Chronica dels Feyts

Ja he enllestit la crònica dels fets castellers del gloriós any de la concepció del senyor dos mil i deu. Només em falta el relat de Festa Major. Amb això he fet pràcticament la meitat del que he d'escriure, ara només falten tonteries: anàlisi estadística, que cada cop m'agrada menys, resum casteller de la comarca, i algun detall més, com ara Santa Magda.

Després, només hauré de corregir i muntar tots els articles. Intentaré fer una lletra més petita amb el mateix espai per a fotos, perquè tot plegat m'ocupi una mica menys però hi càpiguen més articles.

També volia potenciar el màrqueting extern. Tinc la revista de Vilafranca. Miraré que algunes cròniques parcials de diades tinguin titulars d'aquells espetegants i esclatants. La idea és dir que som millors que Vilafranca i Arreplegats junts. Bé, potser això cauria en l'autoparòdia. Però voldria tirar per aquí.

D'altra banda, encara estic taciturn per la polèmica amb els Arreplegats. Em sap greu pels arreplegats que conec, per sort quan els hagi de veure ja s'haurà oblidat una mica la polseguera. Hi han coses que o no s'han de dir o s'han de dir d'una altra manera. És una cosa que ja sabia i que aplicava als Cargolins (que és pràcticament l'únic que publico al Bloch Gris). Però és evident que també he d'aplicar a altres llocs.

Sopar de Nadal

Ahir, sopar de Nadal. Va ser la primera vegada que vaig durar fins al final. Vaig beure relativament poc; a les dues, veies ja molts borratxos i jo estava fresc com una rosa, poques cerveses fins a les sis, quan van arribar les dones de la neteja i vem fotre el camp. Ahir hi estava, un altre cop, molt còmode i molt bé, és un guany estar mitjanament serè en actitud socràtica, i sentir aquest estrany amor per la colla i etcètera. Vèiem el vídeo acabats de sopar i les llàgrimes saltaven soles. Oh, que bonic! Oh!

Les normes del whist són les de la botifarra

Vaig acabar ahir Els jugadors de whist, per fi. Al final estava bé, potser la mateixa novel·la, més essencialitzada i sense força fullaraca tindria el mateix missatge però seria molt més directa i densa i més entretinguda. Té moltes coses que estan bé, una de les que més m'han agradat ha estat el capítol titulat «Com una paret», a la pàgina 493, que comença així: «És possible fer-se una idea exacta de com se sentia en Jordi? Provem-ho.» Tot seguit descriu, entre d'altres coses, un antic edifici modernista enderrocat l'any 68 per bastir l'actual museu de l'Empordà, que si algú ha estat per Figueres deu conèixer: és molt lleig. A l'antic edifici hi havia, en una paret, a més a més, Un món, d'Àngels Santos, un quadre que «sembla pintat per un Hieronymus Bosch que hagués conegut l'obra de Giorgio de Chirico». Doncs bé, després de tota aquesta marrada, hi torna: en Jordi se sentia tan desolat, «enyoradís i culpable» com la paret del nou museu de l'Empordà, «un dels edificis més horribles de l'hemisfer nord».

Està ben trobat. En fi, al final del llibre sembla que en Jordi podria reconstruir la seva vida amb alguna cosa sòlida: noves inquietuds, la seva família retrobada, escapar de la seva egolatria.

Ahir, el profe de literatura d'ara ens parlava dels protagonistes de Benzina, de Quim Monzó. El primer, un narcissista acabat, era atrapat en el temps, incapaç d'una vida i d'unes passions reals més enllà d'ell mateix; veu com el seu deixeble repeteix exactament la seva mateixa actitud i se'l mira amb cinisme i ironia i el deixa fer, que s'estimbi com ell mateix, que s'ofegui en el seu mateix narcissisme.

Això i allò, evidentment, em cridaven. Deia el mateix professor que l'escena monzoniana correspon a la concepció lacaniana de l'esquizofrènia com a malaltia lingüística; recitava Jameson i la societat neuròtica postmoderna.

Ja per acabar, ara he començat a llegir El llop estepari, de Hesse. Pel que he vist, de moment, un home savi està tan completament decebut amb la seva societat que és incapaç de participar-hi i viu en absoluta solitud, abocant-se a regulars borratxeres de vi sense mai perdre el control, com un bon Sòcrates, i al capdavall amb ganes «de tenir un accident afaitant-se» qualsevol matí. Però de vegades recorda una mena de connexió mística amb la divinitat o amb la humanitat; de vegades aquest «malestar de la cultura» es veu transcendit per uns sentiments purs, per un record musical, o per les romanalles d'un món arrelat a la terra i als valors humans, ara derelictes enmig d'una societat industrial burgesa antinatural i nociva. Aleshores troba el Tractat del llop estepari, que encara no he llegit.

Lluny de mi queda tot això, però no pas tant. Com el llop estepari, sóc solitari, però a diferència d'ell, sóc un complet ignorant i no tinc control sobre certs impulsos meus, ni per bé (per satisfer-los) ni per malament (per poder reprimir-los, com l'alcohol). Com ell, moltes vegades voldria tenir un accident fortuït, amb bici per exemple, però de vegades, encara, m'il·lusiono per coses, tinc ganes de viure. Com en Jordi d'en Pagès, visc reclòs en mi mateix i no sé com sortir-ne. No visc una vida real.

A l'assaig de dimarts se'm va acabar una de les coses que em mantenen en connexió amb el món real, un món fet tanmateix a la mida del meu petit món inventat. Vaig enraonar una estona sobre la Junta de l'any vinent amb un dels qui volen ficar-s'hi. Vaig tenir un petit projecte, o un gran projecte, de cara l'any vinent. A casa, vaig enviar un correu per fer la revista de la Colla, que l'endemà em van contestar. Tenia un projecte a més curt termini que consumirà hores i que em donarà una certa satisfacció personal. La Colla és, ara per ara, una de les poques coses que em mantenen viu.

Aquests dies, arran de les darreres lectures, tornava a prendre cos la urgència d'una reconstrucció personal. Ja fa algun temps, de fet, des d'abans d'estiu, que amb anades i vingudes intento reconstruir-me. Em deia: haig d'acabar la carrera, haig de comprar roba nova, haig d'anar a la perruqueria, haig de buscar-me una feina com cal, haig de treure'm el carnet de conduir, haig de comprar-me una moto, haig de llogar un pis, haig d'abandonar aquesta vida d'ara, que m'està matant.

Em fa molta mandra, però, enganxar-me a una societat que no m'agrada, o que m'agrada molt poc. M'agrada la literatura d'una societat malalta, m'agrada la música malalta d'una societat corrupta, m'agrada la colla castellera, m'agrada alguna gent de la colla i alguna gent que hi ha en aquest món. Jo no sé si m'agrado, sóc molt crític amb algunes coses meves i potser encara no tinc prou autoestima. Potser si construeixo la meva vida d'acord amb els cànons socials (estudis, feina, família) guanyaré autoestima. Però és molt trist que tot depengui tant dels altres i no d'un mateix. I és trist que tot depengui només d'un mateix, perquè aleshores estem com a Benzina.

Diada d'hivern de Ganàpies

Avui ha sigut la diada d'hivern de Ganàpies. El cel era net i ras, no feia gaire fred al sol, s'estava bé llegint un llibre. Els Ganàpies són molt renouers i em conviden a fer cerveses. Han començat, a les dues tocades, els Ganàpies. A mi m'han posat d'agulla al 4de7: faltava el Peiró, que encara no hi havia arribat, i m'hi han entaforat allà al mig. Un lloc privilegiat per admirar com es quadren les pinyes en aquesta colla. Havia vist coses rares a Ganàpies, potser és que m'hi passo tan poc que tornen a sorprendre'm aquestes coses. Quina forma més surrealista de quadrar un quatre! La puta hòstia! —ui, perdó, no volia ser groller.

Al segon peu, amb tot, les gralles han començat a grallar, que si preneu un diccionari veureu que és el crit estrident que fan les garses i els corbs i altres ocellastres misèrrims, però que aplicat al món casteller es revesteix d'un encís corprenedor. El quatre s'ha anat enlairant a poc a poc; un dels baixos no portava faixa i jo me'n feia creus; el meu segon, a poc a poc, s'ha anat plegant de genolls endavant, però no prou com per fer perillar res. A la fi, s'hi han col·locat dosos, acotxadora i enxaneta i, llevat d'algun moviment i d'algun desarranjament inevitable en una pinya poc compacta, s'ha descarregat tot plegat amb fruïció i esvalot enjogassat d'aquests nens grans.

Era la primera volta que aquesta colla universitària descarregava un castell de set per hivern. Fa tres anys van carregar el seu primer quatre de set per primavera. L'alegria era prou justificada. I tant.

En segona i tercera ronda han fet 5de6 i 4de6a. El cinc anava força desmanegat i també ha pujat al segon peu. El 4de6a l'he vist tot marxant cap el tren, que havia d'anar a la feina, i així no m'hi he fixat gaire però semblava força ben assentat. I han plegat amb tres pilars de quatre, per tal com el de cinc l'han de tornar a inventar atès que el de l'any passat ja no és pas possible.

I ara puc parlar, perquè hoch, dels Arreplegats —que, amb el temps i la distància universitària i l'apropament inevitable dels cinquanta mil arreplegats que hi ha Esplugues, els he acabat agafant estima—, que ho han fet força bé, diguem-ne. Han començat amb un 4de7 (com nosaltres), amb la pinya i el tronc d'un 4de7a. Segons les meves fonts, l'assaig havia anat malament i no les tenien totes, i hi havia no sé quins dubtes al tronc. En fi, que el 4de7 sense agulla s'ha fet sense gaires complicacions, per dalt s'ha tancat força, sobretot el rengle que mirava... a la via del tren. En acabat, i amb una mica de cridòria verda, he percebut diàfan un xiscle procedent amb tota probabilitat del seu cap de colla: portarien el 4de7a en segona ronda.

El 4de7a m'ha semblat més ferm que el 4de7, tot i que val a dir que estava una mica distret. El pilar, nogensmenys, ha brandat força, i hi teníeu el senyor Pol i el senyor Pau defensant-lo com malparits. En fi, amb molt de compte l'enxaneta de Vilafranca-Sant Cugat ha baixat a poc a poc i congratulacions per a ells, que són la puta hòstia de bons —ui, perdó, no volia ser groller.

Han acabat amb el 3de7, que no he vist, i suposo que amb el pilar de cinc. Em xiuxiuegen a cau d'orella fonts arreplegades que per a la diada de Biologia estan preparant no sé quina bogeria de castells i no sé què més per no sé quan. Com diuen per allà, bon profit els hi faci! Tot sigui per magnificar la immaterialitat dels castells!

Doncs això és tot allò que puc dir-ne, pràcticament. Els Xoriguers feien castells de la gamma alta de sis amb facilitat i es preveu una temporada molt bona per als gironins. Pataquers i Marracos eren pocs i feien castells o construccions de cinc netes. Han reaparegut —pareu bé l'orella!— els Emboirats de Vic, no m'ho podia creure. Tornarà aquella colla de borratxos bojos, els més bojos de tot el món casteller? I també està naixent una nova colla al Campus UPC de Terrassa, avui n'hi havien uns cinc que diuen que han fet un pilar de quatre de comiat.

Aires nous aquests temps alenen. Etapes letífiques ens gaubaran al·leluia.

Actuació de Vigílies de Minyons 2010

S'ha acabat la temporada castellera i ara estic orfe. Pensar en els castells, en la colla, en els merders, deixar ara que passi el temps, aviam la nova Tècnica què farà, aviam la Junta què farem, aviam què. Ara que es desbrossa el futur immediat, caldrà mirar una mica enrere, dos anys, i recordar d'on veníem i on anem. Recordo, aleshores, les pors del cap de colla que sortia; les de l'actual les desconec, només en podria parlar de les meves. Però, com ja faig d'un temps ençà, no les publicaré pas en un bloch de merda que.

La temporada ha acabat espectacularment bé: hem repetit la mateixa actuació de Festa Major, que era la millor de la nostra història, hem fet el segon tres de set per sota i, a més a més, hem acabat l'actuació amb dos pilars de cinc, fet inèdit que ha deixat un molt bon regust de boca, com aquell vano de cinc a Figueres de fa dos anys. Hem sortit molt contents, radiants i eufòrics, però era, amb tot, una eufòria matisada pel fet de no haver pogut ni carregar la torre de set enguany. Això és evident, i també és evident que cada cop es parla més d'assajar en sèrio els castells de vuit. I per tant, ahir estàvem o estava jo molt contents o content, però era evident que hi havia alguna cosa que aquest any no s'ha pogut fer i que neguitejava i també que alguna cosa queda per fer l'any vinent.

Ahir al matí havia plogut (crònica metereològica), però a partir de migdia el cel va anar escampant. Vaig calcular la ruta per Google Maps: gairebé trenta quilòmetres per carretera, fàcil, sense gaire desnivell. Calculava que anant a uns vint km hora trigaria hora i mitja, i sortia amb poc més de dues hores de marge per anar folgat de temps i evitar la nit, ja que la bici per carretera nocturna és perillosa o no m'agrada gens sobretot si no conec la via per on transito amb ingràvida i immaterial pedalada. En fi, que vaig ser-hi en poc més d'una hora i vaig estar mitja hora acabant-me un llibre i bevent una coca-cola a una cafeteria.

I això, a qui li importa?

Com és costum, l'actuació començava amb almenys mitja hora de retard, a les set ja tocades. Els Minyons eren els primers i «assajaven» l'actuació d'avui amb un pis menys: dos de vuit, tres de nou tremoladís (lleuger, diran alguns), cinc de vuit força inestable, i molts pilars de quatre, catorze o quinze. Els castells no patien massa, estaven molt ben assajats, però a mi em feien enarcar una cella de dubte si volien fer-ho tot de gamma extra. I més sortint de tres de deu, que té molts números per caure i capgirar tots els plans.

Nosaltres començàvem amb un castell que tenim molt ben apamat, el cinc de set. N'hem fet moltíssims enguany i és gairebé el nostre castell insígnia, ens agrada molt i mai no ens traeix, des d'aquella llenya inopinada al Clot fa dos anys.

A segona ronda provàvem el tres per sota, que ens havia caigut la setmana abans a Granollers. Aquest tres es va anar aixecant molt trontolladís i amb mides estranyes i feia patir una mica. Tanmateix, de fora estant, a banda del bellugueig, les aixecades es veien que anaven a bon ritme i que el castell tenia corda (tenia gas, segons es diu ara). En fi, l'última aixecada ha estat titànica i el tronc s'ha quadrat i assentat quan ha passat la canalla, i la pinya l'hem lligat ben lligat i tres per sota al sac. Crits. Eufòria. Alegria. Etcètera. Però no tant com altres vegades, segurament perquè.

A tercera ronda, el quatre amb agulla, que ens costa més que el cinc i que en aquesta avinentesa pujava amb un quatre romboïdal i obert com una mala puta però sense cap maldecap important, i el pilar s'ha mantingut bé i tal.



Ja per plegar, amb un ull posat als cinquanta mil pilars de quatre que perpetraven els Minyons, nosaltres fèiem dos pilars de cinc alhora. Es comentava de sotamà o de contraban que la colla tenia ja dos pilars diferents i que podríem tirar-los simultanis a plaça una nit de lluna plena amb cel serè. En tot cas, sembla que ningú no s'ho esperava (jo tampoc), segurament per la famosa tàctica de la distracció: tothom estàvem tan capficats amb el tres per sota i la torre de set que tots vem trobar-nos amb els dos pilars de cinc tan d'improvís que els estàvem fent a plaça i encara no m'ho creia. Jo estava al pilar aixecat per sota, que va acabar d'alçar-se just quan el de la meva esquerra era també coronat per l'enxaneta, amb una mena de coordinació només vista per terres maresmenques o arreplegades. Va ser una cirereta magnífica i inesperada i ara ja tenim una foto no trucada amb dos pilars blaus l'un a tocar de l'altre lluminosos com la riallada del bigotut que esberlava pel bell mig la volta celeste.

Vaig tornar a Esplugues en cotxe i vaig començar a beure moderadament, cosa que no va evitar que de tres a quatre de la matinada ja estigués bastant borratxo. Incapaç de qualsevol mena de comunicació que no fos estrictament castellera, recordava novel·letes d'aquestes franceses de l'any de Camus, o aquella altra russa del Subsòl, o altres històries més modernes, com la que havia acabat de llegir a Terrassa, d'un tal Handke que sembla que mai no li donaran el Nobel perquè és proserbi. Jo també sóc proserbi. Bé, en tot cas al local vaig acabar de veure clar el panorama de l'any vinent, que ja n'havia sentit coses però calia posar-les en comú. No m'havia interessat gaire, tampoc, per esbrinar-ho, però ahir sí que volia. Hauria volgut parlar de la Junta, també, però estava atrapat per la meva incapacitat de parlar, atrapat per l'alcohol i per la nit i pels meus estúpids problemes.

I ara que ho penso, no he escrit una crònica ni èpica, ni lacrimògena, ni mordaç. Però lo que penso... de castells... ja ho vaig dir ahir, més o menys. Estava cansadíssim de la puta feina, de la bici, dels castells i de la cervesa, vaig tornar amb bici a casa jugant-me la vida a cada pedalada i vaig tirar-me al llit amb les botes posades. Quan m'he llevat, els Minyons ja s'havien fotut el tres de deu pel cap.

Fotos. Les de la meva càmera són del Figo, que és un crac. Les altres, del Gilson, que també ho és, com ho demostra aquesta magnífica fotografia d'una qualitat temàtica i artística majúscula i macroscòpica:

Actuacions Clot - Granollers

Acaba el cap de setmana, aquí a casa, tot sol, pensant en el cap de setmana estrictament casteller, i en el feiner, i miro una mica endavant, demà mateix serà un altre dia que s'entestarà a no acabar mai. Però avui ha passat tan ràpid... Ja és de nit, i miro el sostre de l'habitació al meu llit.

Ahir quedàvem a una hora prudent al local per pujar a Granollers, capital d'un dels dos vallesos. L'autocar, ple com un ou, s'obria pas rabent per l'autopista cada cop més negra. A la ciutat, ja, havíem de canviar de sentit de forma grollera enmig d'un carrer comercial. Arribàvem a la plaça i els pallassos feien enrenou i molta gent per la plaça porxada. Vaig voltar pel centre i em va plaure d'allò més. Vem començar l'actuació una mica tard, però no gaire.

Començàvem amb el cinc de set. Teníem la pinya justa per lligar-ne uns tres cordons. Haig de confessar que no vaig veure els vídeos i no he preguntat a ningú sobre res. El cinc, segons recordo, va anar força bé, millor que d'altres. En segona ronda provàvem el tres de set per sota, el segon de la temporada i de la història, després d'uns assajos força bons, i amb uns quants nervis a sobre. Cada aixecada va anar pujant bé l'estructura, però a la penúltima el rengle de la plena es va quedar endarrerit i va petar el castell. L'hòstia deixava alguna contusió i les esperances pel segon tres per sota, desfetes. En repetició, això no obstant, descarregàvem, sense massa problemes llevat d'algun als baixos, el quatre de set amb agulla, demostrant que sabem reaccionar amb contundència després d'una ventallada important. En tercera ronda, un simple tres de set, que ja escampava molta gent i es feia tard i massa llarg. Acabàvem amb el primer pilar de cinc aixecat i descarregat per sota de l'any, que va ser el goig de la plaça. Els Xics de Granollers em felicitaven per la consecució d'aquesta gesta, i abans es planyien per un tres per sota que feia molt bona cara. Els Xics, per la seva banda, ahir provaven els mateixos castells que els teòrics d'avui, però amb un pis menys: quatre amb agulla, quatre de set (de vuit avui) i cinc de sis. Ara he mirat què han fet: el quatre de vuit i els castells de set que ahir havien fet de sis. Doncs moltes felicitats, Xichs.

Amb la ressaca d'aquest dissabte (s'havia allargat amb el Barça, amb unes festes a Sant Just) agafàvem la bici i sortíem de casa esperitats (després d'haver buscat pel llit durant deu minuts les ulleres), per fer camí amb el Quique cap al Clot, on actuàvem amb els de BCN i els Al·lots de Llevant. Faltava molta gent respecte el dia abans, hem plantejat castells més senzills de set: tres i quatre de set, descarregats amb molta facilitat, i el tres de set amb agulla, amb algun problema més però res de l'altre món. I acabàvem també amb el pilar de cinc per sota. Els de Barcelona feien el dos de vuit folrat després d'un intent desmuntat, que va fer força patxoca, i els Al·lots una torre de set esvelta que feia l'enveja de tots els Cargolins allí presents.

Doncs això és el resum d'aquests dos dies. La tarda al local pintava bé, però m'he perdut per La Miranda i quan he tornat ja tothom havia marxat. Sortia del local amb el sol davallant prop la carena de muntanyes, i tornava ja amb quart creixent espletant al cel. Tempus fugit! He pres la bici cap a casa, m'he estirat al llit i he començat a escriure això, tot sol, al meu llit.



Fotos Granollers
Fotos Clot

XX Diada de Cornellà

Aquest cap de setmana són els Karts de Sant Just i, malgrat que havia dit que hi aniria a ajudar, no ho he fet perquè estic sempre molt cansat. Ahir a la tarda em recuperava d'una borratxera horrible del dia abans... i alabat sia déu. Aquest matí, per dues o tres hores, m'he estimat més connectar-me a internet, respondre un e-mail, jugar a la butifarra...

I poc abans de les dotze els núvols s'esquinçaven i deixaven veure el sol, sota el domini del qual àdhuc feia calor, mes a l'ombra refrescava tost. Els companys de Cornellà actuaven a la seva plaça i pretenien fer la mateixa actuació que al Prat, on havien recuperat el cinc de set i havien estrenat el tres amb agulla, a més de fer el primer quatre amb agulla de l'any. Per avui es disposaven a fer el mateix.

Ahir havien fet la Megapinya, la pretesa pinya més grossa de la història del Llobregat Jussà. No hi vaig anar, tot i que podria haver-ho fet, i tampoc no he preguntat com va anar ni què van fer, i per internet (haurien de saber com és d'important internet per a la difusió castellera) no ho he trobat. En tot cas, m'aventuro a suposar que potser van obtenir alguna camisa més, però no gaire cosa més, i és probable que algú dels qui hi eren avui provingués d'aquesta iniciativa, però qui sap.

El cas és que a plaça no eren molt pocs però tampoc no eren prou com per lligar castells de set i mig sense problemes. Em perdonarà algú de Cornellà si cau per aquest malaurat bloch, però els cops que els he vist aquesta temporada sempre m'han ofert la mateixa sensació: uns troncs molt ferms però massa poca pinya com per arrelar pregonament. Jo veig uns castells normalment molt forts que es defensen sempre molt bé, però massa poca pinya pròpia.



Avui començaven amb el tres de set amb agulla, el tercer de l'any i el tercer de la seva història. Jo n'havia vist el segon, i aquest en esguard d'aquell ha pujat molt més ferm, amb molt bones mides, al segon peu; potser la buida s'ha obert una mica, però és una cosa que sempre passa. Val a dir que gaudeixen d'un pilar de cinc marmori i infrangible que fa un goig esclatant.

En segona ronda provaven el cinc de set, el castell més difícil del seu repertori actual, que feia un parell d'anys que no aconseguien, fins al Prat d'enguany. Aquest cinc pujava força bé, com és costum en els castells de Cornellà, però aleshores la canalla ha dubtat molt, massa, i el tres ha començat a perdre mides per tot arreu, fins al punt que la rengla estava completament torta i ha estat al caire de caure. En tot cas, l'han pogut desmuntar i així hem vist passar el cinc, just quan el cel tornava a tapar-se, el vent a bufar fred, els arbres a perdre les fulles, l'ambient es glaçava.

Però no s'han arronsat, ni molt menys, i en repetició, amb una certa meravella per part meva, han dut el quatre de set amb agulla. Jo pensava: això és que no descarten el cinc per després, tot i que un dels de Cornellà m'havia informat que era improbable. Bé, en tot cas el quatre amb agulla ha sigut oli en un llum, potser millor i tot que el tres, tot i que a les meves notes tinc apuntat que un dels rengles s'obria un pèl per dalt.

Han acabat amb el quatre de set, un castell que han fet amb la punta de la polla i que ha tornat a fer palès que Cornellà podria estar fent coses molt més grans si tingués només una mica més de gent, i que tranquil·lament, amb aquesta mica més de gent, estarien al nostre nivell i fins i tot millor, perquè ells tenen una experiència que a nosaltres encara ens manca. Com a comiat, un vano de cinc esplèndid.

Ara parlaré molt breument de les altres colles. Els Xics de Granollers, amb qui vam actuar a Sant Just fa no res, venien, ja, amb la intenció de fer el primer quatre de vuit, però massa poca gent a assaig de divendres (i avui a plaça) els n'ha defès, i han optat per 4de7a, 4de7 i 3de7a, tots executats a nivells que voregen la perfecció. A segona ronda havien provat, com els de Cornellà, just després d'ells, el 5de7, però, segons m'han contat, la canalla s'ha sublevat i, quan ja estava pràcticament muntat, l'han hagut de desmuntar perquè l'acotxadora de la torre s'ha negat a passar de dosos. El 3de7a, a més a més, era el segon de l'any, després del primer, que van estrenar a casa nostra (bé, a Sant Just). I el pilar de cinc amb què han acabat, segons m'han dit, ha sigut el primer de l'any. És curiós com una colla amb uns troncs tan esplendents estigui a aquestes alçades estrenant estructures d'aquesta mena, i alhora s'estiguin plantejant el carro gros. És paradoxal, vaja.

El Castellers del Poble Sec exhibien el seu bon estat de forma amb un tres de set clavat i un tres de set amb agulla posterior molt i molt defensat però bé al capdavall, i és que qui havia de dir dels del Poble Sec que en quatre dies estarien fent castells de set i mig quan fa tan poc passaven penes i treballs per fer un quatre de set. Han acabat amb la torre de sis i amb un pilar de cinc, que ha quedat en carregat, només, amb una llenya molt lletja.

Doncs això ha estat tot. Ara tornem a mirar-nos el melic: la nostra colla, la meva feina, les classes, la meva trista vida.

Fotos.

Quimi Portet a Esplugues

Concert de Quimi Portet al Robert Brillas; l'astre intercomarcal il·lumina la nit espluguina. Què dir-ne? El Quimi, trobo, no està en el millor moment de forma musical, al disc vull dir, tot i que està bé però ha perdut... alguna cosa, trobo. Se l'ha descuidat al marge d'un camí, o potser s'ha embardissat per corriols perdedors, o ha enfilat per un viarany on toca poc el sol, el cas és que l'últim disc no em sembla gaire lluminós, més aviat és un refregit de coses antigues amb menys ironia i conyeta i sense el surrealisme dels dos últims discos. Això trobo jo.

I si us he de ser sincer, amichs meus, en concert al Portet només l'havia vist una vegada, en la gira del seu anterior treball, Matem els dimarts..., per festes de Sants, amb tota la plebs abraonada i esvalotada i etcètera. Recordo que em va agradar moltíssim i que vaig descobrir que en concert és millor que enllaunat. Avui actuava al Robert Brillas, amb el públic assegudet i un ambient molt més íntim i endreçat, i amb el filtre del sis euros d'entrada, que és relativament poc i que serveix per allunyar les multituds.

És clar que, per a mi si més no, un concert assegut és una cosa molt estranya. Acostumo a estar, jo, dret, de la barra a la primera línia i amunt i avall. Pel cantó positiu, tenim que ha tocat dues hores senceres i ha repassat gairebé sencer el darrer disc i moltes cançons antigues, dels hits més hits a algunes de no tan conegudes i bla.

L'he vist, això sí, pletòric. El record que tinc de Sants és molt bo, però el que tindré del dia d'avui ha de ser, forçosament, millor, perquè al capdavall, el fet que sigui un lloc tancat i amb un relatiu silenci permet de gaudir millor de la música. Les cançons, les anava cantant moderadament bé; algunes les acabava amb passatges instrumentals catàrquics, inexistents a la versió original; entre cançó i cançó, normalment, enraonava, i té molt de futur fent monòlegs, jo trobo. En fi, ha estat molt bé.

Ha estat molt bé, oi? Hem rigut molt, hem degustat els grans èxits d'en Portet, oi? Oi que això és molt més un recital que no allò de Sants? Doncs era això, companys, i no ha decebut gens. En Portet és un monstre.

Actuació a Sant Just 2010

Oh, Sant Just Desvern! Poble-ciutat! Hi viu en Montilla! Els jugadors del Barça! Vistes a Collserola privilegiades, tranquil·litat soporífera de nits, flaire de benanança a cada racó, El Vern!

La nit abans hi havia un succedani de concerts al carrer. Ni tan sols al Casal de Joves, en un carrer amagat del costat. La lluna feia del tot el ple, hipnòtica m'encisava entre parracs de núvols encesos. Les hores es deixaven passar, la gent és curiós però fa coses, era un espai interessant. Miro a dreta i esquerra, ara, no hi veig ningú, i em dic: és bonic, aquest jovent, però la joventut diuen que va passant, tots aquests diuen que hauran de tenir fills, de buscar-se la vida, de deixar de ser joves. I jo no vull ser gran. La colla sembla que la porten, tècnicament, gent jove. La joventut no és un valor, és el déu sobirà del Parnàs. Hi retem pleitesia. Altrament, ja se sap, la feina carregosa, els papers i patracols, la fan els iaios de la Junta, que no se'ls trempa ni al matí abans de la primera pixarada. Oh, la Junta és tan dinàmica com un cementiri! Provecta Junta, senectut enravenada, engorronida, enrederida, a cascar-la.

Començàvem l'actuació a Can Ginestar amb el tres amb agulla, un castell que ha anat molt bé, potser amb el baix del pilar un pèl massa endavant, que ha contribuït a fer-lo brandar una mica més. Hem seguit amb el cinc de set, que segons els meus informants ha sigut insultantment senzill. Ja en són un grapat enguany, set o vuit. Som tan bons que no s'ho creu ni déu. I hem plegat amb el quatre de set, que s'ha desquadrat per tot arreu i al vídeo feia fredat, però molt ben defensat.

Hem plegat amb el vano de cinc, girat espectacularment a banda i banda. De puta mare!

Tornàvem després al local. Érem pocs al començament, després hi anaven venint. Em cuidava jo de la càmera, els hem passat dos cops. Jo bevia a ritme lent la cervesa, el temps passava lent aquella tarda, de fet no vaig dinar i havia patit una mica de baix al cinc; punyalades al pati del local i jo que preferia no sentir res per no començar a desbarrar. I quan havia pensat tornar a fer alguna altra birra a Can Ginestar, els de la vella hi compareixien i m'hi quedava dues hores més fent birres i jugant a la botifarra.

I tot això, que potser és indiferent, jo ho vaig escrivint perquè no tinc ganes de redactar l'article per al 30 graus. La primera part de la crònica, un pèl retocada, la vaig confegir ahir en tornar de Can Ginestar, perquè després de les cartes hi vaig pujar, finalment, que encara hi havia algú fent patxarans fins a les 21h. Tinc l'ordinador esfreixurat i per connectar-me a internet necessito fer servir els de la UAB. A casa vaig sopar i vaig pensar en el dia, en com malgasto el temps, en com m'absorbeixen els castells, i encara estava bastant emprenyat, però tant és!

Memorial David Carreras

Actuació a la plaça de l'Església d'Esplugues: Memorial David Carreras, el principal responsable del crim. Els diables ens obrien camí fins al, diguem-ne, temple. Ens seguien la Jove de Sitges i els autoanomenats Gausachs. La plaça és bonica, lo que queda dret d'història d'Esplugues. Esplugues, esplugues, espluga, spelunkas. Començàvem amb el cinc de set, un castell que pel que sembla era el castell d'en Carreras, sembla que l'havia provat un any però que no hi havia reeixit, potser de poc, potser de molt, mai no és fàcil d'escatir les distàncies en segons què. Jo no hi era i em costa molt d'opinar. El cinc d'avui ha vist una pinya desfeta, un peu desmuntat i un intent desmuntat, a ritme arrossegadíssim i desballestador. L'intent pujava molt bellugat i una batzegada important ha esporuguit la canalla, que ha dubtat tant i tant que el cap de colla l'ha fet baixar. En repetició, el tres de set, en què jo m'he quedat fora i jo no sé gaire d'aliniacions però diria que a la rengla per dalt hi havia algun canvi, però bé i bé i apa. Des de fora hi veia molta quietud però força inquietud, un rengle s'anava obrint, vaja, lo de sempre, quietud tensa. A segona ronda, sant tornem-hi, cinc de set, que ha pujat al primer peu, amb la rengla també que diuen que s'obria molt i no sé què més, molt bellugat i defensat però no tant com podria semblar. Després, el quatre de set, que ha sigut una cosa rara, però és que avui era un dia estrany, amb molta gent que encara descansa de Festa Major, amb alguna gent que ha vingut després de molt de temps només per record del David, i amb uns assajos que no acabaven d'anar bé. Doncs hem plegat amb el quatre de set, que tampoc no ha acabat d'anar a l'hora, era un dia estrany.

Les altres colles, Sitges i Sant Cugat, han vingut com és normal limitades d'efectius tot i que no disposo per aquí de les dades exactes de cada cosa. Els de Sant Cugat han desmuntat un intent de torre de set, que podria haver saltat pels aires, i llavors han seguit amb un cinc també molt mogut i amb el quatre amb agulla i també el quatre de set. Els de Sitges s'han fotut l'hòstia amb el quatre de set després de descarregar el tres de set, i així han acabat amb castells de sis. Només Sant Cugat, de les tres colles, ha plegat amb pilar de cinc, i no he preguntat per què no l'hem fet nosaltres, però podria ser tranquil·lament perquè n'assagem l'aixecat per sota.

I això és tot lo que n'havia de dir. Bona nit i tapa't.

Hispanitat

Hispània era una península, dividida en províncies més tard, envaïda per germànics, conquerida per musulmans i reconquerida per cristians de l'òrbita carolíngia, almenys a la zona que seria Catalunya.

Catalunya és, per tant, geogràficament Espanya, tant Espanya com ho pot ser Portugal, i para de comptar. L'apropiació del nom per part de Castella torna a posar en dubte allò que «el nom no fa la cosa». El nom pot fer la cosa si hi ha poder econòmic, prestigi cultural i hegemonia política. En aquest cas, qui té la prerogativa de batejar les coses, és qui escriu, al capdavall, la història. Però si el poder no és prou fort, aleshores és possible que la cosa acabi trontollant. El nom pot fer la cosa, però costa.

Dimarts era el dia de la Hispanitat, en què celebren allò d'Amèrica, que els hi serveix per anar guanyant nobels de literatura. A Catalunya, a tot estirar, podria passar amb un alguerès. El dia era encara rúfol: grans ràfegues de vent, aires de tempesta, fresca que a voltes era freda. La Hispanitat era grisa i negra i procel·losa.

Botifarrada a Sant Feliu. Castells interromputs al Rei Joan Carles perquè el pati interior era amb arbres caiguts i plugim incipient. Camí de La Nau: una placa d'uralita havia volat, entrava aigua, cada cop que passava el vent tremolava l'estructura. Vem acabar d'hora. Adéu-siau.

Vaig acabar el llarg cap de setmana molt cansat. L'endemà em feia molt de mal el costellam: caiguda dissabte a la nit de la bici pel diluvi, seqüeles a mig termini. Aquesta nit he dormit més de 10 hores i ara no tinch gaire son.

Crònica del Correfoc de Sant Feliu i de la Tempesta Endimoniada

Plou, ha plogut, plourà. Front de núvols atlàntics d'octubre que topen amb un mar calent com d'agost. La maltempsada es congria, els elements se solleven, els millors pentinats perden la clenxa, el serrell. Calçades urbanes torrentades avall. La nit es tanca en ella mateixa i la pluja s'espesseix. Vaig amb bici, pujant de Sant Feliu. El monsó ens ataca, deixo de veure-hi a més de tres metres endavant, m'apareix un banc a la vorera, baix i allargat, freno com puc i caic a terra. Em fa mal la tíbia esquerra.

Vaig arribar completament xop a casa. El meu pare s'havia tornat a llevar, perdia el temps a l'ordinador. Vaig estendre la roba que regalimava; vaig escórrer els mitjons prement-los amb el puny i pinça. Les vambes eren piscines, etcètera. Vaig fer una cervesa o dues i vaig dormir, que ja començava a estar-ne del tot cansat.

Aquest matí, ara fent el cafè, els meus pares han marxat a voltar amb el cotxe nou, el meu germà marxarà d'aquí una hora a jugar un partit de bàsquet, quedaré sol una estona, intentaré llegir, intentaré descansar, intentaré que el diumenge sigui el dia de repòs bíblic.

A Sant Feliu hi havia baixat a veure els correfochs, car mai no hi havia estat. Aglomeració de ramats humans que s'atapeeixen a la plaça de l'Ajuntament. Aconsegueixo, amb algunes empentes, d'arribar-hi. El xou ja ha començat: el dimoni evadeix la gàbia, puja al volcà en erupció, crema l'església, lleva les ales a l'àngel, l'infern pren la plaça: traques i pluja de foc, els diables que hi entren fent cridòria, cridant i fent picar els tabals, més foc. Impactant, retrocedeixo, la crema de la catedral de Sant Feliu, unit a les traques i la cremada d'una de les colles de diables. La llum vermella intensa per les finestres i el cloquer, que duren força estona mentre Satanàs triomfant fa gestos a la plaça des del seu volcà; abans que s'apagui el campanar, les traques amb la seva llum groga blanquinosa deixen anar una gran fumera que acaba per ocultar la catedral. La blancor inicial es va enfosquint fins a un taronja vermellós; la ruixada s'acaba i segueix l'infern.

En aquell moment, jo era feliç. Aquell espectacle m'havia colpit ostensiblement, i ara observava desfilar les diferents colles de diables i drachs al centre de la plaça, a cremar, amb diferents dimonis dibuixats a les samarretes, amb diferents vestits i anagrames estranys. M'agradava un toc de timbals que sonava a dansa macabra.

En acabat, principiaven el correfoch. Voltava pel centre fins a davant l'Estació. Jo vaig voltar en cerca de cervesa, però cap ni un xino ni paki no en trobí, i cervesa de les festes alternatives. Amb la segona birra vaig plantar-me a l'Estació tot esperant l'esclat de foc, vaig posar-me el fulard al cap i vaig desarromangar-me la camisa. Els trabucaires van arribar-hi; va sonar una música als altaveus i totes les colles van cremar alhora, tots els dracs van ballar i la disbauxa flamígera va unir-se amb totes les traques que cobrien la plaça, que van encendre's també ensems amb un xàfech de foc encara més intens que el de l'Ajuntament. Vaig poder copsar els canvis de colors de les traques i la densitat de la dutxa de guspires. Arribàvem al clímax infernal, encara superior al de l'inici si era possible; quan les traques s'extingien un castell de focs curt però intens —a diferència de la majoria, que són llargs i deixatats— signava el final de la follia demoníaca. M'havia altat fora mida.

Vaig seguir percaçant pakis o xinos, primer a peu i enaprés amb bici, però les meves recerques foren debades. D'un cop de bici vaig plantar-me a casa, vaig sopar i, després de consultar la previsió metereològica —el radar de precipitacions del meteocat— vaig gosar tornar-hi. Vaig arribar-hi a quarts de dotze, si fa no fa, algunes gotes s'abismaven del cel a la terra, el grup punki que tocava havia enllestit el recital, vaig trobar alguns de Sant Just, després van unir-s'hi més, vem aguantar fins que un parell d'hores més tard el plugim molt intermitent esdevenia tempesta furibunda.

Estava molt cansat però de molt bon humor. Vaig estar pagant les meves cerveses amb els diners que havia estafat als clients —20 euros en un sol matí!—, vaig conèixer els del grup de jazz del Garrido, als quals aniré a veure aquesta setmana a Esplugues, vaig prendre la bici novament per tornar, però va ser començar a pedalar i esdevenir el ruixat aiguat forassenyat. La remuntada fins a Sant Just se'm feia molt penosa; un petit descans de baixada curta i més pujada fins a Esplugues. El banc amagat rere la cortina d'aigua, me'l vaig menjar per la cama i ara vaig ranquejant. A casa a eixugar-me una mica, un parell de birres, descans del dia llarguíssim, bona nit i tapa't.

Havia començat la tarda amb un himne a les forces satàniques i amb pluges de foc. Acabàvem la nit amb una tempesta endimoniada i una hòstia a la cama. Es tancava el cercle.

Actuació a Tarragona i breu comentari del Concurs

Ahir actuàvem a Tarragona amb els Xiquets del Serrallo i els Margeners de Guissona dues setmanes després de Festa Major, en què havíem fet el primer tres per sota i la millor actuació de la història, etcètera. Com és costum, la gent es relaxa després de Festa Major i hi ha menys gent a assaig i a plaça. Així, ahir érem força pocs, potser era la segona actuació amb menys camises de l'any després de la de Badalona que obria temporada. Hi anàvem pocs i havíem d'assegurar una mica, i així i tot tres castells de set, molt bé.

Els tres castells van anar força bé. El tres d'entrada, quiet i paradet, d'acord. El tres amb agulla, semblant. El quatre per acabar, també, malgrat que la plaça anava inclinada i una mica claustrofòbica —la dels Sedassos, al centre històric de Tàrraco. Hi faltaven molts elements titulars als troncs, i van posar els valors més segurs a cada pis per consolidar les estructures. Jo només vaig fer un castell de baix, i prou que me n'alegro. Vam plegar amb el pilar de cinc, que encara el vem fer girar. Va estar bé, l'actuació. En marxar, una bronca important amb l'equip de canalla que ja veurem com acabarà. Avui en deuen haver parlat força al Concurs.

Els Xiquets del Serrallo preparaven el Concurs amb cinc de sis net i quatre de sis amb agulla, que han descarregat de set pisos avui. En fi, els hi va anar bé i res a dir. Els Margeners descarregaven ahir aquests dos castells amb moltíssims dubtes i poca pinya, però en fi, també felicitats, haurien empatat amb el Serrallo al Concurs.

Jo em mirava el panorama i començava a preparar la diatriba contra el Concurs per aquesta crònica. Em deia que ja filosòficament hi estic en contra com els Minyons, i estèticament també, i que tot plegat fa pena. Veure avui la Vella ensopegant constantment amb el pilar de vuit per intentar fer millor actuació que Vilafranca, que també l'havia tirat a segona ronda... totes aquestes tonteries de puntuar exactament un castell, d'intentar matar tot el que és gras en un sol dia de disbauxa col·lectiva, vaja, les sis hores de Concurs, o el poc respecte pels tres quatres de vuit de primera ronda. La nostra colla hauria d'anar-hi, si pogués? El vessant positiu jo crec que es concentra en: molta visibilitat de cara enfora, subvenció encoberta i pinya extra per poder provar el màxim de la colla: motivació extra, també. Per cert, no he vist la pancarta de Catalonia is not Spain, no devien tenir prou entrades o els han escorcollat com en un camp de futbol.

En resum, la Joves ha guanyat a «l'altra colla de Valls», Vilafranca s'ha suïcidat amb un dos de vuit innecessari, i tal dia farà un any. La nostra colla no hi va i ja està bé, per les bestieses que s'han de veure, però ja diuen que la guineu quan no les pot haver diu que són verdes. Així que bona nit i tapa't.

Fotos.

Crònica del Pedró, Cornellà

Avui eren les festes del Pedró, barri de Cornellà. Ahir havia estat passant tota la tarda fent birres al local de Castells; a l'hora del Barça va arribar l'Emili i em va confirmar la notícia: els Castellers de Cornellà havien descarregat tot el que havien anunciat que pretenien fer: tres i quatre de set amb agulla i cinc de set. El tres amb agulla era el primer de la seva història; el cinc de set era el primer en dos anys, l'any en què els vam superar. Per això, amb aquestes dues actuacions —la d'ahir al Prat i la d'avui a Cornellà— semblen obrir-se nous temps a la comarca. Els de Cornellà recuperaran el nivell perdut i viurem un frec a frec interessant al Baix? Jo els veia avui amb poca pinya però moltes ganes i troncs molt ferms. Vist el panorama, aposto perquè almenys per la seva Diada podran repetir l'actuació del Prat, tot i que haurien d'aconseguir mobilitzar més camises per poder anar més folgats.

Doncs això, avui he baixat al Pedró, un barri que no conec gens però que m'ha semblat força ben cuidat i ben urbanitzat. La plaça era força maca però, tot i que eren les festes del barri, la gent devia estar a una altra banda, perquè la majoria dels que hi érem érem castellers. Els Castellers de Cornellà obrien plaça amb el tres de set amb agulla, el segon de la seva història i el segon en dos dies. D'acord amb el que m'han dit, ha anat pràcticament igual que el del Prat: l'enxaneta del pilar encara és una mica matossera i lenta, el tronc del tres aguanta bé, però a l'hora de passar al pilar el fa brandar moltíssim. Per sort, tenen un segon que és una bèstia que atura tot el moviment, i així han completat el castell amb relativa facilitat. A segona ronda em sorprenien amb el quatre de set amb agulla, que m'ha semblat obert per dalt però, en general, molt ferm i sense problemes al pilar. Han plegat amb el tres de set, que sembla que tenia novetats al tronc i que s'ha remenat moltíssim a terços i quarts i que ha calgut defensar-lo una mica; ja és curiós que el castell més senzill de tots hagi sigut el més mogut. Han acabat, com la resta de colles, amb un pilar de cinc, al que han afegit tres pilars de quatre.

Amb els liles hi havien els Castellers de Sabadell i els de Sant Cugat. Conec força saballuts perquè molts han passat per Ganàpies i així sempre que me'ls trobo tinc per enraonar una estona. Avui el Porxo m'explicava coses molt interessants que es poden aplicar a Esplugues. Bé, els Saballuts encara tenen baixes per l'hòstia amb el tres de vuit carregat, i eren pocs i els ha minat el repertori. Han començat amb el cinc de set, que malgrat la poca pinya ha arrelat fort i s'ha completat amb seguretat. Han seguit amb el quatre de set amb agulla, que també han fet amb la punta de la polla. Degut a les absències, el tres de set no l'han pogut aixecar per sota, com volien, i l'han aixecat de forma "estàndard", amb molts canvis també, i també amb molts nervis: les mides eren dolentes i s'ha bellugat força, però s'ha aturat bé. Em deien els Saballuts que avui les sensacions eren estranyes, com d'estranyament existencialista envers una realitat inaprehensible als sentits humans, esmunyedissa, llenegosa; vaja, com si tinguessin el cap a una altra banda, no gaire concentrats, potser, qui ho sap. El dia també era estrany, hi havia núvols i vent de tempesta però quan sortia el sol feia calor, i etcètera.

Els Castellers de Sant Cugat, que ara es fan dir "Gausacs" com a marca propagandística sui generis, hi anaven també quatre piules, encara més limitats que els altres, i s'han dedicat a fer el tres de set, el de sis aixecat per sota i la torre de sis més el pilar de cinc, tot plegat sense gaires maldecaps però sense anar sobrats, una actuació discreta i tranquil·leta i fins una altra.

Doncs això era la Diada del Pedró. Ara aviam si Cornellà segueix per aquest camí i recupera el nivell de fa uns anys: seria de puta mare per a ells, i per a nosaltres també, així com per a la comarca en general. Dues colles amb tot l'arsenal de set i mig davant per davant... tant de bo!

Fotos.

ELS CASTELLERS DE CORNELLÀ RECUPEREN LA FORMA
A les festes del Prat de Llobregat, els de Cornellà descarreguen el cinc de set dos anys després i el seu primer tres amb agulla.
EL PRAT. Aquest dissabte els Castellers de Cornellà signaven la millor actuació en dos anys amb tres castells de "set i mig”. Acompanyats dels Capgrossos de Mataró i dels Castellers de Sants, els liles estrenaven el 3d7 amb agulla, el primer de la seva història: malgrat els nervis de ser el primer i l'entrada poc curosa de l'enxaneta al pilar, es descarregava entre l'eufòria cornellenca. El 4 amb agulla posterior l'assolien amb molta més facilitat. El 5d7, també el primer de l’any, que va haver de ser defensat èpicament per descarregar-lo, certificava una magnífica actuació de Cornellà, que després d'uns anys d'estancament recuperen lentament el lloc que es mereixen a la comarca. Acabaven la jornada amb un esplèndid vano de 5.
L'endemà, per festes del barri del Pedró, repetien tres i quatre amb agulla de forma similiar al dia abans, i acabaven amb el tres de set, amb alguns canvis i molt de bellugueig. Les sensacions eren que si els de Cornellà aconsegueixen mobilitzar prou camises com al Prat, aviat podran recuperar tota la gamma de set. De moment, van pel bon camí.

Actuació de Festa Major

I ahir diumenge em llevava sense gaire ressaca però força cansat, pujava a la bici i en un tres i no res em plantava a l'Ajuntament, on actuàvem amb els Minyons de Terrassa i els Castellers de Sants. En fi, els Minyons havien anunciat a mitjans i per tot arreu que volien fer castells de nou per preparar-se per als gammes extres de la Mercè de la setmana vinent, per poder rebentar el Concurs, sembla ser. El cas és que pel que he sentit —parlo sense conèixer els fets de primera mà— havien tingut sembla que algun problema amb un assaig o una actuació molt recent i, a més, anaven potser un pèl justos per a castells de nou. El cas és que no els van fer, i no és res criticable perquè és evident que hi van anar a fer el màxim que podien i que, en aquest sentit, ens van tractar de puta mare, però teníem l'estúpida il·lusió que per una vegada la nostra plaça fos de nou, que l'altre dia em mirava la revista Castells i totes les places mínimament dignes han vist algun cop un castell de nou, llevat de la nostra, que molt sovint ha vist com colles grans hi anaven a passar l'estona sense cap respecte per nosaltres. No és el cas, ni de bon tros, de les dues que hi eren ahir.

Doncs això, que el dia començava amb una mala notícia, però això no impediria que nosaltres sí que anéssim al màxim de les nostres possibilitats objectives. Amb moltes camises i moltes ganes començàvem amb el cinc de set, un castell que fa uns tres anys que tenim i que ja fa algun temps que tenim completament dominat i ens permet començar una diada amb ell amb molta calma. El cinc va anar força bé, de fora estava molt bé i des de dins no vaig sentir res d'estrany, i al vídeo surt clavat.

A segona ronda anàvem amb l'objectiu del dia i segurament un dels dos objectius principals per aquesta temporada, que suposo que eren el tres per sota i consolidar la torre. El tema de la torre jo suposo que el reprendrem a partir d'aquesta setmana per mirar de recuperar-la per aquest segon tram de temporada. El tema del tres per sota era una cosa que a mi se'm feia difícil de creure, perquè és un castell que necessita una certa fidelitat de la pinya als assajos i molta tècnica de la pinya, i vistos els resultats és, ara per ara, un dels encerts més lluminosos d'aquesta Tècnica, perquè ha aconseguit més o menys fidelitzar la pinya i tecnificar-la una mica, unir moltíssim més la colla i que tot plegat sigui cada cop més una colla unida, una pinya. El tres d'ahir va pujar molt acompassadament, molt tranquil, molt bé de mides, rodonet i ferm, perfecte, no semblava pas el primer intent que portàvem a plaça i ens va fer trempar d'allò més. L'estàvem descarregant i els terços i els quarts estaven rient, i tota la pinya ja cridava d'alegria, i va ser tan bonic que no sé com dir-ho i és això, que podria haver durat aquell dia tres mesos per poder-lo assaborir com es mereixia.

Vam plegar amb el quatre de set amb agulla, que vam intentar fer una mica centrats tot i que teníem el cap amb el tres per sota. Sembla que un dels rengles —el que pujava per mi— estava força més alt que els altres tres, les mides no eren les millors però encara es va fer l'aleta amb una certa agilitat; el pilar va aguantar bé i castell al sac. En pilars, el vano de cinc, girat a banda i banda, i ja per acabar els pilars al balcó per on passa tota la canalla, un dels quals va fer llenya —acostuma a passar.

I res, els Minyons de Terrassa, que no podien portar els castells de nou però que van anar a fer el màxim que podien, cinc de vuit, torre de vuit i quatre de vuit amb agulla, aquest darrer només carregat, i un espectacular pilar de set per plegar. Podria comentar els castells, però després se m'emprenyen els quatre minyons que llegeixen això; en fi: des d'on jo era, la catedral va anar força remenada però va aguantar bé, la torre de vuit va ser de postal, i el quatre amb agulla va pujar malament de mides, el moviment devia encomanar-se al pilar i va caure. El pilar de set era el primer que feien enguany. Tot plegat, molt bé, però bé, què hi farem, haurem d'esperar un altre any aviam si tenim sort i ens fan el tres de nou abans que el fem nosaltres. Els Borinots van fer dos, tres i quatre de vuit; força bé tot plegat i vano per comiat. No vaig veure gaire els seus castells perquè en general estava a les seves pinyes; diria que la torre va anar un pèl remenada, i apa.

Doncs això eren els castells. Estàvem molt contents. Vam dinar paella que havien fet els de "la vella" d'Esplugues; després van emborratxar amb porró de cava tots els joves i no tan joves de la Colla. Vam passar a veure els vídeos i van rapar uns quants. Vaig anar fent birres, va començar el Barça i jo vaig passar del Barça i vaig quedar-me a fora, que estaven en la fase xirucaire-kumba. Després es van fotre a cantar garrotins; jo no en canto mai, no sé per on començar, però vaig descobrir que el Martí ho fa de puta mare, i el Pau va acabar rimant i tot. Alguns van anar a sopar, jo vaig mirar l'hora i no sé ben bé què vaig fer però vaig pujar a les barraques. M'havia costat moltíssim arribar del local als concerts en bici; vaig decidir desemborratxar-me a còpia de coca-cola, una cosa que no havia fet mai, jo. Cap allò de les dues vaig reprendre a un ritme raonable la cervesa, però aleshores va acabar el grup que tocava, així rotllo funky dels companys del Cau de les Arts, que ho van fer molt i molt bé i va servir per acabar un dia que podria haver durat... tres mesos.

Fotos.

Prediada

Dissabte hi havia tot d'activitats programades per Festa Major, però jo només vaig viure les relacionades amb castells. Havíem quedat cap allò de les 18h al Pou d'en Fèlix per fer la cercavila interminable de cada any, però enguany, per comptes de baixar per Isidre Martí, vam seguir recte per Àngel Guimerà fins al Brillas, on després d'una estona vam començar la Prediada castellera acompanyats pels Castellers de Sabadell. La nostra actuació va ser força ràpida i neta: tres de set, tres de set amb agulla, quatre de set i dos o tres pilars de quatre. La veritat és que com que ha passat una mica el temps i no en vam veure els vídeos i com que estava molt cansat i tota la pesca, no vaig fer l'esforç d'informar-me sobre els castells, i per això fins i tot dubto sobre l'ordre dels castells. En fi, en general van anar bé, ens van ajudar a calmar els nervis una mica i a agafar confiança per l'endemà, que era el dia clau.

Per la seva banda, els Saballuts van fer exactament el mateix que nosaltres però en un ordre una mica diferent, que tampoc no recordo, i amb el pilar de cinc de comiat. Els van fer amb molta solvència i etcètera. Conversava amb alguns saballuts, m'explicaven com han anat els seus castells de vuit, els dos quatres de vuit descarregats i el tres només carregat. Sembla que, partint de la mateixa base d'abans, la nova tècnica ha fet creure a tota la colla que els objectius que proposaven, que eren els mateixos de sempre, eren una cosa possible: els castells de vuit. Doncs bé, potser això és una mica el que va passar amb la nostra tècnica d'ara, que si fa no fa va començar amb els mateixos objectius d'abans, l'embranzida ja hi era, i el que han canviat és una mica la mentalitat i la forma de fer. Potser, no ho sé. I segurament caldria que definitivament desembarquessin a la Junta.

Doncs això era l'actuació de Prediada, i almenys jo estava molt nerviós per l'endemà. Vaig sopar a casa, que era l'aniversari de ma mare, i en acabat vaig tornar a pujar als concerts. Vaig beure moltíssima cervesa, vaig tornar abans que no pogués tornara a pujar a la bici, i fins l'endemà.

Fotos.

Pregó

Avui és Sant Eustaqui i ja ben bé ha acabat la Festa Major. No l'havia esperada mai tant com fins enguany, tot l'estiu esperant el setembre i tot aquest mes esperant aquest cap de setmana, i ara ja ha passat i ens ho hem passat de puta mare. Ahir a la tarda, al local i havent dinat, hauria aturat el temps dos o tres mesos i m'hauria oblidat de tot i només hauria estat fent cervesetes al local tot aquell temps. Però el temps passa.

En fi, divendres era el dia del pregó. Per fortuna tenia la tarda lliure a la feina i vaig poder ser-hi des de les sis. Aviat van començar a aparèixer els cargolins dels seus respectius caus, potser atrets per l'amenaça de pluja que presidia la tarda. Al matí havia plogut, a la tarda s'aguantava, però ja se sap que per Sant Mateu sempre plou.

Va començar a córrer el licor de ginjoler i les cerveses i va marxar el sol completament i van començar a caure algunes gotes. Vam fer l'homenatge al roure d'Esplugues (a la foto, el Pastor li posa el mocador de Festes), vam fer un pilar i cada entitat de cultura popular el seu ball, i quan hauríem hagut de començar a baixar a l'Ajuntament la tempesta va esclatar amb tota la seva fúria i va estar plovent dos o tres hores seguides amb una gran intensitat: la cortina d'aigua semblava de vegades un mur en el qual t'hi havies d'estavellar si el volies travessar. Així i tot, alguns van anar a veure el pregó, que es va fer dins l'Ajuntament, mentre que molts altres fotien el camp i d'altres ens quedàvem a la barraca del Brillas fent birres i esperant que es fes el Ferro Ferro dins el Casal de Cultura. Arribada que fou l'hora, el Marcel Casellas i la banda de música van glossar la vida cultural d'Esplugues amb la seva gràcia acostumada; les entitats hi fèiem petits lluïments quan ens cantava a nosaltres. Així, vam fer un pilar de quatre dins la sala, una mica ajupit perquè tocava el sostre —aquest cap de setmana els nostres sostres han tornat a quedar-se petits—, que l'Adal va fer ballar una mica. Com que els geganters no hi podien entrar, alguns diables van agafar una taula i la van fer dansar com si fos un cavall de gegants. I els bastoners van picar els bastons mentre els diables se n'enfotien, i després els diables cremaven a dins de la sala i els tècnics de l'Ajuntament s'esveraven. En tot cas, era ja pràcticament el final i no va passar res. En acabat, el Marcel li va demanar al Pau Riba que fes un pregó alternatiu; el Pau, nét de Carles Riba i Clementina Arderiu, fill de la burgesia catalana benestant i «transgressor», estava completament col·locat i era l'artista convidat. Els versos que cantava ell no s'entenien gens ni mica, i quan va improvisar el seu pregó feia tanta i tanta pena que vaig sortir del Brillas a prendre l'aire, que entretant havia deixat de ploure.

Això havia estat per a mi el dia del pregó. Vaig passar per casa per menjar alguna cosa i vaig pujar a barraques, que hi havia relativament poca gent i tocava un grup de punk que ja havia vist a la primavera al Robert Brillas i que a mi m'havia agradat, però eren una mica sorollosos. Potser m'estic equivocant de dia i això va ser dissabte. No ho sé, el cas és aquest.

Fotos.

Actuació a Roquetes (Sant Pere de Ribes)

PostDiada a Roquetes, Sant Pere de Ribes, una plaça on havíem actuat anys abans, en què els de Sitges havien fet un peu de quatre de vuit que em va semblar molt criticable. Hi anàvem amb la Festa Major al davant, i per tant una mica esvalotats.

Començàvem amb el tres de set. Haig de dir que jo només he vist les fotos dels castells, ja que no hem fet quarta ronda al local. Era diumenge, la gent tenia gana i demà treballa. Jo avui estava disposat a emborratxar-me fins molt avançada la matinada; hauria, si més no, de saber administrar-me l'alcoholisme; en tot cas, la gent és molt responsable, a Catalunya, i no he vist els castells al vídeo. Així que diré el poc que he sentit i l'encara menys que he vist.

El tres de set, a la meva foto, surt tancat al segon de la buida i a quarts assajant d'obrir-la, però tot plegat recte com un pal; la resta no es veu tan bé. En general, no era el millor tres de la història però passava bé. En segona ronda tocava el peix gros del cove, el quatre de set amb agulla. A la foto surt molt tancat de quarts; jo, de baix, sentia que el meu rengle anava una mica tort; la sensació és que les mides del quatre no eren òptimes però que eren, també, passables; ara bé, amb el que no comptava ningú era amb els problemes amb el pilar del mig: segons m'expliquen, ha sigut cosa de la canalla de dalt, que ha fet com massa motxilla i el dos/acotxador ha caigut endavant. Jo no en tinc ni idea. A la foto no es veu res d'estrany. Hem acabat amb el tres de sis per sota, un trist assaig del de set, que ha sigut avorridíssim i que clamava un pis més. El pilar de cinc amb què hem plegat no l'he vist gens i no en sé res de res de res. Almenys el vídeo m'ho hauria explicat una mica... En tot cas, ha demostrat que això del quatre amb agulla ha sigut un simple entrebanc quàntic, Heisenberg.

Ara hauria de parlar de les altres colles, però no tinc apuntats els castells que han fet i no sé què dir-ne. Castelldefels m'ha sorprès gratament amb castells de sis més o menys ben fets; diria que han començat amb el tres o el quatre de sis, que al segon peu ha pujat amb decisió i amb mides correctes; han seguit amb el tres o el quatre amb agulla, que també han assolit amb una certa folgança; i han plegat amb un dos de sis desmuntat, que podria considerar-se el primer castell de set i que, des de molt lluny, no he sabut apreciar bé: amb dosos col·locats i els més menuts pujant, l'han fet baixar, semblava que tremolava força.

La Jove de Sitges crec que començaven amb el tres de set, han seguit amb el quatre amb agulla, una mica tancat de dalt i amb el pilar com un espadat de marbre, i el quatre de set per acabar, que s'ha obert força de quarts per alguna raó i que en algun moment ha perillat i bli bla blu. Si no m'he perdut res, tant els grocs com els bruns han pres comiat amb un pilar de quatre amb senyera.

Diada de l'Onze de Setembre 2010

Avui baixàvem o pujàvem a Hostalets de Pierola, a tocar de Piera, més amunt d'Esparreguera, amb vistes a Montserrat i al mig de la muntanya, entre una fira medieval.

A tocar de l'Ajuntament actuàvem amb els Moixiganguers d'Igualada, que fa quatre dies que són colla de vuit, diria que la primera colla que el descarrega al seu primer intent —suposo que sense comptar els universitaris. En fi, com sempre, sense esmorzar i amb el cap enterbolit, però deixant la bici a casa —en tot cas, he viscut l'actuació tan intensament com sempre; en aquest cas, potser més que altres vegades, que m'han fotut de baix en tots els castells.

Començàvem amb el tres de set, que sembla que ha anat rodonet i ben parat. Al vídeo surt molt ben plantat, i a plaça sembla que també, i que ha sigut un dels més macos de l'any. A segona ronda hem tirat el cinc de set, no sé quants en portem enguany, que ha pujat d'allò més bé, ha anat perdent mides una mica al tres i sembla que l'enxaneta en fer la segona aleta a la torre ha acabat de destarotar el tres. Aleshores, mentre es feia la segona aleta i es començava a desmuntar el dos, sobretot els terços del tres s'han rebregat molt, la rengla i la plena assenyaladament, i hi ha hagut un moment que semblava que havia de caure. Vist al vídeo, però, no és res de l'altre món, una simple rebregada; a plaça, però, tothom deia que havíem salvat una llenya segura. Crec que en feien un gra massa. Hem plegat amb el quatre de set, que jo diria que res de res, tramitat sense res a dir. I el pilar de cinc, de puta mare.

L'actuació ha sigut força bona i tots els cargolins hi anàvem feliços. Al local comentàvem la jugada, i tothom era feliç. Tenim la festa major aquí a la vora i hi ha una miqueta d'inquietud saludable per si farem el tres per sota, etcètera. Molt bé. Érem força pinya (diguem-ne dos cordons i mig) i hem sortit molt satisfets de l'actuació. De puta mare, en efecte.

Estic molt cansat, com és costum, a aquesta hora d'aquest Onze de Setembre. De baix sentia el patiment estoic nihilista que cal sofrir si t'hi fiquen. El món, la ressaca, tota la puta vida, em queia a sobre, i dues crosses molt simpàtiques m'ajudaven a aguantar. Tinc el coll masegat, l'esquena em grinyola i tinc vòmit al peu dret. El Barça ha perdut al Camp Nou. Catalunya no és lliure. La colla va bé.

En fi, he vist els nostres castells al vídeo, i els d'Igualada no els he vist gens perquè, com que no tenia la càmera de retratar, m'hi ficava a les pinyes; al cinc de sis, per exemple, estava de segones lateral a la seva rengla. Per tant, dono la veu al Paco, que m'ha dit això: «El tres de set ha patit una mica a la rengla, el baix, però ha aguantat bé sense cap problema especial. El quatre de set, igual, sense problemes. El cinc de sis, lent però sense patiments, bones mides i res més». També han plegat amb el pilar de cinc. Jo diria que, després dels dos quatres de vuit, avui anaven sense apretar gaire, en un poble perdut entre les muntanyes, i que suposo que deuen haver aprofitat per rodar castellers i tota la pesca. Doncs molt bé, això és tot, demà més.

Sant Fèlix 2010

Diada de Sant Fèlix, una de les més esperades de l'any. L'ambient que es respira és màgic des del començament; després dels balls, els falcons fan el seu habitual pilar de sis aixecat i descarregat per sota, que dóna l'inici a aquesta diada espectacular. Enguany els Falconers han descarregat el pilar brillantment, cosa que podia induir a pensar que veuríem una actuació brillant; però res no és tan fàcil com sembla: el pilar d'entrada de la Vella, que ha trigat molt a entrar a plaça, ha caigut pel camí.

Ja em conec aquesta actuació: és molt maca, és màgica i espectacular, però és també molt lenta, fa molta calor i acaba a l'hora de sopar, gairebé, i ja podrien empalmar amb la processó. Així ha sigut avui també, a més de les innombrables llenyes.

Començaré parlant de la Colla Joves de Valls, que anava fent una temporada molt fluixa. Es presentaven a Vilafranca amb l'objectiu de la tripleta, tres i quatre de nou i cinc de vuit. Si sortien de plaça amb aquest inventari de construccions, seria tot un èxit, donades les circumstàncies. Han començat amb el 5de8: la catedral és un valor molt segur, per a ells. Han seguit amb el 4de9f: era el segon intent de l'any, després de la llenya diria que a l'Arboç o potser a la Bisbal. Jo feia temps que no els hi feia pinya, però avui he dut la samarreta vermella de la Joves per canviar-me la samarreta negra de la bici —40 km d'Esplugues a Vilafranca en només 2 hores, per l'Ordal— i, ja que hi érem, m'hi he fotut. Així que no l'he vist, però segons he escoltat i he sentit ha pujat més o menys ferm amb mides dolentes per dalt, i ha calgut defensar-lo amb una mica d'intensitat. Primer quatre de nou al sac. I a tercera ronda, el 3de9f, que només han carregat. Segons m'han dit, no semblava que estigués tan malament, però en un tres i no res, catapum. Han plegat amb el pilar de cinc.

I ara la Vella de Valls. No és que vagin gaire bé, tot i que havien començat forts la temporada amb un tres de nou molt matiner i blabla, però els problemes se'ls hi han 'nat presentant aquest estiu i, a Vilafranca, han mostrat una imatge deplorable i es pot ben dir que, si la Joves ha sigut la vencedora moral, l'altra colla de Valls ha protagonitzat la desfeta més estrepitosa.

Han començat amb un intent desmuntat de tres de nou, que amb molts dubtes, sobretot de la canalla, ha calgut fer baixar. El segon intent ha anat més o menys tan malament com l'anterior i l'han desmuntat, també: ronda en blanc. Però el pitjor encara havia de passar. En segona ronda han provat el 2de9fm: el clàssic dilema de si tirar ja d'entrada el màxim castell o deixar-lo per després. Esclar, se suposava que la Vella no tindria excessius problemes amb el tres... davant d'això, el cas és que els nervis s'han estès també al dos de nou, l'intent ha pujat des del començament molt remenat, per quarts/quints s'ha obert i a sisens, quan ja es desmuntava amb dosos col·locats, l'estructura ha acabat cedint. Els comentaris de muixerrillos i minyons eren força sarcàstics, i és que no n'hi havia per menys: la Vella estava fotent pena. En fi, en repetició han descarregat, per fi, el 4de8a, que només ha patit al pilar quan l'enxaneta, molt matussera, gairebé se l'emporta. Per plegar rondes, el 4de9f. Després del trist bagatge que duien, que encaressin aquest castell podia semblar una mica temerari, tot i que segurament era el que havien de fer. En tot cas ha pujat més o menys bé, però a la descarregada ha anat perdent mides i ha acabat petant. El seu pilar no l'he vist perquè he hagut de marxar a la feina. Han carregat el Pde7f i han sortit de plaça una mica escaldats, amb molt mala imatge una mica redreçada al final, amb el quatre de nou i el pilar de set carregats.

Bé, ara parlarem ràpidament dels Minyons. Com sempre, feia poc que havien tornat de vacances. Alguns anys vénen bé a Sant Fèlix i d'altres només compleixen l'expedient amb una tripleta o una cosa per l'estil. Enguany ja havien descarregat el dos de nou i tenien al programa el cinc de nou. Han començat al revés que els de la Vella, amb la torre amb manilles, una opció que a mi em sembla més bona en general que no pas la triada per la Vella, però pot dependre de la situació i dels gustos. La torre si fa no fa pujava bé, amb algun problemet de bellugueig i allò tan típic que diu tothom de «girar-se», però res de perillós, fins que a la descarregada el bellugueig ha esdevingut trontolleig i s'ha trencat per dalt. Una llàstima perquè estava bé. A segona ronda han provat el 4de9f, que no recordo gaire però que ha anat bé. En tercera ronda jo ja no hi era, perquè era ja més d'un quart de cinc i jo havia de tornar a Esplugues. Pel que em diuen, han provat el 5de9f però ha caigut relativament aviat, i han hagut de conformar-se amb el 3de9f, que no ha ofert cap resistència. També han plegat amb pilars de cinc.

I ara parlem de Vilafranca, que com sempre ja havien anunciat els cinquanta gammes extra que estaven en disposició d'obsequiar al món casteller. Han obert amb el tradicional quatre de nou amb agulla: el quatre s'ha plegat una mica, però el pilar s'ha alçat al cel com un llamp de Zeus, lluminós i infrangible. A segona ronda s'han encarat a un castell poc sovintejat pels verds, el 5de9f, que feia alguns anys que no portaven per les places. El primer intent, per alguna raó ignota a tots els que hi érem, ha hagut de desmuntar-se amb mides molt bones. Des de la meva posició, contemplar el 5 era difícil; en repetició s'ha tornat a aixecar potser no tan maco com l'anterior, ha tremolat una mica a la descarregada i 5de9f verd al sac. Aleshores he tornat a comprovar que els Castellers de Vilafranca són els millors amb gran diferència i que són refotudament bons, molt bons, i també he tornat a entendre per què la gent els té tanta mania: també perquè després d'aquest 5de9f només els hi faltava cridar «a por ellos, oé!» o «campiooons! oé oé oé...». En fi, a tercera ronda han començat els problemes: amb els principals deures fets, han provat la seva bèstia negra, el 3de10fm, que ha semblat molt fluix: ja d'entrada es veia que les manilles no aturaven res i que tot era molt tou. Ha caigut molt aviat, amb sisens col·locats, i amb la sensació que no el tenien prou ben assajat. En repetició han intentant un altre castell emmanillat, el 2de9fm, com la Vella i Minyons. Les manilles dels verds, en comparació amb les de Minyons, són molt menys compactes i fan l'aparença de més fragil·litat. El cas és que la torre ha pujat amb alguns dubtes, sobretot per l'encaix amb folre i manilles i per la lentitud de la canalla; ja carregat i encara molt amunt, el terç/quart del rengle que mirava l'ajuntament s'ha enfonsat i la llenya també ha estat eixordadora. En pilars, que no he pogut veure, el Pde8fm, que pel que diuen ha anat de puta mare.

En fi, com sempre, un Sant Fèlix de castells estratosfèrics i molta llenya i moltes hores i molta calor. Uns Castellers de Vilafranca en la seva habitual bona forma, tot i que com és costum se l'han tornada a fotre amb el 3de10fm, que jo de debò em pensava que no provarien. Molt bé la Joves, que torna a fer dos castells de 9 i el 4de9fm després de força temps, i que al capdavall han sorprès molt gratament perquè molts els donaven per enterrats. Molt malament la Vella, tot i que potser han tingut mala sort, però la imatge ha sigut horrible. I força bé els Minyons, amb la torre carregada, un intent que sembla força dolent de 5de9f i 3 i 4 perfectes.

Doncs apa, ja veurem si l'any vinent hi baixo, amb bici, tren o cotxe.

Actuació de FM de Gràcia — La Malla

Actuació de Festa Major a Gràcia, en què els amfitrions descarreguen el cinquè carro gros de l'any, els Xicots el desmunten i els Xiquets de Tarragona van a mig gas —mentre que, d'altra banda, a Igualada, la Jove de Tarragona descarregava el tres i el quatre de nou.

Després d'una setmana llarga de festes, la Vila de Gràcia es llevava diumenge sota un sol aclaparador genuí d'agost. Eren les dotze a plaça i el públic, lànguidament, anava ocupant cada centímetre quadrat d'ombra disponible. A causa de la coincidència amb altres diades fortes, com la d'Igualada i la de l'Arboç, a la plaça de la Vila hi predominaven els turistes. A mesura que avançaven les rondes, tanmateix, els turistes es feien fonedissos i anaven quedant només els rodaplaces castellers que havien decidit romandre a Barcelona.

Les colles entraven a plaça per un lateral amb els respectius pilars caminats, que havien d'obrir-se pas entre els espectadors acampats a l'ombra de la Casa de la Vila. Els primers d'actuar eren els amfitrions, que van començar amb una torre de set força maca que a la descarregada va perdre una mica les mides i va tremolar un pèl, tremolor sempre sota control. Els graciencs, a segona ronda, encaraven el principal repte del dia, el cinquè quatre de vuit de la temporada, tot un rècord per als blaus que els ha permès d'entrar folgadament al selecte grup que anirà al Concurs i que, d'altra banda, els fa somniar en el tres de vuit, castell que no estava prou madur per aquest diumenge i que mai no han assolit en la seva història. A tercera ronda van despatxar el cinc de set, que va mostrar una gran harmonia de mides i de tempo i un domini excepcional de l'estructura.

Els segons en l'ordre d'actuació eren els Xicots de Vilafranca, que no passen pas pel seu millor moment per raons diverses. Com els companys de Gràcia, començaven amb la torre de set, que es va obrir força ja d'entrada i que va caldre defensar amb una certa intensitat. Esgarrifances d'emoció travessaven les ànimes dels estrangers, emocions que es van decuplicar en el següent castell dels vilafranquins, el quatre de vuit. El primer peu va ser desmuntat enmig d'un "Oh!" general de desolació; al segon peu el carro gros es va alçar amb mides nefastes i amb uns quints molt i molt tancats. Amb dosos col·locats i aixecador i enxaneta per allà dalt, el cap de colla els va fer baixar amb on seny, perquè allò amenaçava llenya imminent. Mentre es desmuntava, els quints feien mans i mànigues per no acabar caient i els terços miraven d'aturar el moviment. A repetició, el cinc de set, que també exhibia mides molt dolentes i que també va caldre defensar amb força, però que finalment va reeixir i va merèixer una gran ovació de la plaça. Van plegar amb el quatre de set amb agulla, que a diferència de la resta de les seves construccions es va bastir i enllestir amb gran facilitat i bon ofici.

La tercera colla eren els Xiquets de Tarragona, que després d'un Sant Magí remullat i amb el primer tres de nou de l'any carregat, pujaven a la Vila de Gràcia una mica a mig gas. Començaven amb el quatre de set amb agulla, descarregat amb solvència, amb un quatre un pèl desmanegat i un pilar sòlid com una columna de marbre. El cinc de set de la segona ronda també va ostentar qualitats marmòries: gran fermesa i quietud, de postal, semblant al de Gràcia. Van acabar amb el quatre de set, que com és natural no va presentar cap mena de batalla i que va ser despatxat en un tres i no res.

Entretant, de turistes amb prou feines no en quedaven, i degut a la trajectòria del sol l'ombra de la Casa de la Vila ja gairebé només cobria les pinyes de les colles i, per tant, era possible acostar-se amb facilitat als pilars de comiat, que van fer totes tres colles simultàniament. Els Castellers de la Vila de Gràcia van fer dos pilars de cinc; els Xicots, un de girat a la dreta i a l'esquerra, mentre que per la seva banda els Xiquets finalitzaven amb un vano de cinc esplèndid.

Castellers de la Vila de Gràcia: P4cam, 2d7, 4d8, 5d7, 2P5
Xicots de Vilafranca: P4cam, 2d7, id4d8, 5d7, 4d7a, P5
Xiquets de Tarragona: P4cam, 4d7a, 5d7, 4d7, vano5

Diada del Gall 2010

Avui era la diada del Gall, que sempre tanca el primer tram de temporada i que ens dóna pas a les vacances d'estiu. Els darrers anys sempre teníem fites importants per a aquesta data: el tres de set, el pilar de cinc, el cinc de set, etcètera. Enguany, per comptes de ser la culminació d'aquest primer tram, era més aviat un pur tràmit que cloïa un mes de juliol gairebé sota mínims en què, més que avançar, hem retrocedit. Primer per la lenta digestió de l'intent de torre de set, les noves proves i l'aparent desori que l'envolta. Jo, des de la meva ignorància, veig la torre, ara per ara, molt lluny, dubto molt que així la tinguem per a Festa Major i ja veurem aquesta temporada si s'espavila la cosa. En segon lloc, els assajos anaven cada cop més lents, amb menys gent que cada cop es relaxava més, etc. Els assajos començaven a ser també un desori, i el canvi de lloc d'assaig, al carrer de l'Església, contribuïa a la dispersió. En fi, un mes sense actuacions ha passat factura i aquesta actuació n'ha sigut la conseqüència. Vist, sobretot, l'ambient que desprenia la colla en l'actuació de Sants, i en com s'ha manifestat després en uns assajos fluixos, observava la colla amb un cert escepticisme i amb una certa por. Em deia: «Tot això que hem fet aquests darrers anys, pot esvair-se en un tres i no res d'una sola ventada, que s'emporta tots els nostres fums. Crèiem tenir un palau i només tenim una barraca de canya i argila, ah, barraca espluguina!»

Més que els palaus de jaspis i de marbres,
més que los arcs triomfals i els coliseus,
tu, pobre niu, perdut en mig dels arbres,
valdràs sempre als ulls meus!

Introduït, després de la fuetada, l'element pedantesc per alegrar els diferents sectors de lectors d'aquest malaurat bloch, ja puc jaquir els plants i encetar la narració dels feyts amb hel·lènica serenor.

Diguem que començàvem amb el tres de set. El tronc era ferm com una roca, un pèl acogombrat per dalt, i molt lent a causa, bàsicament, de l'enxaneta, a qui avui li costava molt de pujar.

En segona ronda hem gairebé repetit el malson de Sants amb un quatre de set amb agulla amb un baix que es cagava a sobre i que somicava com un porc que han d'esgüellar. El rengle de cara a la biblioteca estava completament tort, a causa potser del baix que somicava o potser per una altra raó; el cas és que finalment el nyap ha aguantat i el pilar, un pèl treballat, s'ha descarregat sense més problemes. El baix afectat, que era jo mateix, ha sortit esperitat cap a la seva bici —potser una mica temerari, ara que ho penso— i ha anat a casa a dutxar-se. Ha trigat una ronda sencera a tornar, just per poder narrar el nostre tercer castell.

El tercer castell ja estava decidit que seria el quatre de set, del qual no sé què dir-ne. Molt bé. Per plegar, un vano de cinc. Jo mirava el pilar de cinc de cua d'ull i he vist que el segon, a la descarregada, ha hagut d'aturar una ventallada força perillosa cap endavant, però ho ha fet bé. El pilar quatre de la seva esquerra ha trontollat molt més però també ha aguantat bé.

Ara aprofitaré per parlar de les altres colles, tot i que no en tinc més ganes. Els amics de Cornellà venien amb els problemes habituals de camises que van patint aquesta temporada i, amb un tronc ben experimentat i una canalla que va polint-se, han descarregat la torre de sis i el quatre de set amb molta solvència tot i que un pèl lents, i un quatre de sis que no he vist però que em sembla ben sorprenent que hagin hagut de fer. Diria que han plegat amb el pilar de cinc. I els companys de Barcelona han fet exactament la mateixa actuació que nosaltres però han plegat amb un pilar de quatre, fet també sorprenent al meu parer, per tal com tothom espera que una colla com Barcelona no tingui problemes amb els pilars, però segons he sentit un o dos pilaners titulars han marxat a la Colla Jove de Barcelona, que s'està gestant ara.

I això és pràcticament tot el que havia de dir. Ara podria adelitar-vos amb el que he pensat i patit allà baix i explicar com em sento ara mateix, però això potser serà en un altre moment.

Demà penjaré les fotos.

Santa Magda 2010

Festa de Santa Magdalena, la patrona dels esmorzars. Com va dir Proust en una de les seves quaranta mil pàgines, «jo me l'hauria tirada». Santa Magdalena, com seria als vint anys? Te la follaries, aleshores? I ella, es follava tot el poble? Només així s'aconsegueix ser algú a la vida, per la posteritat.

Havia estat treballant tot el dia, ahir, igual com tota la setmana. Dura jornada laboral mal pagada, monòtona i estúpida, per uns diners que no em faran gaire més servei que evitar que m'ofegui. Només evitar-ho, i no res més, per la qual cosa continuo en la immunda misèria pecuniària. Eterns planys per la qüestió monetària! Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front! I us en anireu tots plegats a fotre faves!

El quefe va deixar-me sortir uns minuts abans —comptat i debatut, gairebé mitja hora— i volant amb la bici vaig plantar-me al Robert Brillas on, estrany d'allò més, encara hi eren les colles, que encara no havien començat a passar. A què era degut, aital retard? Resposta més òbvia: a la manca de licor de ginjoler. Sense l'excitació sanguínia subsegüent a la ingesta d'aquesta ambrosia dels déus, els actes se succeïen a empentes i rodolons.

En plantar-m'hi vaig aparcar la bici, vaig comprar dues birres i vaig saludar una amiga de classe que hi era per «descobrir Esplugues». Jo estava immergit en una mena d'eufòria absurda, excitada, ara sí, per la xibeca, que actuava amb gran eficàcia sobre el meu metabolisme, que feia hores —unes 7— que no ingeria cap forma d'aliment sòlid. Per tot plegat, vaig començar a experimentar un enterboliment del cervell important, que em va fer veure esbiaixat tot allò que se m'oferia a l'esguard.

Vaig esmunyir-me de totes les pinyes dels pilars i vaig retratar el de Can Tinturé i el de Can Cortada. Aquest, per vacil·lar, el van voler fer caminant amunt i avall pel passadís que tradicionalment la colla de diables ens fa, amb un cert aire irònic, en passar-hi. Però el primer intent del pilar va caure endavant, segurament a causa d'una agulla poc amatent: sóc imprescindible!

El segon intent del pilar va reeixir així com cal, i after that la majoria de colles de cultura popular ja havien ofert el seu ball a la patrona dels esmorzars. Jo, amb la camisa cordada com a cuirassa contra les influències malignes d'una qualsevol església, a manca de la samarreta de Dark Funeral que cada any faig servir a tal efecte, vaig prendre posició rere l'altar, des d'on se m'oferia una perspectiva immillorable per a fer fotos. Vaig provar sense flash i amb flash i totes dues van sortir prou bé. L'església ens il·lumina!

A fora el mossèn repartia cerveses als fidels, i els diables ballaven amb banderes d'Espanya i una pancarta en què hom podia llegir «Espanya Decideix». Jo sospitava que, sense volguer, com que són una colla de foc, cremarien una d'aquelles banderes: però no, fins i tot en aquesta colla són porucs i destrempats!

Els versots van estar força bé, tot i que jo m'esperava alguna cosa contra nosaltres, els Castellers. Jo trobo que ens ho mereixíem, i de ser jo diable ho hauria tingut molt fàcil. Potser el pitjor versot hauria estat ometre'ns completament, però fins i tot en Llucifer va dir que les castelleres estan molt bones —cosa que és de tots sabut i que constitueix un dels grans atractius de Castells.

Així les coses, van enfilar de tornada cap al Brillas, on se suposava que hi havia programat un sopar de carmanyola. Tanmateix, els de la carmanyola érem pocs, perquè la majoria o va escampar la boira o va sopar a una altra banda. I d'això jo en dic poc esperit de pinya, cada entitat a la seva i fem com si no ens coneguem. Tot i que l'endemà sigui feiner, jo també em llevava d'hora avui, i un sopar es pot fer tant a casa com al pati d'un casal de cultura.

En acabat, ja a quarts d'una, si fa no fa, van sortir els recitadors de versots, amb les absències destacades d'alguns diables que van optar per no pujar-hi. Clàssiques disputes entre cargolins i riffenyos i en acabat bona nit i tapa't. Quan el Casellas ja plegava veles, uns acordions van anar volant cap a la banda dels diables, però veient l'hora i el dens enterboliment de cap que m'assetjava, vaig tornar volant en bici a casa meva.

I ara, com a conclusió final i vist el desenvolupament de Santa Magdalena i el grau d'implicació de les entitats en aquesta festa i en la de Sant Mateu i tota la pesca, és de plànyer tan poca unió i tanta desesma, i ja veurem cap on acabarà tot. Però això és només el meu parer fat i intrancendent i jo tampoc no faig gaire útil per arranjar-ho.

Fotos.

Actuacio d'Aniversari del Local de Cornella

Avui hi havia algunes actuacions interessants pel mapa, com ara la de Vic i la de Terrassa, amb colles punteres al màxim i d'altres de mitjanes que frisen (i es donen hòsties) per entrar al Concurs. Jo no sabia si pujaria o baixaria o em quedaria a casa o aniria de costellada a la muntanya, així que havia decidit que, en cas de tenir ganes d'anar a veure castells, passaria de Terrassa (que era l'opció més plausible) i em desplaçaria al poble veí, Cornellà, on actuava una altra colla d'aquestes mitjanes de Concurs, Lleida, i una de gran, la Joves de Valls, després de la bona actuació de Sant Joan, a més dels de Cornellà, dels qui m'havien arribat veus telemàtiques que volien anar-hi a totes.

Després d'un dissabte una mica complicat amb feina al matí, la desfeta de Paraguai i la ingesta de cervesa subsegüent fins a una certa hora de la matinada, avui a tres quarts de dotze, quan he desclòs les parpelles definitivament, he hagut de decidir a la velocitat d'un llamp si prenia la bici o no la prenia. En la decisió final, ara amb perspectiva de gairebé tres hores, em ve al cap la lectura que feia sota l'arbre de la plaça de l'Església de Cornellà. La tradueixo al català del castellà que trasllada l'alemany:

Aquest procés, doncs, coincidint amb la consciència d'aquella genuïna llibertat que correspon a la voluntat com a cosa en si mateixa i fora de la fenomenalitat, produeix l'enganyosa aparença que l'acte volitiu aïllat no depèn de res, que és lliure, ço és, sense fonament; quan la veritat és que, donat un caràcter i un motiu reconegut, se segueix l'acte amb tanta necessitat com les alteracions de què la mecànica ens intrueix, o per a servir-nos d'una expressió de Kant, si fossin prou coneguts el caràcter i el motiu, es podria predir l'acte tan bé com un eclipsi de lluna.

Doncs així, amb pretesa llibertat, d'un cop de bici he arrossegat la meva voluntat amb mi mateix a veure què ens oferien les tres colles. La plaça era deserta sota un sol de justícia un pèl enteranyinat per núvols alts, i l'ambient era, paradoxalment, molt fred. Els Castellers de Cornellà, amb la gent que eren, no podien fer gaires coses més que castells bàsics de set, i això és el que han fet. Han ofert tres i quatre de set, tots dos sense gaire cosa a destacar, amb una canalla més fineta que l'altra vegada que els vaig veure (pel Corpus); a les fotos, ara, recordo lleus desarranjaments i altres collonades, tot i que, com dic, no presenten problemes per a ells i, en definitiva, se'ls hi queden ben curts. Han plegat amb el cinc de sis, que m'ha semblat molt tranquil tot i algun problema intranscendent amb una faixa que es desprenia d'un terç. Si aquest cinc de sis, tan avorrit, ha de ser alguna cosa més d'aquí poc temps, bé podrà ser si els seus assajos van prou bé i disposen de més camises a plaça, però avui el clima em semblava de platja algeriana a L'estrany i, així, a mi només em venien ganes de quedar-me sota l'arbre llegint el llibre.

Els amics de la Joves de Valls eren, també, poquíssims, i és que sembla que quan travessen el Llobregat són una colla petita que fa coses com el quatre de set amb agulla i el cinc de set, tal com nosaltres hauríem fet, de segur, si haguéssim baixat, com a colla, a aquesta actuació. El que no hauríem fet, també de segur, és el quatre de vuit, que ha sigut pim pam sense gaire complicació, sembla que s'ha tancat un xic de dalt i que ha calgut defensar-lo una mica de no res a la descarregada. Els vallencs, en una plaça pràcticament buida a casa d'una colla del Baix Llobregat, hi van quatre a complir l'expedient amb un o dos castells bàsics de vuit, i cap a casa. Igual han fet sempre que han vingut a Esplugues, per la qual cosa, en vista de la seva trempera, fa algun temps que no els portem per Festa Major, tot i que a mi em cauen molt bé i, de les colles grans, sempre vaig amb ells.

I dels Castellers de Lleida, què dir-ne? Sembla que van forts i han fet millor actuació que els de la Joves, tot i ser si fa no fa els mateixos efectius. Tres i quatre de vuit que han fet sense complicacions, el carro gros més maco que el vermell, i bones sensacions que han volgut destruir amb un intent de dos de vuit folrat en què pràcticament tot el folre trepitjava camises d'altres colles i que, per tant, no semblava tenir gaire futur. Així i tot ha pujat fins a dosos, però la cosa ha començat a trontollar per un folre poc compacte i l'han baixat, amb constant perill imminent de llenya —l'han desmuntat, tanmateix, a temps. En repetició han completat la torre de set, que me l'he mirada amb atenció per descobrir el secret perquè terços no s'obrin i quarts es mantinguin al seu lloc, però no en sé treure l'aigua clara, jo, d'aquestes coses.

A pilars, dos vanos de cinc de Lleida i Valls i un pilar de cinc amb alguna dificultat per a Cornellà, i mentre encara estaven desmuntant pinyes jo ja era amb la bici per Carretera de Cornellà/Esplugues camí de casa meva, que són cosa de deu minuts però la calor m'estava matant. En la penombra de la meva cambra, amb música estrident i el llibre esperant-me ajagut al meu llit, em trobo molt còmode. Ara veurem què han fet a Terrassa i a Vic, i si realment m'he perdut alguna cosa interessant, o no (Minyons han descarregat el 2de9f, els Sagals han carregat el 3de8). Certament, a Cornellà esperava veure alguna cosa més, una mica més d'ambició dels vallencs i una mica més de camises als Castellers de Cornellà. A la fi, els únics que han sorprès han sigut els de Lleida, amb dos castells de vuit força macos i un intent suïcida de dos de vuit que, d'haver reeixit, hauria donat un regust grana molt bo a tota la cosa.

Fotos.

Actuacio sencera:
Castellers de Lleida: p4 al pati del Patronat, 4d8, 3d8, id2d8f, 2d7, vano de 5
Colla Joves Xiquets de Valls: p5 al pati del Patronat, 4d8, 5d7, 4d7ag, vano de 5
Castellers de Cornellà: p4 al pati del Patronat, 3d7, 4d7, 5d6, p5

Dorian Gray pujava a terços i era un putu flam

Aquest soc jo fa quatre anys:



Amb el canvi d'ulleres, fins i tot diria que m'he rejovenit.

Aquesta era la primera bici que vaig comprar. Podeu veure que la lligava sempre amb una simple piton. Sempre la deixava al carrer, al costat de casa meva i a tot arreu. Van trigar mes d'un any a robar-me-la.



Aquella bici la recordo amb melangia i gran estima. Volia ser tan comoda que fins i tot arribava a ser incomoda: semblava una Harley d'ampla que era. Tambe constato que jo tenia el cul mes gros i les cames, des d'aqui vistes, no em semblen tan atletiques com les que ostento ara.

Son les fotos de la diada de la festa del barri de Finestrelles del 2006. Aleshores feia un any i mig que jo era a la colla i pujava habitualment gairebe a cada diada, perque abans feiem castells de 6 en totes les actuacions i en alguna hi apareixia jo. En aquella ocasio, vaig pujar al 4de6:



No trobo que jo tingues gaire mala posicio, tot i que el quatre de sis es molt senzill i, al capdavall, es un castell horrible. Tampoc no teniem gaire pinya i feiem el que podiem. Per Finestrelles mai no teniem gaire gent i els nostres castells eren molt limitats. Ara fa dos anys que no fem cap 4de6. Fa tambe dos anys que no pujo a cap castell. M'estava mirant les fotos antigues que tinc penjades al flickr i m'assolava la nostalgia d'aquells temps no gaire llunyans en que les coses eren una mica diferents per a mi i molt diferents per a la colla. Recordava el que em passava pel cap sense necessitat d'anar a llegir el Quadern Gris, lloc on escrivia massa ximpleries i que molt sovint tinc ganes d'esborrar. Segurament com aixo, que d'aqui poc rellegire i voldre assassinar.

Les fotos, el bloc, els records i la gent que em vaig trobant cada dia, porten el passat al present a cada instant. Avui o ahir (qui sap!) m'han dit que estic exactament igual que quan hi treballava fa tres anys, que no he canviat gens. I es que no em faig gran, tinc el mateix aspecte de sempre, soc un Peter Pan.