26 de juny 2010

Pel jardinet de Barcelona sense accents

Bici20100626

Aqui dalt teniu la ruta vil que he fet tot sol per Collserola. Per que la penjo? Doncs mira, perque tinc ganes d'escriure alguna cosa. Aqui hi ha el mapa amb mes de detall.

Veureu que he pujat a Collserola pels camins de la Penya del Moro. En aquest cas ho he fet per Can Melich, que es mes directe; la pujada es constant i pot arribar a esfreixurar, pero amb calma i sense forçar (avui no he forçat gens) es mes amable que altres vies (per exemple, la dels Ponis/Coscollera, tambe molt tipica).

He arribat a la bifurcacio que, d'una banda, va cap a la Coscollera, i de l'altra cap a les pistes que menen a Olorda. He anat per aquesta banda, he deixat a l'esquerra la pista que puja rapid a la Carretera de Molins (i que enllaça amb l'altra pista que ve de la Coscollera) i he baixat cap a la Torre del Bisbe, com podeu veure al mapa. Per alli he pujat, per la Socarrada, la Serra del Ginestar, com tambe s'hi pot veure, i ja no he parat fins a anar a petar a la dessusdita carretera de Molins.

D'alli estant he ascendit uns metres mes fins a la zona de Can Pasqual. Aleshores he baixat, per pistes que fan mal de dir, tot i que han de ser si fa no fa les que he traçades, fins al Baixador de Vallvidrera. He pujat al poble de la manera mes rapida que conec, deixant de banda les pistes de la Budellera, i me n'he penedit una mica, perque llavors, a la cruilla del centre de Vallvidrera, he decidit escalar fins al Tibidabo. Per la Budellera hauria sigut una mica mes dificil pero molt mes agrait.

Les vistes son molt maques i el parc d'atraccions ja es obert i ple de guiris. He baixat a la Carretera de les Aigues per la pista dels Jardins de Can Borni, i ja a la Plaça Mireia d'Esplugues he davallat a Sant Just pel cami de la Font de la Beca, com tambe es veu al mapa.

Puc apuntar quatre coses, en aquest moment, d'aquest itinerari.

La primera es que com que sempre decideixo sortir en bici a l'ultim moment, mai no miro de buscar ningu per sortir amb ell (a mes, ara tothom es de pont). Anar sol te la virtut que puc anar al meu ritme: durant moltes pujades pedalava mes lent del que acostumo, pero no descansava gairebe mai sino per hidratar-me, i a mes feia el recorregut que em sortia de la polla. El problema es que es mes avorrit i que no acostumo a fer vies noves, tot i que de Can Pasqual a Vallvidrera he anat per un cami que no havia anat mai.

Lligat a aixo hi ha el fet que els camins que acostumo a triar son molt amples i tecnicament molt senzills, fora dels pendents, que sovint son força pronunciats, pero que a mi aixo a mi tant me fa, a mi tant me fa, a mi tant me fa...

Aixi, l'altra cosa que volia dir es que el trajecte del Tibidabo fins a la Plaça Mireia l'he fet a l'inreves de com acostumava a fer-lo els darrers temps. En sentit invers tot es veu molt diferent. Per les Aigues corria molt pero sense arribar a l'sprint, perque ja estava una mica cansat.

I per acabar, el trajecte de la Penya del Moro fins a Can Pasqual per la banda de Valldonzella i el Ginestar, feia molt de temps que no el recorria en aquest sentit. Les pujades i els revolts son assassins i es fa molt de desnivell en molt poc temps, a la qual cosa cal afegir el que ja portava de molt poc abans des de Sant Just. Suposo que aixo no es res per als que fan bici sovint pel Pirineu i els Alps i l'Atles i les Muntanyes Rocalloses, pero per a mi es una bona feinada.

I apa, ara, amb els pulmons que em fan tres o quatre pams mes de diametre, em venen unes ganes irresistibles de fer petes i cubates.

24 de juny 2010

Sant Joan a Valls

No em funcionen els accents.

Haviem decidit que aquest mati baixariem a Valls. Com que es pont, de tota la colla nomes la Silvia i jo hem acabat baixant-hi, almenys que jo sapiga.

Ara que comença a fer bon temps i calor d'estiu, amb almenys un mes de retard, anar a veure castells torna a ser una mica dur, i encara mes un dia de Sant Joan. Pero pels castells, qualsevol cosa.

He vist per primer cop, que jo recordi, els balls d'abans dels castells: els reis i els gegants, el drac, l'os, la mulassa i l'aliga amb un colom blanc al bec. Suposo que aixo deu haver estat estudiat per algun antropoleg, pero jo he flipat bastant.

Despres d'aquestes exhibicions de regust inveterat, una altra exhibicio no menys sorprenent: els xiquets de Valls alçaven els seus castells. Els balls anteriors eren com el proleg a la pel·licula que anavem a veure i s'hi adeien d'allo mes be, i es que sembla que a Valls no passa el temps, si mes no durant l'estona que dura tot plegat.

Els primers que tiraven eren els de la Vella. Anaven forts pel que portaven de temporada i per l'actuacio del dia abans per Completes: 3 i 4 de 9 i 2de8 mes pilar de sis. Pero sembla que la gresca de la revetlla els havia passat factura i el primer tres de nou d'avui pujava remenadissim per tots cantons i feta l'aleta el pis de sisens no ha aguantat mes i ha cedit.

I es estrany, perque sent la Vella es podia dir que aquell castell encara podia aguantar una mica mes, pero el cas es que no ha aguantat mes. Es pot remarcar la diferencia de pes i mides d'aquest 3de9f amb els de Vilafranca i Minyons, molt mes lleugers sobretot el dels segons. Ja dic que sembla que no passi el temps a Valls.

Sembla que un quart de la rengla del tres ha pres mal al braç, i aixo podia rebaixar expectatives, pero no! Quatre de nou tot seguit, que ha estat descarregat, ara si, nomes com sap fer la Vella, amb moviment per tot arreu pero molt ben defensat, fins al punt de la inversemblança. La plaça ha aplaudit molt aquell quatre desmanegat, jo me l'he contemplat amb l'admiracio silenciosa que em provoquen aquests burros de la Vella.

Per plegar rondes, el dos de vuit amb folre, que vale, entesos, molt be, tampoc no era una torre meravellosa pero ja feia el fet. I a pilars el de sis, que amb canvis en l'alineacio titular no ha fet la sensacio de perillar en cap moment.

Aquest ha estat el curriculum dels rosats, com es pot comprovar una mica accidentat i amb un resultat prou bo pero no tan bo com les expectatives semblaven prometre. Pel canto oposat, els de la Joves, amb unes expectatives molt mes modestes, han sortit amb unes sensacions globals molt bones, o si mes no es la sensacio que a mi m'han transmes.

En efecte, els de la Joves anaven a empentes i rodolons per les places aquest any, despres d'un 2009 no gaire bo, i el fet d'haver pogut descarregar 5de8, 3de9f i 2de8f, tot plegat amb força solidesa, els hi dona credit per a la temporada, i es que ja se sap que a Valls la temporada no comença de debo fins a Sant Joan.

La catedral, molt maca, ha demostrat que encara la dominen a la perfeccio despres d'uns anys d'assalts al 5de9f amb un balanç relativament positiu. Sembla que continua sent la millor aposta de gamma extra dels vermells, ja veurem. El tres de nou, a diferencia del de la Vella, ha pujat amb mides força bones, amb algun petit problema amb folre i terços, que en tot cas no ha passat factura. I pel dos de vuit, la meva posicio a plaça era una mica dolenta, pero ha semblat pim pam i avall sense problemes. Han plegat amb pilars de cinc.

Doncs aixo ha sigut Sant Joan a Valls per a mi, no gaire cosa, realment. Feia temps que no baixava a la plaça del Blat i l'ambient continua sent molt casteller i la rivalitat entre totes dues colles es molt entretinguda. Bons castells, mes o menys bones sensacions, i aviam quina una ens en fan, aquests vallencs, aquest 2010.

Acabo de demostrar que els accents en catala son, en la seva major part, inutils.

21 de juny 2010

Diada de la Zona Franca

Vaja, al final amb una ressaca irresponsable, una tarda vespre de diumenge per oblidar, a partir de les sis, que de fet gairebé no recordo, en un racó d'Esplugues desert de gent i una tornada a casa espectacular.

La veritat és que, visquent així, m'estimo més desaparèixer del mapa. La veritat és que n'estic molt cansat. Tinc moltes ganes d'engegar-los a la merda, a tots.

Bé, però no es tractava d'això, ara; ara volíem cronitzar la diada, però bé, no sé com fer-ho. Vaig escapolir-me de la mesa de votacions i vaig tornar a aterrar al local, on vaig fer algunes birres més, donant per mort l'examen que hauria d'estar fent ara mateix mentre escric això. Ja el faré al setembre.

Les converses anaven i venien i el que vaig sentir em va agradar molt i, per tant, al capdavall el resultat de tot plegat ha de ser positiu. Però com que no sé què és el que jo puc dir o no, i com que tinc una ressaca massa matinera, m'ho deixo estar per a mi mateix, per una vegada a la vida.

El cas és que començàvem amb la famosa torre de set, que va petar exactament pel mateix cantó que la del Clot, és a dir, que el rengle de la descarregada de la torre o com en diguin es va anar obrint molt, aquest cop més i abans que la del Clot, fins al punt de plegar-se el terç i fer-la caure. Em deia un de la Joves que no estava tan malament de mides i que no sé quins dubtes de la canalla van acabar de rematar-la; no sé, jo veient el vídeo crec que allò no ho salvava ni déu. El diagnòstic semblava clar i s'apuntaven solucions per combatre els errors, i ara tenim un mes per posar-ho en pràctica o deixar-ho per després d'estiu.

En fi, que aquesta torre estava encara més assajada que la de l'any passat i no ha pogut ni ser carregada, i això que hi havia com una mena de seguretat absoluta que la faríem. Jo n'era una mica escèptic, la llenya era una cosa que podia passar. El problema és la impressió tan lletja que queda, com si estigués molt lluny; si més no ha donat claredat al problema, que potser no havia quedat clar després del Clot, i ara aviam com es resol.

Després de la patacada, tiràvem el cinc de set, cosa que demostra que si bé potser encara les nostres relacions amb les llenyes no són tan sanes com podrien ser, si més no som capaços d'assumir-les un cop han passat i seguir amb la diada amb pas ferm. El cinc sembla que estava força bé de mides, una mica remenat, i la buida del tres un pèl torçada cap on no tocava, però al capdavall molt bé.

A tercera ronda fèiem el quatre de set amb agulla, que era un galliner la pinya —després de la pinya tan maca de la torre, aquella tan abominable del quatre amb agulla feia por i esglai—. Un dels baixos patia com una ànima infernada i va fer desmuntar-lo; la veritat és que la diada ja començava a fer pena i l'hauria llençada per la finestra. L'organització de les festes, a més, ens havia tallat l'actuació uns minuts per donar no sé quins premis o records als geganters, havent dit ximpleries de l'alçada d'un campanar per micro i fent-nos perdre la paciència. La diada es feia molt carregosa.

A repetició —només hi havia una ronda de repetició, perquè érem quatre colles— vem tornar a provar el quatre amb agulla, amb un altre baix i un altre segon més experimentat, i el castell en general va anar bé, no ho sé gaire perquè no hi estava al cas, però sembla que bé. I per acabar, el vano de cinc típic, que em va semblar una mica justet, però bé.

Així, ara aviam què fem. Jo no sé què caldria fer, suposo que seguir amb la torre aquest mes que tenim buit i veure si s'han arranjat els problemes pel Gall. I aviam què faig jo de bo, que no foto res i és un desastre.

Fotos.

20 de juny 2010

Tant sí com no

Vint de juny, dia històric.

A les Cavorques del Riu Llobregós, uns 40 mil habitants tenen dret a vot intranscendent per decidir no res i musar sobre el sexe dels àngels. En aquesta cabdal i ineludible cita amb la democràcia més festiva, un servidor he estat designat, proverbialment, com a vocal d'una mesa electoral.

El mateix dia a la mateixa hora, els benamats i benvolguts Castellers de les Cavorques Blaves han d'alçar los pus elevats castells de tot el curs del Riu Llobregós; talaies des d'on divisarem la Història endavant i endarrere amb profusió de fruïció i altes cotes de gaubança bíblica, lírica i èpica. Aitals gestes seran celebrades, tant sí com no, amb raigs d'alcohol i xàfecs de plors de joia o —avorrible circumstància innominable!— de tristícia, posat cas que algun dels pilars dels nostres castells s'esbaldregui.

Tant sí com no, hi haurà plors i alcohol, avui. I, com una tempesta negra congriada per Thor i Zeus de braçet, l'examen de demà m'apareix com escruixidora maltempsada.

13 de juny 2010

Actuació a Can Vidalet

De Can Vidalet ja en vaig parlar. Avui el cel estava enteranyinat a les dotze, el ventet era fresc i la font estava engegada i hi havia força gent a les terrasses. Bones sensacions!

Jo no sabia què havíem de fer; cegament negava el tres amb agulla, tot i haver-hi apostat a la porra. No hi creia i el descartava, malgrat que era el que més feia bullir l'olla. Sembla que ni els de Tècnica no saben, després d'assaig, què es farà el diumenge! És, doncs, esport d'alt risc apostar per l'actuació a plaça.

Hi havia força ignorància de la colla sobre els castells que es tirarien. Jo m'havia despertat a quarts d'onze gràcies a la trucada d'un de Tirallongues (oju al datu!), m'havia dutxat i m'havia pres poca cosa més que un cafè. D'un cop de bici m'hi vaig deixar caure i vaig pedalar pel voltant la taula dels de la Tècnica, que feien anar amunt i avall fulls de pinyes dels castells. Oh!, quatre de set amb agulla!

El quatre de set amb agulla ha estat bufar i fem ampolles, ni ha patit el pilar ni ha patit el quatre.

En segona ronda, el tres de set amb agulla. Dues agulles seguides és cosa lletja, però val a dir que el nostre 3de7a ha sigut tan maco que es pot assegurar que, així, aquesta andròmina és bonica i tot. El tres era rodonet, com els millors tresos que hem fet enguany, i el pilar era ferm com un espadat de marbre (Dream the same thing every night I see our freedom in my sight, no locked doors, no windows barred, no things to make my brain seem scarred). Els cargolins traginàvem felicitat a cabassos, i la gaubança era extrema i es mesurava en hectolitres. A la pinya, les mides eren millors que en tots els assajos anteriors, i és que trobo que assats d'assaig prova bé però trop és contraproduent i aquest tres amb agulla ho demostra (dcvb).

Hem seguit amb el quatre de set, semilleuger, amb baixes sobretot per dalt, que han fet que algun rengle fos més feixuc que de costum; i és que els castells han de tendir, com bé diuen, a la lleugeresa, és com si fotessin algú de metre setanta de baix, no pot ser! El quatre ha pujat com una plaça de toros i s'ha descarregat més parat que una foto i amb delit profús per a tothom.

En pilars hem plantat el vano de cinc. Podem dir que l'any passat havíem descarregat un vano de cinc a Can Vidalet molt important, i que aquest potser també ha sigut important, tot i que no tant ni de bon tros. Si a Manresa, dues setmanes enrere, havíem girat el primer pilar de cinc de tota la nostra història (que jo sàpiga, pel cap baix segur que era el primer en deu anys), avui hem fet girar els dos pilars de quatre i el de cinc, ben sincronitzats i amb força soltura. El pilar de cinc se'n nava una mica enrere (la plaça era inclinada, com sempre) i feia patir una mica entre segon i terç, però al capdavall molt bé.

I què us diré més? Que m'ha semblat una diada espectacular, que és un goig ser d'aquesta colla i no la canviaria per cap altra.

Com ja vaig fer en l'altra crònica, parlaré de la resta de colles, aviam si algun dia em foten una pallissa. Aprés nosatres eren els Xiquets del Serrallo. Començaven amb el tres de set, amb molt poca pinya i amb molts dubtes per tot arreu, i així i tot qualsevol hauria apostat que el descarregaven si una de les fiblades no hagués atabalat el pom, que es va desprendre i va arrossegar la resta del castell. Una llenya lletja en dos temps (canalla, i després la resta), que ha sumat el pitjor d'un despenjament de canalla a una ensulsiada amb problemes. Dos tarragonins han hagut de ser atesos per l'ambulància i ha calgut esperar-ne una de nova. Després, han completat sense més problemes castells de sis. I els Tirallongues, que estan també com un llum, han començat amb el dos de sis, diríem que bé, han seguit amb el tres de set, sense prou pinya però prou digne, i han acabat amb un altre castell de sis, que no recordo.

Conclusió: que si no fos de cap colla, veient el que s'ha vist, em feia dels Cargolins sense pensar-m'hi.

D'altra banda, els Saballuts han descarregat avui el seu primer carro gros. Me n'alegro molt, perquè és una colla que em cau molt bé i s'ho mereixien.

Salut.

Fotos

DSC04697

06 de juny 2010

Crònica per a Falques - Lamalla.cat

Pluja per a tothom a Cornellà

Tradicional actuació de Corpus a Cornellà, que acostuma a encarar per primer cop en la temporada els Minyons de Terrassa i els Castellers de Vilafranca. Enguany, ambdues colles havien descarregat ja el tres de nou, circumstància que no es veia des de feia un grapat d’anys; fet i fet, la plaça de Cornellà d’algun temps ençà havia perdut la categoria de nou. Els Castellers de Cornellà, per la seva banda, van completar el quatre de set amb agulla com a millor construcció i van tornar a descarregar tres castells de set després d’un exercici del 2009 força complicat.

Després d’un pilar de quatre caminat d’entrada, totes les colles van prendre posició a plaça. L’ambient era humit, havia plogut durant el matí i el cel amenaçava amb més ruixats. Convenia, doncs, anar per feina, i la diada es va desenvolupar amb força velocitat. Els primers en l’ordre d’actuació eren els amfitrions, que duien en programa tres castells de set després que, en aquest inici, hagin començat a capgirar la dinàmica que arrossegaven d’abans. Certament, les sensacions que han emès aquest diumenge eren molt bones i apuntaven a una bona temporada. Van començar amb el tres de set, amb moltes novetats al tronc i amb una canalleta molt petita que encara haurà d’agafar més rodatge; el tres es va mantenir ferm tota l’estona i va resistir a la perfecció la relativa lentitud del pom de dalt. En segona ronda van descarregar el primer quatre de set amb agulla de l’any, sense cap problema destacable i que els ha d’haver suposat una dosi d’autoconfiança important de cara al futur. Van enllestir rondes amb el quatre de set, un pèl estrany de mides, amb els dosos molt estirats i amb acotxadora i enxaneta bastant lents; fora d’això, la robustesa del tronc era infrangible i feia albirar una bona temporada per als Castellers de Cornellà, que en van sortir molt contents.

Els segons eren els Castellers de Vilafranca, que han començat molt forts en un any en què estem veient castells de nou molt primerencs per part de les colles punteres. Els vilafranquins havien anunciat que «doblaven l’aposta», és a dir, que volien tirar castells de nou en dues places diferents un mateix dia: Cornellà i la Selva del Camp. Per a la ciutat baixllobregatina proposaven el tres i el quatre de nou amb folre; el primer, força parat amb algun bellugueig que pujava ja per terços, va tornar a demostrar que els verds el tenen molt ben apamat. El quatre de nou, el primer que es veia enguany, tanmateix, va acusar molt més el moviment, la pinya una mica massa justa i els nervis d’un tronc que encara haurà d’anar-se rodant. Va semblar que els desajustos a terços i quarts acabaven de rebentar el castell i, tot i que semblava que encara tenia corda per més estona, el cas és que l’estructura no va aguantar més i es va estimbar. En la repetició, la torre de vuit amb folre, que es va descarregar amb moltíssima solvència, exactament igual que el quatre de vuit amb agulla posterior, el primer de l’any també, que a desgrat d’uns darrers assajos força accidentats a plaça va brillar amb llum pròpia.

Els Minyons de Terrassa, que havien descarregat un matiner tres de nou amb folre la setmana anterior, apostaven per tornar-lo a fer a Cornellà. Van començar, però, amb la torre de vuit amb folre que, a diferència de la penedesenca, va mostrar més dubtes i moviment, sobretot a la descarregada, que els quarts van haver de defensar amb algun esforç. Van seguir amb el tres de nou amb folre, més remenat i tot que el dels verds, però alhora molt ràpid i molt més lleuger, i amb una defensa fèrria es va descarregar entre els aplaudiments de la plaça. El seu darrer castell era el cinc de vuit, també inèdit aquest dos mil deu, una catedral que ha hagut de ser feta a dins l’església de Santa Maria de Cornellà a causa d’una pluja que, cada cop que els verds muntaven un castell, reapareixia, i que després del quatre amb agulla ja no va aturar-se. El cinc, amb moltes novetats al tronc i amb molts nervis, sota la volta del temple, que feia de caixa de ressonància a les gralles, que sonaven com mai, va ser descarregat també amb molta velocitat i força tremolors, i en ser a terra va enardir els ànims dels malves, que sense fer gaire cas de l’altar i del crucifix van entonar els seus crits de guerra, acabats amb una botifarra a vés a saber qui.

Acabades les rondes de castells, els Castellers de Vilafranca van demostrar que no hi havien anat de passeig i, enmig de la concentació expectant de l’església, van muntar el pilar de sis, el tercer de l’any, que només va patir una sacsejada a la descarregada, la qual, tanmateix, va exigir el millor del segon per poder-la aturar. Per la banda dels terrassencs, tres pilars de cinc sense gaire història i amb una estrena a segons, i per la dels de Cornellà, un altre pilar de cinc.

Així, bon dia de castells aquest diumenge a Cornellà, en què hi va haver una mica de tot però que, segurament per primer cop, i a desgrat de la llenya del quatre, va ploure a gust de tothom. Diada de Corpus remullada, aigua que farà créixer la collita de les tres colles, que van molt fortes i que dibuixen una temporada molt emocionant.

Castellers de Cornellà: Pd4 caminat, 3d7, 4d7a, 4d7, P5
Castellers de Vilafranca: Pd4 cam, 3d9f, i4d9f, 2d8f, 4d8a, P6
Minyons de Terrassa: Pd4 cam, 2d8f, 3d9f, 5d8, 3P5

JOSEP SANTACREU