22 de maig 2009

Diada de Ganàpies

Buf, nova crònica d'una diada universitària. En fi, ahir el sol lluïa amb molta força, com encara no havia rutilat aquest any. Era un bon dia per prendre birres a l'ombra mentre les colles feien castells, i és el que vaig fer jo. No em vaig posar en cap pinya de ningú, ni en les nostres. M'ho vaig mirar tot de lluny.

L'actuació va començar com és costum mitja hora tard; és a dir, a l'hora que tocava, però la quadratura del 4 va resulta molt lenta, es va haver de desmuntar un peu i muntar-ne un altre, i així, quan per fi va pujar, ja s'havia escolat més de mitja hora. El 4de7 de Ganàpies va enfilar-se més o menys bé, estrany de mides, sobretot a quarts, i va patir moltes batzegades amb dosos col·locats i mentre, ja coronat, es descarregava. Així, el segon castell de 7 de la història Ganàpies també va ser completat exitosament.

DSC01279

A segona ronda, el repte especial: el 3de7, que ahir es va veure que és molt més complicat que el 4, perquè quan el teu límit són aquests castells, el pas de l'un a l'altre pot ser abismal. I en efecte, el 3 es va abismar, és a dir, va caure, però després de ser carregat i després d'un intent desmuntat amb dosos encara per col·locar i que també flairava malament. El segon 3de7 va ser un festival de castell-flam, d'aquells que tothom veu i sap que caurà, en què l'únic misteri és saber si serà abans o després de l'aleta. En aquest cas, per una mena d'instint vallenc, que a mi em recorda moltíssim a Torraires —castells petits, horribles i lluitats al màxim, que solen caure—, el 3de7 va poder ser coronat a l'últim moment, just abans d'estimbar-se indefectiblement. Llavors un parell d'Arreplegats d'Esplugues em van comentar la jugada. Sobretot la Marta em deia que és una vergonya que anem pel món fent castells suïcides. Bé, jo no comparteixo gaire aquesta fal·lera ganàpia per anar-se a matar amb castells de 7. De fet, no m'hi vaig posar, a les pinyes. A partir d'aquí, sóc jutge més o menys imparcial. Però ara només cal esperar que Ganàpies torni a ser el que era. Però ara som a la CCCC i tot és molt més complicat. Per exemple, ja no podem ni veure (imagineu beure!) una cervesa abans d'entrar al castells perquè llavors no ens cobreix l'assegurança. Tot és molt diferent, i jo vaig quedar-me a l'ombra fent cerveses.

Afegir, només, que en Pep de Castellers de Terrassa no sé com va caure però va quedar estès a terra, respirant amb dificultats i sagnant pel nas. Per sort es va recuperar. Se'l van endur a l'ambulància i va poder pujar al pilar de cinc.

A tercera ronda, el 5de6, que va anar també una mica amb el cul, molt bellugat i completament deformat de mides, que fins i tot va perillar. Jo ja tenia el dit per la llenya, però en tot cas no va mai arribar al límit. Coneixent les pinyes de Ganàpies, m'imagino el desori del 5de6 —i no vull ni pensar en els dos castells anteriors— i ho comprenc tot.

DSC01303

A pilars van provar el Pde5, que havien descarregat un parell de cops enguany i carregat un cop més, em sembla. La veritat és que no recordo gaire com va anar però el cas és que un cop carregat va petar. La segona hòstia del dia per a Ganàpies, i tots els castells leri-leri. Un espectacle de com no s'ha d'anar a plaça.

I ara, desbarrem d'Arreplegats, tot i que no trobo tan desbarrables com Ganàpies, més que res perquè si Arreplegats vol ser això que és, ho fa bé i sempre hi ha estat fidel, mentre que ara per ara Ganàpies no sap quina mena de colla vol ser i va sense carta de navegar.

En tot cas, també hi va haver llenya pels verds. Van començar pel 3de7a, inèdit en àmbit universitari. El tres va anar bé, segur i força bé, però el pilar, que va aguantar tant com va poder, quan ja semblava dat i beneït, amb l'enxaneta fora, va acabar petant. El segon va plegar-se enrere i no va poder superar les patacades que li queien de dalt.

Després van descarregar el 3de7 després d'un intent desmuntat per problemes de mides entre segons i terços (un rengle quedava molt més alt). En repetició, el 3 no va oferir cap més entrebanc.

A tercera ronda van seguir amb el 9de6 amb una enxaneta, una construcció molt estranya per les places que, segons com, queda molt bé a la foto, però que requereix molta pinya que és evident que Arreplegats no tenia —hi ha uns mínims per tirar segons què. És evident també que Ganàpies no tenia prou pinya per tirar castells de 7, i ho va fer, arriscant-se a hòsties xungues. Arreplegats anava millor servit en aquest sentit.

En fi, el 9de6 no va tenir cap complicació, a banda d'un cert desgavell de les gralles, que no sabien com tocar l'aleta.

I a pilars van voler donar la campanada amb el Pde5 aixecat per sota, que com és normal tremolava força en la pujada, tremolor incontrolable just abans de la darrera aixecada, quan el pilar es va trencar. Força previsible. En repetició, dos pilars de 4.

I tota la resta de colles (Pataquers, Xoriguers, Marracos) no les vaig seguir gaire gens, però van fer castells de 5 i no sé si algun de 6 els de Girona.

Un cop tot això fet, fou el torn d'anar a dinar, que va tornar a sobrar dinar, tot i que ja eren les 6 de la tarda. Van repartir ampolles de kali als nuvatus, que se l'havien de beure en mitja hora. Vaig ajudar a recollir tota la merda del dinar i vem enfilar cap al clot, on ja feia una estona que en Jaume Barri cantava, i que va estar molt bé, com sempre. Entretant va arribar La Revista, que com jo ja m'imaginava ha quedat mal feta: si no hi estàs a sobre, les coses no es fan bé. Això torna a ser culpa dels de l'Edifici d'Estudiants, que fan les coses amb el cul i ara volen controlar més el procés (?) i la porten ells mateixos a reprografia. Ja podeu comptar les malvestats que s'esdevenen. I bé, un cop acabat en Jaume Barri es va començar a fer la gimcana, però jo ja anava prou borratxo i estava una mica cansat, i vaig enfilar cap el tren, que ja n'havia tingut prou.

En fi, com valorar aquesta diada? Doncs castells suïcides i novates borratxes. El terra de la Cívica es dur, la gespa del clot és humida i suau.

10 de maig 2009

Diada a Sant Cugat, 2009

Avui nova diada a Sant Cugat. Com a proemi, vull dir que em costa de trobar el to de les cròniques de les nostres diades. Ja no és com abans, que des d'una perspectiva optimista o eufòrica, segons el cas, enfocava des d'algun pretext el curs de la crònica. Ara el punt de partida no és mai tan bo, i així l'articulació del relat sol ser, si més no, no tan lluït. Cal afegir-hi que estic passant el tercer o quart encostipat d'aquest 2009, només cal que sigui la grip del porch per acabar-ho d'arrodonir. Des d'aquesta perspectiva, què direm que no sigui un estossec i una mocada?

L'any passat vem anar-hi en bici, en Jonàs i jo. Enguany, en part per l'encostipat de merda, he declinat la bici. Però no hi havia voluntaris, tampoc. No sé què passa, que la bici ha quedat aparcada en un racó ombrívol i polsós. Tanmateix, sí que ho entenc tot. En general, noto que estic molt cansat de tot. Però ara no aprofundirem en això.

Per tot plegat al final hi he anat en cotxe, crebantant tots els meus principis immutables. És cert que els meus increbantables principis me'ls podria entaforar pel ses, és cert. Doncs per això hi hem 'nat en cotxe. D'altra banda, m'admira l'admiració del jovent pel cotxe, i l'status, la dominació i el prestigi i tal que se'n deriva. Tingueu un bon cotxe és el currículum ocult de l'ESO, i tots els que han estat escolaritzats, o no, ho saben i orienten la seva vida per això. La resta som uns desviats socials.

Hem estat arribats a les immediacions del monestir de Sant Cugat devers un quart de dotze. He voltat pel Temple i m'hi he ficat dins. Molta gent oint missa en castellà. M'he assegut en un banc lateral, rere un pilar molt ample que m'ocultava l'altar. He escoltat com resaven i he intentat recordar el Credo, però no el remembro sencer. Quan he vist que passaven un plateret perquè els fidels o els infidels col·laboréssim a la causa, he sortit a respirar l'aire no resclosit d'una enteranyinat matí de la primavera espletant d'aquest maig.

Un cop acabada la diada he recordat aquest intent de fer missa. He reduït a memòria que el darrer cop que vaig assistir a un ofici d'aquestes característiques fou ara fa gairebé un any a Montserrat, on ens va caure un pilar de cinc. Igual que avui. I n'he tret les conclusions pertinents: Déu no ens fa costat. Nostres són els déus pagans, Zeus, Pal·las, Ares, gràcies per tot. Esfondreu totes les esglésies, que cremin.

D'entrada hem començat amb un pilar de quatre, com la resta de colles, que eren Xicots de Vilafranca i els de Sant Cugat. Les tres colles hem descarregat, en el mateix ordre, 3de7 i 4de7. Les terceres rondes i els pilars han variat.

El nostre 3de7 sembla que ha anat bé i si ha tingut algun problema haurà estat el de sempre, que si aquest rengle una mica més enganxat, que si aquest quart una mica entrat. Des de la meva posició era rodonet i perfecte.

A segona ronda, 4de7 que ha tingut una mica més d'interès. Ha pujat al segon peu després de molts dubtes. S'ha anat construint bé, de mides una mica rarot, però bé. Hi pujava un acotxador nou, que s'ha estrenat a plaça en un castell de 7 i que ho ha fet molt bé, àgil i bé. Però a la descarregada les mides s'han desfet una mica, la pinya s'ha desfet una mica, i el baix on era jo s'ha desfet del tot; el segon l'escanyava i no hi havia manera que el deixés respirar. S'ha anat enfonsant el rengle i la pinya l'hem mantingut dret, però si arriba a fer figa abans, tot el 4 hagués patit moltíssim més i és probable que hagués petat.

A tercera ronda, un 4de6a amb els vents per davant dels laterals, que agafen els segons de diferent manera i que no acaba de sortir bé. Aquesta ha estat la causa principal que el castell bunyolegés un xic, però no gaire, verament. Els castells de 6, normalment, els fem amb la punta de la polla.

I a pilars hem volgut arriscar amb un vano de 5. Jo em dec estar fent iaio, dec repapiejar ja, cosa que no em sorprendria, però no l'hagués tirat. Trobo que el pilar de 5 és massa important com per jugar-te-la per no res en una diada intranscendent. El tenim força bé, hoc, però jo crec que necessita més de dos cordons propis per poder-lo tirar. El que ha passat és que la pinya era molt poc compacta i bellugava ja des de bon començament. L'afer té pebrots, perquè primer eren els de davant els qui donaven massa pit i feien que el baix s'esquenés; tanmateix, de tant demanar força als de darrere, aquests han fet abocar el pilar i ha caigut a la descarregada. El fet és que el baix se'n 'nava enrere i el segon endavant. Amb una pinya ben feta això no hauria passat. Cal afegir que la plaça, per variar, estava inclinada.

Doncs aquesta ha estat la diada d'avui. Veig que m'és impossible recuperar el to d'abans. No, no el retrobaré d'aquesta manera.

09 de maig 2009

La diada d'ahir

La diada d'ahir va ser molt estranya. D'una banda, els imbècils dels Arreplegats es treuen el 4de8 de la màniga i tots els ganàpies, que tenen ganes d'arrencar els collons als arreplegats, s'han d'empassar la ira furibunda. Havíem estat a punt de no actuar, però al final el nostre paper va ser prou digne amb dos castells de sis i un Pde5. Tot plegat, però, rocambolesc, perquè totes les pinyes feien pena, eren molt improvisades i poc professionals.

Els AZU sembla que tenien molt i molt ben assajats els castells, fins un punt que em costa d'imaginar. Els seus troncs són un portent de la natura, són una mena de gladiadors dels castells. Un ja no sap què pensar-ne, perquè ahir tenien pinya i tenien tronc i tenien assaig i va ser una actuació immaculada. Felicitats.

Els Ganàpies vem fer el que solem, tot molt precari i amb una mena d'orgull estrany de colla petita. Jo no hi vaig i em costa d'entendre els problemes entre AZU i la resta, però la flaire ja s'endevina.

En fi, ahir els ganàpies no sabien on mirar i els verds treien pit i més ensuperbits que mai cridaven els seus càntics de merda. Dèiem que en aquest país l'únic que rutlla és el Barça, i mira tu, els putus arreplegats també rutllen, macagundéu.

Crònica per La Malla

Aquest divendres era l'actuació d'Arreplegats en el marc de les festes de la FIB al Campus Nord de la UPC. Amb els verds, van actuar els Ganàpies de l'Autònoma, els Xoriguers de la Universitat de Girona i els Pataquers de la Rovira i Virgili. A més a més, van aparèixer simbòlicament els Mangoners de la Universitat de Perpinyà, i hi havia algun membre dels Marracos de Lleida.

Aquesta actuació havia generat molta expectació a causa de l'anunci per part d'Arreplegats d'intentar el quatre de vuit i el tres de set aixecat per sota, dos castells fins aleshores inèdits en l'àmbit universitari. Cal afegir que la trajectòria dels Arreplegats aquests darrers anys ha estat espectacular i han descarregat de gairebé tota la gamma de set amb molta solvència i regularitat, incloent-hi el pilar de sis amb folre i el dos de set amb folre: unes construccions diguem-ne exòtiques però d'un valor indiscutible que palesen el nivell de la colla barcelonina.

Així, amb aquesta expectació, a l'espai entre l'edifici Omega i la biblioteca Gabriel Ferraté de la UPC, van aplegar-se molts castellers d'arreu del país, atès que la tasca de propaganda verda havia estat molt intensa. El primer castell que van decidir tirar va ser el tres de set aixecat per sota. La construcció es va anar alçant amb fermesa i sense massa complicacions; al començament la rengla del tres quedava una mica més baixa i el conjunt tremolava força —una tremolor, però, del tot habitual en aquests castells. Tanmateix, amb les darreres aixecades el tres es va quadrar a la perfecció i, ben rodonet, va ser coronat per l'enxaneta amb una facilitat increïble en una colla que el provava per primera vegada a plaça.

Si l'execució del tres per sota va ser magistral, la del quatre de vuit, el plat fort del dia, no es va quedar enrere. I és que el tronc dels Arreplegats, una mena de selecció de diverses colles tradicionals, ofereix moltes garanties i prestacions de luxe, i la pinya és molt potent i inclou també membres que ells anomenen «caques seques», és a dir, antics arreplegats que ja han acabat els estudis però que fan costat a la colla en les actuacions importants. D'aquesta manera, amb una pinya poderosa i un tronc blindat, va anar-se bastint el carro gros amb una seguretat encara més brillant que al castell anterior. El quatre estava força bé de mides però una mica tancat a quints; els pisos es van anar col·locant amb agilitat i l'acotxador i l'enxaneta van entrar finetes i van baixar ràpid entre l'eufòria que ja començava a esclatar. Un quatre de vuit per treure's el barret.

D'aquesta manera, amb els deures ja fets, a tercera ronda van atacar el cinc de set, que els verds han descarregat ja bastantes vegades i que semblen dominar a la perfecció, tot i la seva complicació per la necessitat de molta canalla en una colla en què tots els membres són majors d'edat. Per acabar, dos pilars de cinc, també sense perill, malgrat que un dels dos a la baixada va patir una lleugera batzegada, ben controlada, però. Val a dir que van ser executats totalment sincronitzats, les dues enxanetes van fer l'aleta al mateix moment i els pisos es van muntar i desmuntar a la mateixa velocitat i amb la mateixa mestria. Tot plegat, espectacular.

Els segons en l'ordre d'actuació van ser els Ganàpies de la UAB, una colla d'una mentalitat molt diferent de la dels Arreplegats que, en tot cas, des de la temporada passada és també colla de set. Les relacions entre totes dues colles passa per moments molt tensos per qüestions no estrictament castelleres. Si bé Ganàpies i Arreplegats han estat tradicionalment confrontades, enguany aquesta rivalitat està en un punt àlgid, fins al punt que tant verds com blaus han celebrat assemblees respectives per votar la conveniència de la seva participació en les diades recíproques. L'ambient a plaça era una mica tens en aquest sentit, tot i les amistats individuals entre membres de les diferents colles i que, en general, s'han fet pinya mútuament. No és pas aquest el lloc d'analitzar la polèmica, però sembla que s'han definit dos bàndols, el d'Arreplegats i el de la resta de colles universitàries. Salvant totes les distàncies, sembla una mica el mateix que ha passat amb els Castellers de Vilafranca i la resta de colles de la CCCC.

En part per aquestes tibantors, els Ganàpies no presentaven massa camises i es trobaven, per tant, molt limitats. Així, van començar amb un tres de sis sense crosses i amb una pinya molt escassa i desorganitzada. El primer intent, francament horrible, va ser desmuntat amb terços col·locats. Tot seguit, a l'estil vallenc (vull dir sense esperar que la següent colla fes el seu castell per repetir), els Ganàpies van tornar a muntar el tres de sis, força millor però també destarotat per totes bandes. En tot cas, la poca pinya pròpia i el tronc van defensar el castell, que es va completar sense perill imminent de llenya. A segona ronda van fer un tres de sis amb agulla també molt treballat i poc estètic i amb un pilar que va patir més del compte. A tercera ronda, un senzill cinc de cinc net i, a pilars, el pilar de cinc, el millor castell del dia per a Ganàpies, que ha trobat una bona alineació per a aquesta construcció i que la porta a plaça sempre que pot. Una batzegada va sotragar el pilar a la motxilla en la descarregada, però el segon i la pinya van poder aturar-la i es va completar sense més complicacions.

El següents a actuar eren els Pataquers de Tarragona, una colla de recent creació. Van descarregar un dos de cinc ben lligat, un tres de cinc net tremoladís i un altre cinc de cinc net.

A continuació era el torn dels Xoriguers de Girona, també amb molt poques camises. Van començar amb un quatre de cinc net per, a segona ronda, provar el tres de sis. Aquest castell va pujar molt insegur i força tancat a terços, sobretot a la plena, que va ser per on va petar quan ja aixecadora i enxaneta baixaven. Van plegar amb un dos de cinc sense més història. A pilars, van fer un pilar de quatre simultani amb Pataquers, tots dos girats i descarregats.

Per acabar, els Mangoners de Perpinyà només van fer un pilar de tres, simbòlic, alhora que els Arreplegats destapaven ampolles de cava per celebrar la jornada de glòria, un dia que passarà a la humil història de les colles universitàries perquè es va poder veure el primer castell de vuit en aquest àmbit, i en què a més a més també es va contemplar un altre castell inèdit, el tres de set per sota, tots dos completats folgadament, com si ja n'haguessin fet cinquanta abans. I és que entre Arreplegats i la resta de colles universitàries hi ha molta distància, i no només castellera.

Arreplegats: 3d7s, 4d8, 5d7, 2Pd5
Ganàpies: id3d6, 3d6, 3d6a, 5d5n, Pd5
Pataquers: 2d5, 3d5n, 5d5, Pd4
Xoriguers: 4d5n, 3d6c, 2d5, Pd4
Mangoners: Pd3

Fotos aquí

JOSEP SANTACREU