Calçotada ahir de castells. Crec que ahir va ser un dia que va començar radiant i va acabar... de nit, fosc. Se'm va emboirar tot de cop, va haver-hi un moment que vaig perdre'm en la deriva i vaig fondre'm com una aspirina.
Al matí vaig llevar-me a les dotze, després d'una altra borratxera infame que va acabar molt tard: després del Barça estava força deprimit no sé exactament per què, vaig buidar una xibeca i unes quantes birres amb el meu germà fins que va ser hora de decidir que estàvem com un barral de vi... Bevem a bots i barrals.
El diumenge vaig espolsar-me la ressaca amb unes pàgines de lectura de la Imma Monsó, de la qual havia llegit un llibre també infame però que els que en saben diuen que va començar escrivint bé; certament, el que he llegit no fa la impressió de escriure per escriure, hi ha una certa consciència d'estil i d'interès. Però a tres quarts d'una vaig agafar la bici per començar a autodestruir-me tanquil·lament en societat.
Vaig fer moltes fotos i vaig deixar que anés passant el temps entre cervesa i vi. Els calçots van estar bé però la botifarra va fer-se curta. Érem força gent, molts de fora de la colla. La Marta continuava criticant la Junta per no haver-la fet a la Closca; les primeres valoracions eren, però, positives; fins i tot, i sense comptar la recaptació del bar, estàvem fent uns quatre-cents euros de benefici. Es van vendre tots els tiquets i només van faltar calçots per a dues persones de l'organització (fa dos anys en van faltar un munt). La imatge de la colla era molt bona i potent, la pista coberta evitava el sol i feia una mica més de fred, però ens evita problemes possibles de pluja. El Rai va estar parlant amb el regidor de cultura, em va fer gràcia. Jo vaig parlar amb el Sanagustín per veure què em deia de les gralles. Després vaig parlar amb la Gwen sobre les gralles, aviam què me'n deia. Semblava que tot anava bé.
Però de camí cap a la Closca semblava una pel·lícula d'aquestes que no saps com però que acaba fatal, un desenllaç que potser ja havia estat suggerit per petits detalls. Vaja, que no va acabar malament, però vaig veure un símptoma perillós que pot ser catastròfic (sóc molt pessimista). Parlava amb la Carme sobre el Tarrés i la Junta i els de la Vella i el Rai; el cap de colla i el sector crític «del pis de Sant Just» porten cagant-se en alguna gent de la Junta tota la temporada passada; sembla que el Tarrés li va dir a un d'aquests, que s'ho va prendre malament; els de la Vella divendres no van venir a la Closca a sopar per això i ahir van anar a l'Espluga Viva a jugar a la botifarra. Això, i que el sector Espluga Viva (la Sanagustín) es queixava que per Festa Major havíem cantat garrotins (el Martí) contra ells per lo de sempre (llepaculs i venuts a l'Ajuntament...) i que fins ara no sabia que això li havia sabut tant de greu.
Em deia la Carme que el Tarrés n'està fins als collons. Està molt cremat per la feina i per aquestes collonades. Deia que cada cop pensa més a deixar-ho estar.
Jo pensava ahir que ningú no l'ajuda gaire; que el Rai i el seu ardat de piròmans podrien portar les flames a una altra banda, i que els de la Vella se'n podrien anar a la puta merda una mica. Pensava que si el Tarrés ho deixa ara no tenim ningú que el pugui substituir amb un mínim de garanties. I que tots aquests que es passen la vida creant incendis ja veurem quin dia són capaços de fer la feina del Tarrés.
Van posar el Barça de bàsquet, però jo no veia res perquè em va pujar tot l'alcohol de cop i volta. L'estat alcohòlic socràtic va degenerar en pregona borratxera. No vaig ni assabentar-me que el Barça havia guanyat; vaig intentar aguantar durant el partit de l'Espanyol i vaig aguantar fins el gol del Madrid. Vaig pujar a la bici i vaig passar per l'Espluga Viva per veure què feien els de la Vella. Ja en sortien i veritablement devia oferir una imatge lamentable perquè em demanaven que no pugés a la bici. Vaig arribar a casa i ma mare em devia veure en un estat alarmant. Jo lo que tenia era molta son i vaig tirar-me al llit.
