19 de maig 2014

Diada a Badalona, 2014

Ahir diumenge tornàvem a les places i actuàvem a Badalona amb els Borinots i els Micacos. Era el segon cop que anàvem a Badalona, segons les bases de dades; la primera vegada va ser el març del 2010 i vem actuar al passeig marítim per fer castells de sis, amb el 2de6 com a millor cosa. Pel que fa als Borinots, actuem amb ells molt sovint i enguany ja era el segon cop.

I així, la idea era agafar la bici i plantar-nos a l'Ajuntament a una hora raonable. El grup de ciclocastellers sembla que s'eixampla de manera vistent i ahir érem cinc cargolins a dues rodes. El grup de Whatsapp deien que s'hauria d'anomenar «Trunyocletes», perquè hi havien tres trossos de ferralla, la del Quique, que és bona però li salten els pinyons, i la meva, que era la que estava en millor estat tot i que no és gaire bona. Però el camí cap a Badalona és planer i fa més aviat baixada, i després de perdre'ns una mica —l'enllaç entre Barcelona i Badalona per Sant Adrià de Besòs és una merda— vem passar per davant de la fàbrica d'Anís del Mono i vem deliberar sobre si ens banyàvem a la platja o no. Si hi hagués hagut el Roman o l'Arnau, segurament ens hi hauríem remullat, però en aquest cas el seny es va imposar i vem anar a fer la birra cap a l'Ajuntament. El dia era núvol, feia un ventet fresc i no es volien encadarnar.

Festes de Maig de Badalona. Castellers d'Esplugues

A Badalona s'acabaven les festes de Sant Anastasi, copatró del poble, i els badalonins feien gresca i xerinola. Al carrer que duu el nom del patró vem esmorzar i vem prendre la cervesa hidratant; cap a les dotze, la gent s'acaramullava a plaça, que es va omplir com un ou. Abans de començar els amfitrions van fer casteller d'honort o una cosa així un tal Abel Mariné el Nutricionista, el discurs del qual em va semblar fat. Tot seguit, la regidora de cultura va mastegar en un català pansit un discurset de mal pair cuinat en un establiment de menjar ràpid. Al costat hi havia un home amb una camisa de Minyons, que no sabem què hi feia. I quan per fi van decidir que era l'hora d'enllestir les formalitats i els protocols, les tres colles vem entrar amb un pilar caminant a plaça. El de Badalona va entrar força bé, rapidet i fet girar amb una certa gràcia. El dels Borinots va entrar ràpid, fet girar amb mestria i elegància, potser no tanta com la que exhibia l'Àdal en els bons temps dels nostres pilars que caminen. El nostre va ser lent, lleig, amb l'enxaneta massa asseguda i el Paco anant-se'n endavant, va girar a ensopegades com renegant i es va descarregar sense més història. I era l'hora de començar la gran festa dels castells.


Festes de Maig de Badalona. Castellers d'Esplugues

En primera ronda portàvem el 4de7 amb agulla, un castell que fem a cabassos: uns quinze per temporada els darrers anys. La pinya es va tancar en un silenci i tranquil·litat insòlits; vem estar molt còmodes i ferms en un quatre que es va bastir com si res. Així el pilar va quedar exempt sense cap mena de problema, en una de les millors pinyes dels darrers anys en aquest castell, que acostuma a ser un galliner. Tanmateix, sembla que a la descarregada del pilar la motxilla va fer que el pes anés massa enrere; el segon no va poder aturar el moviment i se'n va anar avall amb la pinya que es va quedar una mica de cara de babaus.


Festes de Maig de Badalona. Castellers d'Esplugues

Feia quatre anys que no ens queia aquest castell: va ser a Sant Pere de Ribes un diumenge dotze de setembre a la tarda. Des d'aleshores n'havíem descarregat 53 de consecutius; no està malament per a un castell que per a mi havia sigut una mena de mite en entrar a la colla, ja que era l'únic de gamma alta de set que havíem fet mai, una sola diada el 2002 de manera èpica.

Ens va costar ahir a la Closca recordar el 4de7a de Sant Pere de Ribes; jo recordava la diada i l'ambient, però no el castell, cosa que no es va solucionar fins que no hi féu acte de presència en Jaume I de manera força inopinada i ens dix aitals paraules:

Aquella tarda l'ambient era estrany: la gent estava molt dispersa, érem quatre piules, la plaça era molt gran i no hi havia atmosfera de diada. Vaig dir a l'Àdal, que era el cap de colla aleshores, que estigués molt concentrat en aquell castell, i ell em va dir, gairebé emprenyat, que esclar que ho estaria, com sempre. El castell va anar regirat tota l'estona i al final el pilar va caure.

Vet aquí la profecia d'en Jaume d'aquella època. La meva crònica no desmenteix gaire aquells bells mots:

En segona ronda tocava el peix gros del cove, el quatre de set amb agulla. A la foto surt molt tancat de quarts; jo, de baix, sentia que el meu rengle anava una mica tort; la sensació és que les mides del quatre no eren òptimes però que eren, també, passables; ara bé, amb el que no comptava ningú era amb els problemes amb el pilar del mig: segons m'expliquen, ha sigut cosa de dalt, que ha fet com massa motxilla i el dos/acotxador ha caigut endavant. Jo no en tinc ni idea. A la foto no es veu res d'estrany.

DSC05071

Això demostra algunes coses: aleshores ja escrivia i puntuava gairebé igual que ara; en segon lloc, em recorda aquells bonics temps en què feia de baix i que benauradament ja són història; finalment, demostra que com de costum només dic obvietats a la chrònica i que en general no papo gaire llesca.

O sigui que amb la primera llenya de l'any seguíem una actuació sense gaires històries. Era el torn del 4de7 i del 3de7, que no recordo que tinguessin gaires romanços. En un d'aquests castells no sé quin entrebanc va tenir l'enxaneta; pel que fa al 3, era el tronc del tres per sota, que si tot va bé estrenarem d'aquí dos diumenges a la Trobada del Baix, a Sant Vicenç dels Horts. El tres el vaig veure molt rodonet i bonic, per la qual cosa suposo que els hipotètics problemes de canalla van ser al quatre, que el recordo una mica més remenat. I val a dir que ja fa uns dies que les agulles estem ben quadrades als quatres, suposo que al final n'hem après. Ahir l'Adalid se'm clavava molt a l'espatlla, suposo que és perquè a l'hora de fer força s'esquena massa enrere, però jo què sé.


Festes de Maig de Badalona. Castellers d'Esplugues

Per plegar una actuació una mica grisa, com el dia, vem fer un pilar de cinc, amb el Punki de segon. Aleshores els Micacos van fer els pilars rebentabalcons, les polques i els cucs i tota la cosa folklòrica típica de les colles del nord, i quan per fi se'n van cansar van fer cap al local.

Festes de Maig de Badalona. Castellers d'Esplugues

Jo havia estat a punt de marxar amb cotxe amb el Pèsol, però m'hi vaig acabar repensant i vaig tornar amb bici, finalment els mateixos cinc que hi havíem anat (semblava que algú aniria amb tren, algú altre no vindria a la Closca, etc.). Com que ens en volíem anar aviat, vem passar els primers pel local dels Micacos: estaven parant les taules i no s'hi podia entrar, però ens van deixar desar-hi les bicis i ens van fer una visita guiada. És una antiga nau industrial (una metal·lúrgica, sembla) molt gran que tenen llogada a un preu rebaixat perquè la van haver de rehabilitar (la instal·lació elèctrica, per exemple, l'havien robada per allò del coure). El cas és que és un local gegant, amb tot el que es pot imaginar, que fa denteta i és digne d'admirar.

Quan els castellers arribaven per fi nosaltres marxàvem sense el Quique, que en principi s'hi quedava a endrapar el tiberi, però al final se'n va anar uns quinze minuts més tard que nosaltres i el vem retrobar a la Diagonal per Gràcia: havia anat ràpid per encalçar-nos i sense saber com ens havia avançat. Jo m'havia escapat del gran grup per allò d'apretar una mica i me'l vaig trobar al davant. Vem seguir endavant i al final va resultar que per Francesc Macià el Figueres i el Pujo s'havien perdut per darrere; i quan ens van tornar a encalçar vem seguir i a la Closca vem posar els vídeos i vem estar xerrant de la diada, del 4de7a caigut com el Pi de les Tres Branques i del que hem de fer per motivar la colla i la gent de pinyes perquè vulguin trempar i sentir-se imprescindibles i aquestes coses que fa mil anys que en parlem i que no hi ha manera de resoldre.

Perquè l'actuació d'ahir va ser una mica com el dia de la Marmota: hem tornat a fer el mateix de sempre, amb els Castellers de Badalona que van fer millor actuació que nosaltres (van descarregar 4de7a, 4de7 i 3de7, tot i que el vano del final els va quedar només carregat), alhora que sabíem que els Castellers de Berga també havien descarregat aquesta actuació (és el segon cop que la fan i és la millor de la seva història), mentre que els Castellers d'Esparreguera feien 5de7, 7de7, 4de7a carregat i vano de 5. Vaja, qui ho havia de dir, el fet de no avançar gaire fa que tots ens avancin pels costats. No avançar és al capdavall un retrocés, i si ens quedem gaire temps estancats ben aviat les aigües es faran estantisses. Per això a veure aquesta setmana com van els assajos, aviam si la gent vol fer el 3de7s de debò, i aviam què.

I res, una altra cosa que hauria de fer és dutxar-me després d'uns quaranta kilòmetres amb bici. I sopar. I vigilar amb les mossegades. I treballar una mica. O sigui que punt.

14 de maig 2014

Diada de Can Bandarra, 2014

Hol·la, bon dia, escriuré la crònica de la diada ara que el servidor de la feina, com és costum, s'ha enfonsat deu mil metres sota l'oceà per les fosses abissals més insòlites. As usual.

Arribàvem els ciclistes a hores esparses i ens aplegàvem a la trobada entre el carrer de Blesa i el de Blai del Poble-sec, lloc de gran vida nocturna. El diumenge tenia un cert ressol estrany i començava a fer una mica de xafogor. Els Salats de Súria, amb qui mai no havíem actuat encara en una actuació normal —només el 2011 a la Candelera de Valls i al Concurset— feien xivarri amb un altaveu estrident. I així anàvem arraïmant-nos-hi les tres colles per començar la història.

Nosaltres vem començar amb un pilar de quatre de dol en record del Joan Pastor, que havia estat a la Colla des dels inicis: les primeres fotos dels nostres castells són seves, per exemple. El dimarts anterior havíem fet el comiat al poble, amb l'Espluga Viva i els Diables i altra gent. Fins sempre...


201405006_ joan pastor seleccio-21

I res, dels nostres castells no tinc ganes de dir-ne res. Vem començar amb el 3de7, que no recordo gens com va anar: crec que una mica destarotat, em sonen remors de totes bandes, però jo què sé. La Lourdes feia de baix al meu rengle (la plena?) i no va estar gaire còmoda en tota l'estona.


4d7 Castellers Esplugues al Poble-sec

Seguíem amb el 4de7 amb agulla: en aquest castell, si no vaig errat, el Macis s'estrenava de segon al pilar del mig. Recordo força remenadissa pel quatre i coses per l'estil; també que el tacte de la cuixa del Macis és diferent del de la del Punki (del de la del!); el record és que el pilar va aguantar prou ferm i sense complicacions a destacar. I au.

En tercera ronda fèiem el 4de7, que a la foto surt prou bé. Plegàvem amb el pilar de cinc, i bona nit.

4d7a Castellers Esplugues

Mentrestant, els amfitrions, els Bandarres, que estrenaven local, havien començat amb un 5de7 i en segona ronda ens van plantar el 2de7: el primer de l'any, que vaig veure força millor que els de l'any passat. En tercera ronda van fer el 3de7, que no va acabar de pujar ben compensat però que van defensar molt bé. Van enllestir amb un vano de cinc.

DSC00654


Eeeeen resum: si fa dues setmanes ens havien fet el primer 3de7s de l'any, diumenge ens col·locaven la torre, dos castells que nosaltres anem assajant a un ritme tranquil, de cargol. Què deu passar a la nostra colla, que la gent no sembla gaire motivada, que en alguns assajos som quatre piules (com el del divendres abans, que a les nou feia pena), que no sembla que hi hagi empenta per tornar a fer aquests castells, encarar la torre, fer el 4de8, somniar amb coses com el 3de8 o fins i tot els folres, com fins fa quatre dies encara se'n parlava? No ho sé. És evident que a la Colla sempre li costa agafar embranzida i inèrcia, i que sense anar empenyent i posant una pastanaga al davant la gent no es belluga gaire. I jo què sé, esclar que mola fer castells nous (l'any passat va ser el primer en un grapat que no en fèiem cap de nou) i anar mirant sempre amunt, i comparar-te amb la colla del costat i voler fer-ho millor. Però no sembla que això piqui la gent de la Colla, ni sembla que hi hagi un discurs per picar la gent en cap sentit, o el discurs és com mig soterrat o tàcit o mig esfilagarsat i ventís, i jo què collons més sé.

O sigui que amb els Bandarres que segueixen creixent, i nosaltres que de moment anem al nostre ritme, assajant el 2de7 i el 3de7s i aviam quan els tindrem, vem enfilar cap a Can Bandarra. Molta cua per dinar i una mica cansat vaig anar cap a un kebab d'aquests i vaig pujar un turó, i vaig veure l'estesa de Barcelona fins a Collserola, i vaig baixar a pixar i a fer una altra birra, i va venir en Jaume Barri, que va fer una actuació semblant a les de Ganàpies (i que en un moment donat se'n va riure de mi), i vem gaudir de la trempera (i suquera) bandarra, que no se'ls acaben mai les piles, i al final vaig agafar la bici i vaig arribar a la Closca quan acabava la primera part del Barça, que va empatar contra no sé qui, però va tenir la sort que l'Atlético també empatava i que el Madrid s'esborrava de la Lliga. I aleshores, quan estava a punt d'acabar el Barça, la borratxera era grossa i vaig anar a dormir la mona.

I no tenim déu, tenim Jaume Barri.

DSC00739

13 de maig 2014

Al Pi de les Tres Branques no s'hi enterra cap traïdor, fins quan seguem cadenes serrem aqueix pi meravellós



I avui, en algun moment del mig matí, ha saltat la notícia: han talat una branca del Pi de les Tres Branques.

El Pi va morir el 1913, i durant aquests més de cent anys s'ha anat assecant i fent malbé. Una de les tres branques estava migpartida, mentre que les altres dues, despullades, romanien encara dretes. Ara només hi resta una branca sencera i la petita, allà al camp voltat de muntanyes i boscos prop de Berga.

El Pi era molt antic; a finals del XIX Verdaguer va dedicar-li una poesia i el va popularitzar com a símbol de la unitat dels Països Catalans. Des d'aleshores va ser un lloc de trobada de catalanistes i nacionalistes, des de fa temps bàsicament independentistes.

Jo hi vaig ser fa uns deu anys, en un festival de les JERC quan es feia a Arbúcies. Recordo que em va fer la impressió d'arbre mort i atrotinat; com que només hi veia dues branques me'n feia creus que allò fos el majestuós i esponerós Pi de les Tres Branques. A la vora, el Pi Jove em semblava més simbòlic que no pas l'altre.

Trúitert està esverat i els mitjans nacionalistes, indignats, i jo i el meu record i la poca gràcia que em fan els pous de les essències nacionalistes, més aviat indiferent. L'«atemptat», com en diuen, només pot ser obra d'espanyolistes, que ja l'havien amenaçat durant molt de temps.

Tot plegat fa que el matí sigui avorrit, amb una sonsònia enfadosa, un remugueig massa temps sentit: és molt cansat tot aquest estat de coses. Els esgarips del Trúitert i les telefonades i els crits de l'Institut del Teatre no em deixen corregir articles escrits en peculiars estats d'alienació mental que els fan il·legibles. I estic cansat, i tinc son, i avui haig de fer un examen que me la bufa molt, i jo també em fotria a destralades, i bona nit, i deixeu-me estar, i adéu-siau.
En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l'alba;
al bes de l'alba i al seu
don Jaume se desvetllava;
-He somiat que era gran
i d'un bell país monarca,
d'un bell país com aqueix
entre la mar i la muntanya.
Com eix pi meravellós,
mon regne posà tres branques,
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava.



09 de maig 2014

Diada de primavera d'AZU, 2014

A un quart de dues si fa no fa vaig arribar al Campus Nord de la UPC per veure la primera diada universitària de primavera. Com les cireres madures que desem al cabàs, així els castells dels verds van arribar ben assaonats a la cita primaveral, i tot fou forta gaubança i rigolatge dels del color de sala d'operacions.

Els AZU començaven amb un 5de7 que em va semblar molt lent, però ja estic perdent el què dels castells universitaris. Un 5de7 d'aquests és un castell enorme, molt bonic, i el van descarregar sense cap problema aparent, amb molt bones mides, esplèndid, etc.

En segona ronda havien de fer el 4de8. Vaig veure el de cinc anys enrere: va ser espectacular, va sortir perfecte i va servir perquè els AZU guanyessin un prestigi que potser fins aleshores no tenien, o no el tenien tan estès. Amb ells els hi agrada dir que aquell castell «va tancar moltes boques» i altres coses; en fi, deu ser l'únic castell arreplegat que he aplaudit (mentida, n'he aplaudit algun altre).

El 4de8 d'ahir diuen que el tenien més assajat que el d'aleshores. En aquella època tenien un seguit de castellers molt veterans que jo què sé com collons continuaven sent universitaris, i força saba nova, etc. El d'ara, tot i que estic molt desconnectat de tot, suposo que és conseqüència, a banda del seu treball innegable etc., del bon moment dels castells, que fa que hi hagi molta gent a les colles, amb experiència o sense, etc. Però jo què sé.

El cas és que el 4de8 tenia dues cargolines pel tronc i alguns altres per la pinya i un altre tocant la gralla, i va començar a pujar una mica tremolós i amb unes mides una mica estrafetes. Un terç anava trempat i un segon s'enfonsava i es vinclava cap a la dreta. L'enxaneta va fer l'aleta amb el castell fremint fort. Hi va haver la clàssica batzegada que sotragueja tot el castell, amb el segon força tort que, fent un esforç titànic, la va poder aturar, cosa que va suposar al capdavall salvar el castell, que va patir molt. I si el primer 4de8 dels AZU va ser portentós perquè era petri com una muntanya verda, aquell va ser espectacular perquè era com una safata de gelatina remenada i a punt d'esberlar-se.



La plaça va aplaudir i jo vaig anar a pixar i a fer una altra birra.

En tercera ronda van fer pujar el 3de7 aixecat per sota. N'hi ha qui diu que això s'acosta al 3de8 per sota, però jo trobo que és de deficients mentals dir-ho. En tot cas, el tres va anar pujant també a batzegades, amb la plena diria més baixa si més no al començament, amb força tremolors i una mena de gronxada estranya, però potser només va ser el bat del sol a la closca i la tercera birra que m'ho van fer veure estrany.


Per acabar, com que deien que no podien fer dos pilars de cinc perquè no sé què, van decidir fer-ne el de sis —si hi trobeu la lògica, m'ho dieu. El pilar va pujar diguem-ne una mica desmanegat o cuit, amb força treball es va carregar i quan ja semblava que el podrien acabar salvant va rebentar així espectacularment.



Suposo que aquesta deu ser la seva segona millor actuació de la història. Ho podria comprovar una mica, però em sua la potlla.

Els AZU van actuar molt més centrats que en ocasions anteriors, a tocar de l'edifici Omega, si no vaig errat. A prop hi havien els Ganàpies, els segons en l'ordre d'actuació i amb un merder intern considerable que, vist de fora estant, fa de mal analitzar i, per tant, el deixo estar.

Els Ganàpies van començar amb... el 5de6, que vaig veure de lluny una mica lleig, remenat, amb mides estranyes i també força bambolejant. En segona ronda van portar el 4de7 després d'un esgarip col·lectiu d'ànims. El castell es va enfilar amb fortes hesitacions i es va anar entregirant per dalt, amb els quarts no sé si tancant-se o desfent-se del tot. Així que el tronc del castell més que un roure semblava una tija de mongetera vincladissa i, finalment, un buf del vent se'l va endur a una altra banda.




La veritat és que una diada amb AZU i Ganàpies sense hòsties no té gaire gràcia, així que després de la llenya del 4de7 i amb el 4de8 ja expedit, ja podríem haver fotut el camp, però hi vem continuar per veure un 3de6 i un 4de6a dels Ganàpies que no sé si tenien gaire història i als quals no vaig parar gaire atenció. Van plegar amb dos pilars de 4.

A plaça hi havia també els Bergants, els Llunàtics i els Pataquers —només aquests darrers van fer castells «pròpiament dits», amb el 3de6 com a millor castell. En tot cas, el reguitzell de noms pintorescos és ben curiós, i la gamma cromàtica llampant i gairebé enlluernadora.

Foto de Pep A. Roig


I així arribava l'hora de plegar. Vaig pujar a la bici per pujar al tren i vaig anar a la UAB, que s'hi feien les III Jornades de Filologia Catalana. Vaig saludar els antics companys de carrera, vem escoltar una xerrada sobre Joseba Sarrionandia, Sarri, conegut per la cançó de Kortatu i, en teoria, perquè és considerat un dels millors escriptors bascos actuals. En acabat, un guitarrista i una noia refilaven prou bé cançons així melangioses i tal, i després la cosa va ser força tronada, amb música de llauna i un karaoke afrós i horríson. I, com que ja era tard i volia dormir a casa, vaig adormir-me al tren i, per sort, vaig poder tornar enrere a agafar la bici a Sarrià. I a tres quarts d'una ja era a dormir, per fi.

L'esclau ferrer
Captivat en les selves de ponent
et portaren a Roma,
esclau,
reberes l'ofici de ferrer
i fas cadenes.
El ferro roent de la farga
el pots moldejar com vulguis,
pots fer
aixades i espases
Perquè els teus paisans
trenquin les cadenes.
Pero tu, esclau,
fas cadenes,
més cadenes.