«Ara encara podem tornar enrere: però si travessem aquest petit pont, tot s'haurà de decidir amb les armes!»
Aquesta frase és de «El diví Juli», de Suetoni; és el que se suposa que va pronunciar Juli Cèsar abans de creuar el Rubicó i començar la guerra civil. Un cop a l'altra riba, va dir allò de «ala iacta est», molt més conegut per tothom.
I aquesta frase em ballava pel cap quan vem travessar un pont de vianants sobre les vies del tren per Cornellà, amb la intenció d'anar seguint la riba del nostre Rubicó, el Llobregat, fins Martorell. Eren vora les nou del matí i érem cinc expedicionaris: tres arreplegats, tres castellers d'Esplugues i un ganàpia, perquè dels tres arreplegats una és d'Esplugues, i perquè un d'Esplugues és també Ganàpia.
Els auguris no eren pas bons ja d'entrada, puix que baixant la carretera de Cornellà un de la comitiva va caure de la bici sense fer-se gaire mal. Però va caure. La riba del Llobregat a l'alçada de Sant Boi era un bassiot pudent i escumós. Unes obres ens tallaren el camí, i el nostre corifeu exclamà: «Hem de travessar el riu per aquí: per aquesta mena de pontet fangós de fusta». L'altra riba era tallada, i vem haver de girar cua i obrir unes tanques d'obres per poder seguir el camí, que s'estenia entre grues i excavadores i runes i deixalles, i l'autopista a una banda i fàbriques a una altra.
Vora Sant Vicenç dels Horts les noves vies del TGV —que no va tan ràpid com diuen— van tornar a desorientar el guia, i vem entomar un camí que ell desconeixia que ens va dur entre vies de tren i un polígon industrial horrible, un núvol de fums i un abocador de residus; i la pedrera de Molins que s'havia cruspit mitja muntanya, que ens sotjava. I era impactant contemplar davant meu quatre frikis en culots i casc pedalant per un camí de grava movedissa, amb les fàbriques monstruoses a un costat i un tren de mercaderies estrambòtic per un altre, una imatge com futurista o de ciència ficció.
Havent-nos barallat amb uns obrers —allí també feien obres—, i havent jo buidat els budells, que tenia cagarrines, vem tornar a girar cua i vem retrobar el nostre camí, que tornava a obrir-se pas entre aigües fecals i pics i pales. Vem fer molta via, però a l'alçada de Martorell noves obres van barrar-nos el camí, i uns altres obrers ens van informar que havíem d'escalar la muntanya amb la bici a l'espatlla si volíem arribar algun dia a Martorell. I així ho vem haver de fer.
Si més no, el descens al poble va ser per pistes forestals ben arbrades. Vem creuar el Pont del Diable i ja vem enfilar per la carretera fins a Vilafranca. Abans, a Gelida, vem parar a esmorzar: ja era la una. Fins a Sant Sadurní hi havien onze kilòmetres, i fins a Vilafranca si fa no fa el mateix. Pel camí de Vila les cames ja no responien, a mi em tremolaven i els bessons amenaçaven d'enrampar-se; el quàdriceps de l'esquerra, a l'alçada del genoll, encara el tinc sobrecarregat, però vaig posar-me primer del grupet de tres que encapçalàvem la comitiva per tallar l'aire —perquè s'havia destapat la capsa dels vents violents— però van cridar-me per radera: «Josep, no podem més, aturem-nos a la benzinera!», una llàstima perquè només restaven cinc kilòmetres per arribar triomfants a Roma.
I això és tot el que havia de dir sobre això. M'hagués agradat escriure-ho millor, però no sabia com fer-ho.
