Fa uns mesos, just abans del solstici d'hivern, en un clima fred i un vespre negre, molt fosc, amb una ressaca agreujada per la pèrdua del folre polar amb les claus de casa i de la bici pel Campus Nord de la UPC, em disposava a escriure, en aquest mateix despatx on sóc ara, a les fosques, la crònica estripada de l'actuació de Biologia dels Arreplegats amb els Ganàpies i alguna altra colla més. Ara mateix, sense ressaca i amb les claus ja duplicades, del mateix despatx estant, amb els llums oberts, un tarda fresca de primavera, veig com una tempesta negra s'acosta des del sud i passa fregant el campus de la UAB, precedida d'un concert de trons.
De moment, però, només s'ha mullat una mica el terra i entra per la finestra un aire fresc molt amable que em recorda el d'ahir, a l'ombra, mentre esperava que comencés l'actuació. Feia força vent, un pèl brúfol, mentre que el d'avui és només rúfol, si és que he acabat d'escatir-ne la diferència. Però potser és hora de deixar de parlar del temps. En tot cas, s'agraeix que ni la Diada d'Hivern dels Arreplegats no fos tan freda com la d'altres anys —el temps era més aviat suau, també— ni la de primavera, tan calorosa com gairebé ho és sempre ja per aquestes dates. No, enguany els verds quiròfan han sabut escollir el dia a la perfecció. Si haguessin actuat un divendres, com era costum, avui probablement els hauria plogut. Gran encert!
Enguany a l'esplanada de la UPC hi havia molta menys gent. D'entrada, només eren tres colles, i tot i que els Ganàpies normalment no hagin passejat un excessiu nombre de camises per les places, ahir també, a la Universitat de Vic, descarregaven el 4de7. Cal afegir-hi que, en fer l'actuació en dijous, no hi havia l'enrenou de la festa de la FIB, que se celebra avui, i que sempre hi havia coincidit; per aquest motiu, enguany no puc titular aquesta crònica com havia anat fent tradicionalment. I és que tot era força diferent: els Arreplegats no portaven cap bogeria nova, només bogeries habituals, el nombre de
caques seques (arreplegats retirats? encara no domino l'argot) era menor i, al cap i a la fi, aquella esplanada tan grossa, habituats a veure-la força plena, feia una impressió una mica desolada, com quan s'actua a la plaça de Vic o a la de Reus.
Tots aquests preàmbuls i encara no he dit res. En fi, com és costum, l'actuació va començar tard, ben bé tres quarts d'hora. La raó és que els Xoriguers hi feien tard. Finalment vaig sentir remor de pinyes i van alçar, totes tres colles, un pilar de quatre, que no va tenir cap més història. Aleshores, ja vorejant les tres —el ritme era lent del cagar, gairebé m'acabo el llibre que llegia— els Arreplegats van encetar l'actuació amb allò que anomenen
torre de set amb folre i que fa una setmana els Marracos de Lleida van descarregar a casa seva.
La torre, que va va pujar al segon peu —el ritme era molt lent— va bastir-se amb un rengle, el de la descarregada, força més baix, i remenant-se constantment. Com se sol dir, la torre es va entregirar i l'enxaneta semblava dubitativa, però el cap de colla la va esperonar perquè rematés la feina. La baixada va ser estrènua i es va acabar entre l'efusió general de la colla, mentre jo anava al meu racó ombrívol, agafava la cervesa i prosseguia la meva apassionant lectura.
En segona ronda, els nostres amics arreplegats van decidir portar el 4de7a, un castell que fa anys que dominen (bé, no sé quants, ja fa molt de temps que el fan), però que enguany, amb la mà de canvis que tenen als seus troncs —que ja vaig destacar i encomiar en la darrera crònica—, ha patit una mica més de sotragades, que han provocat que hagi quedat només en carregat. En efecte, el quatre s'alçava un pèl rarot, també força remenat, mentre que el pilar, a mesura que s'anava desembeinant, brandava cada cop més. El segon patia com un fill de marfanta —és una forma de parlar— i el cas és que el terç va acabar plegant-se enrere mentre l'enxaneta lliscava per quarts. Oh dissort!, una mica més i s'hauria pogut descarregar!
El 3de7 de la tercera ronda, segons tinc entès, estava previst igualment amb independència del ventallot, però pot ser que vagi errat. I és que ja ho deien ells en el mail que ens van enviar a la Colla:
Pel què fa als castells que volem portar a plaça, tenim uns objectius que ja hem assolit altres cops, però que al ser una colla universitària cada any ens canvia el tronc, la canalla i la pinya i, per tant, cada any ens els hem de treballar de principi a fi.
I és que no es podria dir millor, malgrat els errors lingüístics de tota mena del text. Així, aquest 3de7, per a mi, que tampoc és que conegui les alineacions d'aquesta colla, exhibia moltes novetats al tronc, i així i tot es va descarregar amb força tranquil·litat malgrat que, haig de ser sincer, no me'l vaig estudiar gaire.
Finalment, d'una manera una mica anòmala —ja tenen aquesta tradició els Arreplegats amb els pilars— van provar el Pde6f, una altra construcció d'aquestes ben estranyes que al final acabaran fent totes les colles universitàries, si s'hi posen, malauradament, segons sembla indicar el precedent de Marracos. Els Ganàpies, per exemple, van començar a fer sonar gralles un pis més tard als castells de set, igual que els Arreplegats, una cosa de la qual jo no m'havia adonat fins aquest hivern passat —estic convençut que abans no ho fèiem. I és que els Arreplegats, com els Castellers de Vilafranca, són model i antimodel per a tothom, també malauradament. En fi, que sembla que marxava l'enxaneta i van haver de tirar el Pde6f abans que les altres dues colles enllestissin la seva tercera ronda. I el pilar va ser, això sí, força maco.
Sembla mentida que em distregui tant amb aquests castells; tal vegada, nogensmenys, aconseguiré el Pulitzer. En fi, el cas és que la tempesta ha passat de llarg i ja em puc dedicar a parlar dels Xoriguers, que eren una bona tropa i duien en cartera dos castells de set, agenda molt ambiciosa, oh i tant. En primera ronda, tanmateix, havien de desmuntar un 4de7 que havia pujat al segon peu; jo me'l mirava de prop i semblava un castell molt ferm, però sembla que una sotragada va fer que algú demanés que el baixessin amb dosos col·locats i acotxador enfilant-se per quarts. Això feia que el ritme tornés a alentir-se; en repetició, però, el repetien amb més decisió que abans i amb mides, podé, millorades, i tot just després del 4de7a carregat dels verds —i ara és quan veig com es va poder fer, de manera tan sibil·lina, el pilar d'Arreplegats abans d'acabar la tercera ronda—. En definitiva, un 4de7 xoriguer puixant i espletant que va ser molt celebrat pels gironins.
En segona ronda no abaixaven pistonada i duien el 3de7. Desconec quina és la seva millor actuació fora de casa, però segur que és una cosa molt semblant al que portaven per aquesta actuació. El 3 es va anar enfilant amb moviment continu, tancant-se progressivament pels pisos superiors. Amb el pas de l'enxaneta, les mides es van estrafer de forma alarmant. Durant un moment, un terç es va quedar uns segons en equilibri amb una sola cama; l'altra, totalment estesa, apuntava a l'horitzó: un darrer rebrec fatal i llenya —em va recordar un moviment semblant d'un casteller de la Vella; en aquella ocasió, però, va poder recuperar la posició i el castell es va descarregar—. En tot cas, un gran mèrit dels Xoriguers.
Per acabar, van portar un 5de6 que, potser després de l'eufòria dels castells de set i de la mala hòstia del 3, es va fer amb un pèl de distracció. Les mides també es van anar perdent de mica en mica, fins al punt que els terços del tres eren tot un espectacle, especialment la rengla, que va acabar tota asseguda, amb un segon de la torre aguantant-la per la cuixa. Tot amb tot, van descarregar el 5 amb ressons èpics i van passar a pilars, en què van dur el de 4 sense complicacions, és clar.
I pel que fa als nostres inestimables amics, els Passerells del TecnoCampus de Mataró, què n'haurem de dir? Eren poques camises i van portar-hi castells de cinc pisos, tot i que la novetat va ser el seu 3de6. Començaven amb un 4de5a que, com que me'l vaig mirar des del meu racó ombrívol, no vaig poder contemplar amb gaire atenció. La foto mostra que estava relativament bé. En segona ronda portaven l'esmentat 3de6, que desconec quantes vegades han fet en la seva curta història: si més no, és segur que el van aconseguir, pel cap baix, un cop, el desembre passat, i per primera vegada. Diria que el 3de6 d'ahir no va ser el millor castell del món, però que va anar bé; segons @arreplegats, va ser «3d6 descarregadíssim de @passerellstcm genials!!!!», que em sembla una bona forma de definir-ho. Per acabar rondes, el 4de5, i un pilar de 4 per finalitzar l'actuació.
Ara ha sortit el sol i es comença a veure el cel blau, novament. Posarem el punt final a una crònica que s'ha fet molt llarga. Per alguna raó, els Arreplegats m'incentiven les ganes d'escriure. També m'incentiven les ganes de beure; vam estar en un bar de la UPC fins les set passades, quan ja tots els castellers havien marxat cap a l'Hospitalet a seguir la festa. Estaria bé, la festa? Aquest
tweet pot ser indicador: «@kurtyazu
Very pocs @xoriguersudg i @passerellstcm a enfants... Menys, fins i tot que arreplegats ;P».
I suposo que acabaré saltant-me classe per anar a la Diada de Ganàpies aquesta setmana vinent.
Aquí sota, el cony de #maquinaarreplegada que m'entuixegava el Twitter tota la setmana:
Fotos.
