I ahir diumenge em llevava sense gaire ressaca però força cansat, pujava a la bici i en un tres i no res em plantava a l'Ajuntament, on actuàvem amb els Minyons de Terrassa i els Castellers de Sants. En fi, els Minyons havien anunciat a mitjans i per tot arreu que volien fer castells de nou per preparar-se per als gammes extres de la Mercè de la setmana vinent, per poder rebentar el Concurs, sembla ser. El cas és que pel que he sentit —parlo sense conèixer els fets de primera mà— havien tingut sembla que algun problema amb un assaig o una actuació molt recent i, a més, anaven potser un pèl justos per a castells de nou. El cas és que no els van fer, i no és res criticable perquè és evident que hi van anar a fer el màxim que podien i que, en aquest sentit, ens van tractar de puta mare, però teníem l'estúpida il·lusió que per una vegada la nostra plaça fos de nou, que l'altre dia em mirava la revista Castells i totes les places mínimament dignes han vist algun cop un castell de nou, llevat de la nostra, que molt sovint ha vist com colles grans hi anaven a passar l'estona sense cap respecte per nosaltres. No és el cas, ni de bon tros, de les dues que hi eren ahir.
Doncs això, que el dia començava amb una mala notícia, però això no impediria que nosaltres sí que anéssim al màxim de les nostres possibilitats objectives. Amb moltes camises i moltes ganes començàvem amb el cinc de set, un castell que fa uns tres anys que tenim i que ja fa algun temps que tenim completament dominat i ens permet començar una diada amb ell amb molta calma. El cinc va anar força bé, de fora estava molt bé i des de dins no vaig sentir res d'estrany, i al vídeo surt clavat.
A segona ronda anàvem amb l'objectiu del dia i segurament un dels dos objectius principals per aquesta temporada, que suposo que eren el tres per sota i consolidar la torre. El tema de la torre jo suposo que el reprendrem a partir d'aquesta setmana per mirar de recuperar-la per aquest segon tram de temporada. El tema del tres per sota era una cosa que a mi se'm feia difícil de creure, perquè és un castell que necessita una certa fidelitat de la pinya als assajos i molta tècnica de la pinya, i vistos els resultats és, ara per ara, un dels encerts més lluminosos d'aquesta Tècnica, perquè ha aconseguit més o menys fidelitzar la pinya i tecnificar-la una mica, unir moltíssim més la colla i que tot plegat sigui cada cop més una colla unida, una pinya. El tres d'ahir va pujar molt acompassadament, molt tranquil, molt bé de mides, rodonet i ferm, perfecte, no semblava pas el primer intent que portàvem a plaça i ens va fer trempar d'allò més. L'estàvem descarregant i els terços i els quarts estaven rient, i tota la pinya ja cridava d'alegria, i va ser tan bonic que no sé com dir-ho i és això, que podria haver durat aquell dia tres mesos per poder-lo assaborir com es mereixia.
Vam plegar amb el quatre de set amb agulla, que vam intentar fer una mica centrats tot i que teníem el cap amb el tres per sota. Sembla que un dels rengles —el que pujava per mi— estava força més alt que els altres tres, les mides no eren les millors però encara es va fer l'aleta amb una certa agilitat; el pilar va aguantar bé i castell al sac. En pilars, el vano de cinc, girat a banda i banda, i ja per acabar els pilars al balcó per on passa tota la canalla, un dels quals va fer llenya —acostuma a passar.
I res, els Minyons de Terrassa, que no podien portar els castells de nou però que van anar a fer el màxim que podien, cinc de vuit, torre de vuit i quatre de vuit amb agulla, aquest darrer només carregat, i un espectacular pilar de set per plegar. Podria comentar els castells, però després se m'emprenyen els quatre minyons que llegeixen això; en fi: des d'on jo era, la catedral va anar força remenada però va aguantar bé, la torre de vuit va ser de postal, i el quatre amb agulla va pujar malament de mides, el moviment devia encomanar-se al pilar i va caure. El pilar de set era el primer que feien enguany. Tot plegat, molt bé, però bé, què hi farem, haurem d'esperar un altre any aviam si tenim sort i ens fan el tres de nou abans que el fem nosaltres. Els Borinots van fer dos, tres i quatre de vuit; força bé tot plegat i vano per comiat. No vaig veure gaire els seus castells perquè en general estava a les seves pinyes; diria que la torre va anar un pèl remenada, i apa.
Doncs això eren els castells. Estàvem molt contents. Vam dinar paella que havien fet els de "la vella" d'Esplugues; després van emborratxar amb porró de cava tots els joves i no tan joves de la Colla. Vam passar a veure els vídeos i van rapar uns quants. Vaig anar fent birres, va començar el Barça i jo vaig passar del Barça i vaig quedar-me a fora, que estaven en la fase xirucaire-kumba. Després es van fotre a cantar garrotins; jo no en canto mai, no sé per on començar, però vaig descobrir que el Martí ho fa de puta mare, i el Pau va acabar rimant i tot. Alguns van anar a sopar, jo vaig mirar l'hora i no sé ben bé què vaig fer però vaig pujar a les barraques. M'havia costat moltíssim arribar del local als concerts en bici; vaig decidir desemborratxar-me a còpia de coca-cola, una cosa que no havia fet mai, jo. Cap allò de les dues vaig reprendre a un ritme raonable la cervesa, però aleshores va acabar el grup que tocava, així rotllo funky dels companys del Cau de les Arts, que ho van fer molt i molt bé i va servir per acabar un dia que podria haver durat... tres mesos.
Fotos.
