Dissabte arribava a l'Arboç a quarts de deu, més o menys, amb la línia R4 de Renfe, procedent de Cornellà, enllestint El mar de Banville. El matí de dissabte havia estat dur, havia dormit poc després de passar per Sants la nit abans i havia hagut d'ensenyar la meva feina —la deixo— al noi nou, que és també de castells, amb la veu cada cop més perduda. Vaig descansar i vaig avançar la lectura i al final, com sempre, vaig decidir a darrera hora d'anar a l'Arboç. Ho hauria d'haver resolt abans, però entre que no m'entero de les coses i que sóc un cagadubtes, així anem. Vaig començar Odisseu de Bartra i el tren es va aturar a la meva destinació.
El cas és que vaig aterrar a l'Arboç enmig de l'actuació en solitari dels Minyons a la plaça de la Vila. El tren et deixa en una mena de polígon industrial i amb la meva mala orientació em pensava que no hi arribaria mai, però seguint la il·luminació de la Giralda no vaig trigar a penetrar pel centre de la vila. Trobo que estava molt solitària i espectral. Al camp de futbol feien proves de so que reverberaven pels carrers deserts i... bé, stop.
L'actuació de vigílies dels Minyons de l'Arboç va ser erràtica i dubitativa i no deixava gaire bons averanys per l'endemà. No conec exactament la trajectòria d'aquesta colla, que ha estat capaç d'intentar un 4de8 aquesta temporada però que ahir a la seva Diada van acabar amb el 3de7 com a millor castell. Dissabte van protagonitzar un recital d'intents desmuntats, amb la canalla molt esporugida, i uns castells molt feixucs que semblaven proves per al 4de8, amb mides desfetes i una aroma general que apuntava que no ens trobàvem precisament davant una colla gaire seriosa. Semblen els típics de zona tradicional que fan les coses per collons i tradició sense gaire tècnica ni ordre, un esglaó per damunt dels Torraires.
Després de veure el seu pilar de 5 vam anar a sopar al carrer amb amics de tota la vida de l'Arboç del Pau i la resta de cargolins que hi érem, que hi han anat moltes vegades seguides. Quan gairebé havíem acabat va començar el castell de focs i, després de recollir una mica i fer uns gintonets a casa els avis del Pau, vam anar als concerts al camp de futbol. Hi tocaven dos grups de festa major típica, un d'ska de l'Arboç que ho feien força bé i després la Gossa Sorda, força coneguts dins el mundet. Després tocava Lilith, una mena de hard rock castellà amb una cantant rossa de líder que no és que m'agradin molt però estaven bé i van mantenir-me encès fins a les 6 de la matinada, en què la Xaranga ens havia de dur a allò anomenat empalmada. La major part de la gent havia desfilat cap a una altra banda, atès que Lilith, sinistre súcube de la nit, els havia foragitat.
Vam anar travessant els carrers escurant els darrers xarrups dels beures que venia, entre d'altres, l'alcalde de l'Arboç, fins que vam aturar-nos en un lloc on punxaven música paxanguera de merda amb una dona semidespullada que ballava com en una discoteca. Quan vam arribar van fer el Fly on the wings of love i després el Flying free de Pont Aeri, i quan semblava que no podia ser pitjor, van posar-hi la Fiesta pagana. Poc després van donar per enllestida la merda i la xaranga va prosseguir la seva via, amb molta més gent, però nosaltres vam tombar cap a casa els avis a dormir, que ja vorejàvem les 7.
Vaig llevar-me una hora abans per veure els balls a la plaça de la Vila i els versots. Tot això ho havia vist feia alguns anys i tenia ganes de tornar-ho a veure, dins el marc general, i etcètera. Els balls van ser com sempre i els versots van posar-hi foc; els recordava més bons, però comparats amb el que conec de més a prop van ser molt bons. Hi havia molta canya contra el nou ajuntament, que és un pacte del PSC amb el regidor solitari del PP, i amb molts regidors de fora el poble. Un pobre diable va deixar anar un rotllo impressionant sobre alcohòlics anònims amb una Moritz penjada del pal, un altre es va acomiadar després de no sé si 40 carretillades, etc. El més divertit va ser un a dues veus, en què un diable dedicava uns versots al del PP mentre que el segon els traduïa lliurement al castellà, de forma genial. Un cop tot passat va començar l'actuació castellera.
Pel que fa als castells, per no allargassar-me massa, esmentaré en general cada colla. L'actuació va ser ràpida i amb dues colles reforçades i dues afeblides. Els Minyons de l'Arboç van repetir les sensacions del dia abans amb un intent desmuntat de 5de7 bastant fluix, uns castells molt grossos i amb mides molt dolentes i una forma de quadrar els castells i muntar la pinya molt anàrquica. Van acabar amb 3de7 i un 4de7 descarregat després d'un altre intent desmuntat. La Colla Joves també sembla que va mancada de confiança i de camises; van descarregar d'entrada el 2de8f per caure tot seguit amb el 5de8, un castell que havien aconseguit consolidar després d'una llenya xunga per Sant Fèlix de fa un grapat d'anys. El 5, que el teníem davant, va alçar-se més o menys bé, però a la davallada la tremolor va ser constant i, malgrat la ràpida baixada de la canalla, va petar per la part jussana de la torre, que estava molt malament. Hi ha un corrent d'opinió que afirma que la caiguda va ser per les presses de la canalla, però jo no el comparteixo. En fi, que després de la patacada van descarregar un 3de8 sense gaires problemes, i per acabar van fer un pilar de 5 amb el segon en una posició molt estranya que em feia patir una mica.
Pel que fa a la Colla Vella, enguany han començat amb molt més seny que els darrers anys i, sense forçar en excés, estan preparant molt millor els seus castells, cosa que es tradueix en unes construccions força segures malgrat que de vegades vellegin un xic. Per exemple, el seu 5de8, que estava més o menys tan ferm com el de la Joves, però que a la descarregada es va poder aguantar molt millor. En segona ronda van descarregar el 3de9f, que va donar molt bones sensacions, i van acabar amb el 4de8 amb una alineació que, pel que conec, tenia moltes novetats. La veritat és que la Vella està molt millor que la Joves, i ja veurem si hi ha remuntada vermella. D'entrada, ja veurem què fan per Sant Fèlix; els muixerrillos amb prou feines podran fer la clàssica de 9, mentre que l'altra colla té molt més repertori i molta més corda.
Finalment, els Castellers de Vilafranca van tornar a demostrar que són fastigosament bons i fastigosos en general. Van començar amb un 3de9f parat com una puta pedra, perfecte, com si fos fàcil, i van seguir amb la que em diuen que és la quarta torre de 9 de l'any, sembla que el rècord històric abans de Sant Fèlix. Recordo un any que en van fer moltíssimes, no sé si 10 o 12 o potser m'ho estic inventant, aviam quantes en fan enguany. Aquesta torre va començar brandant una mica per folre i manilles, amb una soca arreplegada per tota la plaça i entaforada sota el folre, com ja és habitual. Mentre es dedicaven a fer això, va passar el Català de l'Any cridant perquè el deixéssim passar i al primer peu, amunt. Malgrat el típic moviment de balandreig, la torre es va fer amb una solidesa insultant i espectacular, i es va descarregar també com si fos la cosa més senzilla del món. Aleshores van començar a bramar els seus càntics hooliganescos, amb la incorporació nova d'un «uh-uh-uh» que es fon d'allò més bé amb els xiulets d'una part de la plaça que troba que semblen idiotes. Val a dir que mentre ells feien el mico, la Gloriosa Colla Vella since 1801 muntava les seves pinyes, un parell de les quals vam veure davant per davant en un balcó de la plaça gràcies als contactes del Pau, que té família a cada carrer del poble. En fi, van plegar amb un 4de9f també espectacular, i un pilar de 7 sense cap mena d'entrebanc, i és que són fastigosament bons...
Un cop acabada l'actuació vam anar a dinar. La mare del Pau muntava un tiberi també espectacular, amb no sé quants plats i alts contactes del món culinari, tot i que jo anava a dormir a casa els avis. Hi vaig tornar, amb una mica més de veu, per fer el gintònic, i aleshores vam veure passar la cercavila, amb tots els balls típics. Vam netejar una mica la casa dels avis, moment en què l'Anna es va quedar atrapada a l'ascensor intern de la casa; abans que s'estengués el pànic claustrofòbic i el drama sentimental amb el Jonàs adreçant-li mots amorosos, va aparèixer el germà del Pau amb la clau de l'ascensor i va poder sortir just quan deia que estava a punt de despullar-se perquè hi feia molta calor. Va ser el moment en què vaig mirar pel balcó i vaig veure que hi havia un escamot cargolí a la plaça sopant i prenent unes birres. I tot seguit vam anar a veure els actes de la carretillada.
Jo no hi havia estat mai i era una cosa que em venia força de gust presenciar. Van encendre l'església, postal magnífica amb focs artificials i tota la pesca que en tot cas trobo que en esguard de la crema de la catedral de Sant Feliu queda una mica enrere. El Pau ens menava cientment per estar sempre a primera fila en cada episodi; vam poder contemplar els balls en un lloc privilegiat, amb els bastoners picant que feia goig i el ball de pastorets, els quals van pronunciar uns versots. Abans, el ball de gitanes, que dansaven amb moltíssima traça, també van dir els seus versos, en un dels quals un gitano va demanar a una pastoreta de rínxols suaus que es casés amb ell. Em vaig emocionar i tot. Tot plegat era molt típic i molt maco; els versots, si tenen mala hòstia, sempre és constructiva i dirigida, bàsicament, contra l'Ajuntament —quina diferència.
Vam agafar lloc a una distància mitjana de la carretillada. Després del ball parlat amb els 10 manaments i el pecats capitals i l'arcàngel i tota la pesca, vaig veure per primer cop aquest espectacle infernal de foc i tenebres. Com que estàvem una mica lluny només ens queia el plugim constant de cendres; realment espectacular.
I així, després de tot plegat, vaig tornar amb el Paco en cotxe, gairebé mut, molt cansat i una mica begut, i a casa a descansar...
