Les Santes

Avui diada de Les Santes, i un bon gec d'hòsties a plaça, que enguany no m'ha semblat tan a gom a gom com altres vegades. L'espectacle ja s'ho mereixia: els mataronins anunciaven dos castells de nou, els vilafranquins la torre emmanillada, i la Jove de Tarragona el seu primer castell de nou de la temporada, molt i molt matiner en comparació amb els problemes dels darrers anys.

Els Capgrossos han començat amb el 3de9f, que he vist des de la llunyania i que ha tremolat força però que s'ha completat amb coratge i tal i tal. Els Capgrossos, darrerament, per Santes sempre fan algun castell de nou pisos, després del parèntesi pel daltabaix de fa alguns anys per allò de la mort. Per això, veure castells de nou mataronins en aquesta plaça és una mica més emocionant, però també ajuda a comprendre per què fan i desfan com ho fan. Així, a segona ronda han encarat el 4de9f, que ha pujat una mica malament de mides (ja no recordo gaire d'on ni com), crec que als pisos de dalt s'ha tancat molt i algun terç estava molt mal lligat, i tot plegat tremolava massa. De manera que l'han desmuntat, amb tota la lògica del món. A repetició, com també és lògic, han tirat un altre castell, el 4de8a, que és també molt difícil i que requereix un pilar de 6 de garanties. L'estructura del 4 s'ha mostrat molt ferma, i el pilar, amb en Meli a segons, ha patit una mica més; en sortir l'enxaneta —una mica lenta, potser, o poc fineta— el segon, que és força nou en aquesta mena de pilars, ha hagut d'aturar un parell de patacades fortes, la segona de les quals molt espectacular, espaterrant. A tercera ronda, esclar, nosaltres demanàvem tornar a intentar el 4de9f, però per tot plegat, i perquè Mataró no serà mai com Vilafranca, Valls o fins i tot Terrassa, s'han decidit pel 2de8f, que només s'ha obert una mica a quarts i que per tota la resta ha anat bé. En pilars, però, sí que han apretat més l'accelerador; aquest any ja n'havien fet dos, de Pde7f, un dels quals només carregat, fa un parell de setmanes. Avui també ha estat només carregat. Sembla que el terç no estava gaire còmode, sigui com sigui l'estructura no donava gaire bona impressió i, tot just feta l'aleta, s'ha ensorrat en un vist i no vist, gairebé sense avisar. Doncs apa, Capgrossos, a seguir lluitant i millorant, que ho esteu fent molt bé.

I hi han colles i colles, i també hi han els Castellers de Vilafranca, que són un món a part i usen una lògica diferent que jo francament encara no acabo d'entendre. En fi, han començat amb el 4de9f, que no ha patit gaire i que no recordo gaire, tampoc. No ha estat un 4 perfecte, fins i tot diria que ha calgut lluitar-lo, però no recordo pas gaire més —amnèsia. I a segona ronda, el primer castell de gamma extra de la temporada, si no vaig errat —i no ho crec—: el 2de9fm, una bèstia dels castells, una torre magnífica i esplèndida, una meravella del món. Però els vilafranquins no estan tan fins com fa un parell o tres de temporades, aquella temporada en què van descarregar un munt de torres, la 2007, suposo, en què ja van fer-ne una per Les Santes, un any en què van aconseguir un piló de gammes extres. En fi, avui la torre ha començat a enlairar-se amb molts problemes amb manilles i tronc, que en pisos superiors s'ha estabilitzat tot i el bellugueig constant. Era palès que era qüestió de temps l'estimbada, i com que la canalla no ha fet gaire via, poc abans de fer l'aleta —encara ha aguantat molt!— un dels dosos ha lliscat pel pou del castell i tot plegat ha fet un pet molt lleig, amb la canalla disparada cap enfora, que sembla que no ha pres mal. D'aquesta manera han hagut de rebaixar pretensions, i a repetició han baixat un pis: el 2de8f no ha estat de postal però bé, sense problemes. Per acabar han atacat el 3de9f, que també ha tingut molts problemes, en especial un dels terços, que ha estat des de l'inici molt assegut, fins que el folre no ha pogut més, perquè tenia tot el seu rengle a sobre. Ha petat, però, per quints, ha semblat, d'aquell mateix rengle, i poc després de l'aleta. Amb aquesta carnisseria, els verds només han pogut amb un vano de 5. Tot plegat, ha fet que en l'actuació completa els Capgrossos hagin fet millor diada que Vilafranca; comptant només les tres millors construccions, però, Vilafranca ha estat un pèl superior, ja que ha assolit dos castells de 9.

Per la seva banda, la Jove de Tarragona ha carregat el primer castell de 9 de la temporada, cosa molt positiva per a ells, perquè tot just l'any passat van recuperar aquest nivell després d'una travessia pel desert una mica desesperant. El 3 feia patir des de l'inici fins que s'ha trencat. Han descarregat també el 5de8, molt parat tot i que a un quart o quint de la buida del 3 li ha entrat la moto, però poca cosa. El 4de8 ha estat una mica més treballat, però sense perill. I apa, dos pilars de 5 i cap a casa.

I en resum, hem vist una colla que arrisca molt i massa sovint fa llenya, tot i que després observes els seus números i no semblen tan suïcides. En tot cas, si pretenen dur el 3de10fm per Sant Fèlix, que s'ho comencin a fer mirar ja, perquè ja han caigut en dos 3de9f. Tenim, a l'altre cantó, una colla que arrisca poc, i que quan ho fa acostuma a rebre perquè mai no té sort (un mataroní ha hagut de ser atès per una caiguda de Vilafranca... ja és mala sort). No sé si podrien haver provat el 4de9f un altre cop, tot i que sí que han apostat pel Pde7f, que podia caure i que potser ha caigut només per nervis, perquè no hi estan avesats. S'assemblen una mica a la nostra colla, anem del mateix color i tot. I en el punt mig tenim la Jove de Tarragona, que mentalment és molt més propera a Vilafranca, però que no pot suïcidar-se tant perquè les seves altures no són tan altes, i així han provat un 3de9f que era probable que els esclatés a les mans, perquè pel que s'ha vist a plaça era molt lluny de descarregar-se. Però després, amb els deures ja complerts, han aconseguit dos castells de vuit més, un dels quals una catedral molt maca, i apa, felicitats.

En fi, ha estat bé, i la llenya, per passar el proper hivern.

Santa Magda 2009

Dimecres era la festa major petita, com tothom sap, Santa Magda, o més aviat la revetlla de Santa Magda, puix que Santa Magda és l'endemà, lo jorn en què tot hom esmorza de magdalenes amb llet. El mateix dia, però, un hom celebrà una estiuenca trobada amb antics companys de polítiques: la majoria encara estudia alguna cosa, però la majoria o ja han acabat o estan a punt de fer-ho i és imminent l'entrada al món laboral. Ah, món laboral! Ja us el podeu ben confitar.

I a causa de ço dessús dit, arribí un pèl tard, vora d'una hora, a Esplugues, i ja havien comès el primer pilar, la plantada del ginjoler nou i la majoria dels balls d'entitats. Com a protesta, comprí una xibeca, que durà gairebé un parell d'hores (oh miracle!). A causa d'aquesta adquisició, em perdí el segon pilar. El tercer pilar l'encalcí quan ja era a punt de muntar-se, al mig de Laureà Miró, que és o era una carretera nacional que enllaça el carrer de Sants amb el Penedès i molt més enllà i que travessa tot el Llobregat Jussà. En fiu fotos. El quart pilar no se m'esmunyí, tanmateix: i em foteren al mig de la pinya, a Cant Tinturé. I hom aplaudí. Tot seguit, uns metres més amunt, davant el monestir, un altre, i ja davant l'església, another one. Hom, entusiasmat, s'abraonà en xardorosa ovació, mes res en esguard del pilar del magne, magnífic i magnificent temple consagrat a Santa Magda, patrona excelsa i ebúrnia de la displicent vila d'Esplugues. Oh, anyellets tosos però amb llana al clatell que caramullàveu el temple, quin entusiasme de mamballetes, quin esclat d'aplaudiments i esgarips d'emoció i èxtasi! Oh, quan alçàrem el pilar per sota, ert i marmori com les columnes de l'església! Oh, quan començà de caminar, amb pas lent però segur, indestructible com un tanc a Tianmanen! I quan pujà els dos graons, com si hagués ascendit l'escala al Cel! Ah, si Rigaut de Berbezilh hi hagués estat no li hagués calgut tota la cort de París!

En descarregar-lo al davant de l'altar, com una ofrena humana al déu antropòfag dels cristians, hom saludà a tot el ramat d'anyells de déu que d'altra banda no trepitjaran ja en tot l'any cap església. Llavors hom marxà pel mateix passadís que havia entrat, eixugant-se la suor del front, i sortí a cercar birres (del Mercadona que repartien homes del mossèn —mes massa aviat foren finides!) i oírem els versots de la colla de diables, que estigueren força bé. Enguany han recitat menys diables, però el nivell ha pujat una mica; un d'ells va homenatjar en Pepe Rubianes i va ser força divertit, i tota la pesca de sempre.

Vem baixar, vem sopar, vem ballar (!), vem fotre'ns birres fins a les 3, i vem 'nar a dormir, que ahir treballàvem (!) i avui també (!!) vuit hores (!!!). Salut!!!!

Diada del Gall

Hem certificat avui davant la Biblioteca d'Esplugues que aquesta és, de llarg —a molta distància—, la millor temporada de la nostra història. Ho és perquè els números canten, però també per la forma de fer les coses, que en definitiva està fent progressar la colla. La meva percepció és que hem deixat de ser la colla hippy xirucaire de l'àrea metropolitana i que ara tot plegat és més professional. I jo segueixo pensant que això, per bé que d'una manera o d'una altra és conseqüència del creixement persistent dels darrers anys, és degut en bona mesura al fet que alguns dels que estan al capdavant han vist i viscut altres procediments en altres colles castelleres, tenen una perspectiva molt més àmplia i tenen més propensió a trencar amb inèrcies del passat. I, de fet, el cap de colla és el que menys quadra en aquest sentit, però tots els que l'envolten sí: la relació amb les altres colles és tan profunda que en alguns casos ha arribat al llit.

Aquest aspecte jo sempre l'havia considerat una qüestió fonamental per superar-nos, i ha calgut la renovació esmentada perquè sigui una realitat. Sempre havia trobat que Esplugues es tancava molt en ella mateixa, que no coneixa gaire bé què feien les altres colles, i ara és diferent. També és diferent, però, el volum de gent jove de la colla: s'ha rejovenit moltíssim en pocs anys, i ha estat un altre factor cabdal. La tècnica actual és molt jove. Ara hauria d'entrar algun d'aquests a la Junta i renovar-la profundament, perquè fot un tuf de naftalina que no s'aguanta.

De tot això, jo no he fet absolutament res. Jo només tinc aquestes opinions, però és impossible que entri mai a l'equip de tècnica i encara més que faci de catalitzador per transformar la Junta. Com en tota la resta de la vida, jo només sóc un observador que rondina de vegades i que amb prou feines diu res. No sabria per on començar, jo, si hagués de materialitzar alguna de les meves idees. En el fons sóc només un idealista, incapaç per a l'acció, en totes les facetes de la vida.

Feta aquesta reflexió que a ningú no importa, reprenc la crònica, o la començo. Avui era el dia de certificar que aquesta temporada torna a ser històrica. Fa un parell d'anys vem arribar a estiu amb els deures a mig fer i vem haver de deixar-ho tot pel setembre: en aquella època, es tractava només de recuperar bé el 3de7, de tornar a fer el Pde5 i, potser, de plantejar el 4de7a. La temporada va acabar amb el rècord històric de castells de 7 fins al moment (16) i amb un intent de 4de7a molt prometedor, però amb un únic Pde5: el carregat a la diada del Gall.

Just un any més tard, recuperàvem el Pde5 també al Gall: el 2008 vem aconseguir sis pilars de 5, tot un èxit. Enguany, amb el d'avui, ja en tenim set al sac. Avui, per tant, el repte no era el pilar ni consolidar els castells bàsics de 7, sinó que era el 5de7, castell inèdit fins l'any passat. Ha estat la rúbrica d'un primer tram de temporada esplèndid: 14 castells de 7, entre els quals un 4de7a i el 5de7 d'ara.

El Cinc l'hem tirat a primera ronda. Els assaigs havien anat molt bé, el tronc era molt sòlid i havíem pogut fer alguna prova de pinya, fins i tot. Val a dir que l'hauríem d'haver assajat una mica més, potser, la pinya. En tot cas, era el moment de dur-lo a plaça, sense cap mena dubte. De mides semblava que estava bé, i al segon peu s'ha alçat, monumental però tremolós, potser a causa dels nervis. Amb la segona aleta, com és habitual, el bellugueig s'ha accentuat, sense acabar, però, de perdre les mides. El tronc i la pinya l'han hagut de treballar una mica, i finalment ha estat una realitat. Visca!

A segona ronda, el 3de7, que pel record que en tinc ha estat el més tranquil dels tres castells. En tot cas, avui estava escrit que no en faríem cap de ben parat i, també al segon peu, l'hem bastit amb alguna tremolor, molt menys que en el castell anterior, i moltíssim menys que en el posterior, el 4de7, que ha estat un festival. La raó? Potser relaxament, o potser que no estava gaire ben quadrat, o que en el tronc hi havia moltes novetats a gairebé tots els pisos. El Quatre s'ha anat muntant amb moviment i ha anat perdent les mides progressivament; un baix ha patit molt i s'ha enfonsat una mica, algun segon estava mal lligat o perdia mides, el pis de terços estava ben destarotat i quarts era un cercle de l'infern. El 4de7, retort i torturat, però, ha estat també descarregat, amb molta lluita, també. Ha estat, pel meu gust, el més divertit de tots tres, tot i que, esclar, el primer de la sèrie ha estat el més important i emotiu.

Finalment, el pilar de cinc ha estat, a diferència de tota la resta, completat molt folgadament, i això que també tenia canvis: l'enxaneta habitual havia hagut de marxar i s'hi ha estrenat un nano nou al pilar. Ha estat bufar i fer ampolles: s'ha fet fàcilment en un tres i no res i ha posat punt final a una actuació brillant que ens deixa molt bon regust per tot l'estiu per tal d'afrontar la Festa Major al setembre i seguir avançant cada cop més enllà. Veurem aquest any el 2de7?

Actuació a Castellet del Llobregat

Avui, cinquantè aniversari de la mort de Carles Riba, hem actuat al peu de Montserrat, a Sant Vicenç de Castellet. Avui el sol lleial, rei de la mar i del vent, apretava força a Castellet del Llobregat, topònim durant els darrers anys de la República, evocada de lluny amb un crit d'alegria pel poeta a l'exili. Ens vetllava el castell retallat en l'alt horitzó: la seva silueta emmirallada en el Llobregat amorosia les aigües tèrboles del riu i conhortava el solitari pescador; la mirada embriaga d'un terç el sotjava a través de la nua garriga tot cercant la certesa dels déus en un punt absolut de referència. Castellet!, el teu record em dreça feliç de sal exaltada.

La singladura triomfal d'aquesta temporada prosseguí. Presentàrem d'entrada un pilar de 4, salutació del glavi enlairat al castell noble i antic que ens contemplava. En primera ronda aixecàrem el 4de7, esplèndid i estupendu com sempre, que només patí un xic a baixos, però que hagué de pujar al segon peu perquè la pinya era un xivarri constant: hom reclamava que el silenci pogués obrir-se camí de sobte fins al centre del castell, més concentració i eficàcia. El 3de7, que si fa no fa es muntà amb la mateixa fressa, s'aixecà a la primera, però una certa lentitud en l'escalada de l'acotxadora escampà el dubte en el tronc i la pinya; les columnes tremolaren, el castell es bressà al caire de la timba desesperada sota un vent que mai no s'atura ni minva, però amb esforç i fermesa vencérem la petita tempesta. Per acabar, el 5de6, ja de cara a la setmana vinent, que ha donat força bones impressions. Però en tot cas caldria haver assajat molt més la pinya: tot i que el tronc es veu ferm, cal veure si arrelarà sobre una pinya tranquil·la. En pilars, el de 4 per sota. El de 5 era inviable perquè només tenim una alineació de garanties i resulta que dos d'ells estan de baixa.

En resum, una bona diada que segueix certificant la millor temporada de la història, però alguns núvols s'alcen en el futur més immediat i amenacen el nostre petit vaixell, que qualsevol onada bat i inclina i li oculta el sol: cal fer rem sempre, sempre mar endins.

Fotos