Venga, escriguem quatre mots.
Potser n'escriuré més de quatre. Som-hi. Resulta que dissabte a la tarda actuàvem al barri de la Salut del districte de Gràcia, i per això no sé si allò està reclamat per la gloriosa Vila de Gràcia™ com a territori propi o només és un llogarret als afores de la vila. El cas és que no recordo haver passat mai de Lesseps Gràcia enllà i tenia curiositat per veure com seria la plaça Sanllehy, amb aquest nom tan musical. I què hi havia allà als afores de la gran Vila? Doncs un carrer que feia pujada i en un racó una mena de parc en triangle que dibuixava el revolt d'un altre carrer que feia força més pujada encara. Així, hi havia una mena de paret des d'on es poden atalaiar els castells. Entre jardinets, paradetes festives, carpes, un camió aparcat allà al mig, l'ambulància i els badocs habituals, no hi havia lloc per enfaixar-se, i per travessar el parc per poder desar la bossa calia obrir-se pas a cops de matxet com en una selva esponerosa que...
Anem per feina, va. La pluja ens sotjava, però passava rondant pel mar o terra endins i ens oferia una treva. Jo hi havia anat amb la bici i amb l'abric per si espetegava el xàfec anunciat, però durant el camí només van caure quatre gotes i a la plaça vaig arribar xop, però de suor. Em vaig disfressar de barrufet i vaig comprovar astorat que l'estrip de la camisa s'ha fet gros de nit, com els gremlins. Amb gran desconhort hauré de jubilar la camisa que m'ha acompanyat des de fa uns catorze anyets. La vida pot ser molt dura.
Doncs amb el cor abatut i la tarda grisa, enxubat en aquella plaça vaig travessar la jungla de faixes i andròmines per arribar al nostre lloc d'actuació. Érem tercers i sortíem de 3de7, però abans vem alçar els dos pilarets de quatre d'entrada. L'enxaneta d'un d'aquests pilars no va acabar d'aixecar-se, per la qual cosa potser el podríem haver donat per desmuntat, però feia força mandra perquè després a Twitter has d'anar arrossegant un "p4+idp4" molt carregós. I res, que era descarregat, hombre ja.
El 3de7 com és costum va anar pujant a poc a poc i des de dins es veia bastant mal quadrat i de fora algunes fotos el mostren aixins boterut, però diria que no va patir gaire gens. Els de fora deien que molt bé i molt tranquil, tot i que això, de dins estant no era tan maco. Però apa, un altre tres dit i fet.
En segona ronda tocava el 4de7, en aquest inici trepidant de la colla, que va rabent i sallant cap a delitoses zones ombrívoles i rellents on pasturar tranquil·lament i menjar herba com bons cargolins. Aquell quatre es va tancar tan a poc a poc que una mica més i em floreixo, i mentrestant, com també és habitual, els segons no trobaven bé cap mida i ara mig passet cap enllà, ara mitja passeta cap ençà, de manera que van acabar de desquadrar aquell horror arquitectònic. El quatre va anar pujant amb molts problemes al rengle de la meva esquerra; l'agulla que habitava aquella zona no s'entenia amb el baix o el segon i era molt divertit escoltar el culebron. Tan a poc a poc com l'havíem tancat es va carregar i, una mica més rapidet, va baixar. Potser dramatitzo massa el desori d'aquell quatre, perquè n'hem perpetrat de molt pitjors i segurament també de fora estant va semblar que el ventilàvem amb la punta de la poctlla, però, de dins estant, no era tan maco. Però apa, un altre quatre dit i fet.
I ara era el torn del plat fort del dia —bombos i platerets—: el 4de7 amb agulla. Ja va començar malament canviant algunes posicions respecte del que deia la pinya que havien enviat per whatsapp; devíem batre tots els rècords de lentitud muntant-lo. Vaig entrar de lateral al pilar del mig i només amb segons col·locats el baix que tenia radera ja bellugava les cames d'aquella manera sospitosa que anuncia la massacre. Quan vaig dir que allò seria una carnisseria, el baix del pilar es va pixar de riure, però les meves paraules van ser profètiques: el baix ja patia abans de carregar, es doblegava i em doblegava les meves cames, allò era una agonia. Però va poder aguantar el xàfec i un sospir d'alleujament va recórrer la pinya com la brisa marina després de la tempesta. Molt poètic m'està quedant això. Pel que fa al pilar, no vaig notar que patís gaire o gens. I apa, ja ho teníem tot fet.
Pel camí Gràcia havia descarregat el primer 4de8 de l'any, una mica remenat però molt ferm i ben defensat, i en tercera ronda, el 3de8, que va quedar només en carregat. Això va aturar l'actuació una estona; de cop i volta els Castellers de Terrassa van refilar les gralles i patapam, vam poder acabar. En pilars un altre cop no vem fer el de cinc, aquesta vegada sense cap motiu que jo sàpiga. L'actuació completa va ser aquesta:
Final Diada la Salut
@cvg_cat p4 5d7 4d8 3d8c 3p4
@CDTerrassa 2p4 3d7 4d7a 4d7 p5
@Cargolins 2p4 3d7 4d7 4d7a 2p4
#castellers #esplugues
Per una vegada a la vida no em vaig equivocar amb el resultat. Per això qui ho va penjar al Facebook es va descomptar amb els pilars d'entrada. Aleshores els comerciants de la Salut ens convidaven a un refresc. També ens convidaven a musclos, cosa que vaig agrair força. La pluja, d'altra banda, s'havia perdut per una altra banda, així que segons em deien podíem anar a un correbars que circulava per, ara sí, la gloriosa Vila de Gràcia™. La qüestió és que sortia de Lesseps, s'endinsava a la vila per Gran de Gràcia i torçava cap a la plaça del Nord i fotia un milió de giragonses per carrers i places variades. La Banda Patilla s'aturava moltíssima estona a les places i deixava de tocar, i això provocava invasions tumultuoses i abrandades als pakis del rodal, que restaven completament desproveïts de queviures i quebeures en pocs segons. A la plaça del Diamant, en una d'aquelles aturades d'hibernació, després de veure la banda una estona repenjat a l'entrada d'un refugi antiaeri, vaig tornar a pujar a la bici i vaig fer cap als jardins Sagnier, ja en un altre districte, que era on finia el recorregut. Vaig aparcar la bici i vaig fer un tomb per Sant Gervasi: vaig travessar Balmes, vaig passar per Sant Hermenegild, vaig pujar per la Gleva, vaig entrar en un paki de Pàdua, vaig tornar a travessar Balmes, vaig seure a un bar de Copèrnic amb Brusi, vaig sopar... Els veïns tenien pancartes que deien que els jardins són un pipican i que prou de sorolls. Que és un pipican ho vaig comprovar jo mateix. Punxava una punxadiscos punki que punxava música força casposa. La mitjana d'edat era molt jove, i jo em sentia molt vell, allà escoltant la música d'una punki transgènere que posava Nino Bravo. A les dues havien de tancar el xiriguito, abans que els comes etílics fessin massa fressa, i jo vaig pujar a la bici, vaig fer General Mitre amunt, Via Augusta amunt, Bonanova sentit Esplugues... I bona nit.
L'endemà era el dia del Barça Madrid, que no vaig veure gaire perquè estàvem jugant a botifarra. Tot s'ha de dir: el Jordi i jo els vem fotre una pallissa a l'altra parella que encara se sent l'hòstia. Va ser un vespre molt maco. També vaig fer un llançament de bitlles catalanes, i a la primera vaig deixar només una bitlla dreta que és el que se suposa que havíem de fer. Les bitlles fan força terrabastall i segons qui tira pot ser que algú acabi amb el cap asclat.
Salut i castells.
