Trobava's lo bon ermità el Sacre Llibre llegint, com d'un cop fità sos ulls en un boc que allà hi xalava, no fotent brot mes, això sí, en ple gaudeamus a expenses dels brots d'herba que llucaven a la vall bona, esperonades en la remor del rierol.
—Boch, on són tes ovelles? Au, lleixa la teca i atansa't, puix quelcom de cabdal haig de dir-te.
L'animal, nogensmenys, restà quiet i mut, badoc, ullant aquell arnat barbut malgipat. Indiferent, acotà el cap i reprengué l'abundós àpat.
—BOOOOOOOCH! —iterà el bonhome un xic consternat davant aital menysteniment—, boch, vine cap a mi, car quelcom de substancial i essencial haig de recontar-te.
La bèstia garneua, ara sí, llucà l'ermità, s'hi apropà i finalment li mossegà un peu. El bonhome, d'esma, li clavà puntada de peu al cap, tot blasmant:
—Per Santa Llúcia, Sant Pere i Sant Joan: quina forassenyada bèstia llanuda sens senderi és aquest boch? Que Déu nostre Senyor em perdó, mes que engeguin al canyet el cavicorni del dimoni!
El boc, esverat, rompé a córrer d'allà, fins a amagar-se rere unes bardisses, on s'adonà del que havia passat i decidí no oblidar-ho nulltemps, per la qual cosa ho apuntà i ho difongué.
