Això ho vaig escriure l'endemà de la fabulosa actuació cargolina a la Tarracko Harena Plassa, m'estava esperant que pengessin les fotos però triguen massa, o sigui que vualà.
Un Concurs més ha passat, un altre any que hi portem castells de vuit pisos des de l'últim 3de8 de la colla, al Concurs del 2018. Han passat sis anyets de no res i vet aquí que tornem a tenir el 4de8.
Encara no entenc com s'ha estat esdevingut, tot plegat: aquesta temporada ja hem descarregat tres 4de8, i els dos últims, sobretot el de Sant Mateu, amb unes mides precioses, paradíssims i del tot apamats. La sensació és que els podem tornar a fer com xurros, és a dir, com en els millors temps, que en fèiem cinc o més per any. Amb un 4 tan maco, el 3 no hauria de trigar a anar prenent forma. El 2de7 sembla que té altres problemes, ja veurem què passa. De moment aquesta és l'evolució dels darrers anys dels nostres castells màxims:
I encara falten actuacions importants del tram final, és per flipar mandonguilles. Ara mateix la trempera és màxima.
A l'assaig de divendres hi havia força gent i les proves van anar d'allò més bé, també, amb dues pinyes de quatre, la primera de les quals insultantment parada, una cosa increïble. També vem tancar dues pinyes de 9de7, i després de la segona el drama no era tan dramàtic. El 3de7 per sota ja el donàvem per descomptat...
A Tarragona hi vem baixar dos autocarts i a plaça érem unes 300 persones, un rècord històric immoderat i sobreabundant; el màxim devien ser poc més de 200 dels concursos de quan érem més gent, i em sona que en el nostre moment més daurat també vorejàvem els dos centenars per Sant Mateu. De camises pròpies (sense comptar samarretes d'amics i saludats) no érem tants ni de bon tros, uns 120, segons el meu informant. En tot cas, les sensacions són realment bones, estem en ple creixement, tècnicament som molt bons i el gruix de gent l'anem ampliant de mica en mica a assaig i plaça. Vaja, és que és per estar-ne eufòric, collons de déu.
Vem sortir de la Closca cap a quarts de dues aproximadament, a Tarragona hi vem arribar pels volts de les tres de la tarda i vem estar fent temps mentre no engegaven les cercaviles eternes per l'Eixample tarragoní, que és hòrridament horrible, espaventable, efectivament. L'entrada a plaça, fent temps al túnel, sempre és curiosa, com entrar al circ romà perquè t'escorxin de viu en viu, sempre esperant que el terra de la plaça de braus encara sigui de terra, com abans, i sorprenent-te perquè el van fer de ciment o el que sigui ja fa la tira d'anys. Vem anar al nostre raconet amb una taca blava més gran que mai i a esperar que acabés d'entrar tothom, que cantéssim Els Segadors i que anessin passant les rondes.
Jo no recordo mai quin és el protocol, d'aquí dos anys segur que ja l'hauré oblidat, si no el tornen a canviar, perquè les cinc o sis horetes d'actuació es fan eternes. En resum, aviam si ho puc explicar en dues frases i s'entén: hi ha cinc rondes de castells, només els tres més grans puntuen; les colles es divideixen en dos subgrups, i aquestes colles actuen conjuntament amb les del seu subgrup si no fan el 3de8 o un castell superior. Diria que ho he escrit aproximadament en dues frases.
Nosaltres formàvem part del segon grup i, per tant, havíem d'esperar que actués el primer i les colles del segon que anaven per separat. Això es tradueix que si fa no fa cada ronda dura una hora, que resulten en les cinc o sis hores d'actuació finals. Jo crec que difícilment es pot escurçar aquest temps si no es prenen decisions dràstiques, com ara fer un sol grup i que tots actuem alhora, i que els castells en solitari siguin del 2de8f en amunt en la jornada de dissabte, o que en comptes de 18 colles dissabte en siguem 12, per exemple. Però dubto que ho vulguin fer, això.
De fet, la durada del Concurs és proverbialment llarga, com la dels dies sense pa, la vida de Matusalem o la tita de Messi. Forma part de la seva gràcia, avui sentia que ho comparaven amb la Superbowl i una mica poder és així: és passar-se tota la tarda en un estadi a l'estil nord-americà, menjant hot dogs i atipant-te de cervesa. Si hem de convertir els castells en un producte més de la societat de consum, fem-ho bé.
L'altra gràcia és que, com que es fa tan llarg, tens temps per beure moltes birres i parlar amb molta gent. Com que, d'altra banda, nosaltres som una colla que normalment ho fem ràpid i bé, com la cançó de Quimi Portet, que maten els dimarts i els divendres (com els nostres dies d'assaig, per cert), deixem el tema tancat en tercera ronda i tenim, per tant, un parell d'hores lliures fins que no fem els pilars de comiat i donen els prèmits i ens deixen fugir de la TAP. A partir de la tercera ronda les colles que absurdament volen guanyar la jornada del dissabte comencen a esbalçar-se timbes avall. En fi, que dissabte hi va haver la típica ensulsiada de torres esbotzades de totes les maneres imaginables, i ho anàvem comentant a fora tot fumant, mirant la pantalla gegant tranquil·lament, mentre durava l'arreplega de llenya per l'hivern. Esperem que tothom estigui bé i no sigui res, en qualsevol cas.
Cap a les 16.30 havien de començar els castells en solitari de la primera tongada de la primera ronda. Aquesta ronda es pot dir que va anar molt bé i s'hi van plantar molts 4de8 de moltes coloraines diferents. Nosaltres sortíem de 3de7 aixecat per sota. Jo era partidari de començar de 4de8 per diverses raons, però també tenia lògica obrir amb el 3de7s, o sigui que endavant les atxes. En aquest castell jo era a l'últim cordó de molts cordons i, per tant, vaig mirar-m'ho completament fora de la pinya.
Les fotos són pantallassus de mòbil del post d'Instagram, passo de complicar-me més la vida. El que vaig veure dissabte a plaça va ser que el 3de7s va pujar molt bé fins a l'aixecada de l'últim pis, que li va costar una mica més i es va alçar una mica tort i a batzegades, però no va semblar gaire perillós vist des de fora. La marea blava es va tancar entorn del tres que semblava un tsunami i apa, descarregat, el segon de l'any. És un castell que enguany només hem fet nosaltres, al Concurs evidentment només hi va haver el nostre; és una construcció que, entre que és cara de veure i que és diferent, és força espectacular, esperem haver contribuït amb la nostra goteta blava a l'espectacle casteller més gran del món.
I aleshores començava la segona ronda en algun moment indeterminat, segurament cap a les sis (hi ha un minut a minut de la diada que ho confirma), l'hora del nostre 4de8, que, com deia, de cop i volta tenim esplendorosament bonic, amb uns assajos espaterrants, un carro gros que per festes feia fàstic de com de bé estava, o sigui que jo hi tenia tota la confiança del món.
El primer peu vaig notar que estava força tancat, però els segons no eren del mateix parer, o sigui que en vem tancar un altre de més estret encara. El castell va pujar una mica més mogut que el de festes, va perdre una miqueta les mides, no era tan còmode com a mínim des d'allà dins a l'agulla. El rebombori de la plaça i tota la pesca segurament hi van ajudar; també, que és impossible fer-los tots tan perfectes com el de festa major. En tot cas, la sensació va ser novament que el fem bastant amb la punta de la poctlla, que el tenim per fer-lo sempre que tinguem prou pinya, que dissabte va ser una roca. Ni en els meus somnis més humits a començament de temporada m'hauria esperat això, la veritat, encara em faig creus que hagi pogut tornar a cridar d'alegria dins d'un 4de8 descarregat a la plaça de toros de Tarragona.
Encara quedava l'últim castell, el 9de7, aquesta mena de truita de moniato radioactiu o el que sigui. A assaig em va passar allò que em passa últimament quan em posen de lateral en coses semblants (el cinc i el set, bàsicament), que, segons com, m'hi sento com atrapat, amb una mena de claustrofòbia que cada cop m'afecta més, ja veurem com acaba això. El cas és que li vaig dir al Txus que a assaig encara, però a plaça no m'hi veia amb cor i que sortiria volant de la pinya si no trobaven algú altre. I em van posar d'agulla al tres.
És un castell tan estrany que no sé ni què dir-ne. Fer un tres sense dosos és molt ràrut, veure com van les torres em costa una mica pel desori desfermat. En general aquest castell l'havia anat veient amb poques probabilitats d'èxit perquè només l'hem assajat dues setmanes, amb pinyes per seccions i només les dues proves de pinya sencera de divendres.
A plaça el tres el vaig veure molt sòlid, les torres que vaig poder veure no em va semblar que patissin gaire, però ves a saber, i en general es va fer força àgilment. És a dir, tots els drames que ens havíem imaginat —que duraria tres hores, que tothom patiria moltíssim en contorsions inversemblants, que es deformaria per totes bandes—, si més no des d'on jo el vaig viure, no es van fer realitat, i a les fotos que he vist fins ara també sembla prou maco, dins l'aberració que és aquesta truita mutant. I d'aquesta manera i no de cap altra ens vem ficar el segon 9de7 de la història a la butxaca i ja podíem anar al bar tranquil·lament sense mala consciència.
La meva atenció a la resta de colles a partir d'aquí va minvar molt, en tot cas van ser unes dues hores d'anar amunt i avall i xerrar amb aquest o aquell. I d'anar reflexionant que som molt bons, esclar; l'Adalid em va dir a fora fumant més o menys el mateix que ha escrit a Instagram; l'havia copiat aquí però tant és, en resum diu que som molt bons amb dosis d'èpica d'aquelles que de vegades et fa caure la llagrimeta i de vegades notes la sang que et bull de ràbia que no saps que tenies per llà. Està molt bé, potser l'aprofitaré per la revista.
Per la meva banda, també vaig fer una mica de recerca sobre el 9de7 (ja veurem si la publico per alguna banda); l'estructura del 9 es veu molt poc per places, però aquest any ha sigut notícia perquè Vilafranca ha carregat el de nou pisos folrat, un castell que no s'ha descarregat mai encara i que ha sigut tot just el segon. Els verds l'han fet amb tres aletes per estalviar temps (el que van carregar fa dos anys era amb una de sola); el nostre el vem fer com marquen els cànons, amb una sola enxaneta (això del nombre d'enxanetes també és curiós).
S'ha de dir que, tot i que és un castell que no es veu gaire, en aquest Concurs se'n van veure tres, incloent-hi el nostre; sens dubte perquè val molts punts, és el castell més ben valorat abans del 2de7 i en alguns rànquings l'he vist que el consideren també castell de vuit, com la torre. Fins i tot va haver-hi una època que el 9de7 per punts estava per sobre del 2de7 i just per sota del 4de8; va ser quan el va fer Vilafranca a finals dels 80, l'hi van posar punts, etc. Tot això ara no toca.
Parlant de punts, aquest Concurs torna a superar la nostra anterior actuació postpandèmia, la d'aquest Sant Mateu, perquè el 9de7 val força més que el 7de7 (aquesta diferència de punts també ens ha fet guanyar posicions en la classificació general, que són més calerons). En tot cas, l'última millor actuació continua sent la del Concurs del 2018, aquella del 3de8. Sobre la classificació, hem quedat 20ns a la general, està molt bé, nosaltres normalment estem entre la 20a i 25a posició en el món casteller, segons el rànquing, etc. Som a la banda alta d'on acostumem a moure'ns en un moment en què també moltes del nostre nivell estan pujant. Podria mirar-me més tot això, però és massa feina.
Estem en ple creixement, les sensacions són boníssimes i sembla que ara mateix, si anem consolidant gent, podrem ser oficialment colla de vuit força aviat, la temporada vinent (s'han d'haver fet no sé si set castells de vuit en dues temporades perquè la CCCC te'n consideri, que bàsicament afecta per qüestions d'assegurança).
Una cosa que em fa ser molt optimista és el creixement social a Esplugues; que les entitats ens facin costat i vinguin a fer pinya amb nosaltres. Qui més s'ho ha currat és el Txus, parles amb gent la Coordinadora d'Entitats o de Festes i diuen que li hauríem de fer un monument a la Closca.
Una altra cosa que em sembla molt important és que el nou alcalde, l'Edu Sanz, i alguns regidors vinguessin amb nosaltres amb samarreta blava i fessin pinya. Devia ser el primer o gairebé el primer acte públic de l'Edu després de la seva investidura dimecres passat. Espero que sigui més que un gest i que les relacions com a mínim es normalitzin. No tenia cap sentit el que passava fins ara. Les declaracions a Esplugues Digital sembla que van per aquest camí, esperem que sigui així i com a mínim tapi les goteres de La Nau.
I res més. A mi el Concurs com a concepte no m'agrada gaire; a més, afecta la resta de temporada, és omnipresent, etc. Però és evident que històricament ens ha anat molt bé i que ens fa créixer com a colla, que hi anem a fer el que tenim i no estirem més el braç que la màniga, etc. En fi, pensava sobre aquestes coses, sobre l'espectacle del Concurs i anava esbalçant-me timbes avall i tant se val. Putu Concurs, i fins d'aquí dos anys.
Les fotos i els vídeos els penjaran als llocs habituals. De la nostra actuació només falta el vano de 5 de comiat, que deixo aquí. Salut i castells i visca la terra lliure.
