Festa Major d'Hivern de Castelldefels, 2011

Aquest migdia hem anat a veure la Festa Major d'Hivern dels Castellers de Castelldefels, que actuaven amb els Castellers de Santa Coloma. Kastefa i Santako plegats, ens encomanàvem a la Verge.

Començaven a la una. A la una entrava la Verge dels Collons a l'església, que té forma de castell, amb merlets i un cloquer metàl·lic amb campanes a la torre de l'homenatge. Mentre entrava la processó ambdues colles enfilaven un pilar de quatre. Un casteller amb cara de mafiós duia la Verge dels Collons.

Amb més de mitja hora de retard hem fet cap a davant de l'Ajuntament, a la mateixa plaça, que estava plena com un ou per la Fira de Nadal. El batlle pepero s'ho guaitava des del balcó —feia cara de batlle pepero aquell encorbatat de l'Ajuntament. A plaça hi era, també, en @Castellistica, en @PepRibes, @loputocap i jo mateix, els únics malalts de castells que ens hi havíem deixat caure. L'Àlex em mostrava la seva llibreta amb les anotacions del #Concur7.

Els resultats han estat aquests, cortesia del mateix Àlex:

Actuacions: @ACPCast P4 4d6A id-4d7 id-4d7 id-2d6 2d6 2P4B. Sta.Coloma P4 3d6 id-4d6 3d6A id-4d6 2P4sim #castellers

És difícil de recordar com van ser els castells abans de Twitter.

El 4de6a de Kastefa presentava mides estrafetes i per terços s'ha obert molt. En general, el problema més urgent de la colla és la canalla, molt matussera. Sobre les misèries de les colles més petites —perquè la nostra també és petita— és fàcil de fer sang, i tampoc no en tinc ganes. En relació amb el que havia vist a principis de temporada, el tronc ha millorat i la pinya té més consistència, malgrat que el tema de la pinya mereix un altre paràgraf. En fi, no vull fer sang...

A segona ronda portaven el 4de7. El primer l'han desmuntat perquè un baix ha rebentat. El castell pujava amb mides si fa no fa sòlides, entregirat d'aquí i d'allà i tota la pesca. La canalla, molt lenta, fa que uns castells que ja d'entrada no són modèlics arribin a contorsions esperpèntiques.

En repetició l'han tornat a provar. Ha pujat si fa no fa igual, potser una mica pitjor; la canalla no volia acabar de coronar i l'han hagut de desmuntar, passant ronda. Feia tot l'efecte que tenia corda per ser carregat però no per completar-lo.

En tercera ronda provaven el 2de6, que no feien des del 2008. La torre ha pujat bé i robusta, però l'acotxadora s'ha barallat amb els dosos, no ha pogut acabar de fer la passa, se li ha esmunyit la cama dreta pel pou del castell i de poc que no cau...

En repetició l'han descarregat. Segons en @Castellistica —que ha esborrat el tweet—, l'han hagut de defensar al màxim amb paciència de Job. Bé, en conjunt feien una impressió relativament bona, en comparació amb el passat recent; passar dels intents desmuntats amb aconxaneta als intents desmuntats de castells de 7 és un gran pas. Si segueixen treballant de valent és fàcil que puguin fer-ne l'aleta a algun l'any vinent, però primer haurien de ser força més colla per tenir una pinya pròpia que passi dels dos cordons i que no hagi de comptar amb el Rugby de Castelldefels i amics de Rubí i Sants —alguns dels quals amb camisa i tot, si més no curiós.

D'altra banda, amb dos intents desmuntats de 4de7 és palès que tenen el mateix nivell que Arreplegats ara per ara (ja ho he dit).

Per cert, una grallera de Santako duia un polar blau com el nostre i rumiàvem si seria nostra... però no. Tampoc no vull fer sang d'això, perquè els nostres músics van tocar igual aquesta mateixa temporada a Sitges, però en tot cas, vist des de fora, és estrident i inharmònic, per dir-ho d'alguna manera.

I Santako, després d'uns anys amb molts trubles, com deia la Víctor Català, han descarregat el 3de6a. En primera ronda feien un 3de6 amb tots els pisos amb algun problema, tot i que amb una canalla més ràpida. A segona ronda s'han afegit al festival d'intents desmuntats amb un 4de6 que no recordo què li passava: potser es va encallar l'enxaneta a dosos.

En repetició, però, feien el 3de6a, que segons l'estadístic del món casteller era probablement el primer de la seva història. L'han descarregat amb una gran eufòria i corejant càntics hooliganescos. Aquests moments són bonics, colles petites superant-se i tal; aquells qui diuen que donen més valor relatiu a un 3de6a d'una colla que surt del pou que a un 3de9f de Vilafranca, potser haurien d'haver-hi sigut.

A tercera ronda tornaven a intentar el 4de6, que tornaven a desmuntar, i renunciaven a la repetició de la ronda, segons diu l'estadístic. Potser 5 intents desmuntats ja eren prou.

En resum: acabem amb les diades tradicionals i aviam a quantes d'universitàries hi puc nar.

Vigílies de Terrassa, 2011

Ara que són les 3 em poso a escriure la crònica de l'actuació d'ahir a Vigílies de Minyons.

Apareixíem a la ciutat vallesana de 212.724 habitants segons la Viquipèdia per cloure una temporada que difícilment es podria haver fet més llarga. Vem començar-la amb un castell de 7 al gener, a les Decennals de Valls, i l'hem acabat amb el setè 3de7s de l'any, l'únic objectiu plenament acomplert per la tècnica, si hem de fer cas del cap de colla, i encara, que no el vem poder estrenar abans d'estiu... En fi, ja m'estic empatollant.

El cas és que com que s'havia allargassat tant la temporada, les darreres setmanes els assaigs eren com funerals. Molt poca gent, força silenci en general, la tècnica desconhortada, gairebé plorant perquè no podríem fer el 5de7 a Terrassa... Jo anava als assaigs perquè tot i que estava molt cansat de tot plegat, al capdavall sóc d'ERC i sempre hi sóc... Doncs amb aquests arguments m'arrossegava per l'assaig, amb blaus i ferides i ressaques diferents cada dia, contemplant impàvid el declivi del Gloriós Imperi Cargolí. Divendres fèiem les proves de sempre i ens preparàvem per complir l'expedient a Terrassa, una actuació a què ens omple d'orgull poder anar pel prestigi que té i perquè som força amics dels Minyons.

L'any passat hi havia anat amb bici però enguany estic para el arrastre, que diuen en castellà. Hi arribàvem poc abans de les 19h i començàvem poc més tard d'aquella hora. L'actuació va ser ràpida i indolora, com tota bona eutanàsia. Érem relativament pocs, però suficients per fer el 3 per sota. En tot cas, tocatardans endarrerits a pas de cargol (diria que ja ens va passar a les Vigílies dels Castellers de Terrassa) ens van obligar a començar amb el 3de7a. I si m'erro, disculpeu-me, però crec que no vaig errat. Aquell 3de7a, doncs això, pregunteu-li a algú de tècnica, jo no en tinc ni puta idea. Des de la meva posició el vaig veure força bé (lateral del pilar del mig, o agulla de l'agulla, o com se'n digui). Em va semblar que el tres no patia i que el pilar tampoc, però a cada bugada castellera perdo un llençol tècnic i ja mai no en sé res.

En segona ronda ja hi érem tots els que havíem de ser i vem portar el 3de7s, el setè consecutiu des que el vem estrenar al Concurset. Aquest tres per sota va pujar si fa no fa com s'espera d'un tres per sota, però en entrar baixos tot plegat va ser un desgavell de cal déu. Entre la penúltima i l'última aixecada vem esperar molta estona; el baix de la plena estava molt inclinat endavant; la pujada va ser apoteòsica, el baix conflictiu va estar mig enfonsat durant tota la descarregada i la pinya va haver d'aguantar el segon, que és precisament el cap de colla, perquè no acabés saltant enlaire. Jo, que també hi entrava d'agulla, a la buida, m'ho mirava atònit. El nostre rengle, que estava entregirat i retort, en comparació de l'altre era flors i violes. En fi, que el vem descarregar i setè tres per sota al sac.

En tercera ronda, per alguna raó que podria haver preguntat però que no vaig fer, vem dur el 4de7. No en sé cap detall de l'alineació ni res de res, només que va ser molt plàcid i avorrit i que en demanàvem un pis més. Plegàvem amb un pilar de cinc i dos pilars de quatre amb terços molt joves i nous.

Pel que fa a Minyons, van portar 2, 3 i 4 de 8, amb troncs molt lleugers i amb una solvència insultant. Suposàvem que no els provaven de 9 pisos per no arriscar-se a una caiguda com la de la setmana passada.

I això és tot, amics. Ara podria valorar en conjunt la temporada, i en resum diré que n'estic molt content i que, si bé és cert que podríem haver fet molt més del que hem fet (descarregar la torre, fer el 4de8), i que «el potencial de la colla és molt més que això d'aquest 2011», i tot plegat, des d'una altra perspectiva, ha estat el primer cop que hem plantejat en sèrio el 4de8 i que hem estat a un pèl de tirar-lo a plaça, una fita que fins fa poc semblava fer volar coloms, i d'altra banda hem recuperat la torre, després d'un any en blanc. Hem superat, parcialment, la maledicció de la torre, però encara n'estem mig traumatitzats. A la colla li falta aquella grapa que sembla que per les colles del nord no sovinteja tant com per zona tradicional i que permet descarregar torres de set per collons i 4de8 amb més fe que cap altra cosa. Però, en resum, hem avançat moltíssima feina per l'any vinent, els troncs del 4de8 i el 2de7 estan molt treballats i la pinya, en general, també, tot i que no tant, a banda de la consolidació de la resta de gamma de 7 i les provatures estranyes de truites de set. Per tot plegat, doncs, n'estic molt content, i frases com «si no fem el 4de8 per Festa Major o Torredembarra, no el farem mai», que he sentit aquest any de membres eximis de la colla, em fan venir vomitera.

I amb la tonteria ja són quarts de quatre. Fotos.

Diada de Ganàpies

Ahir era la Diada de Ganàpies. Som els primers d'organitzar-la i també és l'única actuació en què hi seran totes les colles universitàries: Ganàpies de l'Autònoma, Arreplegats de la Zona Universitària, Marracos de Lleida, Xoriguers de Girona, Pataquers de la Rovira i Virgili, Emboirats de Vic i els Passerells de Mataró, moltes coloraines i molt bon ambient a la plaça Cívica per començar una diada que va ser sorprenent.

Nosaltres érem els primers en l'ordre d'actuació. Començàvem amb el 3de6 per sota, que va pujar molt descompassat, sobretot en la penúltima aixecada, que acostuma a ser la decisiva. Alguns novatos Ganàpies deien que podríem aixecar-lo un pis més; angelets! En tot cas, la colla està molt potent, i tot i que la meitat són novatos que amb prou feines conec, té molt de potencial i ha començat molt forta en haver tornat a fer, en la primera actuació de totes, amb menys assaig, doncs, el 4de7, que va ser la construcció que vem portar a segona ronda. El vem desmuntar un cop (després dels dos intents desmuntats dels Arreplegats) i el vem tornar a repetir després que els Xoriguers descarreguessin el seu 4de7, cosa que ens va donar energies per descarregar-lo. I sembla que així va ser: jo no el vaig veure, però sembla que estava bé de mides a la pujada tot i que a la descarregada es va posar a tremolar força, moviment que es va aturar perfectament. Havíem tornar a fer castells de 7 a la tardor, amb la gràcia que els AZU no el podrien fer, va ser un moment molt maco. En tercera ronda, un 5de6 que no vaig veure gens ni mica i que no sé com va anar. Vem acabar amb tres pilars de quatre, el del mig aixecat per sota.

Els Xoriguers van fer el 5de6, el 4de7 i el 2de6 més un Pde5 de forma molt segura, demostrant que van molt forts i que van a totes. La seva diada crec que és dijous vinent i probablement hi sumaran també el 3de7.

Pel que fa als AZU, van fer d'entrada el Pde5, per comptes del de 4, perquè els hi havia de marxar gent i necessitaven fer via. En tot cas, no conec cap més colla que hagi fet tantes coses rares amb els pilars com aquests verds. En primera ronda tiraven el 4de7; segons la meva informadora, el primer es va desmuntar per problemes de mides (un rengle estava molt més alt o baix que la resta) i, a més, tenia els quarts força tancats. El segon intent també es tancava per dalt, però en general estava ferm; tanmateix, el van haver de fer baixar, amb acotxador col·locat, segons em diuen perquè un baix s'enfonsava. Si hagués esperat quinze segons més l'haurien carregat. En fi, en segona ronda feien un 2de6 que en general estava molt bé, i acabaven amb un 5de6.

Els Marracos també van forts i van descarregar tres i quatre amb agulla i 2de6. Amb aquesta torre s'unien al grup Xoriguers-AZU; nosaltres encara no la tenim. En general, el nivell universitari ha pujat moltíssim. L'actuació va ser molt bona, la plaça Cívica mai no havia estat tan plena i, d'altra banda, quatre colles van provar algun castell de 7.

Els Pataquers eren molt pocs i així i tot van provar, en segona ronda, el 3de7, un dels intents suïcides més animals que he vist darrerament (d'uns anys ençà les colles s'han assenyat molt, començant per Ganàpies). Havien començat amb un 4de6 que no recordo i van seguir amb el 3de7, amb un cordó de pinya sent generosos, i un tronc que amb quarts col·locats es remenava com un flam. El van desmuntar gairebé al límit. En repetició s'imposava el senderi i descarregaven un 3de6 molt bellugadís, amb un terç molt ajupit, que va estar també al caire de l'abisme. Van acabar amb un 5de5 horrorós en què un segon es va quedar en calçotets.

Els Passerells i els Emboirats van fer castells de 5. Els novatos de Ganàpies van fer un 3de5. Vem anar a dinar a un quart i cinc de set de la tarda. Jo vaig atacar la Xibeca. Vem anar baixant, a poc a poc, cap a la riera de Ciències, on ens va acollir un Jaume Barri pletòric amb una guitarra nova i un so nou que em desconcertava una mica. Hi havia moltíssima gent al clot de Ciències, les rotllanes eren enormes, va ser una diada Ganàpia molt bonica. Quan va començar la gimcana vaig anar cap al tren, que tenia altres coses a fer a Barcelona. Finalment vaig arribar a casa a les tres molt llargues, les quatre probablement, no devien ser les cinc, i vaig tirar-me al llit vestit i m'he llevat avui amb les ulleres encara posades.

karts

dies atziachs, dèiem. el sol queia pla, s'estimbava, incendiava aquest cony de novembre d'estiu. avui em torrava en un revolt veient passar els karts de coixinets de sant just, un esdeveniment entre ridícul i espectacular. avui és nit calenta per ser novembre i el meu germà tenia posat el disc de manel al lector. primer "ens en sortim" m'ha semblat ensucrada fins a nivells de tortura irremissible diabètica. i em veia al revolt mirant a l'altre cap del revolt, i cap amunt, i ara el llit m'engolia i podria abismar-me en aquesta nit càlida i és que el sol de vegades s'amagava rere els núvols i feia vent de tempesta, malgrat que en general feia calor.

massa calor, en efecte. i he vingut a descansar una estona al meu llit, mentre el disc de manel s'embarbussa al lector de cd's que em van regalar quan vaig fer setze o disset anys. quins anys aquells, tan desgraciats. quins dies que ens veuen passar sota els núvols i sota el sol radiant de tardor. un kart xoca frontalment contra la bala de palla i el pilot fa una tombarella endavant i cau a la calçada. virolles i giragonses, capgirell i altres mots que apareixen als llibres dels modernistes. la controladora que hi és des de l'any 92 bada i un kart l'embesteix i li sega les cames. un nen es plany d'un canell que fa mala pinta. jo vaig fent cerveses i es va fent fosc. els karts retrunyen tot baixant, fan saltar guspires al capvespre, fa olor de socarrim, alguns giren amb un angle molt tancat, d'altres el fan molt obert. els millors són els qui el fan corrent, sense pujar-se al kart.

i ara, apotegma final, darrer foc artificial. però a aquesta hora em sento molt cansat, exhaust, fos, etzètera. seré capaç d'aixecar-me del llit, prendre la bici un altre cop i enfilar cap al casal de joves?

Vigílies de Terrassa i el Clot

Amb aquest cap de setmana ja gairebé hem acabat la temporada castellera. S'ha fet llarga però ara que tenim dues setmanes sense castells i una darrera actuació el 26, ja enyoro els caps de setmana castellers. Com aquest que acabem de passar, que com és costum m'ha deixat baldat.

Començàvem dissabte a la tarda per Vigílies de Terrassa. El dia era rúfol, havia plogut molt amb estones de treva. Quan vem arribar a la plaça Vella, no plovia i podríem fer l'actuació a descobert. Hi anàvem un pèl justos d'efectius però amb dos reptes clau, el tres per sota i el dos de set. Tanmateix, per manca de camises, descartàvem el cinc de set. Era una mica estrany tot plegat. A més, un parell de mans altes s'havien quedat clapades a Esplugues i la Tècnica treia foc pels queixals, que en diuen.

Dels castells que vem fer, no en tinc gaire idea, fa temps que no m'interesso gaire per aquestes qüestions tècniques. En fi, començàvem amb el tres de set amb agulla, tot esperant que arribessin els dos tocatardans. Més o menys, el castell va anar bé, jo des de l'agulla no vaig detectar gaires problemes. En segona ronda, provàvem el tres per sota, just quan apareixien els dormilegues. El tres va pujar més o menys com sempre però en les dues darreres aixecades, que són les complicades i etcètera, va patir més del compte, potser no tant com el de Navarra. La descarregada, després de compensar-se els rengles, no va semblar gaire dramàtica. En tercera ronda, per fi, provàvem la torre. Segons una quarta, el castell estava per desmuntar-lo, i si no ho feia la Tècnica ja ho faria l'enxaneta. Va ser la nena qui la va fer baixar, el tercer intent desmuntat de torre de l'any, tot un rècord. Jo suposava que desmuntar una torre era gairebé il·lús, perquè si estava tan malament com per fer-ho, normalment queia. Doncs no, som especialistes en aquest camp. En repetició, amb la pluja que apretava, vem descarregar un quatre de set remullat. Vem deixar estar els pilars i vem tirar cap a la Closca, a fer uns beures. Jo passava, entre el diluvi, per casa i per Sant Just, que hi havia jam session, i arribava a casa un pèl tard, cansat i ben xop.

L'endemà vaig llevar-me com vaig poguer i vaig sortir a tres quarts ben tocats de dotze per anar amb bici al Clot. El Clot té el mal averany de llenyes i coses per l'estil, tot i que és mentida. En arribar-hi, a dos quarts d'una, plovisquejava. Es va decidir de fer l'actuació al local dels Castellers de Barcelona, una cosa que no havíem fet mai encara. Donat que només hem descarregat la torre a assaig, dèiem que potser l'hauríem d'haver reservat per al diumenge. En tot cas, estava del tot descartada, i tal dia farà un any. Amb la tonteria, vem començar a la una.

Vem obrir plaça, o com se'n digui, amb el sisè tres de set per sota, una xifra esplèndida. El tres va pujar molt millor, al vídeo semblava immillorable, tot i que cal ser agulla per veure els caretos de la penya. El segon castell va ser el cinc de set, el catorzè o quinzè de l'any. Va anar força bé, amb els problemes de sempre a la rengla: no hi arribo bé o no sé què passa i acostuma a anar-se'n cap a la meva banda. El Ramon ha de treballar com pot, i en fi. En tercera ronda, el quatre amb agulla, que va semblar una mica estrany però in situ el vaig veure bé. Vem plegar amb el pilar de cinc.

Doncs això ha sigut això. Vaig desvirtualitzar el @castellistica i tal. Vaig tornar amb bici, que just havia deixat de ploure, saltant-me semàfors per la Diagonal a l'hora del llevant de taula d'un diumenge de tardor barcelonina. Per Francesc Macià, passant de la calçada a la vorera de la Diagonal, la bici em va relliscar i em vaig fotre la patacada del dia. Aleshores, per l'Illa, em va entrar un flatu dels collons. Pel Corte Inglés vaig decidir afluixar bastant. Per Cervantes gairebé no podia pujar. Vaig fer Esplugues a pas de cargol, i cap a la Cloca dels Cargolins a passar tota la tarda, fins ben entrat el vespre.

Festes de la Joventut de Buñuel

Vem posar el peu a la banya sud-est de Nafarroa i del primer que ens vem adonar va ser d'un cierzo del dimoni, esbullador de rinxolades cabelleres, emissari navarrès que ens anunciava que érem en terra estranya. Però deixem de fer literatura, cagondéu. El primer que vaig veure, abans que el vent enfurit em penetrés els ossos, va ser l'església de Buñuel, que a partir d'ara direm Bunyol per simple homenatge a Maó. És una església força més alta que la d'Esplugues i d'una volta més ampla, però com la de Santa Magdalena té el campanar a mig fer, amb l'estructura metàl·lica a la vista, mentre que la resta de l'edifici, a diferència d'Esplugues, és de maó vist lleig, com la de la parròquia de Sant Mateu, al barri de la Plana d'Esplugues. Tot això queda rubricat per una creu enorme en honor als caiguts per Espanya. Deixeu-me afegir que aquest Bunyol navarrès té un carrer dedicat al General Franco. On havíem anat a parar?

Jo havia vingut amb l'escamot d'avançada, divendres al vespre. Vem voltar per la carpa central, ben defensada per senegalesos com al camp d'Argelers. A la carpa, la jovenalla es conglomerava en rengleres de taules reservades. Per als espluguins avançats, cap bar ni restaurant no oferia prou aforament, de manera que després de travessar de cap a cap dos cops el poble desert i mort com Sant Just per festa major, vem acabar a la mateixa plaça de la carpa, on el bar dels catalans (els propietaris són del Barça i de Barcelona i ens servien en català) ens van fer uns entrepans que eren prou bons.

I si tot això són els mers preàmbuls, aquesta puta crònica no acabarà mai.

Al bar dels catalans vem fer uns vinets per lluitar contra el fred autumnal de les planes navarreses. Puixants, irromperen els gloriosos versos del poeta, excelsos com un llamp de Zeus:

He baixat al celler
pel goig d'un got de vi.

El poema segueix molt introspectiu, i així em trobava aquell vespre abans que el vi em fes bullir la sang. A la carpa va començar el concert de versions patxangueres que em foradaven els timpans, hi anava entrant i sortint. La nit va ser llarga, vem fer-hi algun pilaret i vem fer molts gintònics. Vem anar a dormir tard, cap a les cinc, i l'endemà seria el dia fort.

DISSABTE

Algú va decidir que ja havíem dormit prou a les 8 del dematí i a un quart de nou ja rondava despert pel centre cívic. Jo caminava encara força encès pel vi, el dia era més clar i, per lligar-ho tot, els d'aquest Bunyol van deixar anar les vaquilles i un toro que en diuen novillo quan eren les nou. Jo m'ho mirava circumspecte i comentàvem que era un esdeveniment més aviat sòrdid. Inopinadament, es va acabar el encierro o com en diguin d'aquell espectacle lamentable. A la plaça ens oferien un esmorzar fort i gras amb xistorra, favada i altres menges d'elevats nivells de colesterol. Aleshores, va venir el gruix de l'exèrcit cargolí. Quan l'escamot d'avançada ens hi vem fondre, vaig sentir una mena de barreja d'alegria per retrobar-me amb els camarades però una petita desil·lusió de l'estil aquell de pèrdua d'allò que els sociòlegs en diuen distinció. Bé, sigui com sigui, en aquella plaça, quan van decidir els bunyolencs que ja podíem començar, vem començar. I aquesta és la crònica castellera d'aquella jornada memorable...

Vem començar, probablement, amb un pilar de quatre. Vem seguir, amb tota seguretat, amb el 3de7 amb agulla. Jo hi havia d'entrar de baix, però per sort no hi vaig entrar. Si ho hagués fet hauria mort a l'acte. El castell, pel que vaig veure, va anar relativament bé, però qualsevol valoració tècnica l'haig de delegar a algú que estigués més per la feina, perquè jo no en tinc ni idea. El 4de7 era el castell que s'havia decidit per a la segona ronda. Diria que va bunyolejar força, homenatge estrident al poble que tan bé ens acollia. En tercera ronda, gran sorpresa: el 3de7 per sota.

Com també he dit abans, qualsevol valoració tècnica val més que la demaneu a algú de Tècnica o a algú que en sàpiga una mica més que no pas jo, pobre parrac rebregat que el vent arrossega miserablement de bar en bar. El que sí que em va semblar, en la meva més humil opinió, és que si ja anàvem un pèl justos de camises per als dos castells anteriors, amb força canvis a tots els nivells, el tres per sota semblava, potser només en una mena d'il·lusió col·lectiva, força agosarat. Però després, parlant amb gent de la Tècnica, sobretot amb el Gallo, vehement defensor de la seva veritable opinió, vaig inclinar-me a pensar que, probablement, tot i que sí que era arriscat, estava dins de les nostres possibilitats objectives, i que si estàvem en condicions de fer-lo, doncs ben provat estava. Però malgrat inclinar-me a pensar això, continuo ferm en la meva obstinada posició, ço és: que era un risc innecessari, i que més que arriscat, era forçat. Però malament aniríem si no poguéssim pensar diferent! Vist només des dels resultats obtinguts, el quart 3de7s de l'any, i a sobre a 400 kilòmetres de casa, és un èxit rotund que es pot comparar, per exemple, al 3de9f de Vilafranca a Berga (apa, aviam qui la diu més grossa).

Aquesta marrada em venia molt de gust fer-la, però ara segueixo amb el nostre pas triomfant d'exèrcit victoriós avançant per la Diagonal l'any... ai, que m'embolico. El 3de7s va aixecar-se de forma més o menys irregular i les últimes dues aixecades van ser allò que anomenen èpiques, tot i que no tant com el que he llegit del 4de8 dels Moixiganguers a Vilafranca aquest mateix diumenge. Diguem-ne que va anar d'un pèl de figa que no petés, però també es pot dir que encara tenia més marge d'empitjorament... bé, segueixo embolicant-me, val més que calli.

Vem fer un 5de6 net com a escadús, que en deia el jefe d'un amic meu de l'escreix o l'escaig. Era el primer de la temporada fora de l'assaig i per tant va ser objectivament la novetat del dia. Els bunyolencs, per la seva banda, havien estat flipant mandonguilles, sobretot amb el 3 per sota. I és que els catalans estem ben llampats. Vem plegar amb un pilar de cinc que vem fer girar, glavi al cel que respon al llamp de Zeus, i blablabla.

Va ser acabar l'actuació i que comencés la marató alcohòlica. Per dinar vem menjar paelles que havien participat al concurs de paelles organitzat pels bunyolencs, bona pensada per estalviar-se de fer un àpat, malgrat que corren el perill d'una enventual manca de participació. Feien un concurs de llençament de pinyol d'oliva, que vaig guaitar amb els ulls esbatanats, corprès i astorat per l'espectacle. Vem ventilar-nos entre tres dues ampolles de vi i vaig estar presenciant radera la barrera el segon encierro o com se digui del dia, amb un ramat molt més nombrós, i també més animals. Molts cargolins, que havien acaparat el concurs del pinyol, també van dedicar-se a pixar-se els remugants en allò que en diuen fintes de torero ebri. Els del poble, experts en l'art de la tauromàquia, practicaven temeraris moviments que, val a dir-ho, van avorrir-me aviat. Quan anava de baixa tant l'espectacle com el meu nivell etílic, vaig anar a fer la migdiada.

Vaig arribar a les vuit tocades a la plaça de la carpa per veure el Barça. Encara vaig veure el primer gol de Messi, que marcava un gol cada deu minuts. La tarda va passar tumultuosa entre xarbots de cervesa. Vem sopar a la carpa uns macarrons que em recordaven els que havia menjat quan anava a l'escola. La música va començar després i va ser una autèntica bogeria. Cada minut que passava veia la nit més boirosa, fins al punt que no recordo res de res a partir de quarts d'una. El moment estelar va ser El chipirón, versió de Bongo Botrako, desfase de ballaruga punki amb salts mortals ben bèsties. Va ser molt divertit, en efecte. Tinc el lleu record d'un pilar de quatre, però no puc assegurar res. M'han dit que a les dugues era fora, a la plaça, i segurament vaig esmunyir-me sol cap al centre cívic. Un altre que dormia al costat meu em va dir que vaig arribar-hi a quatre grapes i que vaig desplomar-me al llit. Visca la birra lliure.


DIUMENGE


L'endemà vaig llevar-me com el dia abans, vaig vagarejar com una ànima en pena, vem ajuntar-nos a la cercavila i jo vaig estar força estripat. Al final del trajecte vem fer tres i quatre de sis a la mateixa plaça del dia abans, en perfecte dia de la marmota. Tinc problemes de redundància cíclica, hi han coses que no sé si són de dissabte o de diumenge. Tinc records esparsos d'anècdotes divertides i també tinc una aroma general molt atractiva que m'agradaria escriure per aquí, però que no puc fer. Què més dir? Les gralles van tocar força repertori durant l'avorriment de cercavila, amb Els Segadors inclosos, que vaig cantar esgargamellant-me, i només els hi falta el Ferro-ferro, que s'ha erigit com a crit de guerra de forma totalment espontània i des de sota, metàfora del que significa per a mi el 3 per sota. En fi, vaig tornar amb el Mora en cotxe a Esplugues, després de recollir el sac de dormir i la motxilla al centre cívic. Vaig veure al meu llit una cuca ben simpàtica que feia la seva via.

Podria parlar molt més, dir #fillsdeputa i coses per l'estil, però la meva neurona ja esbufega. Salut i castells.

Fiestas de la Juventud de Buñuel

Dissabte, 29 d’octubre de 2011
Castellers d’Esplugues: p4, 3d7a, 4d7, 3d7xs, 5d6net i p5

Diumenge, 30 d’octubre de 2011 (Cercavila de Buñuel)
Castellers d’Esplugues: p4, p4s, p4s, p4, 3d6, 4d6

Llibertat!

Els dies són molt cansats i prosaics i ara és quan, potser, tocaria llegir, d'això, diguem-ne, poesia —ja ha passat el mot.

Demà plourà. Esperem que serà TT.

En termes de lletres, vaig llegir Llibertat! de Rusiñol. En termes de teatre d'idees, Rusiñol fa la pinta d'un Ibsen d'espardenya un pèl desfasat. Una mena de reciclatge del Modernisme passat pel públic ampli. Pel que en sé, Rusiñol era especialista a crear polseguera, però en un país d'espardenya com Catalunya, això era molt fàcil. Encara deu ser fàcil, però ara hi ha molts enfants terribles i en aquest món de discordances i contradiccions contínues, ja no se sap ben bé contra què apuntar. Contra tot? Ja està tot massa vist.

A Llibertat!, la idea principal és atacar el fals progressisme de principis de segle XX. És un fet fefaent que la retòrica de les llibertats i la república no era més que mera retòrica en general. Llibertat! m'ha recordat, també indefectiblement, a Un enemic del poble. És pràcticament el mateix esquema; els falsos progressistes, les forces fàctiques i l'stablishment caciquil d'un poble provincià que, quan de debò han de demostrar que creuen en allò que prediquen, l'únic que demostren és la seva hipocresia. Hi ha hipòcrites que ho són només per gregarisme, per manca de força de voluntat o de conviccions fermes i veritables. Els veritables fills de puta són els qui s'omplen de boca de democràcia i llibertat quan l'únic que volen és ocupar el poder, manipular i seguir remenant les cireres.

Hi ha el cas a part de la noia de qui el negre s'enamora. Ella tampoc no és capaç de superar els prejudicis atàvics ni l'entorn social i acaba actuant com tota la resta. És un Vergés, en retòrica de Puig i Ferreter a Aigües encantades.

Hi ha també el veritable llibertari, un solitari de l'estil de «l'home més fort és l'home més sol». És l'únic que defensa de debò el negre. I el negre és també l'únic que creu en la llibertat, també comminat per les circumstàncies personals, però sigui pel que sigui, l'únic que hi creu.

Fet el quadre ràpid de l'obra, podem projectar-lo a la societat actual. Jo, el que acostumo a fer, és projectar-ho sobre mi mateix. Qui sóc jo? Sempre m'he considerat una mena de Vergés. El meu problema principal és que, d'una banda, sóc incapaç de comprendre tota la problemàtica de conjunt. Vaig estudiar Polítiques, en bona mesura, per treure'n una mica l'entrellat, però només em va servir per veure que el problema és inabastable, des de posicions purament economicistes, fins a les solucions utòpiques de tota mena que hi ha pel món de les idees. El fet d'estudiar Literatura actual m'ha fet esllavissar cap a solucions, entre d'altres, més sociològiques, que han enriquit i embarbussat molt més el problema.

Per això, em plantejo ara la llibertat! a la meva existència i no hi veig cap més solució que la purament esteticista-decadentista-simbolista: l'aïllament, la no actuació o la intervenció mínima en el meu entorn més immediat, sense ínfules de canviar res. D'altra banda, el segon problema que veig és que no tinc força per canviar res perquè sóc allò que hom anomena pusil·lànime o algú que es deixa arrossegar pel corrent, tot i que miri d'anar a contracorrent. À vau-l'eau o À rebours, acabo En rade i no hi puc fer més.

2011, Sant Just

Em poso aquest matí de dilluns plujós a escriure el cony de crònica, ara que de fet el sol fa ullades entre els parracs de núvols, etcètera, i vaig fent glopets del cafè fred i sona El octavo día al podcast, i etcètera, i vaig posant etcèteres aviam si se m'acut què escriure, però no se m'acut res o sigui que tiraré pel dret, i etcètera.

Ens plantàvem a Can Ginestar a les dotze per actuar per les festes de tardor de Sant Just, un poble del qual prové diguem-ne la meitat de la colla d'Esplugues, tot i que segons les estadístiques de què disposo no en són tants. Amb nosaltres hi eren els Xics de Granollers, una colla amb molts ganàpies, i els Castellers de Barcelona, que encara no s'han refet de la davallada de fa un parell o tres d'anys.

Per la colla circulava l'espectre del 2de7. Com va dir Ibsen en noruec, «whenever I take up a newspaper and read it, I fancy I see ghosts creeping between the lines. There must be ghosts all over the world. They must be as countless as the grains of the sands, it seems to me. And we are so miserably afraid of the light, all of us».

En fi, que per una vegada el cap de colla no ens havia dit quins castells faríem per la diada, segurament perquè no sabien què farien amb la torre. D'aquesta manera passava el dissabte, els concerts a Sant Just semblaven confirmar la torre i altres aires espectrals semblaven apuntar-hi, però l'endemà, a plaça, començàvem amb el tres per sota i, finalment, la descartàvem. Oh, ai las! Jo que ja la donava per segura...

El tres per sota amb què obríem plaça va pujar bé i compassat; a l'última aixecada la rengla va pujar una mica més lenta, però al darrer Amunt! es va anivellar, i tots contents. La veritat és que el vem fer sense gaires nervis i força folgadament i feia molt de goig.

En segona ronda vem provar el quatre amb agulla. Va pujar al primer peu amb els segons una mica desquadrats; el meu segon —jo hi era de baix— sembla que anava tort ja d'entrada, el cas és que em carregava molt a la dreta i ara mateix em fa força mal l'espatlla. Vaig patir com un malparit i vaig anar directe al lavabo després de descarregar-lo. Encara sort que va anar ràpid.

En tercera ronda vem despatxar el 5de7, que devia ser el tretzè de l'any, i que es va fer sense gaires problemes. La rengla del tres, com sempre, se'n nava cap a la meva banda.

Vem plegar amb dos pilars de cinc, que a diferència de la setmana passada vem poder descarregar. D'entrada, el Sasi s'havia estrenat a segons d'un pilar de quatre. En conjunt va ser una actuació de puta mare; el fet de començar amb el 3 per sota i fer-lo tan bé va capgirar una mica la inèrcia de l'any, tot i que pel que fa a mi, amb la tortura del 4a, en vaig sortir bastant destrossat i per això vaig estar sedant el dolor amb analgèsics (birres). I per la torre, ja la farem, segurament la descarregarem a Buñuel.

Pel que fa a Xics, van plantar 5de7 i 4de7a i van acabar amb el 4de7 que, en principi apunta al de 8. Barcelona va fer exactament el mateix que Granollers, per la qual cosa es pot dir que els vem VÈNCER, GUANYAR, BATRE, PASSAR LA MÀ PER LA CARA, DERROTAR, HUMILIAR i tot aquest etcètera. Des que hem guanyat el Concur7 la nostra vena competitiva està al màxim, rivalitzant amb la dels lagartos dels collons.

Ara, per cert, el sol se'n va i es fa la penombra al pla de Barcelona. Els espectres tornen, és qüestió, doncs, de donar per enllestida aquesta merda, abans no es desfermi el temperi infernal. I etcètera.

Fotos.

Els Castellers d’Esplugues recuperem la torre de set i el 3 per sota

 Article xungo per a la Crònica de la Vida d'Esplugues

Després d’una primera part de temporada molt bona, el setembre es presentava molt prometedor. Els objectius principals eren molt ambiciosos: el primer 4de8 de la nostra història, la recuperació del 2de7 —carregat només un cop, l’any 2009— i la del 3de7 aixecat per sota, que havíem estrenat l’any passat i que ens havia caigut aquesta primavera a la vila de Gràcia.

Els assajos van començar molt forts i, davant la sorpresa de molta gent, vam descarregar sencer el 2de7 amb xarxa en un assaig històric i multitudinari. Tot i que el cap de colla no ho va anunciar el mateix divendres, aquell diumenge, l’Onze de Setembre, la tornàvem a portar a plaça a Montblanc. La torre va pujar molt bé de mides però, en passar la canalla, es va esberlar, amb tan mala sort que, a causa de la nostra llenya, va quedar molt malferit un membre dels Minyons de l’Arboç que ens feia pinya i que era familiar d’un casteller nostre. En Ramon Rovira va traspassar el dijous d’aquella setmana, que era la de la nostra Festa Major.

La setmana va ser molt dura per nosaltres i vam haver de descartar tots els objectius que ens havíem proposat, perdent d’aquesta manera una oportunitat d’or per fer el salt als castells de vuit. El dissabte de Festa Major vam assistir a l’emotiu funeral de Ramon Rovira, abans de «celebrar» una Prediada per oblidar amb dos intents desmuntats de 3de7 amb agulla.

L’endemà, per Diada, ens plantejàvem una actuació tranquil·la, amb el 5de7 com a millor castell. La gran notícia va ser el primer castell de 9 pisos alçat al nostre poble, gràcies a uns Minyons de Terrassa que ens van venir a donar un cop de mà a l’assaig de dijous i que ens van fer costat en tot moment. També hi van actuar els Castellers de Sants, padrins nostres, que van oferir castells de vuit sense problemes.

La següent actuació va ser a Torredembarra, al Concurs de Colles de 7, en què la nostra hi anava com a favorita. Començàvem amb un 5de7 clavat i seguíem amb un 2de7 esplèndid que tanmateix vam haver de desmuntar per indecisions de la canalla: això feia que haguéssim de passar ronda i anéssim penúltims al Concurs. A tercera ronda remuntàvem amb el 3de7 aixecat per sota, el primer de l’any, que va anar molt anivellat i ben compassat. Per quedar en primer lloc havíem de fer un castell relativament fàcil per a nosaltres, com ara el 3de7 amb agulla, però per comptes d’això vam provar el 2de7 novament, perquè sabíem que era al nostre abast i ens en volíem treure l’espina. El castell va tornar a aixecar-se molt bé i a bon ritme, però en baixar la canalla, quan ja havia passat la pitjor sotragada, va acabar petant per dalt sense avisar. En tot cas, quedàvem primers del Concur7 i tornàvem a Esplugues més contents que uns gínjols, no per haver guanyat sinó pels grans castells que havíem assolit.

Finalment, el 16 d’octubre celebràvem el II Memorial David Carreras, membre fundador de la colla i president i cap de colla molts anys, a més de ser una persona molt coneguda i estimada d’Esplugues. Allí hi tornàvem amb el 2de7, que novament va quedar només en intent desmuntat, just quan ja era a punt de carregar-se, una altra vegada per indecisions de la canalla. En primera ronda havíem tornat a descarregar el 5de7, amb molts canvis a tronc, el dotzè de l’any. En segona ronda havíem aconseguit fer l’aleta al segon 3de7 aixecat per sota de l’any, el quart de la nostra història, encara millor que el de Torredembarra. En tercera ronda era el torn del 2de7 desmuntat, i en repetició aconseguíem un 4de7 amb agulla sense història, un pèl més remenat que de costum.

En resum, després d’aquestes setmanes, podem dir que hem acomplert la major part dels nostres objectius, recuperant la torre i segellant dos 3de7 aixecats per sota excel·lents. Tot això, hem tingut força mala sort, que ens ha impedit assaltar el principal objectiu, el 4de8, que ara per ara sembla que va curt de pinya i que es complica per a un futur immediat si no es redreça la situació. El 2de7, finalment, amb dos intents carregats i dos intents desmuntats, i amb el daltabaix de Montblanc l’Onze de Setembre, és complicat i esperem que, un cop li acabem de prendre la mida i ens espolsem els nervis i les pors, la puguem descarregar ben sovint.

Mentrestant, però, salut i castells!

Memorial David Carreras, 2011

Memorial David Carreras. Diada més o menys inventada que com a actuació no té gaire futur, pel que sembla, i que s'ha de recol·locar o reinventar. El nostre president, a qui estem a punt de fer un altar a la Closca, la volia reubicar en el marc festiu d'Esplugues d'una forma molt més adient. A això, s'ajunta el fet que no hem pogut o volgut (el que sigui) fer-ho millor aquest any, amb la col·laboració d'entitats del poble (el cas dels Diables és flagrant). Amb tot, la diada d'avui ha estat prou maca: la plaça de l'Església és, sens dubte, la més maca d'Esplugues, i avui era força plena. També s'ha de dir que altres projectes del sector de Creixement han quedat absolutament arraconats o oblidats, i que és de plànyer i que qualsevol mena de crítica per part meva és, ara per ara, redundant i no em ve de gust fer-la.

Pel que fa a l'actuació en si, tècnicament ha estat una cosa estranya. Jo no sé gaire com cou les coses la Tècnica, però el que sí que sé és el que veig, per molt que n'estigui al marge (sembla que estigui al marge de tot, també és deplorable). El cas és que la setmana havia estat, si més no pel que he viscut, una mica moguda, amb un cert malestar. Però potser aquest malestar només és meu i potser aquest no és el lloc per expressar-lo, per bé que no es pot dir que me'l calli, jo sempre vaig amb el cor a la mà i blablabla.

El que vull dir és que havia estat aquesta setmana pensant en un post atrabiliari, però que a hores d'ara no em ve gens de gust occir res.

Començàvem, doncs, amb un 5de7, el dotzè de la temporada, amb canvis al tronc de tota mena, que segons el Rai era més lleuger i que segons jo s'encamina cap al 5de8 (hahaha!). Jo hi era de baix i se m'ha fet més llarg que de costum, estic en una fase de parrac que em faig patir. Però al vídeo s'ha vist molt bé.

En segona ronda tocava el 3de7 aixecat per sota. Sens dubte, ha estat la gran notícia d'avui, jo diria que anem per consolidar-lo. Tant de bo sigui així. Jo l'he viscut molt bé, d'agulla com sempre, i tothom coincidia a dir que era el millor que hem fet mai, tot just el quart, més bé encara que el del Concur7.

A tercera ronda era el torn del 2de7, que és el veritable peix gros del cove. L'hem hagut de desmuntar per indecisions de la canalla, com a Torredembarra sur mer, una torre que era perfecta, amb mides perfectes i amb l'únic handicap dels nervis o de la «història». Abans havíem vist un 2de7 dels Castellers de Terrassa que havia pujat amb els terços molt oberts i defensat força a la descarregada, i el nostre semblava millor. El fet de no haver-la pogut coronar, almenys a mi, m'ha fotut molt. Som especialistes a desmuntar torres de set impecables. També deia que per comptes de sucre, haurien de posar estupefaents als cereals de la canalla.

En repetició hem fet el 4de7a, que sembla que ha tingut més problemes dels normals; jo patia una mica i la pinya era un guirigall, però s'ha fet bé. En pilars, dos de 5, però un dels dos (diria que el primer, el més veterà) s'ha n'ha anat enrere de cop i volta i ha quedat en intent. Mera anècdota.

Com a anècdota també queden els pilars d'entrada. Al segon hi ha pujat el Quique, membre emèrit i fundador de la colla, el més fidel i que més s'estima els Cargolins, i l'ha fet girar. El primer pilar era de dol per la mort de l'oncle de l'Ana, que descansi en pau.

Pel que fa a les altres colles, s'ha de destacar molt destacadament els primers castells de vuit a Esplugues fora de Festa Major. En efecte, els Castellers de Lleida han descarregat el 4de8 però només han carregat el 3de8 en segona ronda, una llenya que ha trencat el braç d'un casteller de la Terra Ferma i que ha lesionat una altra castellera, cosa que d'altra banda ha fet aturar molta estona l'actuació malgrat tenir dues ambulàncies. El president ha hagut de portar un dels dos a un hospital per poder reprendre ràpid la diada, circumstància que ha provocat que es perdés el tres per sota. Han plegat amb un 4de7a molt rebregat.

Pel que fa a Terrassa, han fet un bon paper amb castells de la gamma alta de 7, amb la torre com a millor castell, i aviat anirem a casa seva a les seves Vigílies aviam si tot va bé.

Amb tot plegat, podem dir que avui haguem fet una merda de Memorial? Jo no ho crec, en termes de punts  deu haver estat una de les millors actuacions de la nostra història. Fa molt poc no fèiem tres castells de set, fa molt poc tres castells de set i mig eren impensables, i aquesta mateixa temporada fer el tres per sota semblava molt difícil i avui ens ha sortit de puta mare. Si fem o no fem el carro gros, si podem tornar a provar la torre aviat (a Sant Just, a Terrassa, on sigui), si ens hem d'inventar un castell nou (una truita de set), tot això, bé, és una qüestió de concepte de colla castellera que, després d'haver assistit a la Taula Rodona dels Ganàpies sobre cultura o esport i d'haver sentit el Miquel Ferret, jo tinc molt clar cap on hem d'anar.

Castells, cultura o esport?

Taula Rodona: ELS CASTELLS, CULTURA O ESPORT?

14 d’octubre, UAB.

Ponents:

Marc Freixa, Xics de Granollers i un dels fundadors de Ganàpies

Marçal Agut, Castellers de la Vila de Gràcia i membre dels Arreplegats

Miquel Ferret, president dels Castellers de Vilafranca

Artur Moncal, membre fundador dels Minyons de Terrassa

El moderador presenta els ponents. Comença a parlar Marc Freixa.

Marc

Troba que els castells tenen un element esportiu o competitiu innegable: els assajos planificats, la temporada amb diades marcades, una junta tècnica i directiva amb papers ben establerts, unes regles de joc no escrites com les tres rondes, etc., elements que comparteixen amb altres activitats tradicionals de cultura, però que en el nostre cas és més evident.

Es pot dir que molts dels valors dels esports (cohesió de grup, competitivitat, fair play) són també propis dels castells.

Per tot això, els límits entre la competició esportiva i els castells és molt difús, cal tenir cura que no es perdin les particularitats pròpies castelleres.

Rànquings: exemplifiquen aquests límits; van bé per comparar-se, però no tenen en compte molts altres aspectes intrínsecs de l’activitat castellera. Ídem amb el Concurs.

Marçal

Reitera el tema de la competitivitat, però també incideix en allò que distancia els castells dels esports; els castells no són un producte vendible al gran públic com els esports de massa, com a competició. En general, en una diada ningú no guanya una altra colla.

Miquel

Reprèn el tema però accepta plenament el vessant esportiu: “Els castells són una activitat cultural i esportiva”. “Cultura sí, esport també”. El caràcter tradicional, folklòric o cultural de l’activitat no està en contraposició a l’element esportiu molt marcat dels castells.

A partir d’aquí, enumera un bon nombre d’analogies dels castells amb els esports, com havia fet en Marc, però molt més exhaustiu, des de les camises i l’escut a l’assegurança i la CCCC com a federació esportiva. Ressalta el tema del casc i el compara amb l’oblicació de dur-lo al Tour, que va crear molta polèmica al seu dia.

Artur

Cerca l’essència dels castells per veure si l’element esportiu hi és intrínsec o si és només un component lateral o residual de l’activitat. Partint del vídeo presentat a la Unesco pel Patrimoni de la Humanitat, extreu els valors que considera més propis del món casteller: senzillesa, confiança mútua, festa, etc. Per a ell, la competicióés molt excepcional: es redueix a un cop cada dos anys a Tarragona. Queda demostrat que els castells segur que són Cultura (en termes antropològics i folklòrics).

Pel que fa a esport, tot i que la competitivitat i l’activitat física són elements indestriables dels castells, la pura competició com en un Concurs continu faria perillar molt els valors dels castells: amateurisme, autosuperació (no vèncer), treball en equip, educació, etc.

Rànquings: ineficaços, promouen la competició.

Guanyar: no, bogeries del Concurs. Si al Concurs no s’hi va a guanyar, hauria de ser una trobada de germanor,etc. No a l’esportivització dels mitjans de comunicació, etc.

Miquel rebat

Comença citant paraules de Nani Matas: “El veritable Concurs és Sant Fèlix” i “Per la Mercè els matxacarem”.

Lloa el Concurs com a cosa positiva per l’entrada de camises noves (Marc Freixa rebat que per altres diades, com FM, també hi ha molta entrada de gent nova i que depèn de com es planteja la temporada) i que, de bogeries, se n’han vist a grapats fora del Concurs (cita exemples dels Verds per Tots Sants i Sant Fèlix).

Defineix esport com a activitat física amb regles, lúdica o competitiva, i troba que encaixa a la perfecció amb els castells (després, Lavínia, del públic, rebatrà que això també escau a activitats molt diverses, com els Gegants).

Acaba la intervenció recordant que en Pep Guardiola també exhibeix valors que podrien ser plenament castellers i que és altament competitiu; l’objectiu no és tant guanyar com fer les coses al màxim de bé segons uns valors propis, que menen a l’èxit.

Marçal

Reivindica l’element Festa com a propi de l’activitat castellera, inexistent al món esportiu.

Afirma que alguns elements competitius de l’esport anul·len molts valors dels castells.

Diu que, per la seva experiència dins la Festa, sap que mai a Sant Fèlix hi ha un guanyador, perquè cada colla fa la seva valoració.

Miquel

Repeteix que la competitivitat no exclou altres valors i afegeix que els Arreplegats són una de les colles més competitives del món casteller.

Sobre els mitjans, afirma que els castells hi surten massa poc i que per culpa d’actituds hippies com la de Moncal no apareixen a l’Sport o el Mundo Deportivo (hi van aparèixer uns anys fins que per pressió castellera van deixar de ser-hi) o a Esports3.

Artur

Diu que el proteccionisme casteller és per salvaguardar-ne l’essència, la història, els valors…

Miquel

Lligant amb les innovacions i l’essència, afirma que ningú no va posar pegues als Minyons per introduir-hi les dones als troncs, i que la CCCC s’oposa al desenvolupament de noves innovacions: esmenta els impediments que van patir amb la internacionalització a Xile i els protectors bucals i els informes/paperassa de la CCCC. Per a ell, la Coordinadora hauria de ser un lloc per compartir, no per “controlar ni fiscalitzar”; per a Ferret, doncs, la CCCC hauria de deixar via lliure a les colles perquè fessin el que volguessin sense cap control.

Afirma que, igual que en un moment donat es van crear lligues de futbol i de rugbi perquè uns volien jugar amb el peu i els altres amb la mà, igualment les colles haurien d’organitzar-se al seu aire, amb publicitat o sense, amb Concursos o sense.

Finalment, troba que els recursos esmerçats al Patrimoni de la Humanitat són malaguanyats perquè no aporten beneficis reals, i menysté la Unesco de diverses maneres.

Artur

A una pregunta del públic, repeteix que el Concurs hauria de ser més aviat una Trobada o Exhibició castellera, però no aclareix si s’hi pot anar sense concursar, només a fer els màxims castells, com hi van moltes colles (com Gràcia, per exemple).

Miquel

Fa la darrera diatriba contra el concepte de germanor als castells: diu que a Valls mai no ha estat així, que els castells per créixer necessiten rivalitat i competició pura, esmenta el cas del 3de8a a Sitges entre la Vella i Vilafranca el 2008, i diu que la modernitat ha portat a una concepció dels castells diferent però que no pot negar la realitat competitiva evident.

Finalment, torna a exaltar els castells com a esport: per l’exigència física (3 assajos i 2 actuacions per setmana), pels guanys mediàtics (canals esportius) i per les subvencions/assegurances que representa (cas de baixa per jugar a futbol, etc.).

Després dels torns de preguntes, l’acte es tanca amb la intervenció de la Vedruna, que afirma que va entrar als castells bàsicament per l’entorn social i una activitat castellera cultural atractiva, molt diferent del que hi ha a la resta de la societat, on la competitivitat és exacerbada; per això, un element que caracteritza tan marcadament els castells, no l’hem de deixar perdre de cap de les maneres. Aplaudiment general.

Festa Major d'Esplugues, 2011

Doncs ja gairebé ha passat Festa Major i em sento bastant estrany per com han anat tot aquests dies i no tinc ganes d'escriure cap crònica, però ho faré perquè si no la poca memòria que tinc m'ho farà oblidar tot en quatre dies.




Diguem que Festa Major va començar dijous. L'assaig va ser molt estrany; el Ramon Rovira havia mort al matí i estàvem suposo que commocionats, que és un verb que no he sabut mai gaire què vol dir. L'assaig va anar relativament bé, amb bones proves de torre i quatre i tres per sota, i amb molts Minyons de Terrassa a la Nau fent pinya amb nosaltres, no hi ha paraules per agrair-los el seu gest. Després vem estar fent un moscatell al Brillas i al final vaig plegar molt tard, a les barraques de dalt.




Divendres era el dia del Pregó. Vaig estar bevent el licor de ginjoler i molta birra mentre s'anaven tancant pinyes de pilar fins a l'Ajuntament, on vem entrar amb un pilar caminant que girava molts cops, jo no els havia vist fer mai així, a la nostra colla o, si més no, no amb aquesta velocitat. El pregoner va dir el que havia de dir (era el director de l'Isidre Martí) i va començar el Ferro Ferro, que va ser molt divertit com sempre. D'allí va sortir el cercatasques, aquest cop amb correfoc de Boc de Biterna, que va estar molt bé (Birrabusters) i que ens va deixar al parc de les Tres Esplugues, on vaig seguir bevent fins que, en un moment donat, vaig aparèixer al meu llit; vaig obrir els ulls i ja era de dia.




Dissabte seguia sent un dia molt i molt estrany. Quan em vaig llevar vaig anar a votar a les primàries d'ERC i quan vaig tornar a Esplugues vaig passar pel Brillas per la paella de Festa Major; cap a quarts de quatre vem enfilar cap a l'Arboç pel funeral del Ramon; hi havia moltes colles i l'ambient era de germanor entre tothom. Aleshores, pel que he sentit, els de Vilafranca van començar a bellugar fils, a la mateixa plaça, per rebentar la Coordinadora, mentre que, pel que tinc entès, una certa mala maror pel comunicat de la CCCC s'escampava, però d'això val més que no en digui res.




En tornar al poble vem fer la Prediada, que va ser força fastigosa. Vem descarregar un 3de6s que no sé ni per què el vem fer si en fem cada dia a l'assaig tants com volem. En segona ronda vem fer el 4de7, que no tinc ni idea de com va anar; jo, des de l'agulla, el vaig veure bé. En tercera ronda desmuntàvem dos cops seguits el 3de7a, primer per un problema amb una agulla, després diria que per un problema de canalla. Saltàvem ronda i acabàvem amb una mena de pilar de quatre amb folre per a la canalla que va servir perquè anés a buscar la primera birra. Mentrestant, el Barça ja anava 6 a 0.




La nit de dissabte va ser força tranquil·la malgrat que vaig acabar bastant tard. Vaig passar pel sopar de Bastoners, on tocava un grup de folk que es diu la Carxofa i no sé què, que estaven molt bé; em va agradar molt l'ambient. Van acabar amb garrotins, la meva dosi anual garrotinera de Festa Major va ser sadollada. Passava per les Tres Esplugues i alabat sia déu.







Ahir, doncs, era l'actuació de Festa Major. Vem sortir en cercavila des del Brillas; jo sempre hi arribo tard, quan ja són per l'Ajuntament. Anaven els Diables i els Atabalats i van cremar i fer una mica de soroll. Va entrar el nostre espectacular pilar caminant i girat, que jo encara flipo, i les tres colles vem aixecar un pilar de dol. El dia era força gris, força fresc, i la pluja ens esperava. Obríem amb un 5de7 on jo entrava de baix per primer cop en algunes actuacions; m'hi vaig trobar còmode i el 5, pel que sé, també es va trobar còmode, em penso que em van dir que només hi havia algun desajust per la banda del 3. En les dues rondes següents fèiem 4de7a i 3de7a, en general força bé. El Jordi va fer girar el pilar de l'últim castell, com espolsant els pocs dubtes que hi haguessin pogut aparèixer el dia abans. Vem acabar amb un vano de 5 molt maco.




Pel que fa a les altres colles, no tinc ganes d'escriure i això m'està quedant massa llarg. Només vull destacar que els Minyons de Terrassa van fer, per fi, Esplugues plaça de 9 amb un 3de9f molt maco, i que són una colla de puta mare. I també estaria bé agrair als Borinots el seu suport i a tot el món casteller en general, per tot el que he anat sentit.




Doncs després de tot això vem menjar paella per dinar, mentre la pluja escampava i tal. Jo vaig anar bevent birra amb velocitat de no arribar a la nit; vaig pensar que aniria a casa a descansar una estona per pujar a barraques cap a les dotze o la una, però si vaig posar el despertador no em va sonar o el vaig apagar sense fer-ne cas. El cas és que m'he llevat avui a les 7 del matí, jo, que ni estudio ni treballo. Temps de vacances.




Temps de vacances, també, per a la Colla. Divendres hi torna a haver assaig. La Festa Major ha passat força ràpid, gairebé ni me n'he adonat, mig temps sedat i l'altre mig fent castells. Els reptes per Festes, lògicament, s'han quedat a l'aigüera; pel Concur7 ja veurem què podem fer, espero que ens vagi bé i que tinguem una mica de sort d'una puta vegada, mecagondéu.




Fotos: Prediada i Diada.

Onze de Setembre a Monblanc, 2011

Actuació ahir a Montblanc, feia un any o dos que no hi anàvem i jo ja m'hi havia acostumat. Sempre actuàvem en un cantó de la plaça, però ahir ens van posar a l'altre, on anava abans la Vella quan hi anava, deu ser que és el lloc reservat per a la colla «gran». Nosaltres estàvem força eufòrics per un assaig de divendres amb moltíssima gent i amb la Closca, el local social, reformat i reestrenat. Havíem descarregat la torre de set sencera a assaig i les proves de 4de8 van anar força bé, però així i tot jo no esperava que provéssim la torre a Montblanc. En Jaume I sembla que ho tenia molt clar, jo ni m'ho havia plantejat (bé, ho havia plantejat una mica en conya).




Doncs així estava jo fent fotos per la plaça abans de començar, que en principi era a dos quarts d'una però es va endarrerir fins a la una, de forma sospitosa. Vem obrir amb dos pilars de quatre, on s'estrenava el Pau a segons; vaig estar a punt de colar-hi l'estelada però en principi la deixàvem per al final —un final que mai no va arribar, ai las!




Érem els primers en l'ordre d'actuació i fèiem d'entrada el típic 5de7, que era el novè de la temporada i el castell de set 250 de la nostra història, segons les estadístiques. El 5 va anar bé, com acostuma a anar; diuen que una mica desquadrat al tres, però molt parat i ben defensat. Mentre les altres colles anaven fent la seva (un 3de7 enorme dels Minyons de l'Arboç, un 3de6 relativament maco dels Torraires) la Tècnica es reunia i el cap de colla ens anunciava després el 2de7 a segona ronda. Doncs apa, el nostre cim el teníem davant per davant a una sola ronda de distància.




Com deia en Jaume I, com que ens hi havíem d'enfrontar més aviat o més tard, i com que l'havíem descarregat a l'assaig de forma molt folgada i les proves netes i amb pinya havien anat bé, doncs per tot plegat sembla que tocava portar-la a plaça. Jo sóc del parer que la torre com que és molt puta el més probable és que amb els primers intents et vagis fotent patacades, i si acabes prenent-li la mida i calmant els nervis, al final es descarrega. O almenys és la impressió que em fa la torre a la nostra colla. Ahir, pel que he vist als vídeos i a les fotos, pujava força bé de mides i parada, però en un moment fatídic, el típic quan es col·loquen acotxador i enxaneta, es va entregirar de la hòstia per terços o quarts i va esclatar. Però jo no ho sé perquè ho he vist malament al vídeo i les fotos tampoc no il·lustren gaire res.




Les llenyes de torre, a més a més, són també força putes, i la caiguda, a banda de deixar alguns contusionats a la colla, va agafar molt malament un casteller de l'Arboç, que va haver de marxar amb helicòpter a la Vall d'Hebron; és família d'un membre de la nostra colla i tot plegat va enrarir molt l'ambient. Com la torre del Clot de fa dos anys, que va quedar carregada, enguany també ha estat més aviat un funeral, però les causes són diferents i jo trobo que la Colla no es quedarà diguem-ne estancada com fa dues temporades. Ara caldrà veure com reaccionem a assaig i com ens va Festa Major. En fi, aviam com evoluciona tot plegat, jo estic en el punt aquell que no sé què pensar, a l'expectativa.

Fotos.

Sang Fèlix 2011

Diada de Sant Fèlix avui. Enguany no hi he anat amb bici perquè la tinc un altre cop esgavellada, així que via autopista saltant-se els peatges hem arribat a les dotze tocades i hem entrat a la plaça de la Vila just quan els Falcons feien el típic pilar de 6. L'han carregat, i quan els quedava poc per descarregar-lo s'ha trencat.

Hem ocupat el nostre lloc habitual, a la façana de l'Ajuntament entre les pinyes de la Joves i els Minyons. Els primers en l'ordre d'actuació eren els Verds, que volien fer per avui la torre de nou sense manilles. Han començat amb un quatre de nou amb l'agulla que és el seu castell insígnia però que aquest cop ha pujat molt nerviós, s'ha tancat molt per dalt i crec recordar que el pilar del mig ha brandat molt. En tot cas, si aquest castellàs, que és molt complicat però que tenien molt apamat, ha anat així, semblava que les vibracions no eren les millors.

Per això tirar el 2de9f sense manilles semblava una mica agosarat; si el repte hagués estat descarregar per fi el 3de10fm, suposo que l'haurien d'haver avançat una ronda. El cas és que la torre ha cedit molt aviat, amb el Català de l'Any a terços que ha petat a la primera, i un folre que feia figa. La impressió era que havia quedat a anys llum de ser descarregat; a més, sembla ser que tenen no sé quins problemes amb la canalla (n'hauran d'anar a buscar...), i en fi, que no era el dia. En repetició l'han descarregat amb les manilles usuals, però amb molts més problemes que dos dies abans a l'Arboç.

D'aquesta manera semblava que l'intent clàssic de 3de10 per Sant Fèlix no acabaria de reeixir. I en efecte, ha pujat amb molt de bellugueig que feia suposar que no el descarregarien i, a més a més, l'enxaneta s'ha fet enrere davant el pasme de la plaça, que no s'ho acabava de creure. Mentre el desmuntaven (l'aixecadora no sé si s'hi havia acabat de posar, si més no gairebé hi era) va tornar a fer llenya. Un intent que, com el de la torre, per un motiu diferent, va quedar lluny. És un clàssic el 3de10 de Sant Fèlix i la conya al voltant d'aquest castell s'eternitza.

En repetició han fet un 3de9f normal; no sé si els havia vist mai per Sant Fèlix amb un castell que no fos de gamma extra, tampoc no hi he anat cada any i tinc poca memòria. En pilars, el de 8, que com sempre ha estat un pepinarro.

Seguien en l'ordre d'actuació els Minyons de Terrassa, que obrien amb un 3de9f molt maco, i seguien amb un 2de9fm espectacular, molt millor que el dels verds, que els ha fet exultar. Jo he entrat en totes les seves pinyes i per tant no els he vist gaire i no puc opinar. Val a dir que els Minyons solien tenir molt mala sort a Sant Fèlix sobretot amb aquest castell; sembla un molt bon any per als malves. En tercera ronda han tirat el 4de9f, que sembla que pujava malament de mides, amb dos rengles molt separats, i que ha calgut lluitar fins al darrer alè ben estrènuament. I en pilars provaven el de 8, que tampoc no sé gaire com ha evolucionat això però pel que tinc entès fins fa poc en tenien molts més problemes. No l'he vist però sembla que ha pujat molt girat i que l'han mantingut gairebé fins al final, quan s'ha esberlat abans que l'enxaneta hi posés el segon peu. Llàstima, però en termes generals sembla que els Minyons van a tota canya i que tenen encara molt més camp per córrer. És una gran notícia...

La Colla Joves, que porta un any molt irregular, segueixen a poc a poc la seva remuntada vermella i avui han pogut per fi fer l'aleta a dos castells de nou. El primer tres de nou no l'he vist perquè era a la pinya, però semblava molt esverat i s'ha trencat a la sortida de la canalla, que havia dubtat abans de fer l'aleta. En segona ronda han agafat forces amb un 2de8f prou maco, descartant el 5de8 per qüestió de baixes i per la llenya de l'Arboç, segurament. Han acabat carregant un 4de9f molt bellugat sobretot a la descarregada, que per poc que hagués aguantat una mica més s'hauria descarregat; tanmateix, quan els sisens havien de baixar ha petat. La Joves, doncs, va una mica erràtica, sembla que amb moltes baixes, però tenen encara la segona part de la temporada per remuntar.

La Colla Vella, per la seva banda, estan molt més assenyats que altres anys i es nota: han descarregat els mateixos castells que només han carregat els rivals vallencs força folgadament, sobretot el 4. En tercera ronda han fet el 9de8, que diuen que és de gamma extra però que a mi em sembla una collonada. És espectacular i segurament que molt difícil, però bé. Han plegat amb el pilar de set, que ha petat a la davallada bàsicament perquè el quart s'esquena molt i pren una postura que facilita que acotxadora i enxaneta saltin enlaire; potser no és cosa del quart, però des de la meva ignorància em semblava evident.

En fi, la Vella molt bé, Minyons també, llàstima del pilar, la Joves remuntant de mica en mica però molt a poc a poc, mentre que la millor colla del món ha tornat a ensopegar amb les mateixes pedres i m'ha deixat, si més no a mi, un cert neguit: problemes amb la canalla, amb el pilar, amb les manilles a la torre i l'espina cada cop més clavada del 3de10. Són només les meves sensacions i no sé quines deuen ser les seves, segur que estan molt contents d'haver descarregat el 25è Pde8 i tota la pesca, però en fi, me'n vaig a assaig que hem de fer nosaltres el 4de8.

PD. Vistos els resultats de Sant Ramon, és evident que cal matisar el paper dels lagartos. No he vist els castells, només he llegit Twitter, però el fet que hagin descarregat la segona torre de vuit (sense folre) de la història (la primera la vaig veure un Sant Fèlix de no sé quan) ja diu molt dels verds. Han fet també el 4de9fa, sembla que després d'un intent desmuntat (cosa que segons com podria anar en sintonia amb alguns dubtes d'ahir), i han acabat amb el pilar de vuit; en primera ronda feien el 3de9f. Per molt imbècil que em sembli el tarannà general de la colla i tota la pesca, segurament és aquest tarannà el que els fa fer aquests castells i que la resta els gaudim amb una mica de gust agredolç, allò de dir: com en són d'idiotes però que bé que ho fan.

Festes de l'Arboç

Dissabte arribava a l'Arboç a quarts de deu, més o menys, amb la línia R4 de Renfe, procedent de Cornellà, enllestint El mar de Banville. El matí de dissabte havia estat dur, havia dormit poc després de passar per Sants la nit abans i havia hagut d'ensenyar la meva feina —la deixo— al noi nou, que és també de castells, amb la veu cada cop més perduda. Vaig descansar i vaig avançar la lectura i al final, com sempre, vaig decidir a darrera hora d'anar a l'Arboç. Ho hauria d'haver resolt abans, però entre que no m'entero de les coses i que sóc un cagadubtes, així anem. Vaig començar Odisseu de Bartra i el tren es va aturar a la meva destinació.

El cas és que vaig aterrar a l'Arboç enmig de l'actuació en solitari dels Minyons a la plaça de la Vila. El tren et deixa en una mena de polígon industrial i amb la meva mala orientació em pensava que no hi arribaria mai, però seguint la il·luminació de la Giralda no vaig trigar a penetrar pel centre de la vila. Trobo que estava molt solitària i espectral. Al camp de futbol feien proves de so que reverberaven pels carrers deserts i... bé, stop.

L'actuació de vigílies dels Minyons de l'Arboç va ser erràtica i dubitativa i no deixava gaire bons averanys per l'endemà. No conec exactament la trajectòria d'aquesta colla, que ha estat capaç d'intentar un 4de8 aquesta temporada però que ahir a la seva Diada van acabar amb el 3de7 com a millor castell. Dissabte van protagonitzar un recital d'intents desmuntats, amb la canalla molt esporugida, i uns castells molt feixucs que semblaven proves per al 4de8, amb mides desfetes i una aroma general que apuntava que no ens trobàvem precisament davant una colla gaire seriosa. Semblen els típics de zona tradicional que fan les coses per collons i tradició sense gaire tècnica ni ordre, un esglaó per damunt dels Torraires.

Després de veure el seu pilar de 5 vam anar a sopar al carrer amb amics de tota la vida de l'Arboç del Pau i la resta de cargolins que hi érem, que hi han anat moltes vegades seguides. Quan gairebé havíem acabat va començar el castell de focs i, després de recollir una mica i fer uns gintonets a casa els avis del Pau, vam anar als concerts al camp de futbol. Hi tocaven dos grups de festa major típica, un d'ska de l'Arboç que ho feien força bé i després la Gossa Sorda, força coneguts dins el mundet. Després tocava Lilith, una mena de hard rock castellà amb una cantant rossa de líder que no és que m'agradin molt però estaven bé i van mantenir-me encès fins a les 6 de la matinada, en què la Xaranga ens havia de dur a allò anomenat empalmada. La major part de la gent havia desfilat cap a una altra banda, atès que Lilith, sinistre súcube de la nit, els havia foragitat.

Vam anar travessant els carrers escurant els darrers xarrups dels beures que venia, entre d'altres, l'alcalde de l'Arboç, fins que vam aturar-nos en un lloc on punxaven música paxanguera de merda amb una dona semidespullada que ballava com en una discoteca. Quan vam arribar van fer el Fly on the wings of love i després el Flying free de Pont Aeri, i quan semblava que no podia ser pitjor, van posar-hi la Fiesta pagana. Poc després van donar per enllestida la merda i la xaranga va prosseguir la seva via, amb molta més gent, però nosaltres vam tombar cap a casa els avis a dormir, que ja vorejàvem les 7.

Vaig llevar-me una hora abans per veure els balls a la plaça de la Vila i els versots. Tot això ho havia vist feia alguns anys i tenia ganes de tornar-ho a veure, dins el marc general, i etcètera. Els balls van ser com sempre i els versots van posar-hi foc; els recordava més bons, però comparats amb el que conec de més a prop van ser molt bons. Hi havia molta canya contra el nou ajuntament, que és un pacte del PSC amb el regidor solitari del PP, i amb molts regidors de fora el poble. Un pobre diable va deixar anar un rotllo impressionant sobre alcohòlics anònims amb una Moritz penjada del pal, un altre es va acomiadar després de no sé si 40 carretillades, etc. El més divertit va ser un a dues veus, en què un diable dedicava uns versots al del PP mentre que el segon els traduïa lliurement al castellà, de forma genial. Un cop tot passat va començar l'actuació castellera.

Pel que fa als castells, per no allargassar-me massa, esmentaré en general cada colla. L'actuació va ser ràpida i amb dues colles reforçades i dues afeblides. Els Minyons de l'Arboç van repetir les sensacions del dia abans amb un intent desmuntat de 5de7 bastant fluix, uns castells molt grossos i amb mides molt dolentes i una forma de quadrar els castells i muntar la pinya molt anàrquica. Van acabar amb 3de7 i un 4de7 descarregat després d'un altre intent desmuntat. La Colla Joves també sembla que va mancada de confiança i de camises; van descarregar d'entrada el 2de8f per caure tot seguit amb el 5de8, un castell que havien aconseguit consolidar després d'una llenya xunga per Sant Fèlix de fa un grapat d'anys. El 5, que el teníem davant, va alçar-se més o menys bé, però a la davallada la tremolor va ser constant i, malgrat la ràpida baixada de la canalla, va petar per la part jussana de la torre, que estava molt malament. Hi ha un corrent d'opinió que afirma que la caiguda va ser per les presses de la canalla, però jo no el comparteixo. En fi, que després de la patacada van descarregar un 3de8 sense gaires problemes, i per acabar van fer un pilar de 5 amb el segon en una posició molt estranya que em feia patir una mica.

Pel que fa a la Colla Vella, enguany han començat amb molt més seny que els darrers anys i, sense forçar en excés, estan preparant molt millor els seus castells, cosa que es tradueix en unes construccions força segures malgrat que de vegades vellegin un xic. Per exemple, el seu 5de8, que estava més o menys tan ferm com el de la Joves, però que a la descarregada es va poder aguantar molt millor. En segona ronda van descarregar el 3de9f, que va donar molt bones sensacions, i van acabar amb el 4de8 amb una alineació que, pel que conec, tenia moltes novetats. La veritat és que la Vella està molt millor que la Joves, i ja veurem si hi ha remuntada vermella. D'entrada, ja veurem què fan per Sant Fèlix; els muixerrillos amb prou feines podran fer la clàssica de 9, mentre que l'altra colla té molt més repertori i molta més corda.

Finalment, els Castellers de Vilafranca van tornar a demostrar que són fastigosament bons i fastigosos en general. Van començar amb un 3de9f parat com una puta pedra, perfecte, com si fos fàcil, i van seguir amb la que em diuen que és la quarta torre de 9 de l'any, sembla que el rècord històric abans de Sant Fèlix. Recordo un any que en van fer moltíssimes, no sé si 10 o 12 o potser m'ho estic inventant, aviam quantes en fan enguany. Aquesta torre va començar brandant una mica per folre i manilles, amb una soca arreplegada per tota la plaça i entaforada sota el folre, com ja és habitual. Mentre es dedicaven a fer això, va passar el Català de l'Any cridant perquè el deixéssim passar i al primer peu, amunt. Malgrat el típic moviment de balandreig, la torre es va fer amb una solidesa insultant i espectacular, i es va descarregar també com si fos la cosa més senzilla del món. Aleshores van començar a bramar els seus càntics hooliganescos, amb la incorporació nova d'un «uh-uh-uh» que es fon d'allò més bé amb els xiulets d'una part de la plaça que troba que semblen idiotes. Val a dir que mentre ells feien el mico, la Gloriosa Colla Vella since 1801 muntava les seves pinyes, un parell de les quals vam veure davant per davant en un balcó de la plaça gràcies als contactes del Pau, que té família a cada carrer del poble. En fi, van plegar amb un 4de9f també espectacular, i un pilar de 7 sense cap mena d'entrebanc, i és que són fastigosament bons...

Un cop acabada l'actuació vam anar a dinar. La mare del Pau muntava un tiberi també espectacular, amb no sé quants plats i alts contactes del món culinari, tot i que jo anava a dormir a casa els avis. Hi vaig tornar, amb una mica més de veu, per fer el gintònic, i aleshores vam veure passar la cercavila, amb tots els balls típics. Vam netejar una mica la casa dels avis, moment en què l'Anna es va quedar atrapada a l'ascensor intern de la casa; abans que s'estengués el pànic claustrofòbic i el drama sentimental amb el Jonàs adreçant-li mots amorosos, va aparèixer el germà del Pau amb la clau de l'ascensor i va poder sortir just quan deia que estava a punt de despullar-se perquè hi feia molta calor. Va ser el moment en què vaig mirar pel balcó i vaig veure que hi havia un escamot cargolí a la plaça sopant i prenent unes birres. I tot seguit vam anar a veure els actes de la carretillada.

Jo no hi havia estat mai i era una cosa que em venia força de gust presenciar. Van encendre l'església, postal magnífica amb focs artificials i tota la pesca que en tot cas trobo que en esguard de la crema de la catedral de Sant Feliu queda una mica enrere. El Pau ens menava cientment per estar sempre a primera fila en cada episodi; vam poder contemplar els balls en un lloc privilegiat, amb els bastoners picant que feia goig i el ball de pastorets, els quals van pronunciar uns versots. Abans, el ball de gitanes, que dansaven amb moltíssima traça, també van dir els seus versos, en un dels quals un gitano va demanar a una pastoreta de rínxols suaus que es casés amb ell. Em vaig emocionar i tot. Tot plegat era molt típic i molt maco; els versots, si tenen mala hòstia, sempre és constructiva i dirigida, bàsicament, contra l'Ajuntament —quina diferència.

Vam agafar lloc a una distància mitjana de la carretillada. Després del ball parlat amb els 10 manaments i el pecats capitals i l'arcàngel i tota la pesca, vaig veure per primer cop aquest espectacle infernal de foc i tenebres. Com que estàvem una mica lluny només ens queia el plugim constant de cendres; realment espectacular.

I així, després de tot plegat, vaig tornar amb el Paco en cotxe, gairebé mut, molt cansat i una mica begut, i a casa a descansar...