Hispània era una península, dividida en províncies més tard, envaïda per germànics, conquerida per musulmans i reconquerida per cristians de l'òrbita carolíngia, almenys a la zona que seria Catalunya.
Catalunya és, per tant, geogràficament Espanya, tant Espanya com ho pot ser Portugal, i para de comptar. L'apropiació del nom per part de Castella torna a posar en dubte allò que «el nom no fa la cosa». El nom pot fer la cosa si hi ha poder econòmic, prestigi cultural i hegemonia política. En aquest cas, qui té la prerogativa de batejar les coses, és qui escriu, al capdavall, la història. Però si el poder no és prou fort, aleshores és possible que la cosa acabi trontollant. El nom pot fer la cosa, però costa.
Dimarts era el dia de la Hispanitat, en què celebren allò d'Amèrica, que els hi serveix per anar guanyant nobels de literatura. A Catalunya, a tot estirar, podria passar amb un alguerès. El dia era encara rúfol: grans ràfegues de vent, aires de tempesta, fresca que a voltes era freda. La Hispanitat era grisa i negra i procel·losa.
Botifarrada a Sant Feliu. Castells interromputs al Rei Joan Carles perquè el pati interior era amb arbres caiguts i plugim incipient. Camí de La Nau: una placa d'uralita havia volat, entrava aigua, cada cop que passava el vent tremolava l'estructura. Vem acabar d'hora. Adéu-siau.
Vaig acabar el llarg cap de setmana molt cansat. L'endemà em feia molt de mal el costellam: caiguda dissabte a la nit de la bici pel diluvi, seqüeles a mig termini. Aquesta nit he dormit més de 10 hores i ara no tinch gaire son.
