21 de desembre 2010

Chronica dels Feyts

Ja he enllestit la crònica dels fets castellers del gloriós any de la concepció del senyor dos mil i deu. Només em falta el relat de Festa Major. Amb això he fet pràcticament la meitat del que he d'escriure, ara només falten tonteries: anàlisi estadística, que cada cop m'agrada menys, resum casteller de la comarca, i algun detall més, com ara Santa Magda.

Després, només hauré de corregir i muntar tots els articles. Intentaré fer una lletra més petita amb el mateix espai per a fotos, perquè tot plegat m'ocupi una mica menys però hi càpiguen més articles.

També volia potenciar el màrqueting extern. Tinc la revista de Vilafranca. Miraré que algunes cròniques parcials de diades tinguin titulars d'aquells espetegants i esclatants. La idea és dir que som millors que Vilafranca i Arreplegats junts. Bé, potser això cauria en l'autoparòdia. Però voldria tirar per aquí.

D'altra banda, encara estic taciturn per la polèmica amb els Arreplegats. Em sap greu pels arreplegats que conec, per sort quan els hagi de veure ja s'haurà oblidat una mica la polseguera. Hi han coses que o no s'han de dir o s'han de dir d'una altra manera. És una cosa que ja sabia i que aplicava als Cargolins (que és pràcticament l'únic que publico al Bloch Gris). Però és evident que també he d'aplicar a altres llocs.

12 de desembre 2010

Sopar de Nadal

Ahir, sopar de Nadal. Va ser la primera vegada que vaig durar fins al final. Vaig beure relativament poc; a les dues, veies ja molts borratxos i jo estava fresc com una rosa, poques cerveses fins a les sis, quan van arribar les dones de la neteja i vem fotre el camp. Ahir hi estava, un altre cop, molt còmode i molt bé, és un guany estar mitjanament serè en actitud socràtica, i sentir aquest estrany amor per la colla i etcètera. Vèiem el vídeo acabats de sopar i les llàgrimes saltaven soles. Oh, que bonic! Oh!

02 de desembre 2010

Les normes del whist són les de la botifarra

Un món, d'Àngels SantosVaig acabar ahir Els jugadors de whist, per fi. Al final estava bé, potser la mateixa novel·la, més essencialitzada i sense força fullaraca tindria el mateix missatge però seria molt més directa i densa i més entretinguda. Té moltes coses que estan bé, una de les que més m'han agradat ha estat el capítol titulat «Com una paret», a la pàgina 493, que comença així: «És possible fer-se una idea exacta de com se sentia en Jordi? Provem-ho.» Tot seguit descriu, entre d'altres coses, un antic edifici modernista enderrocat l'any 68 per bastir l'actual museu de l'Empordà, que si algú ha estat per Figueres deu conèixer: és molt lleig. A l'antic edifici hi havia, en una paret, a més a més, Un món, d'Àngels Santos, un quadre que «sembla pintat per un Hieronymus Bosch que hagués conegut l'obra de Giorgio de Chirico». Doncs bé, després de tota aquesta marrada, hi torna: en Jordi se sentia tan desolat, «enyoradís i culpable» com la paret del nou museu de l'Empordà, «un dels edificis més horribles de l'hemisfer nord».

Està ben trobat. En fi, al final del llibre sembla que en Jordi podria reconstruir la seva vida amb alguna cosa sòlida: noves inquietuds, la seva família retrobada, escapar de la seva egolatria.

Ahir, el profe de literatura d'ara ens parlava dels protagonistes de Benzina, de Quim Monzó. El primer, un narcissista acabat, era atrapat en el temps, incapaç d'una vida i d'unes passions reals més enllà d'ell mateix; veu com el seu deixeble repeteix exactament la seva mateixa actitud i se'l mira amb cinisme i ironia i el deixa fer, que s'estimbi com ell mateix, que s'ofegui en el seu mateix narcissisme.

Això i allò, evidentment, em cridaven. Deia el mateix professor que l'escena monzoniana correspon a la concepció lacaniana de l'esquizofrènia com a malaltia lingüística; recitava Jameson i la societat neuròtica postmoderna.

Ja per acabar, ara he començat a llegir El llop estepari, de Hesse. Pel que he vist, de moment, un home savi està tan completament decebut amb la seva societat que és incapaç de participar-hi i viu en absoluta solitud, abocant-se a regulars borratxeres de vi sense mai perdre el control, com un bon Sòcrates, i al capdavall amb ganes «de tenir un accident afaitant-se» qualsevol matí. Però de vegades recorda una mena de connexió mística amb la divinitat o amb la humanitat; de vegades aquest «malestar de la cultura» es veu transcendit per uns sentiments purs, per un record musical, o per les romanalles d'un món arrelat a la terra i als valors humans, ara derelictes enmig d'una societat industrial burgesa antinatural i nociva. Aleshores troba el Tractat del llop estepari, que encara no he llegit.

Lluny de mi queda tot això, però no pas tant. Com el llop estepari, sóc solitari, però a diferència d'ell, sóc un complet ignorant i no tinc control sobre certs impulsos meus, ni per bé (per satisfer-los) ni per malament (per poder reprimir-los, com l'alcohol). Com ell, moltes vegades voldria tenir un accident fortuït, amb bici per exemple, però de vegades, encara, m'il·lusiono per coses, tinc ganes de viure. Com en Jordi d'en Pagès, visc reclòs en mi mateix i no sé com sortir-ne. No visc una vida real.

A l'assaig de dimarts se'm va acabar una de les coses que em mantenen en connexió amb el món real, un món fet tanmateix a la mida del meu petit món inventat. Vaig enraonar una estona sobre la Junta de l'any vinent amb un dels qui volen ficar-s'hi. Vaig tenir un petit projecte, o un gran projecte, de cara l'any vinent. A casa, vaig enviar un correu per fer la revista de la Colla, que l'endemà em van contestar. Tenia un projecte a més curt termini que consumirà hores i que em donarà una certa satisfacció personal. La Colla és, ara per ara, una de les poques coses que em mantenen viu.

Aquests dies, arran de les darreres lectures, tornava a prendre cos la urgència d'una reconstrucció personal. Ja fa algun temps, de fet, des d'abans d'estiu, que amb anades i vingudes intento reconstruir-me. Em deia: haig d'acabar la carrera, haig de comprar roba nova, haig d'anar a la perruqueria, haig de buscar-me una feina com cal, haig de treure'm el carnet de conduir, haig de comprar-me una moto, haig de llogar un pis, haig d'abandonar aquesta vida d'ara, que m'està matant.

Em fa molta mandra, però, enganxar-me a una societat que no m'agrada, o que m'agrada molt poc. M'agrada la literatura d'una societat malalta, m'agrada la música malalta d'una societat corrupta, m'agrada la colla castellera, m'agrada alguna gent de la colla i alguna gent que hi ha en aquest món. Jo no sé si m'agrado, sóc molt crític amb algunes coses meves i potser encara no tinc prou autoestima. Potser si construeixo la meva vida d'acord amb els cànons socials (estudis, feina, família) guanyaré autoestima. Però és molt trist que tot depengui tant dels altres i no d'un mateix. I és trist que tot depengui només d'un mateix, perquè aleshores estem com a Benzina.