Divendres l'assaig va anar més o menys bé, amb unes pinyes que de vegades són flonges i amb la impossibilitat que les agulles del quatre ens acabem de quadrar mai. Un assaig que es va fer etern i que va acabar vint minuts tard. El Rubén Lozano va ser guardonat com a pinyaire del mes pel mètode científic de l'atzar, i d'altra banda els «formatgets» es van consolidar com a tals, rebutjant per sempre més el nefand nom de quesitos. Ara només falta que diguin espatlles per hombrus, malucs per caderes i no remeneu per no remogueu, que sempre entenc no remugueu i aleshores haig de callar.
La nit es va fer llarga per alguns i sembla que una mica violenta àdhuc, però jo ja feia estona que dormia la mona i quan em vaig despertar per tercer cop eren ja dos quarts de dues, o sigui que em vaig espolsar la son de les orelles i vaig enfilar cap a casa, on m'esperava el dinar.
Tot això, molt intressant.
El cas és que després de passejar una mica pel poble vaig arribar a Cornellà a les 18.00 h, l'hora de començar la diada de Primavera dels nostres veïns, que va ser l'actuació on em vaig estrenar a terços fa un grapat d'anys. Amb la típica puntualitat africana de les diades castelleres, alçàvem els pilars de quatre d'entrada, un dels quals va quedar en intent desmuntat perquè l'enxaneta no les tenia totes. No començàvem gaire bé la cosa i el Lluís no semblava gaire content.
Érem els tercers en l'ordre d'actuació i per començar vem triar el 4de7a, el primer de l'any; hi entrava de lateral a l'agulla i la sensació que em va fer era que el pilar es va bellugar una mica al començament, però jo què putes sé. En tot cas, diria que va pujar al segon peu i que tot plegat va ser lent de la hòstia i etz.
En segona ronda tiràvem el 5de7, el segon de l'any, on torno a entrar de lateral per dins de la torre, un lloc molt estret i on s'està bastant sol amb el segon que de l'altra banda rep molta més pressió. Al nostre ritme el vem muntar, carregar i descarregar, i segon 5de7 al sac.
En tercera ronda expedíem un 4de7, que diria que no va tenir problemes i en el qual s'hi va estrenar l'Adrià de terç. Per acabar, pilar de cinc i cap a la Closca.
Aquesta actuació va tenir la gràcia que un noi nostre sembla que s'havia revinclat un peu al matí i a la tarda se'n va ressentir; va anar a l'ambulància, que inopinadament se'l va endur a mig castell nostre (el 5de7) a l'hospital. Mentre no tornava l'ambulància vem estar mirant el partit del Barça, que va ser un desastre, pel que sembla, i va guanyar al cuer amb dos gols de penal i un en pròpia porteria (3-1); a més a més, a la nit ens vem assabentar que havia vençut el sí al nou Camp Nou en la mateixa setmana de la sentència de la Fifa etc.; en resum, que els socis es confitin el seu club, si el volen enfonsar és el seu problema. En fi, entre els tweets, la càmera de retratar i tota la pesca, no vaig estar gaire per la feina i així se'm va esmunyir la possibilitat de fer les presentacions; un altre dia serà.
I així va passar el vespre i la nit i es va fer de dia i el despertador em va sonar a les 8.45: anàvem amb bici a Mataró.
Dues actuacions en dos dies no és pas una cosa que acostumem a sovintejar, però enguany s'ha fet i està prou bé; el meu cos, però, no sé si podria aguantar tants castells tan concentrats gaire sovint, perquè acabo fet xixines. El cas és que vaig arribar a l'Ajuntament d'Esplugues cap a un quart de deu i cinc minuts més tard sortíem xino-xano cap a la Diagonal en direcció al Besòs. La ciutat està força tranquil·la els matins dominicals i la baixada fins al Fòrum va ser molt plàcida, amb les obres de les Glòries, que ja està mig enderrocada. Vem enfilar el passeig marítim fins a la sortida de Premià, on cal anar per carretera. Allí vaig accelerar una mica i vaig deixar uns cinc minuts enrere el Roman i l'Arnau, el jovent que pren el relleu ciclista a tota la gent de vora la meva edat, que ja fa temps que s'han rajat ignominiosament. Vem baixar cap a la platja de Mataró i vem fer en pilotes el primer bany de l'any: l'aigua era freda però no massa, tot i que si t'aturaves de nedar una estona en glaçaves de seguida. El dia era radiant i sota el sol feia escalforeta, i s'hi estava molt bé en una platja on gairebé ningú no s'hi banyava. Remullats i salabrosos, vem pujar cap a l'antic escorxador, on celebraríem l'aniverari de l'enorme local dels Capgrossos, que és una joia.
En aquesta ocasió érem segons en l'ordre d'actuació; érem també uns quants més que el dia anterior, però teníem baixes més importants, cosa que ens impedia fer el 5de7 (o algu). Vem començar amb el 4de7, en què com de costum les agulles vem acabar rectangulars; vem seguir amb el 4de7a, que potser va ser aquest el que va pujar al segon peu i no el del dia abans, i va anar si fa no fa bé i tal; vem acabar amb el 3de7, en què la Lourdes es va estrenar com a baix com una campiona: dubtàvem si això era una gesta encara inassolida per la colla, per tal com de dones que han fet de baix n'hi ha hagut alguna (almenys la Sílvia), però gairebé segur que només en castells de sis. En fi, plegàvem amb el mateix pilar de 5 i buscàvem cotxe que ens retornés a casa: ens van portar les bicis als autocars, que anaven plens, i al cotxe de la Míriam vem enfilar per l'autopista del Maresme i per la Ronda Litoral i només vem arribar uns cinc minuts abans que l'autocar. La meva bici va arribar, conduïda pel Quique.
I la tarda es va allargar fins a les vuit, amb l'Espanyol jugant una merda de partit; vaig passar per casa i a un quart de deu ja dormia.
