Què va passar ahir? Doncs que havíem de fer d'un cony de vegada el 3de7 aixecat per sota, però va tornar a quedar en intent. L'any passat també ens vem fotre dos 3de7s pel cap al primer tram de temporada; tanmateix, van ser tots dos a la mateixa actuació, a Gràcia. Enguany sembla que alguna cosa és diferent de la resta d'anys, sembla que un fantasma ronda per La Closca: el fantasma del comunisme. Bé, aquest no, no sé pas quin, tant se val, o potser sí, vés a saber, el cas és que hi ha un xup-xup que detecto de fa algun temps, alguns mesos, que fins i tot quan la colla estava pletòrica es feia sentir, i que amb el temps, potser, ha anat madurant. I quin és aquest fantasma, aquest xup-xup? Ah, amics, ahir a La Closca en parlàvem una mica, tot i que jo no pas gaire: me'ls escoltava fent xarrups de cervesa, la ressaca d'avui n'és testimoni. En fi, he començat tirant pel dret cap al pinyol de la qüestió, però no aclareixo res; no tinc un discurs raonat elaborat i ferm, sinó només un seguit d'impressions, algunes constatacions, i aquesta sensació de xup-xup. Però això és tan subjectiu com allò de cadascun per allà on l'enfila i tants caps tants barrets, i per tant aquí es queda això. Però el cas és que d'aquestes impressions, una mica ja en vaig parlar fa un parell de setmanes i no cal seguir-hi aprofundint.
Arribàvem a la Rambla del Raval els tres estrenus ciclistes habituals i aparcàvem la bici en un lloc vigilat, tot i que jo trobo que en feien un gra massa. És estrany ravalejar de dia; el Raval és territori nocturn per excel·lència, fa uns mesos vaig perdre-hi la cartera amb 50 euros a dins i pels seus carrers s'hostatjava La Mala Dona de Marc Pastor. Oh, quins bells records afloren a la meva memòria, pensant en el Raval! Però això també ho deixarem estar per un altre dia que parlem d'alcohol i drogues.
Crònica meteorològica: els núvols ocultaven el cel fins a migdia; a partir de les dotze els simpàtics xaiets de cotó van anar a peixar-se a un altre pastura blava —van fotre el camp—, sobretot a la línia de la costa: pel cantó de muntanya es veia el mar blau i gris força compacte. Així, malgrat que a primera hora havia fet un airet agradable, gairebé primaveral, amb l'escampada dels núvols el bat del sol va colpejar amb violència damunt les nostres closques, malaurats cargolins assolellats. En segona ronda va allargar-se molt l'actuació, com tindrem l'ocasió de comprovar més endavant, estimats, dilectes, benvolguts lectors meus d'aquest repugnant bloch. La dilació en la construcció de castells va aprofitar molt a l'Astre Rei, que va senyorejar implacable fins que a les tres llargues enllestíem l'assumpte. Els tres estrenus ciclistes, amb l'egrègia incorporació d'En Jaume I el Conqueridor de Places, enfilàrem, suant com pollastres, Paral·lel amunt, carrer de Sants amunt, etcètera amunt, fins a La Closca, on menjàrem per dinar els indicibles pollastres d'en Cardona, una mica més secs que les nostres esquenes. Calor.
Després d'aquesta pallassada parlarem dels castells, però per la vida ràpida. Obríem plaça amb el 5de7, que segons si parlaves amb els del 3 —a la Colla diuen «castell» al tres i «torre» al dos del cinc; jo sempre n'he dit «tres», però bé— era més aviat un xurro, i si en parlaves amb els de la torre et deien que estava molt tranquil i molt bé. De fora estant, em van dir que potser sí que estava malament de mides en algun lloc, però en general estava molt segur i parat, que és la sensació que vaig tenir de lateral estrenyent la cuixa del segon de la torre. Caram, al final em sortirà una crònica castellera llarga.
A segona ronda tornàvem a provar el 3de7s, després de la pataca de Poble-Sec de fa cosa d'un mes o dos. Jo diria que no ha avançat gaire el castell; sempre hi ha algun problema en l'aixecada, en el tronc, etcètera, i els assajos, que en general van més o menys bé, és cert que sovint pateixen contorsions distretes. Sense més anàlisis tècniques, el problema principal és que hi trobo és que la pinya varia massa sovint d'equips, bàsicament perquè el gruix de la pinya és poc fidel a assaig i falla força (jo també he fallat alguns dies a assaig aquests últims temps, tot i que força pocs... en fi). Una resposta tècnica la tenia el Quique, que deia que els vents estan mig venuts per la dreta, perquè quan el segon posa el peu damunt la cama està leri-leri i cal estar-hi molt a l'aguait. En aquesta ocasió, el meu rengle, que és la plena —fins fa quatre dies era la buida— va regirar-se molt a la penúltima aixecada, amb el meu segon —el Rai— molt tort cap a una banda; quan va poder recuperar la posició, sembla que els terços no ho van poder fer i va acabar petant tot. Farem aquest castell aquest cap de setmana? La Colla és prendrà seriosament els assajos? Qui ho sap, jo de moment tinc força ressaca.
En repetició provàvem el 4de7a, que va alçar-se molt ferm tot i que per dins es bellugava força i el xivarri habitual de les nostres pinyes era constant. Un dels baixos patia força, amb algun xiscle d'aquells esfereïdors. El segon del pilar va aguantar molt bé, però deia després que li feia mal el coll o l'espatlla de la caiguda del 3 i que com que quan es refredés el múscul potser seria pitjor. Val a dir que va estrenar-s'hi al tronc la Marina, felicitats per ella i alabat sia Déu.
En tercera ronda portàvem un avorridíssim 4de7, lleuger de pes, que ja veurem si algun dia acabarà en 4de8. Els problemes amb aquest castell —el carro gros— són els mateixos que els del tres per sota, i és que sense una pinya atapeïda i pròpia durant almenys dos o tres divendres seguits, per molts 4de7 nets que tirem a assaig, mai no podrem portar a plaça, a menys que ens arrisquem un pèl massa (cosa que és ben possible i que fet i fet fins i tot acabaria trobant bé, jo). Sobre les qüestions pinyaires, vaig sentir que avui va ser el primer cop que tiràvem el 5de7 amb algun segones laterals aliè, d'una altra colla. És una dada força important a tenir en compte.
Acabàvem amb un pilar de 5 i adéu-siau.
Per a les altres colles, podeu anar a buscar el blog d'en Tete, que segur que ho fa molt millor que no pas jo (http://tetecdb.wordpress.com/2012/07/15/segona-tripleta-de-la-temporada-i-fem-historia-15072012/). Per fer via, diré que Barcelona va fer una tripleta força maca amb un 2de8f que van haver de desmuntar a segona ronda però que van descarregar en repetició. No vaig veure les torres perquè estava a la pinya, vora el folre, però en general van anar força remenades i va caldre defensar-les molt. Un del folre baixava cridant «quin trunyaco, quin bunyol», etcètera, després de descarregar-la. També cal dir que ens van agrair moltíssim la nostra ajuda, com feia temps que no veia. La col·laboració entre pinyes va ser força bona.
Pel que fa als Castellers de Cerdanyola, volien fer-hi castells de 7, però anaven molt limitats d'efectius i després de desmuntar en primera ronda el 3 o el 4 de set —eren els tercers en l'ordre d'actuació i per tant es van ajuntar els intents desmuntats i les repeticions de totes tres colles, d'aquí que la diada s'allargués— van rebaixar pretensions amb castells de sis pisos que no acabaven de ser gaire modèlics.
I això va ser tot. El camí a La Closca va ser interessant, gairebé ens liem a hòsties amb uns imbècils que no ens deixaven passar per la vorera perquè el bar l'ocupava tota, i amb aquella alegria vem estar amorrats a l'aixeta de la cervesa fins que em vaig morir de son. Per cert, alguns a la Closca van perdre el pèl:
