21 de desembre 2008

Pertorbar el lloc

Ahir era també el sopar de Nadal de la Colla. Apunto només quatre coses per si mai vull saber com va anar això.

Com a primera novetat, va tornar-se a fer al local. Finalment no érem tants com semblava i hi vem capiguer bé. El sopar el feia l'equip de cuineres i cuiners (uf, se m'encomana...) més o menys habitual: sopa de galets i carn d'olla i carn amb salsa amb bolets i vi i torrons i cava.

Com a segona novetat, no ha haver-hi revista. Està coent-se però ja veurem quan l'acabem i qui la porta a imprimir. Hi van haver pesquises per saber qui n'era el responsable. Jo crec que és cosa del Paco, que ha estat liat amb altres coses i ha passat d'aquest tema. Si no podia, m'ho hauria d'haver dit abans. Ningú no l'obligava a comprometre's.

Amb tot, el Rai va portar el DVD per tothom amb vídeos i fotos de la millor temporada de la història. El vem veure i en acabat (una mitja hora) van començar, si més no per part meva, els rius d'alcohol.

La festeta com sempre força bé. Bon ambient, la música tan insofrible com sempre... Al meu tercer gintònic vaig notar una explosió al meu estómac. No sé què em van fer, però allò no era ginebra. Em va sentar fatal i vaig anar a vomitar. Vaig mirar de redreçar-me, però ja eren quarts de quatre i, anant encara força sobri, vaig pujar a la bici i me'n vaig entornar.

Potser ahir estava de bon humor i tot; allò de sentir-se més o menys bé al lloc.

En arribar a l'indret
dels roures i dels cedres, la vellúria
dels quals fa remuntar-nos als besavis,
se m'han tornat molt insignificants
totes les coses, tots els passos fets
fora d'aquí, l'insensat afanyar-se
per caminar. Vers on? Només importa
no moure's,
trobar el lloc. (JV)

I apa.

19 de desembre 2008

Rankings universitaris

Hi ha un corrent d'opinió subterrani que ha emergit i que pregunta sobre la dificultat real dels castells per valorar-los correctament en un rànking al més ajustat possible a l'experiència a plaça. Són els universitaris. Sempre s'han cregut molt importants, això ja ho sabem. Algunes generacions creuen que van canviar alguna cosa, i tota la resta madura i s'adona que mai no canviaran res. Els de la Transició, per exemple, deuen creure que van ajudar a portar la democràcia. Els del franquisme, que van contribuir a mantenir viva la flama de la cultura catalana. I així anem fent.

En aquest món de mones, els universitaris fan tant d'enrenou com poden. El meu primer any va ser el de les mobilitzacions contra la guerra de l'Iraq. Va ser molt divertit, va ser allò de les acampades a Francesc Macià i tota la pesca. Les mobilitzacions s'han anat succeint en el temps i els darrers anys ha monopolitzat les demandes estudiantils tot el que fa referència a Bolonya. Visca.

Doncs de la mateixa manera, hi ha una colla en l'àmbit universitari, i que va de verd, que sempre s'ha caracteritzat per aquesta il·luminació de llumenera. Ara, pel que sembla, i amb algun membre d'alguna altra colla, lideren la creació d'un nou rànking casteller que valori com cal els castells universitaris. Així, si a Arreplegats costa més el 4de7 que el 3de7, caldria valorar el primer més que el segon. I si pel 5de7 cal més canalla, que és sempre molt més gran, caldria gairebé valorar-lo més que el 2de7f, que en diuen. Tot plegat moltes incongruències, una rere l'altra, que em treuen de polleguera.

Així, es veuen amb cor de puntuar castells de 5 i de reconsiderar tots els castells, un per un. D'aquesta manera ja han fet un rànking que no serveix de res perquè tothom sap l'estat de les colles sense que ens ho hagi de mostrar cap classificació.

Un rànking és una cosa orientativa de l'estat relatiu d'una colla respecte a ella mateixa i les altres que l'envolten. Quan només hi han 5 colles, i només 2 o 3 poden fer castells de 6 amb una certa regularitat, llavors no veig quin sentit té, això. Però tot sigui per la dèria de classificar i veure's al capdamunt de tot.

A totes les incongruències del rànking universitari caldria afegir-ne les de tots els rànkings en general, que com tothom sap són arbitraris i només serveixen de referència relativa, com ja hem dit.

Finalment, els castells universitaris eren una cosa per passar l'estona. Els que han anat a la uni ja saben que no tot són classes. Vet aquí la seva raó de ser. Aquesta tendència competitiva i tan autoexigent fa que aquest món sigui més maco de veure, però fa que deixi de tenir el sentit que tenia abans. En fi, ara semblen una colla normal amb alguna peculiaritat. Trobo que s'està arreplegatitzant massa això. Els imbècils dels verds estan aconseguint estendre la seva filosofia aberrant provilafranquina a totes les universitats. Ara per ara, els únics que els poden seguir a molta distància són els Ganàpies. I Ganàpies està caient en el seu joc i carreguen Pde5 sempre que poden. Em sembla de puta mare, però això a mi no em motiva gens.

De fet no sé ni per què dic això, perquè aquest any no he trepitjat Ganàpies encara, només per la seva diada. Ja sóc un ganapiot...

12 de desembre 2008

Diada de Ganàpies d'hivern 2008

Sempre escric les diades de Ganàpies amb una ressaca còsmica, còmica, cosmològica, cosmogònica i conyològica. Em fan pudor els peus i encara sento el fred d'ahir. Quin dia i quina nit, ahir! Un fred còsmic, també. I apa, fins aquí la chronica meteorologica.

Escric la chronica per poder fer la revista de primavera de Ganàpies, que sinó no me'n recordo, i és una putada omplir el forat. Però de fet no la recordo ni tan sols ara. Quina putada!

I això, el matí era fred i jo vaig estar voltant per la meva lluminosa facultat ocupada. La facultat de Lletres és un búnker afrós o un castell-presó, amb ses torres emmerletades, els fossats, els carcellers, la torre de l'homenatge i tal i tal. Als menjadors públics vaig sostindre cultes converses universitàries sobre Llull i altres temes que no comprendríeu mai, pobre plebs ignara. Vaig abandonar-los per junyir-me als grans castellers Ganàpies de la U.A.B. En jo arribar tard, ja estaven carregant el 2de6, castell que és «punta» de llança nostre, puix que pocs n'hem fet i, fet i fet, l'any passat el vem tornar a descarregar després de molts anys (de fet, donc per suposat que l'havíem descarregat abans, però per a mi aquell va ser el primer).

Aquest 2de6 va anar força bé tot i que no me'l vaig mirar massa perquè vaig anar a saludar uns companys de carrera que passaven. El 2de6 va estar bé, per tant, diguem-ne. I vem tirar el 5de6 tot seguit, que va ser bufar i fer ampolles. Dèiem: «Ai carai, com ha canviat la colla, que ara hom fa el 5de6 per descansar, i fa poc era el millor castell que teníem!». Segurament tenien raó, perquè el 5de6 va anar bé tot i que estava quadrat amb el cul i la pinya, com és habitual, en no haver-lo assajat, no el lligava massa com cal.

A tercera ronda vem intentar un 3de6 net perquè el 3de7, que era l'objectiu principal, no s'havia pogut preparar massa bé i a més havia caigut en un assaig. I no érem prous per fer-lo. Així que Hom va decidir-se pel 3de6 net, que alguns arreplegats, com els vells rondinaires, bescantaven amb allò que «no s'assaja a plaça, cagonredéuhòstiaputa». El 3de6 es va haver de desmuntar amb l'acotxadora col·locada perquè qui el tirava ensumava perill imminent de llenya. Jo també me l'ensumava, val a dir-ho. Diuen els que més en saben que segurament s'hagués pogut carregar, però que llavors hagués petat indefectiblement.

Així a repetició fou el torn del 3de6a, un castell que ara no valoraré, però que també va anar comme ci comme ça. I a pilars, amb el sol que ja s'amagava, vam descarregar el primer pilar de cinc de la història ganàpia, cosa que està molt de puta mare. El pilar no sé com va anar perquè no el veia, però sembla que es va haver de lluitar molt a segons i terços. Cosa lògica i que és gairebé com no dir res. Doncs això.

Llavors, després dels pilars novatus, que no van caure, i d'alguna altra collonada, la gent va enfilar vers l'àpat preparat per la Junta. Jo vaig visitar la biblioteca perquè tanta estona allunyat del conreu de l'intel·lecte m'avorria. Llegia en versió original Maupassant, perquè jo sóc així de savi. I tot i que estava molt atrapat per la lectura, mitja hora després vaig sortir-ne i, amb la bici, vaig pedalar fins el lloc on dinaven, que ja era de nit i més aviat semblava un sopar (eren tres quarts de sis, ja havien acabat, ara només feien gresca i tal).

Al lloc tradicional de les festes ganàpies, al clot al rierol, la cosa va avançar com és costum. En començar en Jaume Barri l'ambient es va escalfar força. Les ampolles es buidaven a gran velocitat, però era un goig tant d'alcohol tan a mà. Va ser el moment en què vaig barrejar cervesa, kali, aigua de València i un cubata que vaig (t)robar. Per això tinc ara aquest mal de cap insuportable. Llavors, en un d'aquells moments, van portar La Revista, que es pot descarregar des d'aquí: http://www.cargolins.org/revistes. És la revista 27. Ha quedat, malgrat tot, força bé.

I va engegar la gimcana i com que jo començava a estar borratxo vaig fer cap el tren. A casa vaig seguir emborratxant-me molt i vaig fumar petes i vaig acabar fet una coca. I avui tinc aquesta ressaca escandalosa que, en tot cas, ja em va passant. Quina putada!

02 de desembre 2008

VIII. Excursió: tots dos tornen

Si l'hora del Manhattan portaven els cossos a l'enllaçada, un parell d'hores més tard els llavis encara calents s'obrien a la cançó embriaga. S'embafaven de la tonada de l'orgue mut: la ranera i el panteix de l'orgue mut, l'orquestra silenciosa i els tolls de sang, la calitja tan serena, els edificis tan grisos, la pista tan d'aterratge i els cadàvers de la batalla campal a les palpentes com zombies. Si havien començant rondinant, i al Manhattan havien esclatat d'efusivitat, ara la ranera silenciosa els aclaparava en un raconet ombriu de Gualdors.

I ara vet-los aquí tots dos en la fosca solitud de Gualdors, amb aquell sentiment inefable que els torna a unir en comunió d'esperit, després que la matèria l'hagués trencada. Tots dos, enderiats en la seva cabòria, sols enmig les multituds, il·luminats per un llum damunt l'assortit dels licors, que els cobria d'un halo sacrosant i que projectava al terra una sola ombra d'ells dos.

Sembla com si ara Gualdors s'hagués purificat en la serenor del crepuscle, i sembla que el panteix espiritual embolcalli tots dos com a pare i fill: ara, en aquest cau de merda i porqueria, tot és net, pur, car, cast, colt, perquè sembla que ara hom ha bastit la seva caverna particular, en què els fantasmes ja no assetgen, en què el fill, benamat, ha estat immolat per l'Ideal absolut, absolutament abstracte, abstrusament fútil. Sota les clarors, més enllà de les llums enlluernadores, enllà de la nostra retòrica buida, les larves reals ens rosseguen els budells, els ulls, ens fan anorcs i ens copen el ses. Gualdors acollidor, Collserola enjardinada, i les petites cases disperses que agombolades pel Dret Romà van encenen llums pàl·lids. Urbs, ceps, orbs, plebs, pugeu a casa vostra, enceneu un llum —que la noia encèn—, resteu un moment al portal i contempleu la beatitud del paisatge, reposeu i mengeu herba, espereu nit closa, que us acaroni el pleniluni i que la vostra ombra sola es retalli a la paret, d'esma apropeu-vos-hi i, extraient la ploma de gran fol·liculari de la vostra butxaca, de tal guisa armada la vostra mà, clandestinament i amb delectança pausada inscriviu, a la paret:

«Aquí rau l'amistat perfecta»


Ara l'home s'ha girat. Ha mirat per la finestra i ha vist el rierol de la canonada desaiguant camí avall, pampalluguejant per la lluna. I en obrir la porta del lavabo i retornar a Gualdors, l'orgue mut ha saltat pels aires o s'ha fos i ha esdevingut teranyina que els retindrà tots dos dins aquell antre.