29 de juny 2011

Rape me

donç ia a pasat al dia i mol be.

un dia d'inanitat sibil·lina. un dia que pot acabar amb rape me de nirvana.

un dia de merda, d'estudi funcionarial, d'odi laboral i de fastiggggggggggggh.

trepitjar un banc perquè et tornin 90 euros? 89,9? cony de funcionaris.

Hate me
Do it and do it again
Waste me

I viola'm, amic meu. Mentre, ara mateix, desallotgen Plaça de Catalunya, viola'm, fill de puta. He caminat molt de temps, cercant un lloc foraster, hauria d'haver mort tot sol, fa molt i molt de temps. Larararà, larararà...

[I la feina, funcionarial, ganes de fondre els ploms. L'odi. La companya fotuda i jo vaig fent. I a sobre sona La cura. La ira ressorgida]

Deixar-se arrossegar pel corrent estimbar-se, al capdavall el barranc. Diuen que és impossible sortir del sistema. Al capdavall és cert. Diuen els economistes liberals que l'única forma és no guanyar diners i anar-se'n a viure d'ermità a una cabana.

Antisistemauvahomevahahahaha!

Nirvana eren contraculturals massa bons i foren engolits. Però sembla que Kurt era prosuïcida. Jo sóc una fulla que branda el vent. Pruff. Jo em cago en tot. Pruff. Jo, hohoho. Jo estic en un moment d'astorament sense discurs. Compro discurs al millor postor.

I com que tothom som sistema, si més no la meva idea és... que aneu a cagar.

27 de juny 2011

Simulacres

Fet el penúltim examen de la carrera, un dels dos ultimàtums. No m'ha acabat d'anar bé, es nota que no anava a classe i que tot ho he estudiat a corre-cuita d'un manual. Els corrents sociolingüístics es barrejaven impetuosament al meu cap, difícil de treure'n l'aigua clara. Al capdavall espero haver-me'n sortit.

Ja queda menys. Ara he de fer un treball i estudiar per Sintaxi.

Moment ineluctable de fer una visita a la dutxa i treure'm tota la merda del cap de setmana, que comença a fermentar.

I aquesta calor, d'on ha sortit? És lamentable.

He visitat la biblioteca. Rebel·lar-se, ven. De moment hi estic escèpticament d'acord, però només he llegit una interpretació dels hippies i de la contracultura per mitjà de Matrix i Baudrillard.

Simulacre de simulacres, tot això i més.

26 de juny 2011

Corpus de Sang a Cornellà

DSC07412

Després d'estudiar una estona he pres la bici per baixar a Cornellà, que era la diada de Corpus, que enguany s'escau molt tard perquè és una «festa mòbil» que es fixa segons la Setmana Santa i la Pentecosta, que al seu torn es regeix per les fases de la lluna i tota la pesca. El cas és que ha coincidit amb Sant Joan i amb la temporada castellera ja força avançada.

De manera que les dues colles líders del panorama casteller venien amb alguns castells de nou ja fets, quan és pels volts de Corpus que s'acostuma a estrenar la categoria (enguany les colles vallenques i Capgrossos ja han fet el tres o el quatre de nou). Fins i tot es diu que per la festa major de Terrassa de la setmana vinent els Minyons volen fer un gamma extra (el tres de deu o la torre). Vist, però, el panorama d'avui, espero que regeixi la prudència.

En tot cas, la diada podria haver sigut entretinguda. Els Minyons i els Verds preparaven la mateixa actuació o molt semblant; sembla que potser els malves descartaven el 4de9f, segons m'han dit, i també sembla que totes dues colles anaven una mica justes d'efectius, diguem-ne. Al seu nivell, Cornellà també volia fer la seva millor actuació de la temporada, de moment —la clàssica de 7. Tenia al·licients, la cosa.

Però ha sigut una merda. Han començat els Verds amb el 3de9f, que anava just de soca i que brandava força; l'anaven aturant, però així que han fet l'aleta el tronc s'ha esberlat i la llenya no ha acabat de ser gaire maca; com que hi havia poca pinya, algun casteller de tronc gairebé cau a terra.

La primera llenya ha semblat que permetia que els Minyons els poguessin passar la mà per la cara, i han tirat exactament el mateix castell. El tres s'ha anat aixecant més o menys bé, el folre aconseguia aturar el moviment, amb alguna dificultat, i, en passar l'enxaneta, sembla que s'ha assentat, però poc temps: el trontoll s'ha accentuat en la baixada precipitada i ha acabat saltant pels aires. Llàstima, perquè estava millor que el dels verds.

Vilafranca, aleshores, després del castell de Cornellà, ha provat el 4de8a, descartant els nou pisos. Entretant, però, havíem hagut d'esperar que tornés l'ambulància, que havia marxat amb algú de Terrassa (o potser de Vilafranca). El cas és que l'estructura del quatre ha pujat rebregada i el pilar, estranyament, fins i tot abans que es desembeinés, s'ha sacsejat molt. Així, un cop fora el quatre, descarregant-se el pilar del mig, fortes sotragades successives han acabat vencent la resistència dels castellers, que després d'haver rebut de valent per tot arreu finalment ha rebentat per dalt, cosa també estranya per tal com els qui més patien els estralls eren els de baix.

I mentrestant han muntat la pinya els egarencs, al seu ritme, per repetir el mateix castell que Vilafranca. I si el tres malva havia anat millor que el verd, el quatre amb agulla ha anat molt pitjor: s'ha tancat moltíssim de dalt i no ha aguantat ni la primera aleta. A més, la patacada ha estat també lletja i un minyó s'ha quedat estès per terra, l'ambulància se l'ha hagut d'endur... i s'ha aturat l'actuació molts minuts. I com que feia molta calor, he tocat el dos.

Segons el Twitter, Vilafranca ha acabat amb una torre de vuit folrada, mentre que els Minyons en repetició han fet el 4de8 i en tercera ronda el 2de7. Malgrat això, dels vallesans han descarregat el pilar de sis, que per la setmana vinent ja veurem de quant serà, mentre que els altres es conformaven amb el de cinc.

La reflexió que se'n pot fer, d'això, la resumeix perfectament Vilafranca al seu Twitter: «Avui hem trencat la ratxa de 8 anys amb el 4d8a i de 2 amb el 3d9f, però conservem la de 9 anys i 9 mesos amb els @Minyons». És a dir, un munt d'hòsties, no gens contents, però si més no han guanyat el principal rival, que segueix estant lluny i que no té sort ni quan els podrien «guanyar», sempre posant-ho entre cometes, que ja se sap que els Minyons no competeixen, només rivalitzen. Avui he vist el minyó que ens impartia classes teòriques sobre aquests conceptes un vespre en una festa de Ganàpies.

I els de Cornellà, que els vaig seguint més o menys de prop, han tornat a mostrar les limitacions que porten arrossegant els darrers temps, malgrat les promeses de l'any passat. Avui han estrenat finalment el tres de set, que m'ha semblat que s'obria; en tot cas, tant el tres com el quatre de segona ronda tenien uns problemes similars: troncs massa veterans, poc rejoveniment, una canalla molt lenta que fa que s'hagin de defensar molt els troncs, que malgrat que es deformin mai no acaben de semblar que hagin de caure bàsicament per l'experiència dels castellers i perquè, si tinguessin una mica més de gent, en un tres i no res començarien a fer coses molt més bèsties. Però són pocs, amb poca pinya i pocs recanvis, i així estan, fent el segon 4de7 després del de Molins i el primer 3. La torre de sis, per la seva banda, que també ha anat lenta, estava tan parada com una roca, però feia una mica la sensació de feixuguesa. Aviam si s'espavilen. Sembla també que tenen problemes amb els pilars i avui han hagut de fer-los de quatre. Com a darrer comentari, només afegir que els verds no es posaven gaire a la pinya dels Castellers de Cornellà, cosa que em sembla una mica lletja.

Per tot plegat: molta calor, molta lentitud i moltes llenyes. Corpus de Sang? Venien ganes de revoltar-se... jo he pres la bici, #indignat, i he acampat a casa meva, que ara m'espera un tal Weinreich.

Algunes fotos.

DSC07414

25 de juny 2011

solell

Moment, ara, de seure a la penombra mentre el cafè surt i la música sona a la tele, sol a casa meva. Sol a la penombra. Sol en la foscor. Tranquil·litat.

Diuen que una de les coses que s'aprenen en la maduresa és a conviure. Però sóc un immadur total si més no en aquest aspecte. Estic molt millor sol.

I ara, en aquests moments de descans, mentre no surt el cafè, penso ivarçosament en aquests dies passats. Alcohol, poc descans, molt anar amunt i avall. La revetlla entre Esplugues i Sant Just i no recordo com vaig acabar dormint allà. Ahir amb l'excusa de fer un treball vaig fer de tot menys parar a casa.

Vaig aixecar-me, definitivament, eren les onze. Vaig escampar les boires sacsejant el cap sense saber ben bé on era. Anava a obrir la porta per escapolir-me'n sense ser advertit, però va aparèixer per radera, amb unes ulleres trencades i uns pantalons de jugar a futbol. I vem fer el cafè amb vistes a la serra. Em queia el sol al damunt mentre jo impassible deixava que es refredés el cafè. Però vaig haver de marxar. I el sol darrere, amb les muntanyes.

A la tarda vem anar a Vilassar a veure castells, però això és eluctable. El que queda és la sensació distesa cervesera i la tarda amable amb airets fresquívols vols ols sol-sol-sol. Mataró la clàssica de vuit en un tres i no res, sense problemes, amb uns quarts a la torre que diuen que no eren gens habituals; els de Sant Cugat, patapam, també una altra torre de set i coses sense més importància. També deixàvem el sol radera, amb les onades del mar.

Però vaig haver d'arribar a casa. I em vaig desfer a poc a poc, diluït pel cansament. A les onze ja feia nones......................... no n'és, de maco, això? I així, qui pot estudiar? —el sol de les onze del matí, la insolació del vespre, i ara sol a casa. NO.

22 de juny 2011

Van arribant les notes i són en general força bones malgrat la meva desídia i tal. És perquè sóc un geni.

D'altra banda, el meu futur a mig termini es va dibuixant. Deixo la feina definitivament al setembre i hauré de buscar-me la vida per una altra banda.

Aquest matí he anat amb la colla a un taller amb nens disminuïts i al cap i a la fi m'he sentit una mica humà.

La veritat és que sabent com estan les coses, ara, estic força més tranquil. Aquest dilluns tinc el penúltim examen de la carrera. És de segona convocatòria i és un dels dos ultimàtums. Però tan bé com els anava aprovant, seria estrany que suspengués justament aquest. Però m'hi hauria de posar una mica.

21 de juny 2011

Matí tranquil de chillout electrònic que no m'agrada gens i d'actualitzar webs i prendre'm cafès clorats en la penombra de la chambre à l'ordinateur. Tinguent tots els exàmens qu'hi fet aprovats, i amb només dos al davant, em deixo abassegar per la mandra, pels somnis humits de son lleuger que s'allarguen com les gotetes del pixat d'una pixada llarga.

Descans, a la fi, reconstrucció cerebral i pudors corporals que hauré de redreçar amb una certa dutxa. Però les pudors corporals i el descans en la penombra, meravelles de la civilització ancestral.

Mes el descans ha de ser curt imperativament; dilluns vinent un nou tòtem s'alça que paralitza, fetilla, governa i comanda. Mentrestant vaig mocant-me.

Però com que s'acaba el disc pel canal que tinc, i com que no em rota posar-ne cap altre que tinc, i com que no em fotré ara a fer l'esgarip en forma de cançó, doncs abandonaré aquests llimbs per rabejar-me en la immunda misèria del món.

20 de juny 2011

Actuació a Gràcia, v.2 (a Zonalibre)

2011-06-19 13.59.51

Ahir mirava d'estudiar una estona, però no estava gaire per la feina. Pensava que era el millor dia dels Cargolins en alguns mesos. Tot i que ens haguem fotut dues hòsties, la veritat és que és allò de morir matant i anar-hi a totes. Ja fa temps que estàvem en aquesta línia, però això de diumenge m'ha semblat per emmarcar.

Començàvem amb el cinc de set, que és «el nostre castell insígnia», perquè el fem amb els canvis que calgui i amb molta o poca pinya i ens serveix sempre per començar amb confiança qualsevol actuació, sigui a casa nostra o a Figueres o Gràcia. Aquest cinc en línies generals ha anat de postal, amb molt bones mides, etcètera, i ens permetia encarar el plat fort del dia, el tres de set per sota, amb una certa embranzida.

El tres per sota és «un castell límit» per a nosaltres, segons diuen el que en saben, i a més els assajos de divendres no m'havien acabat de convèncer. En fi, que tocava avui tant sí com no tirar-lo, i les aixecades del primer intent anaven força bé però a la darrera, «que és la bona», segons diuen els que en saben, sembla que s'han plegat per terços o què sé jo, el cas és que ha fotut el pet i he sentit un cop al clatell i m'he cagat en déu i en sa puta mare. Però és millor el vídeo. En repetició sembla que s'ha repetit: un dels rengles ha pujat una mica més lent, algun terç sembla que ha volgut recuperar no sé quina posició, i al capdavall tot plegat s'ha col·lapsat. I també és millor el vídeo.

I amb una mala hòstia que no hi havia déu que me la traiés he hagut de fer de baix al quatre amb agulla, que ha anat tan clavat com el cinc de set. El Jordi n'ha fet girar el pilar amb un gir que fan de 180 graus, i hem rebut l'aplaudiment de la plaça, com a Granollers, i és que, macagundéu, el tres de set l'hauríem d'haver fet.

Però no l'hem fet i jo pensava que potser és cosa que no hi ha uns dos cordons fidels sempre a assaig, que s'han d'anar fent canvis sempre (i no sé quines teories del nucli dur), però potser no és ben bé això, o potser sí, potser aquest cop ha estat culpa del tronc, o potser ha sigut culpa de la Vella, o potser dels destins malastrucs. Hi havia un corrent d'opinió que apostava per la inclinació de la plaça dels pebrots (del Raspall). Qui sap...

Haver repetit, tot seguit, el tres per sota, i haver-nos aixecat i haver descarregat el quatre amb agulla amb aquesta mena d'orgull, ha sigut una demostració de com hem madurat com a colla. Però les dues llenyes també demostren que sense més esforç i implicació de tothom no anirem gaire més enllà d'on som, i el fet que hagin petat de forma més o menys semblant pot indicar també que no és mala sort, sinó que hi ha algun problema estructural. A la Closca bullia la ràbia, però en el fons estàvem contents per com havíem reaccionat i per la imatge de la colla. Ja fa temps que hem superat el tòpic aquell que no sabem caure, tant de temps que flipo que algú a la colla encara s'ho pugui pensar. Avui ha estat, al capdavall, un gran dia.

I ara, a descarregar-lo, macagundéu.

En aquest moment és quan parlo de les altres colles. En fi, els graciencs, segons expliquen fonts ganàpies, tenen més o menys un quatre de vuit amb força canvis respecte l'any passat, i així l'han anat fent enguany i ja en porten uns quants. La torre l'han de defensar força més cada cop que la tiren, perquè també tenen sembla ser mig tronc nou, però en general les mides eren bones, tot i el tòpic aquell que estava entregirada i tal. I el seu cinc de set era com el nostre, però el nostre era més maco. I pel que fa als Borinots, doncs feien també el quatre de vuit, una mica bellugat, i el tres de vuit, i un cinc de set, però el nostre també era més maco.

I totes les colles hem acabat amb pilar de cinc.

En resum, que ara tenim dues setmanes sense diada, hem de seguir lluitant els nostres castells i hem d'implicar-nos encara més si volem seguir creixent. Perquè amb il·lusions i bones intencions tothom aniria al gimnàs i deixaria de fumar. Jo, per la meva banda, m'havia fet el bon propòsit de començar a fumar aquest any, i de moment ho estic aconseguint. Tot demana les seves dosis d'esforç i constància, macagundéu.

Fotos.

I aquí sota, el tres a punt de petar:

DSC07381

19 de juny 2011

Diada del Raspall

Ara estava mirant d'estudiar una estona, però no estic gaire per la feina. Pensava que avui és el millor dia dels Cargolins en alguns mesos. Tot i que ens haguem fotut dues hòsties, la veritat és que és allò de morir matant i anar a totes. Ja fa temps que estàvem en aquesta línia, però avui ha estat per emmarcar.

Començàvem amb el cinc de set, que és "el nostre castell insígnia", perquè el fem amb els canvis que calgui i amb molta o poca pinya i ens serveix sempre per començar amb confiança qualsevol actuació, sigui a casa nostra o a Figueres o Gràcia. Aquest cinc en línies generals ha anat de postal, amb molt bones mides, etcètera, i ens permetia encarar el plat fort del dia, el tres de set per sota, amb una certa embranzida.

El tres per sota és "un castell límit" per a nosaltres, segons diuen el que en saben, i a més els assajos de divendres no m'havien acabat de convèncer. En fi, que tocava avui tant sí com no tirar-lo, i les aixecades del primer intent anaven força bé però a la darrera, "que és la bona", segons diuen els que en saben, sembla que s'han plegat per terços o què sé jo, el cas és que ha fotut el pet i he sentit un cop al clatell i m'he cagat en déu i en sa puta mare. En repetició sembla que s'ha repetit: un dels rengles ha pujat una mica més lent, algun terç sembla que ha volgut recuperar no sé quina posició, i al capdavall tot plegat s'ha col·lapsat.

I amb una mala hòstia que no hi havia déu que me la tragués he hagut de fer de baix al quatre amb agulla, que ha anat tan clavat com el cinc de set. El Jordi n'ha fet girar el pilar, amb un gir que fan de 180 graus, i hem rebut l'aplaudiment de la plaça, com a Granollers, i és que, macagundéu, el tres de set l'hauríem d'haver fet.

Però no l'hem fet i jo pensava que potser és cosa que no hi ha uns dos cordons fidels sempre a assaig, que s'han d'anar fent canvis sempre, però potser no és ben bé això, o potser sí, potser aquest cop ha estat culpa del tronc, o potser ha sigut culpa de la Vella, o potser dels destins malastrucs. Hi havia un corrent d'opinió que apostava per la inclinació de la plaça dels pebrots (del Raspall). Qui sap...

Haver repetit, tot seguit, el tres per sota, i haver-nos aixecat i haver descarregat el quatre amb agulla amb aquesta mena d'orgull, ha sigut una mena de demostració de com hem madurat com a colla. Però les dues llenyes també demostren que sense més esforç i implicació de tothom no anirem gaire més enllà d'on som. A la Closca bullia la ràbia, però en el fons estàvem contents per com havíem reaccionat i per la imatge de la colla. Ja fa temps que hem superat el tòpic aquell que no sabem caure, tant de temps que flipo que algú a la colla encara s'ho pugui pensar. Avui ha estat, al capdavall, un gran dia.

I ara, a descarregar-lo, macagundéu.

18 de juny 2011

qué tripa se le ha roto, jefe

ahir estava molt cansat, i vaig estar pelant cebes una hora i encara me'n puden les mans. a la feina el treball era guerra de trinxeres i desgast i la solitud del corredor de fons. la coordinadora m'havia dit que estic virtualment acceptat al màster i ja tinc el proper curs programat. i aquest dilluns tinc un examen d'ecdòtica, terme pedant que és el que fa servir el gran PEP PUJOL al seu tros del llibre assignat.

que et bombin imbècil

ahir estava molt cansat i vaig tirar de dret a l'assaig de castells i vem veure alçar castells, i el tres per sota que tenia la gemma a l'aeroport i que el tarrés l'anava a buscar perquè pogués arribar a l'última prova però malauradament l'avió arribava amb massa retard i vem haver de tirar la prova de-fi-ni-ti-vah! sense el membre titular de la rengla i llavors una nena es va fotre a plorar i vem haver-lo de desmuntar i repetir-lo què-sé-jo si amb la mateixa nena però sense acotxador ni enxaneta i al final... al final... això

Assaig 3d7sota

vem tirar a la closca a menjar-nos els quilos de cebes... som molt de la ceba... és clar... esclar... [punts suspensius]. i si res hi era clar i qat-al·lah era que jo estava fet un parrac arrugat. més empanat que de costum, que és estrany, i en definitiva, que em vaig emborratxar molt aviat perquè com que estava molt cansat, punts suspensius.

i ara he posat tarda tardà i el fill de puta del JOAN TARDÀ com sempre autobombo.

que et bombim imbècil

el cony de pedant l'he apagat amb la ràdio i he posat al grooveshark, però, the answer, que el filldeputa del tardà pronuncia de ansgüer, el prepotent subnormal dels collons. i me l'he posat mentre faig una miconeta de temps per prendre la bici i anar a destruir-me una mica més les poques neurones que em queden, agòniques i moribundes, al casal de joves de sant just, que hi fan concertillus modernetes xupiguais de rock i música de peluts de merda fillsdeputa tots.

13 de juny 2011

Actuació a Can Vidalet, 2011

Ahir celebraven les festes de Can Vidalet. Les havia anat a tastar dissabte a la tarda, que hi feien concerts de rock/metal, però perdia el coneixement a ritme histèric de cerveses i l'última hora ja era un parrac rebregat que s'arrossegava. Així que vaig tornar a casa a les dotze per esperar amb candeletes l'actuació de l'endemà, ahir.

Per sort, els núvols amorosien el migdia; amb puntualitat anglesa, que diuen, començàvem i fèiem molta via i plegàvem a les dues just davant el lloc dels concerts del dia abans. Érem els segons i es donava el cas que la Tècnica ens deixava fer la porra després de l'assaig perquè ni ells no tenien clar què farien perquè faltava molta gent. Bé, jo pensava que faríem tres i quatre i un altre castell de set, però resulta que vem fer cinc i quatre amb agulla i un quatre dels lleugers, cosa que està molt bé. Els castells, en general, malgrat la limitació de camises, van anar molt bé tots, clavant el cinc i el quatre amb agulla, amb pocs problemes destacables, i amb un quatre lleuger fet amb la punta de la polla. Sobre incidències, novetats als troncs, rengles desplaçades uns mil·límetres i altres novetats espectaculars, envieu un email a capdecolla arrova cargolins punt org.

D'altra banda, parlant del cap de colla, ens va tornar a fotre la llauna després d'assaig perquè no podrem aixecar el tres per sota diumenge vinent a Gràcia si seguim sent tan pocs a assaig. Sobre tot això, ja se sap que els qui sempre hi van són els qui sempre han de sentir la mateixa cançó, i sobre el tres per sota, jo espero que el farem a la vila de Gràcia perquè ja toca i ens estem avorrint de fer el cinc de set i el quatre amb agulla cada dia i necessitem emocions noves.

Això sobre nosaltres. Sobre les altres dues colles, la veritat és que no tinc gaires ganes de parlar-ne, però ho faré perquè així tinc més visites al bloch de gent d'altres zones del país, cosa que me la posa dura. Els de Figueres tots els coneixeu, són els llampats per la tramuntana surrealista i si més no a mi em van sorprendre a casa seva fa unes setmanes amb un tres i quatre de set molt ferms i un intent de quatre amb agulla relativament matiner per a una colla que havia tingut força problemes recents fa poc. I així venien a Esplugues a repetir tres i quatre, que com també és costum no vaig mirar gaire perquè tornava a estar atabalat amb twitters i blackberries i collonades vàries. En general, van anar força bé i força segurs, una mica lents i una mica feixucs, i amb molt poca pinya pròpia i quatre vents nostres al seu quatre de set. En primera ronda havien fet el 4de6a, que qualsevol crònica diria que era en vistes a fer-lo pujar un pis més.

I els Tirallongues de Manresa eren els tercers en l'ordre d'actuació i feien castells de sis una mica lletjots però tant se val. En pilars, nosaltres fèiem el de cinc, els de Figueres també amb un segon molt dret i recte, mentre que els de Manresa en desmuntaven el primer per una nena que no volia pujar i el repetien i descarregaven després amb una enxaneta molt més gran.

Això va ser la diada castellera a grosso modo. Els de Figueres van venir amb nosaltres a la closca a fotre'ns mongetes i botifarra; jo passava abans per casa per actualitzar la pàgina i fer altres coses i aprofitava per menjar per dinar el sopar de la nit abans. I així tornava a la closca, sentíem els càntics xardorosos dels de Figueres, bevíem, vèiem els castells, etcètera, i acabàvem jugant alguns a pòker, però jo ja anava força torrat i vaig tirar-me al llit, sense sopar, un altre dia.

Fotos (aviat més)

[Vull afegir que els músics van tocar, per primer cop que jo recordi, per a una altra colla, capgirant el que fins ara fa molt poc ens havia passat a nosaltres. I és que si just fa un any, a la Creu Alta de Sabadell —uns Saballuts que d'altra banda diumenge feien 3 i 4de8 més 2de7 de forma magistral— s'estrenaven dues gralleres, just dotze mesos més tard ja són capaços de tocar per a les altres colles. Així i tot, encara han d'anar polint el repertori i tota la pesca, però en un sol any el salt ha estat tan abismal que no semblem la mateixa colla.]

DSC07314

05 de juny 2011

Diada de l'Ascensió de Granollers, 2011

DSC07247

No tinc gens de ganes de redactar aquesta crònica, però ho faré igualment perquè feina feta no fa destorb. No espereu trobar-hi, doncs, alta literatura ni comentaris punyents i corprenedors, sinó més aviat una merda enganxada d'un pal.

Granollers és un lloc bonic i té una església amb heures i una plaça Porxada plena d'acampats indignats. Tenia, avui també, uns núvols negres de tempesta de collons. Però això és una cosa que només Zeus disposa. Així i tot, avui també ens ha estat benigne i no ens ha plogut. Alabat sia Zeus, i Pal·las i Pan i Afrodita i Dionís també.

Jo hi anava deshidratat com una pansa al Sàhara i m'amorrava a una ampolla d'aigua que deixava a mitges d'un sol glop. Començàvem amb el 5de7, que és el nostre castell insígnia, sembla ser, i que va anar molt ben parat i amb mides molt bones, i tots estàvem molt contents. Seguíem amb el 4de7a, que la veritat és que crec que també va anar bé, i hi tornava a entrar de baix: la pinya estava molt més compacta que la del dia abans, cosa que afegida a l'experiència de dissabte (és que feia molt de temps que no assajava de baix un quatre amb agulla), em deixava més tranquil i amb més bona posició, però no hem vingut aquí a parlar de mi mateix. Acabàvem amb el 3de7a, que no sé com va anar, crec que molt bé. El Jordi va fer girar el pilar del mig. Gran domini sobre la gamma alta de set, necessitem fer ja el tres per sota i seguir pensant en objectius més elevats per no quedar-nos aturats. Perquè com digué el president Pujol, «si queda quieta, cau».

En pilars fèiem el de cinc aixecat per sota, només un, però a la darrera aixecada, gairebé a punt de ser carregat, s'entrebancava i queia. Primera llenya de la temporada. Granollers, poble malastruc, sempre ens tira algun castell aixecat per sota. Després dels pilars de Marrecs i Xics, repetíem, amb dos collons, el de cinc per sota, reeixint-hi completament i amb l'aplaudiment de la plaça. Aquest moment, i el del pilar del tres amb agulla, almenys a mi em va omplir de satisfacció. Som ara per ara una colla molt potent en el registre de set. I hem de seguir avançant. D'altra banda, vull tornar a remarcar el paper dels músics, que sonaven com un exèrcit o com una orquestra simfònica.

Avui anava a tot arreu amb la meva càmera de fotos i la Blackberry del Pau i parava una mica boig. Molt d'estrès amb la tonteria, però és una cosa que m'agrada i acabaré amb un smartphone o com se digui ben aviat. Algú de Marrecs piulava les rondes senceres, i així jo podia centrar-me només en els nostres castells, adjuntant-hi la foto. Molt bé. Aviam si l'Erik apareix i m'allibera d'aquest estrès.

Pel que fa a les altres colles, no vaig apuntar-me gaire cosa i no en tinc gaire idea. Anant a allò més substancial, els Xics de Granollers van estrenar, enguany, el 4de7a i el 5de7; en general, van anar una mica desmanegats amb mides estranyes i un pèl lents, però també en general van anar bé sense gaires perills. A tercera ronda, un simple 4de7 que marcava la diferència amb nosaltres: i és que una mica de competitivitat i la satisfacció de fer millor actuació que una colla de vuit a casa seva, no tenen preu.

Marrecs de Salt feien 3de7, 4de7a, 4de7, que com que no m'he apuntat no recordo gaire com van anar. Sé que van tenir problemes interessants en algun dels castells, segurament el 4de7a; recordo que les mides eren molt dolentes, que es va haver de defensar força, etc. Però entre les nostres pinyes, el Twitter, la càmera de fotos i altres històries, no estava gaire per la feina. O sigui que podeu mirar les fotos i deixar-me estar.

Just acabada l'actuació, cinc minuts més tard, començava la pluja. Ha estat un cap de setmana molt casteller en què no he estudiat gens ni mica i en què m'ho he passat molt bé. I és que cada dia m'agraden més els castells, cosa que semblava impossible. Alabat sia Zeus que l'ègida porta.

DSC07251

XVII Trobada del Baix, a Molins

Els intrèpids ciclistes arribàrem a la bella plaça de l'Ajuntament de Molins de Rei uns vint minuts més tard de l'hora de concentració, però la cercavila cap a l'església industrial de Molins va endarrerir-se uns minuts una mica llargs per al meu estat d'ànim més aviat ressacós. Així i tot, els daus ja havien estat llençats: entrava de baix al quatre amb agulla, castell traumàtic en el meu bagatge. Però aquí no he vingut a parlar de mi mateix.

L'actuació, si més no, va anar força rodada i ràpida. Nosaltres érem segons en l'ordre d'actuació, després de la Jove de l'Hospitalet i dels absents Castellers de Sant Feliu, que sembla que tornen però que no està del tot clar com estan (notícies contradictòries i la meva intuïció m'emmenen, de moment, a la circumspecció).

La cercavila es dividia en tres branques, a l'estil vallenc una mica, i nosaltres havíem de pujar unes escales amb la bici a l'espatlla, etcètera. L'entrada a plaça, amb un pilar de quatre aixecat per sota i caminat, de poc no es fot l'hòstia contra un cable. Uns veïns simpàtics, a la finestra de davant l'església prismàtica a l'estil d'un búnker, estenien una banderola: «Dios», que, per qui mai no l'hagi vist, és un ens fantàstic amb poders sobrehumans atribuïts i triple personalitat: doble antropomòrfica i animal, a més de metafísica abstracta.

Com que alguns feien tard, per exemple un de l'equip de pinyes, vam començar amb el quatre de set, amb segons habituals i quarts i quints del 4de8, que va prenent forma a poc a poc. Diria que va anar bé en general.

Suposem que algú d'alguna colla devia pensar que anàvem fluixos! No! Cornellà i Matossers van fer 3 i 4de7, respectivament, cosa que donava un pèl d'emoció a l'actuació. Jo sóc partidari d'una mica de competitivitat, però és difícil en la situació actual del Baix.

DSC07135

A segona ronda provàvem el 5de7, que és el nostre castell insígnia, sembla ser, i que va anar molt ben parat i amb mides molt bones, i tots estàvem molt contents. Acabàvem amb el 4de7a, que la veritat és que crec que també va anar bé, tot i que jo vaig notar la pinya molt flonja per la meva banda, cosa que em va fer patir més del que m'hagués agradat, també amb la paranoia del quatre amb agulla. En pilars, dos de 5, un dels quals aixecat per sota, amb l'Aleix, a la descarregada, defensant una rebregada molt lletja cap enrere, que va merèixer l'aplaudiment unànime de la plaça. És el segon cop que fem dos pilars de cinc simultanis, era la cirereta del pastís.

Pel que fa a les altres colles, no vaig apuntar-me gaire cosa i no en tinc gaire idea. Anant a allò més substancial, els Matossers van descarregar el primer 4de7 de la temporada. Segons tinc entès, volen sovintejar-los més enguany i mirar d'apuntar als castells amb agulla. Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels. Aquest quatre, tenint en compte aquestes circumstàncies, malgrat una mica desmanegat, es va mostrar molt sòlid i va demostrar que hi han estat treballant de valent i que, per tant, les coses els han d'anar bé en el futur.

Pel que fa als companys de Cornellà, van fer el 3de7 enorme i una mica lent amb les limitacions que m'han anat explicant aquesta temporada. Segueixo dient que és una llàstima que una colla que semblava que ressorgia hagi tingut tantes baixes de tronc i pinya i que hagin de recomençar la feina que havien iniciat l'any passat.

La Jove de l'Hospitalet portava castells de sis de la gamma alta, fets sense gaires maldecaps. Demanant al meu contacte habitual sobre com tenen el pati, resulta que havien descartat el 4de7 perquè tenen molta dependència de persones concretes que de vegades no poden aparèixer (i perquè, al capdavall, són poquets). I un cas molt a part són els de Castelldefels, que com que no tinc gaires ganes de fer sang, diré només que van oferir una imatge lamentable, amb un 3de6 amb aconxaneta i amb dos intents desmuntats de 3de6a (amb aconxaneta també?), el segon dels quals totalment deformat que no va petar potser per la invocació al «Dios» del veí del començament.

I això va ser la història. Els de Quarta Ronda entrevistaven caps de colla i demanaven sobre el David Miret. Jo aprenia a fer anar la Blackberry i piulava els castells de les rondes amb les fotos dels nostres castells. Els núvols ens sotjaven però no descarregaven, potser també per l'esguard atent d'aquell «Dios» de cella ferrenya a voltes, mes afable altres camins. Ens fèiem una foto de família en què jo quedava a fora per fer-la, però tots m'hi reclamaven a l'uníson, cosa que em va fer força gràcia. Enfilàvem a un parc a sopar i després a fer una mica de festa a un local autogestionat on, a la una, de castellers només quedàvem gent d'Esplugues (ni un de Matossers ni de la resta, quina cosa...). I vaig acabar amb el Tarrés a Sant Just fins a les 3, fotent-nos gintònics fins al cul.

I això va ser tot. Voldria valorar una mica tot plegat, però em fa molta mandra i demà tinc un examen. Només valoraré el tema dels músics, que van tocar com un exèrcit o una orquestra simfònica, i que comencen a fer molt de goig. El nou tabaler, el Dani, ha estat un fitxatge espectacular. I que «Dios» sigui amb vosaltres —i amb el vostre esperit. Amén.

XVII Trobada del Baix

Jove L'H: Pde4, Pde4cam, 2de6, 3de6, 3de6a, Pde4.
Cargolins: Pde4, Pde4cam, 4de7, 5de7, 4de7a, Pde5, Pde5s
Castelldefels: Pde4, Pde4cam, 3de6 aconxaneta, id3de6a, id3de6a, Pde4
Cornellà: Pde4, Pde4cam, 3de7, 5de6, 4de6, Pde4sota.
Matossers: Pde4, Pde4cam, 4de7, 5de6, 2de6, vano de 5.

Fotos.

DSC07199