AZU Biologia

Ahir era l'actuació típica de Nadal dels Arreplegats a Biologia, que en principi diuen que és el seu aniversari. Hi actuaven els Marracos de Lleida, els Pataquers de la Rovira i Virgili i els Emboirats de Vic. Els Ganàpies eren a Mataró amb les altres colles, Xoriguers i Passerells. Havíem estat voltant pel Palau de Pedralbes fent fotos i, després de fer el cafè al bar de la Facultat, a tres quarts de tres llargues vem passar pel pati on consuetudinàriament, d'uns anys ençà, se celebra aquest meravellós esdeveniment.

Hi passàvem amb el 4de7a dels Arreplegats coronant-se. La foto em va quedar molt moguda.

Com és lògic, no vaig veure com havia anat. Mirant una altra foto per Twitter sembla que va estar força sòlid, amb unes mides si fa no fa bones, però és difícil parlar així... i és poc professional. Poc després els Pataquers s'hi posaven, amb un 4de6 que, vist des de lluny, em va semblar que estava prou bé, amb terços una mica entrats —però era lluny! Segueixo sent massa poc professional.

Em va sorprendre gratament que els Pataquers fessin castells de sis a la Diagonal; tradicionalment han tingut problemes per dur gaire gent fora de Tarragona, i d'altra banda han tingut una relació diguem-ne procel·losa amb aquests verds. Per exemple, hi ha hagut una conya marinera per Twitter sobre l'apadrinament de Pataquers. Però res, jo què sé, si tot m'ho miro, com els castells a plaça, de tan lluny...

Tot seguit, els AZU tiraven el 5de7 que, també vist d'una mica lluny, des de la mitja distància, vaig veure un pèl remenat tota l'estona, amb una rengla que per segons estava incòmoda, oberta, ben parada a terços i recuperada a quarts... però jo què sé, si no en tinc ni puta idea de castells. Van celebrar molt aquest castell, que és un dels que més m'agraden, tot s'ha de dir, i que fet per universitaris és bestial.

Aquí, una noia maca del públic veient com es defensava la descarregada del castell. Sembla que les alçades tampoc no eren les més idònies:

I res, el 5 havia pujat al segon peu i, com és costum, les gralles no van tocar fins que els terços estaven ben col·locats i els quarts del tres ja havien començat a pujar. En acabat, era el torn dels Pataquers, que seguien signant una encomiable actuació portant un 3de6 que també va semblar una mica remenat però sense gaires problemes seriosos.

Però, és clar, també m'ho vaig mirar de lluny. Tot seguit, els Marracos provaven el 2de5, típic castell difícil de comentar, sobretot per la poc professional distància que cada cop em separava més del lloc d'actuació, que segons diuen, i com és ben evident, és ben poc agraït per fer fotos.

Era el torn dels eminents Arreplegats, que portaven l'andròmina folrada, el 2de7f, que donada la meva poca capacitat analítica tècnica potser val més que deixi passar. En tot cas, com que m'agrada embardissar-me per esbarzers, jo diria que el folre va haver de treballar força, sobretot per la banda de la descarregada (si és que l'anomenen així, jo què coi sé); el segon d'aquella banda va aguantar bé i el terç la va parar molt bé.

I tot seguit els Pataquers i els Marracos, en estranya ronda conjunta, feien això:

Que com es pot veure la foto està borrosa; això és perquè havia anat a buscar beguda per a mi al bar d'on fa uns dos anys ens van fer fora per jugar-hi a la botifarra. Vem arribar molt just per veure com coronaven els seus castells les colles respectives: Pataquers, un 2de5 que així de trascantó no em va semblar gens problemàtic; Marracos el 3de5 net que es veu a les imatges. Després, els Emboirats, que encara no els havia vist fer res, van tirar el 2de5, que també vaig albirar des de lluny mentre rumiava quan em concediran el Pulitzer.

En fi, ja faltava molt poc per acabar i els verds tiraven el pilar de 6 amb folre. La meva companyia em burxava per fotre el camp, o sigui que sobre això no vaig apuntar res a la meva llibreta dels horrors. En principi, el segon no estava gens còmode, amb unes mans que van haver de treballar de valent; finalment es va poder salvar amb una gran feinada de tothom, i alabat sia Jaume Barri, benigne i magnànim.

L'actuació havia estat molt ràpida, potser perquè no hi eren els Ganàpies, colla especialment lenta muntant pinyes; potser perquè tot va anar rodat, sense llenyes ni intents desmuntats i un sol peu, el del 5, desfet. També, potser, perquè de les quatre colles només dues van fer totes les rondes que tocaven, a més del tema de l'estranya ronda conjunta. Encara hi havia llum per estona quan va acabar la cosa, i això que la puntualitat a l'hora de començar va ser la típica universitària, gairebé una hora tard. De vegades això sembla que s'eternitza, que ha de durar fins l'endemà: però ja se sabia, mercès als maies, que «no hi ha demà».

En tot cas, per les presses de marxar, no vaig veure els pilars finals, que segons Twitter van ser aquests:

Birreiros @Birreiros
La diada tanca amb 2P4 de @PataquersURV, P4 de @MarracosUdL, 3P4(1c)de @arreplegats i P4 de @EmboiratsUvic

Segons diu l'Alexandre, @xatin16, sempre que actuen plegats Marracos i Pataquers la colla local cau. Així, AZU va caure en un dels pilars de 4, i apa.

I apa, tu, aquesta diada és la que tradicionalment clou, per a mi, la temporada castellera. Aquesta chrònica és de les que més problemes em porta normalment, o sigui que ara me la remiro i l'esporgo si cal.

Segons el mateix Alexandre:

@arreplegats 4d7a-5d7-2d7f
@PataquersURV 4d6-3d6-2d5
@MarracosUdL 2d5-3d5n
@EmboiratsUvic 2d5

Fotos.

Sopar de fi de temporada, 2012

Ja s'ha acabat la temporada definitivament, un any que ha estat com deia a l'última chrònica molt llarg i ple de giragonses i algun capgirell impensat. L'any ha acabat de la millor manera, amb una darrera tombarella infernal, però ara ja és moment de mirar endavant i començar a pensar en el que ens vindrà. El 2013 sospito que serà un any molt bo en tots els sentits si sabem reconduir el potencial de la Colla d'una manera diferent de com ha estat els darrers temps.

I amb el cap ple d'aquestes coses, arribàvem a la Closca per fer el clàssic sopar de final de temporada. Vaig arribar-hi d'hora, mentre la Vella preparava la teca.

Suposo que si les dones de dalt veuen aquestes fotos, tornaran a denunciar-nos a l'Ajuntament. De fet, incomplim un munt de normatives a la Closca, cosa que està molt bé. També això ens ha portat algun problema amb els veïns. I entre les unes i els altres, el tema de la Closca està en perill. Salvem-la!

En tot cas, feia molta patxoca, la Closca, abans de començar l'atac furibund:

Al bar, un Emmel radiant anava preparant les cebes, o el que fos que sigués allò:

Tanmateix, les hores no van passar debades, que diuen, i uns cubates més tard la lluminositat s'havia enfosquit un pèl i es lliurava a ominoses meditacions.

La nit confon... Van posar la segona part del Barça, que ja guanya tres a zero, i finalment sèiem on hi poguéssim capiguer: la Closca se'ns fa petita. El sopar va ser molt bo, com cada any, amb el menú tradicional, i en acabat van posar els vídeos de la temporada, un dels quals era aquest:



Van passar també les fotos de l'any, que vaig estar triant del meu arxiu i que el Ramsès va acabar de destriar. I el cas és que entre unes coses i unes altres, segurament algú no va sortir-hi: com a simple descàrrec, només puc dir que no puc estar al cas de tothom, ni puc saber si durant l'any he deixat de fer fotos a algú, i que qualsevol altra mena de queixa en aquest sentit i en la revista me l'acostumo a passar pels collons.

Alguns brindis, alguns parlaments, i ja podíem donar els actes protocolaris per acabats. Van estar explicant-me els comentaris del grup de Facebook d'AZU sobre la meva crònica, que havia estat molt tranquil·leta i, aprofitant això, contesto per aquí algunes collonades que hi han dit. La primera és que «no en tinc ni idea de castells»: és possible, mai no he negat que tècnicament no sóc un expert, però bé, a banda d'algun error que hagi pogut cometre d'apreciació, el que hi ha segur és una visió dels castells molt diferents de la seva. Però tant se val, reconec que no en sé gaire. La segona és que diuen que vaig dir mentides en una chrònica de Xics: només comentava el que m'havia dit una persona destacada de la meva colla, però veient que valia més no escampar merda, vaig esborrar el comentari. Sobre si és demagògic el text o si hi dic mentides, fora del camp ampli de la ironia no hi ha res. I finalment, no «em rendeixo a les evidències», simplement dic el que he vist, tot i que ho hagi pogut veure malament. Sempre he dit el que he pensat de tothom, si això és «rendir-se a l'evidència» doncs d'acord. Sempre he dit que els AZU fan els millors castells, però segons el meu humil punt de vista fan moltes coses que no m'agraden gens. Però és evident que me'ls estimo, hi conec molta gent i fa molts anys que hi coincideixo...

En fi, després d'aquest excurs, segueixo dient que la festa va anar al ritme habitual, que es va allargar força, fins que sortia el sol, i que la senyora de la neteja va arribar cap allò de les sis de la matinada, amb els borratxos campant-hi. Jo torno a dir que no pot ser que aparegui tan d'hora, que o bé vingui el diumenge a la tarda, o el dilluns, o un altre moment. És increïble això...

Vem estar comentant la història i apa, fins l'any vinent. Un any que aviam com anirà, espero que molt bé... Algunes fotos.

XVI Diada dels Castellers de la Vila de Gràcia

Doncs ja s'ha acabat la temporada castellera per als ínclits Cargolins. Sol ser un tòpic dir que s'ha fet molt llarga: el 2011 sí que va ser la més llarga, començant a la Candelera i acabant glaçats de fred a Terrassa. Enguany ha estat més breu, però per a mi ha estat encara més llarga que la passada. Per quina raó? Doncs perquè no he parat de fer coses: a l'hivern redactàvem els nous estatuts mentre planificava la nova pàgina web amb l'Àlex i preparava la revista, i tota la pesca. Després d'allò va haver-hi molts altres projectes, moltes campanyes diverses amb assajos especials cada dues o tres setmanes, una pinya solidària i moltes collonades més. I hi ha hagut un munt de merders interns que a mi no m'acostumen a esquitxar però que han fet que la Junta, en general, estigués gairebé cada dia apagant focs. I hi ha hagut també el tema del Pau, que ens ha deixat destrossats en tots els aspectes.

I així, sense gaires forces més, comencem ara mateix a preparar la revista per l'assemblea, a pensar en la Junta de l'any vinent, seguim fent coses que mai no es veuen gaire però que s'han d'anar fent. No crec que faci gaires vacances castelleres, i ahir, després del darrer pilar de 5, ja trobava a faltar l'ambient de les places i que comencés una nova temporada castellera. Com serà el 2013? Jo no sé què pensar-ne i tendeixo a ser més aviat pessimista, però ja veurem.

Arribava a la vila de Gràcia tard però a l'hora: cinc minuts abans de les dotze. Pujava a la plaça del Sol, des d'on sortia una mena de cercavila cap a la plaça de la Vila; pel camí fèiem un pilar al carrer dels Xiquets de Valls i un de caminat per entrar a plaça.

Al partit del Barça havia estat investigant quins castells faríem. En resum, 5de7, 7de7 i 4de7a. Jo no les tenia totes: a assaig havíem fet una mena de prova intempestiva de 5de7a, és a dir, de pinxo de truita de set, i malgrat que no n'havíem fet cap pinya, la meva suspicàcia em posava alerta. A més a més, entrava d'agulla, per primer cop en dos anys, jo diria, o fins i tot més, al tres del cinc, novetat sorprenent. Havia estat gairebé tot el temps de lateral a la rengla; després vaig passar a ser-ho de la torre; finalment, he acabat al pou del tres, que és el lloc que més m'agrada i la meva posició antiga al castell.

El 5de7 de Gràcia va pujar tremolós des de bon començament; al meu lloc a l'agulla veia el tronc força bellugadís, amb molta gent dient moltes coses de l'estil no t'estiris més o no em carreguis a la dreta; els baixos estaven molt incòmodes i em diuen que la torre estava desplaçada i no sé què més. Em va semblar el pitjor 5de7 de l'any, tot i que no els recordo tots i potser n'hi ha hagut algun de pitjor. Però de fora estant, tanmateix, em comunicaven que no l'havien vist gaire malament, llevat d'algun moviment. No ho sé, la foto, a banda de borrosa, no aclareix gaire res.

El reverse angle tampoc no és gaire aclaridor:

D'aquesta manera acabava la relació de 5de7 de l'any: n'hem fet 13, un menys que l'any anterior. Poder sovintejar tant aquest castell demostra que la Colla té si més no un nivell de set molt consolidat amb una tècnica força bona i un volum de gent constant durant bona part de l'any. Semblava que malgrat el possible potencial que tinguem, no acabàvem de fer el pas: si més no, hem pogut fer un 4de8, ja veurem l'any vinent què tal va això.

També hem estrenat el 7de7 enguany; és un castell que segueix sense agradar-me però que serveix perquè hi pugi molta gent i també necessita força pinya. És un castell que s'aguanta gairebé tot sol: el d'ahir a Gràcia va anar molt rodat i molt parat, malgrat que era un autèntic galliner. De fet, per a galliner, el del 5de7: no sentia ni el meu segon, ningú no callava, un desastre.

En tercera ronda un 4de7 amb agulla de tràmit, el dissetè de la temporada. Em van dir que farien girar el pilar del mig, però de lateral a l'agulla no ho vaig notar. Va ser un castell facilet que vaig veure molt tranquil.

I plegàvem amb dos pilars de 5. Enguany n'hem descarregat 27, set més que al 2011. Això deu haver estat per la generalització de la simultaneïtat dels dos pilars per acabar actuació: ho hem fet en set ocasions aquesta temporada, per només tres l'any passat. He sentit rumors que el Ferran, un dels segons, deixarà la Colla; si això es confirma, ja veurem què fem en aquest aspecte.

I res més. La diada va ser una mica estranya. D'entrada, semblava que volia ploure tot i que no ho acabava de fer: plouria a la tarda. En segon lloc, els amfitrions, els Castellers de la Vila de Gràcia, havien d'anar a totes, amb el 2de8f i el 5de8, però es quedaven a mitges a causa de problemes de canalla. Sembla que havien caigut feia poc i els nens tenien por. Així, l'enxaneta del 2de8f, abans de la cercavila, va dir que tenia por i que no volia pujar. La van fer marxar a casa, amb el 2de8f que també s'esfumava. Sortien, a plaça, de 5de8, que pujava molt maco, amb molt bones mides i molt robust, però la canalla el feia baixar, també.

En repetició descarregaven un 3de8 sense gaire història, i en segona ronda tornaven amb el 5de8, que aquesta vegada pujava més tremolós i que la canalla també entomava amb alguns dubtes; el Rai, el cap de colla, el feia baixar. Una llàstima perquè el tenien per descarregar. En repetició tramitaven un 4de8. Amb tot això, havien intercanviat el seu torn amb els Bordegassos, fent una mena de desori; alhora, els Bordegassos desmuntaven un 4de7, que afegia més desgavell al desori. La cosa s'allargava una mica massa. Nosaltres, per la nostra banda, muntàvem les pinyes molt a poc a poc: a la del 5, després de mitja hora, quan ja estava quadrat, un segon demanava que els baixos de la buida i la plena s'intercanviessin per una qüestió d'alçades. En fi.

En tercera ronda, sense torre ni cinc, els graciencs portaven el 7de8, primer de la seva història, que es va alçar força bé, amb alguns nervis durant la carregada, però sense gaires problemes. En fi, s'hi estrenava la Gemma de Ganàpies, que estava molt contenta, i lloat sia Jaume Barri.

Acabaven amb el seu pilar de cinc i un munt de pilars de quatre en dues tongades. Pel que fa al Bordegassos, eren quatre piules i van completar, amb algun problema, 5de7 id4de7 4de7 3de7 p5. El seu 5de7 estava fatal de mides; una quarta de la torre estava molt torta i mig ajupida i gairebé se'l menja amb patates.

Ens convidaven a un pica-pica a un parc davant el nou local dels Castellers de la Vila de Gràcia. Can Musons em va semblar molt maco, un local de puta mare. Per comptes de marxar a dinar amb la colla, vaig quedar-me al dinar de carmanyola que organitzaven els graciencs i vaig veure el Miquel del Roig, que tocava cap a les cinc llargues de la tarda. D'aquesta manera, xerrant amb la gent, vaig saltar-me la Junta extemporànai que teníem a la Closca: vaig tornar a Esplugues ja una mica tard, de nit, amb la major part de la gent que ja havia escampat la boira.

I res més: s'ha acabat la temporada, dimarts no hi ha assaig, i ja veurem com anirà tot plegat. No sabem qui voldrà ser cap de colla l'any vinent, tot i que hi ha un candidat força clar i natural. I mentre això no s'acaba d'aclarir, si no és que ja ho està i jo no me n'he assabentat, de moment tot plegat té un tel d'incertesa que també és força típic de com han estat les relacions tècnica-junta aquests anys: cadascú per allà on l'enfila.

I apa, salut i castells.

Fotos i fotos.

XXXVI Cursa de Karts de Coixinets de Sant Just

Aquests dies hem estat pels karts de Sant Just.

Un kart, per si algú no ho sap, són quatre taulons de fusta amb forma de cotxe petit amb rodes amb coixinets. Un pilot condueix i frena, mentre que un copilot impulsa el vehicle corrent a la part del darrere.

Coneixia els karts d'haver-hi anat algun any i sobretot perquè molts castellers hi estan ficats, molts en són organitzadors i d'altres corren (es tiren pel pendent) o són voluntaris. L'any passat vaig participar-hi de voluntari per primer cop, i enguany, malgrat la pluja, hi he estat tots dos dies, dissabte i diumenge, de controlador al segon revolt del carrer Freixes de Sant Just, força alzinat i, gairebé com cada any, banyat pels núvols inclements.

Jo seguia sobretot els castellers que es tiraven. N'hi havia a gairebé cada categoria: fèmines, mixts, sèniors, veterans, etcètera. Enguany la novetat era aquesta categoria mixta: l'any passat la Marta de la colla s'havia tirat amb el Figo d'AZU a la categoria masculina, però aquest 2012 cinc o sis karts participants compartien aquesta peculiaritat, per la qual cosa s'ha obert la categoria. Hi havia també el Sergi de la Colla amb la seva germana, i també el Macià amb la Maria, i tralarà.

Pel que fa a aquesta categoria, com que només eren sis o set, durant totes les classificacions (octaus, quarts, semis, final) es tiraven plegats, cosa que treia una mica la gràcia de la cosa. La Marta i el Figo feien bones cronos però sempre estaven per darrere el Botxa, que finalment ha guanyat. Tanmateix, la Marta és l'única cargolina que ha pujat al podi, en segona posició. I és que a mesura que passaven les classificacions els cargolins eren exterminats: un a un queien tots, en darrera posició, des del Sergi Pont al cap de colla. I no hi ha hagut gaire res a fer. I l'excepció deu ser, segurament, pel factor arreplegat Marta-Figo més lagarto-vilafranquí. I és així: els putus verds sempre han de guanyar.

En un moment de les classificacions, abans de les finals, tres nois de l'organització anàvem a buscar birres a la paradeta. Tres nois amb pitrall vermell amb set birres a la mà enmig de la carretera amb tanques perquè el públic ens veiés millor. «Poc seriós», ens han dit, però bé, i què? Tot seguit, baixaven els karts de kartxondeo, que m'ha semblat una mica descafeïnat.

Perquè, a més de passat per aigua (hi he arribat tres quarts d'hora tard, a tres de deu, enmig del xàfec; remorejava amenaça de suspensió; finalment ha començat vora d'una hora tard), cosa que m'ha fet estar mig enfredorit bona part del matí, al segon revolt he vist moltes menys patacades que l'any passat, que vaig estar controlant-ne el primer, que trenca la recta d'acceleració del començament. Allí, els karts s'embalen i s'enclasten sovint contra les bales de palla. Hi ha molta feina a escombrar palla, collir corredors de terra, redreçar karts per empenye'ls avall, apedaçar les bales de palla, recol·locar-les i tapar-ne els forats, etcètera. Recordo l'any passat que una tal Anna, que diu que porta des del 92 als karts, va arribar el dissabte a la tarda i em va tornar a explicar el que ja havia estat fent tot el matí però amb moltes més collonadetes; una de les coses que m'explicava era que no havia de girar mai l'esquena a la part de dalt de la carretera, exemple de les meravelles que refilava. I poc després, en una crono de tot seguit, un kart la va atropellar per darrera perquè estava xerrant amb algú a les bales de palla. En efecte, l'any passat va ser molt més distret, al primer revolt. Però el segon revolt m'ha agradat més, més tranquil i més possibilitats de gaudir de la cursa sense estar pendent que algú del pendent et segui els turmells. En efecte.

Doncs això mateix: els cargolins anaven caient exterminats de mica en mica. A les fèmines, només la Paula i l'Anna Carrasco, que es tiraven per primer cop enguany, feien un bon paper, arribant a semis.

Les Viladot, que sempre arribaven a la final i competien amb les Baldrich, enguany s'han fotut uns quants ventallots i no han quedat gaire bé.

L'Aleix i el Jose Andreu, que competien a sèniors, rebentaven l'eix del kart no sé si a quarts de final, just al nostre revolt, i marxaven amb la cua entre cames.

Per la seva banda, a sèniors, el Rai i l'Alfredo acabaven sempre els últims cada cop que es tiraven: en les cronos havien quedat dissetens de no gaire més de vint.

El Sergi Pont sempre quedava dels últims, també; l'Erik no feia gaire més bon paper; el Frank (que li deien "Francesc Xavier Domínguez", ja té collons), amb l'Òscar Herbon, tampoc no s'hi lluïa gaire. La Marina, que no recordo amb qui es tirava, no recordo com quedava. I altra gent, com la Sara, i algú més que em dec estar discuidant, deixaven el nom dels Cargolins ben amunt.

I així m'ho anava mirant del meu segon revolt estant. El dissabte de les cronos havia ajudat a desmuntar la carpa de dalt i a Cangi vem estar comentant la jugada. Ens feien fora cap a les onze i alguns baixàvem cap al Dos Punts d'Esplugues, però aleshores vaig adonar-me que havia begut massa (bé, ja me n'havia adonat abans). Sobretot vaig veure-ho quan la Sílvia, que havia reaparegut (havia marxat després de compartir revolt i havia retornat al Dos Punts), m'ho va dir de pet, m'ho va espetegar. I així, una mica pet, vaig enfilar cap a casa marxant, com és costum, a la francesa.

Aquest diumenge ha estat distret, amb algunes baixades divertides, amb alguna virolla espectacular i alguna tombarella. Uns nois que han trencat el kart ja enfilant la ziga-zaga final, anaven llençant-ne peces pels aires, aïrats i fotent-hi cops de peu. Alguns semblava que volguessin atropellar el de davant; d'altres tancaven massa la corba per enclastar l'altre kart contra un arbre. El públic ha anat aplegant-se, quan veien que no havia de ploure més (ha deixat de fer-ho completament abans de les onze). He anat saludant cargolins que hi anaven traient el nas, m'han fet cinc cèntims escassos una mena de mala notícia que m'han d'ampliar per mail, he vist el Pep Cortès, he ballat una mica la música que punxava el Jordi Domènech, ens hem fet la foto final, m'he acomiadat dels organitzadors i dels karts fins l'any vinent. I he recordat que l'any passat, quan veia que els karts s'estavellaven i m'ho quedava mirant, sense ajudar, perquè ningú no m'havia dit què havia de fer exactament (després l'Anna a la tarda m'ho repetiria amanit amb moltes bagatel·les), va ser el Pau qui em va explicar com s'havia de fer. I res, han estat uns karts que com sempre he viscut amb una certa melangia; el temps va passant, la flaire de la carretera cremada pels karts, de la carretera banyada per la pluja, l'olor encisera de la suor d'algun corredor, el bon ambient de la gent, el cel d'un blau intens i d'un gris de cotó intens, el verd saturat dels arbres de l'obaga del carrer dels Freixes, de les feixes d'herba d'una mena de prat municipal que l'Ajuntament té tancat, la cervesa i tot plegat. Adéu.

XXXIII Diada dels Castellers de Terrassa, 2012

Diumenge, ahir, actuàvem els estupendus Castellers d'Esplugues a la meravellosa, mirífica, meritosa i mereixent, meromòrfica, merlúccida vila de Terrassa, a la plaça de l'Ajuntament (Raval de Montserrat), una plaça on no havíem actuat encara, que jo sàpiga: com que normalment anàvem a les vigílies de Minyons o Pastelerus, sempre actuàvem a la plaça Vella.

Era, alhora, la XXII Diada dels Castellers de Cornellà. Dissabte al vespre nit havia estat per la vila veïna veient els diables i el castell de focs i, després de saludar la Gwen i la Bea, vaig passar pel Patronat de Cornellà, on vaig estar enraonant amb l'Alba i el Deivid i alguns altres, que m'explicaven com tenien el panorama. A les onze començava el ball de gralles pels Quatrevents, integrats per Manu Sabaté, Ivó Jordà, Adrià Pérez, una tal Heura Gaya i un tal Marc Vall. I en acabat, un grup d'ska anomenat Raska que no em va acabar de fer el pes.

D'una banda, pensava que la nostra colla no organitza res semblant a un concert, ni cap mena de merder semblant amb actes de tota mena, com sí que fan moltes altres colles. Nosaltres muntem altres saraus, col·laborem en alguns d'Esplugues, etcètera, però res més de colla com això.

D'altra banda, pensava sobretot que el que no fem és cap mena d'actuació d'Aniverari, del Local o fins i tot de la Colla. Sí que fem la nostra diada per Festa Major, i el Memorial David Carreras inscrit en les festes de Santa Magdalena, a més de Sant Jordi, etc. Però el que dic és que això està molt més lligat a les festes patronals, força poc orientades cara endins. El que reivindico és que malgrat que algunes vegades algunes actuacions hagin dut el nom de Diada o Aniversari, potser caldria seguir un model «transversal» de colla, com diu el Tarrés, en aquest sentit. Però bé, jo què sé, no seré jo qui es dedicarà a planificar-ho, altra feina tinc.

Això ho comentàvem una mica al Patronat diumenge al matí, que els de Cornellà ens lliuraven la Camisa d'Honor de la Colla al programa Quarta Ronda. Ens van convidar a esmorzar cap i pota, que era el primer cop que en menjava i em va agradar molt, mentre xerràvem entre nosaltres i amb castellers de Cornellà. Pel que va dir el Lluís, president de Cornellà, ens la donaven sobretot per la tasca de difusió del fet casteller a la comarca, per la trajectòria del programa però sobretot dels Castellers d'Esplugues, i també per la sotragada del Pau i per com hem anat superant les dificultats. El Sergi va parlar, també, agraint la distinció, etcètera, i en acabat volàvem cap a Terrassa.

Els grallers havien actuat a les matinades de Terrassa. Segons em deien, una bonica vetllada malgrat que els de Terrassa tenien tendència a fer-les d'una manera poc tradicional.

I parlant de xàfecs, arribàvem a Terrassa entre plugims i xarbots i a plaça queien quatre gotes, només. Pilars d'entrada i encetàvem la cosa amb un 4de7 avorrit, tranquil, de tràmit. Seguíem amb el 4de7a, que també em va semblar molt tranquil i avorrit, i plegàvem amb un 3de7 rodonet, avorrit i tranquil. Dos pilars de cinc per acabar i adéu-siau.

La setmana havia estat complicada. Dimarts, per primer cop que jo recordi, vem caure dos cops a assaig, primer en un 4de7 net que passava diria que sencer i que per quints s'havia anat tancant i deformant massa, i tot seguit en un tres per sota que a la darrera aixecada va fer un pet. Divendres, després d'assaig, amb molta gent nova però amb l'absència de molts habituals, celebràvem la castanyada a la Closca. Un dos, el Pau, fent el ruc a les bicis estàtiques, que havíem tret del gimnàs, es va trencar la tíbia i el peroné de forma bastant bèstia.

El cas és que havíem descartat el 4de8 a Sant Just la setmana anterior perquè anàvem massa justos i teníem algunes baixes. Jo estava una mica emprenyat per haver-lo descartat aquí a la vora perquè pensava que si en tens l'oportunitat, val més no deixar-la passar. En tot cas, les circumstàncies eren força adverses. A Terrassa eren encara més adverses, era impossible de provar-lo. I a Gràcia, que és la darrera oportunitat, les coses pinten magres. Ja veurem.

Doncs res. Pel que fa a les altres colles, els amfitrions, els Castellers de Terrassa, una colla amb molts ganàpies, portaven en cartera una relació una mica estranya de castells: 7de7, 4de8, 2de8f i pilar de 6. Els Pastelerus no són una de les meves colles preferides, per dir-ho així, però tampoc em cauen malament. En fi, el 7de7 es va descarregar sense gaires problemes, és un castell molt fàcil si tens prou pinya i un tronc experimentat; és més fàcil, diria, que el 5de7, si tens prou gent, com deia.

En segona ronda provaven el 2de8f, que al segon peu, amb quarts col·locats, es va acabar desmuntant. Sembla que un dos plorava i es negava a pujar. Els blau turquesa passaven ronda de manera poc ortodoxa i, en repetició, descarregaven el 4de8, que a la descarregada va perdre mides i va caldre defensar força. Es va celebrar molt, aquest castell: segons les estadístiques, era el segon descarregat l'any, després d'un de desmuntat, un de carregat i un altre que va caure abans de fer l'aleta.

En tercera ronda descartaven el 2de8f i completaven el 2de7 sense més entrebancs, potser amb el dos un pèl obert pel terços. Segons em deia algú de plaça que coneix millor els Pastelerus, el més probable és que haguessin renunciat a la torre folrada perquè no en tenien gaires garanties, s'ensumaven una patacada i, a més, el seu objectiu principal era el pilar de 6, que diria que encara no havien fet mai.

En efecte, el pilar de 6 es va alçar enmig del silenci sepulcral de la plaça. Es va anar enfilant a poc a poc, molt ordenadament, es va coronar amb una relativa facilitat i, passada l'única rebregada una mica important, la de la motxilla, es va descarregar amb molta solvència. Un pilar molt bonic, més tenint en compte que era el primer de la colla. Segons el Portal Casteller, és la setena millor actuació dels Castellers, la millor des de 1995. Ja veurem com evoluciona la colla l'any vinent.

Els primers en l'ordre d'actuació eren els Al·lots de Llevant, de Manacor. És una colla que no conec gaire però que em va semblar molt simpàtica. Vaig parlar amb algú de la colla i diuen que volen fundar-ne una de nova a Pollença, al nord de l'illa. En fi, que tinguin molta sort, des d'aquí els anirem seguint. Els Al·lots començaven amb un 3de7 força maco i encaraven el 4de7 tot seguit, que tot i que pujava molt ferm va veure que l'acotxadora o enxaneta dubtava i es feia enrere; amb tot, va acabar decidint-se i es va descarregar el 4 amb bones mides. El van celebrar molt. Enllestien amb un 5de6 perfecte i un pilar de cinc que no vaig veure.

I finalment, la Jove de Vilafranca, una colla que acostuma a portar molt poca pinya per les places però que fan castells de set regularment. Aquest diumenge no forçaven massa la màquina i completaven un 4de7 horrible, un 3de7 rodonet tot i que una mica tremolós, un 2de6 força maco i un pilar de 5 que tampoc no vaig veure. A la foto de dalt, a més del bunyol del 4, es veu l'inútil del Pere Navarro fent campanya al balcó de l'Ajuntament de la insigne ciutat d'Ègara.

I això va ser la cosa. Vem tornar a la Closca i allà el Jordi em va esbroncar per beure'm una cervesa de llauna i, després d'algunes setmanes, per fi vem tornar a veure els vídeos dels castells, que van confirmar l'avorriment de diada que havíem perpetrat. I vem anar fent fins que es va fer de nit, i més de nit, i tancaven la Closca, i anava cap a casa, i adéu-siau. I d'això, el Concurs a la brossa. #NoAlConcurs!

Per cert, amb aquesta actuació hem igualat el nombre de castells de 7 descarregats de l'any passat. Tanmateix, com que ens en van quedar dos només carregats (les infaustes torres), encara estem a dos castells d'igualar el nombre total d'aletes de set de l'any passat, 61. Si féssim el 4de8 a Gràcia, només empataríem; si no, els superarem per un castell. Però bé, això només ho dic perquè he contribuït a escampar una informació per internet que no és exactament correcta...

Fotos, fotos i fotos.

Al·lots de Llevant: p4, 3d7, 4d7, 5d6, p5
Castellers de Terrassa: 4p4, 7d7, 4d8, 2d7, p6
Castellers d'Esplugues: p4, 4d7, 4d7a, 3d7, 2p5
Colla Jove Xiquets de Vilafranca: p4, 4d7, 3d7, 2d6, p5