Prediada Minyons i cloenda de temporada

Diada molt estranya ahir, impaïble, com la intoxicació etílica que encara em dura. Qui la pot pair? Jo, personalment, no la vaig pair en tot ahir. Conversant amb gent de seny de la Colla, no pas tocacampanes com jo, veia que sí, que vale, que d'acord, bla bla. Però ahir certament no se'm va travessar la torre o el tres amb agulla, se'm va travessar la Colla sencera, la forma de fer i de ser, i no hi ha res a fer contra això, sinó emborratxar-se fins a perdre la consciència i tal dia farà un any.

Val a dir que les coses canvien d'un temps ençà, i me'n gaubo extremament. En tot cas, la flaire general és la d'ahir. Som com som, vés a sapiguer per què, i el cas és que difícilment girarà com un mitjó. Som com som, i potser com cal que siguem.

No estic dient res de res, perquè res no tinc a dir llevat de la foguerada de la ràbia que em bullia ahir i que ara ja va de baixa, i que reposada com convé ha de donar a les coses la justa mesura —segurament no, però tant és. Vull dir per començar que ahir no celebràvem res, el dia de celebració hauria d'haver estat una setmana abans. Ahir no hi fèiem gaire res, al local; vem veure el Barça que a sobre va empatar, i durant un parell d'hores la majoria del jovent era a Sant Just en no sé quin acte al Casal de Joves. En tornar a quarts de dues jo anava ja molt torrat i amb les coses clares respecte a la diada i la temporada. Així que en tornar ells jo ja estava gairebé de retirada, tot i que vaig aguantar un parell o tres de cubates més, per la qual cosa vaig oferir la imatge lamentable habitual de borratxo que va pel món donant-se de cap contra parets i cantonades.

Bé, que vem començar amb el Cinc de Set, que es va fer ben quadrat i de bona estampa i bella factura, com diuen els que hi entenen molt. A segona ronda tocava esfetgegar-se així com cal amb el Dos de Set, que havia patit algun canvi en esguard del de feia una setmana. Als meus ulls, el canvi més important era el fet que els segons pujaven per un baix diferent, o que els baixos estaven canviats. Això feia que l'agulla estigués encarada amb el segon més feble, però també que aquell rengle estigués molt més alt que l'altre. M'expliquen que és normal que els segons, a la nostra colla, sempre estiguin tancats a la torre, per no sé quins collons, i que els terços l'obrin. Però aquest fet junt amb el desnivell a segons va destarotar el castell, que malgrat tot estava molt ben parat fins gairebé al final, que hi va haver una vergassada en el moment que l'acotxadora s'hi col·locava. Ha passat que la canalla ha dubtat, ha temut, se n'ha desdit i l'ha fet baixar. Un altre cop la torre millor assajada del món no ha pogut ser completada, aquest cop ni tan sols carregada. La raó és que la torre és molt puta, però també, al meu parer, és cosa de com és aquesta colla, exageradament curosa i asseguradora, quan no hi ha cap altra colla al món casteller que es prepari tant i tant abans de tirar a plaça. Hi manca la mentalitat d'Aníbal, que per on trepitjava ja no hi creixia més l'herba. Falta, crec jo, l'acceptació de la llenya, la mentalitat de poder caure, que els iaios callin d'una vegada i que la canalla ho assumeixi amb totes les lletres: LA TORRE, CAU. I si cau la torre, cau tota la colla, no només un terç o una enxaneta. Però això tan evident i palmari sembla una quimera en aquesta colla, paròdia dels Capgrossos a nivell de 7 pisos. També cal, però, entrenament físic per a tronc i pinya, però això ja són figues d'un altre paner. No anirem gaire més lluny amb la forma física de la gent que hi campa ara, com ara jo, escanyolit cum laude.

Hem desmuntat la torre. Caldrà preparar molt millor la canalla, tant a nivell tècnic com mental, per l'any vinent si volem seguir creixent. En repetició hem descarregat el 4de7a, que ha estat bé, no tinc idea si ha tremolat el quatre o el pilar, em penso que hi ha hagut algun desarranjament típic, però jo ja no estava pel cas. A tercera ronda era el torn del 3de7a, que no s'ha fet per problemes amb la canalla, que déu ens guard per l'any vinent si continua com ahir, quin desastre. Després d'aguantar tres hores el cony de castell, a l'enxaneta del pilar no se li acut res més que fotre el camp i passar de coronar-lo. Malson. Pesombre. Cataclisme. I plorera per la plaça. Jo no ploro mai, però tenia molta ràbia, ahir, per tot plegat, i la foguerada encara no s'ha apagat del tot.

Vem plegar amb un vano de cinc, molt bé. I ara, què? Doncs ara a descansar fins l'any vinent, i que tot vagi millor encara que enguany. Que ens passi la intoxicació etílica i pensem amb més serenor.

Prediada de Minyons
Cargolins: 5de7, id2de7, 4de7a, id3de7a, vano5
Minyons: 2de8f, 3de9f, 5de8, Pde6

Celebracions

És gairebé moda dir que sempre caiem al Clot, però les dades de què jo disposo ho desmenteixen. Des del 2004 hi hem actuat quatre cops. Aquell any vem fer 2de6, 3de6, 4de6a, i jo era un novato total i no sabia res de castells (no és que en sàpiga gaire més ara). Tot just va ser la meva segona diada. L'any següent vem completar 3d6, 4d6, 2d6 i dos pilars de quatre. És curiós llegir com va anar la Torre de Sis d'aquell any: «A tercera ronda hem completat una torre de sis on, albíxeres!, han pujat una acotxadora i una enxaneta de mida homologada. L'enxaneta havia fet castells de set però va estar un temps sense venir després d'una caiguda que li va fer agafar por. Encara en té, però té moltes ganes de fer castells, és un goig aquesta nena. Amb canalleta així podríem recuperar, espero, el pilar de cinc i el quatre de set amb l'agulla. Fins i tot podríem fer coses més elevades. Hoc, ja baixo del núvol.»

Que lluny del que vem fer ahir! Resulta que enguany no hem fet cap 3 ni cap 4 de sis pisos en tota la temporada, i la torre l'hem pujada un pis. Inimaginable el 2005. Els dos anys següents no vem actuar al Clot. L'any passat ens va caure el 5de7 de forma inopinada, com sempre dic. Després del daltabaix vem provar un 2de6 per reprendre l'esma. Deia: «D'aquesta manera, a repetició hem aixecat un 2de6 que ha estat molt mal lligat i que feia patir i que ha calgut suar perquè no s'ensorrés com un castell de cartes. Per la part que em toca, la pinya ha lligat molt malament els segons i el tronc s'ha entregirat moltíssim.» Quina diferència, també, amb aquest diumenge.

Ahir va ser un nou cim de la nostra trajectòria. Si l'any passat la llenya del 5de7 ens va servir per aprendre a encaixar les ventallades i vem ser capaços de descarregar un 4de7 molt treballat a tercera ronda, ara ens ha tocat encarar-nos amb la caiguda d'un castell inèdit. Hem sabut redreçar-nos i descarregar 3de7 i 3de7a, aquest 2009, però crec que la nostra relació amb la llenya encara no ha madurat. Jo he patit mil hòsties amb els Ganàpies, sé què és celebrar un castell límit només carregat, l'eufòria que es viu i l'esperit de voler superar-ho. Aquí, a Esplugues, és molt diferent. I ja està bé que sigui diferent, tenim un estil propi molt segur que està donant molt bons resultats. Però aquesta por de caure que tenim, la manca d'il·lusió per una fita tan important, la celebració soporífera de diumenge, les cares llargues i les pomes agres, això no s'hi esqueia, ahir.

Jo no vull comprendre aquesta actitud, ni la comparteixo. Assumeixo com a pròpia, orgullosament, la manera de preparar els castells, de tirar-los a plaça, d'anar a poc a poc i bona lletra, no estirar mai més el castell que la pinya, etc. Però el que no puc veure és que haguem assolit el que hem fet i la gent se'n vagi a casa, no brindi, ni cridi ni canti. Ai!

Això era el que criticava ahir. No veig per què no s'ha de celebrar l'èxit radiant de la torre. No crec pas que renunciem a la nostra identitat per celebrar una torre de set només carregada. Aquesta Colla, realment, no ho entén. O potser sóc jo qui no ho entén. Ja dic que no vull comprendre aquesta actitud, que no comparteixo.

A la croniqueta del 2004 comentava que el 15 de novembre era el dia mundial sense alcohol. Potser aquesta va ser la raó veritable que explica una celebració tan deslluïda. Però jo no vaig celebrar l'efemèride, vaig celebrar el castell amb cava a raig fet. Com crec que s'hi esqueia. Semblava que haguéssim anat al clot, no pas al Clot a fer història. Era un enterrament.

Agredolça festa major del Clot

(Crònica a La Malla)

Ha estat una diada agredolça gairebé per a tothom. Els Castellers de Barcelona recuperaren esma però segueixen sense enlairar-se com ans solien. Els Moixiganguers d'Igualada acabaren ahir la seva millor temporada, tot i que amb el regust de no haver pogut completar la torre. Els Castellers d'Esplugues només carregaren el seu primer dos de set i els Castellers del Poble Sec no refilaren la millor tonada que saben fer, malgrat que canten bé i apunten millor.

El quatre de vuit amb agulla era ferm, de bellíssima estampa! Un quatre com cal i un pilar radiant dels Castellers de Barcelona. El tres de vuit, potser un pèl xuclat de dalt, assenyaladament de la rengla, es va completar amb algun dubte, i és que els ha costat massa als de Barcelona enguany, aquest castell, que encara no havien fet. El carro gros, per acabar, fou flors i violes, oli en un llum, una postal per emmarcar. Si una setmana abans havien sofert maldecaps aguts, ahir els barcelonins exhibiren el nivell que veritablement tenen. Santa Eulàlia els ajut!

Els segons foren els Castellers del Poble Sec, que en el seu millor any obriren amb el dos de sis. Més enllà d'un problema d'encaix amb segons, no se'n podria dir res més, perquè no oferí problemes, el dos, car estan en un moment increïble i això els queda curt. Han continuat amb el tres de set, espaterrant, antològic, fenomenal. HPlegaren amb el cinc de sis, que com és costum semblà un petit batibull, tot i que estava bé. Pot haver-ne sortit contenta del Clot una colla que fins fa molt poc encara no havia descarregat castells de set pisos!

Els Castellers d'Esplugues començaren la diada amb un castell inèdit, el dos de set. El primer intent va pujar bé de mides, però un petit problema a terços el féu baixar. A plaça es comentava que es podria haver carregat i, amb braó, descarregat, però els Castellers d'Esplugues són una colla molt conservadora i preferiren desmuntar-la. El segon intent va pujar molt tancat, i fins la carregada semblava bo; les gralles tocaren malament, i, quan encara sonava l'aleta, el dos caigué. Carregat? Intent? Qui sap! Doncs fou el primer dos de set dels cargolins, que va caure qui sap per què; la feble s'obrí molt a terços i acabà petant per dalt, però sense nervis i amb més confiança segur que es descarrega. Segur! Tot seguit els espluguins pararen el tres de set, esplèndid, i a tercera ronda, el tres de set amb agulla, un xic dubtós, però bé. Els Cargolins, que encara no han clos la temporada, feren ahir la seva millor actuació de la història.

Pel que fa als Moixiganguers d'Igualada, s'havia estat anunciant el dos de set descarregat tota la setmana, però per malaltia de la canalla no ha pogut ser. Així, platenjaren el cinc de sis per començar, en què la rengla s'ajuntà una mica massa a la torre, o potser al revés, el tres s'ha obert o la torre s'hi ha enganxat, tant hi fa. Alçaren per baix el tres de set amb facilitat i felicitat, cada pis al seu torn i ben acompassat. Per acabar, el tres de set amb agulla, fet a la perfecció, envejable i gloriós.

A pilars, els Castellers de Barcelona carregaren el pilar de set amb folre. El colós s'aixecà ferm i ert, però ja de bon començament el folre no ho semblà tant, de ferm i fort com el tronc. A la descarregada el segon es trobà inerme i es plegà. Llàstima! Segurament va faltar gent a assaig. Les altres tres colles feren pilars de cinc: Moixiganguers un vano lluent, brillant, eixorbant; les altres dues, de cinc.

Castellers de Barcelona: P4cam, 4de8a, 3de8, 4de8, P7f c
Castellers del Poble Sec: P4cam, 2de6, 3de7, 5de6, P5xs
Castellers d'Esplugues: P4cam, id 2de7, 2de7 c, 3de7, 3de7a, P5
Moixiganguers d'Igualada: P4cam, 5de7, 3de7xs, 3de7a, Vano de 5

Josep Santacreu

Enterramorts

Festa major. Metal aloud. And I go on. Ha sigut la millor diada de la nostra història. I com ho ha celebrat la gent? Com un pilar de quatre. Per què? I don't know.

Fot-li canya, cony! Hem començat amb la Torre de Set. Sí home! Doncs sí, qui s'ho havia d'empatollar fa quatre dies. Hem començat amb el dos de set, però ha passat alguna cosa. Què? Jo crec que ha estat la síndrome sóc cargolí i si no ho descarrego tot no sóc persona. Ah, Cargolins!, quin dia anireu a matar! Avui heu anat a caçar papallones, i la papallona us ha mort. El primer intent, direm que ha estat fruit de la mala sort. Hom assegura que al primer intent hom es caga de por. Així, un terç s'ha plegat amb l'enxaneta a punt de fer la passa. Per què? Per què, què? Doncs perquè era la primera torre. Fa molt poc, vem plorar pel primer pilar de cinc. Ho recordo. Ara hem provat el Dos de Set. I la gent, com crispetes. No plora!

Quan ens ha tornat a tocar hem repetit la Torre. L'havíem de repetir perquè només hi havia una ronda de repetició, i era evident què volíem fer. Ens expliquen que s'ha alçat bé; la veia més tancada que l'anterior, però l'anterior jo la trobava molt oberta. Res, aquesta ha pujat tancada, els terços han intentat obrir-la, diguem que el regle feble, si es diu així, que no ho sé pas. A terços s'ha obert i quarts s'han obert encara més, i per això han caigut per dins de la torre. Ha caigut perquè era la primera torre, perquè estava massa tancada, pels nervis, perquè ens faltava pinya, per mil coses, perquè era el Clot (sempre caiem al Clot). Hem caigut perquè havíem de caure, i la Colla com un enterro. No ho enteneu! Hem fet la torre, hem fet història, som més amunt que mai, collons! Què voleu? Som els millors del Baix, hem fet la millor diada de la nostra història, i encara tenim molt camp per córrer. Què voleu!!! Jo no volia més per aquesta temporada, i encara ens resta una diada.

La resta de la crònica és baldera. Hem descarregat el Tres de Set i el Tres de Set amb Agulla. A mi tant se me'n dóna (és una forma de dir). Jo volia el primer Dos de Set. La Frontera. El Passaport. I el tenim. Sóc molt feliç. No m'importen els enterraments. Tant me fa que la meva Colla sigui enterramorts. Demà més. I tant!

Quines ganes

Demà farem la Torre de Set. Segur. La tècnica n'està completament convençuda, massa segura i tot. Collons, és impossible que no la fem. Ço és, la farem. I la farem grossa, al local. És una frontera, un horitzó, una fita que demà assolirem, segurament. I tot serà diferent, aleshores. La temporada passada vem ser, per fi, colla de set i mig. Enguany farem, ja, la Torre de Set. En una temporada hem passat dels castells bàsics de set a tenir-ne (gairebé) tot l'espectre. Només ens falta el 3de7s que, francament, no cal fer-lo. Amb la torre la cosa serà ja per sempre diferent, si més no podrem dir que un cop a la història vem arribar a una alçada considerable. I aquesta ximpleria de la Torre em té il·lusionat per primer cop en algun temps (ja no sé ni quan), aquesta cosa em té amb un somriure a la cara tot el dia i friso perquè arribi demà i veure-la descarregada. Ah, amics!, quines ganes de veure el cony de torre blava, quines ganes, quines ganes, quines ganes, quines ganes.

I entretant he cobrat per fi.

Diada a Figueres 2009

Avui ha estat la diada de Figueres, que ens acostuma a portar sort, tot i que aquest cap de setmana ens n'hagi mancat una mica. La tècnica, que està clapant ara a l'autocar mentre escric això, just darrere meu, anava una mica moixa i ho encomanava a la resta de la colla. L'ambient a plaça era avui un pèl estrany pel fet d'haver pogut anar més enllà però haver d'esperar almenys una setmana més. La trempera de la torre i etcètera ha deixat pas a una destrempada molt brusca. Però en un sol cap de setmana hem descarregat sis castells de set i dos pilars de cinc, amb un 3de7a i un 4de7a. Podria haver estat molt millor... però ja ha estat de puta mare. Sembla la Colla ha anat d'un passet a passet molt de micona en micona, a voler moldre tot el que pugi ser mòlt i estigui a l'abast.

L'ambient també l'han enrarit les altres dues colles a plaça. La Jove de l'Hospitalet tenia molt poca pinya i anava al màxim de les seves possibilitats, cosa que esvera molt un sector de la nostra colla, que malveu els qui estiren més el castell que la pinya. Figueres tampoc no tenia gaire pinya pròpia i han provat el 3de7a, que han desmuntat dos cops, i han intentat un 4de7a que ha petat pels aires molt aviat i que ha creat molt mala maror entre els empordanesos i que s'ha encomanat entre alguns de nosaltres.

De vegades em demano que faig escrivint cròniques tan porugues, perquè si hagués de fer-ho a mata-degolla m'ho passaria molt més bé. Però ho deixarem així...

Pel que fa al viatge en autocar, ens ha tocat un fatxa de cal déu, però només el Rober ha semblat adonar-se'n. De vegades hom comprèn aquesta gentussa, per exemple en el tema de l'avortament: de segur que sos pares, de saber-ho, els haguessin engegat per la claveguera. De tornada, per acabar d'arrodonir la festa, ens ha entaforat el carrussel de la Cope a un volum per a sords. Malhaja el malaurat auriga! I dissortades mes oïdes!

Bé, pel que fa als nostres castells, si el dia anterior havíem fet el 4de7a, avui ha tocat el 3de7a, que pel que fa a mides podríem dir que la buida s'ha obert força respecte a la rengla i que, la lentitud de l'enxaneta afegida, ha fet trontollar el tronc; el pilar ha aguantat bé i tots contents, però no gaire, perquè sembla que això dels castells de set i mig ho haguéssim fet tota la vida, i que si no fem el màxim a cada diada sigui tot plegat un fracàs.

A continuació hem repetit el 4de7 dit «lleuger», que ja va molt ben rodat. La canalla és molt nova i alenteix molt els castells i contribueix que es remenin força, però poca cosa més. I no recordo gaire res més, podria preguntar però no.

Hem plantat un 3de7 tot seguit que no ha sigut el millor de la història dels Cargolins però sí que ha estat molt ben parat i rodonet, malgrat no sé quina novetat al tronc i que ens acabava de caure el castell figuerenc al damunt i havíem vist com un casteller rebotat dels liles marxava de plaça amb molt mala hòstia. Val a dir que Figueres ha acabat l'actuació amb els dos castells bàsics de 7 fets amb tranquil·litat, cosa que els ha donat aire i descans per cloure la temporada i menjar els torrons sense un gust massa agre a la boca.

Nosaltres hem plegat amb el segon Pde5 per sota de la història, que vist des del balcó de l'Ajuntament ha estat oli en un llum. I per acabar d'acabar, dos pilarets de quatre, un dels quals tot de noies.

Ara ens resten dues diades, encara tenim camp per córrer i coses a dir, però s'ha despertat la tècnica aquí al costat i hi poso el punt final.

Fotos aquí.

Demà penjo l'actuació completa.

Vigília dels Castellers de Terrassa, 2009

Segons les meves lluminoses estadístiques, enguany portem més pilars de cinc i més castells de set i mig que durant totes les temporades anteriors plegades. Això només vol dir que la Colla està en el millor moment de la seva història, i que cada cop està més amunt. Gent d'altres colles en cada actuació em felicita per com van les coses, i tot és oli en un llum d'una llum enlluernadora. Fins on seguirem progressant? Des d'aquí, jo deixo anar que tenim almenys fins per anar a lluitar pel carro gros. Si d'aquí uns anyets tot segueix així de bé, hauríem potser d'acostar-nos al nivell de Sabadell i de la Vila de Gràcia.

Mentrestant avui era el dia marcat en vermell per fer el 2de7. La torre surava a l'aire des de feia uns dies, però s'havia anat fent oficial de manera oficiosa la darrera setmana. El divendres, però, el somni s'esqueixà: un segon de baixa per grip. La propera serà! I ara debatem quan serà el dia, i ja veurem.

Ara per ara, fent 4de7, 4de7a, 3de7 i Pde5 ens quedem tan amples i ningú no celebra res. Però fa molt poc temps que encara no havíem pogut descarregar tres castells de 7 en una sola diada: el 21 de setembre del 2008. Des d'aleshores, comptant-ne aquella, han estat 7: dos l'any passat, cinc aquesta temporada.

I és que és molt fàcil acostumar-se a lu bo, malgrat que de vegades haguem de suar la cansalada una mica. El 4de7 amb què hem obert l'actuació era dels anomenats «lleugers», que segons algú «fem amb la punta de la polla», i que és el miratge del 4de8 que algun dia ha de caure. Aquest 4de7 ha estat molt ben plantat i ha enlluernat la plaça fosca i freda de Terrassa, a les 8 del vespre d'un dia de novembre. El 4de7a s'ha deformat molt en l'estructura del 4 i el pilar ha bellugat força: segons ens explicaven, el fet que la plaça estigués inclinada, que la pinya no fos una festa i que el 4 bunyolegés bastant ha incidit en la cosa. I el 3de7, que segons algú altre havia de ser «el millor tres de set de la història dels Cargolins», també s'ha desballestat per tots cantons. Hem clos la cosa amb un Pde5 força bé, també un pèl lent, i és que la canalla avui era molt nova i inexperta i ha alentit totes les construccions.

Doncs bé, això és la lacònica crònica amb rima inclosa. Demà, més.

Vigília dels Castellers de Terrassa
Cargolins: 4de7, 4de7a, 3de7, Pde5
Castellers de Terrassa: 3de7, 4de7, 5de7, Vano de 5

Zombie

Castanyada is not Halloween, però ahir el local de castells estava totalment guarnit i ambientat com a túnel del terror. La canalla cridava i plorava de por, espantada pels ganàpies que també cridaven i que ploraven de riure.

En acabat, el Barça ja s'havia deixat empatar. Per la meva banda, ahir m'enfonsava al pou de l'entotsolament i la introspecció i em costava moltíssim relacionar-me mínimament amb qualsevol persona. Vaig beure molt i suposo que vaig acabar vomitant, però no sé on, i també suposo que vaig caure una mica de la bici, però tampoc no ho recordo. Tinc imatges fins al darrer gintònic; preveient l'acció galopant de l'amnèsia, vaig decidir marxar abans no fos massa tard.

No hi havia gaire gent, tanmateix, ahir, tot i que al final es va animar. La música va ser com sempre pèssima. Vaig jugar una partida a escacs, però veia dos taulers i em van fotre una pallissa estrepitosa. Tinc una lleugera ressaca però no gaire, i en general estic tan incòmode ara i avui com ahir en aquell moment. Ara que tinc alguna eina més per analitzar-me i divagar sobre per què sóc com sóc i no de qualsevol altra manera, podria seguir escrivint a mercè del fil del meu pensament. En tot cas, ahir la sensació que jo tenia era de ser una mena de subnormal social, impossible d'aprofundir en el món habitual de relacions que teixeix la gent normal; ahir em dedicava només a passejar i observar la gent i constatar que no puc fer-hi res.