Karts 2013

Aquest cap de setmana han estat els karts de Sant Just. Mirant enrere, és el tercer any que estic de controlador i el quart que hi estic apuntat, però el primer d'aquests quatre anys no hi vaig anar per causes col·laterals.

La setmana passada era el dia dels karts, però una borrasca de llevant ens enviava quatre dies de pluja immisericorde que els van fer anul·lar i que, el dissabte al matí, em va deixar xop de cames en avall.

I, després de les tempestes, va arribar el fred hivernal. Una tardor que només ha durat una setmana: un estiu estireganyat i un hivern precoç ens han deixat sense els bonics dies d'entretemps. Primavera d'hivern i primavera d'estiu, hivern i istiu a seques.

Així que dissabte passat vaig tornar a pujar al Canigó amb sis graus a les vuit del matí. Enguany tornava al primer revolt, que és molt més distret que el segon. Per tal de no avorrir-me, em van donar el walkie en qualitat de cap dels controladors del primer revolt, la qual cosa significava que em resultava força més difícil escapolir-me de la feina per fer una birra o etzigoris, enderris i endimaris variats. I, per acabar-ho d'adobar, a causa del canvi de data hi havia poca gent, sobretot dissabte, i més cap al tard, que per causes diverses tot es va alentir força.

També com a novetat vaig estar a les verificacions comprovant que els karts tinguessin les mides correctes i que no duguessin ganivets amagats. Jo, que amb prou feines sé què és un coixinet (m'ho van acabar d'explicar l'any passat)...

En Jep, doncs, es va col·locar al seu revolt amb tres companys al matí: la Sílvia i l'Èrik de castells i un altre noi que no recordo com es diu (Alberto, potser), que duia un walkie que semblava de l'any de la picor però que sintonitzava amb totes les freqüències (policia i aeroport, per exemple) llevat de la nostra, que era un circuit tancat.

I van començar els entrenaments lliures, amb temps de retard.

A causa del canvi de data, l'speaker habitual, en Jordi Domènech, no va poder posar-se al micròfon. Així, una veu encostipada de dona esputava catanyol pels altaveus. En poc temps vaig apuntar algunes perles: desllissar, aterrissar, abraç, sanu i salv, emputxar, percanç... Després va resultar que la veu de dona amb calipàndria corresponia a un noi de catorze anys que es diu Dani. Bé, no deu ser fàcil estar al micro, l'any vinent ho faràs millor... si s'escau.

L'única cosa bona era que quan parlava no se sentia tant la música horrísona... però això ja és criticar per criticar. En tot cas, la cançó What does the fox say només és divertida una vegada a Youtube; a la pista era un mal de cap. Per l'any vinent, que hi posin aquesta bella playlist de Youtube.

I va sortir el sol cap al migdia i ens va escalfar i vam estar bé al primer revolt, mirant d'aprendre com era el funcionament del walkie. Van passar els entrenaments i van començar els cronometratges, també anomenats «les cronos», i ara no sé per què canvio el gènere de la cosa. Els cargolins presents ho feien relativament malament, amb alguna excepció: el Rai i l'Alfredo estaven a mitja taula (sempre havien quedat dels últims), la Marta i el Figo havien estat primers (de quatre), la Sara ho feia bé, i etcètera. La Ylènia es va fotre una patacada molt maca, fent un giravolt estrany, perquè no sabien frenar; com que es va picar a la cama, els de la Creu Roja van demanar l'ambulància, cosa que va enfurismar el Just i companyia, perquè no calia i ens va fer perdre força temps. Al començament de les cronos la cèdula va estar-se una estona fora de servei, i altres «percanços» van fer que tot es retardés força. Vem dinar glaçats a dalt del Canigó, ens van donar una dessuadora vermella d'organitzadors i jo em vaig quedar mirant el cel, que tenia unes tonalitats d'hivern ben característiques. Tornava a fer fred, bufava vent del nord, i ara em posaria a fer poesia de pa sucat amb oli d'aquella melangiosa autmunal.

La tarda va seguir amb els retards i, cap a les set, s'acabaven les cronos per fi. Ens hi havíem quedat només la Sílvia i jo, perquè l'Èrik se'n va anar al Cau i l'altre noi va fotre el camp abans d'hora. Per sort, va ser una tarda força tranquil·la. El Barça, mentrestant, va guanyar quatre a zero al Camp Nou amb dos penals a favort.

I l'endemà, ahir, era diumenge i em tocava un altre cop el walkie i tota la pesca al primer revolt, amb gent diferent, llevat del suposat Alberto, que va arribar i se'n va anar quan va voler. Em van donar els horaris i un full d'incidències i les tasques que havíem de fer com a jutges del revolt. Una gran responsabilitat...

I amb retard van començar les classificacions, amb algunes patacades i el noi speaker en plena forma esgaripadora. I van anar succeint més «percanços»; per exemple, es va perdre un kart en algun lloc de la pista i el van estar buscant uns deu minuts. Així, les aturades sovintejaven força al començament, cosa que va fer que s'endarrerís la cursa i, finalment, que ens mengéssim el descans entre les primeres classificatòries i les segones. Això, al seu torn, va fer que ens avancéssim deu minuts en la segona classificació, circumstància que ens va fer aturar deu minuts quan restaven dues rondes per acabar els quarts de final...

Per la seva banda, els cargolins presents seguien protagonitzant una desfeta en tota regla, quedant en les darreres posicions en gairebé totes les categories. La Ylènia va tornar a fotre's una patacada perquè el tema de la frenada no el dominaven, però aquesta vegada no va caldre l'ambulància.

Va ser un matí distret, arreglant les bales de palla, mirant com els karts s'estellaven i s'estavellaven, com alguns anaven sense corredor, alguna patada que es va haver de posar al full d'incidències i tota la pesca. No hi va haver la baixada de kartxondeo per manca de karts inscrits, o una cosa així, i amb força puntualitat, cap a les tres, es va acabar la cosa i van fer els pòdiums amb efusió de cava. Com a nota destacada, els habituals guanyadors, que diria que anaven en primera posició a la final, es van fotre una ventallada en alguna banda del circuit després del primer revolt i, d'aquesta manera, per primer cop en uns quants anys no van pujar a dalt del pòdium.

I va ser el final del dia. El Dani, per comptes de parlar de posicions o de guanyadors, deia qui eren els «primers nominats, els segons nominats», etc., per acabar la jornada amb les mateixes endergues, i amb els de l'organització amb la mosca sota el nas. Vaig anar xino-xano cap a casa, amb la bici que xerrica, i em vaig immergir en alcohol, una tarda melangiosa autumnal.

Diada de l'Escudella dels Castellers del Poble-sec, 2013

Ahir era diumenge i com sol passar teníem diada castellera, la darrera de l'any, al Poble-sec, amb els Bandarres i els Castellers de SaFa, dues colles que han anat creixent molt els darrers anys i que enguany es plantejaven seriosament el 4de8: un castell que, per a colles com nosaltres, que som si fa no fa del mateix nivell, és tot un repte per la quantitat de gent que es necessita etc. i tota la pesca que no sempre es pot aconseguir. O sigui que arribàvem a la Diada de Tardor dels Castellers del Poble Sec (veureu que això del guionet balla força: és que segons la normativa Poble-sec és com Vila-rodona o Vila-seca, però la colla es fa dir «del Poble Sec» i, per tant, els respecto la grafia —que és la conclusió a què vaig arribar fa uns anys després de pensar-hi i de discutir-hi amb la Iris, que ara fa castells per llà al Berguedà, terra de bolets i altres patums—), o Diada de l'Escudella (per tal com el cuiner de la colla prepara aquesta exquisida menja per a Bandarres i convidats, cosa que des d'aquest racó d'Esplugues agraïm fervorosament), amb tres potencials 4de8: el nostre i el de les altres dues colles. Hi havia també dues torres possibles: les de les altres dues colles, perquè la nostra ja estava força descartada de feia un temps. En resum, que som tres colles més o menys del mateix nivell que ens trobàvem cap al final de la temporada i era molt distret veure què podíem fer en una mateixa plaça.

(Segons diuen les preceptives, escriure paràgrafs massa llargs i frases recargolades i plenes d'incisos, com he fet just al damunt, és una bona manera per foragitar la gent del propi text. O sigui que no sé què feu que no marxeu.)

Una plaça que no era ben bé una plaça, sinó un carrer: el famós carrer Blai, lloc de tapes per excel·lència del Poble-sec, a l'alçada de la biblioteca del barri, on un dia em vaig refugiar d'una merda de feina. Hi vaig començar a llegir Cosmòpolis, que té una pel·li de Cronenberg, tot plegat una mica opressiu i dur. De manera que en un ambient molt més distès, en aquest estiuet de Sant Martí que de moment dura dos o tres mesos, vem arribar els estrenus ciclistes al lloc d'actuació després de superar la cursa d'obstacles del carrer de Sants (era la Fira de la Cervesa, que em va temptar cosa de no dir: una mica més i no arribo al Poble-sec) i de la plaça d'Espanya (hi havia una cursa de córrer que tallava tot el trànsit). Vem aparcar les bicis al pati clos obert de la biblioteca i vem esperar que arribés l'hora de l'actuació.

Érem els segons i vem començar amb el 5de7. Al Poble-sec havíem actuat fa uns tres anys. Diria que va ser quan els Castellers del Poble Sec van estrenar la seva torre de set, que van carregar in extremis, si no recordo malament. Tres anys més tard, si no vaig errat, n'han fet un grapat, els malparits. Però nosaltres aquell dia no vem provar tampoc el 2de7, ni aquesta temporada tampoc, però sí que hem fet i vem fer el 5de7. En aquella ocasió jo estava de lateral al rengle i tot el castell va venir cap a mi: hi arribava molt malament i va anar d'un pèl que no ens el vem menjar amb patatones. Molt altrament va ser el cas d'ahir: el vem descarregar amb la punta de la fava. O si més no això és el que em va semblar a mi de lateral de la torre. Un 5de7 molt tranquil i en segona ronda el plat fort del dia, el 4de8.

El 4de8 ha tingut una història estranya enguany; en podríem haver fet molts més però no ha estat el cas («molts més» vol dir almenys dos o tres més). El vem desmuntar tres cops seguits en dues actuacions consecutives (Sants i Sant Just); un d'aquests intents no va ser descarregat per pur miracle, perquè l'enxaneta només havia d'acabar de travessar (era més fàcil descarregar-lo que desmuntar-lo, però bé). A assaig acostumem a fer força proves netes, tot i que dimarts érem quatre piules i divendres no vem fer cap prova de pinya gaire bona. En tot cas, els de tronc diuen que el quatre net va ser el millor de l'any. Deu ser veritat. Jo no donava un duro pel 4de8 diumenge, però mira, gairebé sempre m'etivoco i en aquest cas n'estic content.

El quatre va pujar força bé, amb alguna tremolor; segons les fotos i el vídeo, es va estirar una mica a terços, però no va perillar gens. Es va carregar amb molta tranquil·litat mentre me'l mirava des de la meva posició d'agulla amb els ulls com unes taronges; aleshores vaig notar una petita sotragada que es va aturar sense més repercussions. La descarregada, amb quints fora, va ser exultant i la celebració es va haver de reprimir una mica, abans de desfermar-se com una puta bogeria. El Macis, el meu segon, es tocava els collons just abans de baixar, i apa, 4de8 al putu sac.

Després de tanta feina, d'algunes frustracions, de tot el que l'hem suat, el descarregàvem quan menys m'ho pensava, però ja el tenim. És una llàstima que no n'haguem pogut fer més; no crec que siguem una colla d'un sol 4de8 per temporada, si més no enguany per potencial i per tècnica i per tot plegat en podríem haver fet alguns més. Ahir ens vem treure un pes de sobre, i ja era hora, mecagondéu.

En tercera ronda era el torn del 3de7 aixecat per sota, el sisè de l'any: ens hem quedat a un del màxim històric, els set de fa dos anys. De fet, comparant estadístiques amb anys passats, hem fet menys castells de set en general, m'ho haig d'estudiar perquè tampoc no hem fet castells de sis. En tot cas, tenim sis 3de7s més que l'any passat, un 4de8 més i alguna diada en què va ploure. Però jo què sé.

Bé, el 3de7s va pujar una mica rebregat, si més no pel cantó que jo era, de segon aixecador per la buida. Les aixecades no van ser gaire maques però es va carregar i es va descarregar. Es dóna la casualitat que que al final de la segona ronda els Castellers de SaFa havien fet també un 3de7s, i els Bandarres n'havien fet un altre en tercera ronda just abans que nosaltres. Diria que cap dels tres 3de7s seguits va ser gaire modèlic, i també diria que mai no n'havia vist tres de consecutius.

I per plegar un pilar de 5, amb l'Adal que diu adéu a la colla, que després vem mantejar. I final de temporada.

Tot això es veu més bé al vídeo de la colla:

Per cert, érem un fotimer de músics:

Pel que fa a les altres colles, els Bandarres van començar amb un 7de7 una mica tremolós i van seguir amb el 2de7, confirmant la tendència enguany de plantar-nos als morros un 2de7 en cada diada. La torre dels del Poble-sec no m'ha agradat mai gaire: per mides, per alçades, per la manera de defensar-la, però bé, ahir la van tornar a fer, i ja en porten un bon grapat. En tercera ronda descarregaven un 3de7s que no vaig veure gaire però que també em va semblar una mica destarotat. Plegaven amb un vano de 5.

I els Castellers de la Sagrada Família van fer el 5de7, el 3de7s i el 4de7a més un pilar de 5. En podria parlar perquè vaig veure els seus castells, però... bé, no sé, no gaires problemes, i blablabla.

Feia la primera birra i anàvem a buscar les bicis. El Roman em donava un mòbil que havia caigut que va resultar que era de l'Andrea. La bici del Dani estava punxada, misteriosament. A Can Bandarra anàvem fent birres i anàvem emborratxant-nos massa abans no ens toqués l'hora de menjar l'escudella, que era molt bona però atipava massa poc. Pujàvem cap a la Closca a foradar els fetges, però com que havia menjat massa poc i havia begut massa molt, més o menys abans del Barça vaig trobar-me en un estat deplorable i lamentable d'embriaguesa. Abans el Jordi Punki, que s'havia afaitat, em va poder fer la cresta punki: després del dolor de l'any passat de perdre les grenyes de deu anys, perdre la cabellera d'un any no em feia gaire res. I a casa a dormir la mona.

Sant Just 2013 i els fantasmes del 4de8

I aquesta setmana eren festes de Sant Just, que enguany me les he passat pel folre dels collons, perquè, no sé, Sant Just al final cansa, amb tants calés i tot tan endreçadet i amb tanta muntanya que no saben ni si són poble o ciutat, i res, que dissabte vaig anar al Festival Arrela't que organitza l'Espluga Viva, que va estar molt bé, i cap a un quart de dues de la matinada, quan pensava si pujar-hi o no, finalment em vaig quedar a casa. Doncs de puta mare, oi?

En tot cas, divendres havíem assajat a Can Ginestar, i després també de passar per casa un moment vaig anar a la Vagoneta a veure el pa que s'hi donava. Em van explicar per què havíem de fer el 4de8 fantasma a Sants, thanks for the info, i vem comentar una mica l'assaig, en què havíem fet el primer folre, que va aguantar força bé amb terços col·locats fins que es va enfonsar per la banda oposada a la meva: jo estava de lateral del folre. L'assaig obert es va improvisar com a assaig porta un amic amb pernil sortejat, coses de no preparar una campanya amb una mica de previsió. Però res.

De manera que em vaig despertar diumenge, vaig agafar la bici i després de passar per la fruiteria d'Isidre Martí vaig volar cap a Can Ginestar, que era el dia que fan allò de Sant Just al carrer, amb tot de paradetes i entitats i coses per l'estil, força de poble pels carrerons que s'enfilen fins a l'església i tota la pesca. Vaig arribar-hi amb el temps just però prou bé, vaig lligar la bici, em vaig enfaixar i vaig esperar que fos l'hora de començar; érem primers i sortíem de 4de8.

I res, que n'haig de dir, d'això, ara? Després de tanta collonada, m'he quedat exhaust i ja no sé què més dir. La cosa és que va pujar prou bé el 4, amb alguns desarranjaments típics i tota la pesca. Per alguna raó que ara desconec, la canalla va fer tirar avall amb dosos col·locats i l'acotxadora ja per quints. En repetició hi tornàvem; pujava molt fort, amb alguna petita remenadissa, molt bé de mides i força tranquil, potser, com sempre, una mica lent; l'acotxadora va col·locar-se i l'enxaneta va fer la primera passa però per alguna raó estranya no va acabar de travessar el pom de dalt i, per tant, sense haver-se encavallat damunt l'aixecador, va baixar per on havia vingut i el castell va tornar a quedar en intent desmuntat, quan era evident que el teníem... a una sola passa.

Avui llegia al fòrum de la pinya.cat que si la canalla no es creu un castell ja el pots tenir de puta mare que és evident que aquell castell no el tens. Desconec què collons passa allà dalt, unes coses que ens han acostumat a succeir moltes vegades sobretot en la puta torre maleïda, i com que no en tinc ni idea i la tècnica castellera no és exactament el meu àmbit, ho deixo estar, no sense repetir que em cago en déu i sa puta mare.

D'aquesta manera passàvem ronda que, a diferència del que acostuma a passar darrerament, no vem recuperar en un quart torn fantasma. En segona ronda descarregàvem un 3de7 aixecat per sota que suposo que pels nervis de tot plegat i perquè havíem hagut d'esperar que tornés l'ambulància i la dispersió etc., va sortir com una mena de nyap. Als assajos hi faig de tot (no sol haver-hi una setmana que no provi una posició diferent), tot i que a plaça m'he quedat instal·lat de segon aixecador per no sé quin rengle (diria que era la buida ahir); sempre deixo passar l'Ayose davant meu per estar més tranquil al tercer cordó.

En tercera ronda era l'hora de la puta truita de ceps, que va ser un altre nyap castastròfic, amb el meu baix (feia d'agulla al malaurat «tres») xisclant com un Pig Destroyer i tot en general una remor de rondineigs i algun esgarip i tot allò que se'n pot dir d'aquella baluerna informe i infame.



Sortíem amb només dos castells descarregats i amb dos intents desmuntats de carro gros. Per seguir amb les raons binàries, descarregàvem dos pilars de cinc simultanis, amb la Marta que ja no fa tants gestos teatrals i tal i tal.

En fi, després de l'intent desmuntat de torre de Caldes, després de l'intent fantasma de quatre de vuit a Sants i després dels dos intents desmuntats d'ahir a Sant Just, no es pot pas negar que tenim la mà trencada en això de desmuntar estructures, grans especialistes en coitus interruptus, cagadubtes originals i sense parangó conegut. L'any passat vem provar dos 4de8, un dels quals va fer llenya i l'altre el vem descarregar; enguany ja portem quatre intents: tres desmuntats i un descarregat. Pel que fa a la torre, són 11 intents totals, 3 carregades i tota la resta un munt de merda. Ja només ens resta una actuació per cloure una temporada que ha sigut bona però no molt bona, en què hem fet un altre 4de8, hem recuperat el 3de7s i hem tornat amb possibilitats amb el 2de7. Però com deia l'altre dia tot avança molt a poc a poc, uns se'n cansen i d'altres amb recança se'ns en van i jo, personalment, me n'atipo.

Com se sol dir, en podria dir moltes altres coses, de la diada, però val més que no desbarri més. En acabat, amb uns quants tiquets per birra, ens en fotíem unes quantes fora de Can Ginestar i després passava per casa per escriure la nota de premsa, que es pot llegir al nostre web. Dinava a casa i passava per la Closca quan ja tot anava més tranquil, després de prendre l'aire delitós dels parcs d'Esplugues. I a les nou estava com una puta cuba.

Diada de Sants i el Quatre Fantasma, 2013

I ahir va ser la Diada d'Aniversari de Sants, el primer com que hi anem, que jo sàpiga. Els Borinots són els nostres padrins i blababla i era un honort que ens hi convidessin perquè l'actuació era molt maca amb uns amfitrions que volien fer la millor actuació de la seva història, diria, i els Minyons de Terrassa a una setmana de Girona, on voldrien fer moltes coses però ja veurem què fan.

Jo hi arribava amb la bici havent dormit menys de quatre hores després d'una passejada per Sant Just i una nit més llarga a casa, noces del Cel i l'Infern i el món trontolladís que de moment no es veu amb l'esma d'acabar-se d'enfonsar. I a Bonet i Moixí, en un racó de la plaça més avall, una alenada de botifarres al foc ens omplia els pulmons; seguint la flaire ens en van servir una de ben bona. Amb el pap més ple, va ser l'hora de veure si començava d'una vegada la Diada, en què no sabíem encara què havíem de fotre, després d'uns assajos estranys i tot plegat una mica desmotivat.

Havíem entrat a plaça amb un pilar de 4, que en comparació amb el de Borinots i Minyons va anar a càmera lenta, a pas de cargol, i encara amb cara d'estar patint. En fi, vem sortir de 5de7, que va semblar que anava bé però que de cop i volta va resultar que es desmuntava. Segons em van dir, una acotxadora va tenir por i va tirar avall. Sembla que la maledicció de la torre es torna a reproduir amb gaubança infinita.

Segons sembla, les rondes eren «a la tarragonina», ço és, amb una ronda de repetició final. O sigui que vem esperar que Minyons fes la seva i que Borinots, que havia fet llenya en un intent de 4de9f, tirés el 5de8 o el 4de8a, no ho recordo, per tornar-hi nosaltres. El segon 5de7 sembla que va anar si fa no fa igual de bé que el primer, desconec si amb cap canvi, i alabat sia Jaume Barri.

En tercera ronda era l'hora del «Quatre Fantasma»™. Sobre aquest castell, en fi, no sé què dir-ne. A la colla hi havia opinions per a tots els gustos. Els assajos no havien anat gaire bé sobretot per manca de pinya; els troncs estaven prou bé malgrat altres qüestions criticables que jo, com que sóc de pinya, no detecto gaire. Jo pensava que no provaríem el 4de8, però sabent la història de l'altre Quatre Fantasma™ de Santa Magdalena, que no es va arribar a materialitzar, i havent escoltat les argumentacions del cap de colla sobre aquell cas, pensava que realment hi havia possibilitats de fer una Prova a Plaça™, com finalment vam fer.

Sobre el tema de tirar un castell poc assajat o amb una pinya flonja que balla com un flam, sóc partidari en alguns moments molt concrets de fer el que vem fer diumenge. Sobre fer-ho amb secretisme i no dir-ho fins al darrer moment, més o menys em pot semblar bé algunes vegades. Els assajos a plaça els detesto i haurien d'estar totalment prohibits, com una targeta vermella a la colla en qüestió, que quedés eliminada de la Diada i que no hi tornés en cinc anys per manca de respecte. Sobre el fet de tirar avall un 4de8 que tothom coincideix a dir que estava, fins al moment, de puta mare, suposo que tant se val el que pensi, per exemple que no ho puc compartir de cap manera. Si realment es volia fer una prova a plaça, almenys que s'hi col·loquin dosos... Bé, aquest episodi del Quatre Fantasma™ quedarà en l'expedient X de la colla; passem full i seguim amb la chrònica. En general, però, no critico que es volgués provar el 4de8 per veure com anava i perquè la pinya es lligui bé com a l'allioli, però sobretot el fet de desmuntar-lo tan inopinadament, tan descaradament... no sé, no ho vaig acabar de pair.

Per exemple, el Pep Ribes diu això: «Després de l’intent de la torre de set de la setmana anterior els ànims estaven tocats, però al final van ser valents, que ja agrada. Amb el castell dalt i moltes possibilitats, incomprensiblement el van fer baixar abans de col·locar dosos, que és quan realment comença el castell. A veure si abans no acabi l’any hi tornen per que te bona planta i mereixen fer-ne més d’un.» És que no ho sé, jo encara me'n faig creus. En fi.

En aquell moment ja estava una mica emprenyat, però com que estava molt cansat no tenia ni ganes de rondinar. Estava més aviat indignat, però bé. En quarta ronda provàvem el... 3de7 aixecat per sota, que es va alçar molt ben compassat i tranquil i que es va descarregar amb molta facilitat.

I en cinquena ronda, o segona de repetició, que això de follar-se el protocol de plaça és cada cop una cosa més habitual i que no sembla que a ningú li faci res, portàvem el 4de7a, un castell de puta mare per a una diada que no s'acabava mai. Així que ben entaforats dins el monstre, no sé si amb algun problema per alguna banda, no ho recordo, vem acabar aquella actuació tan estranya. Bé, encara faltaven els dos pilars de 5 simultanis del final.

Pel que fa a les altres dues colles, copio la nota de premsa, que per alguna cosa ara l'haig d'escriure jo, i que el Sergi, molt amablement, em corregeix des de Nova York, moltes gràcies maco: «Pel que fa als amfitrions, els Castellers de Sants, volien descarregar el 3de9f i el 4de9f. El segon, ha fet llenya amb sisens col·locats, mentre que el primer han pogut carregar-lo en tercera ronda. Han descarregat el 5de8 i el 4de8a, però les caigudes els han fet renunciar al pilar de mèrit i han acabat amb un vano de 5. Els Minyons de Terrassa, per la seva banda, a una setmana de Girona, han descarregat 5de8, 3de9f, 2de8f i un pilar de 6 amb una alineació nova; la setmana vinent, els egarencs voldran pujar un pis més en tantes estructures com puguin.»

Bé, podria haver escrit moltes altres coses en aquesta crònica, però no en tinc més ganes. Estem a punt d'acabar la temporada; fer el 2de7 em sembla una mica complicat perquè sembla que no hi ha manera de superar els problemes de sempre i em costa molt d'entendre com s'està plantejant la torre, mentre que el 4de8, sense un volum constant de més gent, o si més no d'alguns assajos puntuals durant un parell de setmanes seguides, si la colla no té els collons d'anar-hi a totes com podria haver fet diumenge, sóc molt escèptic, tirant cap a pessimista. Però jo què putes sé.

FM Caldes de Montbui i el 2de7, 2013

El mateix dissabte em bullia la sang i hauria escrit qualsevol bestiesa, però durant la mateixa tarda ja estava molt més calmat i ara, unes 48 hores després, ho tinc tan assumit com qualsevol altra cosa i la ràbia i la mala hòstia ha esdevingut la típica resignació de què hi farem, sempre ens passa el mateix i no n'aprendrem mai.

Com se sol dir, els assajos havien anat molt bé, en tot cas tot una mica just. Els dos punts febles que se suposava que hi havia, els possibles dubtes a canalla i el canvi de quart, a assaig havien semblat prou ben resolts. Les pinyes eren prou fermes, tot i que sempre podríem ser-hi més; havíem passat dues proves netes senceres per assaig els darrers dies amb força seguretat i amb pinya havíem posat acotxador força vegades, amb l'enxaneta per dosos en la millor prova.

Així i tot, semblava que tot anava un pèl just de temps. La primera prova neta sencera era del dimarts de la setmana abans, i tots els assajos bons havien sigut en aquestes dues setmanes. En fi, la gent es dividia entre els optimistes i els pessimistes, més o menys; jo no era cap de les dues coses, més aviat era escèptic: podia passar-hi qualsevol cosa. I és que la història de la puta torre és una mica llarga i erràtica i plena d'hòsties, algunes ben doloroses.

Em dedicaria ara a repassar-ne la història, potser no cal fer-ho i potser seré una mica brusc escrivint-ho. En fi, amb la de dissabte, hem fet 11 intents de torre: 5 intents desmuntats, 3 carregades i 3 hòsties directes com la de dissabte. La primera va ser fa molts anys: el 1998 el cap de colla d'aleshores sembla que no només va fotre's una bona hòstia amb aquell intent, que sembla que era una bogeria, sinó que va aconseguir que la colla s'enfonsés. Bé, jo no hi era i no en puc opinar.

Els primers intents amb cara i ulls de torre van arribar al 2009. El primer va ser desmuntat, al Clot, cap a finals de temporada, amb l'Adal ja a terços amb l'Aleix, igual que dissabte passat. Diria que els terços no han canviat mai, però potser m'erro. Els segons han anat canviat i a quarts en queda només una: l'altra l'han canviada no sé exactament per què, però bé, tant se val la meva opinió en aquest cas. I res, a la crònica deu dir per què vem desmuntar aquell primer 2de7; en repetició el carregàvem. I va ser un moment molt dur, perquè jo estava eufòric per haver-la carregada, era com la frontera de moltes coses, com ara el 4de8, però la colla estava tota plorant com gilipolles, cosa que encara m'emprenya. Van arribar alguns de Sant Just, que eren els Karts i ens faltaven alguns de la colla, i es van trobar el drama. Bé, tant se me'n fot, però la colla sempre ha sigut així des que la conec i costa déu i ajuda que canviï. En tot cas, jo també sóc un cagadubtes i no sóc el millor per opinar.

Aquella mateixa temporada desmuntàvem la torre a Terrassa, un intent amb la canalla cagada. L'any següent només la vem provar a la Zona Franca, però quan estava a punt de passar l'enxaneta va tornar a petar, no recordo exactament com, però segurament va petar pel mateix lloc que acostuma a saltar. I així vem passar l'any en blanc.

El 2011 va ser el millor any pel que fa a la torre, amb dues de carregades i tres intents desmuntats. Va ser, però, una any molt difícil, perquè la primera que vem carregar, que diria que va tornar a saltar pel mateix lloc, però no ho sé perquè ho hauria de revisar i no em ve de gust, va ser a Montblanc i va passar el que va passar. Era just abans de Festa Major, volíem provar el 4de8 i va ser tot una merda molt bèstia. Després d'allò no la vem tornar a provar fins a Torredembarra, que vem carregar en ronda de repetició per guanyar el putu Concurset després d'un altre intent desmuntat. Aquell any, amb tots els dubtes del món, en vem desmuntar dues més, amb la darrera apoteòsica a Terrassa, com per mirar aviam què passava, just abans que es fotés a ploure. L'any passat ni tan sols no la vem provar.

Això és el repàs ràpid de l'anomenada «pubilla dels castells», també coneguda com la putilla, o la puta torre a seques, com diu la Viquipèdia dels trons: «També se l'anomena popularment la pubilla dels castells; aquest sobrenom li donà Emili Miró i ve a definir la seva especial dificultat. Molts aficionats castellers el consideren un castell amb una dificultat de 8, tot i tenir un pis menys.» Per això em vaig emprenyar tant el 2009 i per això m'emprenya tant que no hi hagi manera de dominar-la. També perquè el mateix dia els desgraciats de la Jove de Vilafranca la carregaven, i també perquè vèiem al costat els Moixiganguers, que després de set intents li van prendre la mida i ara la fan amb la punta de la polla, com el mateix dissabte. I res.

I res, dissabte la portàvem a primera ronda. La plaça de la Font, a Caldes, és de llambordes i força inclinada. A l'hora de començar hi havien set venedors de globus i, a més a més, un speaker ens esbotzava els timpans. Força gent a l'hora de començar, molt poca a mitja actuació. Hi havíem anat després d'una cercavila típica que, segons el Lluís, havíem de fer ben uniformats, amb faixa i tot, i seguint l'ordre estricte de les coses, però que jo, com de costum, vaig fer com vaig volguer perquè sóc un impresentable. I les quatre colles que hi érem ens disposàvem a actuar: Moixiganguers d'Igualada, Badalona, Caldes i nosaltres, que érem tercers.

Sortíem de torre. Vaig mirar al cel, el sol treia el nas entre els núvols alts i trencats en un racó de la plaça, vem tancar pinya i vaig fer la meva feina al meu lloc habitual. Ho vaig trobar tot molt ferm, però ja se sap que, més o menys com la motxilla als pilars, el moment crucial és quan l'enxaneta remunta dosos i fa les tres pases. Segons el vídeo, l'enxaneta es va quedar encallada a terços, fent les típiques passetes sospitoses de dir: potser rellisques, però més aviat sembla que no vulguis pujar. Suposo que allò va desgastar una mica un tronc una mica nou i que va tornar a petar pel mateix lloc, segons el vídeo i les fotos: sembla que un quart es va abocar endavant just quan l'enxaneta havia de fer la darrera passa, es va emportar l'altre quart cap enrere i van fer un salt espectacular. Així que quan vaig sentir que allò queia, vaig pensar: la mateixa història de sempre, hòstia puta.

En fi, sobre les meves opinions fora d'això, me les deixo estar, només repeteixo que em vaig cagar en tots els déus haguts i per haver. Vem passar ronda i després ja vem fer coses que no tenien gaire importància, sembla que tot amb molts dubtes i tremolors: 5de7, 4de7a i 4de7 sembla que lleuger. Tot plegat una mica destarotat.

D'aquesta manera, la història erràtica de la torre es completava amb un nou episodi. Per al final de temporada la Tècnica deia que volia recuperar el 2de7 i repetir el 4de8; per Sants, aquest diumenge, volíem fer això més el 3de7s, un altre objectiu per dissabte passat que es va abandonar després de la llenya. Per sort, jo no sóc de la Tècnica i no m'haig de trencar les banyes mirant com es pot redreçar això; la torre segueixo sense veure-la clara i pel que fa al 4de8 hem de ser-hi tots aquesta setmana per preparar-lo amb garanties, i ja veurem. En tot cas, si a Caldes havíem omplert dos autocars i hi havien anat uns set cotxes o no sé quants, i érem prou gent per fer això i més, suposo que a Sants encara serem més, etc.

I punt. Pel que fa a les altres colles, comentaré que els Moixiganguers van fer el 4de8 més bregat que he vist mai, o que recordo si més no, amb un segon que s'asseia i s'enfonsava i el seu terç que s'havia d'agafar al terç del davant per no caure per dins, una bogeria de castell. Eren pocs, força menys que nosaltres, i tiraven el 2de7 en segona ronda, una mica obert no sé per on, que es va descarregar amb molta tranquil·litat. En tercera ronda desmuntaven dues vegades seguides el 4de7a, un castell amb moltíssims canvis que, segons em van dir, no assagen gairebé mai perquè estan per altres històries i així els hi va anar. De manera absolutament estrambòtica, encara van poder fer un tercer castell, un 3de7 que semblava de cara al 3de8.

I les altres dues, doncs res, Caldes diria que va fer la millor actuació de la seva història o de fa molt de temps amb 3de7 i 4de7 i no recordo què més, mentre que Badalona, en hores baixes, van fer castells de sis, diria.

En fi, a Caldes havíem actuat el 2006 per darrera vegada; era el meu segon any i vaig pujar al 3de6, si no vaig errat, quan encara feia de terç de vegades en castells de merda i, si ho feia malament, no passava gaire res. El millor castell aquell dia, que era la darrera diada de l'any, va ser el 4de7. I aquest 2013 hem tornat a provar el 2de7 després d'un any en blanc i hem completat 5de7 i 4de7a, castells que aleshores estaven encara per arribar, a més d'un 4de7 per mirar de tornar a fer el 4de8. Les coses han canviat molt aquests anys però hi han coses que evolucionen molt a poc a poc i em desesperen.

Festes d'Esplugues, 2013

Faré una repassada ràpida a tota la Festa Major, perquè no sigui dit i perquè quan faci la revista tingui alguna cosa on agafar-me.

Dijous era l'assaig especial de Festa Major. Érem força colla, vam tenir sobretot el suport dels Minyons de Terrassa i vam poder col·locar dosos per fi al 4de8 amb pinya. Vem fer un parell de proves netes més i en acabat vem fer un pica-pica i una birra, que es va acabar de seguida (Junta dimissió). Després vem pujar a la barraca del Brillas, on vem sopar i vem fer unes birres i hi havia la moscatellada, amb la xaranga aquella o com se digui, que està molt bé, i quan tocava pujar a la barraca de dalt vaig baixar cap al meu barri de baix, la Plana. Gràcies als que van venir a l'assaig, i als que no que els donguin pel cul.

Divendres era el pregó i tota la pesca. Hi havia com sempre el licor de ginjoler i moltes ganes d'emborratxar-se, així que després del seguici, amb un 3de6, diria, i un 5de6 que al final vem desmuntar, i amb alineacions molt estranyes, per exemple un pilar de l'Escola de Castells i estrenes diverses, vem entrar a plaça, on vem escoltar (més aviat, no) el pregó d'una metgessa d'un hospital o institut oncològic, després del qual, o abans, ara no ho recordo bé, l'alcaldessa, com sempre, va ser xiulada i escridassada, més que altres anys però menys que els primers anys de xiulades, i tot seguit va ser el moment de les corrandes del Ferro, com sempre amb una cobla amb el Casellas al capdavant i un convidat, que enguany era el Roger Mas, un músic que sempre m'ha agradat molt tot i que darrerament el tinc una mica cremat. Per cert, el Figueras no va treure l'estelada per una mena d'acord que havia pres, però espero que per l'any vinent faci cas de la plaça i la desplegui.

Les corrandes van ser una disbauxa, com sempre, amb una estelada corrent per la plaça de l'Ajuntament, molts crits inopinats d'independència i coses per l'estil, i tota la bogeria de tota la vida. Tot seguit sortia el crematasques, un correbars típic. A mig camí donava els tiquets al Rai i feia cap al meu carrer, on sopava la Vella, i després d'una birra pujava a casa a clapar, cap als volts de mitjanit.

L'endemà dissabte em despertava a les onze i després de regirar-me una mica pels llençols pujava al Brillas, tot just després que els diables infantils fessin els seus versots, que em van dir que estaven molt bé. La nostra canalla havia participat també en la cercavila del matí i bé, mentre la Vella feia la paella (o la fideuà, jo què sé) a la barraca hi havia el concert vermut, amb el Casellas i el graller de Sants Manu Sabaté, i un parell més que no sé qui eren. Durant el concert feien corrandes i anaven tocant balls propis de les entitats d'Esplugues, per exemple l'entrada a plaça dels Castellers d'Esplugues. I així era l'hora d'anar a dinar.

Havent dinat quatre parelles vem jugar a botifarra; jo vaig jugar amb l'Antoniu, un lleidatà que sempre hi va molt fort. Anàvem 92 a 2 i la cosa estava dada i beneïda; devíem guanyar vora cent i escaig a setze o una cosa així. I mentre la majoria de castellers eren a la cercavila avorrida de dissabte, jo em quedava xerrant a la barraca esperant que arribessin cap a les set del vespre.

A la Prediada hi havia Cornellà i Torraires. No recordo quins castells van fer, sé que Cornellà van desmuntar diria que el 3de7 i no van poder repetir en la mateixa ronda i alguns es van emprenyar com una mona. Sembla ser que els caps havien acordat dues rondes de repetició pel final i que el gruix de la colla no se n'havia assabentat. Sempre anem amb el temps molt just perquè per llà hi passa el pinyol de les festes, correfocs i mil històries més i per això cal fer via.

La nostra actuació, amb les torrentades alcohòliques, no la rercordo gairebé gens. Vem fer 4de7a, 5de7, 4de7 i vano de 5. Suposo que van anar molt bé els castells, si algú en vol saber res que parli amb algú de tècnica o amb algú que estigués una mica més al cas. El meu record és que estaven bé, però jo què sé.

A l'hora de sopar no recordo què vaig fer, però vaig anar cap al sopar de Bastoners, que estava a punt de començar el concert de la Ceba i la Carxofa, on casualment també hi toca un filòleg que vaig conèixer a Barcelona perquè és amic del Marc. Així que mentre xerràvem, arribava el Marc, feia jo el pitjor garrotín de la història (també era el primer que jo feia) i, quan es va acabar tot i el Sogues se'n va anar a Barcelona, amb el Marc vem pujar a les Tres Esplugues a fer disbauxa fins una mica tard.

I aquí s'acaba la prèvia a la Diada de Festa Major. L'endemà em llevava una mica d'hora i fèiem el segon 4de8 en segona ronda. Al local seguia la festa, que em destarotava cap a les 20 del vespre, si és que hi vaig arribar. I a casa a dormir, que encara estic recuperant-me'n.

XX Diada de Festa Major, 2013

I un altre any ha passat Sant Mateu i hem tornat a fer història etz. I què, què n'hem de dir, de tot plegat?

Diumenge vaig llevar-me força d'hora, havent dormit unes tres hores després de la festa del dia abans. Com tot en aquesta vida, faig les coses al revés del que fa tothom: divendres van anar a dormir tard però jo d'hora, mentre que dissabte vaig anar-hi tard i ells d'hora, etc. Així que encara borratxo, després d'una dutxa vaig passar pel Brillas per la cercavila, cosa que no acostumo a fer mai perquè gairebé sempre em llevo amb el temps molt just per fer els castells.

I a plaça, després del pilar de quatre amb el Sergi a segons i un somriure radiant a la cara, va ser l'hora de fer els castells. Sortíem de 7de7: la truita de ceps no m'agrada gens però bé, suposo que s'ha de fer i blablabla perquè hi puja molta gent blablabla i tota la pesca. D'altra banda, va ser el primer any des del 2008 que per Diada no portàvem el 5de7; aleshores el vem estrenar i enguany hauria estat el castell més petit. Però, sincerament, m'estimo més fer el 5de7 que no pas el 7de7, però què hi farem. Pel que fa al castell, realment no recordo gaire com va anar; estava al meu lloc habitual, d'agulla del «tres» i m'hi vaig trobar força còmode i tot el que vaig veure estava més o menys bé. Per cert, que aquest castell el vem estrenar també fa tot just un any, per Diada.

L'any passat havíem sortit de 4de8: enguany era el segon del dia i, evidentment, era l'objectiu principal, després del primer de Festa Major del 2012 i del segon intent, frustrat, del Concurs de Castells de merda. Havíem estat treballant gairebé de forma monotemàtica el 4de8 les darreres setmanes; havíem aconseguit lligar bé les pinyes just la darrera setmana d'assaig i havíem col·locat quints per primer cop damunt la pinya el mateix divendres. El castell estava un pèl més just que l'any passat però teníem més experiència i moltes ganes de fer-lo. Així que va anar amunt, al primer peu. De mides estava més o menys bé, amb la canalla a dalt va començar a remenar, i fins que no van començar a baixar quints el bellugueig era constant. Es va haver de treballar força el castell, però voilà, carro gros al sac.

Vet aquí l'angle invers, foto del Lluís Tarrés.

A manca del vídeo oficial, n'hi ha aquest que suposo que va penjar el Rai.

Bé, potser no sona gaire èpic ni emotiu ni res, oi? Suposo que m'hauria de posar tendre, o alguna cosa. No sé, el castell el teníem però l'havíem de fer, el vam carregar i l'havíem de descarregar, moltes hores d'assaig i de feina que no es veu que s'ha d'anar fent, tota aquella feina que al final de tants anys acaba cansant i que moltes vegades es fa d'esma només perquè s'ha de fer. Diumenge, per exemple, no vem repartir pamflets per pura mandra. I tot plegat té sentit quan descarregues el putu 4de8 a la teva plaça amb la teva gent i et fots a saltar com un boig i a abraçar-te amb tot déu i a cridar i a fer el gilipolles. I et quedes tan bé... Ets tan feliç... En fi, suposo que hi han moltes altres activitats al món que ofereixen sensacions semblants, però mira, els castells són la meva i m'hi passo mitja vida pensant-hi i fent-hi coses.

Aquesta foto m'encanta, és del Lluís Tarrés. Sóc l'agulla amb el mocador al cap xisclant com un verro esgüellat.

En fi, després del 4de8 el tercer castell no era un tràmit, com l'any passat, que vem tirar la truita de ceps en tercera ronda, el primer de la història. Enguany era el 3de7s, que l'any passat havíem perdut, que havíem estrenat també per Festa Major el 2010 i que enguany havíem recuperat per Santa Magdalena, a Esplugues. El d'ahir era el tercer intent d'enguany, que sembla que hem tornat a agafar-li la mida. Ahir tornava a fer de tercer aixecador i sembla que va anar pujant més o menys bé fins la darrera aixecada, que es va regirar força, però es va poder controlar i, amb confiança, el vem acabar descarregant. Amb això signàvem la millor actuació de la nostra història, que gairebé cada any per Festa Major tornem a esbotzar sostres.

En acabat, la Marta s'estrenava de terç al pilar de cinc, cosa que està molt bé, i fèiem els dos pilars rebentabalcons, que com és més o menys habitual un dels dos acabava caient, enguany molt aviat. I cap a la Closca a celebrar-ho, cagondéu.

Pel que fa a les altres dues colles, els Capgrossos van fer el primer 4de9f que es veu a Esplugues, després que l'any passat fessin el 3de9f, mateix castell que va descarregar Minyons el 2011, primer cop que es feien castells de nou a casa, motiu pel qual ara hi ha una placa a la façana de l'Ajuntament. Tres anys seguits que som plaça de nou, amb el que havia costat i ara ens ho fan cada any, des d'aquí torno a agrair als Capgrossos que vinguessin a totes a Esplugues. Pel que fa als Borinots, el seu millor castell era el 5de8; d'altra banda, també descarregaven el pilar de sis.

I així anàvem a la Closca a dinar i emborratxar-nos. M'hi acompanyava un amic de la carrera, que també és amic d'una borinota (coi de filolechs dels trons), i en aquest sector força allunyat de la centralitat de la colla (tres o quatre borinots, el Marc i algú altre) per dinar ens fotíem els fideus i començava a accelerar-se el temps gràcies a les propietats màgiques de l'alcohol. Una amiga de fora de la colla em passava a visitar i després d'una estona tornava a la colla, on vem seguir bevent i vaig perdre el món de vista fins que es va fer una mica tard i em fotia a clapar. El Jordi Punki havia comès el seu habitual terrorisme capil·lar quan jo era fora i així vaig estalviar-me la tradicional rapada.

Si tinc temps escriuré la resta de crònica de festa major, ara estic molt cansat i espès.

Aniversari dels Xicots, 2013

Aprofito aquests minuts musicals per escriure la chrònica de dissabte a Vilafranca.

Que jo sàpiga, no havíem actuat mai a Vilafranca del Penedès. Potser sí, no ho sé, però jo porto nou anys a la colla i no em sona. Vaig a mirar-ho a la base de dades de la CCCC.

Segons això, només hem actuat a l'Alt Penedès una altra vegada: a les caves Codorniu de Sant Sadurní, el 2005: era una actuació comercial i vaig arribar-hi una mica tard amb mon pare i no ens hi van deixar baixar. Bé, fi de la memòria històrica.

El cas és que era el primer cop que passàvem per Vilafranca a fer castells i havíem de donar la talla. Per això vem portar-hi els nostres millors castells... Bé, vem portar-hi 5de7 i 4de7a més el 4de7. La raó de descartar el 3de7 per sota era no arriscar-nos a una caiguda, o si més no era la raó que tothom deia. Algú que porta molts més anys que jo a la colla em va dir amb la cara una mica llarga que si no el fèiem era, bàsicament, perquè som uns cagats. El cas és que amb el record de Montblanc just abans de Festa Major de fa dos anys, i amb les ombres de les llenyes del 3s, es va decidir fer una actuació més tranquil·la i així va ser.

Jo hi havia anat amb bici. Per Sant Fèlix havia tornat a pujar l'Ordal, que feia alguns anys que no el feia, i em vaig haver d'aturar uns cinc minuts a uns dos quilòmetres del punt més alt. Dissabte, amb la lliçó apresa, vaig fer la pujada forta de després de Vallirana amb més calma i amb el vent en contra i vaig poder passar l'Ordal amb una relativa facilitat, malgrat tot. La baixada cap a Vilafranca és molt senzilla i força divertida i a l'hora que els cargolins arribaven al local de Xicots, cal Noi Noi, jo m'hi plantava amb la meva bici atrotinada. Allí vaig fer una coca-cola, que em va pagar molt amablement el Gerard, que ha tornat fa poc a la Colla. Me la vaig prendre en tres glops i xino-xano vem anar cap a la plaça de l'església o basílica o lu que sigui que és allò. I va començar la història.

Érem segons i sortíem de 5de7. Vaig tornar a fer de lateral de la torre, una posició no gens agraïda que feia fa un parell de temporades o una temporada i mitja que no feia, si fa no fa, perquè sovint em costava d'arribar bé a la cuixa del segon. Tanmateix, amb la disposició de les peces de dissabte, vaig arribar-hi molt bé. I com que quan em treuen de l'agulla sembla que el castell va com oli en un llum, aquell cinc va ser flors i violes i tothom en fou molt content. I no vaig poder penjar la foto a Trúiter perquè la Marta G. se'n va descuidar, en sóc fort tristoi.

En segona ronda era el torn del 4de7a, que allà a dins em va semblar força flonjo i movedís. Les pressions a la pinya estaven com descompensades i el balandreig era constant. El pilar també semblava que brandava, però quan va quedar despullat es va aturar de cop i volta i es va descarregar sense més problemes. No sé com estava per dalt, per baix gairebé tota l'estona havia estat incòmode. Per de fora estant em van dir que estava molt i molt bé.

Mentre mirava de truitar el castell amb la foto que m'havia pres la Marta, el Quique em va pagar una cervesa i, mentre me la bevia, mirava el castell d'Esparreguera. Entre el CM de Xicots, el Sergi amb Quarta Ronda i jo amb Cargolins hi havia una mena de competició aviam qui piulava abans la ronda dels castells. En aquella ronda vaig anar una mica més lent i vaig ser el tercer.

En tercera ronda ens tocava el 4de7 Prova de Quatre de Vuit, aquest cop no sé exactament amb quin pis fora (no m'ho he mirat, sóc així de mandrós). El quatre es va enfilar com una puta roca sense gaires collonades a dir, tot i que estava un pèl desquadrat, potser perquè les agulles, com sempre, ens quedàvem rectangulars o romboïdals. Faig tots els possibles per no tocar d'esquena amb el Jonàs, però gairebé sempre ens acabem tocant els culs. Per quina raó? Misteris de la vida.

Vano de 5 en què no em vaig poder escapolir (tenia el Jaume de segon al de quatre, que deia que feia la tira que no entrava en cap pilar) i així havíem enllestit la cosa. Una actuació molt tranquil·la amb la Festa Major a tocar amb els capcirons dels dits. Sempre amunt com Bola de Drac, i a volar.

L'Andro, molt amablement, em va posar la bici a l'autocar mentre el Mora, també molt amable, em duia amb cotxe cap a la Closca, on, com que era tancada, vaig haver de fer la birra al paki de l'altre carrer. Van obrir i van posar el Barça, que va guanyar 3 a 2 en un partit molt estrany i, tot seguit, vem veure els vídeos motivadors de canalla que ha fet el Rai amb molta traça.

I poca cosa més. La nit es va allargar i va fer giragonses, vaig haver de posar a carregar el mòbil amb el carregador que l'Eulàlia em va deixar molt amablement i tota la pesca i seitons i tiburons.

Podria parlar de les altres dues colles a plaça, però pruuuffff. Xicots va descarregar al segon peu tant el 4de8 com el 3de8, que exhibien alguns dubtes i tremolors i etcètera, més un 5de7 que no sé què, mentre que Esparreguera s'acontentava amb 2de6, 4de7 i no sé què amb agulla i ni tan sols podia fer el pilar de cinc de comiat.

Una actuació a Vilafranca que, per a nosaltres va ser això, una relaxing diada at plaça Milà and Fontanals. Ara toca Festa Major i a veure què passa.

Festa Major de Montblanc, 2013

Ahir era la Gloriosa Diada de Catalunya™, en què commemorem i remembrem que ara som buits i pobres i molts altres etzèteres, com ara subnormals del cagar. I com que avui he fet una mena d'examen o de prova d'accés o no sé què potlles sobre normativa catalana, aquest text estarà farcit i reblert i clafit i empastifat de merdes antinormatives, perquè em cago en la normativa i em caguntot.

Baixant per l'AP-7 molts cotxes duien estelades avall cap a les terres de l'Ebre, que com tothom sap és territori botifler i els de Barcelona els hem d'anar a salvar de la seva pròpia misèria. Així passàvem el peatge de Martorell, on treballava fent de bibliotecari per un sou misèrrim, i seguíem avall per la via ràpida veient els preparatius de la Via Catalana™. I visca Catalunya lliure, malparits.

Havien baixat a fer mal a Montblanc un breu escamot cargolí d'uns sis membres la nit abans, puix són festes del poble i hi han concerts i coses d'aquestes. Entràvem a plaça i fèiem el cafè, que m'hi convidava el Lluís, cap de colla de la Gloriosa Colla de Castellers d'Esplugues™ (i castelleres, of curse). Ens enfaixàvem, feia la piulada de rigort i cap al cinc de set hi falta gent.

 

Sobre els castells, no me'n recordo de gairebé res, o sigui que res. El cinc el recordo que es bellugava una mica però no gaire. Estava força bé de mides (a diferència del de Vilanova del Camí) i, segons em van dir després, estava com una roca. A mi des de dins em va semblar una mica bellugadís. I el principal problema era que l'enxaneta o l'aixecadora van pujar extremament lent, molt a poc a poc: és una nena nova molt menudeta que encara s'ha de polir força. I així despatxàvem un altre Castell Lent Cargol de la Rehòstia™.

En segona ronda era l'hora del temut 3de7 aixecat per sota, castell que esfereeix i fa fredat i feresa i fa tremolar i trémer totes les iaies de Catalunya. L'havíem pogut descarregar abans d'agost i calia veure si el podríem tornar a fer tot just després d'agost, i la resposta és: hoch. És el primer 3de7s de la colla que no faig d'agulla, cosa que em sembla una merda com un piano: me n'han caigut sis al cap, n'hi he descarregat deu, i aquell, l'onzè descarregat, me l'he mirat de tercer aixecador de la rengla darrere el Sergi, un altre deportat: ell era contrafort i el dos d'octubre s'exilia fora de la nostra Gloriosa Catalunya Productiva™. Bé, fora de tot plegat, el castell va anar pujant bé i, tot i que potser des de l'aixecador també es veu prou bé, acostumat a veure les ganyotes dels castellers de tronc des de dins, i els crits del pinyol de la pinya i tot plegat, que és molt histriònic, al tercer cordó no té tanta gràcia, així que aquí ho deixo estar. En acabat vaig fer la primera birra, que em va pagar el Gaspar molt amablement.

En tercera ronda fèiem el 4de7 Prova de Carro Gros™, aquest cop sense els quints. I va tornar a ser un castell sense gaire història. Va pujar al segon peu i en tot cas les agulles vem acabar gairebé de la forma rectangular típica. Per la resta, a banda d'alguna petita collonada, no hi va haver gaire res a destacar. Era el moment de fer la birra, que em va pagar molt amablement el Mascherano. I en pilars, un vano de 5 en què feia de primeres lateral d'un dels de quatre i no me'n vaig poder escapolir, que és el que sempre faig. I amb això, diada enllestida.

Parlaria de les altres tres colles, però no vaig estar gaire pels castells i em sap greu i etz. Després dels pilars el Paco em va pagar molt amablement una birra i vem pujar a l'autocart uns quants per anar a la Via Catalana™. Jo mirava de dormir una estona, que havia dormit molt poc aquella nit i tot havia sigut tumultuós en molts sentits i necessitava descans, però no vaig poder dormir més que quinze minuts, o sigui que vaig estar mirant per la finestra i fent servir Trúiter i aquestes coses i en acabat vem arribar a Esplugues, on vem passar per Sant Just per dinar (jo ja ho havia fet). Al Sapporo, el Pujo em va convidar, molt amablement, a una cervesa. I vem fer cap a l'Ajuntament (va en majúscula, minúscula, en sànscrit o en hiragana?), on la Via s'estenia al llarg de tota la N-340 fins molt lluny, Alcanar, i tota la pesca.

I davant l'Ajuntament vem fer un pilar de quatre d'assaig al mig de la carretera, i a l'hora convinguda per l'Assemblea Nacional Catalana™, les 17.14 h, el tornàvem a alçar, i una mica més tard, amb un canvi d'enxaneta i de terç, en fèiem encara un tercer per al fotògraf, que vés a sapiguer què putes va fer, i amb això havíem acabat la història.

Vaig perdre'm una estona per Esplugues i vaig tornar a l'Ajuntament i vaig acabar anant a la Closca dels Cargolins™ per seguir trascolant suc d'ordi fermentat, regal de Demèter, i tornava cap a casa però vaig recordar aviat que tenia el mòbil a carregar i després de passar per casa i creuar-me amb la Gemma vaig tornar cap a la Closca, on vaig tornar el carregador a la Marina, que me l'havia deixat molt amablement, i aleshores gairebé ja no hi havia ningú i vaig estar jugant amb el gos de la Susana, que em va esgarrapar una mica i ens vem fer petons, i així ja era una mica tard i estava una mica borratxo (només una mica) i vaig pensar que bona nit i tapa't.

Fotos (aviat més)