L'actuació va començar com és costum mitja hora tard; és a dir, a l'hora que tocava, però la quadratura del 4 va resulta molt lenta, es va haver de desmuntar un peu i muntar-ne un altre, i així, quan per fi va pujar, ja s'havia escolat més de mitja hora. El 4de7 de Ganàpies va enfilar-se més o menys bé, estrany de mides, sobretot a quarts, i va patir moltes batzegades amb dosos col·locats i mentre, ja coronat, es descarregava. Així, el segon castell de 7 de la història Ganàpies també va ser completat exitosament.
A segona ronda, el repte especial: el 3de7, que ahir es va veure que és molt més complicat que el 4, perquè quan el teu límit són aquests castells, el pas de l'un a l'altre pot ser abismal. I en efecte, el 3 es va abismar, és a dir, va caure, però després de ser carregat i després d'un intent desmuntat amb dosos encara per col·locar i que també flairava malament. El segon 3de7 va ser un festival de castell-flam, d'aquells que tothom veu i sap que caurà, en què l'únic misteri és saber si serà abans o després de l'aleta. En aquest cas, per una mena d'instint vallenc, que a mi em recorda moltíssim a Torraires —castells petits, horribles i lluitats al màxim, que solen caure—, el 3de7 va poder ser coronat a l'últim moment, just abans d'estimbar-se indefectiblement. Llavors un parell d'Arreplegats d'Esplugues em van comentar la jugada. Sobretot la Marta em deia que és una vergonya que anem pel món fent castells suïcides. Bé, jo no comparteixo gaire aquesta fal·lera ganàpia per anar-se a matar amb castells de 7. De fet, no m'hi vaig posar, a les pinyes. A partir d'aquí, sóc jutge més o menys imparcial. Però ara només cal esperar que Ganàpies torni a ser el que era. Però ara som a la CCCC i tot és molt més complicat. Per exemple, ja no podem ni veure (imagineu beure!) una cervesa abans d'entrar al castells perquè llavors no ens cobreix l'assegurança. Tot és molt diferent, i jo vaig quedar-me a l'ombra fent cerveses.
Afegir, només, que en Pep de Castellers de Terrassa no sé com va caure però va quedar estès a terra, respirant amb dificultats i sagnant pel nas. Per sort es va recuperar. Se'l van endur a l'ambulància i va poder pujar al pilar de cinc.
A tercera ronda, el 5de6, que va anar també una mica amb el cul, molt bellugat i completament deformat de mides, que fins i tot va perillar. Jo ja tenia el dit per la llenya, però en tot cas no va mai arribar al límit. Coneixent les pinyes de Ganàpies, m'imagino el desori del 5de6 —i no vull ni pensar en els dos castells anteriors— i ho comprenc tot.
A pilars van provar el Pde5, que havien descarregat un parell de cops enguany i carregat un cop més, em sembla. La veritat és que no recordo gaire com va anar però el cas és que un cop carregat va petar. La segona hòstia del dia per a Ganàpies, i tots els castells leri-leri. Un espectacle de com no s'ha d'anar a plaça.
I ara, desbarrem d'Arreplegats, tot i que no trobo tan desbarrables com Ganàpies, més que res perquè si Arreplegats vol ser això que és, ho fa bé i sempre hi ha estat fidel, mentre que ara per ara Ganàpies no sap quina mena de colla vol ser i va sense carta de navegar.
En tot cas, també hi va haver llenya pels verds. Van començar pel 3de7a, inèdit en àmbit universitari. El tres va anar bé, segur i força bé, però el pilar, que va aguantar tant com va poder, quan ja semblava dat i beneït, amb l'enxaneta fora, va acabar petant. El segon va plegar-se enrere i no va poder superar les patacades que li queien de dalt.
Després van descarregar el 3de7 després d'un intent desmuntat per problemes de mides entre segons i terços (un rengle quedava molt més alt). En repetició, el 3 no va oferir cap més entrebanc.
A tercera ronda van seguir amb el 9de6 amb una enxaneta, una construcció molt estranya per les places que, segons com, queda molt bé a la foto, però que requereix molta pinya que és evident que Arreplegats no tenia —hi ha uns mínims per tirar segons què. És evident també que Ganàpies no tenia prou pinya per tirar castells de 7, i ho va fer, arriscant-se a hòsties xungues. Arreplegats anava millor servit en aquest sentit.
En fi, el 9de6 no va tenir cap complicació, a banda d'un cert desgavell de les gralles, que no sabien com tocar l'aleta.
I a pilars van voler donar la campanada amb el Pde5 aixecat per sota, que com és normal tremolava força en la pujada, tremolor incontrolable just abans de la darrera aixecada, quan el pilar es va trencar. Força previsible. En repetició, dos pilars de 4.
I tota la resta de colles (Pataquers, Xoriguers, Marracos) no les vaig seguir gaire gens, però van fer castells de 5 i no sé si algun de 6 els de Girona.
Un cop tot això fet, fou el torn d'anar a dinar, que va tornar a sobrar dinar, tot i que ja eren les 6 de la tarda. Van repartir ampolles de kali als nuvatus, que se l'havien de beure en mitja hora. Vaig ajudar a recollir tota la merda del dinar i vem enfilar cap al clot, on ja feia una estona que en Jaume Barri cantava, i que va estar molt bé, com sempre. Entretant va arribar La Revista, que com jo ja m'imaginava ha quedat mal feta: si no hi estàs a sobre, les coses no es fan bé. Això torna a ser culpa dels de l'Edifici d'Estudiants, que fan les coses amb el cul i ara volen controlar més el procés (?) i la porten ells mateixos a reprografia. Ja podeu comptar les malvestats que s'esdevenen. I bé, un cop acabat en Jaume Barri es va començar a fer la gimcana, però jo ja anava prou borratxo i estava una mica cansat, i vaig enfilar cap el tren, que ja n'havia tingut prou.
En fi, com valorar aquesta diada? Doncs castells suïcides i novates borratxes. El terra de la Cívica es dur, la gespa del clot és humida i suau.
