19 d’abril 2010

Actuació de Sant Jordi, primer 4de7a de l'any

DSC04072

La diada d'ahir va ser força estranya per a mi per algunes raons i el cas és que no sé com escriure aquesta crònica, i de fet potser només em dedicaré a comentar-ne quatre coses perquè el temps no me l'esborri de la memòria completament. Per començar, direm que era la primera actuació a Esplugues d'enguany i que ja hem pogut completar el primer castell de set i mig, un èxit històric que significa un nou salt qualitatiu.

D'entrada, el 3de7 acostumat, que ja fa algun temps que el despatxem sense cap dificultat i és el castell de set més fàcil per a nosaltres. A segona ronda, el 4de7a, primer castell de set i mig, que en diuen, de la temporada. Potser hi havien nervis, tot i que no gaires; van tancar el quatre una mica més que de costum, però tampoc no gaire; el cas és que va pujar força bé, jo no ho sé perquè des de la meva posició només hi veia la cuixa del segon del pilar del mig, però les sensacions eren bones. El pilar no va remenar gaire i es va descarregar molt fàcilment. El primer castell de set i mig, a la primera i sense maldecaps, no ha sigut gaire celebrat, realment, com si fos una cosa d'allò més normal. A tercera ronda, un pèl estrany, el 5de6, per assajar la pinya, evidentment, a plaça, ja que a assaig costa molt de lligar el 5. Tanmateix, havent-ne fet alguna, ja, de pinya de 5 a assaig, potser —és només el meu parer— no hagués calgut i podríem haver fet un tercer castell de 7, però bé, tant és. En tot cas, devem ser l'única colla que a assaig descarrega un castell net divendres i en acabat diumenge no el du a plaça. Per acabar, el Pilar de 5, que el fem també sense cap problema amb gran joia i gaubança.

Després de tot plegat, viatge al local a veure els vídeos dels castells (no m'hi vaig fixar gens i per això no els puc comentar més en detall) i dinar, amb quatre dels Castellers de Terrassa que se'ns hi van ajuntar perquè ho havien vist a la pàgina web (ha servit d'alguna cosa!). Més tard vem estar jugant unes quantes hores a la botifarra i per prendre comiat vem estar discutint de castells. La meva solitària opinió és que el dia que tots els que parlen tant vinguin sempre als assaigs, també als dels dimarts, aleshores no caldrà fer el 5de6 a plaça.

Salut.

11 d’abril 2010

Els Castellers d'Esplugues enceten temporada

[Aquest article és per a El Pont, ja veurem si hi acaba apareixent i de quina manera. No és que n'estigui del tot satisfet, però em costava molt trobar-hi el punt]

La Colla de Castellers d'Esplugues han començat amb força la nova temporada castellera. Després que el passat 2009 hagi suposat el millor exercici de la seva història amb la inèdita torre de set com a castell més difícil, enguany els Cargolins pretenen anar encara més enllà i ampliar el repertori de castells augmentant el nombre de camises a assaig i a plaça.

El seu inici de temporada apunta clarament cap aquest camí. Van començar a Badalona amb una primera actuació fluixa el primer cap de setmana de Setmana Santa, el 28 de març, amb només castells de 6 per agafar rodatge. El 10 d'abril, però, van tornar a prendre la mida als castells de 7 pisos. A la veïna ciutat de Cornellà, els Cargolins van descarregar sense cap mena de problema el tres de set, el quatre de set, el cinc de sis i el pilar de cinc i van demostrar que dominen aquestes construccions a la perfecció. Si els assajos van bé, l'assalt a l'anomenada «gamma alta de 7» s'espera per aquest Sant Jordi, el 18 d'abril a les 12h davant el Robert Brillas. Seria el primer cop que provarien un castell d'aquesta envergadura tan aviat de la temporada.

La clau del creixement dels Castellers d'Esplugues és la forta cohesió interna malgrat la gran diversitat de gent que en forma part. Segons en Josep Maria Tarrés, president dels Castellers, «el secret es troba en l'organització de tota mena d'activitats extracastelleres que mantenen vius el caliu i la trempera de la Colla, des de la tradicional calçotada i els partits de futbol als tornejos de botifarra. La convivència i el frec a frec durant els assajos estreny els llaços d'amistat i empatia, i no és infreqüent la creació de parelles de castellers i castelleres que amb el temps fins i tot han tingut fills».

Per tot plegat, les perspectives per aquesta temporada per als Cargolins tornen a ser espectaculars. Cada cop sona més el nom d'Esplugues pels circuits castellers de tot Catalunya. Es dóna el cas que el mes passat van entrar a formar part de la Junta de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya. El model de colla és lloat per tothom com un dels més assenyats i fructífers del món casteller, i el progrés constant dels darrers anys així ho certifica. Amb el suport de tot Esplugues, segur que continuaran creixent.

A mata-degolla a Cornellà, 2010

Les sensacions són les sensacions i eren molt bones després de l'assaig de divendres: tres, quatre, quatre amb agulla i cinc de sis nets i sencers a assaig, proves de torre que van recuperant el to i pilar de cinc rodat. Les apostes eren unànimes el divendres a la truiteria: tres i quatre de set i un tercer castell de sis per provar pinyes, segurament el 5de6 o el 4de6a, tot i que la majoria es decantava pel primer. Mai no havia sigut tan fàcil pronosticar els castells d'una diada.

A diferència d'altres anys, només dos vem baixar amb bici a Cornellà; el descens és fort ivarçós mes muntar tro Esplugues és aitambé pus veloç que el transport públic i el motoritzat. Res com la bici per sentir el vent a la cara, al vent, la cara al vent, el cor al vent, els ulls al vent, al vent del món, buscant la llum, buscant la pau, al vent del món.

Cornellà, Cornelianus, poble on vaig pujar per primer cop al tronc d'un castell, municipi on encetem cada any la temporada, vila dels Castellers rivals de la triturada comarca del Llobregat Jussà, és un lloc que em plau per moltes raons malgrat que, pobra ciutat, li deuen esperar dies més joiosos.

Segons tots els nostres pronòstics, havíem de començar amb el Tres de Set o amb el Quatre; la Tècnica (sembla Alemany, això) va triar el Tres per vés a sapiguer quins motius, potser senzillament perquè calia triar-ne algun, jo diria que en general quan tens Tres i Quatre ben apamats és més senzill el primer perquè té menys problemes de pinya (he arribat jo tot sol a aquesta conclusió). El primer castell de set de la temporada va pujar i va baixar en un tres i no res sense problemes destacables, ben rodonet i tot allò que se'n pot dir de bo d'un Tres de Set. Al vídeo, tanmateix, es veia que un dels rengles, diria que la buida, estava molt més alt que tota la resta, però a la foto, tot i que sí que s'intueix, no ho sembla gaire, i fet i fet tant se val.

El Quatre també va pujar bé, un pèl més lent, una mica obert ja d'entrada, fent que les mides de quarts es perdessin un xic i que els dosos, des de la meva posició d'agulla, semblessin el Pont del Diable d'estirats que els veia. A la descarregada hi va haver algun problema molt petit a baixos i segons i pinya, però res a destacar.

El Cinc de Sis va servir senzillament per provar la pinya, que costa molt de lligar en aquest castell, i com és lògic no va oferir problemes més enllà dels d'una pinya que no s'havia tornat a assajar des del final de la temporada passada. Per plegar, un Pilar de Cinc que va sorprendre perquè malgrat ser el primer va ser espectacularment tranquil amb només una petita batzegada en el moment d'entrar a fer la motxilla l'enxaneta, com és típic d'altra banda.

I què més dir-ne? Al local vem veure els vídeos dels castells amb allò que anomenen «Quarta Ronda»; vem fer uns entrepans i vem veure el Barça gloriós que va tornar a humiliar el Madrid. La gresca i el bon rotllo es van allargar fins força tard a la mateixa Closca dels Cargolins, comentant la jugada i jugant a destruir i incendiar la Junta, que com tothom sap és cosa d'avis canuts i de gent avorrida que parla molt sense dir res.

Voldria comentar, ja per acabar, el dia dels Castellers de Cornellà, que només van poder amb castells de sis (l'any passat tant ells com nosaltres vem fer el Tres o el Quatre de Set en aquesta mateixa actuació). És evident que si ja anaven perdent llençols durant les darreres temporades, per enguany encara semblen anar una mica més fluixos i, malgrat que és tan sols l'inici i no vol dir res, esperem que aixequin el vol perquè seria molt divertit que a la comarca hi haguessin dues colles al mateix nivell que rivalitzessin.

Pel que fa a nosaltres, Castellers d'Esplugues, Speluncae, Spēlunks, si havíem començat a mig gas a Badalona, ahir vem començar a tallar colls, i que no pari fins que rodin els caps més ínclits del Reialme.

10 d’abril 2010

Consideracions sobre la Junta

Aprofito aquesta estona morta en què no tinc ganes de fer res per comentar les meves impressions sobre com funciona la Junta, després d'uns mesos que engegués.

La primera és que pel que fa a mi, jo vaig fent coses i he aconseguit que comenci a rutllar de forma sistemàtica les notes de premsa i si fa no fa el butlletí electrònic. A més l'Eugènia em fa els cartells en quatre dies, i tota la resta va força bé. Ara sembla que col·laborarem habitualment al Pont, a banda de les altres coses que jo havia pensat per fer-nos presents als mitjans i a internet. L'última sembla que serà la creació d'un book d'aquests publicitaris, que farem entre el Rai i jo, però que intentaré que tiri endavant ell d'acord amb Tècnica i Junta.

Jo no donc gaire més de mi mateix. Em considero un simple tècnic, més que no un pensaire creador. Aquesta tasca pertany gairebé al cent per cent a l'anomenada «àrea de dinamització», que ha de parir idees i dur-les a la pràctica bàsicament per cohesionar la colla i evitar fugides, d'una banda, i de l'altra per cercar més gent que nodreixi pinya i tronc.

Aquesta àrea és la fonamental per al nostre creixement, i és la que pitjor funciona. Més aviat, diríem que no funciona, perquè si anés malament, encara podríem dir que si més no fa camí, però és que no va ni endavant ni endarrere, està com sempre, és a dir, és un cementiri.

Ja vaig dir que el jovent ha copat la Tècnica però ha obviat la Junta. Tothom diu que la Junta és avorrida perquè mai no s'hi decideix res concret —amb aquestes mateixes paraules la va definir en Jaume—, però el problema real és que hi ha la idea que és avorrida per se i que la seva tasca és molt secundària i subsidiària de la de la Tècnica. Diuen que la Junta és avorrida per la gent que hi ha, però el que realment pensen és que la Junta és només un òrgan administratiu l'única tasca important de la qual és fornir de matèria primera a la Tècnica. És a dir, la Junta som un mal necessari que cal anar arrossegant. No han pensat mai a desembarcar-hi igual com han fet a la Tècnica. Jo m'imagino el Pastor, el Tarrés, el Paco o el Gaspar manant a la Tècnica i em cauen els collons a terra.

A la Junta hi van els que no valen a la Tènica, igual com moltes vegades a la pinya hi van a parar els qui no han valgut per al tronc. Així, la discussió ahir era:
—La Junta, com sempre, no fa res.
—La Tècnica ho hem de fer tot.

Evidentment, jo no puc estar més en desacord amb això. Prenem els Castellers de Gràcia com a model brillant que hauria de ser el nostre mirall, i observem les seves Juntes, els seus presidents. Tot de gent jove, amb trempera i idees. Aquesta gent, a casa nostra, estan tots a Tècnica.

Deia el Rai: hauria de ser el President el qui arreplegués la gent jove, com ara l'Edu i el Joan Pujades. Això és molt fàcil de dir i molt difícil de fer. Els joves han estat els qui han entrat de pet a la Tècnica i han menystingut sempre la Junta. Els joves han de ser els qui entrin de pet també a la Junta i se la facin seva i a la seva mida.

El principal problema de la Junta actual és, ara per ara, que una de les seves tasques principals, que és la de trobar gent i la de trobar bolos, no la fa. Per a la segona part, jo ara intentaré, amb el Rai i la resta de la Junta, intentar buscar-ne alguna solució. Però el problema global és que les idees veritablement noves i revolucionàries no vindran fins que no es renovi la Junta. És peremptori un canvi a la Junta almenys en l'equip de dinamització. Trobo que és l'única solució si es pretén un canvi real per enguany.

Sortida en bici Sant Just - La Floresta - Tibidabo

biciruta
Ara em demanen que pengi també les croniquetes de les sortides amb bici al Quadern Gris per qüestions que ara no vénen al cas però que em suposen un esforç que no m'acaba de venir de gust de fer. Una mena d'incontinència verbal em fa escriure normalment les meves impressions «personalíssimes» sobre qualsevol cosa; pensar en una mena de públic o lector del diguem-ne article o deixalla electrònica que vomito, condiciona la vomitera i la fa més difícil. No és el mateix, totalment borratxo, vomitar en públic que en privat.

Però bé, vejam. Aquí dalt teniu la ruta aproximada que vem fer ahir amb bici. A manca de GPS's i altres technologies xupiguais ultramodernes i megaespatarrants, jo faig servir el Foto-xop de tota la vida, que ara fa no gaires anys era la cosa més ultramoderna i megaespatarrant que hom podia brandar per gallejar sobre el domini de les últimes technologies xupiguais.

Vem pujar a Collserola pel cantó acostumat, que és el de la Penya del Moro i la Coscollera, amb pendents molt pronunciats però molt directes i que ja et deixen a una alçada interessant des d'on contemplar les serres de la serralada com Jaume I al cim de Sant Jeroni de Montserrat:
Per veure bé Catalunya,
Jaume primer d'Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l'hora en què hi surt lo sol:
¡quin pedestal per l'estàtua!,
¡pel gegant quin marador!
Les àligues que hi niaven
al capdamunt li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot [...]
Tot mirant a Catalunya
s'ha sentit robar lo cor:
-¿Què puc fer per ma estimada?
-va dient tot amorós-;
si del cel vol una estrella,
des d'ací l'abasto jo.[...]
Posant a sos peus l'espasa,
cau en terra de genolls:
A rescatar les catives,
Maria, guiau-me Vós;
a mon pit donau coratge,
a mon braç força i braó,
i si al pujar a la serra
vui me deien rei hermós,
quan tornaré a visitar-vos
me diran Conqueridor!

Jacint Verdaguer, Don Jaume en Sant Jeroni

Aleshores acabem de pujar fins a Can Pasqual i fem de baixada un camí que és esfreixurant si es fa de pujada com vem fer fa cosa d'un any amb precisament en Jaume I, al qual saludo. Hola!

Vem arribar a una masia que no sé exactament quina és, però com que és molt gran ha de ser Can Bosquets i, per tant, si us fixeu en el mapa, hauríeu de retallar el vèrtex que apunta cap al nucli de Sant Cugat i traçar una diagonal per on diu K9; en efecte, ara que ho recordo, vem deixar les pistes d'aquesta banda de la via del tren pel quilòmetre 9 i des d'allí vem enllaçar al camí que he marcat de vermell.

Aquest camí era estret, de pedres i amb molts matolls punxeguts esgarrinxants. No sé si en diuen, d'això, trialera, però era estret i difícil per a mi, i encara més en fer-ho de pujada. Bé, el cas és que passat el Turó del Soldat, i si no m'erro, vem enllaçar amb pistes molt amples i carreteres asfaltades que ens van dur al Turó dels Penitents, des d'on vem engaltar els camins de la banda d'obaga del Tibidabo i les rutes de la Budellera, entre Vallvidrera i Les Planes. Vem davallar camí del Turó dels Mussols, nom bucòlic i evocador, i aleshores vem pujar pel vessant del Tibidabo, primer per un corriol de pedres que també anomenen «trialera», després ja per pistes forestals amples que ens van menar a un carrer que desemboca a un dels pàrquings del parc d'atraccions. Com que ja estàvem a tocar del cim, vem pujar al mirador del Tibidabo i vem contemplar Barcelona amb un cel nítid i límpid de capvespre primaveral, i tothom se'n gaubà pregonament. Llavors ja vem baixar per l'altra banda i vem enllaçar amb la carretera de les Aigües des de darrere del Tibidabo, sostre majestuós de Collserola.

Això és si fa no fa la ruta que vem fer ahir des de la meva perpectiva esbiaixada, demagògica, errívola i errada. Les meves impressions poden resumir-se en que vem fer molta via molt ràpid i que anar fora pista em fa patir, però cada cop menys. En concret, el corriol que portava a Can Bosquets era per a mi perillós i estava ple d'arbres tombats, per la qual cosa havíem d'anar baixant de la bici constantment. I després, la pujada al Turó del Soldat entre matolls i arbrissons, també propi d'idil·lis horacians, em va cansar molt més que quatre pujades seguides a tota hòstia pel Turó de la Coscollera. Però també val a dir que vaig perdent la por als camins pedregosos i que al final acabaré participant en concursos de descensos d'aquests en què participen els bojos.

I això és pràcticament tot el que podria dir. Som sempre els mateixos quatre que esperem que algú més se'ns uneixi, però esclar, això no és per a tots els públics, tot i que a la colla n'hi ha uns quants més que podrien venir si tinguessin temps. I apa, avui tenim més castells.

02 d’abril 2010

D'Esplugues al Puig Madrona

Aquest matí m'he llevat a quarts de deu, m'he fotut dos cafès en deu minuts i amb la bici hem anat a l'altra punta de Collserola, més enllà de la qual només hi ha Rubí. No havia arribat mai fins tan lluny a Collserola, hi han moltes pujades i baixades i almenys hem fet un parell de muntanyes, el Puig d'Olorda (Santa Creu), de 424m, i el Puig Madrona, de 337. Arribats en aquest punt, hem baixat pel Papiol fins al Llobregat i hem tornat per Sant Joan Despí. Segons els GPS, 48km.

El meu estat era força lamentable, sense esmorzar, amb ressaca i amb els cafès que gairebé els vomito a l'alçada de la Penya del Moro (vall de Sant Just). Jo tinc molta resistència i ho aguanto pràcticament tot; d'altra banda, tinc molt poca tècnica amb la bici i per muntanya de vegades estic al caire de l'abisme. Sóc més aviat un ciclista de ciutat, per a mi la bici és un objecte pràctic i ràpid que em facilita molt la vida. La muntanya és el meu pulmó verd a tocar de casa i un paradís entre autopistes i ciutats.

El Llobregat està molt cabalós i estan arranjant-ne molt de mica en mica les ribes amb arbrissons, gespa, espais de nidificació per a aus, neteja, etc. El Llobregat encara no acaba de fer goig, continua sent un riu lleig i industrial, però cada cop és un pèl més maco.

Anàvem en Quique incombustible, en Jonàs de cames de roure, la Marta amazona de Collserola, i un amic d'en Quique inlassable, l'Àlex de pedaleig ingràvid. Menats per aquest Àlex pujàvem i davallàvem puigs i valls a velocitats inversemblants; amb prou feines jo li seguia l'estela, malgrat que ja es veia que ell anava amb una marxa menys. Jo, tanmateix, llevat d'algun moment de fluixera, com ara la pujada al Madrona, el seguia a molt poca distància, i en alguns moments jo hauria accelerat més el pas.

M'agrada que, en alguna cosa, jo tingui avantatge innat. D'acord que prenc la bici gairebé cada dia durant almenys mitja hora, de dilluns a divendres, però en tot cas és evident que jo tinc molta resistència, que jo tampoc no em canso, i que segurament si féssim curses de velocitat jo perdria, però si hem de resistir, sóc irresistible...

Avui, però, sense haver esmorzat, havent dormit poc i amb la ressaca, no em trobava del tot còmode, i en alguns moments hauria plegat veles. Baixant al Papiol, per exemple, per un camí d'aquests rural de transició que hi ha per la comarca, jo ja en tenia prou. Per la riba del Llobregat, amb aquell terra d'argila dur, em sentia avorrit completament i hauria accelerat al màxim per tornar al més aviat possible.

El retrobament amb les meves muntanyes ha estat apoteòsic. El primer dia, per Can Pasqual i camins de pedres; avui, fins al Papiol. Ens hem posat en forma en només dos dies i ara que se'ns faci petita Collserola.