Festes de la Joventut de Buñuel

Vem posar el peu a la banya sud-est de Nafarroa i del primer que ens vem adonar va ser d'un cierzo del dimoni, esbullador de rinxolades cabelleres, emissari navarrès que ens anunciava que érem en terra estranya. Però deixem de fer literatura, cagondéu. El primer que vaig veure, abans que el vent enfurit em penetrés els ossos, va ser l'església de Buñuel, que a partir d'ara direm Bunyol per simple homenatge a Maó. És una església força més alta que la d'Esplugues i d'una volta més ampla, però com la de Santa Magdalena té el campanar a mig fer, amb l'estructura metàl·lica a la vista, mentre que la resta de l'edifici, a diferència d'Esplugues, és de maó vist lleig, com la de la parròquia de Sant Mateu, al barri de la Plana d'Esplugues. Tot això queda rubricat per una creu enorme en honor als caiguts per Espanya. Deixeu-me afegir que aquest Bunyol navarrès té un carrer dedicat al General Franco. On havíem anat a parar?

Jo havia vingut amb l'escamot d'avançada, divendres al vespre. Vem voltar per la carpa central, ben defensada per senegalesos com al camp d'Argelers. A la carpa, la jovenalla es conglomerava en rengleres de taules reservades. Per als espluguins avançats, cap bar ni restaurant no oferia prou aforament, de manera que després de travessar de cap a cap dos cops el poble desert i mort com Sant Just per festa major, vem acabar a la mateixa plaça de la carpa, on el bar dels catalans (els propietaris són del Barça i de Barcelona i ens servien en català) ens van fer uns entrepans que eren prou bons.

I si tot això són els mers preàmbuls, aquesta puta crònica no acabarà mai.

Al bar dels catalans vem fer uns vinets per lluitar contra el fred autumnal de les planes navarreses. Puixants, irromperen els gloriosos versos del poeta, excelsos com un llamp de Zeus:

He baixat al celler
pel goig d'un got de vi.

El poema segueix molt introspectiu, i així em trobava aquell vespre abans que el vi em fes bullir la sang. A la carpa va començar el concert de versions patxangueres que em foradaven els timpans, hi anava entrant i sortint. La nit va ser llarga, vem fer-hi algun pilaret i vem fer molts gintònics. Vem anar a dormir tard, cap a les cinc, i l'endemà seria el dia fort.

DISSABTE

Algú va decidir que ja havíem dormit prou a les 8 del dematí i a un quart de nou ja rondava despert pel centre cívic. Jo caminava encara força encès pel vi, el dia era més clar i, per lligar-ho tot, els d'aquest Bunyol van deixar anar les vaquilles i un toro que en diuen novillo quan eren les nou. Jo m'ho mirava circumspecte i comentàvem que era un esdeveniment més aviat sòrdid. Inopinadament, es va acabar el encierro o com en diguin d'aquell espectacle lamentable. A la plaça ens oferien un esmorzar fort i gras amb xistorra, favada i altres menges d'elevats nivells de colesterol. Aleshores, va venir el gruix de l'exèrcit cargolí. Quan l'escamot d'avançada ens hi vem fondre, vaig sentir una mena de barreja d'alegria per retrobar-me amb els camarades però una petita desil·lusió de l'estil aquell de pèrdua d'allò que els sociòlegs en diuen distinció. Bé, sigui com sigui, en aquella plaça, quan van decidir els bunyolencs que ja podíem començar, vem començar. I aquesta és la crònica castellera d'aquella jornada memorable...

Vem començar, probablement, amb un pilar de quatre. Vem seguir, amb tota seguretat, amb el 3de7 amb agulla. Jo hi havia d'entrar de baix, però per sort no hi vaig entrar. Si ho hagués fet hauria mort a l'acte. El castell, pel que vaig veure, va anar relativament bé, però qualsevol valoració tècnica l'haig de delegar a algú que estigués més per la feina, perquè jo no en tinc ni idea. El 4de7 era el castell que s'havia decidit per a la segona ronda. Diria que va bunyolejar força, homenatge estrident al poble que tan bé ens acollia. En tercera ronda, gran sorpresa: el 3de7 per sota.

Com també he dit abans, qualsevol valoració tècnica val més que la demaneu a algú de Tècnica o a algú que en sàpiga una mica més que no pas jo, pobre parrac rebregat que el vent arrossega miserablement de bar en bar. El que sí que em va semblar, en la meva més humil opinió, és que si ja anàvem un pèl justos de camises per als dos castells anteriors, amb força canvis a tots els nivells, el tres per sota semblava, potser només en una mena d'il·lusió col·lectiva, força agosarat. Però després, parlant amb gent de la Tècnica, sobretot amb el Gallo, vehement defensor de la seva veritable opinió, vaig inclinar-me a pensar que, probablement, tot i que sí que era arriscat, estava dins de les nostres possibilitats objectives, i que si estàvem en condicions de fer-lo, doncs ben provat estava. Però malgrat inclinar-me a pensar això, continuo ferm en la meva obstinada posició, ço és: que era un risc innecessari, i que més que arriscat, era forçat. Però malament aniríem si no poguéssim pensar diferent! Vist només des dels resultats obtinguts, el quart 3de7s de l'any, i a sobre a 400 kilòmetres de casa, és un èxit rotund que es pot comparar, per exemple, al 3de9f de Vilafranca a Berga (apa, aviam qui la diu més grossa).

Aquesta marrada em venia molt de gust fer-la, però ara segueixo amb el nostre pas triomfant d'exèrcit victoriós avançant per la Diagonal l'any... ai, que m'embolico. El 3de7s va aixecar-se de forma més o menys irregular i les últimes dues aixecades van ser allò que anomenen èpiques, tot i que no tant com el que he llegit del 4de8 dels Moixiganguers a Vilafranca aquest mateix diumenge. Diguem-ne que va anar d'un pèl de figa que no petés, però també es pot dir que encara tenia més marge d'empitjorament... bé, segueixo embolicant-me, val més que calli.

Vem fer un 5de6 net com a escadús, que en deia el jefe d'un amic meu de l'escreix o l'escaig. Era el primer de la temporada fora de l'assaig i per tant va ser objectivament la novetat del dia. Els bunyolencs, per la seva banda, havien estat flipant mandonguilles, sobretot amb el 3 per sota. I és que els catalans estem ben llampats. Vem plegar amb un pilar de cinc que vem fer girar, glavi al cel que respon al llamp de Zeus, i blablabla.

Va ser acabar l'actuació i que comencés la marató alcohòlica. Per dinar vem menjar paelles que havien participat al concurs de paelles organitzat pels bunyolencs, bona pensada per estalviar-se de fer un àpat, malgrat que corren el perill d'una enventual manca de participació. Feien un concurs de llençament de pinyol d'oliva, que vaig guaitar amb els ulls esbatanats, corprès i astorat per l'espectacle. Vem ventilar-nos entre tres dues ampolles de vi i vaig estar presenciant radera la barrera el segon encierro o com se digui del dia, amb un ramat molt més nombrós, i també més animals. Molts cargolins, que havien acaparat el concurs del pinyol, també van dedicar-se a pixar-se els remugants en allò que en diuen fintes de torero ebri. Els del poble, experts en l'art de la tauromàquia, practicaven temeraris moviments que, val a dir-ho, van avorrir-me aviat. Quan anava de baixa tant l'espectacle com el meu nivell etílic, vaig anar a fer la migdiada.

Vaig arribar a les vuit tocades a la plaça de la carpa per veure el Barça. Encara vaig veure el primer gol de Messi, que marcava un gol cada deu minuts. La tarda va passar tumultuosa entre xarbots de cervesa. Vem sopar a la carpa uns macarrons que em recordaven els que havia menjat quan anava a l'escola. La música va començar després i va ser una autèntica bogeria. Cada minut que passava veia la nit més boirosa, fins al punt que no recordo res de res a partir de quarts d'una. El moment estelar va ser El chipirón, versió de Bongo Botrako, desfase de ballaruga punki amb salts mortals ben bèsties. Va ser molt divertit, en efecte. Tinc el lleu record d'un pilar de quatre, però no puc assegurar res. M'han dit que a les dugues era fora, a la plaça, i segurament vaig esmunyir-me sol cap al centre cívic. Un altre que dormia al costat meu em va dir que vaig arribar-hi a quatre grapes i que vaig desplomar-me al llit. Visca la birra lliure.


DIUMENGE


L'endemà vaig llevar-me com el dia abans, vaig vagarejar com una ànima en pena, vem ajuntar-nos a la cercavila i jo vaig estar força estripat. Al final del trajecte vem fer tres i quatre de sis a la mateixa plaça del dia abans, en perfecte dia de la marmota. Tinc problemes de redundància cíclica, hi han coses que no sé si són de dissabte o de diumenge. Tinc records esparsos d'anècdotes divertides i també tinc una aroma general molt atractiva que m'agradaria escriure per aquí, però que no puc fer. Què més dir? Les gralles van tocar força repertori durant l'avorriment de cercavila, amb Els Segadors inclosos, que vaig cantar esgargamellant-me, i només els hi falta el Ferro-ferro, que s'ha erigit com a crit de guerra de forma totalment espontània i des de sota, metàfora del que significa per a mi el 3 per sota. En fi, vaig tornar amb el Mora en cotxe a Esplugues, després de recollir el sac de dormir i la motxilla al centre cívic. Vaig veure al meu llit una cuca ben simpàtica que feia la seva via.

Podria parlar molt més, dir #fillsdeputa i coses per l'estil, però la meva neurona ja esbufega. Salut i castells.

Fiestas de la Juventud de Buñuel

Dissabte, 29 d’octubre de 2011
Castellers d’Esplugues: p4, 3d7a, 4d7, 3d7xs, 5d6net i p5

Diumenge, 30 d’octubre de 2011 (Cercavila de Buñuel)
Castellers d’Esplugues: p4, p4s, p4s, p4, 3d6, 4d6

Llibertat!

Els dies són molt cansats i prosaics i ara és quan, potser, tocaria llegir, d'això, diguem-ne, poesia —ja ha passat el mot.

Demà plourà. Esperem que serà TT.

En termes de lletres, vaig llegir Llibertat! de Rusiñol. En termes de teatre d'idees, Rusiñol fa la pinta d'un Ibsen d'espardenya un pèl desfasat. Una mena de reciclatge del Modernisme passat pel públic ampli. Pel que en sé, Rusiñol era especialista a crear polseguera, però en un país d'espardenya com Catalunya, això era molt fàcil. Encara deu ser fàcil, però ara hi ha molts enfants terribles i en aquest món de discordances i contradiccions contínues, ja no se sap ben bé contra què apuntar. Contra tot? Ja està tot massa vist.

A Llibertat!, la idea principal és atacar el fals progressisme de principis de segle XX. És un fet fefaent que la retòrica de les llibertats i la república no era més que mera retòrica en general. Llibertat! m'ha recordat, també indefectiblement, a Un enemic del poble. És pràcticament el mateix esquema; els falsos progressistes, les forces fàctiques i l'stablishment caciquil d'un poble provincià que, quan de debò han de demostrar que creuen en allò que prediquen, l'únic que demostren és la seva hipocresia. Hi ha hipòcrites que ho són només per gregarisme, per manca de força de voluntat o de conviccions fermes i veritables. Els veritables fills de puta són els qui s'omplen de boca de democràcia i llibertat quan l'únic que volen és ocupar el poder, manipular i seguir remenant les cireres.

Hi ha el cas a part de la noia de qui el negre s'enamora. Ella tampoc no és capaç de superar els prejudicis atàvics ni l'entorn social i acaba actuant com tota la resta. És un Vergés, en retòrica de Puig i Ferreter a Aigües encantades.

Hi ha també el veritable llibertari, un solitari de l'estil de «l'home més fort és l'home més sol». És l'únic que defensa de debò el negre. I el negre és també l'únic que creu en la llibertat, també comminat per les circumstàncies personals, però sigui pel que sigui, l'únic que hi creu.

Fet el quadre ràpid de l'obra, podem projectar-lo a la societat actual. Jo, el que acostumo a fer, és projectar-ho sobre mi mateix. Qui sóc jo? Sempre m'he considerat una mena de Vergés. El meu problema principal és que, d'una banda, sóc incapaç de comprendre tota la problemàtica de conjunt. Vaig estudiar Polítiques, en bona mesura, per treure'n una mica l'entrellat, però només em va servir per veure que el problema és inabastable, des de posicions purament economicistes, fins a les solucions utòpiques de tota mena que hi ha pel món de les idees. El fet d'estudiar Literatura actual m'ha fet esllavissar cap a solucions, entre d'altres, més sociològiques, que han enriquit i embarbussat molt més el problema.

Per això, em plantejo ara la llibertat! a la meva existència i no hi veig cap més solució que la purament esteticista-decadentista-simbolista: l'aïllament, la no actuació o la intervenció mínima en el meu entorn més immediat, sense ínfules de canviar res. D'altra banda, el segon problema que veig és que no tinc força per canviar res perquè sóc allò que hom anomena pusil·lànime o algú que es deixa arrossegar pel corrent, tot i que miri d'anar a contracorrent. À vau-l'eau o À rebours, acabo En rade i no hi puc fer més.

2011, Sant Just

Em poso aquest matí de dilluns plujós a escriure el cony de crònica, ara que de fet el sol fa ullades entre els parracs de núvols, etcètera, i vaig fent glopets del cafè fred i sona El octavo día al podcast, i etcètera, i vaig posant etcèteres aviam si se m'acut què escriure, però no se m'acut res o sigui que tiraré pel dret, i etcètera.

Ens plantàvem a Can Ginestar a les dotze per actuar per les festes de tardor de Sant Just, un poble del qual prové diguem-ne la meitat de la colla d'Esplugues, tot i que segons les estadístiques de què disposo no en són tants. Amb nosaltres hi eren els Xics de Granollers, una colla amb molts ganàpies, i els Castellers de Barcelona, que encara no s'han refet de la davallada de fa un parell o tres d'anys.

Per la colla circulava l'espectre del 2de7. Com va dir Ibsen en noruec, «whenever I take up a newspaper and read it, I fancy I see ghosts creeping between the lines. There must be ghosts all over the world. They must be as countless as the grains of the sands, it seems to me. And we are so miserably afraid of the light, all of us».

En fi, que per una vegada el cap de colla no ens havia dit quins castells faríem per la diada, segurament perquè no sabien què farien amb la torre. D'aquesta manera passava el dissabte, els concerts a Sant Just semblaven confirmar la torre i altres aires espectrals semblaven apuntar-hi, però l'endemà, a plaça, començàvem amb el tres per sota i, finalment, la descartàvem. Oh, ai las! Jo que ja la donava per segura...

El tres per sota amb què obríem plaça va pujar bé i compassat; a l'última aixecada la rengla va pujar una mica més lenta, però al darrer Amunt! es va anivellar, i tots contents. La veritat és que el vem fer sense gaires nervis i força folgadament i feia molt de goig.

En segona ronda vem provar el quatre amb agulla. Va pujar al primer peu amb els segons una mica desquadrats; el meu segon —jo hi era de baix— sembla que anava tort ja d'entrada, el cas és que em carregava molt a la dreta i ara mateix em fa força mal l'espatlla. Vaig patir com un malparit i vaig anar directe al lavabo després de descarregar-lo. Encara sort que va anar ràpid.

En tercera ronda vem despatxar el 5de7, que devia ser el tretzè de l'any, i que es va fer sense gaires problemes. La rengla del tres, com sempre, se'n nava cap a la meva banda.

Vem plegar amb dos pilars de cinc, que a diferència de la setmana passada vem poder descarregar. D'entrada, el Sasi s'havia estrenat a segons d'un pilar de quatre. En conjunt va ser una actuació de puta mare; el fet de començar amb el 3 per sota i fer-lo tan bé va capgirar una mica la inèrcia de l'any, tot i que pel que fa a mi, amb la tortura del 4a, en vaig sortir bastant destrossat i per això vaig estar sedant el dolor amb analgèsics (birres). I per la torre, ja la farem, segurament la descarregarem a Buñuel.

Pel que fa a Xics, van plantar 5de7 i 4de7a i van acabar amb el 4de7 que, en principi apunta al de 8. Barcelona va fer exactament el mateix que Granollers, per la qual cosa es pot dir que els vem VÈNCER, GUANYAR, BATRE, PASSAR LA MÀ PER LA CARA, DERROTAR, HUMILIAR i tot aquest etcètera. Des que hem guanyat el Concur7 la nostra vena competitiva està al màxim, rivalitzant amb la dels lagartos dels collons.

Ara, per cert, el sol se'n va i es fa la penombra al pla de Barcelona. Els espectres tornen, és qüestió, doncs, de donar per enllestida aquesta merda, abans no es desfermi el temperi infernal. I etcètera.

Fotos.

Els Castellers d’Esplugues recuperem la torre de set i el 3 per sota

 Article xungo per a la Crònica de la Vida d'Esplugues

Després d’una primera part de temporada molt bona, el setembre es presentava molt prometedor. Els objectius principals eren molt ambiciosos: el primer 4de8 de la nostra història, la recuperació del 2de7 —carregat només un cop, l’any 2009— i la del 3de7 aixecat per sota, que havíem estrenat l’any passat i que ens havia caigut aquesta primavera a la vila de Gràcia.

Els assajos van començar molt forts i, davant la sorpresa de molta gent, vam descarregar sencer el 2de7 amb xarxa en un assaig històric i multitudinari. Tot i que el cap de colla no ho va anunciar el mateix divendres, aquell diumenge, l’Onze de Setembre, la tornàvem a portar a plaça a Montblanc. La torre va pujar molt bé de mides però, en passar la canalla, es va esberlar, amb tan mala sort que, a causa de la nostra llenya, va quedar molt malferit un membre dels Minyons de l’Arboç que ens feia pinya i que era familiar d’un casteller nostre. En Ramon Rovira va traspassar el dijous d’aquella setmana, que era la de la nostra Festa Major.

La setmana va ser molt dura per nosaltres i vam haver de descartar tots els objectius que ens havíem proposat, perdent d’aquesta manera una oportunitat d’or per fer el salt als castells de vuit. El dissabte de Festa Major vam assistir a l’emotiu funeral de Ramon Rovira, abans de «celebrar» una Prediada per oblidar amb dos intents desmuntats de 3de7 amb agulla.

L’endemà, per Diada, ens plantejàvem una actuació tranquil·la, amb el 5de7 com a millor castell. La gran notícia va ser el primer castell de 9 pisos alçat al nostre poble, gràcies a uns Minyons de Terrassa que ens van venir a donar un cop de mà a l’assaig de dijous i que ens van fer costat en tot moment. També hi van actuar els Castellers de Sants, padrins nostres, que van oferir castells de vuit sense problemes.

La següent actuació va ser a Torredembarra, al Concurs de Colles de 7, en què la nostra hi anava com a favorita. Començàvem amb un 5de7 clavat i seguíem amb un 2de7 esplèndid que tanmateix vam haver de desmuntar per indecisions de la canalla: això feia que haguéssim de passar ronda i anéssim penúltims al Concurs. A tercera ronda remuntàvem amb el 3de7 aixecat per sota, el primer de l’any, que va anar molt anivellat i ben compassat. Per quedar en primer lloc havíem de fer un castell relativament fàcil per a nosaltres, com ara el 3de7 amb agulla, però per comptes d’això vam provar el 2de7 novament, perquè sabíem que era al nostre abast i ens en volíem treure l’espina. El castell va tornar a aixecar-se molt bé i a bon ritme, però en baixar la canalla, quan ja havia passat la pitjor sotragada, va acabar petant per dalt sense avisar. En tot cas, quedàvem primers del Concur7 i tornàvem a Esplugues més contents que uns gínjols, no per haver guanyat sinó pels grans castells que havíem assolit.

Finalment, el 16 d’octubre celebràvem el II Memorial David Carreras, membre fundador de la colla i president i cap de colla molts anys, a més de ser una persona molt coneguda i estimada d’Esplugues. Allí hi tornàvem amb el 2de7, que novament va quedar només en intent desmuntat, just quan ja era a punt de carregar-se, una altra vegada per indecisions de la canalla. En primera ronda havíem tornat a descarregar el 5de7, amb molts canvis a tronc, el dotzè de l’any. En segona ronda havíem aconseguit fer l’aleta al segon 3de7 aixecat per sota de l’any, el quart de la nostra història, encara millor que el de Torredembarra. En tercera ronda era el torn del 2de7 desmuntat, i en repetició aconseguíem un 4de7 amb agulla sense història, un pèl més remenat que de costum.

En resum, després d’aquestes setmanes, podem dir que hem acomplert la major part dels nostres objectius, recuperant la torre i segellant dos 3de7 aixecats per sota excel·lents. Tot això, hem tingut força mala sort, que ens ha impedit assaltar el principal objectiu, el 4de8, que ara per ara sembla que va curt de pinya i que es complica per a un futur immediat si no es redreça la situació. El 2de7, finalment, amb dos intents carregats i dos intents desmuntats, i amb el daltabaix de Montblanc l’Onze de Setembre, és complicat i esperem que, un cop li acabem de prendre la mida i ens espolsem els nervis i les pors, la puguem descarregar ben sovint.

Mentrestant, però, salut i castells!

Memorial David Carreras, 2011

Memorial David Carreras. Diada més o menys inventada que com a actuació no té gaire futur, pel que sembla, i que s'ha de recol·locar o reinventar. El nostre president, a qui estem a punt de fer un altar a la Closca, la volia reubicar en el marc festiu d'Esplugues d'una forma molt més adient. A això, s'ajunta el fet que no hem pogut o volgut (el que sigui) fer-ho millor aquest any, amb la col·laboració d'entitats del poble (el cas dels Diables és flagrant). Amb tot, la diada d'avui ha estat prou maca: la plaça de l'Església és, sens dubte, la més maca d'Esplugues, i avui era força plena. També s'ha de dir que altres projectes del sector de Creixement han quedat absolutament arraconats o oblidats, i que és de plànyer i que qualsevol mena de crítica per part meva és, ara per ara, redundant i no em ve de gust fer-la.

Pel que fa a l'actuació en si, tècnicament ha estat una cosa estranya. Jo no sé gaire com cou les coses la Tècnica, però el que sí que sé és el que veig, per molt que n'estigui al marge (sembla que estigui al marge de tot, també és deplorable). El cas és que la setmana havia estat, si més no pel que he viscut, una mica moguda, amb un cert malestar. Però potser aquest malestar només és meu i potser aquest no és el lloc per expressar-lo, per bé que no es pot dir que me'l calli, jo sempre vaig amb el cor a la mà i blablabla.

El que vull dir és que havia estat aquesta setmana pensant en un post atrabiliari, però que a hores d'ara no em ve gens de gust occir res.

Començàvem, doncs, amb un 5de7, el dotzè de la temporada, amb canvis al tronc de tota mena, que segons el Rai era més lleuger i que segons jo s'encamina cap al 5de8 (hahaha!). Jo hi era de baix i se m'ha fet més llarg que de costum, estic en una fase de parrac que em faig patir. Però al vídeo s'ha vist molt bé.

En segona ronda tocava el 3de7 aixecat per sota. Sens dubte, ha estat la gran notícia d'avui, jo diria que anem per consolidar-lo. Tant de bo sigui així. Jo l'he viscut molt bé, d'agulla com sempre, i tothom coincidia a dir que era el millor que hem fet mai, tot just el quart, més bé encara que el del Concur7.

A tercera ronda era el torn del 2de7, que és el veritable peix gros del cove. L'hem hagut de desmuntar per indecisions de la canalla, com a Torredembarra sur mer, una torre que era perfecta, amb mides perfectes i amb l'únic handicap dels nervis o de la «història». Abans havíem vist un 2de7 dels Castellers de Terrassa que havia pujat amb els terços molt oberts i defensat força a la descarregada, i el nostre semblava millor. El fet de no haver-la pogut coronar, almenys a mi, m'ha fotut molt. Som especialistes a desmuntar torres de set impecables. També deia que per comptes de sucre, haurien de posar estupefaents als cereals de la canalla.

En repetició hem fet el 4de7a, que sembla que ha tingut més problemes dels normals; jo patia una mica i la pinya era un guirigall, però s'ha fet bé. En pilars, dos de 5, però un dels dos (diria que el primer, el més veterà) s'ha n'ha anat enrere de cop i volta i ha quedat en intent. Mera anècdota.

Com a anècdota també queden els pilars d'entrada. Al segon hi ha pujat el Quique, membre emèrit i fundador de la colla, el més fidel i que més s'estima els Cargolins, i l'ha fet girar. El primer pilar era de dol per la mort de l'oncle de l'Ana, que descansi en pau.

Pel que fa a les altres colles, s'ha de destacar molt destacadament els primers castells de vuit a Esplugues fora de Festa Major. En efecte, els Castellers de Lleida han descarregat el 4de8 però només han carregat el 3de8 en segona ronda, una llenya que ha trencat el braç d'un casteller de la Terra Ferma i que ha lesionat una altra castellera, cosa que d'altra banda ha fet aturar molta estona l'actuació malgrat tenir dues ambulàncies. El president ha hagut de portar un dels dos a un hospital per poder reprendre ràpid la diada, circumstància que ha provocat que es perdés el tres per sota. Han plegat amb un 4de7a molt rebregat.

Pel que fa a Terrassa, han fet un bon paper amb castells de la gamma alta de 7, amb la torre com a millor castell, i aviat anirem a casa seva a les seves Vigílies aviam si tot va bé.

Amb tot plegat, podem dir que avui haguem fet una merda de Memorial? Jo no ho crec, en termes de punts  deu haver estat una de les millors actuacions de la nostra història. Fa molt poc no fèiem tres castells de set, fa molt poc tres castells de set i mig eren impensables, i aquesta mateixa temporada fer el tres per sota semblava molt difícil i avui ens ha sortit de puta mare. Si fem o no fem el carro gros, si podem tornar a provar la torre aviat (a Sant Just, a Terrassa, on sigui), si ens hem d'inventar un castell nou (una truita de set), tot això, bé, és una qüestió de concepte de colla castellera que, després d'haver assistit a la Taula Rodona dels Ganàpies sobre cultura o esport i d'haver sentit el Miquel Ferret, jo tinc molt clar cap on hem d'anar.

Castells, cultura o esport?

Taula Rodona: ELS CASTELLS, CULTURA O ESPORT?

14 d’octubre, UAB.

Ponents:

Marc Freixa, Xics de Granollers i un dels fundadors de Ganàpies

Marçal Agut, Castellers de la Vila de Gràcia i membre dels Arreplegats

Miquel Ferret, president dels Castellers de Vilafranca

Artur Moncal, membre fundador dels Minyons de Terrassa

El moderador presenta els ponents. Comença a parlar Marc Freixa.

Marc

Troba que els castells tenen un element esportiu o competitiu innegable: els assajos planificats, la temporada amb diades marcades, una junta tècnica i directiva amb papers ben establerts, unes regles de joc no escrites com les tres rondes, etc., elements que comparteixen amb altres activitats tradicionals de cultura, però que en el nostre cas és més evident.

Es pot dir que molts dels valors dels esports (cohesió de grup, competitivitat, fair play) són també propis dels castells.

Per tot això, els límits entre la competició esportiva i els castells és molt difús, cal tenir cura que no es perdin les particularitats pròpies castelleres.

Rànquings: exemplifiquen aquests límits; van bé per comparar-se, però no tenen en compte molts altres aspectes intrínsecs de l’activitat castellera. Ídem amb el Concurs.

Marçal

Reitera el tema de la competitivitat, però també incideix en allò que distancia els castells dels esports; els castells no són un producte vendible al gran públic com els esports de massa, com a competició. En general, en una diada ningú no guanya una altra colla.

Miquel

Reprèn el tema però accepta plenament el vessant esportiu: “Els castells són una activitat cultural i esportiva”. “Cultura sí, esport també”. El caràcter tradicional, folklòric o cultural de l’activitat no està en contraposició a l’element esportiu molt marcat dels castells.

A partir d’aquí, enumera un bon nombre d’analogies dels castells amb els esports, com havia fet en Marc, però molt més exhaustiu, des de les camises i l’escut a l’assegurança i la CCCC com a federació esportiva. Ressalta el tema del casc i el compara amb l’oblicació de dur-lo al Tour, que va crear molta polèmica al seu dia.

Artur

Cerca l’essència dels castells per veure si l’element esportiu hi és intrínsec o si és només un component lateral o residual de l’activitat. Partint del vídeo presentat a la Unesco pel Patrimoni de la Humanitat, extreu els valors que considera més propis del món casteller: senzillesa, confiança mútua, festa, etc. Per a ell, la competicióés molt excepcional: es redueix a un cop cada dos anys a Tarragona. Queda demostrat que els castells segur que són Cultura (en termes antropològics i folklòrics).

Pel que fa a esport, tot i que la competitivitat i l’activitat física són elements indestriables dels castells, la pura competició com en un Concurs continu faria perillar molt els valors dels castells: amateurisme, autosuperació (no vèncer), treball en equip, educació, etc.

Rànquings: ineficaços, promouen la competició.

Guanyar: no, bogeries del Concurs. Si al Concurs no s’hi va a guanyar, hauria de ser una trobada de germanor,etc. No a l’esportivització dels mitjans de comunicació, etc.

Miquel rebat

Comença citant paraules de Nani Matas: “El veritable Concurs és Sant Fèlix” i “Per la Mercè els matxacarem”.

Lloa el Concurs com a cosa positiva per l’entrada de camises noves (Marc Freixa rebat que per altres diades, com FM, també hi ha molta entrada de gent nova i que depèn de com es planteja la temporada) i que, de bogeries, se n’han vist a grapats fora del Concurs (cita exemples dels Verds per Tots Sants i Sant Fèlix).

Defineix esport com a activitat física amb regles, lúdica o competitiva, i troba que encaixa a la perfecció amb els castells (després, Lavínia, del públic, rebatrà que això també escau a activitats molt diverses, com els Gegants).

Acaba la intervenció recordant que en Pep Guardiola també exhibeix valors que podrien ser plenament castellers i que és altament competitiu; l’objectiu no és tant guanyar com fer les coses al màxim de bé segons uns valors propis, que menen a l’èxit.

Marçal

Reivindica l’element Festa com a propi de l’activitat castellera, inexistent al món esportiu.

Afirma que alguns elements competitius de l’esport anul·len molts valors dels castells.

Diu que, per la seva experiència dins la Festa, sap que mai a Sant Fèlix hi ha un guanyador, perquè cada colla fa la seva valoració.

Miquel

Repeteix que la competitivitat no exclou altres valors i afegeix que els Arreplegats són una de les colles més competitives del món casteller.

Sobre els mitjans, afirma que els castells hi surten massa poc i que per culpa d’actituds hippies com la de Moncal no apareixen a l’Sport o el Mundo Deportivo (hi van aparèixer uns anys fins que per pressió castellera van deixar de ser-hi) o a Esports3.

Artur

Diu que el proteccionisme casteller és per salvaguardar-ne l’essència, la història, els valors…

Miquel

Lligant amb les innovacions i l’essència, afirma que ningú no va posar pegues als Minyons per introduir-hi les dones als troncs, i que la CCCC s’oposa al desenvolupament de noves innovacions: esmenta els impediments que van patir amb la internacionalització a Xile i els protectors bucals i els informes/paperassa de la CCCC. Per a ell, la Coordinadora hauria de ser un lloc per compartir, no per “controlar ni fiscalitzar”; per a Ferret, doncs, la CCCC hauria de deixar via lliure a les colles perquè fessin el que volguessin sense cap control.

Afirma que, igual que en un moment donat es van crear lligues de futbol i de rugbi perquè uns volien jugar amb el peu i els altres amb la mà, igualment les colles haurien d’organitzar-se al seu aire, amb publicitat o sense, amb Concursos o sense.

Finalment, troba que els recursos esmerçats al Patrimoni de la Humanitat són malaguanyats perquè no aporten beneficis reals, i menysté la Unesco de diverses maneres.

Artur

A una pregunta del públic, repeteix que el Concurs hauria de ser més aviat una Trobada o Exhibició castellera, però no aclareix si s’hi pot anar sense concursar, només a fer els màxims castells, com hi van moltes colles (com Gràcia, per exemple).

Miquel

Fa la darrera diatriba contra el concepte de germanor als castells: diu que a Valls mai no ha estat així, que els castells per créixer necessiten rivalitat i competició pura, esmenta el cas del 3de8a a Sitges entre la Vella i Vilafranca el 2008, i diu que la modernitat ha portat a una concepció dels castells diferent però que no pot negar la realitat competitiva evident.

Finalment, torna a exaltar els castells com a esport: per l’exigència física (3 assajos i 2 actuacions per setmana), pels guanys mediàtics (canals esportius) i per les subvencions/assegurances que representa (cas de baixa per jugar a futbol, etc.).

Després dels torns de preguntes, l’acte es tanca amb la intervenció de la Vedruna, que afirma que va entrar als castells bàsicament per l’entorn social i una activitat castellera cultural atractiva, molt diferent del que hi ha a la resta de la societat, on la competitivitat és exacerbada; per això, un element que caracteritza tan marcadament els castells, no l’hem de deixar perdre de cap de les maneres. Aplaudiment general.