Diada de Sant Joan, 2012

Avui una actuació molt estranya a Sant Joan Despí, poble fronterer d'Esplugues i també de Cornellà, que podria ser un espai d'expansió de la Colla però que sembla més aviat zona comantxe i a més ja força envaïda pels Castellers de Cornellà. Sobre tot plegat, és una qüestió diguem-ne estratègica de la Junta —del president, que és l'ànima de la Colla en aquest sentit— fer les festes importants d'Esplugues i rodalia; sembla, però, que per a la generalitat de la Colla aquestes coses són romanços. I també sembla que els Castellers de Cornellà són la pitjor opció en aquest sentit per desembarcar al veïnat.

Arribàvem a Sant Joan Despí després de les festes de Sant Joan a Esplugues, que han estat si fa no fa com cada any, però molt més melangioses per part meva: no ha estat una disbauxa com altres anys, fora del que és normal si més no en mi; han estat uns dies de reflexió, per variar, després de tot el que ha passat i després del que encara està passant.

I què passa? Això, malauradament, és una qüestó personal i una qüestió interna que tampoc no ve gaire a tomb d'escampar, oi? Però la Colla és la Colla i jo me l'estimo igual, i de fet cada dia me l'estimo més, si és que això és possible. I tota la resta m'és bastant indiferent.



Doncs arribàvem a Sant Joan amb la ressaca de Sant Joan, com dèiem. Vem fer un assaig molt potent amb molta gent nova; érem més nous que habituals i això feia que tot plegat fos una mica estrany. Vem poguer, però, tancar les pinyes del 4 i del 7deX amb garanties, i amb això ja estic prou pagat. Em deien que amb molt menys algú ja hauria tirat el 4de8 a plaça; jo crec que això no va amb el nostre tarannà, però el que sí que trobo és que podríem intentar-ne alguna prova «inviable» —desmuntable— a plaça, allò que se'n diu un «assaig a plaça», només per experimentar-ne les sensacions i veure què fem o què en fem. Però això és només la meva opinió segurament poc adient amb el famós tarannà de la Colla.

No sabíem quins castells tiraríem a causa precisament d'un assaig «especial» en tots els sentits. Jo calculava que faríem una actuació tranquil·la i és exactament el que hem fet: 3de7a, 4de7 i 3de7. Els castells han anat relativament bé, sense gaires problemes. Les pinyes segueixen sent una mica un galliner, però els troncs són molt forts i no passa res. Jo, des de baix, sempre m'ho miro amb una mica de recança, de pensar que potser si jo fos allà dalt ho veuria molt diferent, però des de baix la impressió és la que és i potser tampoc no difereix gaire, en termes generals, de la que tindria a dos o tres metres de terra.



Quina crònica més d'anar per feina, oi?

De les altres colles, Sant Cugat ha anat també per feina amb 3, 4 i 4de7a. Diuen que per diumenge vinent, que no sé quines festes són, volen fer la tripleta de vuit a casa seva; si tot va bé m'hi plantaré amb bici i ho aplaudiré. Avui tot ho han fet amb la punta de la polla.

Els Castellers de Cornellà han fet, per primer cop en molt de temps, millor actuació que nosaltres: 3de7a, 4de7a i 3de7, més un pilar de cinc —nosaltres n'hem fet dos de simultanis—. Com que avui no duia càmera de fer fotos, no els he vist, els castells, perquè hi feia pinya; en tot cas les sensacions són les mateixes: malgrat desquadraments o lentitud relativa, els troncs aguanten el que els hi fotis. Ara bé, tot s'ha de dir: les seves pinyes eren més aviat magres; una de les coses que més emprenyen és esbombar que les pinyes són insuficients: jo era tercer vent, més alt que el segon, al quatre amb agulla, i el segones mans de la meva dreta era de la meva colla. El que vull dir és que Cornellà han anat «a tope» anant més enllà del que assenyadament podien fer, només perquè positivament podien fer-ho. De la mateixa manera, nosaltres podríem haver fet més només que haguéssim volgut apretar més. Però ells necessitaven els castells i nosaltres encara estem força desorientats; si més no, jo encara estic força afectat i tot em sembla molt estrany. Això també fa que senti els castells amb més sentiment i no tant pels castells en ells mateixos. De fet, cada dia els castells me la bufen més i penso més en el col·lectiu, que tothom siguem feliços fent aquesta activitat, que és una forma com una altra de hippisme de merda. Per això, cremar energies i desgastar-me en un assaig porta un amic, amb tot el que pugui representar, m'emprenya en el sentit que sembla que tot s'orienti, al cap i a la fi, a fer castells més alts. I és que fer castells més alts és del que es tracta, però la forma de fer no trobo que sigui aquesta.

I així he tirat cap a la Closca, com sempre capficat en els meus putus problemes, mirant de ser més ràpid que la Marta o l'Andro, que anaven amb moto per Avinguda de Barcelona de Sant Joan Despí. A la Closca no hem pogut mirar la Quarta Ronda, entre altres coses perquè no hem pogut gravar els castells també per primer cop en molt de temps; potser amb una càmera pròpia tot seria més fàcil. I és que si el potencial de la Colla es mesura per qüestions tangencials com aquestes, deixar de gravar els castells és una cosa no gens insubstancial. Ara bé, tenim totes les proves de l'assaig de divendres penjades a Youtube.

Així que amb el doble de pinya que Cornellà hem fet pitjor actuació que ells, i encara amb els ulls envermellits per la plorera hem enfilat uns castells molt sobrats. Espero que tot vagi millor en el futur, però tot i que no ho sembli a mi algun dia les energies em diran prou, i aleshores que qualsevol altre es dediqui a engegar a la merda a tothom, perquè jo ja ho faig ara: fills de puta tots.

Fotos de l'actuació.

Fotos dels actes de Sant Joan a Esplugues.

Fotos de l'assaig.

Sant Joan 2012

Un any més, la revetlla de Sant Joan ha passat. Els temps dels solsticis marquen una mica l'inici o el final dels anys naturals: el dia més llarg i la nit més llarga, per Nadal  i Sant Joan, antigues festes paganes celebrades des dels inicis de la Humanitat i encara, avui, ben vives, desprovistes en bona part del seu sentit religiós o màgic, però igualment viscudes en comunitat. En fi, sóc molt intel·ligent, com es pot comprovar amb aquests savis mots.

Aquests dies solen afavorir, almenys en mi, l'estat consirós i contemplatiu, i enguany no ha estat cap excepció. Per un cop he pogut seguir des de l'inici els actes de la Flama del Canigó; a les 9 sortia el seguici per encendre la foguera. Com és costum hi havia poca gent, bàsicament els mateixos de sempre. Jo anava xino-xano enmig del ruixat d'espurnes, amb el mocador al cap per evitar que s'inflamessin els cabells, que ja em va passar un cop. Amb la cervesa, el pas lent, la nit i el foc, tot molt melangiós. Un xiprer va començar a cremar però van poder-lo apagar. I al Pou d'en Fèlix, com de costum, un petit parlament, el nostre pilar i la Foguera.

La Foguera... els esperits que pugen al cel per encetar un nou any. Un any més que ha passat sense que me n'hagi adonat, gairebé, i han anat passant algunes coses, que s'envolen amunt deixant un rastre de cendra, i...

Aniversari dels Saballuts, 2012

Començaré la crònica malgrat que no em ve gens de gust. Ha sigut una setmana molt dura i, en resum, una puta merda immensa. Però havíem de seguir endavant i és el que vem fer...

El Quique, el Christophe i jo vem arribar a les 10 a Sabadell amb bici. Vem anar gairebé tota l'estona per carretera; jo hauria fet les Aigües fins a l'Arrabassada i llavors, depenent del temps, hauria baixat per la vall de Sant Cugat (de Gausac?) per Can Borrell i el Pi d'en Xandri i, probablement, des de Sant Cugat, hauria arribat a Sabadell passant per Bellaterra (perquè la millor via, que era anar de Cerdanyola a Sabadell pel Ripoll, potser era massa marrada, i a més no la conec). Per comptes d'això, vem pujar Sant Pere Màrtir fins al Turó d'en Cors i d'allà fins a Vallvidrera i paral·lels a les vies de tren fins a Sant Cugat, Rubí, Sant Quirze i Sabadell. 31 kms i dues hores, pas mal. A mi em va servir per cremar la mala hòstia de la setmana, una mica.

A Sabadell, sota el bat del sol de juny, tot i que sense que acabés de fer aquella calor que fa de vegades, enmig de les obres del «metro del Vallès», que sembla que duen la mateixa velocitat que les del metro del Baix Llobregat, enlairàvem totes tres colles —Saballuts, Micacos i natrus— un pilar de quatre de dol per en Pau, que sempre trobarem a faltar.

Nosaltres vem fer la millor actuació del que portem de temporada: 5de7, 4de7a, 3de7a i 2Pde5. És la mateixa que la de la Trobada del Baix, però amb dos pilars de cinc simultanis. Els castells en general van anar força bé, si més no vistos des de fora: això és el que em deien micacos i saballuts. Ara bé, des de dins era una olla de grills i sobretot al 3de7a, la pinya es remenava força. Els pilars, sobretot el del 4de7a, van brandar una mica massa, però de fora estant es veia molt bé...

Pel que fa als dos pilars de comiat, molt bonics, és el primer cop que els fem aquesta temporada i ara diria que va ser l'any passat que els vem estrenar. És la demostració que en aquest sentit estem força bé; aquesta actuació, en tot cas, també és la demostració que comencem a estar estancats de debò i que l'únic que podem fer per tirar endavant és el 3de7s (que jo crec que hauríem fet ahir si no hagués passat el que ha passat). Per això és importantíssim que, després del bon assaig de divendres, en què vem fer sencer el 4de7 net, el posem damunt una pinya seriosa i comencem a plantejar-nos-el molt seriosament, perquè no podem estar tota la puta vida amb el 3de7s com a màxim castell i amb el 2de7 fent pampallugues com un fantasma.

Pel que fa a les altres colles, teniu la crònica de La Malla (http://castellers.lamalla.cat/croniques/article?id=1033952) per il·lustrar-vos-en. En tot cas, voldria destacar el bon paper dels Saballuts, que molt limitats de camises —allò que se'n diu dos cordons bons— van plantar la clàssica de vuit com qui res, amb una solvència espectacular, llevat del 2de7, el primer de l'any, que es va obrir per terços però que no va perillar gaire en cap moment. Em comentaven que estan com nosaltres, una mica estancats, amb un munt de 3 i 4 de vuits seguits, que fa que totes les actuacions semblin la mateixa, i amb la torre una mica a l'horitzó sense que acabi de materialitzar-se.

Vet aquí els Saballuts, que em comentaven que malgrat ser l'Aniversari eren més pocs del que estaven acostumats:

Sobre els Castellers de Badalona, no puc dir gaire cosa perquè tampoc no m'hi vaig fixar gaire. Començaven amb el 3de7 que em deien que estava molt desquadrat però que jo vaig veure bastant sobrat, van seguir amb el 3de7a que era el peix gros del cove perquè no sé si encara no l'havien fet o si encara no l'havien portat fora de casa, i van plegar amb el 4de7 que vaig veure des de lluny l'hòstia de parat. A la foto es pot veure el gran ambient que hi havia a la plaça en obres cap a les dues de la tarda:

Doncs molt bé. Vem tornar amb autocar amb aire condicionat i a la Closca vem estar passant l'estona fins que va començar a fer-se tard i jo ja portava una bona turca. I alabat sia déu.

Fotos.

pau...

ja ha passat més o menys el terratrèmol i ara hi ha allò de les tasques de reconstrucció, les seqüeles i que mai més res no tornarà a ser com abans. sembla tot molt estrany però el temps no s'atura i cal seguir endavant.

això a banda de l'ínclita policia d'aquest meravellós país, que s'uneix a la ressaca.

la cerimònia ha estat fins i tot bonica, i molt sentida; fins i tot hi ha parlat el ferran adrià, que era amic seu de petit, i estava molt trasbalsat. hi havia moltíssima gent i molts representants del món casteller; amb camisa, a més de nosaltres, tres o quatre colles. hem tancat el pilar amb somiqueigs constants de tota la pinya; al nucli del baix, que era el lluís, els plors amb prou feines es contenien: crosses, contrafort, laterals... quan han desplegat l'estelada i algú ha cridat "visca catalunya" o una cosa així, tot el pilar plorava. el segon era el jaume i el terç la júlia...

jo m'he passat tot el dia sol, llevat de l'estona de la cerimònia. escoltant-hi els parlaments, després de moltíssims anys, he plorat una mica escoltant la júlia.

i no sé què més dir, un altre cop. en aquest cas, és evident que sí que se'n va un dels millors... adéu-siau, pauet...

adéu

de tant en tant no saps per què i de cop cau la pedregada. tot és bastant absurd i aleatori i pot passar en qualsevol moment. hi han coses a la vida que no es fan veure gaire, i quan se'n van no sembla que hi hagi quedat cap forat; l'espai es torna a omplir fàcilment. i de vegades sembla que la terra s'hagi empassat una muntanya amb un terratrèmol que somou tota la contrada. no hi ha res a fer, és impossible enrabiar-se contra res ni contra ningú. l'absència se t'arrapa (com la solitud quan et ve a visitar) i els estralls s'estenen i només el temps sembla que ho pugui arreglar, tot i que mai s'acaba d'omplir el forat...

tot això són banalitats més que sabudes. el fet és que de tant en tant això passa i aleshores, almenys jo, no sé què fer, no sé què dir, em quedo amb cara de badoc i amb ganes de trencar coses o d'agafar la bici i pedalar fins un lloc llunyà on tot aquest paisatge no existeixi.

i per més generalitats que vagi dient, el cas és que demà serà un altre dia i el buit serà dur i cantellut i haurem d'anar fent. no hi ha res a fer... ni tan sols apel·lar a la justícia o la injustícia, que no existeixen. el pitjor de tot és que no hi hagi cap causa, només un caprici de l'atzar, que hagi hagut de colpejar aquí. i no sé què dir, això és així i prou.

Diada de Corpus a Cornellà, 2012

Avui, actuació de Corpus a Cornellà, que és la seva diada de Festa Major. Normalment hi anaven Vilafranca i Minyons, però sembla ser que per qüestió de calés els verds s'han quedat a casa —bé, n'he vist algun per plaça— i en el seu lloc han vingut els Borinots. Perfecte.

Avui hi havien núvols i s'hi podia respirar una mica; per poc que els núvols es dissipessin el sol escanyava com sempre per Corpus. El primers d'actuar eren els amfitrions, Cornellà, que començaven amb un 3de7a, un castell que van estrenar fa dos anys i que els va permetre de tornar a fer tres castells de la gamma alta de set en una actuació després de força temps. L'any passat van perdre'l —junt amb el 4de7a i el 5de7— però enguany tornen amb força, i després d'haver pogut descarregar la setmana passada el 4de7a, avui tocava el 3a; el 5 el deixen per més endavant.

Encetaven la diada amb el 3de7a; ha pujat molt tremolós i amb mides molt estranyes per quarts, i han decidit desmuntar-lo. Semblava que ho tenien pelut per descarregar-lo, o sigui que ha semblat una bona decisió. De forma estranya, la repetició l'han feta seguida, sense esperar que Minyons tiressin el seu castell. Aquest segon 3de7a s'ha enfilat millor de mides i no tan tremolós, però en tot cas tremolós i amb males mides per dalt. L'han defensat bé i l'han descarregat molt contents.

En segona ronda provaven el 4de7a, que si fa no fa ha tingut uns problemes semblants als del 3a: una mica de brandeig i unes mides per dalt un pèl estrafetes; amb tot, ha semblat més sòlid que el 3. Feia, això, des del 2010 que no feien dos castells de la gamma alta de set i —segons em diuen i vaig veient— passet a passet van fent feina i aviam si aquest cop es consolida i ens comencen a tocar una mica la pebrotera. Per acabar, un 4de7 força ferm però amb mides, també, una mica estranyes.

Han acabat amb un vano de 5, que devia fer força temps que no duien a plaça. L'any passat el Corpus va caure a finals de juny i els Castellers de Cornellà van fer-hi 3 i 4de7 més 2de6; sembla que la millora és eloqüent i ara només cal que segueixin endavant.

Els Minyons de Terrassa eren relativament poques camises a plaça però amb tot duien una agenda potenta, amb el primer castell de nou de l'any. Començaven amb el 2de8f, que segons em deien acostumen a fer tremoladís; jo l'he vist pujar molt bé però amb la canalla per dalt s'ha bellugat una mica, sobretot a la baixada, però ha estat tota l'estona sota control. Em comentaven que demoment no la veuen damunt unes manilles; ja veurem quan arribi el dia.

En segona ronda tocava el peix gros del cove, el 3de9f, que ha pujat força bé però a la descarregada s'ha bellugat moltíssim i semblava que la llenya era imminent i ineluctable; ha estat una defensa d'aquelles «èpiques», «vellejant», a l'estil Vella, tot i que no tant com la Vella.

Per acabar, un 5de8 que semblava prou bé de mides però que també s'ha desfet una mica amb la canalla a dalt; segons @castellistica, «el 5d8 de @Minyons també ha estat molt molt treballat des d'entrada de dosos, sobretot 2s i 3s estructura 3 i rengle mig». Han pres comiat amb un vano de 5. L'any passat, també al Corpus, van fotre's una patacada important amb el 3de9f, davant els verds, que majoritàriament s'ho miraven de l'altre cantó de la plaça estant. Potser l'absència de Vilafranca fa que la diada no tingui aquell morbo que tenia, però avui almenys totes les colles s'ajudaven i l'ambient a plaça era millor —no es pot negar que sóc molt objectiu en aquest tema...

Pel que fa als Borinots, que també sembla que van millor que l'any passat, volien fer, i han fet sense gaires problemes, la clàssica de vuit. Començaven amb un 3de8, que no he vist patir gens, tot i que em diuen que no tenia les millors mides del món. Han seguit amb el 2de7; després dels problemes que van tenir amb aquest castell l'any passat, sembla que ara tot va millor i aquesta torre —que no sé si ells anomenen «dos»— ha sigut molt plàcida i tranquil·la. Per completar l'actuació han fet un 4de8 que, aquest cop sí, tenia unes mides molt dolentes, amb un rengle molt més tancat o d'altres molt estirats i tot plegat força regirat i remenat; en fi, l'han descarregat després de bregar-hi, i clàssica al sac.

Han acabat amb un pilar de cinc que s'ha esperat que les altres dues colles fessin el seu vano respectiu; els Borinots han aixecat el seu es-pa-dat enmig de l'esvalot de Cornellà, que estaven celebrant la seva actuació, una pràctica que tothom acostuma a acordar que és poc respectuosa amb la resta de colles però que fa molt sovint una colla que hi ha pel món  i que avui no era a plaça.

En resum, molt bona actuació per a totes tres colles i molt ràpida i dinàmica; sobretot un pas endavant molt important per Cornellà i per Minyons. Bon matí de castells al barri quinqui d'Esplugues, amb molts rodaplaces habituals. Doncs alabat sia déu i la setmana vinent nosaltres tornem a actuar, que aviam si fem el 3de7s d'una vegada a l'aniversari de Saballuts.

Fotos.

abans, en moments com aquest, obria el blog i deia algu. però fa temps que no tinc gaires ganes de dir res, ni poc ni gaire, ni tal i tal. en resum, només hi parlo dels llibres que he llegit i de castells. quan parlo de llibres sovint parlo de mi, i quan parlo de castells, una mica també. però allò de dir que avui no em trobo bé, que em pruu un ou, etcètera, fa temps que no ho faig gaire. m'empasso la meva merda, si pot ser amb cervesa millor. si haig de vomitar, doncs ho faig al lavabo, que és més higiènic (l'altre dia sí que parlava d'higiene). per tant, m'he tornat més lacònic que de costum.

abans, les vomitades les mirava de fer crípticament i em quedava molt tranquil, però és evident que per poques ganes que hi posessis acabaves de treure'n l'entrellat. i no tinc gaires ganes que això continuï sent un mur de lamentacions. ara passo uns mesos de relativa tranquil·litat, malgrat la tempesta de merda que de tant en tant es desferma. i jo mai no porto pariagua, és evident també. empastifar això de merda tampoc no és res que em vingui gaire de gust.

i per això, sense res de nou a dir, en la inanitat anodina habitual, tot va seguint el seu llòbrec curs com el riu. l'altre dia anava pel delta i certament estava força bé. la desembocadura del llobregat deu haver millorat molt, malgrat els polígons industrials, l'aeroport, les carreteres i tota la gentussa de la comarca. va fent el seu curs... doncs això.

i res, visca la xibeca, que és una mena d'òliba.

Un gram

Llegit al Facebook:

UN GRAMO:

Si cada uno de nosotros dieramos cada día tan sólo un gramo más, no reconoceriamos este mundo.
Un gramo más de simpatía
un gramo más de paciencia
un gramo más de honradez
un gramo más de confianza
un gramo más de amabilidad
un gramo más de empatia
un gramo más de integridad
un gramo más de amor...
...y la balanza caería sin duda,
de nuestro lado!!!

Oliver M.H.

El primer que he pensat és en drogues. «Si cadascú donguéssim cada dia només un gram més d'espit, no reconeixeríem aquest món», etc., i «sens dubte la balança cauria del nostre cantó!!!», però de la banda dreta o esquerra? I quina balança? No sé per què, m'imaginava, tant en el missatge original com en la meva versió, l'espasa de la Justícia o la destral del botxí llescant-me coll.

La veritat és que odio completament aquesta mena de missatges cursis positius que tant es prodiguen per aquesta mena de canals, i he estat a punt de demanar-li si el gram era de coca o d'espit, i que segons com li faria costat, però m'ha semblat massa cínic per a un idiota com l'Oliver aquest, que en el fons trobo massa idiota en tot. Sóc un intolerant, però ell no hauria tolerat la meva broma.

I ara, després del segon litre de cafè injust, vaig a veure si desaparec d'aquesta merda de llodriguera, que cada dia és més insofrible i que no sé quants grams de substàncies freturaria per deixar de reconeixe-la.

Trobada del Baix, 2012

Ahir era la Trobada del Baix a Cornellà, una actuació que mai no m'ha agradat gaire però que aquest any ha anat, potser, millor que de costum: molt ràpida, amb un nivell més o menys bo relativament i amb una actuació, per part nostra, força maca i engrescadora, que és del que es tracta.

Hi arribava molt de seguida baixant per Carretera de Cornellà i Sant Ildefons i amb més de mitja hora de temps per fer una birra i anar veient entrar les coloraines a plaça. Nosaltres érem els últims en l'ordre d'actuació i per tant teníem temps d'anar veient què anaven fent els companys de comarca, amb els d'Esparreguera com a reincorporació després de molt de temps d'absència. No sembla, però, que tinguin una sobtada ceba patriotera comarcal, sinó que més aviat van curts d'efectius i trien actuacions més o menys properes. Això és el que vaig deduir parlant amb un parell d'esparreguerins. Sobre presències i absències, hi ha el tema de la Jove de l'Hospitalet, que va excusar-se perquè no es veien capaços d'alçar-hi castells. El cas de la Jove, escissió dels desapareguts Castellers de l'Hospitalet, és curiós: quan millor semblava que estaven, l'any passat, es tornen a escindir, amb mitja colla colla repartida per altres formacions, sobretot a Sant Feliu. Tampoc és qüestió de fer sang, però qui no els conegui que els compri.

Així anàvem veient desfilar castells de sis i els de set de Cornellà. Com que tancàvem pinya mentre la colla just anterior a nosaltres feia el seu castell, els de Sant Feliu amb prou feines els vaig veure. Aquest procediment, i el fet que algunes colles només fessin dos castells, va contribuir que tot plegat fes molta via, i en cosa d'hora i mitja havíem enllestit. D'altra banda, torno a incidir en el fet que el Concurs7 de l'any passat, i el Concurs de Tarragona, a la pràctica, s'assembla molt més a una Trobada del Baix que a una competició... de qualsevol mena.

Nosaltres començàvem amb un altre 5de7. Tot just fa un any, per la Trobada del Baix a Molins, en fèiem el quart. Aquest va pujar amb molta tranquil·litat i fermesa; jo des del pou del tres el veia una mica tremolós però no gaire; segons diuen alguns informadors, estava una mica obert per terços, però nosaltres ja tenim tendència a fer-los així. Es va descarregar molt folgadament i un altre cinc al sac.



El cinc es veu estrany a Instagram. En segona ronda provàvem el 4de7a, el cinquè del curs, els mateixos que l'any passat a aquestes alçades. Aquest castell i el següent, el 3de7a, van anar igual de tranquils, malgrat que em sembla recordar que hi havia força xivarri a les pinyes, sobretot a l'última. Acabàvem amb un vano de 5 i tots molt contents. Aquí sota, el 4de7a, foto de @castellistica, amb qui vaig estar fent-la petar força estona.



I ara repassant una mica les altres colles, els qui obrien rondes eren els Castellers de Cornellà, que començaven amb el 4de7a. L'any passat van perdre els castells de la gamma alta de set i fer-lo era molt important per a ells. Va pujar al segon peu força bellugadís, obert per dalt, una mica lent, però molt ben defensat. Em comentaven després que havien de fer-lo malgrat que fos un xurro o que duguessin poca pinya, i així va ser. Ara esperem que el puguin anar fent més sovint i que hi puguin afegir el 5de7, potser al Corpus diumenge vinent.



Van acabar la primera actuació en dos anys amb tres castells de set amb el 3de7, més ràpid i molt maco, i el 4de7, amb no gaires bones mides. Segons em comentaven, tenien força novetats als troncs i, segons es veu, la canalla comença a ser més ràpida —i això que els hi mancava una nena força important. Tot plegat, doncs, permet d'albirar una certa recuperació dels liles, si és que la progressió no s'esguerra, i si es van engrescant per #seguircreixent.

Els segons eren els Matossers de Molins. A partir d'ara tot són castells de sis, que costen més d'explicar. Els molinencs van fer un 3de6 amb poca pinya i amb mides molt estranyes, van seguir amb un 2de6 molt lent que feia patir una mica i van acabar amb un 3de6a que semblava força maco malgrat que diria que el pilar feia moviments estranys abans de quedar despullat.



Esparreguera, també molt limitats de camises, van fer un 2de6 molt plàcid i un 3de6 encara més plàcid, i van renunciar a la tercera ronda, que era optativa. Aviam si la seva presència és més continuada fins i tot quan puguin tornar a fer castells de set amb assiduïtat.



Seguien Castelldefels, als quals jo diria que els hi faltava gent de tronc important, i que també amb problemes de camises van fer el 4de6 per començar, que va demostrar que la feina que han anat fent està tenint resultats: els darrers dos anys a la Trobada havien fet una mica allò que se'n diu arrossegar-se, i ahir si més no aquest 4de6 va exhibir un tronc treballat propi d'una colla més seriosa. Fet i fet, van acabar l'any passat amb una intent desmuntat de 4de7. En segona ronda provaven el 2de6, i jo que estava fent fotos em vaig començar a neguitejar veient que les mides es desfeien força ràpidament. Així, vaig posar-me a la pinya i vaig mirar de cua d'ull com els segons es regiraven, la canalla pujava a empentes i rodolons i tot plegat es consumava amb una defensa força xunga. Per acabar, un 3de6 desmuntat perquè la canalla no acabava de passar: primer l'acotxadora va dubtar molt a dosos, i tot seguit l'enxaneta, després d'un estira i arronsa, va decidir baixar. Al cap i a la fi, diria que sempre acaben desmuntant algun castell, els grocs.



Per acabar, els Castellers de Sant Feliu, amb molts mocadors verds de l'Hospitalet als seus troncs, van començar desmuntant el 3de6a també per indecisions de la canalla. Van seguir amb el 4de6, força maco però una mica lent, i finalment van tornar-hi amb el 3de6a, que segons m'indiquen va ser molt treballat a terços.



En fi, quina pallissa de crònica. Això, si no es fa amb una mica de gràcia, és una merda. Doncs a la merda.

Després dels castells ens van donar sopar, però jo no tenia ganes de fer cua i em vaig cruspir un entrepà que duia. Un grup de rumba una mica així del Baix va acaronar les nostres oïdes, mentre la majoria dels castellers de les colles seien en rotllanes autistes i la feien petar entre ells. Jo, per la meva banda, molt taciturn, anava voltant com una ànima en pena, fins que vaig començar a xerrar amb l'Albert de Cornellà. Després vaig tornar al cercle autista de la Colla, que començava a animar-se una mica més, i també a despoblar-se. Al final, quan començava el karaoke, només hi quedaven els jovenets. Quan érem ja molt pocs i era a punt de tocar el dos, vaig estar amb el segon del pilar de Cornellà animant-nos mútuament; ell em deia que hem de fer aquest any, sí o sí, el salt al 4de8, per no quedar estancats. Cert és, tant de bo. Si més no les proves netes van força bé. En fi, la majoria dels que estem en l'espectre dels vint anys vem anar a la festa de la Percussió, però de sobte, a quarts de dotze, no hi quedaven birres, i vem tirar cap a la Closca, on hi havia força gent. Aquí sota, el segon del pilar; ja podia estar content:



I encara molt taciturn vaig fer cap a casa meva, on vaig mirar quatre coses i vaig clapar-me de seguida. Avui gairebé anàvem al riu Llobregat, però com que jo no en tenia gaires ganes, una curiosa absència de darrera hora ha fet que dessistís.

I això és tot.