dies atziachs, dèiem. el sol queia pla, s'estimbava, incendiava aquest cony de novembre d'estiu. avui em torrava en un revolt veient passar els karts de coixinets de sant just, un esdeveniment entre ridícul i espectacular. avui és nit calenta per ser novembre i el meu germà tenia posat el disc de manel al lector. primer "ens en sortim" m'ha semblat ensucrada fins a nivells de tortura irremissible diabètica. i em veia al revolt mirant a l'altre cap del revolt, i cap amunt, i ara el llit m'engolia i podria abismar-me en aquesta nit càlida i és que el sol de vegades s'amagava rere els núvols i feia vent de tempesta, malgrat que en general feia calor.
massa calor, en efecte. i he vingut a descansar una estona al meu llit, mentre el disc de manel s'embarbussa al lector de cd's que em van regalar quan vaig fer setze o disset anys. quins anys aquells, tan desgraciats. quins dies que ens veuen passar sota els núvols i sota el sol radiant de tardor. un kart xoca frontalment contra la bala de palla i el pilot fa una tombarella endavant i cau a la calçada. virolles i giragonses, capgirell i altres mots que apareixen als llibres dels modernistes. la controladora que hi és des de l'any 92 bada i un kart l'embesteix i li sega les cames. un nen es plany d'un canell que fa mala pinta. jo vaig fent cerveses i es va fent fosc. els karts retrunyen tot baixant, fan saltar guspires al capvespre, fa olor de socarrim, alguns giren amb un angle molt tancat, d'altres el fan molt obert. els millors són els qui el fan corrent, sense pujar-se al kart.
i ara, apotegma final, darrer foc artificial. però a aquesta hora em sento molt cansat, exhaust, fos, etzètera. seré capaç d'aixecar-me del llit, prendre la bici un altre cop i enfilar cap al casal de joves?
