Finalment he pres la bici i a un quart de nou he comprat el bitllet a l'estació de Cornellà, camí de Vilafranca. Pel camí anava llegint "La sombra del ciprés es alargada", que de moment és molt i molt i massa semblant a "El Camino", del mateix Delibes. I em sembla bé, però cony, mira que fer-los iguals, macagondéu.
A la capital de l'Alt Penedès he arribat (a la primera!) a la Plaça de la Vila. Encara estava força buida, tot i que ja hi havia en Melilla i uns quants castellers, i els de TV3 i els de la Revista Castells. Com era massa d'hora (un quart de deu, si fa no fot) he tret el full del primer itinerari, el que anava cap a la Bleda, misteriós nom. Després de perdre'm una mica, he preguntat a uns aborígens que m'han indicat que el camí bo era un que s'internava enmig de vinyes, un camí rural de pedruscall i sorra. M'imaginava camins com els de Collserola, ben indicats, amb el temps estimat a peu, ben conservats, etcètera. Però allò és un garbuix de camins de pagès. Mirava d'anar pel camí de la Bleda, però no sé si a l'encreuament m'he desviat per la Farinera. En fi, amb tot he arribat als peus de la Torre de les Aigües, que ha estat una petita decepció. He seguit una mica endavant i després d'un parell de revolts molt costeruts he travessat el Foix directament per la llera del riu. Per allí només s'hi pot passar així, o a peu per una passarel·la xunga de fusta.
M'he perdut per allí, i avorrit com estava de no veure més que masies i ceps, he tornat per on havia vingut, però... el meu estómac ha bramat que necessitava renovació de fluïds. M'he ajupit al marge del camí de la Bleda o de la Farinera, i amb la talaia de les Aigües de testimoni he cagat allí, a Vilafranca. La merda de muntanya, tot i líquida i flairosa, no fa pudor. Com no tenia paper, he mirat de netejar-me amb fulletes. He pensat en prendre algun pàmpol, però temia que aparegués un pagès treient foc pels queixals. D'aquesta manera, m'he acabat de rentar amb el full del primer itinerari, que tan decebedor m'ha resultat.
Com encara era massa d'hora, he seguit el camí rural que menava als Pacs del Penedès, vers la muntanya de Sant Pau. No ho semblava, però hi ha força desnivell i força distància. Un cop al cim de la muntanyola, amb el Penedès als meus peus (m'agrada sentir-me més elevat, vés quina cosa), i amb la venerable Montserrat beneint-me des del meu país, he buscat l'Ermita. Però l'ermita poc que hi era. Rellegint l'itinerari l'he anada a trobar excavada a la roca calcària. Molt curiós.
La tornada l'he feta per un camí de cabres que en algun moment m'ha fet cagar força (aquest cop en sentit figurat). Per fi he tornat a la carretera i a Vila superentrepà amb la primera cervesa, tomb pel poble a peu, i ja que hi érem hem aprofitat per veure les diferents agrupacions folklòriques entrar a plaça. N'hi ha hagut algunes de molt bones, però esclar, el més impactant ha estat el pilar de sis aixecat i descarregat per sota, de la colla de falcons de Vilafranca.
Estic socarrat pel sol, molta calor, i molt cansat. I els castells, per tant, ja els explicaré demà.
