tots els seus bòtils i fòtils, foteses i collonades, registres, registradors, ministres i ministrils, amb veu de tiple, de gralla, de xiulet, de fagot i de xirimia, i de violí i de viola, amb fums i sense fums, i veus de contrabaix, de vells escanyussats gargallosos, d'oboè, de saxòfon, de bombarda i de còctel molotov, de trompeta bastarda, de nasard, és veu de tro i veu de psalm, veu del cel i de la puta mare de déu.

Ella i ell escoltaven, juntets en un racó de la pista d'aterratge. I ell va repenjar el cap al pit d'ella, aurífica, esplet de primavera collserolenca, ufana d'obaga humida tendra, delitosa, flairant. I ell va sentir, sense voler, una veu encara, i aquest escolt profanava la beatitud del moment. Escoltava el bleix d'ella, com si el respirés a ell, son respir.

09 de novembre 2008

I. L'arribada

Ell li havia dit:

—No hi ha res com arribar, en aquests llocs, més tard de mitjanit, quan les mosques escampen i només resten alguns gats repenjats a la barra lliure.

Ella havia respost, fent-li dos petons, un a cada galta, enriolada com una folla:

—Millor! Com em plau la ferum dels camps plens de gots i orxegades d'ací d'allà, i pitofs fent tentines tomballant en sobtats batzacs; i heus ací la barra com una pista d'aterratge, enganxifosa com tolls de quitrà, i tot l'assortit de beverri per remullar la gargamella. Aquí se'ns presenta la nit dels homes com una comèdia als ulls de l'espectador: en una situació obscura, que només les al·lusions van, a poc a poc, fixant. Tenim tota la nit per fantasiejar, tota la matinada per contemplar aquest teatre de titelles. La llum de la matinada il·luminarà l'escenari i coneixerem el plantejament de la «intriga» —i potser serem nosaltres els protagonistes.

Mes, qui ho havia de dir, ben aviat sentirien l'orquestra. Rau-rau, un so sord que semblava que naixia del seu cor va esvalotar-la. Rau-rau, la rossegava... «Repeïtis, oh repeïtis!» «Calla! Què coi vols?» «Que es fa de dia, i sento un rau-rau» Se la guaità amb un bri de feixuguesa al pap, i «I jo també el tinc darrere l'òrbita orbicular, que em fa veure les constel·lacions mentre m'eixorba, i com més cec esdevinc més pregona és ma visió, que aviat trobaré vida intergalàctica i seré l'home més conegut d'aquest roc que volta el sol» «Pobre Repeïtis, quan plogui et courà l'ull».

—Aviat plourà,
això prou que ho sé,
i sé que em nourà,
oh, prou que ho sé!,
i l'ull em courà,
oh, quin mal!, ho sé,
el rau-rau rourà
els meus ulls, ho sé,
i sé que plourà,
perquè ploraré.

—Ara no plou? —contestà ella— I què és aquesta remor, aquest rau-rau, doncs? —Ell va esbatanar els ulls desorbitats per escoltar millor, i va cridar, amb veu inflada i sonora: —És la veu de la caverna, nena, que brama aquí a Gualdors i que ens enclourà...

No era una veu, eren mil veus.

Festa Major del Clot

Aquesta és la crònica per a Falques

Festa Major del Clot

Els Castellers de Barcelona, a una setmana d'acabar la temporada, descarreguen per primer cop a la història el 4de8a i carreguen el segon pilar de sis de la temporada, en una diada en què han de descartar l'assalt als castells de nou. Els Castellers de la Vila de Gràcia, tot preparant-se per a la seva Diada, superen el tràmit sense dificultats, i els Castellers d'Esplugues ensopeguen amb el 5de7.

Els amfitrions, els Castellers de Barcelona, han completat la millor actuació del 2008, tot esperant poder mantenir el nivell de nou a Terrassa el diumenge vinent. Han obert plaça amb el seu cinquantè 2de8f descarregat, que ha pujat força bé però amb uns lleus problemes d'encaix del folre amb el terç del rengle de la descarregada, que ha fet trontollar i obrir una mica l'estructura, sobretot després de l'aleta. A aquests problemes de lligadures, cal afegir-hi el fet que el quart d'aquell mateix rengle s'ha quedat en calçotets per lligar-se malament els pantalons. Així, entre aplaudiments de la plaça, i algunes riallades, els barcelonins han començat forts la seva diada.

A segona ronda han deixat actuar abans els graciencs, segons m'informen perquè hi havia un component de la canalla que no estava en condicions de pujar en aquell moment. Després del 4de7a de Gràcia, que comentarem tot seguit, la plaça de Valentí Almirall ha pogut admirar el primer 4de8a dels Castellers de Barcelona. Aquest castell, de molta dificultat, ha pujat força desmanegat al quatre, en forma d'ou però força ferm, i amb el pilar del mig bastant més trontolladís, que, així que ha vist els segons del 4 fora, s'ha pogut mantenir dret poca estona en la descarregada. Hi ha hagut uns moments de silenci... seguits de l'esclat de joia per la proesa aconseguida.

Per tancar rondes, un 3de8 perfecte en tots els aspectes. Per acabar, han provat el pilar de sis, que ja havien descarregat a Molins de Rei dues setmanes abans. Com és preceptiu, s’ha alçat molt de mica en mica i amb molta cura, i l'enxaneta, amb gran finor, l'ha coronat amb aquella alegria. En tot cas, s'hi ha estat potser un pèl massa temps, allí dalt, i en baixar el pilar es decantava perillosament enrere. El quart ho ha mirat de compensar, però amb la nena davallant per la seva esquena tot se n'ha anat endavant i ha cedit.

Per la seva banda, els Castellers de la Vila de Gràcia han presentat un programa assequible per a ells amb el 5de7 com a millor castell, una construcció que ja han assolit deu cops aquesta temporada. La seva canalla, però, era molt menudeta i inexperta, i alentia la consecució dels castells. Així, el primer que han presentat, el 4de7, s'ha bastit amb lentitud però fermesa, tot i que ha perdut mides a quarts, tancant-se una mica, sense cap indici de perill per enlloc. A segona ronda, el 4de7a ha estat més àgil i s'ha completat sense problemes. El 5de7 també ha estat bé, amb un tronc molt segur malgrat la fragilitat de la canalla. I, per acomiadar-se, un rutilant pilar de cinc.

Els darrers a actuar eren els Castellers d'Esplugues. El 3de7 inicial, ben apamat i parat com en una foto, els ha animat a provar el 5de7 a segona ronda, un castell que havien descarregat els dos cops que l'havien provat aquesta temporada, els dos únics del seu historial. El 5 s'ha anat bastint sense problemes, però amb acotxador i enxaneta enfilant-se pels dosos del tres, sembla que una batzegada inopinada a quarts els ha fet saltar pels aires, emportant-se la resta del cinc. Els cargolins es miraven incrèduls, sense saber per on havia petat ni per què: potser excés de confiança, o manca de prou camises a assaig i plaça. En repetició han fet un 2de6 de mides horribles, encara commosos per la llenya, i per acabar el 4de7, que segons les fonts ha estat el pitjor de la temporada, i és que els segons anaven cadascú a la seva bola. Esperem que es recuperin per les dues actuacions que els resten, i que no perdin l'interessant viarany dels castells de set i mig.

I així, amb disparitat de sensacions (els uns molt bé, els altres bé, els últims regular), cada colla ha enfilat el seu camí, tot delint-se per assolir els cims dels seus horitzons, cadascuna segons la seva alçada: nou, vuit, set i mig.

Castellers de Barcelona: 2de8f, 4de8ac, 3de8, Pde6c
Castellers de la Vila de Gràcia: 4de7, 4de7a, 5de7, Pde5
Castellers d'Esplugues: 3de7, i5de7, 2de6, 4de7, 2Pde4

Diada al Clot

Repreníem aquest matí les diades castelleres. Actuàvem al Clot, i això d'anar al clot, els que sapigueu una mica de català, ja sabeu què sol voler dir. Per arribar al Clot cal passar per les Glòries, que és un dels bunyols més horribles que es poden trobar anant pel món. És una llàstima que la plaça que ha de remembrar les Glòries Catalanes, que foren diverses i variades fa alguns segles —parlant-ne només de les militars—, sigui una plaça travessada per una mena d'autopista i voltada de paradetes de segona mà agitanades. Anar al clot sol ser una cosa trista.

Però el barri del Clot potser té aquella cosa de barri popular i, segons com, és acollidor. A la plaça de Valentí Almirall, personatge conegut de tothom per ser el fundador del catalanisme, actuàvem amb els Castellers de Barcelona i els de la Vila de Gràcia. Tard, ha començat la gresca. Nosaltres érem els tercers en l'ordre. Hem seguit el programa anunciat, malgrat tot. I aquest malgrat és, d'una banda, una pinya per no massa alegries, i d'una altra unes setmanes d'assaigs no gaire agraïdes. El meu cap, amb un trau grapat, no va poder presenciar sinó el darrer assaig d'aquests dies, el de divendres, i cal dir que va anar força bé. Però segons m'informen, la resta havien patit una gran deserció de camises. Aquests dos malgrats podien suposar alguna cosa, però no han suposat gaire res, i hem seguit el programa anunciat.

Hem començat amb un 3de7 del tot apamat sense cap mena d'ensurt i sense cap mena de res. Era un 3de7 perfecte, i era el passaport pel 5de7 a segona ronda, que hem tirat al primer peu. Ha pujat de puta mare, millor de moment que el del Baix, amb molt poc bellugueig. Amb dosos col·locats al tres, i enfilant-s'hi acotxador i enxaneta, el pis de quarts del tres ha saltat pels aires. Per què? Els castellers d'Esplugues ens miràvem embarbesclats, que diria Llull, o perplexos, que dirien els sociòlegs actuals, i cercàvem respostes fins de sota les llambordes. L'explicació és que els quarts de la plena i la buida del tres, en passar l'acotxadora, s'han obert entre ells, han perdut de sobte la posició i han caigut amb la resta del castell. Però jo no en tinc ni idea perquè quan he mirat cap amunt tot era oli en un llum, i quan he tornat a mirar veia ploure barrufets.

D'aquesta manera, a repetició hem aixecat un 2de6 que ha estat molt mal lligat i que feia patir i que ha calgut suar perquè no s'ensorrés com un castell de cartes. Per la part que em toca, la pinya ha lligat molt malament els segons i el tronc s'ha entregirat moltíssim.

Amb el segon castell al sac ha sonat per la plaça que provaríem el 4de7. Confesso que jo no les tenia totes i que m'ha sorprès que es provés després de la caiguda i de com havia anat la torre. El 4 ha pujat també a la primera i també ha calgut lluitar-lo moltíssim. Potser la pinya avui no tenia el seu dia, però l'encaix amb segons també ha estat pèssim i jo patia que no ens els fotéssim pel cap. La descarregada ha estat molt dificultosa tot i que a terços la cosa estava molt millor que a segons. El tronc, molt bregat, ha resolt qualsevol problema de pinya.

En fi, reflexionant en la diada, veia que ha estat atípica perquè hem tornat a caure després de més d'una temporada, i perquè hem provat el tres i el quatre, sobretot el quatre, després d'una caiguda, i a més ha estat molt esquerp, com feia temps que no el vèiem. Ha estat bé que la colla hagi provat el 5de7 perquè el tronc hi era, tot i que anéssim una mica limitats de camises a assaig i a plaça. També ha estat molt bé provar el 4de7 després de la llenya, i que la canalla no s'hagi espantat (o no ho sembla). Molt bé, molt bé, malgrat l'hòstia. Cal pensar que la llenya ha estat un problema puntual i que amb més concentració i implicació de tothom el podem descarregar encara la setmana vinent. I només això, ja portem 26 castells de 7 aquesta temporada, ara només hem de posar-hi la cirereta.

Actuació al Clot
Esplugues: 3de7, i5de7, 4de7, 2Pde4
Barcelona: 2de8f, 4de8a(c), 3de8, Pde6c
Vila de Gràcia: 4de7, 4de7a, 5de7, Pde5