En sa devoció immensa, el bon ermità cercava com servir mills déus tostemps, per què, raonablement, cercava noresmenys formes de millor conservar les tonyines aitan evangelitzadores, per què tantost aplegava en un indret tantost departia en un altre, per ço com trobés l'art de millor conservar les tonyines. Enaixí, s'esdevingué que un jorn l'ermità davallà a la drecera qui mena a Barcinona, on gran re de gents hi transita amb gran meravella de tràfec.
Com l'ermità era sota un roure, pipant pols de gírgola al·lucinògena, comunicant-se amb tota la cort celestial, veié passar una professó en honor a Pere Crisòlech, cell qui molt bé garla, disert. En la corrua l'ermità atalaià una fembra qui seguia la professó, la qual era tota ornada d'aur i d'argent e de pedres precioses, e sa cara lluïa enaixí de les colors que s'havia posades, com lluen les imatges en les quals hom ha posat vernís. L'ermità, obcecat, eixorbat, obnubilat, contorbat, quaix atorrollat, corgelat, sollevà's, alçurà's, aixecà's en gran fellonia e, interposant-se davant la dona repintada, que paria pintura cubista, agenollà's a la dona, e féu semblant que la volgués adorar, i digué que era ídola, per què agenollava's a ella, malgrat que els porcs pudents qui campen per munts i muntanyes no són tan sutzes com ella.
La dona contemplà la llum tot d'un cop, i il·luminada tan sobtadament, es tolgué les arracades, fent-se sang en les orelles, i altres pedreries, i rabejà la cara en un toll del marge del camí, ple de fang, i s'arrencà pèls del cap i s'esquinçà les robes, i vestí roba de sac per la gran honta que la damnava, i tot corrent al davant de la professó gità pedres a la imatge d'aur i rics brocats de Pere Crisòlech, i muntà a la carrossa i llevà la pedreria del crucifici de Jesucrist, trencant-lo i especejant-lo, per ço com aquelles gents adoraven ídol, puix que les imatges planes són pus covinables que les embotides, i imatges entallades qui són sobre altars i professons són semblants a ídoles.
Mes aquelles gents prengueren la dona i la lapidaren, car no eren capaços de llucar per quins set sous aquella folla enfangada i plena de nafres es fotia cops de cap contra la creu, i la lligaren a un pal i la lapidaren, i morí de sant martiri, per què el bon ermità se sentí tan ben pagat i en pregon rigolatge i jausia i extrema gaubança, que anà a pipar una mica més de gírgola al·lucinògena sota el roure, per comunicar-se amb els déus.
29 de juliol 2008
28 de juliol 2008
X. D'aflicció i l'Ermità
L'ermità, oblidat de l'afer del boch, vagarejà sens rumb per la vall, contemplant Déu tota hora, en les fontanes, en els cedres, qui brosten llurs branques novelles prenent com a base les antigues, puix que no obliden mai llur memòria, car és divinal virtut haver memòria i membrar com servir mills déus. Puix atrobà sota un cedre un manoll de gírgoles beneites, com entengué la remor esmortuïda de dos pelegrins qui davallaven de Montserrat. Tost corregué vers els pelegrins i dix-los:
—Oh pelegrins, què contrastau ambdós ací que us detura i no anau a prehicar lo Mot de Déus, qui és pus gran i excels i ha major glòria que àls en tot aqueix segle ni en l'altre; i on és que anau, ni d'on és que veniu, ni vullau una pipada de ma pols de gírgola celestial?
Molt se meravellaren ambdós los pelegrins que un foll esperrucat bavallós pogués embastar dues frases seguides, i puix contestaren que contrastaven quin camí emprendre, car l'un menava dreturer a un bordell luxuriós i fort lasciu on volien romandre una nit per... predicar fins al fons del pecat, mes era un camí rost i eixorc sense fontanes ni cap herbei que manugar. L'altre camí era planer i gemat mes només duia a la ciutat de Martorell, vella vila del curs jussà del Llobregós. I l'un pelegrí advocava per endinsar-se en les fosques cambres dels bordells i satisfer la missió divinal allí on més se convenia, mentre que l'altre preferia perdre un parell de dies, predicar igual, i no exposar-se a fred ni set ni fam ni estimbades per rosts.
En oir aitals mots dels pelegrins, molt s'enfelloní el bon ermità i prengué una tonyina amb què atonyinà els pelegrins, i encontinent atonyinà novament els pelegrins, i enaixí donà colps de tonyina als pelegrins diversos colps tro que la tonyina es trencà i la cara dels pelegrins noresmenys. E aprés dix ço:
—És gros pecat témer sostenir fam, set, mort, per predicar el Mot de Déu, car si Jesuschrist no temé fam, set, mort, per ço que ens salvàs, quant, donchs, null home no és excusat a sostenir fam, set, mort, per honrar i predicar el Mot de Déu! Anau, donchs, al bordell per eixa drecera, i no temau, puix que Déu premia aquells qui el saben servir segons l'exempli de Jesuschrist, qui és un i és tres amb Déu i l'Esperit Sant, i tota la pesca de la Trinitat. Salut!
Els pelegrins fugiren corrents d'aquell foll perillós per la via del bordell, la qual via era rosta i eixorca, i com hagueren pressa per davallar al poble per ço com poguessin aplegar-hi abans de vespres, i eren fortment nafrats a la cara, l'un relliscà i aferrà's a son company, estimbant-se ambdós per un avenc, on moriren de dolorosa mort al cap de tres jorns, sens haver pogut reposar llurs ànimes al bordell, gràcies al bon exemple de l'Ermità, qui aprés de quatre anys tornà a donar senyals de vida.
—Oh pelegrins, què contrastau ambdós ací que us detura i no anau a prehicar lo Mot de Déus, qui és pus gran i excels i ha major glòria que àls en tot aqueix segle ni en l'altre; i on és que anau, ni d'on és que veniu, ni vullau una pipada de ma pols de gírgola celestial?
Molt se meravellaren ambdós los pelegrins que un foll esperrucat bavallós pogués embastar dues frases seguides, i puix contestaren que contrastaven quin camí emprendre, car l'un menava dreturer a un bordell luxuriós i fort lasciu on volien romandre una nit per... predicar fins al fons del pecat, mes era un camí rost i eixorc sense fontanes ni cap herbei que manugar. L'altre camí era planer i gemat mes només duia a la ciutat de Martorell, vella vila del curs jussà del Llobregós. I l'un pelegrí advocava per endinsar-se en les fosques cambres dels bordells i satisfer la missió divinal allí on més se convenia, mentre que l'altre preferia perdre un parell de dies, predicar igual, i no exposar-se a fred ni set ni fam ni estimbades per rosts.
En oir aitals mots dels pelegrins, molt s'enfelloní el bon ermità i prengué una tonyina amb què atonyinà els pelegrins, i encontinent atonyinà novament els pelegrins, i enaixí donà colps de tonyina als pelegrins diversos colps tro que la tonyina es trencà i la cara dels pelegrins noresmenys. E aprés dix ço:
—És gros pecat témer sostenir fam, set, mort, per predicar el Mot de Déu, car si Jesuschrist no temé fam, set, mort, per ço que ens salvàs, quant, donchs, null home no és excusat a sostenir fam, set, mort, per honrar i predicar el Mot de Déu! Anau, donchs, al bordell per eixa drecera, i no temau, puix que Déu premia aquells qui el saben servir segons l'exempli de Jesuschrist, qui és un i és tres amb Déu i l'Esperit Sant, i tota la pesca de la Trinitat. Salut!
Els pelegrins fugiren corrents d'aquell foll perillós per la via del bordell, la qual via era rosta i eixorca, i com hagueren pressa per davallar al poble per ço com poguessin aplegar-hi abans de vespres, i eren fortment nafrats a la cara, l'un relliscà i aferrà's a son company, estimbant-se ambdós per un avenc, on moriren de dolorosa mort al cap de tres jorns, sens haver pogut reposar llurs ànimes al bordell, gràcies al bon exemple de l'Ermità, qui aprés de quatre anys tornà a donar senyals de vida.
21 de juliol 2008
Diada del Gall 2008
Avui el dia és núvol, ahir al matí ja va començar. Ens va alleugerir lleugerament el bat de migdia i cap a les cinc el sol només s'endevinava rere el tel de núvols. Avui és un dia gris... però ahir va ser espletant.
En resum, al matí els Castellers de Vilafranca van fer llenya per tot un hivern a Mataró. Els Capgrossos van descarregar la tripleta màgica de forma molt emotiva; capaços de suar els castells de 9 gairebé com la Vella, segueixen la progressió que van aturar fa un parell d'anys pel tema Mariona. Ahir encara donaven gràcies al cel i hi llençaven petons. Els verds, com sempre, estirant més el braç que la màniga, tenien intenció de fer l'impossible amb soques alienes sota el seu folre; i tot i la seva experiència en aquest camp, no els hi va sortir bé i només van carregar el 3de9f. Llàstima pel plaer estètic perdut, però per la resta no cur pas.
I a la tarda hi havia la diada del Gall, que abans mig-coincidia amb la Festa Major (que s'esqueia per Santa Magdalena, que és demà), i que ara representa l'actuació més forta de la primera part de la temporada abans del descans d'istiu. I enguany ha estat així, també.
No se'n pot dir gaire res. Hem començat en aquesta ocasió pel 4de7, que ha servit per estrenar canalla, cosa que l'ha alentit i ha fet que s'anés desarranjant una mica de mica en mica. Però res de preocupant, llevat d'un baix que xisclava i gairebé somicava perquè el segon li enfonsava una clavícula.A segona ronda el 3de7, que també ha pujat tremoladís i en passar l'enxaneta ha clavat una fuetada a segons que ha desfermat algun crit, però s'ha recuperat i tot ha anat bé. Per acabar la tripleta, 5de6 que a la foto sembla una mica desmanegat. I apa, a pilars per fi hem provat el de 5. Després de setmanes d'assaig i de tenir-ne gairebé dos de diferents a disposició del cap de colla, s'ha triat el que oferia més garanties i, just un any més tard del darrer que vem portar a plaça —i que quedà carregat—, l'hem plantat amb decisió i tal i tal i ha pujat esplèndid, segur, ferm, lluminós i etcètera. Oh, cargolins cridant, saltant i plorant i abraçant-se i petonejant-se! Oh, Cargolins, per fi una colla normal. El pilar no sembla una excepció, com els dos darrers (un per temporada, el darrer descarregat a l'última diada de la segona temporada de la Sílvia). Sembla que si no falla el tronc el podem anar tirant arreu on anem, més o menys com fem amb el tres i el quatre de set. Bé, és el que m'agrada pensar.
I pel que fa a fer el pas —castells de set i mig— jo espero també a Festa Major. Perquè era evident que ahir no podia ser. De moment estic molt content del meu segon pilar de cinc descarregat en 5 temporades que porto a la colla. Un balanç fluixet. Sembla que el millorarem aviat.
Diada del Gall 2008
Esplugues: Pde4, 4de7, 3de7, 5de6, Pde5, Pde4
Figueres: Pde4, 4de6, 3de6, 2de6, Pde4
En resum, al matí els Castellers de Vilafranca van fer llenya per tot un hivern a Mataró. Els Capgrossos van descarregar la tripleta màgica de forma molt emotiva; capaços de suar els castells de 9 gairebé com la Vella, segueixen la progressió que van aturar fa un parell d'anys pel tema Mariona. Ahir encara donaven gràcies al cel i hi llençaven petons. Els verds, com sempre, estirant més el braç que la màniga, tenien intenció de fer l'impossible amb soques alienes sota el seu folre; i tot i la seva experiència en aquest camp, no els hi va sortir bé i només van carregar el 3de9f. Llàstima pel plaer estètic perdut, però per la resta no cur pas.
I a la tarda hi havia la diada del Gall, que abans mig-coincidia amb la Festa Major (que s'esqueia per Santa Magdalena, que és demà), i que ara representa l'actuació més forta de la primera part de la temporada abans del descans d'istiu. I enguany ha estat així, també.
No se'n pot dir gaire res. Hem començat en aquesta ocasió pel 4de7, que ha servit per estrenar canalla, cosa que l'ha alentit i ha fet que s'anés desarranjant una mica de mica en mica. Però res de preocupant, llevat d'un baix que xisclava i gairebé somicava perquè el segon li enfonsava una clavícula.A segona ronda el 3de7, que també ha pujat tremoladís i en passar l'enxaneta ha clavat una fuetada a segons que ha desfermat algun crit, però s'ha recuperat i tot ha anat bé. Per acabar la tripleta, 5de6 que a la foto sembla una mica desmanegat. I apa, a pilars per fi hem provat el de 5. Després de setmanes d'assaig i de tenir-ne gairebé dos de diferents a disposició del cap de colla, s'ha triat el que oferia més garanties i, just un any més tard del darrer que vem portar a plaça —i que quedà carregat—, l'hem plantat amb decisió i tal i tal i ha pujat esplèndid, segur, ferm, lluminós i etcètera. Oh, cargolins cridant, saltant i plorant i abraçant-se i petonejant-se! Oh, Cargolins, per fi una colla normal. El pilar no sembla una excepció, com els dos darrers (un per temporada, el darrer descarregat a l'última diada de la segona temporada de la Sílvia). Sembla que si no falla el tronc el podem anar tirant arreu on anem, més o menys com fem amb el tres i el quatre de set. Bé, és el que m'agrada pensar.
I pel que fa a fer el pas —castells de set i mig— jo espero també a Festa Major. Perquè era evident que ahir no podia ser. De moment estic molt content del meu segon pilar de cinc descarregat en 5 temporades que porto a la colla. Un balanç fluixet. Sembla que el millorarem aviat.
Diada del Gall 2008
Esplugues: Pde4, 4de7, 3de7, 5de6, Pde5, Pde4
Figueres: Pde4, 4de6, 3de6, 2de6, Pde4
16 de juliol 2008
Fer la passa...
Em trobava confegint les estadístiques de la temporada. M'he sorprès molt. Sabia que anàvem bé, però així i tot m'he sorprès. Evidentment toquem sostre, no podem seguir així i hem de fer la famosa passa. No pot ser que, amb aquests registres, acabem fent el que hem fet sempre. Seria una decepció tan gran! En fer el que sigui, cerco autosatisfacció, una mena d'hedonisme utilitari que només passa comptes amb mi mateix. I malgrat el component egoista fonamental, és il·lús mirar de convènce's que es pot sobreviure sense l'admiració o aprovació dels qui t'envolten. Cal, per un bon equilibri mental, que et donguin els copets a l'espatlla i et diguin que ho has fet de puta mare almenys una vegada a la vida. Suposo que el que alimenta l'amor és la xupada de polla recíproca entre la parella: quan s'acaba la passió (si és que s'acaba), és imprescindible la crossa per poder caminar. Per tot això, confegint les estadístiques, m'he alegrat tant; es tracta de la millor temporada de la Colla. Els castells van bé, els assaigs força bé. Fins i tot torna a funcionar la web a ple rendiment. Només manca fer la darrera passa. Sembla que hi ha la voluntat de deixar de fer el pena pel món casteller. De fet, ja fa un parell o tres d'anys que hem començat a deixar de fer-lo. Ara ja no fa vergonya anar per les places, però potser el que voldríem és, a més a més, anar-hi amb l'orgull del qui sap que s'ha fet gran, vol comportar-se com una persona gran i sap que tot depèn només d'ell mateix. De ben segur, aquest diumenge no farem el que jo hagués volgut —tampoc no cal precipitar-se. Però en fi, el setembre ens espera per fer la verema.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)