El matí era d'un blau intens i rutilant que amenaçava calor, però no tot era una bassa d'oli en un llum, aquell diumenge d'octubre. La colla havia viscut en un petit oasi blau en què tot ens anava rodat, de Santa Magdalena al Concurs, però ahir a Sant Just les coses van tornar a la normalitat.
La normalitat és força avorrida i sempre passa el mateix i fot molta mandra. Aquell xardorós matí tardorenc els cargolins ens vem anar aplegant de mica en mica al voltant de Can Ginestar. L'any passat no vem trobar cap colla i vem haver d'actuar en solitari, enguany érem quatre colles. Es va demostrar la teoria que amb quatre colles es pot anar tan de pressa o més que amb tres, si totes quatre tenen un nivell solvent, van per feina i tanquen les pinyes quan la colla anterior està descarregant el seu castell. Ahir érem Bordegassos, Lleida, Sagals i nosaltres, i a dos quarts de dues ja estàvem fent els pilars de comiat.
Pel que fa a nosaltres, vem haver de descartar el 4de8, que semblava que podríem anar passejant pertot arreu, a causa de qüestions diguem-ne internes i també per problemes amb un segon, i segurament altres raons, però aquestes dues semblen les principals. A assaig de divendres la pinya de quatre no va anar gaire bé, més aviat malament. A mi em van canviar el segon i bé, la prova de pinya va arribar fins a quints molt incòmoda i tremolosa per totes bandes.
Així que vem fer els pilars d'entrada de dol en record de l'Agustí
Forné. Obríem plaça amb el 7de7, una típica truita remenada i desavinent
que des de l'agulla vaig presenciar bastant com un drama. Res no
acabava d'anar-hi a l'hora, va semblar que s'aixecava força lenta, els
rengles es desquadraven i els baixos patien i fins i tot cridaven. La
cocció d'aquella truita va ser com un capítol de Kitchen Nightmares, diguem-ne. Les nostres fotos encara no estan penjades, les d'aquesta crònica són d'en Víctor Capdet, de Bordegassos, que ens les ha passades molt amablement.
Certament, com acostuma a passar, a la foto el castell surt força parat, però des de dins va ser una mena de tortura medieval.
En segona ronda trèiem un rengle per alçar el 5de7, en el qual em vaig tornar a esmunyir fins a l'últim cordó, des d'on vaig veure un altre drama, aquesta vegada encara més dramàtic: també va pujar força lent i la part del tres, que era la que jo tenia davant, ballava com un flam, segurament s'estirava per terços, però com que no em podia moure no ho vaig veure gaire bé. Fa anys que no caiem de 5de7, de fet només ens n'han caigut tres en tota la història; l'últim devia ser el de Sant Feliu, segurament. Però, tot i això, el de diumenge el vaig veure amb numbrus per fotre'ns-el per barret. Però es va salvar, esclar, i endavant.
En tercera ronda tocava el 4de7 amb agulla, que dels tres castells és el que va anar més tranquil. Des d'on jo el vaig veure no em va semblar tampoc el més maco del món, però sí molt més calmat i parat que els altres dos. El 4 es va carregar i descarregar, el pilar es va alçar puixant al cel blau radiant, i un altre més al sarró, el desè 4de7a de l'any, el 129è descarregat de la nostra història, visca Catalunya lliure.
Per plegar, pilar de cinc i, per comiat, dos pilars de quatre, i cap a la Closca a passar la tarda. I la tarda va anar passant, certament. La gran notícia del dia és que per fi vaig poder jugar a botifarra; vem enganyar l'Espada, que s'hi havia quedat a dinar i no es va fer pregar gaire per enredar-lo, però la veritat és que el suc d'ordi em començava a passar factura i els trumfos anaven a parar sempre a les mans del Rai i el Pepins; què hi farem! La cosa és que certament vaig beure massa suc d'ordi i el que va passar després no ho recordo gaire, com en els bons temps; emfí, haurem de tornar a fer bondat.
Pel que fa als castells, doncs, sembla que la cosa torna a frenar-se. Ja ens vèiem pletòricament eufòrics amb un 4de8 meravellós, amb la torre prenent forma i el tres com a assolible. Està bé recordar que tan aviat com puges pots tornar a baixar, suposo que no n'hi ha per tant i tot es redreçarà de seguida i continuarem amb la progressió que teníem, que era excel·lent, però la sensació d'ahir a Sant Just, en l'escala d'agredolçor, és força més agra que dolça, al meu paladar. Com la partida de botifarra: tant de temps volent-hi jugar, i quan per fi en fem una partida els trumfos se t'esmunyen. Emfí, lloat sia Jaume Barri, i aviam què passa en el capítol següent del Món d'en Beakman.
Les fotos ja les penjaran, n'hi ha algunes voltant. El resultat complet de l'actuació va ser aquest:
@Cargolins 2pd4 dol, 7de7, 5de7, 4de7a, pde5, 2pde4
@SagalsdOsona 3pd4 dol, 5de7, 4de7, 3de7, pde5, 2pde4
@bordegassos pd4 dol, 3de7, 4de7a, 4de7, pde5, 2pde4
@CdLleida 3pd4 dol, 5de7, 2de7, 4de7, pde5, 2pde4
Salut i castells i nyaputaspa.
