Ahir, tot el matí a la paradeta d'ERC venent roses i llegint el diari i vaig comprar 4 llibres a la paradeta dels Sastrinyols, per 2 euros, de tercera mà, però en bones condicions i millor preu. Els llibres de 20 o 30 anys ja comencen a tenir tota una vida al darrera; el de poesies és encara predemocràtic i té alguna cosa especial llegir Vinyes verdes vora el mar o el Som i serem de Guimerà sabent que es va publicar al 68.
Vaig comprar quatre llibres per 2 euros, i vaig assabentar-me de què per Sant Jordi els llibreters fan rebaixa del 10%. Oh, un altre mite que s'ensulsia! Què fan, un dia feiner, gernacions omplint les Rambles? Llistes de llibres venuts, llibreries plenes de gom a gom, llibres i roses, raó i romanticisme, una tradició tan maca! Però havia d'estar subvencionada. Si no es subvencionés amb el 10%, Sant Jordi seria una puta merda. Com jo no sabia això del descompte, sempre he comprat els llibres quan m'ha vingut bé, i continuaré igual; però el caràcter venal de la diada ha estat una gran destrempada.
Amb tot, malgrat el suborn —és desesperantment sòrdida aquesta perspectiva—, Sant Jordi és «el dia» per mirar els mil colors que hi ha en els núvols; si per Sant Jordi no t'aclapara la diguem-ne bellesa del món, és que ja no tens remei. En fi, ahir fins i tot vaig anar a l'assaig de pilars, llàstima que al final no es fessin. Si més no ens vem veure les cares. El cas és que ja no tornaré a tenir els dilluns lliures a aquella hora, però suposo que ja no caldrà anar-hi més.
Avui he somiat que anava a Praga, al final com sempre començava a vagarejar tot sol, deixant els companys de banda, i a una plaça gran una colla de txecs feien una mena de castells grans que es bellugaven. Ha estat curiós.
Això és un parèntesi mentre escric un butlletí intern per ERC. M'omplen de feina, aquesta gent, i després remuguen que això no ha d'anar així sinó aixà. Com poden ser tan orbs davant l'excel·lència literària per gosar ni tan sols canviar una coma del meu art?
24 d’abril 2007
22 d’abril 2007
Diada de Sant Jordi
Em trobo cansat, m'arrossego, em balandrejo a la bici, baixa tensió, rodaments de cap, gran lassitud. Ahir vaig anar de festa amb els amics del meu germà per celebrar el seu aniversari. Els conec de molts cops, però aquesta vegada ho he vist molt diferent i no m'ha agradat gens. I al final tot s'hi suma en un aiguabarreig pútrid, i aixeco la muralla i que em protegeixi per quan pugui fugir esperitat.
Així aquest matí m'he llevat com esmaperdut, paint la vetllada, força tard i sense temps per dutxar-me. Per qualsevol diada, haig d'anar ressacós o amb un quinto a sobre. Ara em miro les dues actuacions que hem fet aquestes dues setmanes i veig que hem fet exactament els mateixos castells que en les dues primeres diades del 2006. Cal dir que aquest 4de7 ha estat molt més lluitat que el de l'any passat.
Quin gust dóna aquesta actuació? El 4de7 ha estat molt celebrat entre nosaltres. L'hem suat molt per descarregar-lo, ha estat molt lent, i a sobre el meu segon anava trempat. Els assaigs havien anat força bé, però a plaça sempre hi ha més nervis. Descarregar-lo a la primera pot donar molta confiança. L'any passat teníem el tres entravessat potser perquè no hi teníem gaire confiança. Començar bé és perfecte per agafar embranzida.
Ara, al llit, pensava en aquesta crònica, pensava en la diada i aquests darrers assaigs, en el que jo espero d'aquesta temporada en el terreny col·lectiu però en especial en l'individual, i de les meves relacions amb la gent de la colla. Al llit, els pensaments es fonien amb inicis de somnis, però em desensopia ràpid per qualsevol sorollet. M'agradaria poder-ho escriure, però m'és impossible.
El cas és un 4de7 treballat però descarregat; un 2de6 que a mi m'ha semblat força desarranjat, però que pel que sembla no ha patit tant. També un 4de6a amb un pis de terços que m'ha sobtat força, però on m'he trobat molt còmode. Per acabar, un 3de6 de germanor entre les tres colles presents, cosa que no és que m'agradi gaire de veure, però que és curiós. I 3 pilars de 4, i a córrer.
La gent en general semblava força animada. Hem dinat al local i l'hem feta petar una estona, però ja em trobava sense energies i clapant-me sota el sol i he pujat al meu cavall de ferro massís i me n'he anat.
Fotos aquí.
Així aquest matí m'he llevat com esmaperdut, paint la vetllada, força tard i sense temps per dutxar-me. Per qualsevol diada, haig d'anar ressacós o amb un quinto a sobre. Ara em miro les dues actuacions que hem fet aquestes dues setmanes i veig que hem fet exactament els mateixos castells que en les dues primeres diades del 2006. Cal dir que aquest 4de7 ha estat molt més lluitat que el de l'any passat.
Quin gust dóna aquesta actuació? El 4de7 ha estat molt celebrat entre nosaltres. L'hem suat molt per descarregar-lo, ha estat molt lent, i a sobre el meu segon anava trempat. Els assaigs havien anat força bé, però a plaça sempre hi ha més nervis. Descarregar-lo a la primera pot donar molta confiança. L'any passat teníem el tres entravessat potser perquè no hi teníem gaire confiança. Començar bé és perfecte per agafar embranzida.
Ara, al llit, pensava en aquesta crònica, pensava en la diada i aquests darrers assaigs, en el que jo espero d'aquesta temporada en el terreny col·lectiu però en especial en l'individual, i de les meves relacions amb la gent de la colla. Al llit, els pensaments es fonien amb inicis de somnis, però em desensopia ràpid per qualsevol sorollet. M'agradaria poder-ho escriure, però m'és impossible.
El cas és un 4de7 treballat però descarregat; un 2de6 que a mi m'ha semblat força desarranjat, però que pel que sembla no ha patit tant. També un 4de6a amb un pis de terços que m'ha sobtat força, però on m'he trobat molt còmode. Per acabar, un 3de6 de germanor entre les tres colles presents, cosa que no és que m'agradi gaire de veure, però que és curiós. I 3 pilars de 4, i a córrer.
La gent en general semblava força animada. Hem dinat al local i l'hem feta petar una estona, però ja em trobava sense energies i clapant-me sota el sol i he pujat al meu cavall de ferro massís i me n'he anat.
Fotos aquí.
15 d’abril 2007
Diada a Cornellà
Dissabte 14 a les set començàvem la temporada. Després de mesos de sequera, amb l’oasi empantanegat de l’ONCE, aterràvem a la Ciutat de Cornellà per començar a apilonar-nos per les places. Dissabte 14, gloriós dia de la República, 76 anys després de què Macià digués allò de «Catalans, interpretant els sentiments i anhels del nostre poble, que ens ha donat el seu sufragi, proclamo la República Catalana, com a Estat integrant de la Federació Ibèrica». La República Catalana va durar dues hores, si fa no fa el que pot durar una diada castellera. Vem arribar al cim, però va fer llenya i vem prendre mal tots.
Degut a la mala maror de casa meva, vaig sortir d’hora de casa i vaig arribar una mitja hora abans de què comencés la feina. Em vaig posar Nachtfalke, la banda sonora castellera, i vaig fer un tomb pel casc antic de Cornellà. Tenen una placeta que es diu «dels enamorats», amb un cirerer ara florit, i dos nòvios i tot llur seguici fent-se fotos per no oblidar mai aquell benaurat jorn —fins que es divorciïn. Poc més tard de què toquessin les campanes les set, Cornellà va tirar amunt el 3de7. Van afegir-hi després 4d7 i 2d6 més dos pilars de quatre.
I nosaltres, dissortats, què vàrem fer? La relació és la següent: 3d6, 4d6a i 4d6. Al primer castell, vem haver de desmuntar-ne el primer peu per desarranjaments en no sé quina banda. Comencem bé la temporada desmuntant pinyes de tres. En general, però, tots tres foren tramitats sense daltabaixos de cap mena i amb total solvència.
Jo vaig debutar al tronc en aquella mateixa plaça, fa justament dos anys, a la mateixa actuació i al mateix 4d6. Per tant, pujar al 4d6 em va fer especial gràcia, però molt més perquè davant tenia en Pau, que casualment s’estrenava amb nosaltres a plaça, a la mateixa actuació i construcció que jo, i fins i tot al mateix rengle on jo vaig pujar. Ell estava nervioset, tremolava una mica, s’entrava una mica, però en general va fer-ho molt bé. Pel que fa a mi, va ser tan plàcid que vaig avorrir-me i tot.
Vem acabar amb un pilar de quatre sense història i vem enfilar cap al local de Cornellà per comentar la jugada. La diada va estar bé, més que res per les bones sensacions i tal. En tot cas, hi ha el regust agredolç del que podria haver estat però no fou. I és que comencem la temporada i a la primera diada ja hem deixat d’acomplir un dels objectius marcats per la tècnica, consistent en aixecar el primer castell de set (4d7) de l’any. Les causes poden ser diverses però la cabdal és la manca de membres clau del tronc, en especial del pis de quarts. A més, no és que tinguéssim massa pinya pròpia, que s’afegia a la deserció de la segona colla convidada, Esparreguera, que per alguna raó no han pogut venir. A més, també cal tenir en compte que és la primera actuació de la temporada.
Després estic jo. Jo tinc un memorial de greuges que astoraria Valentí Almirall. Els greuges, com sempre, són culpa meva. Aquesta vegada no vull malaguanyar l’avinentesa, que és el que sempre faig. Amb el primer amb qui haig de passar comptes és amb mi mateix, i prou que ho faig contínuament. A molta gent li agrada culpar als altres: però és evident que els primers responsables de nosaltres mateixos som, per descomptat, nosaltres mateixos. Evidentment no tot és culpa nostra, i hi ha múltiples factors externs, però eludir perennement la pròpia responsabilitat és, per bé que molt estès, totalment pueril, i una de les causes del desprestigi de la política —vés amb què ens surt ara, el politòleg. En fi, com és sabut, «tot comença en un mateix». En tot cas, repeteixo, tinc fe que aquesta temporada pagaré la remença i seré lliure de submissions feudals.
Degut a la mala maror de casa meva, vaig sortir d’hora de casa i vaig arribar una mitja hora abans de què comencés la feina. Em vaig posar Nachtfalke, la banda sonora castellera, i vaig fer un tomb pel casc antic de Cornellà. Tenen una placeta que es diu «dels enamorats», amb un cirerer ara florit, i dos nòvios i tot llur seguici fent-se fotos per no oblidar mai aquell benaurat jorn —fins que es divorciïn. Poc més tard de què toquessin les campanes les set, Cornellà va tirar amunt el 3de7. Van afegir-hi després 4d7 i 2d6 més dos pilars de quatre.
I nosaltres, dissortats, què vàrem fer? La relació és la següent: 3d6, 4d6a i 4d6. Al primer castell, vem haver de desmuntar-ne el primer peu per desarranjaments en no sé quina banda. Comencem bé la temporada desmuntant pinyes de tres. En general, però, tots tres foren tramitats sense daltabaixos de cap mena i amb total solvència.
Jo vaig debutar al tronc en aquella mateixa plaça, fa justament dos anys, a la mateixa actuació i al mateix 4d6. Per tant, pujar al 4d6 em va fer especial gràcia, però molt més perquè davant tenia en Pau, que casualment s’estrenava amb nosaltres a plaça, a la mateixa actuació i construcció que jo, i fins i tot al mateix rengle on jo vaig pujar. Ell estava nervioset, tremolava una mica, s’entrava una mica, però en general va fer-ho molt bé. Pel que fa a mi, va ser tan plàcid que vaig avorrir-me i tot.
Vem acabar amb un pilar de quatre sense història i vem enfilar cap al local de Cornellà per comentar la jugada. La diada va estar bé, més que res per les bones sensacions i tal. En tot cas, hi ha el regust agredolç del que podria haver estat però no fou. I és que comencem la temporada i a la primera diada ja hem deixat d’acomplir un dels objectius marcats per la tècnica, consistent en aixecar el primer castell de set (4d7) de l’any. Les causes poden ser diverses però la cabdal és la manca de membres clau del tronc, en especial del pis de quarts. A més, no és que tinguéssim massa pinya pròpia, que s’afegia a la deserció de la segona colla convidada, Esparreguera, que per alguna raó no han pogut venir. A més, també cal tenir en compte que és la primera actuació de la temporada.
Després estic jo. Jo tinc un memorial de greuges que astoraria Valentí Almirall. Els greuges, com sempre, són culpa meva. Aquesta vegada no vull malaguanyar l’avinentesa, que és el que sempre faig. Amb el primer amb qui haig de passar comptes és amb mi mateix, i prou que ho faig contínuament. A molta gent li agrada culpar als altres: però és evident que els primers responsables de nosaltres mateixos som, per descomptat, nosaltres mateixos. Evidentment no tot és culpa nostra, i hi ha múltiples factors externs, però eludir perennement la pròpia responsabilitat és, per bé que molt estès, totalment pueril, i una de les causes del desprestigi de la política —vés amb què ens surt ara, el politòleg. En fi, com és sabut, «tot comença en un mateix». En tot cas, repeteixo, tinc fe que aquesta temporada pagaré la remença i seré lliure de submissions feudals.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)