20 de desembre 2009
Sopar de Nadal
Celebrat el sisè títol del Barça vaig aixecar el vol vers el sopar de Nadal de castells. Ja havien començat a sopar perquè certament vaig arribar força més tard de l'assenyalat. Vem estar xerrant sobre coses més o menys intranscendents, i el sopar enguany se'm va fer curt. Tot i la meva tendència a enlairar-me a mons arcans mitjançant la introspecció existencial, que tot sovint em suspèn la mirada vers ignots racons de l'univers, vaig trobar-m'hi força còmode en general tota la nit, llevat de l'atac furibund de la Gemma que em va fer brandar la barca un minut al mig de l'oceà. Vaig anar surant per aquell mar d'alcohol i música estrident una mica a la deriva, encallant-me i arrecerant-me de tant en tant en algun port que em semblava bo. Vem parlar força estona de castells i vaig veure dues vessants diferents però molt comunicades de l'assumpte, tot i que jo segueixo pensant exactament el mateix. El debat també doble sobre els Arreplegats a Esplugues va ser alhora interessant, fins que la Gemma me'l va enfonsar. Jo de tota manera ja començava a enfonsar-me també en el mar d'alcohol. Vaig fer un parell de cubates més i vaig suposar que era el moment de marxar. Era d'hora, encara podia enraonar bé i assabentar-me de les coses, però vaig rebutjar l'opció que se m'oferia de perdre novament la consciència i vaig abandonar la barra lliure. Com deia, ha estat un molt bon any casteller, i volia acabar-lo íntegrament. Ara potser només falta que... moltes coses. Però almenys fins que vaig marxar vaig estar còmode.
18 de desembre 2009
Festa de Biologia UB, 2009
Per no perdre el costum, malgrat que tinc els dits glaçats, escriuré una mena de crònica castellera del que s'esdevingué ahir a la Facultat de Biologia de la UB.Tot i la meva mandra i la rasca que hi clavava, cap a quarts d'una tocades i ben tocades vaig baixar de l'Autònoma arcàdica a la UB claustrofòbica vers la dessusdita facultat. Arribí amb més de mitja hora de retard, mes hom sap que aquestes coses sempre van lentes, car l'hora d'inici real és sempre almenys mitja hora més tard de l'oficial, i en aquest cas va engegar l'actuació només tres quarts d'hora tard, és a dir, va ser puntual.
Els Arreplegats començaven els primers i, nosaltres, els últims perquè sempre ens falta gent per arribar. D'aquesta manera vem tirar primer un 3de6 que va anar tremoladís però sense gaires problemes més enllà dels habituals en Ganàpies; tanmateix, segurament degut al fred, l'enxaneta, que no és l'«oficial», va relliscar a terços a punt de pujar a dosos. El tronc va resistir la sacsejada i el cap de colla va manar a l'enxaneta que tornés a pujar, però en ser un altre cop a terços per pujar a dosos la va fer baixar perquè el castell ja havia exhaurit la corda i era a punt de l'ensulsiada.
En repetició ens van canviar l'enxaneta per una de molt més experimentada, i qui sap si per això o per naps o per cols es va descarregar sense més històries. Jo crec que la primera enxaneta, l'Eva, l'hagués pogut fer sense problemes, però que més valia assegurar al màxim el segon intent.
A segona ronda provàvem el 2de6, que la setmana passada havíem descarregat a l'Autònoma després d'una llenya espectacular. Aquest cop ha anat molt bé i cap problema a subratllar. Val a dir que el que aquí és «cap problema» a Esplugues són milers de collonadetes i de discussions sobre el peu d'un terç o la lentitud d'un acotxador. El que aquí són flors i violes allí són turments de l'infern.
Per cloure rondes hem dut a plaça un quatre de sis net, prova del 4de7 que no ha pogut ser aquesta tardor/hivern. El quatre s'ha alçat més o menys bé tot i que s'ha anat tancat progressivament de quarts (o terços); en passar l'enxaneta ha perillat molt, perill que no s'ha esvaït fins que l'acotxador no era ja avall. Ah!, castells ganàpies, sempre tan interessants!
En pilars, el Pde5, que ha estat bé fins a l'aleta, però que a la davallada ha vist com l'encaix a segons no parava el moviment de la motxilla que tremolava ja de quarts, i que a fet que el terç petés endavant i que es clavés una hòstia de les que fan època. Ha estat atès uns 10 minuts a plaça pels de l'ambulància i se l'han endut i no sé encara què li ha passat.
Bé, sobre els AZU, que són els que fan castells diguem-ne grans, però sense prou pinya, tot s'ha de dir, han començat amb el 5de7, que en esguard d'altres que els he vist, aquest s'ha obert bastant al 3, però ha estat en tot moment controlat. Han seguit amb el peix gros del cove, el 3 i 4 de 7 simultanis, una bestiesa per a una colla amb no prou pinya per aquestes coses. En fi, el 3de7 ha estat preciós i s'ha carregat un pèl abans que el 4, que tremolava una mica més i perdia les mides. L'enxaneta del 3 s'ha esperat a l'aleta del 4 amb el braç aixecat; un cop feta la foto que veieu al costat, s'ha descarregat sense més incidències la baluerna, i tothom xiroi com unes males putes. A tercera ronda han fet el 4de7a, una bassa d'oli. Han rubricat l'actuació estel·lar amb el pilar de 6 amb folre, pantomima de l'alçada d'un campanar que cal anar veient regularment cada any almenys un parell de cops. Aquest pilar s'ha carregat amb un folre que bellugava molt (per manca de pinya pròpia, és de suposar) i s'ha descarregat amb batzegades importants aturades sobretot pel quart (o terç), que ha estat gloriós, perquè el pilar jo el veia a terra. En fi, només resta felicitar els verds.I les altres colles no sé què han fet. Ha estat una diada d'hivern arreplegada molt molt freda i tan llarga com és costum, amb uns Ganàpies que estan en bona forma malgrat que es matin gairebé literalment a cada actuació important, i uns AZU que no abaixen el nivell. No sé com els va anar la festa, perquè jo ja era fora, pencant com un subnormal, però no crec que m'hi hagués quedat, coneixent per experiència acumulada les festes arreplegades. I aquesta ha estat la darrera crònica castellera d'aquest 2009, que ha estat força profitós en matèria castellera.
11 de desembre 2009
Diada de Ganàpies desordenada
Diada ganàpia ahir, com sempre estranya. Molt d'alcohol i borratxera considerable a les 11 de la nit; vaig empescar-me una qualsevol excusa per no anar a la feina i en tota la setmana no he anat tampoc a classe, i tot plegat és d'una irresponsabilitat molt grossa, perquè si fa no fa més o menys em considerava un pèl responsable, però és evident que no ho sóc gens i ja veurem cap on anirem d'aquesta manera.
La diada en si tampoc no és gaire cosa de l'altre món. Pel que fa a Ganàpies, vam descarregar 5de6, 4de6a, 2de6 i vano de 5, amb un intent de torre abans del 4 amb agulla. Aquest intent va caure després de molts problemes al tronc, que sembla que ja venien de baix (segons massa oberts), que es van encomanar a terços (tremolaven molt, sobretot el del rengle fort o com es digui), que va fer que es destarotessin molt dosos, dificultant massa el pas de l'enxaneta, que quan era a punt de fer l'aleta va veure com petaven dosos en una caiguda realment lletja i que va dur una dos a comissaria... vull dir a atenció sanitària, però al final no va ser res de greu.
El segon intent, amb una dos diferent, va anar molt millor i va fer estrany que l'anterior hagués donat tants problemes d'entrada. Els altres dos castells no van suposar gaire res i es van fer sobradament. Per acabar, el vano de cinc era el primer de la història dels Ganàpies i també es va fer amb facilitat.
De les altres colles només parlar dels Arreplegats, que van fer més o menys Pde5 d'entrada (segurament els hi marxava algú del pilar), 4de7a, 3de7 i 4de7, tot molt ben parat. Fan una mica de ràbia, però a mi no és que m'importi gens, tot i que veig que als altres ganàpies (ganàpies en actiu, vaja) sí que els hi fa ràbia. Ah, ells juguen en una altra lliga, deixeu-los estar tranquils!
Després de tot això ja eren les cinc i escaig, ben bé dos quarts de sis, i jo hauria d'haver estat al tren camí de la feina... però no em trobava bé. Mentrestant vaig treure el fre de la ingesta alcohòlica (des de les dotze havia begut quatre cerveses...) però sense fer barreges, només una mica de cali, però gairebé només xibeca. Per tot plegat, per bé que força tocat, anava molt millor que altres vegades i podria, per un cop a la vida, haver-me quedat una bona estona, però no em venia gens de gust seguir tajant-me per acabar a Mundo Caníbal...
En fi, havent dinat quatre merdes, a quarts de set ben bons va actuar en Jaume Barri, que va estar a l'alçada habitual. Una representació de ganapiots de quan jo vaig entrar a la colla aquesta, i tot molt maco i lleugerament boirós. Va ploure la revista que tanmateix van enviar en la versió provisional no corregida, és a dir, amb algun error que havia esmenat. Tant se val!
En resum, necessito ordenar la meva vida. És urgent. Ahir, entre castell i castell, veia que he de resoldre-la d'una vegada, i ha de ser quan acabi aquesta carrera, no més temps enllà, és a dir d'aquí un any. Ja va sent hora que si més no tingui alguna cosa sòlida, i que ja que la meva vida no ho podrà ser mai, que penja d'un fil l'espasa de Dàmocles, doncs almenys tenir una font d'ingressos segura i constant. Que amb dues carreres acabades, per molt poc comercials que siguin, segur que trobo feina.
I això és tot el que havia de dir ara.
La diada en si tampoc no és gaire cosa de l'altre món. Pel que fa a Ganàpies, vam descarregar 5de6, 4de6a, 2de6 i vano de 5, amb un intent de torre abans del 4 amb agulla. Aquest intent va caure després de molts problemes al tronc, que sembla que ja venien de baix (segons massa oberts), que es van encomanar a terços (tremolaven molt, sobretot el del rengle fort o com es digui), que va fer que es destarotessin molt dosos, dificultant massa el pas de l'enxaneta, que quan era a punt de fer l'aleta va veure com petaven dosos en una caiguda realment lletja i que va dur una dos a comissaria... vull dir a atenció sanitària, però al final no va ser res de greu.
El segon intent, amb una dos diferent, va anar molt millor i va fer estrany que l'anterior hagués donat tants problemes d'entrada. Els altres dos castells no van suposar gaire res i es van fer sobradament. Per acabar, el vano de cinc era el primer de la història dels Ganàpies i també es va fer amb facilitat.
De les altres colles només parlar dels Arreplegats, que van fer més o menys Pde5 d'entrada (segurament els hi marxava algú del pilar), 4de7a, 3de7 i 4de7, tot molt ben parat. Fan una mica de ràbia, però a mi no és que m'importi gens, tot i que veig que als altres ganàpies (ganàpies en actiu, vaja) sí que els hi fa ràbia. Ah, ells juguen en una altra lliga, deixeu-los estar tranquils!
Després de tot això ja eren les cinc i escaig, ben bé dos quarts de sis, i jo hauria d'haver estat al tren camí de la feina... però no em trobava bé. Mentrestant vaig treure el fre de la ingesta alcohòlica (des de les dotze havia begut quatre cerveses...) però sense fer barreges, només una mica de cali, però gairebé només xibeca. Per tot plegat, per bé que força tocat, anava molt millor que altres vegades i podria, per un cop a la vida, haver-me quedat una bona estona, però no em venia gens de gust seguir tajant-me per acabar a Mundo Caníbal...
En fi, havent dinat quatre merdes, a quarts de set ben bons va actuar en Jaume Barri, que va estar a l'alçada habitual. Una representació de ganapiots de quan jo vaig entrar a la colla aquesta, i tot molt maco i lleugerament boirós. Va ploure la revista que tanmateix van enviar en la versió provisional no corregida, és a dir, amb algun error que havia esmenat. Tant se val!
En resum, necessito ordenar la meva vida. És urgent. Ahir, entre castell i castell, veia que he de resoldre-la d'una vegada, i ha de ser quan acabi aquesta carrera, no més temps enllà, és a dir d'aquí un any. Ja va sent hora que si més no tingui alguna cosa sòlida, i que ja que la meva vida no ho podrà ser mai, que penja d'un fil l'espasa de Dàmocles, doncs almenys tenir una font d'ingressos segura i constant. Que amb dues carreres acabades, per molt poc comercials que siguin, segur que trobo feina.
I això és tot el que havia de dir ara.
22 de novembre 2009
Prediada Minyons i cloenda de temporada
Diada molt estranya ahir, impaïble, com la intoxicació etílica que encara em dura. Qui la pot pair? Jo, personalment, no la vaig pair en tot ahir. Conversant amb gent de seny de la Colla, no pas tocacampanes com jo, veia que sí, que vale, que d'acord, bla bla. Però ahir certament no se'm va travessar la torre o el tres amb agulla, se'm va travessar la Colla sencera, la forma de fer i de ser, i no hi ha res a fer contra això, sinó emborratxar-se fins a perdre la consciència i tal dia farà un any.
Val a dir que les coses canvien d'un temps ençà, i me'n gaubo extremament. En tot cas, la flaire general és la d'ahir. Som com som, vés a sapiguer per què, i el cas és que difícilment girarà com un mitjó. Som com som, i potser com cal que siguem.
No estic dient res de res, perquè res no tinc a dir llevat de la foguerada de la ràbia que em bullia ahir i que ara ja va de baixa, i que reposada com convé ha de donar a les coses la justa mesura —segurament no, però tant és. Vull dir per començar que ahir no celebràvem res, el dia de celebració hauria d'haver estat una setmana abans. Ahir no hi fèiem gaire res, al local; vem veure el Barça que a sobre va empatar, i durant un parell d'hores la majoria del jovent era a Sant Just en no sé quin acte al Casal de Joves. En tornar a quarts de dues jo anava ja molt torrat i amb les coses clares respecte a la diada i la temporada. Així que en tornar ells jo ja estava gairebé de retirada, tot i que vaig aguantar un parell o tres de cubates més, per la qual cosa vaig oferir la imatge lamentable habitual de borratxo que va pel món donant-se de cap contra parets i cantonades.
Bé, que vem començar amb el Cinc de Set, que es va fer ben quadrat i de bona estampa i bella factura, com diuen els que hi entenen molt. A segona ronda tocava esfetgegar-se així com cal amb el Dos de Set, que havia patit algun canvi en esguard del de feia una setmana. Als meus ulls, el canvi més important era el fet que els segons pujaven per un baix diferent, o que els baixos estaven canviats. Això feia que l'agulla estigués encarada amb el segon més feble, però també que aquell rengle estigués molt més alt que l'altre. M'expliquen que és normal que els segons, a la nostra colla, sempre estiguin tancats a la torre, per no sé quins collons, i que els terços l'obrin. Però aquest fet junt amb el desnivell a segons va destarotar el castell, que malgrat tot estava molt ben parat fins gairebé al final, que hi va haver una vergassada en el moment que l'acotxadora s'hi col·locava. Ha passat que la canalla ha dubtat, ha temut, se n'ha desdit i l'ha fet baixar. Un altre cop la torre millor assajada del món no ha pogut ser completada, aquest cop ni tan sols carregada. La raó és que la torre és molt puta, però també, al meu parer, és cosa de com és aquesta colla, exageradament curosa i asseguradora, quan no hi ha cap altra colla al món casteller que es prepari tant i tant abans de tirar a plaça. Hi manca la mentalitat d'Aníbal, que per on trepitjava ja no hi creixia més l'herba. Falta, crec jo, l'acceptació de la llenya, la mentalitat de poder caure, que els iaios callin d'una vegada i que la canalla ho assumeixi amb totes les lletres: LA TORRE, CAU. I si cau la torre, cau tota la colla, no només un terç o una enxaneta. Però això tan evident i palmari sembla una quimera en aquesta colla, paròdia dels Capgrossos a nivell de 7 pisos. També cal, però, entrenament físic per a tronc i pinya, però això ja són figues d'un altre paner. No anirem gaire més lluny amb la forma física de la gent que hi campa ara, com ara jo, escanyolit cum laude.
Hem desmuntat la torre. Caldrà preparar molt millor la canalla, tant a nivell tècnic com mental, per l'any vinent si volem seguir creixent. En repetició hem descarregat el 4de7a, que ha estat bé, no tinc idea si ha tremolat el quatre o el pilar, em penso que hi ha hagut algun desarranjament típic, però jo ja no estava pel cas. A tercera ronda era el torn del 3de7a, que no s'ha fet per problemes amb la canalla, que déu ens guard per l'any vinent si continua com ahir, quin desastre. Després d'aguantar tres hores el cony de castell, a l'enxaneta del pilar no se li acut res més que fotre el camp i passar de coronar-lo. Malson. Pesombre. Cataclisme. I plorera per la plaça. Jo no ploro mai, però tenia molta ràbia, ahir, per tot plegat, i la foguerada encara no s'ha apagat del tot.
Vem plegar amb un vano de cinc, molt bé. I ara, què? Doncs ara a descansar fins l'any vinent, i que tot vagi millor encara que enguany. Que ens passi la intoxicació etílica i pensem amb més serenor.
Prediada de Minyons
Cargolins: 5de7, id2de7, 4de7a, id3de7a, vano5
Minyons: 2de8f, 3de9f, 5de8, Pde6
Val a dir que les coses canvien d'un temps ençà, i me'n gaubo extremament. En tot cas, la flaire general és la d'ahir. Som com som, vés a sapiguer per què, i el cas és que difícilment girarà com un mitjó. Som com som, i potser com cal que siguem.
No estic dient res de res, perquè res no tinc a dir llevat de la foguerada de la ràbia que em bullia ahir i que ara ja va de baixa, i que reposada com convé ha de donar a les coses la justa mesura —segurament no, però tant és. Vull dir per començar que ahir no celebràvem res, el dia de celebració hauria d'haver estat una setmana abans. Ahir no hi fèiem gaire res, al local; vem veure el Barça que a sobre va empatar, i durant un parell d'hores la majoria del jovent era a Sant Just en no sé quin acte al Casal de Joves. En tornar a quarts de dues jo anava ja molt torrat i amb les coses clares respecte a la diada i la temporada. Així que en tornar ells jo ja estava gairebé de retirada, tot i que vaig aguantar un parell o tres de cubates més, per la qual cosa vaig oferir la imatge lamentable habitual de borratxo que va pel món donant-se de cap contra parets i cantonades.
Bé, que vem començar amb el Cinc de Set, que es va fer ben quadrat i de bona estampa i bella factura, com diuen els que hi entenen molt. A segona ronda tocava esfetgegar-se així com cal amb el Dos de Set, que havia patit algun canvi en esguard del de feia una setmana. Als meus ulls, el canvi més important era el fet que els segons pujaven per un baix diferent, o que els baixos estaven canviats. Això feia que l'agulla estigués encarada amb el segon més feble, però també que aquell rengle estigués molt més alt que l'altre. M'expliquen que és normal que els segons, a la nostra colla, sempre estiguin tancats a la torre, per no sé quins collons, i que els terços l'obrin. Però aquest fet junt amb el desnivell a segons va destarotar el castell, que malgrat tot estava molt ben parat fins gairebé al final, que hi va haver una vergassada en el moment que l'acotxadora s'hi col·locava. Ha passat que la canalla ha dubtat, ha temut, se n'ha desdit i l'ha fet baixar. Un altre cop la torre millor assajada del món no ha pogut ser completada, aquest cop ni tan sols carregada. La raó és que la torre és molt puta, però també, al meu parer, és cosa de com és aquesta colla, exageradament curosa i asseguradora, quan no hi ha cap altra colla al món casteller que es prepari tant i tant abans de tirar a plaça. Hi manca la mentalitat d'Aníbal, que per on trepitjava ja no hi creixia més l'herba. Falta, crec jo, l'acceptació de la llenya, la mentalitat de poder caure, que els iaios callin d'una vegada i que la canalla ho assumeixi amb totes les lletres: LA TORRE, CAU. I si cau la torre, cau tota la colla, no només un terç o una enxaneta. Però això tan evident i palmari sembla una quimera en aquesta colla, paròdia dels Capgrossos a nivell de 7 pisos. També cal, però, entrenament físic per a tronc i pinya, però això ja són figues d'un altre paner. No anirem gaire més lluny amb la forma física de la gent que hi campa ara, com ara jo, escanyolit cum laude.
Hem desmuntat la torre. Caldrà preparar molt millor la canalla, tant a nivell tècnic com mental, per l'any vinent si volem seguir creixent. En repetició hem descarregat el 4de7a, que ha estat bé, no tinc idea si ha tremolat el quatre o el pilar, em penso que hi ha hagut algun desarranjament típic, però jo ja no estava pel cas. A tercera ronda era el torn del 3de7a, que no s'ha fet per problemes amb la canalla, que déu ens guard per l'any vinent si continua com ahir, quin desastre. Després d'aguantar tres hores el cony de castell, a l'enxaneta del pilar no se li acut res més que fotre el camp i passar de coronar-lo. Malson. Pesombre. Cataclisme. I plorera per la plaça. Jo no ploro mai, però tenia molta ràbia, ahir, per tot plegat, i la foguerada encara no s'ha apagat del tot.
Vem plegar amb un vano de cinc, molt bé. I ara, què? Doncs ara a descansar fins l'any vinent, i que tot vagi millor encara que enguany. Que ens passi la intoxicació etílica i pensem amb més serenor.
Prediada de Minyons
Cargolins: 5de7, id2de7, 4de7a, id3de7a, vano5
Minyons: 2de8f, 3de9f, 5de8, Pde6
16 de novembre 2009
Celebracions
És gairebé moda dir que sempre caiem al Clot, però les dades de què jo disposo ho desmenteixen. Des del 2004 hi hem actuat quatre cops. Aquell any vem fer 2de6, 3de6, 4de6a, i jo era un novato total i no sabia res de castells (no és que en sàpiga gaire més ara). Tot just va ser la meva segona diada. L'any següent vem completar 3d6, 4d6, 2d6 i dos pilars de quatre. És curiós llegir com va anar la Torre de Sis d'aquell any: «A tercera ronda hem completat una torre de sis on, albíxeres!, han pujat una acotxadora i una enxaneta de mida homologada. L'enxaneta havia fet castells de set però va estar un temps sense venir després d'una caiguda que li va fer agafar por. Encara en té, però té moltes ganes de fer castells, és un goig aquesta nena. Amb canalleta així podríem recuperar, espero, el pilar de cinc i el quatre de set amb l'agulla. Fins i tot podríem fer coses més elevades. Hoc, ja baixo del núvol.»
Que lluny del que vem fer ahir! Resulta que enguany no hem fet cap 3 ni cap 4 de sis pisos en tota la temporada, i la torre l'hem pujada un pis. Inimaginable el 2005. Els dos anys següents no vem actuar al Clot. L'any passat ens va caure el 5de7 de forma inopinada, com sempre dic. Després del daltabaix vem provar un 2de6 per reprendre l'esma. Deia: «D'aquesta manera, a repetició hem aixecat un 2de6 que ha estat molt mal lligat i que feia patir i que ha calgut suar perquè no s'ensorrés com un castell de cartes. Per la part que em toca, la pinya ha lligat molt malament els segons i el tronc s'ha entregirat moltíssim.» Quina diferència, també, amb aquest diumenge.
Ahir va ser un nou cim de la nostra trajectòria. Si l'any passat la llenya del 5de7 ens va servir per aprendre a encaixar les ventallades i vem ser capaços de descarregar un 4de7 molt treballat a tercera ronda, ara ens ha tocat encarar-nos amb la caiguda d'un castell inèdit. Hem sabut redreçar-nos i descarregar 3de7 i 3de7a, aquest 2009, però crec que la nostra relació amb la llenya encara no ha madurat. Jo he patit mil hòsties amb els Ganàpies, sé què és celebrar un castell límit només carregat, l'eufòria que es viu i l'esperit de voler superar-ho. Aquí, a Esplugues, és molt diferent. I ja està bé que sigui diferent, tenim un estil propi molt segur que està donant molt bons resultats. Però aquesta por de caure que tenim, la manca d'il·lusió per una fita tan important, la celebració soporífera de diumenge, les cares llargues i les pomes agres, això no s'hi esqueia, ahir.
Jo no vull comprendre aquesta actitud, ni la comparteixo. Assumeixo com a pròpia, orgullosament, la manera de preparar els castells, de tirar-los a plaça, d'anar a poc a poc i bona lletra, no estirar mai més el castell que la pinya, etc. Però el que no puc veure és que haguem assolit el que hem fet i la gent se'n vagi a casa, no brindi, ni cridi ni canti. Ai!
Això era el que criticava ahir. No veig per què no s'ha de celebrar l'èxit radiant de la torre. No crec pas que renunciem a la nostra identitat per celebrar una torre de set només carregada. Aquesta Colla, realment, no ho entén. O potser sóc jo qui no ho entén. Ja dic que no vull comprendre aquesta actitud, que no comparteixo.
A la croniqueta del 2004 comentava que el 15 de novembre era el dia mundial sense alcohol. Potser aquesta va ser la raó veritable que explica una celebració tan deslluïda. Però jo no vaig celebrar l'efemèride, vaig celebrar el castell amb cava a raig fet. Com crec que s'hi esqueia. Semblava que haguéssim anat al clot, no pas al Clot a fer història. Era un enterrament.
Que lluny del que vem fer ahir! Resulta que enguany no hem fet cap 3 ni cap 4 de sis pisos en tota la temporada, i la torre l'hem pujada un pis. Inimaginable el 2005. Els dos anys següents no vem actuar al Clot. L'any passat ens va caure el 5de7 de forma inopinada, com sempre dic. Després del daltabaix vem provar un 2de6 per reprendre l'esma. Deia: «D'aquesta manera, a repetició hem aixecat un 2de6 que ha estat molt mal lligat i que feia patir i que ha calgut suar perquè no s'ensorrés com un castell de cartes. Per la part que em toca, la pinya ha lligat molt malament els segons i el tronc s'ha entregirat moltíssim.» Quina diferència, també, amb aquest diumenge.
Ahir va ser un nou cim de la nostra trajectòria. Si l'any passat la llenya del 5de7 ens va servir per aprendre a encaixar les ventallades i vem ser capaços de descarregar un 4de7 molt treballat a tercera ronda, ara ens ha tocat encarar-nos amb la caiguda d'un castell inèdit. Hem sabut redreçar-nos i descarregar 3de7 i 3de7a, aquest 2009, però crec que la nostra relació amb la llenya encara no ha madurat. Jo he patit mil hòsties amb els Ganàpies, sé què és celebrar un castell límit només carregat, l'eufòria que es viu i l'esperit de voler superar-ho. Aquí, a Esplugues, és molt diferent. I ja està bé que sigui diferent, tenim un estil propi molt segur que està donant molt bons resultats. Però aquesta por de caure que tenim, la manca d'il·lusió per una fita tan important, la celebració soporífera de diumenge, les cares llargues i les pomes agres, això no s'hi esqueia, ahir.
Jo no vull comprendre aquesta actitud, ni la comparteixo. Assumeixo com a pròpia, orgullosament, la manera de preparar els castells, de tirar-los a plaça, d'anar a poc a poc i bona lletra, no estirar mai més el castell que la pinya, etc. Però el que no puc veure és que haguem assolit el que hem fet i la gent se'n vagi a casa, no brindi, ni cridi ni canti. Ai!
Això era el que criticava ahir. No veig per què no s'ha de celebrar l'èxit radiant de la torre. No crec pas que renunciem a la nostra identitat per celebrar una torre de set només carregada. Aquesta Colla, realment, no ho entén. O potser sóc jo qui no ho entén. Ja dic que no vull comprendre aquesta actitud, que no comparteixo.
A la croniqueta del 2004 comentava que el 15 de novembre era el dia mundial sense alcohol. Potser aquesta va ser la raó veritable que explica una celebració tan deslluïda. Però jo no vaig celebrar l'efemèride, vaig celebrar el castell amb cava a raig fet. Com crec que s'hi esqueia. Semblava que haguéssim anat al clot, no pas al Clot a fer història. Era un enterrament.
Agredolça festa major del Clot
(Crònica a La Malla)
Ha estat una diada agredolça gairebé per a tothom. Els Castellers de Barcelona recuperaren esma però segueixen sense enlairar-se com ans solien. Els Moixiganguers d'Igualada acabaren ahir la seva millor temporada, tot i que amb el regust de no haver pogut completar la torre. Els Castellers d'Esplugues només carregaren el seu primer dos de set i els Castellers del Poble Sec no refilaren la millor tonada que saben fer, malgrat que canten bé i apunten millor.
El quatre de vuit amb agulla era ferm, de bellíssima estampa! Un quatre com cal i un pilar radiant dels Castellers de Barcelona. El tres de vuit, potser un pèl xuclat de dalt, assenyaladament de la rengla, es va completar amb algun dubte, i és que els ha costat massa als de Barcelona enguany, aquest castell, que encara no havien fet. El carro gros, per acabar, fou flors i violes, oli en un llum, una postal per emmarcar. Si una setmana abans havien sofert maldecaps aguts, ahir els barcelonins exhibiren el nivell que veritablement tenen. Santa Eulàlia els ajut!
Els segons foren els Castellers del Poble Sec, que en el seu millor any obriren amb el dos de sis. Més enllà d'un problema d'encaix amb segons, no se'n podria dir res més, perquè no oferí problemes, el dos, car estan en un moment increïble i això els queda curt. Han continuat amb el tres de set, espaterrant, antològic, fenomenal. HPlegaren amb el cinc de sis, que com és costum semblà un petit batibull, tot i que estava bé. Pot haver-ne sortit contenta del Clot una colla que fins fa molt poc encara no havia descarregat castells de set pisos!
Els Castellers d'Esplugues començaren la diada amb un castell inèdit, el dos de set. El primer intent va pujar bé de mides, però un petit problema a terços el féu baixar. A plaça es comentava que es podria haver carregat i, amb braó, descarregat, però els Castellers d'Esplugues són una colla molt conservadora i preferiren desmuntar-la. El segon intent va pujar molt tancat, i fins la carregada semblava bo; les gralles tocaren malament, i, quan encara sonava l'aleta, el dos caigué. Carregat? Intent? Qui sap! Doncs fou el primer dos de set dels cargolins, que va caure qui sap per què; la feble s'obrí molt a terços i acabà petant per dalt, però sense nervis i amb més confiança segur que es descarrega. Segur! Tot seguit els espluguins pararen el tres de set, esplèndid, i a tercera ronda, el tres de set amb agulla, un xic dubtós, però bé. Els Cargolins, que encara no han clos la temporada, feren ahir la seva millor actuació de la història.
Pel que fa als Moixiganguers d'Igualada, s'havia estat anunciant el dos de set descarregat tota la setmana, però per malaltia de la canalla no ha pogut ser. Així, platenjaren el cinc de sis per començar, en què la rengla s'ajuntà una mica massa a la torre, o potser al revés, el tres s'ha obert o la torre s'hi ha enganxat, tant hi fa. Alçaren per baix el tres de set amb facilitat i felicitat, cada pis al seu torn i ben acompassat. Per acabar, el tres de set amb agulla, fet a la perfecció, envejable i gloriós.
A pilars, els Castellers de Barcelona carregaren el pilar de set amb folre. El colós s'aixecà ferm i ert, però ja de bon començament el folre no ho semblà tant, de ferm i fort com el tronc. A la descarregada el segon es trobà inerme i es plegà. Llàstima! Segurament va faltar gent a assaig. Les altres tres colles feren pilars de cinc: Moixiganguers un vano lluent, brillant, eixorbant; les altres dues, de cinc.
Castellers de Barcelona: P4cam, 4de8a, 3de8, 4de8, P7f c
Castellers del Poble Sec: P4cam, 2de6, 3de7, 5de6, P5xs
Castellers d'Esplugues: P4cam, id 2de7, 2de7 c, 3de7, 3de7a, P5
Moixiganguers d'Igualada: P4cam, 5de7, 3de7xs, 3de7a, Vano de 5
Josep Santacreu
Ha estat una diada agredolça gairebé per a tothom. Els Castellers de Barcelona recuperaren esma però segueixen sense enlairar-se com ans solien. Els Moixiganguers d'Igualada acabaren ahir la seva millor temporada, tot i que amb el regust de no haver pogut completar la torre. Els Castellers d'Esplugues només carregaren el seu primer dos de set i els Castellers del Poble Sec no refilaren la millor tonada que saben fer, malgrat que canten bé i apunten millor.
El quatre de vuit amb agulla era ferm, de bellíssima estampa! Un quatre com cal i un pilar radiant dels Castellers de Barcelona. El tres de vuit, potser un pèl xuclat de dalt, assenyaladament de la rengla, es va completar amb algun dubte, i és que els ha costat massa als de Barcelona enguany, aquest castell, que encara no havien fet. El carro gros, per acabar, fou flors i violes, oli en un llum, una postal per emmarcar. Si una setmana abans havien sofert maldecaps aguts, ahir els barcelonins exhibiren el nivell que veritablement tenen. Santa Eulàlia els ajut!
Els segons foren els Castellers del Poble Sec, que en el seu millor any obriren amb el dos de sis. Més enllà d'un problema d'encaix amb segons, no se'n podria dir res més, perquè no oferí problemes, el dos, car estan en un moment increïble i això els queda curt. Han continuat amb el tres de set, espaterrant, antològic, fenomenal. HPlegaren amb el cinc de sis, que com és costum semblà un petit batibull, tot i que estava bé. Pot haver-ne sortit contenta del Clot una colla que fins fa molt poc encara no havia descarregat castells de set pisos!
Els Castellers d'Esplugues començaren la diada amb un castell inèdit, el dos de set. El primer intent va pujar bé de mides, però un petit problema a terços el féu baixar. A plaça es comentava que es podria haver carregat i, amb braó, descarregat, però els Castellers d'Esplugues són una colla molt conservadora i preferiren desmuntar-la. El segon intent va pujar molt tancat, i fins la carregada semblava bo; les gralles tocaren malament, i, quan encara sonava l'aleta, el dos caigué. Carregat? Intent? Qui sap! Doncs fou el primer dos de set dels cargolins, que va caure qui sap per què; la feble s'obrí molt a terços i acabà petant per dalt, però sense nervis i amb més confiança segur que es descarrega. Segur! Tot seguit els espluguins pararen el tres de set, esplèndid, i a tercera ronda, el tres de set amb agulla, un xic dubtós, però bé. Els Cargolins, que encara no han clos la temporada, feren ahir la seva millor actuació de la història.
Pel que fa als Moixiganguers d'Igualada, s'havia estat anunciant el dos de set descarregat tota la setmana, però per malaltia de la canalla no ha pogut ser. Així, platenjaren el cinc de sis per començar, en què la rengla s'ajuntà una mica massa a la torre, o potser al revés, el tres s'ha obert o la torre s'hi ha enganxat, tant hi fa. Alçaren per baix el tres de set amb facilitat i felicitat, cada pis al seu torn i ben acompassat. Per acabar, el tres de set amb agulla, fet a la perfecció, envejable i gloriós.
A pilars, els Castellers de Barcelona carregaren el pilar de set amb folre. El colós s'aixecà ferm i ert, però ja de bon començament el folre no ho semblà tant, de ferm i fort com el tronc. A la descarregada el segon es trobà inerme i es plegà. Llàstima! Segurament va faltar gent a assaig. Les altres tres colles feren pilars de cinc: Moixiganguers un vano lluent, brillant, eixorbant; les altres dues, de cinc.
Castellers de Barcelona: P4cam, 4de8a, 3de8, 4de8, P7f c
Castellers del Poble Sec: P4cam, 2de6, 3de7, 5de6, P5xs
Castellers d'Esplugues: P4cam, id 2de7, 2de7 c, 3de7, 3de7a, P5
Moixiganguers d'Igualada: P4cam, 5de7, 3de7xs, 3de7a, Vano de 5
Josep Santacreu
15 de novembre 2009
Enterramorts
Festa major. Metal aloud. And I go on. Ha sigut la millor diada de la nostra història. I com ho ha celebrat la gent? Com un pilar de quatre. Per què? I don't know.
Fot-li canya, cony! Hem començat amb la Torre de Set. Sí home! Doncs sí, qui s'ho havia d'empatollar fa quatre dies. Hem començat amb el dos de set, però ha passat alguna cosa. Què? Jo crec que ha estat la síndrome sóc cargolí i si no ho descarrego tot no sóc persona. Ah, Cargolins!, quin dia anireu a matar! Avui heu anat a caçar papallones, i la papallona us ha mort. El primer intent, direm que ha estat fruit de la mala sort. Hom assegura que al primer intent hom es caga de por. Així, un terç s'ha plegat amb l'enxaneta a punt de fer la passa. Per què? Per què, què? Doncs perquè era la primera torre. Fa molt poc, vem plorar pel primer pilar de cinc. Ho recordo. Ara hem provat el Dos de Set. I la gent, com crispetes. No plora!
Quan ens ha tornat a tocar hem repetit la Torre. L'havíem de repetir perquè només hi havia una ronda de repetició, i era evident què volíem fer. Ens expliquen que s'ha alçat bé; la veia més tancada que l'anterior, però l'anterior jo la trobava molt oberta. Res, aquesta ha pujat tancada, els terços han intentat obrir-la, diguem que el regle feble, si es diu així, que no ho sé pas. A terços s'ha obert i quarts s'han obert encara més, i per això han caigut per dins de la torre. Ha caigut perquè era la primera torre, perquè estava massa tancada, pels nervis, perquè ens faltava pinya, per mil coses, perquè era el Clot (sempre caiem al Clot). Hem caigut perquè havíem de caure, i la Colla com un enterro. No ho enteneu! Hem fet la torre, hem fet història, som més amunt que mai, collons! Què voleu? Som els millors del Baix, hem fet la millor diada de la nostra història, i encara tenim molt camp per córrer. Què voleu!!! Jo no volia més per aquesta temporada, i encara ens resta una diada.
La resta de la crònica és baldera. Hem descarregat el Tres de Set i el Tres de Set amb Agulla. A mi tant se me'n dóna (és una forma de dir). Jo volia el primer Dos de Set. La Frontera. El Passaport. I el tenim. Sóc molt feliç. No m'importen els enterraments. Tant me fa que la meva Colla sigui enterramorts. Demà més. I tant!
Fot-li canya, cony! Hem començat amb la Torre de Set. Sí home! Doncs sí, qui s'ho havia d'empatollar fa quatre dies. Hem començat amb el dos de set, però ha passat alguna cosa. Què? Jo crec que ha estat la síndrome sóc cargolí i si no ho descarrego tot no sóc persona. Ah, Cargolins!, quin dia anireu a matar! Avui heu anat a caçar papallones, i la papallona us ha mort. El primer intent, direm que ha estat fruit de la mala sort. Hom assegura que al primer intent hom es caga de por. Així, un terç s'ha plegat amb l'enxaneta a punt de fer la passa. Per què? Per què, què? Doncs perquè era la primera torre. Fa molt poc, vem plorar pel primer pilar de cinc. Ho recordo. Ara hem provat el Dos de Set. I la gent, com crispetes. No plora!
Quan ens ha tornat a tocar hem repetit la Torre. L'havíem de repetir perquè només hi havia una ronda de repetició, i era evident què volíem fer. Ens expliquen que s'ha alçat bé; la veia més tancada que l'anterior, però l'anterior jo la trobava molt oberta. Res, aquesta ha pujat tancada, els terços han intentat obrir-la, diguem que el regle feble, si es diu així, que no ho sé pas. A terços s'ha obert i quarts s'han obert encara més, i per això han caigut per dins de la torre. Ha caigut perquè era la primera torre, perquè estava massa tancada, pels nervis, perquè ens faltava pinya, per mil coses, perquè era el Clot (sempre caiem al Clot). Hem caigut perquè havíem de caure, i la Colla com un enterro. No ho enteneu! Hem fet la torre, hem fet història, som més amunt que mai, collons! Què voleu? Som els millors del Baix, hem fet la millor diada de la nostra història, i encara tenim molt camp per córrer. Què voleu!!! Jo no volia més per aquesta temporada, i encara ens resta una diada.
La resta de la crònica és baldera. Hem descarregat el Tres de Set i el Tres de Set amb Agulla. A mi tant se me'n dóna (és una forma de dir). Jo volia el primer Dos de Set. La Frontera. El Passaport. I el tenim. Sóc molt feliç. No m'importen els enterraments. Tant me fa que la meva Colla sigui enterramorts. Demà més. I tant!
14 de novembre 2009
Quines ganes
Demà farem la Torre de Set. Segur. La tècnica n'està completament convençuda, massa segura i tot. Collons, és impossible que no la fem. Ço és, la farem. I la farem grossa, al local. És una frontera, un horitzó, una fita que demà assolirem, segurament. I tot serà diferent, aleshores. La temporada passada vem ser, per fi, colla de set i mig. Enguany farem, ja, la Torre de Set. En una temporada hem passat dels castells bàsics de set a tenir-ne (gairebé) tot l'espectre. Només ens falta el 3de7s que, francament, no cal fer-lo. Amb la torre la cosa serà ja per sempre diferent, si més no podrem dir que un cop a la història vem arribar a una alçada considerable. I aquesta ximpleria de la Torre em té il·lusionat per primer cop en algun temps (ja no sé ni quan), aquesta cosa em té amb un somriure a la cara tot el dia i friso perquè arribi demà i veure-la descarregada. Ah, amics!, quines ganes de veure el cony de torre blava, quines ganes, quines ganes, quines ganes, quines ganes.
I entretant he cobrat per fi.
I entretant he cobrat per fi.
08 de novembre 2009
Diada a Figueres 2009
Avui ha estat la diada de Figueres, que ens acostuma a portar sort, tot i que aquest cap de setmana ens n'hagi mancat una mica. La tècnica, que està clapant ara a l'autocar mentre escric això, just darrere meu, anava una mica moixa i ho encomanava a la resta de la colla. L'ambient a plaça era avui un pèl estrany pel fet d'haver pogut anar més enllà però haver d'esperar almenys una setmana més. La trempera de la torre i etcètera ha deixat pas a una destrempada molt brusca. Però en un sol cap de setmana hem descarregat sis castells de set i dos pilars de cinc, amb un 3de7a i un 4de7a. Podria haver estat molt millor... però ja ha estat de puta mare. Sembla la Colla ha anat d'un passet a passet molt de micona en micona, a voler moldre tot el que pugi ser mòlt i estigui a l'abast.L'ambient també l'han enrarit les altres dues colles a plaça. La Jove de l'Hospitalet tenia molt poca pinya i anava al màxim de les seves possibilitats, cosa que esvera molt un sector de la nostra colla, que malveu els qui estiren més el castell que la pinya. Figueres tampoc no tenia gaire pinya pròpia i han provat el 3de7a, que han desmuntat dos cops, i han intentat un 4de7a que ha petat pels aires molt aviat i que ha creat molt mala maror entre els empordanesos i que s'ha encomanat entre alguns de nosaltres.
De vegades em demano que faig escrivint cròniques tan porugues, perquè si hagués de fer-ho a mata-degolla m'ho passaria molt més bé. Però ho deixarem així...
Pel que fa al viatge en autocar, ens ha tocat un fatxa de cal déu, però només el Rober ha semblat adonar-se'n. De vegades hom comprèn aquesta gentussa, per exemple en el tema de l'avortament: de segur que sos pares, de saber-ho, els haguessin engegat per la claveguera. De tornada, per acabar d'arrodonir la festa, ens ha entaforat el carrussel de la Cope a un volum per a sords. Malhaja el malaurat auriga! I dissortades mes oïdes!
Bé, pel que fa als nostres castells, si el dia anterior havíem fet el 4de7a, avui ha tocat el 3de7a, que pel que fa a mides podríem dir que la buida s'ha obert força respecte a la rengla i que, la lentitud de l'enxaneta afegida, ha fet trontollar el tronc; el pilar ha aguantat bé i tots contents, però no gaire, perquè sembla que això dels castells de set i mig ho haguéssim fet tota la vida, i que si no fem el màxim a cada diada sigui tot plegat un fracàs.
A continuació hem repetit el 4de7 dit «lleuger», que ja va molt ben rodat. La canalla és molt nova i alenteix molt els castells i contribueix que es remenin força, però poca cosa més. I no recordo gaire res més, podria preguntar però no.
Hem plantat un 3de7 tot seguit que no ha sigut el millor de la història dels Cargolins però sí que ha estat molt ben parat i rodonet, malgrat no sé quina novetat al tronc i que ens acabava de caure el castell figuerenc al damunt i havíem vist com un casteller rebotat dels liles marxava de plaça amb molt mala hòstia. Val a dir que Figueres ha acabat l'actuació amb els dos castells bàsics de 7 fets amb tranquil·litat, cosa que els ha donat aire i descans per cloure la temporada i menjar els torrons sense un gust massa agre a la boca.
Nosaltres hem plegat amb el segon Pde5 per sota de la història, que vist des del balcó de l'Ajuntament ha estat oli en un llum. I per acabar d'acabar, dos pilarets de quatre, un dels quals tot de noies.
Ara ens resten dues diades, encara tenim camp per córrer i coses a dir, però s'ha despertat la tècnica aquí al costat i hi poso el punt final.
Fotos aquí.
Demà penjo l'actuació completa.
07 de novembre 2009
Vigília dels Castellers de Terrassa, 2009
Segons les meves lluminoses estadístiques, enguany portem més pilars de cinc i més castells de set i mig que durant totes les temporades anteriors plegades. Això només vol dir que la Colla està en el millor moment de la seva història, i que cada cop està més amunt. Gent d'altres colles en cada actuació em felicita per com van les coses, i tot és oli en un llum d'una llum enlluernadora. Fins on seguirem progressant? Des d'aquí, jo deixo anar que tenim almenys fins per anar a lluitar pel carro gros. Si d'aquí uns anyets tot segueix així de bé, hauríem potser d'acostar-nos al nivell de Sabadell i de la Vila de Gràcia.
Mentrestant avui era el dia marcat en vermell per fer el 2de7. La torre surava a l'aire des de feia uns dies, però s'havia anat fent oficial de manera oficiosa la darrera setmana. El divendres, però, el somni s'esqueixà: un segon de baixa per grip. La propera serà! I ara debatem quan serà el dia, i ja veurem.
Ara per ara, fent 4de7, 4de7a, 3de7 i Pde5 ens quedem tan amples i ningú no celebra res. Però fa molt poc temps que encara no havíem pogut descarregar tres castells de 7 en una sola diada: el 21 de setembre del 2008. Des d'aleshores, comptant-ne aquella, han estat 7: dos l'any passat, cinc aquesta temporada.
I és que és molt fàcil acostumar-se a lu bo, malgrat que de vegades haguem de suar la cansalada una mica. El 4de7 amb què hem obert l'actuació era dels anomenats «lleugers», que segons algú «fem amb la punta de la polla», i que és el miratge del 4de8 que algun dia ha de caure. Aquest 4de7 ha estat molt ben plantat i ha enlluernat la plaça fosca i freda de Terrassa, a les 8 del vespre d'un dia de novembre. El 4de7a s'ha deformat molt en l'estructura del 4 i el pilar ha bellugat força: segons ens explicaven, el fet que la plaça estigués inclinada, que la pinya no fos una festa i que el 4 bunyolegés bastant ha incidit en la cosa. I el 3de7, que segons algú altre havia de ser «el millor tres de set de la història dels Cargolins», també s'ha desballestat per tots cantons. Hem clos la cosa amb un Pde5 força bé, també un pèl lent, i és que la canalla avui era molt nova i inexperta i ha alentit totes les construccions.
Doncs bé, això és la lacònica crònica amb rima inclosa. Demà, més.
Vigília dels Castellers de Terrassa
Cargolins: 4de7, 4de7a, 3de7, Pde5
Castellers de Terrassa: 3de7, 4de7, 5de7, Vano de 5
Mentrestant avui era el dia marcat en vermell per fer el 2de7. La torre surava a l'aire des de feia uns dies, però s'havia anat fent oficial de manera oficiosa la darrera setmana. El divendres, però, el somni s'esqueixà: un segon de baixa per grip. La propera serà! I ara debatem quan serà el dia, i ja veurem.
Ara per ara, fent 4de7, 4de7a, 3de7 i Pde5 ens quedem tan amples i ningú no celebra res. Però fa molt poc temps que encara no havíem pogut descarregar tres castells de 7 en una sola diada: el 21 de setembre del 2008. Des d'aleshores, comptant-ne aquella, han estat 7: dos l'any passat, cinc aquesta temporada.
I és que és molt fàcil acostumar-se a lu bo, malgrat que de vegades haguem de suar la cansalada una mica. El 4de7 amb què hem obert l'actuació era dels anomenats «lleugers», que segons algú «fem amb la punta de la polla», i que és el miratge del 4de8 que algun dia ha de caure. Aquest 4de7 ha estat molt ben plantat i ha enlluernat la plaça fosca i freda de Terrassa, a les 8 del vespre d'un dia de novembre. El 4de7a s'ha deformat molt en l'estructura del 4 i el pilar ha bellugat força: segons ens explicaven, el fet que la plaça estigués inclinada, que la pinya no fos una festa i que el 4 bunyolegés bastant ha incidit en la cosa. I el 3de7, que segons algú altre havia de ser «el millor tres de set de la història dels Cargolins», també s'ha desballestat per tots cantons. Hem clos la cosa amb un Pde5 força bé, també un pèl lent, i és que la canalla avui era molt nova i inexperta i ha alentit totes les construccions.
Doncs bé, això és la lacònica crònica amb rima inclosa. Demà, més.
Vigília dels Castellers de Terrassa
Cargolins: 4de7, 4de7a, 3de7, Pde5
Castellers de Terrassa: 3de7, 4de7, 5de7, Vano de 5
01 de novembre 2009
Zombie
Castanyada is not Halloween, però ahir el local de castells estava totalment guarnit i ambientat com a túnel del terror. La canalla cridava i plorava de por, espantada pels ganàpies que també cridaven i que ploraven de riure.
En acabat, el Barça ja s'havia deixat empatar. Per la meva banda, ahir m'enfonsava al pou de l'entotsolament i la introspecció i em costava moltíssim relacionar-me mínimament amb qualsevol persona. Vaig beure molt i suposo que vaig acabar vomitant, però no sé on, i també suposo que vaig caure una mica de la bici, però tampoc no ho recordo. Tinc imatges fins al darrer gintònic; preveient l'acció galopant de l'amnèsia, vaig decidir marxar abans no fos massa tard.
No hi havia gaire gent, tanmateix, ahir, tot i que al final es va animar. La música va ser com sempre pèssima. Vaig jugar una partida a escacs, però veia dos taulers i em van fotre una pallissa estrepitosa. Tinc una lleugera ressaca però no gaire, i en general estic tan incòmode ara i avui com ahir en aquell moment. Ara que tinc alguna eina més per analitzar-me i divagar sobre per què sóc com sóc i no de qualsevol altra manera, podria seguir escrivint a mercè del fil del meu pensament. En tot cas, ahir la sensació que jo tenia era de ser una mena de subnormal social, impossible d'aprofundir en el món habitual de relacions que teixeix la gent normal; ahir em dedicava només a passejar i observar la gent i constatar que no puc fer-hi res.
En acabat, el Barça ja s'havia deixat empatar. Per la meva banda, ahir m'enfonsava al pou de l'entotsolament i la introspecció i em costava moltíssim relacionar-me mínimament amb qualsevol persona. Vaig beure molt i suposo que vaig acabar vomitant, però no sé on, i també suposo que vaig caure una mica de la bici, però tampoc no ho recordo. Tinc imatges fins al darrer gintònic; preveient l'acció galopant de l'amnèsia, vaig decidir marxar abans no fos massa tard.
No hi havia gaire gent, tanmateix, ahir, tot i que al final es va animar. La música va ser com sempre pèssima. Vaig jugar una partida a escacs, però veia dos taulers i em van fotre una pallissa estrepitosa. Tinc una lleugera ressaca però no gaire, i en general estic tan incòmode ara i avui com ahir en aquell moment. Ara que tinc alguna eina més per analitzar-me i divagar sobre per què sóc com sóc i no de qualsevol altra manera, podria seguir escrivint a mercè del fil del meu pensament. En tot cas, ahir la sensació que jo tenia era de ser una mena de subnormal social, impossible d'aprofundir en el món habitual de relacions que teixeix la gent normal; ahir em dedicava només a passejar i observar la gent i constatar que no puc fer-hi res.
25 d’octubre 2009
Actuació a Sabadell
Era diumenge al matí i tots semblàvem hipopòtams.
—Ahir vaig anar a dormir d'hora. (badall) Però tinc una son de collons.
—Jo no vaig sortir, però també tinc una son que no hi veig. (badall)
—(badall) Qui matina fa farina.
—I qui es lleva de matí, pixa allà on vol. (badall)
Enteranyinaven el cel blau elèctric uns núvols prims i estireganyats i a l'ombra feia una certa fresqueta. Mentrestant, alguns anaven a fer un cafè al bar Lucas.
—Sóc addicte al cafè. (badall) Només en porto tres, avui. (badall)
—Diuen que un Red Bull són quatre cafès. Però res com un cigaló. (badall)
I per fi, gairebé tres quarts d'hora més tard del que havíem quedat, va arrencar l'autobús cap a Sabadell.
—(badall) En tren hauríem arribat fa estona. (badall)
—Ja està el heavy dient heviatades! (badall) Jo també tinc son...
A l'autocar l'aire condicionat estava a una temperatura intempestiva. I vem arribar a la plaça de l'Ajuntament de Sabadell, al costat del primer Viena al qual vaig entrar (o potser el segon), a tocar del teatre de Sabadell, sota l'atent esguard del Bustos, el batlle de l'única vila en què els fills dels industrials se la pelen amb les dues mans. Les clapes de núvols s'esclarissaven i el sol de finals d'octubre amenaçava.
—Fotrà una calda de cal déu. (badall)
—Malviatge! Déu nos en guard!
El cap de colla manà i ens estripà els badalls:
—Enfaixeu-se, collons!
Ben embolicats en la faixa, un pèl tard (al voltant dels dos quarts d'una) vem fer caminar un pilar per la plaça fins a davant la casa de la vila al toc de les gralles de Sabadell, puix natrus no en disposàvem. Segons en l'ordre d'actuació vem treure'ns la son de les orelles i vem encarar una diada rodona.
[mode demagogic_reporter on]
Vem obrir amb un 5de7 marca de la casa, ràpid i bell (millor que l'anterior dels Saballuts) i, segons expliquen els entesos, un pèl malament de mides entre rengla i buida —però mai no trobaran cap castell perfecte, aquests rondinaires del tronc! Val a dir que hem inventat una nova modalitat: el cinc de set amb abella, que va amenaçar el castell i va contribuir a fer-lo més emocionant. Quan se n'assabentin els Castellers de Vilafranca correran a penjar un rusc entre els dosos del tres. Fet i fet, un Cinc dolç com una daurada bresca de regalada mel.
I el 3de7a va ser es-pec-ta-cu-lar, a la casa dels inventors de l'invent, els Saballuts, com bé em recordaven avui, orgullosos que la seva andròmina hagi fet fortuna. A nosaltres, que en temps rècord vem assajar-lo i descarregar-lo (en dues o tres setmanes), ens fa força servei, per raons òbvies, i tots molt contents que ara siguem capaços, en qualsevol sortideta de no res, de descarregar dos castells de set i mig sense esperrucar-nos, com dirien per allà al nord.
Per raons que no fan al cas, a la meva travessa suposava que provaríem el 2de6 per anar guanyant terreny al cim que ens sembla més proper, però s'ha demostrat que anava errat com gairebé sempre i hem plantat l'anomenat quatre de set lleuger, un eufemisme per no haver de dir prova de quatre de vuit que, com que encara sembla llunyà, no pot ser pronunciat en veu alta, malgrat que sotto voce tothom el té a la boca. Aquesta prova ha anat molt millor que l'anterior, que va ser tot just la primera, a la Trobada del Baix de fa dues setmanes. I tothom com gínjols.
Per plegar veles hem enlairat un nou castell inèdit, el Pilar de Cinc aixecat (i descarregat) per sota. No ha resultat tan maco com els altres tres castells, ni com els dos pilars descarregats a assaig, però ja és una realitat que ens omple de feliç gaubança. És curiós però tenim, per primer cop en la nostra història (que jo recordi), dos pilars de cinc completament diferents. És un pas endavant molt important i blablablà.
I en fi, tots contents. M'han demanat que m'estengui en la crònica... però no tinc res més a dir. Dos castells inèdits (pilar de cinc per sota i cinc amb abella), cada cop amb més solvència i tranquil·litat en castells fins fa poc impossibles, les altres colles felicitant-nos per com fem les coses, i encara s'han d'anar millorant moltes coses, i apa, tu, tralarà larà larà.
Diccionari Alcover-Moll, un tresor sense preu que a sobre és de franc.
Fotos
Actuació completa:
Castellers d'Esplugues: 5de7, 3de7a, 4de7, Pde5s
Castellers de Sabadell: 5de7, 2de7, 3de7s, 2Pde5
Castellers de Terrassa: 4de7a, 5de7, 3de7, Pde5
—Ahir vaig anar a dormir d'hora. (badall) Però tinc una son de collons.
—Jo no vaig sortir, però també tinc una son que no hi veig. (badall)
—(badall) Qui matina fa farina.
—I qui es lleva de matí, pixa allà on vol. (badall)
Enteranyinaven el cel blau elèctric uns núvols prims i estireganyats i a l'ombra feia una certa fresqueta. Mentrestant, alguns anaven a fer un cafè al bar Lucas.
—Sóc addicte al cafè. (badall) Només en porto tres, avui. (badall)
—Diuen que un Red Bull són quatre cafès. Però res com un cigaló. (badall)
I per fi, gairebé tres quarts d'hora més tard del que havíem quedat, va arrencar l'autobús cap a Sabadell.
—(badall) En tren hauríem arribat fa estona. (badall)
—Ja està el heavy dient heviatades! (badall) Jo també tinc son...
A l'autocar l'aire condicionat estava a una temperatura intempestiva. I vem arribar a la plaça de l'Ajuntament de Sabadell, al costat del primer Viena al qual vaig entrar (o potser el segon), a tocar del teatre de Sabadell, sota l'atent esguard del Bustos, el batlle de l'única vila en què els fills dels industrials se la pelen amb les dues mans. Les clapes de núvols s'esclarissaven i el sol de finals d'octubre amenaçava.
—Fotrà una calda de cal déu. (badall)
—Malviatge! Déu nos en guard!
El cap de colla manà i ens estripà els badalls:
—Enfaixeu-se, collons!
Ben embolicats en la faixa, un pèl tard (al voltant dels dos quarts d'una) vem fer caminar un pilar per la plaça fins a davant la casa de la vila al toc de les gralles de Sabadell, puix natrus no en disposàvem. Segons en l'ordre d'actuació vem treure'ns la son de les orelles i vem encarar una diada rodona.
[mode demagogic_reporter on]
Vem obrir amb un 5de7 marca de la casa, ràpid i bell (millor que l'anterior dels Saballuts) i, segons expliquen els entesos, un pèl malament de mides entre rengla i buida —però mai no trobaran cap castell perfecte, aquests rondinaires del tronc! Val a dir que hem inventat una nova modalitat: el cinc de set amb abella, que va amenaçar el castell i va contribuir a fer-lo més emocionant. Quan se n'assabentin els Castellers de Vilafranca correran a penjar un rusc entre els dosos del tres. Fet i fet, un Cinc dolç com una daurada bresca de regalada mel.
I el 3de7a va ser es-pec-ta-cu-lar, a la casa dels inventors de l'invent, els Saballuts, com bé em recordaven avui, orgullosos que la seva andròmina hagi fet fortuna. A nosaltres, que en temps rècord vem assajar-lo i descarregar-lo (en dues o tres setmanes), ens fa força servei, per raons òbvies, i tots molt contents que ara siguem capaços, en qualsevol sortideta de no res, de descarregar dos castells de set i mig sense esperrucar-nos, com dirien per allà al nord.
Per raons que no fan al cas, a la meva travessa suposava que provaríem el 2de6 per anar guanyant terreny al cim que ens sembla més proper, però s'ha demostrat que anava errat com gairebé sempre i hem plantat l'anomenat quatre de set lleuger, un eufemisme per no haver de dir prova de quatre de vuit que, com que encara sembla llunyà, no pot ser pronunciat en veu alta, malgrat que sotto voce tothom el té a la boca. Aquesta prova ha anat molt millor que l'anterior, que va ser tot just la primera, a la Trobada del Baix de fa dues setmanes. I tothom com gínjols.
Per plegar veles hem enlairat un nou castell inèdit, el Pilar de Cinc aixecat (i descarregat) per sota. No ha resultat tan maco com els altres tres castells, ni com els dos pilars descarregats a assaig, però ja és una realitat que ens omple de feliç gaubança. És curiós però tenim, per primer cop en la nostra història (que jo recordi), dos pilars de cinc completament diferents. És un pas endavant molt important i blablablà.
I en fi, tots contents. M'han demanat que m'estengui en la crònica... però no tinc res més a dir. Dos castells inèdits (pilar de cinc per sota i cinc amb abella), cada cop amb més solvència i tranquil·litat en castells fins fa poc impossibles, les altres colles felicitant-nos per com fem les coses, i encara s'han d'anar millorant moltes coses, i apa, tu, tralarà larà larà.
Diccionari Alcover-Moll, un tresor sense preu que a sobre és de franc.
Fotos
Actuació completa:
Castellers d'Esplugues: 5de7, 3de7a, 4de7, Pde5s
Castellers de Sabadell: 5de7, 2de7, 3de7s, 2Pde5
Castellers de Terrassa: 4de7a, 5de7, 3de7, Pde5
04 d’octubre 2009
XV Trobada del Llobregat Jussà
Nova Trobada de Colles del Llobregat Jussà. Aquí, per la terra baixa, els castells no solen aixecar-se gaire alts i esplendents, sinó més aviat leri-leri i lletjos. Han passat moltes colles per aquesta Trobada, en la de fa 5 anys érem 7 colles a Molins de Rei i nosaltres vem descarregar 4de7, 5de6 i Pde4s, amb un intent desmuntat de 3de7. L'any següent, a Sant Andreu de la Barca (la colla deu haver desaparegut), vem descarregar el 4de7 i només carregar el 3de7. En aquella ocasió, els Castellers de Cornellà van completar el 2de7 i el 5de7. Un any més tard, precisament a Cornellà, aconseguíem 4de6a i 4de7. El 2007 la Trobada va ser a Esplugues: vem fer per fi 3 i 4 de 7. L'any passat assolíem el 5de7 i el 4de7a més Pde5 en la fins aleshores millor actuació de la història, que aviat superaríem.
I en fi, enguany la Trobada del Jussà ha estat més o menys tan lletja com és costum. Les colles petites de la comarca, molt mancades de camises, amb prou feines poden amb castells bàsics de sis, mentre que Cornellà està en un moment d'estancament i nosaltres, que encara hem de seguir creixent, és evident que ara per ara estem en un moment de forma esplèndid i, per segon any consecutiu, hem perpetrat millor actuació que els companys de Cornellà.
Pel que fa a la nostra actuació, vem començar amb un 3de7 que em sembla recordar que no va patir gens i que fins i tot va anar ràpid, malgrat que cada cop m'interesso menys per les collonades d'ara la rengla s'ha separat un mil·límetre o un dos tenia el peu cinc graus enfora i em feia nosa a la clavícula. Tot seguit hem plantat el 4de7 dit «lleuger», perquè més o menys tothom baixava un pis i el que eren quarts passaven a terços i a segons campaven els terços habituals. Amb tants canvis en tantes posicions, el més normal era que els nervis regalimessin per tota l'estructura i n'excitessin el moviment. Per aquesta raó ha estat un petit bunyol marca de la casa, però sempre tot el perill ha estat controlat, la pinya ha treballat bé i tota la pesca. «Bona prova, pinya!», deien; doncs és evident per a què és la prova, però fa menys de cinc anys mai no haguéssim fet cap «prova» amb un 4de7 ni de bon tros. I en fi, per acabar, el 4de7a, que a manca de segons hi havia dubtes si es faria o no, però que vista «la prova del quatre» no semblava pas que hi hagués d'haver cap problema en aquest sentit. Des de la meva posició i sense les fotos per aquí corrent, i amb l'encostipat d'ahir, no puc dir res més. Va tenir algun problema al 4, el pilar va bellugar una mica més que altres vegades, i apa, fet. Va ser un toc d'efecte, i potser vem tornar a perdre un llast més, perquè ja som capaços de tirar, sense gaire pinya i amb baixes importants al tronc, un castell que ja no és tan punter com ara fa un any. Comencem a perdre-li la por i és important per seguir avançant.
I bé, tot plegat ve de la feina anterior de les altres tècniques, almenys les que jo he conegut, però la que hi ha ara té una mentalitat diferent, molt més competitiva, potser, i sembla que molt ben preparada per fer créixer la Colla. Recollint l'embranzida que ja portàvem i donant-hi de nova, cada cop anem més embalats. Ahir fins i tot es va veure l'ombra del carro gros voltant-nos per primer cop amb una certa versemblança, i algunes veus entusiastes ja el donaven per una realitat l'any vinent. Però sembla que a mesura que em faig gran sóc més escèptic i conservador, i només dic que caldrà veure com evoluciona tot plegat. De moment és perfecte.
I en fi, enguany la Trobada del Jussà ha estat més o menys tan lletja com és costum. Les colles petites de la comarca, molt mancades de camises, amb prou feines poden amb castells bàsics de sis, mentre que Cornellà està en un moment d'estancament i nosaltres, que encara hem de seguir creixent, és evident que ara per ara estem en un moment de forma esplèndid i, per segon any consecutiu, hem perpetrat millor actuació que els companys de Cornellà.
Pel que fa a la nostra actuació, vem començar amb un 3de7 que em sembla recordar que no va patir gens i que fins i tot va anar ràpid, malgrat que cada cop m'interesso menys per les collonades d'ara la rengla s'ha separat un mil·límetre o un dos tenia el peu cinc graus enfora i em feia nosa a la clavícula. Tot seguit hem plantat el 4de7 dit «lleuger», perquè més o menys tothom baixava un pis i el que eren quarts passaven a terços i a segons campaven els terços habituals. Amb tants canvis en tantes posicions, el més normal era que els nervis regalimessin per tota l'estructura i n'excitessin el moviment. Per aquesta raó ha estat un petit bunyol marca de la casa, però sempre tot el perill ha estat controlat, la pinya ha treballat bé i tota la pesca. «Bona prova, pinya!», deien; doncs és evident per a què és la prova, però fa menys de cinc anys mai no haguéssim fet cap «prova» amb un 4de7 ni de bon tros. I en fi, per acabar, el 4de7a, que a manca de segons hi havia dubtes si es faria o no, però que vista «la prova del quatre» no semblava pas que hi hagués d'haver cap problema en aquest sentit. Des de la meva posició i sense les fotos per aquí corrent, i amb l'encostipat d'ahir, no puc dir res més. Va tenir algun problema al 4, el pilar va bellugar una mica més que altres vegades, i apa, fet. Va ser un toc d'efecte, i potser vem tornar a perdre un llast més, perquè ja som capaços de tirar, sense gaire pinya i amb baixes importants al tronc, un castell que ja no és tan punter com ara fa un any. Comencem a perdre-li la por i és important per seguir avançant.
I bé, tot plegat ve de la feina anterior de les altres tècniques, almenys les que jo he conegut, però la que hi ha ara té una mentalitat diferent, molt més competitiva, potser, i sembla que molt ben preparada per fer créixer la Colla. Recollint l'embranzida que ja portàvem i donant-hi de nova, cada cop anem més embalats. Ahir fins i tot es va veure l'ombra del carro gros voltant-nos per primer cop amb una certa versemblança, i algunes veus entusiastes ja el donaven per una realitat l'any vinent. Però sembla que a mesura que em faig gran sóc més escèptic i conservador, i només dic que caldrà veure com evoluciona tot plegat. De moment és perfecte.
20 de setembre 2009
Crònica
Plou i no puc anar a la festa i això m'ha destarotat els plans i en conseqüència escric aquesta cosota. Bé, en fi, aquest matí el dia era mig rúfol però ja es veia que no havia de ploure; i xirois somniàvem magnífics castellassos per la jornada. Tots elucubràvem esplèndids resultats i el resultat produït ha estat espaterrant. Per la qual cosa la joia és immensa i la gaubança, extrema.
Doncs en efecte, hoch, hem encetat la cosa amb un cinc de set. En la meva travessa particular, jo havia vaticinat el 4de7a per començar, però s'ha demostrat que hi 'nava ben errat. Doncs en efecte, hoch, hem encetat la cosa amb un cinc de set. Jo, pobre lateral de merda en un racó fastigós de la pinya, no he vist absolutament res, però les sensacions han estat boníssimes i els comentaris eren exultants. Perquè ha estat un 5de7 de puta mare, i tohom ho ha pogut veure. Però la foto és una puta merda. Per què a la gent li costa tant de fer fotos al cinc de set? Jo em postul·lo com a fotògraf expert en cincs: queda dit per a periodistes amb molts calés que em vulguin contractar.
Doncs en segona ronda hem fotut el quatre de set amb agulla, que ha lluït esplendorós al mig de la puta plaça de l'ajuntament d'Esplugues. Han sortit algunes imatges a TV3 de la diada i la plaça és lletgíssima, horrible infinitament, un pur pastitx postfranquista al que hauria de ser el cor de la ciutat. Oh, maleïts socialistes, maleïts franquistes i malaurada Esplugues del meu cor!
Doncs en efecte, en segona ronda hem fotut el quatre de set amb agulla. L'estructura del quatre s'ha desfet una mica i ha demanat concentració de pinya i tronc, que han actuat en conseqüència i que han completat un 4de7a esplèndid, esplendorós, espletant, espluguí. En fi, el pilar del mig s'ha descarregat sense incidències i tot ha estat oli en un llum. Al·lucinant, nano.
Bé, a tercera ronda tocava l'enigma: el tres de set amb agulla. Només dos 3de6a havíem fet en la nostra tortuosa i lenta història, les dues setmanes abans. Doncs bé, a la tercera la cosa ja era de 7 i ha estat aquesta mena de bunyol afrós anomenat 3de7a, com ja havia dit. Bé, doncs això, el tres diuen que ha anat bé, diuen un pèl obert (o això ho dic jo, no ho sé), el pilar ha sortit un pèl remenat, però ha aguantat, i apa, flors i violes.
I què més? Pilar de cinc per plegar com si féssim mots encreuats del Miquel Sesé (que sí, que són fàcils, home!) i festa grossa, collons. Però plou i no podem acabar-la com cal. Oh! No pot pas ser tot perfecte, ai las!
Doncs en efecte, hoch, hem encetat la cosa amb un cinc de set. En la meva travessa particular, jo havia vaticinat el 4de7a per començar, però s'ha demostrat que hi 'nava ben errat. Doncs en efecte, hoch, hem encetat la cosa amb un cinc de set. Jo, pobre lateral de merda en un racó fastigós de la pinya, no he vist absolutament res, però les sensacions han estat boníssimes i els comentaris eren exultants. Perquè ha estat un 5de7 de puta mare, i tohom ho ha pogut veure. Però la foto és una puta merda. Per què a la gent li costa tant de fer fotos al cinc de set? Jo em postul·lo com a fotògraf expert en cincs: queda dit per a periodistes amb molts calés que em vulguin contractar.
Doncs en segona ronda hem fotut el quatre de set amb agulla, que ha lluït esplendorós al mig de la puta plaça de l'ajuntament d'Esplugues. Han sortit algunes imatges a TV3 de la diada i la plaça és lletgíssima, horrible infinitament, un pur pastitx postfranquista al que hauria de ser el cor de la ciutat. Oh, maleïts socialistes, maleïts franquistes i malaurada Esplugues del meu cor!
Doncs en efecte, en segona ronda hem fotut el quatre de set amb agulla. L'estructura del quatre s'ha desfet una mica i ha demanat concentració de pinya i tronc, que han actuat en conseqüència i que han completat un 4de7a esplèndid, esplendorós, espletant, espluguí. En fi, el pilar del mig s'ha descarregat sense incidències i tot ha estat oli en un llum. Al·lucinant, nano.
Bé, a tercera ronda tocava l'enigma: el tres de set amb agulla. Només dos 3de6a havíem fet en la nostra tortuosa i lenta història, les dues setmanes abans. Doncs bé, a la tercera la cosa ja era de 7 i ha estat aquesta mena de bunyol afrós anomenat 3de7a, com ja havia dit. Bé, doncs això, el tres diuen que ha anat bé, diuen un pèl obert (o això ho dic jo, no ho sé), el pilar ha sortit un pèl remenat, però ha aguantat, i apa, flors i violes.
I què més? Pilar de cinc per plegar com si féssim mots encreuats del Miquel Sesé (que sí, que són fàcils, home!) i festa grossa, collons. Però plou i no podem acabar-la com cal. Oh! No pot pas ser tot perfecte, ai las!
Per a Falques
HISTÒRICA FESTA MAJOR D’ESPLUGUES PER ANAR FENT
Aquest diumenge els Cargolins celebraven la seva XVI diada en l'any que fan 15 anys. Per tal de celebrar-ho van convidar tres de les colles més en forma del panorama casteller, els Minyons de Terrassa, els Capgrossos de Mataró i els Castellers de Sants, totes tres colles de 9, una setmana abans de la Mercè. Pel que fa als Cargolins, ha estat la seva millor actuació de la història.
Els primers d'actuar han estat els Capgrossos de Mataró. Els del Maresme, que havien tingut uns assajos dolents aquesta setmana, plantejaven una actuació de preparació per prendre embranzida per aquesta segona part de la temporada, que ha començat amb algun dubte. Han engegat amb un cinc de set del qual és impossible remarcar res que no sigui que l'han fet completament folgats sense cap mena de problema; bufar i fer ampolles. Del carro gros amb què han continuat se'n podria dir ben bé el mateix: perfecte, potser un xic xuclat de dalt. Han seguit amb el quatre de set amb l'agulla, que també han descarregat sense maldecaps, trencacolls ni maltempsades importuns. Perquè els Capgrossos tenen molt de potencial i quan agafin més inèrcia han de seguir tirant molt més amunt.
En segon lloc en l'ordre d'actuació els amfitrions han parlat. Els Castellers d'Esplugues estan en el millor moment de forma de la història i han assolit també el millor registre de la història amb tres castells de set i mig. Els espluguins han encarat la jornada amb el cinc de set que, segons diuen, ha estat el millor de la temporada, flors i violes. El quatre amb agulla que han plantat tot seguit ha presentat més problemes a l'estructura del quatre, que ha calgut defensar amb braó, però en general també ha estat oli en un llum. Tot seguit han abordat un castell inèdit per a ells, el tres de set amb agulla, que de mides potser ha semblat un pèl estirat i el pilar del qual a segons ha bellugat una mica, però que ha anat bé i que ha estat celebrat com una gesta titànica. Amb aquest ja són cinc els castells de gamma alta de 7 que han completat enguany uns Castellers d'Esplugues exultants.
Després dels Cargolins era el torn dels Minyons de Terrassa, tot just agafant rodatge, però més en forma que els companys mataronins. Han enfilat un cinc de vuit perfecte però una mica bellugat a la descarregada que en tot cas ha estat una catedralassa espaterrant. Un dos de vuit folrat ha esverat lleument la plaça per moviments perillosos a terços i folre (que tronc i pinya han aturat amb frèndol incombustible). La plaça d'Esplugues, que no entén massa de castells, ha vibrat emocionada davant la primera torre folrada dels vallesans enguany. Els Minyons han plegat rondes amb el tres de vuit, castell que amb la passada de l'enxaneta s'ha destarotat una mica i que s'ha tancat per dalt però que sense més incidències s'ha descarregat reeixidament i joiosa.
Els darrers eren els Castellers de Sants, que han presentat un quatre de vuit per començar que no ha estat massa maco ni massa bell de mides en cap pis, però que ha acabat bé sense periclitar en cap moment. Tot seguit han fet com Minyons i han muntat el dos de vuit, esplèndid però amb un rengle més alt que l'altre que, potser, ha estat la causa d'un cert bellugueig intranscendent. Per acabar han brandat també el mateix argument que Minyons, un tres de vuit que, aquest cop sí, ha estat dolç com una rialla al cel gris.
Bé, i després de tot plegat les colles feien pilars, que són importants també. Els Minyons de Terrassa han alçat el pilar de sis, poderós com una espasa al vent però un pèl bellugat a la motxilla a la descarregada. Tot seguit, Sants i Capgrossos han desplegat un vano de cinc cadascú, amb el qual han acomiadat la plaça. Els Cargolins també han descarregat un pilar de cinc, que han fet amb una enxaneta nova a causa d'un incident ocular intempestiu del seu enxaneta habitual.
En conclusió, podríem dir que si bé per a les tres colles grans aquest diumenge ha estat més aviat una diada tranquil•leta que els ha de servir per recuperar rodatge de cara al tram més important de temporada, i que en aquest sentit ha estat un èxit, pel que fa a la colla petita, els Castellers d'Esplugues, que han sortit amb l'actuació de menys valor segons la puntuació del Concurs, ha estat la colla més satisfeta d'una diada per a ella històrica en què, per primer cop, ha assolit tres castells de set i mig en un sol dia, una cosa impensable fins fa quatre dies. Cal destacar la primera torre de vuit dels Minyons i la millor actuació de l’any de Sants amb tres castells de vuit. I aviam si totes quatre colles segueixen progressant.
Capgrossos de Mataró: 5de7, 4de8, id4de7a, 4de7a, vano5
Castellers d'Esplugues: 5de7, 4de7a, 3de7a, Pde5, 3Pde4 balcó
Minyons de Terrassa: 5de8, 2de8f, 3de8, Pde6
Castellers de Sants: 4de8, 2de8f, 3de8, vano5
Aquest diumenge els Cargolins celebraven la seva XVI diada en l'any que fan 15 anys. Per tal de celebrar-ho van convidar tres de les colles més en forma del panorama casteller, els Minyons de Terrassa, els Capgrossos de Mataró i els Castellers de Sants, totes tres colles de 9, una setmana abans de la Mercè. Pel que fa als Cargolins, ha estat la seva millor actuació de la història.
Els primers d'actuar han estat els Capgrossos de Mataró. Els del Maresme, que havien tingut uns assajos dolents aquesta setmana, plantejaven una actuació de preparació per prendre embranzida per aquesta segona part de la temporada, que ha començat amb algun dubte. Han engegat amb un cinc de set del qual és impossible remarcar res que no sigui que l'han fet completament folgats sense cap mena de problema; bufar i fer ampolles. Del carro gros amb què han continuat se'n podria dir ben bé el mateix: perfecte, potser un xic xuclat de dalt. Han seguit amb el quatre de set amb l'agulla, que també han descarregat sense maldecaps, trencacolls ni maltempsades importuns. Perquè els Capgrossos tenen molt de potencial i quan agafin més inèrcia han de seguir tirant molt més amunt.
En segon lloc en l'ordre d'actuació els amfitrions han parlat. Els Castellers d'Esplugues estan en el millor moment de forma de la història i han assolit també el millor registre de la història amb tres castells de set i mig. Els espluguins han encarat la jornada amb el cinc de set que, segons diuen, ha estat el millor de la temporada, flors i violes. El quatre amb agulla que han plantat tot seguit ha presentat més problemes a l'estructura del quatre, que ha calgut defensar amb braó, però en general també ha estat oli en un llum. Tot seguit han abordat un castell inèdit per a ells, el tres de set amb agulla, que de mides potser ha semblat un pèl estirat i el pilar del qual a segons ha bellugat una mica, però que ha anat bé i que ha estat celebrat com una gesta titànica. Amb aquest ja són cinc els castells de gamma alta de 7 que han completat enguany uns Castellers d'Esplugues exultants.
Després dels Cargolins era el torn dels Minyons de Terrassa, tot just agafant rodatge, però més en forma que els companys mataronins. Han enfilat un cinc de vuit perfecte però una mica bellugat a la descarregada que en tot cas ha estat una catedralassa espaterrant. Un dos de vuit folrat ha esverat lleument la plaça per moviments perillosos a terços i folre (que tronc i pinya han aturat amb frèndol incombustible). La plaça d'Esplugues, que no entén massa de castells, ha vibrat emocionada davant la primera torre folrada dels vallesans enguany. Els Minyons han plegat rondes amb el tres de vuit, castell que amb la passada de l'enxaneta s'ha destarotat una mica i que s'ha tancat per dalt però que sense més incidències s'ha descarregat reeixidament i joiosa.
Els darrers eren els Castellers de Sants, que han presentat un quatre de vuit per començar que no ha estat massa maco ni massa bell de mides en cap pis, però que ha acabat bé sense periclitar en cap moment. Tot seguit han fet com Minyons i han muntat el dos de vuit, esplèndid però amb un rengle més alt que l'altre que, potser, ha estat la causa d'un cert bellugueig intranscendent. Per acabar han brandat també el mateix argument que Minyons, un tres de vuit que, aquest cop sí, ha estat dolç com una rialla al cel gris.
Bé, i després de tot plegat les colles feien pilars, que són importants també. Els Minyons de Terrassa han alçat el pilar de sis, poderós com una espasa al vent però un pèl bellugat a la motxilla a la descarregada. Tot seguit, Sants i Capgrossos han desplegat un vano de cinc cadascú, amb el qual han acomiadat la plaça. Els Cargolins també han descarregat un pilar de cinc, que han fet amb una enxaneta nova a causa d'un incident ocular intempestiu del seu enxaneta habitual.
En conclusió, podríem dir que si bé per a les tres colles grans aquest diumenge ha estat més aviat una diada tranquil•leta que els ha de servir per recuperar rodatge de cara al tram més important de temporada, i que en aquest sentit ha estat un èxit, pel que fa a la colla petita, els Castellers d'Esplugues, que han sortit amb l'actuació de menys valor segons la puntuació del Concurs, ha estat la colla més satisfeta d'una diada per a ella històrica en què, per primer cop, ha assolit tres castells de set i mig en un sol dia, una cosa impensable fins fa quatre dies. Cal destacar la primera torre de vuit dels Minyons i la millor actuació de l’any de Sants amb tres castells de vuit. I aviam si totes quatre colles segueixen progressant.
Capgrossos de Mataró: 5de7, 4de8, id4de7a, 4de7a, vano5
Castellers d'Esplugues: 5de7, 4de7a, 3de7a, Pde5, 3Pde4 balcó
Minyons de Terrassa: 5de8, 2de8f, 3de8, Pde6
Castellers de Sants: 4de8, 2de8f, 3de8, vano5
La millor actuació de la història i etzètera
Estic una mica tendre i això trempa i ja se sap que enterbolit d'hormones i alcohol el cap no rutlla. De manera que simplement escriuré quatre ratlles.
Hem fet tres castells de set i mig i tralarà tralarà és gairebé el millor que podríem haver esperat. A principis de temporada el clàssic dubte circulava (si podríem mantenir el nivell plim plam) però els dubtes ja no existeixen perquè ja hem fet millor temporada que l'any passat.
I a més l'ambient segueix sent com el dels anys anteriors, la dinàmica és positiva i s'ha enjovenit encara més el teixit social. En aquest sentit també estem una mica millor que l'any passat.
Perquè l'any passat ja va començar a canviar la mentalitat de la colla i jo em vaig sorprendre d'algunes accions i escaig. Però el canvi ha estat molt més acusat enguany. Per a una colla castellera el més important és fer castells més grossos.
En tot cas la cosa es basa en un tronc molt bregat i un gruix de camises més o menys estable però rejovenit i més dinàmic. És una sort que hi hagi gent que vulgui perdre el temps en una cosa tan estúpida com fer castells.
Doncs aquestes eren les quatre collonades que volia dir ara. Com que estic destrossat deixaré la crònica per demà. Apa.
Hem fet tres castells de set i mig i tralarà tralarà és gairebé el millor que podríem haver esperat. A principis de temporada el clàssic dubte circulava (si podríem mantenir el nivell plim plam) però els dubtes ja no existeixen perquè ja hem fet millor temporada que l'any passat.
I a més l'ambient segueix sent com el dels anys anteriors, la dinàmica és positiva i s'ha enjovenit encara més el teixit social. En aquest sentit també estem una mica millor que l'any passat.
Perquè l'any passat ja va començar a canviar la mentalitat de la colla i jo em vaig sorprendre d'algunes accions i escaig. Però el canvi ha estat molt més acusat enguany. Per a una colla castellera el més important és fer castells més grossos.
En tot cas la cosa es basa en un tronc molt bregat i un gruix de camises més o menys estable però rejovenit i més dinàmic. És una sort que hi hagi gent que vulgui perdre el temps en una cosa tan estúpida com fer castells.
Doncs aquestes eren les quatre collonades que volia dir ara. Com que estic destrossat deixaré la crònica per demà. Apa.
11 de setembre 2009
Montblanc 2009
Quarts i escaig de nou de l'Onze de Setembre. Sona el despertador. Hem dormit cinc hores i encara sentim el gintònic per les venes. Ens fotem un cafè i rabents i esperitats cap al local. Avui comença la segona part de la temporada castellera. Què no faríem per tu, oh Colla! Renunciarem a dormir per un grapat d'hores drets sota el sol de migdia i dinarem a les quatre tocades —oh Colla!Oh autocar, que sembles del segle XIX, aniríem més còmodes en carros com es feia a l'antiga! Com a l'antiga, em semblen els Torraires de Montblanc: com una colla de pagesos que s'apleguen per fer castells de tant en tant. Però quins sants collons defensant els seus intents! Quina grapa i quin braó, recollons! Aquests no cauen tampoc fins que no es deixen anar, malgrat que de vegades la força de la gravetat sobra llur endurança (venç la seva resistència). Ens han ofert un 3de6 força maco (em penso que el castell més maco que els he vist fer), a segona ronda han intentat el 2de6 que finalment han aconseguit descarregar al segon intent (diria que és la seva trenta-cinquena torre de la història), i han enllestit amb un 4de6a dubtós. Felicitats, Torraires!
Bé, pel que fa a nosaltres, hem reengegat d'allò més entonats i és segurament la millor represa de la història (perquè si bé ja havíem començat la segona part amb dos castells de 7 alguna altra vegada, no sé si també hi havíem afegit el pilar de 5). Així, el 3de7 ha estat gairebé segur el millor de l'any, molt rodonet i força àgil i ningú no ha patit i si la foto fos bona hauria quedat per emmarcar. El 4de7 amb què em continuat era una prova de cara al 4de7a que hem de provar per Festa Major d'aquí una setmana: hi hem posat el baix i les agulles estaven encarades a ell, malgrat que no hem bastit el pilar del mig. Potser per això el 4de7 ha estat un altre petit nyap d'aquells lletjots. Tanmateix, el tronc és dur i massís com el d'un roure mil·lenari i per tant per molts torbs i maltempsades que es congriïn per tombar-lo està vist que té arrels profundes. Això sobretot es veu amb les proves pel 3 amb agulla, l'aposta més ferma per a més aviat. Quan fem el 3de6a net, el tronc resisteix molt bé; quan el posem sobre la pinya els problemes es multipliquen. Així ha anat el 3de6a d'avui: molt dubitatiu. És una aposta arriscada i ja veurem si el provem per Festa Major. Hem plegat un altre pilar de cinc, que crec que ha tingut més problemes a segons que altres cops, però força bé i ja no li tenim cap por cosa que era un dels grans objectius d'aquesta temporada (consolidar per fi el pilar).
Doncs això ha estat gairebé tot. No tinc més temps per esplaiar-me més. Fotos aquí.
22 d’agost 2009
Diada dels Castellers de la Vila de Gràcia, 2009
Enguany la Diada Castellera de la Festa Major de la Vila de Gràcia s'ha escaigut en dissabte a la tarda. És un horari molt benigne, molt millor que sota el sol de migdia dels diumenges d'abans. Per què han canviat, però, el dia? Ho hauré d'esbrinar. El cas és que abans solien venir també Minyons i Vella, però davant el nivell que acostumaven a mostrar (Terrassa acabava d'acabar les vacances i tot just començaven a rodar, i la Vella sempre ha fet el que li ha sortit de la polla, de vegades el 3de9f, que vés a saber quant cobraven), doncs certament el que hem vist amb Xicots de Vilafranca i Xiquets de Tarragona ha estat a l'alçada. Per la seva banda, Gràcia ha descarregat castells de la gamma alta de set, i és de suposar que no tindran cap problema aquesta temporada per tornar a fer el 4de8. Però aconseguiran per fi anar més enllà?
Els amfitrions han començat pel 5de7, un castell que nosaltres també fem, i que ara m'agrada molt més que abans. És un castell molt maco que a Gràcia li ha quedat força bé de mides, una mica lent i prou. Quin 5de7 blau més maco! A segona ronda, han tirat el 3de7 aixecat per sota, que ha embadalit tots els guiris que omplien la plaça. Amazing! Époustouflant! Amb quarts i els terços ja aixecats, el castell ha començat a bellugar molt; amb els segons, els quarts s'han regirat moltíssim, i amb les dues aixecades dels baixos, tant aquest pis com l'inferior s'han mogut molt: terços i quarts recuperant la posició, dreçant-se després de vinclar-se, intentant fer rodó el bunyol. Però ja tot aposentat, ha fet goig i s'ha descarregat sense problemes: però com han patit! C'est super! Wonderful! I per acabar les rondes, el 4de7a, que també és un castell que ara em sembla molt més maco i més gran que abans, ara és un castellàs incommensurable que em fa caure la bava. Els castells amb agulla són preciosos, i tota la bellesa comença amb els set pisos (perquè els de 6 són francament horribles). El seu 4de7a l'he vist molt tancat i amb molt males mides, els terços l'han hagut d'obrir i els quarts estaven no gaire bé: era un 4 que s'obria com un pom de flors i que es tancava a dalt com un cogombre. Terços han hagut de suar la cansalada; el pilar, després d'algun dubte, també s'ha completat. A pilars, vano de 5.
Els Xiquets de Tarragona venia del Sant Magí màgic en què han descarregat el 3de9f i estaven, per tant, amb molta confiança, i així ho han demostrat. Han començat amb el 3de8 amb bones mides i ben defensat. El 4de8 els ha costat més, com sol ser habitual, perquè costa sempre més de quadrar, però diguem que bé. Han acabat amb la torre de 7, parada com en una foto. I ells també han fet un vano de 5, que és una construcció també molt estètica.
Els Xicots de Vilafranca han iniciat la cosa amb un 4de7a molt complicat. Malament de mides, els dosos estaven massa separats, i en passar acotxador i enxaneta han estat a punt de caure, s'han ajupit moltíssim. L'acotxador ha passat a l'agulla amb moltes penes i treballs, i llavors tot el pilar s'ha sacsejat molt i encara sort que l'enxaneta, que abans havia semblat matussera, ara ha davallat lliscant rabent. A segona ronda, un 3de7 sense pena ni glòria, una mica massa obert. Tot seguit el 4de7, que ha hagut de ser desmuntat perquè l'acotxador, molt menut, tenia por, i malgrat les estrebades perquè acabés d'enfilar-se pels dosos, ha volgut tornar a tocar de peus a terra. A repetició, amb un altre nen (més gran), tot ha anat com oli en un llum. I un pilar de 5 que ha girat completament a banda i banda i que ha deixat ben bocabadats tots els turistes.
Potser us haureu adonat que em cauen bé els Castellers de la Vila de Gràcia, i és cert, per alguna raó conec alguna gent de la colla i sempre m'ha agradat la seva filosofia i la seva vila. Sempre he cregut que és un bon model per a la nostra colla. Serà possible que la Vila de Gràcia, annexionada a Barcelona, tingui més consciència i identitat pròpia que Esplugues, i que per això ho tinguin més fàcil ells que nosaltres per arrossegar gent? Això pot ser una raó: si fins i tot ara Rius i Taulet es diu Plaça de la Vila. D'altra banda, sempre que vaig a veure castells a Gràcia per la seva festa major, veig que li posen molta emoció als castells: avui el 4de7a i el 3 per sota han estat molt entretinguts. També val a dir que en fer el darrer pilar descarregat pel balcó, el baix ha caigut de la faixa i tota la plaça ha fet un crit multilingüe que ha sonat com un «Oooooooooooh!» d'estupor.
Finalment, potser el lector d'aquest blog es demana per què escric aquesta crònica. Doncs l'escric perquè em surt dels collons.
Els amfitrions han començat pel 5de7, un castell que nosaltres també fem, i que ara m'agrada molt més que abans. És un castell molt maco que a Gràcia li ha quedat força bé de mides, una mica lent i prou. Quin 5de7 blau més maco! A segona ronda, han tirat el 3de7 aixecat per sota, que ha embadalit tots els guiris que omplien la plaça. Amazing! Époustouflant! Amb quarts i els terços ja aixecats, el castell ha començat a bellugar molt; amb els segons, els quarts s'han regirat moltíssim, i amb les dues aixecades dels baixos, tant aquest pis com l'inferior s'han mogut molt: terços i quarts recuperant la posició, dreçant-se després de vinclar-se, intentant fer rodó el bunyol. Però ja tot aposentat, ha fet goig i s'ha descarregat sense problemes: però com han patit! C'est super! Wonderful! I per acabar les rondes, el 4de7a, que també és un castell que ara em sembla molt més maco i més gran que abans, ara és un castellàs incommensurable que em fa caure la bava. Els castells amb agulla són preciosos, i tota la bellesa comença amb els set pisos (perquè els de 6 són francament horribles). El seu 4de7a l'he vist molt tancat i amb molt males mides, els terços l'han hagut d'obrir i els quarts estaven no gaire bé: era un 4 que s'obria com un pom de flors i que es tancava a dalt com un cogombre. Terços han hagut de suar la cansalada; el pilar, després d'algun dubte, també s'ha completat. A pilars, vano de 5.
Els Xiquets de Tarragona venia del Sant Magí màgic en què han descarregat el 3de9f i estaven, per tant, amb molta confiança, i així ho han demostrat. Han començat amb el 3de8 amb bones mides i ben defensat. El 4de8 els ha costat més, com sol ser habitual, perquè costa sempre més de quadrar, però diguem que bé. Han acabat amb la torre de 7, parada com en una foto. I ells també han fet un vano de 5, que és una construcció també molt estètica.
Els Xicots de Vilafranca han iniciat la cosa amb un 4de7a molt complicat. Malament de mides, els dosos estaven massa separats, i en passar acotxador i enxaneta han estat a punt de caure, s'han ajupit moltíssim. L'acotxador ha passat a l'agulla amb moltes penes i treballs, i llavors tot el pilar s'ha sacsejat molt i encara sort que l'enxaneta, que abans havia semblat matussera, ara ha davallat lliscant rabent. A segona ronda, un 3de7 sense pena ni glòria, una mica massa obert. Tot seguit el 4de7, que ha hagut de ser desmuntat perquè l'acotxador, molt menut, tenia por, i malgrat les estrebades perquè acabés d'enfilar-se pels dosos, ha volgut tornar a tocar de peus a terra. A repetició, amb un altre nen (més gran), tot ha anat com oli en un llum. I un pilar de 5 que ha girat completament a banda i banda i que ha deixat ben bocabadats tots els turistes.
Potser us haureu adonat que em cauen bé els Castellers de la Vila de Gràcia, i és cert, per alguna raó conec alguna gent de la colla i sempre m'ha agradat la seva filosofia i la seva vila. Sempre he cregut que és un bon model per a la nostra colla. Serà possible que la Vila de Gràcia, annexionada a Barcelona, tingui més consciència i identitat pròpia que Esplugues, i que per això ho tinguin més fàcil ells que nosaltres per arrossegar gent? Això pot ser una raó: si fins i tot ara Rius i Taulet es diu Plaça de la Vila. D'altra banda, sempre que vaig a veure castells a Gràcia per la seva festa major, veig que li posen molta emoció als castells: avui el 4de7a i el 3 per sota han estat molt entretinguts. També val a dir que en fer el darrer pilar descarregat pel balcó, el baix ha caigut de la faixa i tota la plaça ha fet un crit multilingüe que ha sonat com un «Oooooooooooh!» d'estupor.
Finalment, potser el lector d'aquest blog es demana per què escric aquesta crònica. Doncs l'escric perquè em surt dels collons.
26 de juliol 2009
Les Santes
Avui diada de Les Santes, i un bon gec d'hòsties a plaça, que enguany no m'ha semblat tan a gom a gom com altres vegades. L'espectacle ja s'ho mereixia: els mataronins anunciaven dos castells de nou, els vilafranquins la torre emmanillada, i la Jove de Tarragona el seu primer castell de nou de la temporada, molt i molt matiner en comparació amb els problemes dels darrers anys.
Els Capgrossos han començat amb el 3de9f, que he vist des de la llunyania i que ha tremolat força però que s'ha completat amb coratge i tal i tal. Els Capgrossos, darrerament, per Santes sempre fan algun castell de nou pisos, després del parèntesi pel daltabaix de fa alguns anys per allò de la mort. Per això, veure castells de nou mataronins en aquesta plaça és una mica més emocionant, però també ajuda a comprendre per què fan i desfan com ho fan. Així, a segona ronda han encarat el 4de9f, que ha pujat una mica malament de mides (ja no recordo gaire d'on ni com), crec que als pisos de dalt s'ha tancat molt i algun terç estava molt mal lligat, i tot plegat tremolava massa. De manera que l'han desmuntat, amb tota la lògica del món. A repetició, com també és lògic, han tirat un altre castell, el 4de8a, que és també molt difícil i que requereix un pilar de 6 de garanties. L'estructura del 4 s'ha mostrat molt ferma, i el pilar, amb en Meli a segons, ha patit una mica més; en sortir l'enxaneta —una mica lenta, potser, o poc fineta— el segon, que és força nou en aquesta mena de pilars, ha hagut d'aturar un parell de patacades fortes, la segona de les quals molt espectacular, espaterrant. A tercera ronda, esclar, nosaltres demanàvem tornar a intentar el 4de9f, però per tot plegat, i perquè Mataró no serà mai com Vilafranca, Valls o fins i tot Terrassa, s'han decidit pel 2de8f, que només s'ha obert una mica a quarts i que per tota la resta ha anat bé. En pilars, però, sí que han apretat més l'accelerador; aquest any ja n'havien fet dos, de Pde7f, un dels quals només carregat, fa un parell de setmanes. Avui també ha estat només carregat. Sembla que el terç no estava gaire còmode, sigui com sigui l'estructura no donava gaire bona impressió i, tot just feta l'aleta, s'ha ensorrat en un vist i no vist, gairebé sense avisar. Doncs apa, Capgrossos, a seguir lluitant i millorant, que ho esteu fent molt bé.
I hi han colles i colles, i també hi han els Castellers de Vilafranca, que són un món a part i usen una lògica diferent que jo francament encara no acabo d'entendre. En fi, han començat amb el 4de9f, que no ha patit gaire i que no recordo gaire, tampoc. No ha estat un 4 perfecte, fins i tot diria que ha calgut lluitar-lo, però no recordo pas gaire més —amnèsia. I a segona ronda, el primer castell de gamma extra de la temporada, si no vaig errat —i no ho crec—: el 2de9fm, una bèstia dels castells, una torre magnífica i esplèndida, una meravella del món. Però els vilafranquins no estan tan fins com fa un parell o tres de temporades, aquella temporada en què van descarregar un munt de torres, la 2007, suposo, en què ja van fer-ne una per Les Santes, un any en què van aconseguir un piló de gammes extres. En fi, avui la torre ha començat a enlairar-se amb molts problemes amb manilles i tronc, que en pisos superiors s'ha estabilitzat tot i el bellugueig constant. Era palès que era qüestió de temps l'estimbada, i com que la canalla no ha fet gaire via, poc abans de fer l'aleta —encara ha aguantat molt!— un dels dosos ha lliscat pel pou del castell i tot plegat ha fet un pet molt lleig, amb la canalla disparada cap enfora, que sembla que no ha pres mal. D'aquesta manera han hagut de rebaixar pretensions, i a repetició han baixat un pis: el 2de8f no ha estat de postal però bé, sense problemes. Per acabar han atacat el 3de9f, que també ha tingut molts problemes, en especial un dels terços, que ha estat des de l'inici molt assegut, fins que el folre no ha pogut més, perquè tenia tot el seu rengle a sobre. Ha petat, però, per quints, ha semblat, d'aquell mateix rengle, i poc després de l'aleta. Amb aquesta carnisseria, els verds només han pogut amb un vano de 5. Tot plegat, ha fet que en l'actuació completa els Capgrossos hagin fet millor diada que Vilafranca; comptant només les tres millors construccions, però, Vilafranca ha estat un pèl superior, ja que ha assolit dos castells de 9.
Per la seva banda, la Jove de Tarragona ha carregat el primer castell de 9 de la temporada, cosa molt positiva per a ells, perquè tot just l'any passat van recuperar aquest nivell després d'una travessia pel desert una mica desesperant. El 3 feia patir des de l'inici fins que s'ha trencat. Han descarregat també el 5de8, molt parat tot i que a un quart o quint de la buida del 3 li ha entrat la moto, però poca cosa. El 4de8 ha estat una mica més treballat, però sense perill. I apa, dos pilars de 5 i cap a casa.
I en resum, hem vist una colla que arrisca molt i massa sovint fa llenya, tot i que després observes els seus números i no semblen tan suïcides. En tot cas, si pretenen dur el 3de10fm per Sant Fèlix, que s'ho comencin a fer mirar ja, perquè ja han caigut en dos 3de9f. Tenim, a l'altre cantó, una colla que arrisca poc, i que quan ho fa acostuma a rebre perquè mai no té sort (un mataroní ha hagut de ser atès per una caiguda de Vilafranca... ja és mala sort). No sé si podrien haver provat el 4de9f un altre cop, tot i que sí que han apostat pel Pde7f, que podia caure i que potser ha caigut només per nervis, perquè no hi estan avesats. S'assemblen una mica a la nostra colla, anem del mateix color i tot. I en el punt mig tenim la Jove de Tarragona, que mentalment és molt més propera a Vilafranca, però que no pot suïcidar-se tant perquè les seves altures no són tan altes, i així han provat un 3de9f que era probable que els esclatés a les mans, perquè pel que s'ha vist a plaça era molt lluny de descarregar-se. Però després, amb els deures ja complerts, han aconseguit dos castells de vuit més, un dels quals una catedral molt maca, i apa, felicitats.
En fi, ha estat bé, i la llenya, per passar el proper hivern.
Els Capgrossos han començat amb el 3de9f, que he vist des de la llunyania i que ha tremolat força però que s'ha completat amb coratge i tal i tal. Els Capgrossos, darrerament, per Santes sempre fan algun castell de nou pisos, després del parèntesi pel daltabaix de fa alguns anys per allò de la mort. Per això, veure castells de nou mataronins en aquesta plaça és una mica més emocionant, però també ajuda a comprendre per què fan i desfan com ho fan. Així, a segona ronda han encarat el 4de9f, que ha pujat una mica malament de mides (ja no recordo gaire d'on ni com), crec que als pisos de dalt s'ha tancat molt i algun terç estava molt mal lligat, i tot plegat tremolava massa. De manera que l'han desmuntat, amb tota la lògica del món. A repetició, com també és lògic, han tirat un altre castell, el 4de8a, que és també molt difícil i que requereix un pilar de 6 de garanties. L'estructura del 4 s'ha mostrat molt ferma, i el pilar, amb en Meli a segons, ha patit una mica més; en sortir l'enxaneta —una mica lenta, potser, o poc fineta— el segon, que és força nou en aquesta mena de pilars, ha hagut d'aturar un parell de patacades fortes, la segona de les quals molt espectacular, espaterrant. A tercera ronda, esclar, nosaltres demanàvem tornar a intentar el 4de9f, però per tot plegat, i perquè Mataró no serà mai com Vilafranca, Valls o fins i tot Terrassa, s'han decidit pel 2de8f, que només s'ha obert una mica a quarts i que per tota la resta ha anat bé. En pilars, però, sí que han apretat més l'accelerador; aquest any ja n'havien fet dos, de Pde7f, un dels quals només carregat, fa un parell de setmanes. Avui també ha estat només carregat. Sembla que el terç no estava gaire còmode, sigui com sigui l'estructura no donava gaire bona impressió i, tot just feta l'aleta, s'ha ensorrat en un vist i no vist, gairebé sense avisar. Doncs apa, Capgrossos, a seguir lluitant i millorant, que ho esteu fent molt bé.
I hi han colles i colles, i també hi han els Castellers de Vilafranca, que són un món a part i usen una lògica diferent que jo francament encara no acabo d'entendre. En fi, han començat amb el 4de9f, que no ha patit gaire i que no recordo gaire, tampoc. No ha estat un 4 perfecte, fins i tot diria que ha calgut lluitar-lo, però no recordo pas gaire més —amnèsia. I a segona ronda, el primer castell de gamma extra de la temporada, si no vaig errat —i no ho crec—: el 2de9fm, una bèstia dels castells, una torre magnífica i esplèndida, una meravella del món. Però els vilafranquins no estan tan fins com fa un parell o tres de temporades, aquella temporada en què van descarregar un munt de torres, la 2007, suposo, en què ja van fer-ne una per Les Santes, un any en què van aconseguir un piló de gammes extres. En fi, avui la torre ha començat a enlairar-se amb molts problemes amb manilles i tronc, que en pisos superiors s'ha estabilitzat tot i el bellugueig constant. Era palès que era qüestió de temps l'estimbada, i com que la canalla no ha fet gaire via, poc abans de fer l'aleta —encara ha aguantat molt!— un dels dosos ha lliscat pel pou del castell i tot plegat ha fet un pet molt lleig, amb la canalla disparada cap enfora, que sembla que no ha pres mal. D'aquesta manera han hagut de rebaixar pretensions, i a repetició han baixat un pis: el 2de8f no ha estat de postal però bé, sense problemes. Per acabar han atacat el 3de9f, que també ha tingut molts problemes, en especial un dels terços, que ha estat des de l'inici molt assegut, fins que el folre no ha pogut més, perquè tenia tot el seu rengle a sobre. Ha petat, però, per quints, ha semblat, d'aquell mateix rengle, i poc després de l'aleta. Amb aquesta carnisseria, els verds només han pogut amb un vano de 5. Tot plegat, ha fet que en l'actuació completa els Capgrossos hagin fet millor diada que Vilafranca; comptant només les tres millors construccions, però, Vilafranca ha estat un pèl superior, ja que ha assolit dos castells de 9.
Per la seva banda, la Jove de Tarragona ha carregat el primer castell de 9 de la temporada, cosa molt positiva per a ells, perquè tot just l'any passat van recuperar aquest nivell després d'una travessia pel desert una mica desesperant. El 3 feia patir des de l'inici fins que s'ha trencat. Han descarregat també el 5de8, molt parat tot i que a un quart o quint de la buida del 3 li ha entrat la moto, però poca cosa. El 4de8 ha estat una mica més treballat, però sense perill. I apa, dos pilars de 5 i cap a casa.
I en resum, hem vist una colla que arrisca molt i massa sovint fa llenya, tot i que després observes els seus números i no semblen tan suïcides. En tot cas, si pretenen dur el 3de10fm per Sant Fèlix, que s'ho comencin a fer mirar ja, perquè ja han caigut en dos 3de9f. Tenim, a l'altre cantó, una colla que arrisca poc, i que quan ho fa acostuma a rebre perquè mai no té sort (un mataroní ha hagut de ser atès per una caiguda de Vilafranca... ja és mala sort). No sé si podrien haver provat el 4de9f un altre cop, tot i que sí que han apostat pel Pde7f, que podia caure i que potser ha caigut només per nervis, perquè no hi estan avesats. S'assemblen una mica a la nostra colla, anem del mateix color i tot. I en el punt mig tenim la Jove de Tarragona, que mentalment és molt més propera a Vilafranca, però que no pot suïcidar-se tant perquè les seves altures no són tan altes, i així han provat un 3de9f que era probable que els esclatés a les mans, perquè pel que s'ha vist a plaça era molt lluny de descarregar-se. Però després, amb els deures ja complerts, han aconseguit dos castells de vuit més, un dels quals una catedral molt maca, i apa, felicitats.
En fi, ha estat bé, i la llenya, per passar el proper hivern.
24 de juliol 2009
Santa Magda 2009
Dimecres era la festa major petita, com tothom sap, Santa Magda, o més aviat la revetlla de Santa Magda, puix que Santa Magda és l'endemà, lo jorn en què tot hom esmorza de magdalenes amb llet. El mateix dia, però, un hom celebrà una estiuenca trobada amb antics companys de polítiques: la majoria encara estudia alguna cosa, però la majoria o ja han acabat o estan a punt de fer-ho i és imminent l'entrada al món laboral. Ah, món laboral! Ja us el podeu ben confitar.
I a causa de ço dessús dit, arribí un pèl tard, vora d'una hora, a Esplugues, i ja havien comès el primer pilar, la plantada del ginjoler nou i la majoria dels balls d'entitats. Com a protesta, comprí una xibeca, que durà gairebé un parell d'hores (oh miracle!). A causa d'aquesta adquisició, em perdí el segon pilar. El tercer pilar l'encalcí quan ja era a punt de muntar-se, al mig de Laureà Miró, que és o era una carretera nacional que enllaça el carrer de Sants amb el Penedès i molt més enllà i que travessa tot el Llobregat Jussà. En fiu fotos. El quart pilar no se m'esmunyí, tanmateix: i em foteren al mig de la pinya, a Cant Tinturé. I hom aplaudí. Tot seguit, uns metres més amunt, davant el monestir, un altre, i ja davant l'església, another one. Hom, entusiasmat, s'abraonà en xardorosa ovació, mes res en esguard del pilar del magne, magnífic i magnificent temple consagrat a Santa Magda, patrona excelsa i ebúrnia de la displicent vila d'Esplugues. Oh, anyellets tosos però amb llana al clatell que caramullàveu el temple, quin entusiasme de mamballetes, quin esclat d'aplaudiments i esgarips d'emoció i èxtasi! Oh, quan alçàrem el pilar per sota, ert i marmori com les columnes de l'església! Oh, quan començà de caminar, amb pas lent però segur, indestructible com un tanc a Tianmanen! I quan pujà els dos graons, com si hagués ascendit l'escala al Cel! Ah, si Rigaut de Berbezilh hi hagués estat no li hagués calgut tota la cort de París!
En descarregar-lo al davant de l'altar, com una ofrena humana al déu antropòfag dels cristians, hom saludà a tot el ramat d'anyells de déu que d'altra banda no trepitjaran ja en tot l'any cap església. Llavors hom marxà pel mateix passadís que havia entrat, eixugant-se la suor del front, i sortí a cercar birres (del Mercadona que repartien homes del mossèn —mes massa aviat foren finides!) i oírem els versots de la colla de diables, que estigueren força bé. Enguany han recitat menys diables, però el nivell ha pujat una mica; un d'ells va homenatjar en Pepe Rubianes i va ser força divertit, i tota la pesca de sempre.
Vem baixar, vem sopar, vem ballar (!), vem fotre'ns birres fins a les 3, i vem 'nar a dormir, que ahir treballàvem (!) i avui també (!!) vuit hores (!!!). Salut!!!!
19 de juliol 2009
Diada del Gall
Hem certificat avui davant la Biblioteca d'Esplugues que aquesta és, de llarg —a molta distància—, la millor temporada de la nostra història. Ho és perquè els números canten, però també per la forma de fer les coses, que en definitiva està fent progressar la colla. La meva percepció és que hem deixat de ser la colla hippy xirucaire de l'àrea metropolitana i que ara tot plegat és més professional. I jo segueixo pensant que això, per bé que d'una manera o d'una altra és conseqüència del creixement persistent dels darrers anys, és degut en bona mesura al fet que alguns dels que estan al capdavant han vist i viscut altres procediments en altres colles castelleres, tenen una perspectiva molt més àmplia i tenen més propensió a trencar amb inèrcies del passat. I, de fet, el cap de colla és el que menys quadra en aquest sentit, però tots els que l'envolten sí: la relació amb les altres colles és tan profunda que en alguns casos ha arribat al llit.
Aquest aspecte jo sempre l'havia considerat una qüestió fonamental per superar-nos, i ha calgut la renovació esmentada perquè sigui una realitat. Sempre havia trobat que Esplugues es tancava molt en ella mateixa, que no coneixa gaire bé què feien les altres colles, i ara és diferent. També és diferent, però, el volum de gent jove de la colla: s'ha rejovenit moltíssim en pocs anys, i ha estat un altre factor cabdal. La tècnica actual és molt jove. Ara hauria d'entrar algun d'aquests a la Junta i renovar-la profundament, perquè fot un tuf de naftalina que no s'aguanta.
De tot això, jo no he fet absolutament res. Jo només tinc aquestes opinions, però és impossible que entri mai a l'equip de tècnica i encara més que faci de catalitzador per transformar la Junta. Com en tota la resta de la vida, jo només sóc un observador que rondina de vegades i que amb prou feines diu res. No sabria per on començar, jo, si hagués de materialitzar alguna de les meves idees. En el fons sóc només un idealista, incapaç per a l'acció, en totes les facetes de la vida.
Feta aquesta reflexió que a ningú no importa, reprenc la crònica, o la començo. Avui era el dia de certificar que aquesta temporada torna a ser històrica. Fa un parell d'anys vem arribar a estiu amb els deures a mig fer i vem haver de deixar-ho tot pel setembre: en aquella època, es tractava només de recuperar bé el 3de7, de tornar a fer el Pde5 i, potser, de plantejar el 4de7a. La temporada va acabar amb el rècord històric de castells de 7 fins al moment (16) i amb un intent de 4de7a molt prometedor, però amb un únic Pde5: el carregat a la diada del Gall.
Just un any més tard, recuperàvem el Pde5 també al Gall: el 2008 vem aconseguir sis pilars de 5, tot un èxit. Enguany, amb el d'avui, ja en tenim set al sac. Avui, per tant, el repte no era el pilar ni consolidar els castells bàsics de 7, sinó que era el 5de7, castell inèdit fins l'any passat. Ha estat la rúbrica d'un primer tram de temporada esplèndid: 14 castells de 7, entre els quals un 4de7a i el 5de7 d'ara.
El Cinc l'hem tirat a primera ronda. Els assaigs havien anat molt bé, el tronc era molt sòlid i havíem pogut fer alguna prova de pinya, fins i tot. Val a dir que l'hauríem d'haver assajat una mica més, potser, la pinya. En tot cas, era el moment de dur-lo a plaça, sense cap mena dubte. De mides semblava que estava bé, i al segon peu s'ha alçat, monumental però tremolós, potser a causa dels nervis. Amb la segona aleta, com és habitual, el bellugueig s'ha accentuat, sense acabar, però, de perdre les mides. El tronc i la pinya l'han hagut de treballar una mica, i finalment ha estat una realitat. Visca!
A segona ronda, el 3de7, que pel record que en tinc ha estat el més tranquil dels tres castells. En tot cas, avui estava escrit que no en faríem cap de ben parat i, també al segon peu, l'hem bastit amb alguna tremolor, molt menys que en el castell anterior, i moltíssim menys que en el posterior, el 4de7, que ha estat un festival. La raó? Potser relaxament, o potser que no estava gaire ben quadrat, o que en el tronc hi havia moltes novetats a gairebé tots els pisos. El Quatre s'ha anat muntant amb moviment i ha anat perdent les mides progressivament; un baix ha patit molt i s'ha enfonsat una mica, algun segon estava mal lligat o perdia mides, el pis de terços estava ben destarotat i quarts era un cercle de l'infern. El 4de7, retort i torturat, però, ha estat també descarregat, amb molta lluita, també. Ha estat, pel meu gust, el més divertit de tots tres, tot i que, esclar, el primer de la sèrie ha estat el més important i emotiu.
Finalment, el pilar de cinc ha estat, a diferència de tota la resta, completat molt folgadament, i això que també tenia canvis: l'enxaneta habitual havia hagut de marxar i s'hi ha estrenat un nano nou al pilar. Ha estat bufar i fer ampolles: s'ha fet fàcilment en un tres i no res i ha posat punt final a una actuació brillant que ens deixa molt bon regust per tot l'estiu per tal d'afrontar la Festa Major al setembre i seguir avançant cada cop més enllà. Veurem aquest any el 2de7?
Aquest aspecte jo sempre l'havia considerat una qüestió fonamental per superar-nos, i ha calgut la renovació esmentada perquè sigui una realitat. Sempre havia trobat que Esplugues es tancava molt en ella mateixa, que no coneixa gaire bé què feien les altres colles, i ara és diferent. També és diferent, però, el volum de gent jove de la colla: s'ha rejovenit moltíssim en pocs anys, i ha estat un altre factor cabdal. La tècnica actual és molt jove. Ara hauria d'entrar algun d'aquests a la Junta i renovar-la profundament, perquè fot un tuf de naftalina que no s'aguanta.
De tot això, jo no he fet absolutament res. Jo només tinc aquestes opinions, però és impossible que entri mai a l'equip de tècnica i encara més que faci de catalitzador per transformar la Junta. Com en tota la resta de la vida, jo només sóc un observador que rondina de vegades i que amb prou feines diu res. No sabria per on començar, jo, si hagués de materialitzar alguna de les meves idees. En el fons sóc només un idealista, incapaç per a l'acció, en totes les facetes de la vida.
Feta aquesta reflexió que a ningú no importa, reprenc la crònica, o la començo. Avui era el dia de certificar que aquesta temporada torna a ser històrica. Fa un parell d'anys vem arribar a estiu amb els deures a mig fer i vem haver de deixar-ho tot pel setembre: en aquella època, es tractava només de recuperar bé el 3de7, de tornar a fer el Pde5 i, potser, de plantejar el 4de7a. La temporada va acabar amb el rècord històric de castells de 7 fins al moment (16) i amb un intent de 4de7a molt prometedor, però amb un únic Pde5: el carregat a la diada del Gall.
Just un any més tard, recuperàvem el Pde5 també al Gall: el 2008 vem aconseguir sis pilars de 5, tot un èxit. Enguany, amb el d'avui, ja en tenim set al sac. Avui, per tant, el repte no era el pilar ni consolidar els castells bàsics de 7, sinó que era el 5de7, castell inèdit fins l'any passat. Ha estat la rúbrica d'un primer tram de temporada esplèndid: 14 castells de 7, entre els quals un 4de7a i el 5de7 d'ara.
El Cinc l'hem tirat a primera ronda. Els assaigs havien anat molt bé, el tronc era molt sòlid i havíem pogut fer alguna prova de pinya, fins i tot. Val a dir que l'hauríem d'haver assajat una mica més, potser, la pinya. En tot cas, era el moment de dur-lo a plaça, sense cap mena dubte. De mides semblava que estava bé, i al segon peu s'ha alçat, monumental però tremolós, potser a causa dels nervis. Amb la segona aleta, com és habitual, el bellugueig s'ha accentuat, sense acabar, però, de perdre les mides. El tronc i la pinya l'han hagut de treballar una mica, i finalment ha estat una realitat. Visca!
A segona ronda, el 3de7, que pel record que en tinc ha estat el més tranquil dels tres castells. En tot cas, avui estava escrit que no en faríem cap de ben parat i, també al segon peu, l'hem bastit amb alguna tremolor, molt menys que en el castell anterior, i moltíssim menys que en el posterior, el 4de7, que ha estat un festival. La raó? Potser relaxament, o potser que no estava gaire ben quadrat, o que en el tronc hi havia moltes novetats a gairebé tots els pisos. El Quatre s'ha anat muntant amb moviment i ha anat perdent les mides progressivament; un baix ha patit molt i s'ha enfonsat una mica, algun segon estava mal lligat o perdia mides, el pis de terços estava ben destarotat i quarts era un cercle de l'infern. El 4de7, retort i torturat, però, ha estat també descarregat, amb molta lluita, també. Ha estat, pel meu gust, el més divertit de tots tres, tot i que, esclar, el primer de la sèrie ha estat el més important i emotiu.
Finalment, el pilar de cinc ha estat, a diferència de tota la resta, completat molt folgadament, i això que també tenia canvis: l'enxaneta habitual havia hagut de marxar i s'hi ha estrenat un nano nou al pilar. Ha estat bufar i fer ampolles: s'ha fet fàcilment en un tres i no res i ha posat punt final a una actuació brillant que ens deixa molt bon regust per tot l'estiu per tal d'afrontar la Festa Major al setembre i seguir avançant cada cop més enllà. Veurem aquest any el 2de7?
12 de juliol 2009
Actuació a Castellet del Llobregat
Avui, cinquantè aniversari de la mort de Carles Riba, hem actuat al peu de Montserrat, a Sant Vicenç de Castellet. Avui el sol lleial, rei de la mar i del vent, apretava força a Castellet del Llobregat, topònim durant els darrers anys de la República, evocada de lluny amb un crit d'alegria pel poeta a l'exili. Ens vetllava el castell retallat en l'alt horitzó: la seva silueta emmirallada en el Llobregat amorosia les aigües tèrboles del riu i conhortava el solitari pescador; la mirada embriaga d'un terç el sotjava a través de la nua garriga tot cercant la certesa dels déus en un punt absolut de referència. Castellet!, el teu record em dreça feliç de sal exaltada.
La singladura triomfal d'aquesta temporada prosseguí. Presentàrem d'entrada un pilar de 4, salutació del glavi enlairat al castell noble i antic que ens contemplava. En primera ronda aixecàrem el 4de7, esplèndid i estupendu com sempre, que només patí un xic a baixos, però que hagué de pujar al segon peu perquè la pinya era un xivarri constant: hom reclamava que el silenci pogués obrir-se camí de sobte fins al centre del castell, més concentració i eficàcia. El 3de7, que si fa no fa es muntà amb la mateixa fressa, s'aixecà a la primera, però una certa lentitud en l'escalada de l'acotxadora escampà el dubte en el tronc i la pinya; les columnes tremolaren, el castell es bressà al caire de la timba desesperada sota un vent que mai no s'atura ni minva, però amb esforç i fermesa vencérem la petita tempesta. Per acabar, el 5de6, ja de cara a la setmana vinent, que ha donat força bones impressions. Però en tot cas caldria haver assajat molt més la pinya: tot i que el tronc es veu ferm, cal veure si arrelarà sobre una pinya tranquil·la. En pilars, el de 4 per sota. El de 5 era inviable perquè només tenim una alineació de garanties i resulta que dos d'ells estan de baixa.
En resum, una bona diada que segueix certificant la millor temporada de la història, però alguns núvols s'alcen en el futur més immediat i amenacen el nostre petit vaixell, que qualsevol onada bat i inclina i li oculta el sol: cal fer rem sempre, sempre mar endins.
Fotos
La singladura triomfal d'aquesta temporada prosseguí. Presentàrem d'entrada un pilar de 4, salutació del glavi enlairat al castell noble i antic que ens contemplava. En primera ronda aixecàrem el 4de7, esplèndid i estupendu com sempre, que només patí un xic a baixos, però que hagué de pujar al segon peu perquè la pinya era un xivarri constant: hom reclamava que el silenci pogués obrir-se camí de sobte fins al centre del castell, més concentració i eficàcia. El 3de7, que si fa no fa es muntà amb la mateixa fressa, s'aixecà a la primera, però una certa lentitud en l'escalada de l'acotxadora escampà el dubte en el tronc i la pinya; les columnes tremolaren, el castell es bressà al caire de la timba desesperada sota un vent que mai no s'atura ni minva, però amb esforç i fermesa vencérem la petita tempesta. Per acabar, el 5de6, ja de cara a la setmana vinent, que ha donat força bones impressions. Però en tot cas caldria haver assajat molt més la pinya: tot i que el tronc es veu ferm, cal veure si arrelarà sobre una pinya tranquil·la. En pilars, el de 4 per sota. El de 5 era inviable perquè només tenim una alineació de garanties i resulta que dos d'ells estan de baixa.
En resum, una bona diada que segueix certificant la millor temporada de la història, però alguns núvols s'alcen en el futur més immediat i amenacen el nostre petit vaixell, que qualsevol onada bat i inclina i li oculta el sol: cal fer rem sempre, sempre mar endins.
Fotos
28 de juny 2009
Diada gastronòmica a Sant Just
Una gran calor canicular escombrava la plaça de Joan Maragall, a Sant Just Desvern, on tres colles érem citades al pic del migdia: natrus, els grans Cargolins, i els Bordegassos de Vilanova i els Castellers d'Esparreguera. La plaça era una olla bullent amb espàrrecs granes i cargolins bords. A l'hora de dinar, de dues a tres, ja estaria l'àpat cuit.
Com a vermut tots plegats ens vem prendre un pilaret de quatre, que va quedar calentonet com un llonguet acabat de treure del forn. Llavòrens natrus, primers en l'ordre d'actuació, preparàrem un 2de6 ben condimentat que ens quedà al punt en tots els aspectes, el bon gust del qual ens féu exultar el pap de cara a la resta de la teca dominical. D'aquesta manera servírem el plat fort del dia, un 4de7 amb molts ingredients nous a segons, assenyaladament el Gallo, que atorgà molta personalitat al conjunt i féu lligar tota la resta. El 4de7 quedà esplèndid, malgrat l'escassedat d'altres ingredients, com ara llorer, pebre i sal, a banda que els fogons cremaven bojament sense possibilitat d'abaixar el foc. Així, encaràrem el segon plat amb un 5de6 una mica de circumstàncies, que potser deixà un regust una mica fat al paladar dels selectes comensals. El plat sortí del forn una mica estrafet i massa cuit, i a taula la seva presentació no era la més atractiva. Però què hi farem! No sempre es pot menjar caviar! Aprofitem aquesta experiència per millorar els ingredients i la preparació pel proper dia, que segur que llavors serà l'enveja del Bulli! En fi, per postres, tres pilars de quatre, un dels quals aixecat per sota, com una mena de vano de 5, que és el que veritablement ens haguéssim volgut cruspir per postres: però què hi farem! La propera...
Feta la crònica gastronòmica, parlem molt breument de les altres dues colles. Esparreguera, amb moltes baixes, només va fer castells de 6, amb alguna petita dificultat en algun moment, però en general sense problemes. Aviat tenen la seva festa major, a què segur que hi arriben amb tots els efectius. Pel que fa als Bordegassos, venien també amb pocs efectius, certament millor dotats que Esparreguera i potser amb una mica més que natrus (tot i que a mi no m'ho semblava); tanmateix, van posar el llistó molt alt: van haver de desmuntar dos 5de7, van caure en un intent de 4de7a que va fer vessar una mica de sang i va damnificar el cap de dos innocents cargolins, van descarregar per fi un 4de7 obertíssim que feia patir, i van acabar finalment amb un 3de7 com déu mana, més un pilar de 5 sense problemes. No sé si em llegirà algun bordegàs, però el meu consell és que assegureu més els castells. Però cadascú per allà on l'enfila.
I això és tot. Salut i païu bé la diada.
Cargolins: Pde4, 2de6, 4de7, 5de6, 2Pde4, Pde4s
Bordegassos: Pde4, id5de7, id5de7, i4de7a, 3de7, 4de7, Pde5
Esparreguera: Pde4, 4de6a, 3de6s, 2de6, Pde4
Com a vermut tots plegats ens vem prendre un pilaret de quatre, que va quedar calentonet com un llonguet acabat de treure del forn. Llavòrens natrus, primers en l'ordre d'actuació, preparàrem un 2de6 ben condimentat que ens quedà al punt en tots els aspectes, el bon gust del qual ens féu exultar el pap de cara a la resta de la teca dominical. D'aquesta manera servírem el plat fort del dia, un 4de7 amb molts ingredients nous a segons, assenyaladament el Gallo, que atorgà molta personalitat al conjunt i féu lligar tota la resta. El 4de7 quedà esplèndid, malgrat l'escassedat d'altres ingredients, com ara llorer, pebre i sal, a banda que els fogons cremaven bojament sense possibilitat d'abaixar el foc. Així, encaràrem el segon plat amb un 5de6 una mica de circumstàncies, que potser deixà un regust una mica fat al paladar dels selectes comensals. El plat sortí del forn una mica estrafet i massa cuit, i a taula la seva presentació no era la més atractiva. Però què hi farem! No sempre es pot menjar caviar! Aprofitem aquesta experiència per millorar els ingredients i la preparació pel proper dia, que segur que llavors serà l'enveja del Bulli! En fi, per postres, tres pilars de quatre, un dels quals aixecat per sota, com una mena de vano de 5, que és el que veritablement ens haguéssim volgut cruspir per postres: però què hi farem! La propera...
Feta la crònica gastronòmica, parlem molt breument de les altres dues colles. Esparreguera, amb moltes baixes, només va fer castells de 6, amb alguna petita dificultat en algun moment, però en general sense problemes. Aviat tenen la seva festa major, a què segur que hi arriben amb tots els efectius. Pel que fa als Bordegassos, venien també amb pocs efectius, certament millor dotats que Esparreguera i potser amb una mica més que natrus (tot i que a mi no m'ho semblava); tanmateix, van posar el llistó molt alt: van haver de desmuntar dos 5de7, van caure en un intent de 4de7a que va fer vessar una mica de sang i va damnificar el cap de dos innocents cargolins, van descarregar per fi un 4de7 obertíssim que feia patir, i van acabar finalment amb un 3de7 com déu mana, més un pilar de 5 sense problemes. No sé si em llegirà algun bordegàs, però el meu consell és que assegureu més els castells. Però cadascú per allà on l'enfila.
I això és tot. Salut i païu bé la diada.
Cargolins: Pde4, 2de6, 4de7, 5de6, 2Pde4, Pde4s
Bordegassos: Pde4, id5de7, id5de7, i4de7a, 3de7, 4de7, Pde5
Esparreguera: Pde4, 4de6a, 3de6s, 2de6, Pde4
14 de juny 2009
Diada a Can Vidalet 2009
Avui, com dirien per l'Empordà, sota una estuba ofegadora actuàvem al pot de les essències baixllobregatines, a Can Vidalet. Quin nom més simpàtic, quines antigues masies catalanes has infantat, i quins carrers massificats has vist proliferar, plens de merda i maltempsades meridionals. Ah, Can Vidalet!
Després del primer pilar de quatre per saludar el món, girat a una i altra banda amb braó exultant, hem enfilat, al primer peu, el quatre de set amb l'agulla. Oh, què m'estàs explicant, Josep, que hem tornat a fer el 4de7a, i ja, tan aviat? Doncs en efecte, l'hem fet. Sembla ser que fora dels típics desarranjaments, l'estructura del quatre ha estat molt bé, sense patir gens; el pilar s'ha bastit prou bé i s'ha exhibit com un llamp enmig d'un llac d'aigües tranquil·les, fulminant. Si bé ha semblat que el segon tenia algun petit problema amb la pinya, s'ha recuperat bé i s'ha descarregat el 4de7a a la perfecció. Oh, albíxeres!
Així, i com que als assaigs no hi va prou pinya, hem hagut de renunciar a més castells de 7 per poder provar construccions més ambicioses de cara a les properes actuacions. En concret, hem provat el 5de6, que pel que he vist a l'assaig el tronc està molt bé, i el 2de6, que també ha vist proves molt bones però que abans d'anar més enllà caldrà assegurar molt. Aquests dos castells han estat proves clares per alçar-los un pis més; al 5 no hi han pujat terços, i a la torre el pom era molt lleuger.
A pilars hem descarregat el vano de 5. Després de l'hòstia a Sant Cugat amb aquesta estructura, hi havia una certa incertesa sobre el que podria passar. Avui, però, la pinya era molt més nombrosa i hi havia molta més seguretat. En tot cas, tot just després de l'aleta, la pinya ha aturat una batzegada assassina que ha estat a punt de fer petar pels aires el pilar de cinc. Mes, oh!, ha estat controlada, i el segon ha estat pres per la pinya i llençat a l'aigua de la font. Albíxeres!
Això ha estat gairebé tot el que jo podia dir. El viatge de la Colla s'enfila per tresqueres elevades per gaudir de nous cims a les muntanyes benaurades. Albíxeres!
Esplugues: Pde4, 4de7a, 5de6, 2de6, Vano de 5
Figueres: Pde4, 4de6a, id4de7, 4de7, 5de6, 2Pde4
Després del primer pilar de quatre per saludar el món, girat a una i altra banda amb braó exultant, hem enfilat, al primer peu, el quatre de set amb l'agulla. Oh, què m'estàs explicant, Josep, que hem tornat a fer el 4de7a, i ja, tan aviat? Doncs en efecte, l'hem fet. Sembla ser que fora dels típics desarranjaments, l'estructura del quatre ha estat molt bé, sense patir gens; el pilar s'ha bastit prou bé i s'ha exhibit com un llamp enmig d'un llac d'aigües tranquil·les, fulminant. Si bé ha semblat que el segon tenia algun petit problema amb la pinya, s'ha recuperat bé i s'ha descarregat el 4de7a a la perfecció. Oh, albíxeres!
Així, i com que als assaigs no hi va prou pinya, hem hagut de renunciar a més castells de 7 per poder provar construccions més ambicioses de cara a les properes actuacions. En concret, hem provat el 5de6, que pel que he vist a l'assaig el tronc està molt bé, i el 2de6, que també ha vist proves molt bones però que abans d'anar més enllà caldrà assegurar molt. Aquests dos castells han estat proves clares per alçar-los un pis més; al 5 no hi han pujat terços, i a la torre el pom era molt lleuger.
A pilars hem descarregat el vano de 5. Després de l'hòstia a Sant Cugat amb aquesta estructura, hi havia una certa incertesa sobre el que podria passar. Avui, però, la pinya era molt més nombrosa i hi havia molta més seguretat. En tot cas, tot just després de l'aleta, la pinya ha aturat una batzegada assassina que ha estat a punt de fer petar pels aires el pilar de cinc. Mes, oh!, ha estat controlada, i el segon ha estat pres per la pinya i llençat a l'aigua de la font. Albíxeres!
Això ha estat gairebé tot el que jo podia dir. El viatge de la Colla s'enfila per tresqueres elevades per gaudir de nous cims a les muntanyes benaurades. Albíxeres!
Esplugues: Pde4, 4de7a, 5de6, 2de6, Vano de 5
Figueres: Pde4, 4de6a, id4de7, 4de7, 5de6, 2Pde4
07 de juny 2009
Diada al bruc
Un mes més tard, tornàvem a posar-nos la camisa blava per anar a fer castells. Un altre diumenge que coincideix amb jornada electoral, molt poc interessant per a la majoria. Ni els militants hi militen. És un desastre.
Fugint dels col·legis electorals —de fet, jo ja havia votat, com un bon imbècil— aterràvem al bell municipi anoienc del Bruc, amb vistes magnífiques a Montserrat, a l'Ordal i a l'Autopista, envoltats de timbalers, geganters i barretinaires que celebraven l'efemèride del Timbaler del Bruc, qui foragità els gavatxos traïdors i efeminats. I jo pensava que els francesos van permetre l'edició en català quan van ser a Barcelona, que van portar el liberalisme i que s'hi podrien haver quedat una temporada.
Érem poquets i amb prou feines teníem gent per tancar el 4de6a. Força limitats, doncs, hem començat pel 2de6, no especialment pletòric: si bé la torre no acostuma a presentar problemes, aquest cop ha calgut lluitar-la més del que és habitual. A segona ronda el 3de7, que de mides no estava massa malament i que ha estat prou ràpid, però que en tot cas ha calgut defensar força, també a nivell de pinya. Si bé no tremolava massa i si bé no ha patit massa, tampoc no ha estat massa lluït —però d'aquí a dir què és el que hi fallava, ho portem magre, que no disposem de declaracions ni fotografies.
A tercera ronda hem afrontat el 4de6a, que ha de ser el de 7 d'aquí set dies. De pinya anàvem massa curts i la prova no ha estat massa lluïda, tampoc, però aquest castell no ha rondinat tant com els altres dos, o si més no ha semblat molt més plàcid.
I, per finalitzar, un altre pilar de cinc, el cinquè de la temporada en cinc diades, cosa que és realment excepcional en nosaltres: és la primera temporada de la nostra història en què el despatxem a cada ocasió. Cal dir, però, que en la sortida anterior ens havia caigut (era un vano, el segon vano espluguenc de la història) i que aquest d'avui ha emanat sensacions d'inseguretat i d'haver de suar la cansalada. Hem notat un segon molt bellugadís i desequilibrat que ha hagut de pencar molt per salvar-lo. Potser exagerem, però diguem que no ha estat el pilar de cinc més sobrat del món.
Lluny queden, però, aquells castells descarregats «a la vallenca», «vellejants», com flams d'ou i assolits al darrer alè. Ara els castells, generalment, es descarreguen sense tants escarafalls. Però, si volem esfondrar el nostre sostre, podrem seguir així? Ja veurem si reneix l'esperit vallenc —del qual jo sóc admirador dins uns límits, malgrat que jo mateix no prediqui amb l'exemple— i aguantem estoicament els vents de futures maltempsades.
Esplugues: 2de6, 3de7, 4de6a, Pde5
Moixiganguers: 4de7a, 5de7, 4de7 Vano de 5.
Fugint dels col·legis electorals —de fet, jo ja havia votat, com un bon imbècil— aterràvem al bell municipi anoienc del Bruc, amb vistes magnífiques a Montserrat, a l'Ordal i a l'Autopista, envoltats de timbalers, geganters i barretinaires que celebraven l'efemèride del Timbaler del Bruc, qui foragità els gavatxos traïdors i efeminats. I jo pensava que els francesos van permetre l'edició en català quan van ser a Barcelona, que van portar el liberalisme i que s'hi podrien haver quedat una temporada.
Érem poquets i amb prou feines teníem gent per tancar el 4de6a. Força limitats, doncs, hem començat pel 2de6, no especialment pletòric: si bé la torre no acostuma a presentar problemes, aquest cop ha calgut lluitar-la més del que és habitual. A segona ronda el 3de7, que de mides no estava massa malament i que ha estat prou ràpid, però que en tot cas ha calgut defensar força, també a nivell de pinya. Si bé no tremolava massa i si bé no ha patit massa, tampoc no ha estat massa lluït —però d'aquí a dir què és el que hi fallava, ho portem magre, que no disposem de declaracions ni fotografies.
A tercera ronda hem afrontat el 4de6a, que ha de ser el de 7 d'aquí set dies. De pinya anàvem massa curts i la prova no ha estat massa lluïda, tampoc, però aquest castell no ha rondinat tant com els altres dos, o si més no ha semblat molt més plàcid.
I, per finalitzar, un altre pilar de cinc, el cinquè de la temporada en cinc diades, cosa que és realment excepcional en nosaltres: és la primera temporada de la nostra història en què el despatxem a cada ocasió. Cal dir, però, que en la sortida anterior ens havia caigut (era un vano, el segon vano espluguenc de la història) i que aquest d'avui ha emanat sensacions d'inseguretat i d'haver de suar la cansalada. Hem notat un segon molt bellugadís i desequilibrat que ha hagut de pencar molt per salvar-lo. Potser exagerem, però diguem que no ha estat el pilar de cinc més sobrat del món.
Lluny queden, però, aquells castells descarregats «a la vallenca», «vellejants», com flams d'ou i assolits al darrer alè. Ara els castells, generalment, es descarreguen sense tants escarafalls. Però, si volem esfondrar el nostre sostre, podrem seguir així? Ja veurem si reneix l'esperit vallenc —del qual jo sóc admirador dins uns límits, malgrat que jo mateix no prediqui amb l'exemple— i aguantem estoicament els vents de futures maltempsades.
Esplugues: 2de6, 3de7, 4de6a, Pde5
Moixiganguers: 4de7a, 5de7, 4de7 Vano de 5.
22 de maig 2009
Diada de Ganàpies
Buf, nova crònica d'una diada universitària. En fi, ahir el sol lluïa amb molta força, com encara no havia rutilat aquest any. Era un bon dia per prendre birres a l'ombra mentre les colles feien castells, i és el que vaig fer jo. No em vaig posar en cap pinya de ningú, ni en les nostres. M'ho vaig mirar tot de lluny.
L'actuació va començar com és costum mitja hora tard; és a dir, a l'hora que tocava, però la quadratura del 4 va resulta molt lenta, es va haver de desmuntar un peu i muntar-ne un altre, i així, quan per fi va pujar, ja s'havia escolat més de mitja hora. El 4de7 de Ganàpies va enfilar-se més o menys bé, estrany de mides, sobretot a quarts, i va patir moltes batzegades amb dosos col·locats i mentre, ja coronat, es descarregava. Així, el segon castell de 7 de la història Ganàpies també va ser completat exitosament.
A segona ronda, el repte especial: el 3de7, que ahir es va veure que és molt més complicat que el 4, perquè quan el teu límit són aquests castells, el pas de l'un a l'altre pot ser abismal. I en efecte, el 3 es va abismar, és a dir, va caure, però després de ser carregat i després d'un intent desmuntat amb dosos encara per col·locar i que també flairava malament. El segon 3de7 va ser un festival de castell-flam, d'aquells que tothom veu i sap que caurà, en què l'únic misteri és saber si serà abans o després de l'aleta. En aquest cas, per una mena d'instint vallenc, que a mi em recorda moltíssim a Torraires —castells petits, horribles i lluitats al màxim, que solen caure—, el 3de7 va poder ser coronat a l'últim moment, just abans d'estimbar-se indefectiblement. Llavors un parell d'Arreplegats d'Esplugues em van comentar la jugada. Sobretot la Marta em deia que és una vergonya que anem pel món fent castells suïcides. Bé, jo no comparteixo gaire aquesta fal·lera ganàpia per anar-se a matar amb castells de 7. De fet, no m'hi vaig posar, a les pinyes. A partir d'aquí, sóc jutge més o menys imparcial. Però ara només cal esperar que Ganàpies torni a ser el que era. Però ara som a la CCCC i tot és molt més complicat. Per exemple, ja no podem ni veure (imagineu beure!) una cervesa abans d'entrar al castells perquè llavors no ens cobreix l'assegurança. Tot és molt diferent, i jo vaig quedar-me a l'ombra fent cerveses.
Afegir, només, que en Pep de Castellers de Terrassa no sé com va caure però va quedar estès a terra, respirant amb dificultats i sagnant pel nas. Per sort es va recuperar. Se'l van endur a l'ambulància i va poder pujar al pilar de cinc.
A tercera ronda, el 5de6, que va anar també una mica amb el cul, molt bellugat i completament deformat de mides, que fins i tot va perillar. Jo ja tenia el dit per la llenya, però en tot cas no va mai arribar al límit. Coneixent les pinyes de Ganàpies, m'imagino el desori del 5de6 —i no vull ni pensar en els dos castells anteriors— i ho comprenc tot.
A pilars van provar el Pde5, que havien descarregat un parell de cops enguany i carregat un cop més, em sembla. La veritat és que no recordo gaire com va anar però el cas és que un cop carregat va petar. La segona hòstia del dia per a Ganàpies, i tots els castells leri-leri. Un espectacle de com no s'ha d'anar a plaça.
I ara, desbarrem d'Arreplegats, tot i que no trobo tan desbarrables com Ganàpies, més que res perquè si Arreplegats vol ser això que és, ho fa bé i sempre hi ha estat fidel, mentre que ara per ara Ganàpies no sap quina mena de colla vol ser i va sense carta de navegar.
En tot cas, també hi va haver llenya pels verds. Van començar pel 3de7a, inèdit en àmbit universitari. El tres va anar bé, segur i força bé, però el pilar, que va aguantar tant com va poder, quan ja semblava dat i beneït, amb l'enxaneta fora, va acabar petant. El segon va plegar-se enrere i no va poder superar les patacades que li queien de dalt.
Després van descarregar el 3de7 després d'un intent desmuntat per problemes de mides entre segons i terços (un rengle quedava molt més alt). En repetició, el 3 no va oferir cap més entrebanc.
A tercera ronda van seguir amb el 9de6 amb una enxaneta, una construcció molt estranya per les places que, segons com, queda molt bé a la foto, però que requereix molta pinya que és evident que Arreplegats no tenia —hi ha uns mínims per tirar segons què. És evident també que Ganàpies no tenia prou pinya per tirar castells de 7, i ho va fer, arriscant-se a hòsties xungues. Arreplegats anava millor servit en aquest sentit.
En fi, el 9de6 no va tenir cap complicació, a banda d'un cert desgavell de les gralles, que no sabien com tocar l'aleta.
I a pilars van voler donar la campanada amb el Pde5 aixecat per sota, que com és normal tremolava força en la pujada, tremolor incontrolable just abans de la darrera aixecada, quan el pilar es va trencar. Força previsible. En repetició, dos pilars de 4.
I tota la resta de colles (Pataquers, Xoriguers, Marracos) no les vaig seguir gaire gens, però van fer castells de 5 i no sé si algun de 6 els de Girona.
Un cop tot això fet, fou el torn d'anar a dinar, que va tornar a sobrar dinar, tot i que ja eren les 6 de la tarda. Van repartir ampolles de kali als nuvatus, que se l'havien de beure en mitja hora. Vaig ajudar a recollir tota la merda del dinar i vem enfilar cap al clot, on ja feia una estona que en Jaume Barri cantava, i que va estar molt bé, com sempre. Entretant va arribar La Revista, que com jo ja m'imaginava ha quedat mal feta: si no hi estàs a sobre, les coses no es fan bé. Això torna a ser culpa dels de l'Edifici d'Estudiants, que fan les coses amb el cul i ara volen controlar més el procés (?) i la porten ells mateixos a reprografia. Ja podeu comptar les malvestats que s'esdevenen. I bé, un cop acabat en Jaume Barri es va començar a fer la gimcana, però jo ja anava prou borratxo i estava una mica cansat, i vaig enfilar cap el tren, que ja n'havia tingut prou.
En fi, com valorar aquesta diada? Doncs castells suïcides i novates borratxes. El terra de la Cívica es dur, la gespa del clot és humida i suau.
L'actuació va començar com és costum mitja hora tard; és a dir, a l'hora que tocava, però la quadratura del 4 va resulta molt lenta, es va haver de desmuntar un peu i muntar-ne un altre, i així, quan per fi va pujar, ja s'havia escolat més de mitja hora. El 4de7 de Ganàpies va enfilar-se més o menys bé, estrany de mides, sobretot a quarts, i va patir moltes batzegades amb dosos col·locats i mentre, ja coronat, es descarregava. Així, el segon castell de 7 de la història Ganàpies també va ser completat exitosament.
A segona ronda, el repte especial: el 3de7, que ahir es va veure que és molt més complicat que el 4, perquè quan el teu límit són aquests castells, el pas de l'un a l'altre pot ser abismal. I en efecte, el 3 es va abismar, és a dir, va caure, però després de ser carregat i després d'un intent desmuntat amb dosos encara per col·locar i que també flairava malament. El segon 3de7 va ser un festival de castell-flam, d'aquells que tothom veu i sap que caurà, en què l'únic misteri és saber si serà abans o després de l'aleta. En aquest cas, per una mena d'instint vallenc, que a mi em recorda moltíssim a Torraires —castells petits, horribles i lluitats al màxim, que solen caure—, el 3de7 va poder ser coronat a l'últim moment, just abans d'estimbar-se indefectiblement. Llavors un parell d'Arreplegats d'Esplugues em van comentar la jugada. Sobretot la Marta em deia que és una vergonya que anem pel món fent castells suïcides. Bé, jo no comparteixo gaire aquesta fal·lera ganàpia per anar-se a matar amb castells de 7. De fet, no m'hi vaig posar, a les pinyes. A partir d'aquí, sóc jutge més o menys imparcial. Però ara només cal esperar que Ganàpies torni a ser el que era. Però ara som a la CCCC i tot és molt més complicat. Per exemple, ja no podem ni veure (imagineu beure!) una cervesa abans d'entrar al castells perquè llavors no ens cobreix l'assegurança. Tot és molt diferent, i jo vaig quedar-me a l'ombra fent cerveses.
Afegir, només, que en Pep de Castellers de Terrassa no sé com va caure però va quedar estès a terra, respirant amb dificultats i sagnant pel nas. Per sort es va recuperar. Se'l van endur a l'ambulància i va poder pujar al pilar de cinc.
A tercera ronda, el 5de6, que va anar també una mica amb el cul, molt bellugat i completament deformat de mides, que fins i tot va perillar. Jo ja tenia el dit per la llenya, però en tot cas no va mai arribar al límit. Coneixent les pinyes de Ganàpies, m'imagino el desori del 5de6 —i no vull ni pensar en els dos castells anteriors— i ho comprenc tot.
A pilars van provar el Pde5, que havien descarregat un parell de cops enguany i carregat un cop més, em sembla. La veritat és que no recordo gaire com va anar però el cas és que un cop carregat va petar. La segona hòstia del dia per a Ganàpies, i tots els castells leri-leri. Un espectacle de com no s'ha d'anar a plaça.
I ara, desbarrem d'Arreplegats, tot i que no trobo tan desbarrables com Ganàpies, més que res perquè si Arreplegats vol ser això que és, ho fa bé i sempre hi ha estat fidel, mentre que ara per ara Ganàpies no sap quina mena de colla vol ser i va sense carta de navegar.
En tot cas, també hi va haver llenya pels verds. Van començar pel 3de7a, inèdit en àmbit universitari. El tres va anar bé, segur i força bé, però el pilar, que va aguantar tant com va poder, quan ja semblava dat i beneït, amb l'enxaneta fora, va acabar petant. El segon va plegar-se enrere i no va poder superar les patacades que li queien de dalt.
Després van descarregar el 3de7 després d'un intent desmuntat per problemes de mides entre segons i terços (un rengle quedava molt més alt). En repetició, el 3 no va oferir cap més entrebanc.
A tercera ronda van seguir amb el 9de6 amb una enxaneta, una construcció molt estranya per les places que, segons com, queda molt bé a la foto, però que requereix molta pinya que és evident que Arreplegats no tenia —hi ha uns mínims per tirar segons què. És evident també que Ganàpies no tenia prou pinya per tirar castells de 7, i ho va fer, arriscant-se a hòsties xungues. Arreplegats anava millor servit en aquest sentit.
En fi, el 9de6 no va tenir cap complicació, a banda d'un cert desgavell de les gralles, que no sabien com tocar l'aleta.
I a pilars van voler donar la campanada amb el Pde5 aixecat per sota, que com és normal tremolava força en la pujada, tremolor incontrolable just abans de la darrera aixecada, quan el pilar es va trencar. Força previsible. En repetició, dos pilars de 4.
I tota la resta de colles (Pataquers, Xoriguers, Marracos) no les vaig seguir gaire gens, però van fer castells de 5 i no sé si algun de 6 els de Girona.
Un cop tot això fet, fou el torn d'anar a dinar, que va tornar a sobrar dinar, tot i que ja eren les 6 de la tarda. Van repartir ampolles de kali als nuvatus, que se l'havien de beure en mitja hora. Vaig ajudar a recollir tota la merda del dinar i vem enfilar cap al clot, on ja feia una estona que en Jaume Barri cantava, i que va estar molt bé, com sempre. Entretant va arribar La Revista, que com jo ja m'imaginava ha quedat mal feta: si no hi estàs a sobre, les coses no es fan bé. Això torna a ser culpa dels de l'Edifici d'Estudiants, que fan les coses amb el cul i ara volen controlar més el procés (?) i la porten ells mateixos a reprografia. Ja podeu comptar les malvestats que s'esdevenen. I bé, un cop acabat en Jaume Barri es va començar a fer la gimcana, però jo ja anava prou borratxo i estava una mica cansat, i vaig enfilar cap el tren, que ja n'havia tingut prou.
En fi, com valorar aquesta diada? Doncs castells suïcides i novates borratxes. El terra de la Cívica es dur, la gespa del clot és humida i suau.
10 de maig 2009
Diada a Sant Cugat, 2009
Avui nova diada a Sant Cugat. Com a proemi, vull dir que em costa de trobar el to de les cròniques de les nostres diades. Ja no és com abans, que des d'una perspectiva optimista o eufòrica, segons el cas, enfocava des d'algun pretext el curs de la crònica. Ara el punt de partida no és mai tan bo, i així l'articulació del relat sol ser, si més no, no tan lluït. Cal afegir-hi que estic passant el tercer o quart encostipat d'aquest 2009, només cal que sigui la grip del porch per acabar-ho d'arrodonir. Des d'aquesta perspectiva, què direm que no sigui un estossec i una mocada?
L'any passat vem anar-hi en bici, en Jonàs i jo. Enguany, en part per l'encostipat de merda, he declinat la bici. Però no hi havia voluntaris, tampoc. No sé què passa, que la bici ha quedat aparcada en un racó ombrívol i polsós. Tanmateix, sí que ho entenc tot. En general, noto que estic molt cansat de tot. Però ara no aprofundirem en això.
Per tot plegat al final hi he anat en cotxe, crebantant tots els meus principis immutables. És cert que els meus increbantables principis me'ls podria entaforar pel ses, és cert. Doncs per això hi hem 'nat en cotxe. D'altra banda, m'admira l'admiració del jovent pel cotxe, i l'status, la dominació i el prestigi i tal que se'n deriva. Tingueu un bon cotxe és el currículum ocult de l'ESO, i tots els que han estat escolaritzats, o no, ho saben i orienten la seva vida per això. La resta som uns desviats socials.
Hem estat arribats a les immediacions del monestir de Sant Cugat devers un quart de dotze. He voltat pel Temple i m'hi he ficat dins. Molta gent oint missa en castellà. M'he assegut en un banc lateral, rere un pilar molt ample que m'ocultava l'altar. He escoltat com resaven i he intentat recordar el Credo, però no el remembro sencer. Quan he vist que passaven un plateret perquè els fidels o els infidels col·laboréssim a la causa, he sortit a respirar l'aire no resclosit d'una enteranyinat matí de la primavera espletant d'aquest maig.
Un cop acabada la diada he recordat aquest intent de fer missa. He reduït a memòria que el darrer cop que vaig assistir a un ofici d'aquestes característiques fou ara fa gairebé un any a Montserrat, on ens va caure un pilar de cinc. Igual que avui. I n'he tret les conclusions pertinents: Déu no ens fa costat. Nostres són els déus pagans, Zeus, Pal·las, Ares, gràcies per tot. Esfondreu totes les esglésies, que cremin.
D'entrada hem començat amb un pilar de quatre, com la resta de colles, que eren Xicots de Vilafranca i els de Sant Cugat. Les tres colles hem descarregat, en el mateix ordre, 3de7 i 4de7. Les terceres rondes i els pilars han variat.
El nostre 3de7 sembla que ha anat bé i si ha tingut algun problema haurà estat el de sempre, que si aquest rengle una mica més enganxat, que si aquest quart una mica entrat. Des de la meva posició era rodonet i perfecte.
A segona ronda, 4de7 que ha tingut una mica més d'interès. Ha pujat al segon peu després de molts dubtes. S'ha anat construint bé, de mides una mica rarot, però bé. Hi pujava un acotxador nou, que s'ha estrenat a plaça en un castell de 7 i que ho ha fet molt bé, àgil i bé. Però a la descarregada les mides s'han desfet una mica, la pinya s'ha desfet una mica, i el baix on era jo s'ha desfet del tot; el segon l'escanyava i no hi havia manera que el deixés respirar. S'ha anat enfonsant el rengle i la pinya l'hem mantingut dret, però si arriba a fer figa abans, tot el 4 hagués patit moltíssim més i és probable que hagués petat.
A tercera ronda, un 4de6a amb els vents per davant dels laterals, que agafen els segons de diferent manera i que no acaba de sortir bé. Aquesta ha estat la causa principal que el castell bunyolegés un xic, però no gaire, verament. Els castells de 6, normalment, els fem amb la punta de la polla.
I a pilars hem volgut arriscar amb un vano de 5. Jo em dec estar fent iaio, dec repapiejar ja, cosa que no em sorprendria, però no l'hagués tirat. Trobo que el pilar de 5 és massa important com per jugar-te-la per no res en una diada intranscendent. El tenim força bé, hoc, però jo crec que necessita més de dos cordons propis per poder-lo tirar. El que ha passat és que la pinya era molt poc compacta i bellugava ja des de bon començament. L'afer té pebrots, perquè primer eren els de davant els qui donaven massa pit i feien que el baix s'esquenés; tanmateix, de tant demanar força als de darrere, aquests han fet abocar el pilar i ha caigut a la descarregada. El fet és que el baix se'n 'nava enrere i el segon endavant. Amb una pinya ben feta això no hauria passat. Cal afegir que la plaça, per variar, estava inclinada.
Doncs aquesta ha estat la diada d'avui. Veig que m'és impossible recuperar el to d'abans. No, no el retrobaré d'aquesta manera.
L'any passat vem anar-hi en bici, en Jonàs i jo. Enguany, en part per l'encostipat de merda, he declinat la bici. Però no hi havia voluntaris, tampoc. No sé què passa, que la bici ha quedat aparcada en un racó ombrívol i polsós. Tanmateix, sí que ho entenc tot. En general, noto que estic molt cansat de tot. Però ara no aprofundirem en això.
Per tot plegat al final hi he anat en cotxe, crebantant tots els meus principis immutables. És cert que els meus increbantables principis me'ls podria entaforar pel ses, és cert. Doncs per això hi hem 'nat en cotxe. D'altra banda, m'admira l'admiració del jovent pel cotxe, i l'status, la dominació i el prestigi i tal que se'n deriva. Tingueu un bon cotxe és el currículum ocult de l'ESO, i tots els que han estat escolaritzats, o no, ho saben i orienten la seva vida per això. La resta som uns desviats socials.
Hem estat arribats a les immediacions del monestir de Sant Cugat devers un quart de dotze. He voltat pel Temple i m'hi he ficat dins. Molta gent oint missa en castellà. M'he assegut en un banc lateral, rere un pilar molt ample que m'ocultava l'altar. He escoltat com resaven i he intentat recordar el Credo, però no el remembro sencer. Quan he vist que passaven un plateret perquè els fidels o els infidels col·laboréssim a la causa, he sortit a respirar l'aire no resclosit d'una enteranyinat matí de la primavera espletant d'aquest maig.
Un cop acabada la diada he recordat aquest intent de fer missa. He reduït a memòria que el darrer cop que vaig assistir a un ofici d'aquestes característiques fou ara fa gairebé un any a Montserrat, on ens va caure un pilar de cinc. Igual que avui. I n'he tret les conclusions pertinents: Déu no ens fa costat. Nostres són els déus pagans, Zeus, Pal·las, Ares, gràcies per tot. Esfondreu totes les esglésies, que cremin.
D'entrada hem començat amb un pilar de quatre, com la resta de colles, que eren Xicots de Vilafranca i els de Sant Cugat. Les tres colles hem descarregat, en el mateix ordre, 3de7 i 4de7. Les terceres rondes i els pilars han variat.
El nostre 3de7 sembla que ha anat bé i si ha tingut algun problema haurà estat el de sempre, que si aquest rengle una mica més enganxat, que si aquest quart una mica entrat. Des de la meva posició era rodonet i perfecte.
A segona ronda, 4de7 que ha tingut una mica més d'interès. Ha pujat al segon peu després de molts dubtes. S'ha anat construint bé, de mides una mica rarot, però bé. Hi pujava un acotxador nou, que s'ha estrenat a plaça en un castell de 7 i que ho ha fet molt bé, àgil i bé. Però a la descarregada les mides s'han desfet una mica, la pinya s'ha desfet una mica, i el baix on era jo s'ha desfet del tot; el segon l'escanyava i no hi havia manera que el deixés respirar. S'ha anat enfonsant el rengle i la pinya l'hem mantingut dret, però si arriba a fer figa abans, tot el 4 hagués patit moltíssim més i és probable que hagués petat.
A tercera ronda, un 4de6a amb els vents per davant dels laterals, que agafen els segons de diferent manera i que no acaba de sortir bé. Aquesta ha estat la causa principal que el castell bunyolegés un xic, però no gaire, verament. Els castells de 6, normalment, els fem amb la punta de la polla.
I a pilars hem volgut arriscar amb un vano de 5. Jo em dec estar fent iaio, dec repapiejar ja, cosa que no em sorprendria, però no l'hagués tirat. Trobo que el pilar de 5 és massa important com per jugar-te-la per no res en una diada intranscendent. El tenim força bé, hoc, però jo crec que necessita més de dos cordons propis per poder-lo tirar. El que ha passat és que la pinya era molt poc compacta i bellugava ja des de bon començament. L'afer té pebrots, perquè primer eren els de davant els qui donaven massa pit i feien que el baix s'esquenés; tanmateix, de tant demanar força als de darrere, aquests han fet abocar el pilar i ha caigut a la descarregada. El fet és que el baix se'n 'nava enrere i el segon endavant. Amb una pinya ben feta això no hauria passat. Cal afegir que la plaça, per variar, estava inclinada.
Doncs aquesta ha estat la diada d'avui. Veig que m'és impossible recuperar el to d'abans. No, no el retrobaré d'aquesta manera.
09 de maig 2009
La diada d'ahir
La diada d'ahir va ser molt estranya. D'una banda, els imbècils dels Arreplegats es treuen el 4de8 de la màniga i tots els ganàpies, que tenen ganes d'arrencar els collons als arreplegats, s'han d'empassar la ira furibunda. Havíem estat a punt de no actuar, però al final el nostre paper va ser prou digne amb dos castells de sis i un Pde5. Tot plegat, però, rocambolesc, perquè totes les pinyes feien pena, eren molt improvisades i poc professionals.
Els AZU sembla que tenien molt i molt ben assajats els castells, fins un punt que em costa d'imaginar. Els seus troncs són un portent de la natura, són una mena de gladiadors dels castells. Un ja no sap què pensar-ne, perquè ahir tenien pinya i tenien tronc i tenien assaig i va ser una actuació immaculada. Felicitats.
Els Ganàpies vem fer el que solem, tot molt precari i amb una mena d'orgull estrany de colla petita. Jo no hi vaig i em costa d'entendre els problemes entre AZU i la resta, però la flaire ja s'endevina.
En fi, ahir els ganàpies no sabien on mirar i els verds treien pit i més ensuperbits que mai cridaven els seus càntics de merda. Dèiem que en aquest país l'únic que rutlla és el Barça, i mira tu, els putus arreplegats també rutllen, macagundéu.
Els AZU sembla que tenien molt i molt ben assajats els castells, fins un punt que em costa d'imaginar. Els seus troncs són un portent de la natura, són una mena de gladiadors dels castells. Un ja no sap què pensar-ne, perquè ahir tenien pinya i tenien tronc i tenien assaig i va ser una actuació immaculada. Felicitats.
Els Ganàpies vem fer el que solem, tot molt precari i amb una mena d'orgull estrany de colla petita. Jo no hi vaig i em costa d'entendre els problemes entre AZU i la resta, però la flaire ja s'endevina.
En fi, ahir els ganàpies no sabien on mirar i els verds treien pit i més ensuperbits que mai cridaven els seus càntics de merda. Dèiem que en aquest país l'únic que rutlla és el Barça, i mira tu, els putus arreplegats també rutllen, macagundéu.
Crònica per La Malla
Aquest divendres era l'actuació d'Arreplegats en el marc de les festes de la FIB al Campus Nord de la UPC. Amb els verds, van actuar els Ganàpies de l'Autònoma, els Xoriguers de la Universitat de Girona i els Pataquers de la Rovira i Virgili. A més a més, van aparèixer simbòlicament els Mangoners de la Universitat de Perpinyà, i hi havia algun membre dels Marracos de Lleida.
Aquesta actuació havia generat molta expectació a causa de l'anunci per part d'Arreplegats d'intentar el quatre de vuit i el tres de set aixecat per sota, dos castells fins aleshores inèdits en l'àmbit universitari. Cal afegir que la trajectòria dels Arreplegats aquests darrers anys ha estat espectacular i han descarregat de gairebé tota la gamma de set amb molta solvència i regularitat, incloent-hi el pilar de sis amb folre i el dos de set amb folre: unes construccions diguem-ne exòtiques però d'un valor indiscutible que palesen el nivell de la colla barcelonina.
Així, amb aquesta expectació, a l'espai entre l'edifici Omega i la biblioteca Gabriel Ferraté de la UPC, van aplegar-se molts castellers d'arreu del país, atès que la tasca de propaganda verda havia estat molt intensa. El primer castell que van decidir tirar va ser el tres de set aixecat per sota. La construcció es va anar alçant amb fermesa i sense massa complicacions; al començament la rengla del tres quedava una mica més baixa i el conjunt tremolava força —una tremolor, però, del tot habitual en aquests castells. Tanmateix, amb les darreres aixecades el tres es va quadrar a la perfecció i, ben rodonet, va ser coronat per l'enxaneta amb una facilitat increïble en una colla que el provava per primera vegada a plaça.
Si l'execució del tres per sota va ser magistral, la del quatre de vuit, el plat fort del dia, no es va quedar enrere. I és que el tronc dels Arreplegats, una mena de selecció de diverses colles tradicionals, ofereix moltes garanties i prestacions de luxe, i la pinya és molt potent i inclou també membres que ells anomenen «caques seques», és a dir, antics arreplegats que ja han acabat els estudis però que fan costat a la colla en les actuacions importants. D'aquesta manera, amb una pinya poderosa i un tronc blindat, va anar-se bastint el carro gros amb una seguretat encara més brillant que al castell anterior. El quatre estava força bé de mides però una mica tancat a quints; els pisos es van anar col·locant amb agilitat i l'acotxador i l'enxaneta van entrar finetes i van baixar ràpid entre l'eufòria que ja començava a esclatar. Un quatre de vuit per treure's el barret.
D'aquesta manera, amb els deures ja fets, a tercera ronda van atacar el cinc de set, que els verds han descarregat ja bastantes vegades i que semblen dominar a la perfecció, tot i la seva complicació per la necessitat de molta canalla en una colla en què tots els membres són majors d'edat. Per acabar, dos pilars de cinc, també sense perill, malgrat que un dels dos a la baixada va patir una lleugera batzegada, ben controlada, però. Val a dir que van ser executats totalment sincronitzats, les dues enxanetes van fer l'aleta al mateix moment i els pisos es van muntar i desmuntar a la mateixa velocitat i amb la mateixa mestria. Tot plegat, espectacular.
Els segons en l'ordre d'actuació van ser els Ganàpies de la UAB, una colla d'una mentalitat molt diferent de la dels Arreplegats que, en tot cas, des de la temporada passada és també colla de set. Les relacions entre totes dues colles passa per moments molt tensos per qüestions no estrictament castelleres. Si bé Ganàpies i Arreplegats han estat tradicionalment confrontades, enguany aquesta rivalitat està en un punt àlgid, fins al punt que tant verds com blaus han celebrat assemblees respectives per votar la conveniència de la seva participació en les diades recíproques. L'ambient a plaça era una mica tens en aquest sentit, tot i les amistats individuals entre membres de les diferents colles i que, en general, s'han fet pinya mútuament. No és pas aquest el lloc d'analitzar la polèmica, però sembla que s'han definit dos bàndols, el d'Arreplegats i el de la resta de colles universitàries. Salvant totes les distàncies, sembla una mica el mateix que ha passat amb els Castellers de Vilafranca i la resta de colles de la CCCC.
En part per aquestes tibantors, els Ganàpies no presentaven massa camises i es trobaven, per tant, molt limitats. Així, van començar amb un tres de sis sense crosses i amb una pinya molt escassa i desorganitzada. El primer intent, francament horrible, va ser desmuntat amb terços col·locats. Tot seguit, a l'estil vallenc (vull dir sense esperar que la següent colla fes el seu castell per repetir), els Ganàpies van tornar a muntar el tres de sis, força millor però també destarotat per totes bandes. En tot cas, la poca pinya pròpia i el tronc van defensar el castell, que es va completar sense perill imminent de llenya. A segona ronda van fer un tres de sis amb agulla també molt treballat i poc estètic i amb un pilar que va patir més del compte. A tercera ronda, un senzill cinc de cinc net i, a pilars, el pilar de cinc, el millor castell del dia per a Ganàpies, que ha trobat una bona alineació per a aquesta construcció i que la porta a plaça sempre que pot. Una batzegada va sotragar el pilar a la motxilla en la descarregada, però el segon i la pinya van poder aturar-la i es va completar sense més complicacions.
El següents a actuar eren els Pataquers de Tarragona, una colla de recent creació. Van descarregar un dos de cinc ben lligat, un tres de cinc net tremoladís i un altre cinc de cinc net.
A continuació era el torn dels Xoriguers de Girona, també amb molt poques camises. Van començar amb un quatre de cinc net per, a segona ronda, provar el tres de sis. Aquest castell va pujar molt insegur i força tancat a terços, sobretot a la plena, que va ser per on va petar quan ja aixecadora i enxaneta baixaven. Van plegar amb un dos de cinc sense més història. A pilars, van fer un pilar de quatre simultani amb Pataquers, tots dos girats i descarregats.
Per acabar, els Mangoners de Perpinyà només van fer un pilar de tres, simbòlic, alhora que els Arreplegats destapaven ampolles de cava per celebrar la jornada de glòria, un dia que passarà a la humil història de les colles universitàries perquè es va poder veure el primer castell de vuit en aquest àmbit, i en què a més a més també es va contemplar un altre castell inèdit, el tres de set per sota, tots dos completats folgadament, com si ja n'haguessin fet cinquanta abans. I és que entre Arreplegats i la resta de colles universitàries hi ha molta distància, i no només castellera.
Arreplegats: 3d7s, 4d8, 5d7, 2Pd5
Ganàpies: id3d6, 3d6, 3d6a, 5d5n, Pd5
Pataquers: 2d5, 3d5n, 5d5, Pd4
Xoriguers: 4d5n, 3d6c, 2d5, Pd4
Mangoners: Pd3
Fotos aquí
JOSEP SANTACREU
Aquesta actuació havia generat molta expectació a causa de l'anunci per part d'Arreplegats d'intentar el quatre de vuit i el tres de set aixecat per sota, dos castells fins aleshores inèdits en l'àmbit universitari. Cal afegir que la trajectòria dels Arreplegats aquests darrers anys ha estat espectacular i han descarregat de gairebé tota la gamma de set amb molta solvència i regularitat, incloent-hi el pilar de sis amb folre i el dos de set amb folre: unes construccions diguem-ne exòtiques però d'un valor indiscutible que palesen el nivell de la colla barcelonina.
Així, amb aquesta expectació, a l'espai entre l'edifici Omega i la biblioteca Gabriel Ferraté de la UPC, van aplegar-se molts castellers d'arreu del país, atès que la tasca de propaganda verda havia estat molt intensa. El primer castell que van decidir tirar va ser el tres de set aixecat per sota. La construcció es va anar alçant amb fermesa i sense massa complicacions; al començament la rengla del tres quedava una mica més baixa i el conjunt tremolava força —una tremolor, però, del tot habitual en aquests castells. Tanmateix, amb les darreres aixecades el tres es va quadrar a la perfecció i, ben rodonet, va ser coronat per l'enxaneta amb una facilitat increïble en una colla que el provava per primera vegada a plaça.
Si l'execució del tres per sota va ser magistral, la del quatre de vuit, el plat fort del dia, no es va quedar enrere. I és que el tronc dels Arreplegats, una mena de selecció de diverses colles tradicionals, ofereix moltes garanties i prestacions de luxe, i la pinya és molt potent i inclou també membres que ells anomenen «caques seques», és a dir, antics arreplegats que ja han acabat els estudis però que fan costat a la colla en les actuacions importants. D'aquesta manera, amb una pinya poderosa i un tronc blindat, va anar-se bastint el carro gros amb una seguretat encara més brillant que al castell anterior. El quatre estava força bé de mides però una mica tancat a quints; els pisos es van anar col·locant amb agilitat i l'acotxador i l'enxaneta van entrar finetes i van baixar ràpid entre l'eufòria que ja començava a esclatar. Un quatre de vuit per treure's el barret.
D'aquesta manera, amb els deures ja fets, a tercera ronda van atacar el cinc de set, que els verds han descarregat ja bastantes vegades i que semblen dominar a la perfecció, tot i la seva complicació per la necessitat de molta canalla en una colla en què tots els membres són majors d'edat. Per acabar, dos pilars de cinc, també sense perill, malgrat que un dels dos a la baixada va patir una lleugera batzegada, ben controlada, però. Val a dir que van ser executats totalment sincronitzats, les dues enxanetes van fer l'aleta al mateix moment i els pisos es van muntar i desmuntar a la mateixa velocitat i amb la mateixa mestria. Tot plegat, espectacular.
Els segons en l'ordre d'actuació van ser els Ganàpies de la UAB, una colla d'una mentalitat molt diferent de la dels Arreplegats que, en tot cas, des de la temporada passada és també colla de set. Les relacions entre totes dues colles passa per moments molt tensos per qüestions no estrictament castelleres. Si bé Ganàpies i Arreplegats han estat tradicionalment confrontades, enguany aquesta rivalitat està en un punt àlgid, fins al punt que tant verds com blaus han celebrat assemblees respectives per votar la conveniència de la seva participació en les diades recíproques. L'ambient a plaça era una mica tens en aquest sentit, tot i les amistats individuals entre membres de les diferents colles i que, en general, s'han fet pinya mútuament. No és pas aquest el lloc d'analitzar la polèmica, però sembla que s'han definit dos bàndols, el d'Arreplegats i el de la resta de colles universitàries. Salvant totes les distàncies, sembla una mica el mateix que ha passat amb els Castellers de Vilafranca i la resta de colles de la CCCC.
En part per aquestes tibantors, els Ganàpies no presentaven massa camises i es trobaven, per tant, molt limitats. Així, van començar amb un tres de sis sense crosses i amb una pinya molt escassa i desorganitzada. El primer intent, francament horrible, va ser desmuntat amb terços col·locats. Tot seguit, a l'estil vallenc (vull dir sense esperar que la següent colla fes el seu castell per repetir), els Ganàpies van tornar a muntar el tres de sis, força millor però també destarotat per totes bandes. En tot cas, la poca pinya pròpia i el tronc van defensar el castell, que es va completar sense perill imminent de llenya. A segona ronda van fer un tres de sis amb agulla també molt treballat i poc estètic i amb un pilar que va patir més del compte. A tercera ronda, un senzill cinc de cinc net i, a pilars, el pilar de cinc, el millor castell del dia per a Ganàpies, que ha trobat una bona alineació per a aquesta construcció i que la porta a plaça sempre que pot. Una batzegada va sotragar el pilar a la motxilla en la descarregada, però el segon i la pinya van poder aturar-la i es va completar sense més complicacions.
El següents a actuar eren els Pataquers de Tarragona, una colla de recent creació. Van descarregar un dos de cinc ben lligat, un tres de cinc net tremoladís i un altre cinc de cinc net.
A continuació era el torn dels Xoriguers de Girona, també amb molt poques camises. Van començar amb un quatre de cinc net per, a segona ronda, provar el tres de sis. Aquest castell va pujar molt insegur i força tancat a terços, sobretot a la plena, que va ser per on va petar quan ja aixecadora i enxaneta baixaven. Van plegar amb un dos de cinc sense més història. A pilars, van fer un pilar de quatre simultani amb Pataquers, tots dos girats i descarregats.
Per acabar, els Mangoners de Perpinyà només van fer un pilar de tres, simbòlic, alhora que els Arreplegats destapaven ampolles de cava per celebrar la jornada de glòria, un dia que passarà a la humil història de les colles universitàries perquè es va poder veure el primer castell de vuit en aquest àmbit, i en què a més a més també es va contemplar un altre castell inèdit, el tres de set per sota, tots dos completats folgadament, com si ja n'haguessin fet cinquanta abans. I és que entre Arreplegats i la resta de colles universitàries hi ha molta distància, i no només castellera.
Arreplegats: 3d7s, 4d8, 5d7, 2Pd5
Ganàpies: id3d6, 3d6, 3d6a, 5d5n, Pd5
Pataquers: 2d5, 3d5n, 5d5, Pd4
Xoriguers: 4d5n, 3d6c, 2d5, Pd4
Mangoners: Pd3
Fotos aquí
JOSEP SANTACREU
Subscriure's a:
Missatges (Atom)