Diada de Ganàpies

Buf, nova crònica d'una diada universitària. En fi, ahir el sol lluïa amb molta força, com encara no havia rutilat aquest any. Era un bon dia per prendre birres a l'ombra mentre les colles feien castells, i és el que vaig fer jo. No em vaig posar en cap pinya de ningú, ni en les nostres. M'ho vaig mirar tot de lluny.

L'actuació va començar com és costum mitja hora tard; és a dir, a l'hora que tocava, però la quadratura del 4 va resulta molt lenta, es va haver de desmuntar un peu i muntar-ne un altre, i així, quan per fi va pujar, ja s'havia escolat més de mitja hora. El 4de7 de Ganàpies va enfilar-se més o menys bé, estrany de mides, sobretot a quarts, i va patir moltes batzegades amb dosos col·locats i mentre, ja coronat, es descarregava. Així, el segon castell de 7 de la història Ganàpies també va ser completat exitosament.



A segona ronda, el repte especial: el 3de7, que ahir es va veure que és molt més complicat que el 4, perquè quan el teu límit són aquests castells, el pas de l'un a l'altre pot ser abismal. I en efecte, el 3 es va abismar, és a dir, va caure, però després de ser carregat i després d'un intent desmuntat amb dosos encara per col·locar i que també flairava malament. El segon 3de7 va ser un festival de castell-flam, d'aquells que tothom veu i sap que caurà, en què l'únic misteri és saber si serà abans o després de l'aleta. En aquest cas, per una mena d'instint vallenc, que a mi em recorda moltíssim a Torraires —castells petits, horribles i lluitats al màxim, que solen caure—, el 3de7 va poder ser coronat a l'últim moment, just abans d'estimbar-se indefectiblement. Llavors un parell d'Arreplegats d'Esplugues em van comentar la jugada. Sobretot la Marta em deia que és una vergonya que anem pel món fent castells suïcides. Bé, jo no comparteixo gaire aquesta fal·lera ganàpia per anar-se a matar amb castells de 7. De fet, no m'hi vaig posar, a les pinyes. A partir d'aquí, sóc jutge més o menys imparcial. Però ara només cal esperar que Ganàpies torni a ser el que era. Però ara som a la CCCC i tot és molt més complicat. Per exemple, ja no podem ni veure (imagineu beure!) una cervesa abans d'entrar al castells perquè llavors no ens cobreix l'assegurança. Tot és molt diferent, i jo vaig quedar-me a l'ombra fent cerveses.

Afegir, només, que en Pep de Castellers de Terrassa no sé com va caure però va quedar estès a terra, respirant amb dificultats i sagnant pel nas. Per sort es va recuperar. Se'l van endur a l'ambulància i va poder pujar al pilar de cinc.

A tercera ronda, el 5de6, que va anar també una mica amb el cul, molt bellugat i completament deformat de mides, que fins i tot va perillar. Jo ja tenia el dit per la llenya, però en tot cas no va mai arribar al límit. Coneixent les pinyes de Ganàpies, m'imagino el desori del 5de6 —i no vull ni pensar en els dos castells anteriors— i ho comprenc tot.



A pilars van provar el Pde5, que havien descarregat un parell de cops enguany i carregat un cop més, em sembla. La veritat és que no recordo gaire com va anar però el cas és que un cop carregat va petar. La segona hòstia del dia per a Ganàpies, i tots els castells leri-leri. Un espectacle de com no s'ha d'anar a plaça.

I ara, desbarrem d'Arreplegats, tot i que no trobo tan desbarrables com Ganàpies, més que res perquè si Arreplegats vol ser això que és, ho fa bé i sempre hi ha estat fidel, mentre que ara per ara Ganàpies no sap quina mena de colla vol ser i va sense carta de navegar.

En tot cas, també hi va haver llenya pels verds. Van començar pel 3de7a, inèdit en àmbit universitari. El tres va anar bé, segur i força bé, però el pilar, que va aguantar tant com va poder, quan ja semblava dat i beneït, amb l'enxaneta fora, va acabar petant. El segon va plegar-se enrere i no va poder superar les patacades que li queien de dalt.

Després van descarregar el 3de7 després d'un intent desmuntat per problemes de mides entre segons i terços (un rengle quedava molt més alt). En repetició, el 3 no va oferir cap més entrebanc.

A tercera ronda van seguir amb el 9de6 amb una enxaneta, una construcció molt estranya per les places que, segons com, queda molt bé a la foto, però que requereix molta pinya que és evident que Arreplegats no tenia —hi ha uns mínims per tirar segons què. És evident també que Ganàpies no tenia prou pinya per tirar castells de 7, i ho va fer, arriscant-se a hòsties xungues. Arreplegats anava millor servit en aquest sentit.

En fi, el 9de6 no va tenir cap complicació, a banda d'un cert desgavell de les gralles, que no sabien com tocar l'aleta.

I a pilars van voler donar la campanada amb el Pde5 aixecat per sota, que com és normal tremolava força en la pujada, tremolor incontrolable just abans de la darrera aixecada, quan el pilar es va trencar. Força previsible. En repetició, dos pilars de 4.

I tota la resta de colles (Pataquers, Xoriguers, Marracos) no les vaig seguir gaire gens, però van fer castells de 5 i no sé si algun de 6 els de Girona.

Un cop tot això fet, fou el torn d'anar a dinar, que va tornar a sobrar dinar, tot i que ja eren les 6 de la tarda. Van repartir ampolles de kali als nuvatus, que se l'havien de beure en mitja hora. Vaig ajudar a recollir tota la merda del dinar i vem enfilar cap al clot, on ja feia una estona que en Jaume Barri cantava, i que va estar molt bé, com sempre. Entretant va arribar La Revista, que com jo ja m'imaginava ha quedat mal feta: si no hi estàs a sobre, les coses no es fan bé. Això torna a ser culpa dels de l'Edifici d'Estudiants, que fan les coses amb el cul i ara volen controlar més el procés (?) i la porten ells mateixos a reprografia. Ja podeu comptar les malvestats que s'esdevenen. I bé, un cop acabat en Jaume Barri es va començar a fer la gimcana, però jo ja anava prou borratxo i estava una mica cansat, i vaig enfilar cap el tren, que ja n'havia tingut prou.

En fi, com valorar aquesta diada? Doncs castells suïcides i novates borratxes. El terra de la Cívica es dur, la gespa del clot és humida i suau.

Diada a Sant Cugat, 2009

Avui nova diada a Sant Cugat. Com a proemi, vull dir que em costa de trobar el to de les cròniques de les nostres diades. Ja no és com abans, que des d'una perspectiva optimista o eufòrica, segons el cas, enfocava des d'algun pretext el curs de la crònica. Ara el punt de partida no és mai tan bo, i així l'articulació del relat sol ser, si més no, no tan lluït. Cal afegir-hi que estic passant el tercer o quart encostipat d'aquest 2009, només cal que sigui la grip del porch per acabar-ho d'arrodonir. Des d'aquesta perspectiva, què direm que no sigui un estossec i una mocada?

L'any passat vem anar-hi en bici, en Jonàs i jo. Enguany, en part per l'encostipat de merda, he declinat la bici. Però no hi havia voluntaris, tampoc. No sé què passa, que la bici ha quedat aparcada en un racó ombrívol i polsós. Tanmateix, sí que ho entenc tot. En general, noto que estic molt cansat de tot. Però ara no aprofundirem en això.

Per tot plegat al final hi he anat en cotxe, crebantant tots els meus principis immutables. És cert que els meus increbantables principis me'ls podria entaforar pel ses, és cert. Doncs per això hi hem 'nat en cotxe. D'altra banda, m'admira l'admiració del jovent pel cotxe, i l'status, la dominació i el prestigi i tal que se'n deriva. Tingueu un bon cotxe és el currículum ocult de l'ESO, i tots els que han estat escolaritzats, o no, ho saben i orienten la seva vida per això. La resta som uns desviats socials.

Hem estat arribats a les immediacions del monestir de Sant Cugat devers un quart de dotze. He voltat pel Temple i m'hi he ficat dins. Molta gent oint missa en castellà. M'he assegut en un banc lateral, rere un pilar molt ample que m'ocultava l'altar. He escoltat com resaven i he intentat recordar el Credo, però no el remembro sencer. Quan he vist que passaven un plateret perquè els fidels o els infidels col·laboréssim a la causa, he sortit a respirar l'aire no resclosit d'una enteranyinat matí de la primavera espletant d'aquest maig.

Un cop acabada la diada he recordat aquest intent de fer missa. He reduït a memòria que el darrer cop que vaig assistir a un ofici d'aquestes característiques fou ara fa gairebé un any a Montserrat, on ens va caure un pilar de cinc. Igual que avui. I n'he tret les conclusions pertinents: Déu no ens fa costat. Nostres són els déus pagans, Zeus, Pal·las, Ares, gràcies per tot. Esfondreu totes les esglésies, que cremin.

D'entrada hem començat amb un pilar de quatre, com la resta de colles, que eren Xicots de Vilafranca i els de Sant Cugat. Les tres colles hem descarregat, en el mateix ordre, 3de7 i 4de7. Les terceres rondes i els pilars han variat.

El nostre 3de7 sembla que ha anat bé i si ha tingut algun problema haurà estat el de sempre, que si aquest rengle una mica més enganxat, que si aquest quart una mica entrat. Des de la meva posició era rodonet i perfecte.

A segona ronda, 4de7 que ha tingut una mica més d'interès. Ha pujat al segon peu després de molts dubtes. S'ha anat construint bé, de mides una mica rarot, però bé. Hi pujava un acotxador nou, que s'ha estrenat a plaça en un castell de 7 i que ho ha fet molt bé, àgil i bé. Però a la descarregada les mides s'han desfet una mica, la pinya s'ha desfet una mica, i el baix on era jo s'ha desfet del tot; el segon l'escanyava i no hi havia manera que el deixés respirar. S'ha anat enfonsant el rengle i la pinya l'hem mantingut dret, però si arriba a fer figa abans, tot el 4 hagués patit moltíssim més i és probable que hagués petat.

A tercera ronda, un 4de6a amb els vents per davant dels laterals, que agafen els segons de diferent manera i que no acaba de sortir bé. Aquesta ha estat la causa principal que el castell bunyolegés un xic, però no gaire, verament. Els castells de 6, normalment, els fem amb la punta de la polla.

I a pilars hem volgut arriscar amb un vano de 5. Jo em dec estar fent iaio, dec repapiejar ja, cosa que no em sorprendria, però no l'hagués tirat. Trobo que el pilar de 5 és massa important com per jugar-te-la per no res en una diada intranscendent. El tenim força bé, hoc, però jo crec que necessita més de dos cordons propis per poder-lo tirar. El que ha passat és que la pinya era molt poc compacta i bellugava ja des de bon començament. L'afer té pebrots, perquè primer eren els de davant els qui donaven massa pit i feien que el baix s'esquenés; tanmateix, de tant demanar força als de darrere, aquests han fet abocar el pilar i ha caigut a la descarregada. El fet és que el baix se'n 'nava enrere i el segon endavant. Amb una pinya ben feta això no hauria passat. Cal afegir que la plaça, per variar, estava inclinada.

Doncs aquesta ha estat la diada d'avui. Veig que m'és impossible recuperar el to d'abans. No, no el retrobaré d'aquesta manera.

La diada d'ahir

La diada d'ahir va ser molt estranya. D'una banda, els imbècils dels Arreplegats es treuen el 4de8 de la màniga i tots els ganàpies, que tenen ganes d'arrencar els collons als arreplegats, s'han d'empassar la ira furibunda. Havíem estat a punt de no actuar, però al final el nostre paper va ser prou digne amb dos castells de sis i un Pde5. Tot plegat, però, rocambolesc, perquè totes les pinyes feien pena, eren molt improvisades i poc professionals.

Els AZU sembla que tenien molt i molt ben assajats els castells, fins un punt que em costa d'imaginar. Els seus troncs són un portent de la natura, són una mena de gladiadors dels castells. Un ja no sap què pensar-ne, perquè ahir tenien pinya i tenien tronc i tenien assaig i va ser una actuació immaculada. Felicitats.

Els Ganàpies vem fer el que solem, tot molt precari i amb una mena d'orgull estrany de colla petita. Jo no hi vaig i em costa d'entendre els problemes entre AZU i la resta, però la flaire ja s'endevina.

En fi, ahir els ganàpies no sabien on mirar i els verds treien pit i més ensuperbits que mai cridaven els seus càntics de merda. Dèiem que en aquest país l'únic que rutlla és el Barça, i mira tu, els putus arreplegats també rutllen, macagundéu.

Crònica per La Malla

Aquest divendres era l'actuació d'Arreplegats en el marc de les festes de la FIB al Campus Nord de la UPC. Amb els verds, van actuar els Ganàpies de l'Autònoma, els Xoriguers de la Universitat de Girona i els Pataquers de la Rovira i Virgili. A més a més, van aparèixer simbòlicament els Mangoners de la Universitat de Perpinyà, i hi havia algun membre dels Marracos de Lleida.

Aquesta actuació havia generat molta expectació a causa de l'anunci per part d'Arreplegats d'intentar el quatre de vuit i el tres de set aixecat per sota, dos castells fins aleshores inèdits en l'àmbit universitari. Cal afegir que la trajectòria dels Arreplegats aquests darrers anys ha estat espectacular i han descarregat de gairebé tota la gamma de set amb molta solvència i regularitat, incloent-hi el pilar de sis amb folre i el dos de set amb folre: unes construccions diguem-ne exòtiques però d'un valor indiscutible que palesen el nivell de la colla barcelonina.

Així, amb aquesta expectació, a l'espai entre l'edifici Omega i la biblioteca Gabriel Ferraté de la UPC, van aplegar-se molts castellers d'arreu del país, atès que la tasca de propaganda verda havia estat molt intensa. El primer castell que van decidir tirar va ser el tres de set aixecat per sota. La construcció es va anar alçant amb fermesa i sense massa complicacions; al començament la rengla del tres quedava una mica més baixa i el conjunt tremolava força —una tremolor, però, del tot habitual en aquests castells. Tanmateix, amb les darreres aixecades el tres es va quadrar a la perfecció i, ben rodonet, va ser coronat per l'enxaneta amb una facilitat increïble en una colla que el provava per primera vegada a plaça.

Si l'execució del tres per sota va ser magistral, la del quatre de vuit, el plat fort del dia, no es va quedar enrere. I és que el tronc dels Arreplegats, una mena de selecció de diverses colles tradicionals, ofereix moltes garanties i prestacions de luxe, i la pinya és molt potent i inclou també membres que ells anomenen «caques seques», és a dir, antics arreplegats que ja han acabat els estudis però que fan costat a la colla en les actuacions importants. D'aquesta manera, amb una pinya poderosa i un tronc blindat, va anar-se bastint el carro gros amb una seguretat encara més brillant que al castell anterior. El quatre estava força bé de mides però una mica tancat a quints; els pisos es van anar col·locant amb agilitat i l'acotxador i l'enxaneta van entrar finetes i van baixar ràpid entre l'eufòria que ja començava a esclatar. Un quatre de vuit per treure's el barret.

D'aquesta manera, amb els deures ja fets, a tercera ronda van atacar el cinc de set, que els verds han descarregat ja bastantes vegades i que semblen dominar a la perfecció, tot i la seva complicació per la necessitat de molta canalla en una colla en què tots els membres són majors d'edat. Per acabar, dos pilars de cinc, també sense perill, malgrat que un dels dos a la baixada va patir una lleugera batzegada, ben controlada, però. Val a dir que van ser executats totalment sincronitzats, les dues enxanetes van fer l'aleta al mateix moment i els pisos es van muntar i desmuntar a la mateixa velocitat i amb la mateixa mestria. Tot plegat, espectacular.

Els segons en l'ordre d'actuació van ser els Ganàpies de la UAB, una colla d'una mentalitat molt diferent de la dels Arreplegats que, en tot cas, des de la temporada passada és també colla de set. Les relacions entre totes dues colles passa per moments molt tensos per qüestions no estrictament castelleres. Si bé Ganàpies i Arreplegats han estat tradicionalment confrontades, enguany aquesta rivalitat està en un punt àlgid, fins al punt que tant verds com blaus han celebrat assemblees respectives per votar la conveniència de la seva participació en les diades recíproques. L'ambient a plaça era una mica tens en aquest sentit, tot i les amistats individuals entre membres de les diferents colles i que, en general, s'han fet pinya mútuament. No és pas aquest el lloc d'analitzar la polèmica, però sembla que s'han definit dos bàndols, el d'Arreplegats i el de la resta de colles universitàries. Salvant totes les distàncies, sembla una mica el mateix que ha passat amb els Castellers de Vilafranca i la resta de colles de la CCCC.

En part per aquestes tibantors, els Ganàpies no presentaven massa camises i es trobaven, per tant, molt limitats. Així, van començar amb un tres de sis sense crosses i amb una pinya molt escassa i desorganitzada. El primer intent, francament horrible, va ser desmuntat amb terços col·locats. Tot seguit, a l'estil vallenc (vull dir sense esperar que la següent colla fes el seu castell per repetir), els Ganàpies van tornar a muntar el tres de sis, força millor però també destarotat per totes bandes. En tot cas, la poca pinya pròpia i el tronc van defensar el castell, que es va completar sense perill imminent de llenya. A segona ronda van fer un tres de sis amb agulla també molt treballat i poc estètic i amb un pilar que va patir més del compte. A tercera ronda, un senzill cinc de cinc net i, a pilars, el pilar de cinc, el millor castell del dia per a Ganàpies, que ha trobat una bona alineació per a aquesta construcció i que la porta a plaça sempre que pot. Una batzegada va sotragar el pilar a la motxilla en la descarregada, però el segon i la pinya van poder aturar-la i es va completar sense més complicacions.

El següents a actuar eren els Pataquers de Tarragona, una colla de recent creació. Van descarregar un dos de cinc ben lligat, un tres de cinc net tremoladís i un altre cinc de cinc net.

A continuació era el torn dels Xoriguers de Girona, també amb molt poques camises. Van començar amb un quatre de cinc net per, a segona ronda, provar el tres de sis. Aquest castell va pujar molt insegur i força tancat a terços, sobretot a la plena, que va ser per on va petar quan ja aixecadora i enxaneta baixaven. Van plegar amb un dos de cinc sense més història. A pilars, van fer un pilar de quatre simultani amb Pataquers, tots dos girats i descarregats.

Per acabar, els Mangoners de Perpinyà només van fer un pilar de tres, simbòlic, alhora que els Arreplegats destapaven ampolles de cava per celebrar la jornada de glòria, un dia que passarà a la humil història de les colles universitàries perquè es va poder veure el primer castell de vuit en aquest àmbit, i en què a més a més també es va contemplar un altre castell inèdit, el tres de set per sota, tots dos completats folgadament, com si ja n'haguessin fet cinquanta abans. I és que entre Arreplegats i la resta de colles universitàries hi ha molta distància, i no només castellera.

Arreplegats: 3d7s, 4d8, 5d7, 2Pd5
Ganàpies: id3d6, 3d6, 3d6a, 5d5n, Pd5
Pataquers: 2d5, 3d5n, 5d5, Pd4
Xoriguers: 4d5n, 3d6c, 2d5, Pd4
Mangoners: Pd3

Fotos aquí

JOSEP SANTACREU

Enivrez-vous!

Començava a escriure quelcom
quan tot de sobte i sense com
va ni com costa, un vell ric-hom
se m'acostà i m'oferí rom.

—Jo no en voldria pas, bon hom—
que jo li fiu a aquell prohom.
—La via és llonga, a quin tocom
ens durà entre revolt i tomb?
Si us plau, li prego, prengui rom!—,

que em féu. Seiérem sota un om
i caiguérem feixucs com plom
de la dura via que ens romp
i que només alleuja el rom.

«Wine is bottled poetry.»
Robert Louis Stevenson

Crònica de Sant Jordi, 2009

Nova diada castellera, la primera al nostre benaimat poble. El matí era d'un blau intens i elèctric i amb nuvolades negres no massa llunyanes. El vent era fresquet i alleujava la calor del sol primaveral, que per aquestes dates ja comença a apretar de valent. Els carrers vessaven de gent endiumenjada i, a L'Avenç, ens hem aplegat les colles d'avui: natros, Saballuts i Tirallongues. Si bé a les dotze ja hi érem tots, una coral de caramelles, al mateix pati de L'Avenç, ha entonat dues o tres cançons, cosa que ha impedit que comencéssim a l'hora. Un cop les cançons entonades —i efusivament aplaudides per tots nosaltres— ha estat el torn de les gralles.

Natros érem els primers d'actuar, abans de les altres colles. Com que ja comença a fer calor i avui jo no estava pas per massa pesquisses, no m'he pas informat gaire de com han anat els castells i, per tant, només puc dir el que m'ha semblat des de la meva posició a pinya. En general, però, han estat bé i, per això, aquesta crònica sembla una crònica d'anar fent i de qui dia passa any empeny, i si la redactem sembla més aviat per inèrcia que no pas perquè tinguem res de nou a dir.

Hem començat amb el 3de7, que com està sent la tònica aquesta temporada ha pujat més o menys ben quadrat però un xic lent per la canalla, que encara s'està entonant, com les caramelles. Certament tot és millorable, però en general el 3 ha anat rodat.

A segona ronda s'ha alçat el 4de7, al primer peu però una mica malament de mides. Sembla, com és costum també, que la relativa lentitud a l'hora de muntar-lo i desmuntar-lo l'ha desgavellat una mica, però no pas massa. El bellugueig ha estat major que en el 3, però prou bé. Finalment, les meves fonts m'informen que era sobretot el rengle d'esquena al Cau del Sant Jordi el que estava pitjor, més entrat. En el 3, segons hem oït, un pilar estava més a prop de l'altre ja des de segons... I és que els castellers són com els botiguers, que no estan mai contents i sempre tenen raons per queixar-se.

A tercera ronda, com jo havia previst sense ni tan sols anar a l'assaig, va ser el torn del 5de6. M'ho ensumava segons els reports dels qui sí que hi han anat, ja que pel que sembla el 5de7 és el que té més números per ser provat abans d'estiu. I en efecte, ha servit per provar la pinya, que en general li ha costat lligar amb baixos i segons i tot plegat ha estat desmanegat. És claríssim que hem d'assajar més les pinyes.

Per acabar, un altre pilar de cinc, que ha semblat una mica pitjor que els dos anteriors i en què el segon ha donat la sensació de comunicar molta més tremolor al baix i la pinya. La pinya, en aquest cas, ha aturat a la perfecció el moviment i, unit amb un tronc de garanties, ens ha permès de reeixir amb aquella alegria.

Ara, després d'aquesta bona actuació (sent la primera de la temporada a casa, representa la nostra millor estrena) guaitem el panorama que ens espera i, com l'any passat, mirem d'albirar què ens hi trobarem: i després de revolts i cingles i avencs és possible que assolim un nou cim encara més alt.

Actuació a Sants

Nova diada, aquest cop a Sants, plaça que acostumem a visitar pel cap baix un cop l'any, i que aquest ha estat testimoni de com de bé rutllen les coses, que sembla que tinguem el sant de cara, com deien al meu poble.

El dia era lluminós i anticipatori de la calda que ens espera ineluctable d'aquí poc. Ha estat tan bell aquest hivern! Així que escampin les pluges d'abril i maig cada cop la calor anirà sent més escanyant, i serà llavors quan recordarem aquest hivern idíl·lic i edènic que ens acaba d'abandonar. Adéu-siau!

Un cop l'elegia hivernal feta, és moment de l'èpica castellera. L'èpica passava pel 4de7 d'entrada, el primer de la temporada, després del 3de7 de fa una setmana. Tot i no ensumar-se tants de nervis com a Cornellà, és evident que era el primer del 2009 i que, per tant, era especial, i la plaça era inclinada. Però tot i una mica lent ha anat prou bé.

A segona i a tercera ronda hem fet 4de6a i 5de6, ja pensant, evidentment, en apujar-los un pis com més aviat millor, que no sabem ben bé quan podrà ser, però que es flaira que algun dels dos s'escaurà per abans d'istiu si les coses no es torcen. De moment no s'han torçat, i així, llevat de desajusts de tota la vida, els castells no han anat malament. I ara podríem assajar-los a l'assaig i així a plaça, potser, podríem fer altres coses, tot i que no ho sé, perquè jo aquesta setmana no he anat a assaig.

A pilars, el Pde5 novament, i en duem un grapat de seguits comptant els darrers del 2008. Podem dir que ha anat bé, i quedaríem igual, perquè veritablement no en tinc ni idea; les meves sensacions eren bones, una mica de moviment amb la motxilla, semblava que el segon se'n nava un xic endavant, però la pinya, molt compacta i professional, com gairebé sempre, ha controlat en tot moment que el pilarot no es descontrolés. Gran victòria, per tant.

Avui, diumenge de rams, hem entrat triomfalment a la Ciutat Comtal, i albirem a l'horitzó un futur de glòria i de sol lluminós. De tornada, però, he trencat l'eix de la roda de la bici.

Diada a Sants, 2009
Esplugues: 4de7, 4de6a, 5de6, Pde5
Borinots: 5de7, 4de7a, 4de7, Vde5
Sant Cugat: 2de6, 3de7, 4de6, Pde5

Actuació a Cornellà, 2009

Uhm, avui hem perpetrat la primera actuació de la temporada. Uhm, ha anat molt bé: ha estat la millor de la història. Uhm, felicitat sublim. Uhm.

Verament, què pus hi demanar? Prou, que no plogués. Hem estat arribats davant l'església de Cornellà sota la pluja incansable, com hem sentit un casteller que ens informava que el lloc d'actuació era més amunt, i hem hagut de girar cua i remuntar la Carretera d'Esplugues, que no és poca cosa sota la pluja. El poliesportiu Can Carbonell de Cornellà és vell i hi feia una mica de fred, i els castells de set hi cabien pels pèls: per això no hem fet el 4de8. Només per 'xò!

Tinc molta set de cervesa.

I ens hem junyit novament per alçar els castells, novament. Primer anaven els de Cornellà: ells, 3de7 pas mal, nosaltres 3de7 força rodonet però una mica lent: puix estrenàvem nova acotxadora, la Càrol, molt i molt bé per ser el primer castell de 7 que fa; ha millorat moltíssim en molt poc temps. Oh, al·leluia!

A segona ronda, els cornellencs han enlairat el 4de6a. Natros, of course, hem aixecat un 4de6 en què la Judit s'ha estrenat. I un 4de6a que, evidentment, ha de ser 4de7a. I que ha anat molt bé, fet amb la punta de la polla.

A tercera ronda, Cornellà el 2de6. Natros, per descomptat, el 2de6, que bé, llevat de desarranjaments típics no ha patit gaire més. Al·leluia!

A quarta ronda Cornellà ha tramitat un envejable Pde5, sense problemes. Natros, també, el Pde5, del qual no en sé res, només que ha bellugat una mica a la descarregada segons el que he sentit.

A tot això, hi han hagut també els Tirallongues de Manresa, que han fet si fa no fa el mateix que nosaltres, també amb 3de7 i Pde5 com a millors construccions.

El resum és que la temporada ha començat perfectament i que no se li pot demanar més, de moment. Potser haver apretat amb el 4de7, diríem, i segurament molts ho pensàvem, però la Tècnica ja sap el que es fa.

Això és tot.

Fotos



No, això era tot el que havia de dir al Quadern Gris, que encara rutlla. El que no he volgut dir és el significat dels uhms. En fi, aquesta temporada jo ja me la veia venir, i està sent el que havia de ser, fet i fet. I els castells són com la resta de la societat, perquè els que surten a la foto són els importants i són els que estan a dalt, perquè són els que fan la cosa. Doneu la càmera de fotos a algú que no en sàpiga gaire, de castells: té tendència a centrar l'enxaneta, cosa que desenquadra la pinya, deixant-la fora de la imatge.

Així amb tot. Trobo lògic que el tronc se senti en un plànol a part, i estrany en la pinya quan hi ha d'entrar, com l'aristòcrata que s'ajunta amb la plebs. Oh, que dura qu'és la vida!

Llavors vindria en Sostres i diria: ressentiment contra la burgesia. I és cert que el que vol tot pobre és deixar de ser-ho i poder votar la dreta. El que vull dir, amb això, és que hi va haver un temps que vaig volguer deixar de ser pobre, i hi vaig lluitar, però no ho vaig aconseguir, i ara sóc l'agulla sempiterna. Cosa que a mi ja m'està bé, perquè és una posició molt maca malgrat l'absurda miopia. Però és evident que aquesta classe social elevada, que són els del tronc, ha anat quedant cada cop més llunyana, i ara és del tot impensable.

Mai no faré gimnàs per intentar res, i mai no faré el més petit esforç per aconseguir-ho. Sóc un vençut des de fa algun temps, i ara cal conviure amb el nou paper d'una nova Tècnica i una nova manera de fer, i un cap de colla amb qui mai no tindré ni l'ombra de la confiança que tenia amb l'antic.

Això venia al fet que va ser a Cornellà on vaig debutar, i on cada any havia fet el primer castellet. I potser faré alguna collonada, aquest any, però no tinc cap mena d'il·lusió de res.

Vull dir que sí que tinc il·lusió com a colla, espero que puguem amb la torre de set i superem els registres de la temporada passada. De moment, ja ho estem fent. Però això no treu que em senti molt estrany i una mica cansat de tot plegat, i senti que necessito resituar-me profundament.

Sobre els fets a l'Ajuntament

Com ja vaig dir, l'altre dia hi va haver manifestació i assalt més o menys violent a l'Ajuntament d'Esplugues per part dels anticaufec. Ara mateix es deu estar prosseguint el Ple municipal, segurament a porta tancada. He estat alguns anys compromès amb la Plataforma contra el Pla Caufec, assistia a les assemblees i col·laborava en els actes. Vaig deixar d'anar-hi fa dos o tres anys, cada cop més cansat del seu, diguem-ne, estalinisme. És evident que això cada cop va a més.

El maniqueisme inquisidor condemna els dolents i santifica els bons; els blasmats cada cop som més, com ara els Castellers des de fa dos anys. Qualsevol actitud crítica o moderada, qualsevol que no recolzi amb vehemència la seva aposta, és sospitós i, per tant, enemic.

El seu frontisme ha enrarit l'ambient entre entitats. Si bé és cert que la seva actitud inicial va ser la de fer pinya entre el teixit associatiu sociocultural d'Esplugues en oposició a l'autoritarisme de l'Ajuntament socialista, els últims temps han confrontat i dividit aquest teixit associatiu, han afeblit les causes per què lluitaven i han contribuït a la força dels socialistes. Tot demanant la unitat davant l'Ajuntament, han empitjorat el clima de col·laboració fins a nivells de fa cinc o deu anys. Així, les coordiadores que havien liderat (la de Festes Populars, la d'Entitats de Cultura) han patit desercions o s'han vist incapaces d'actuar davant la prepotència de l'Ajuntament.

Els fets de dimecres passat són els més greus que he vist des que volto per Esplugues més o menys activament. Un petit grup «dirigent», amb dos o tres líders al capdavant i tot un seguici d'acòlits i de càndids benintencionats, va donar suport a una manifestació d'unes cent persones a l'hora de començar el Ple municipal d'aquest mes i, tot seguit, van intentar accedir al Ple per rebentar-lo. Amb quina legitimitat? Amb quina anàlisi crítica? Més aviat, una minoria manipulada per una «assemblea» «revolucionària» va intentar impedir la «normalitat democràtica».

Accepto que aquesta democràcia és una merda. Accepto que els moviments polítics alternatius estan reprimits per la societat capitalista i la democràcia burgesa i silenciats pels mitjans de comunicació. Accepto fins i tot que un altre món és possible; el meu ideal és una mena d'acràcia republicana o una mena de socialisme llibertari responsable i culte. No crec, però, que la societat estigui preparada per a això, però dono suport passiu als moviments polítics que més o menys hi lluiten. El que no es pot acceptar és arrogar-se tota la legitimitat democràtica i creure's amb el dret d'assaltar un Ple municipal fent servir el poble com a excusa.

No sé exactament quin és l'objectiu dels líders del moviment assembleari a Esplugues; sembla que fer la màxima propaganda de les pròpies reivindicacions, que no se sap ben bé quines són però que passen per una democràcia popular directa i, suposadament, una mena de col·lectivització econòmica. Segurament, amb l'acció de dimecres, el tal Jose volia «immolar-se», és a dir, que el detinguessin i el tornessin a acusar d'una altra cosa, ingressar per fi a presó (ha d'anar 10 dies a presó per no pagar una multa per uns delictes de desobediència i aldarulls) i esbombar mediàticament la notícia. Va utilitzar, per tant, la gent que de bona fe va recolzar la seva lluita, que se suposa que és la de tot el poble. L'agressió a policies, amb empentes a les escales i altres coses, i la irrupció al Ple, «decretant-ne» la suspensió diguem-ne «revolucionària», em sembla fora de tota mida.

Ja em vaig acusar de ser un espectador, perquè em costa molt trobar la meva opinió política en el mercat actual. És evident, però, que els mètodes estalinistes no van amb mi. La societat d'aquest Jose seria totalitària i infecta. Només cal observar l'evolució de les coordinadores i la de la Plataforma contra el Caufec, o qualsevol dels pamflets que redacten.

Sextina

Aquest divendres per fi he tingut un matí lliure en unes quantes setmanes i he aprofitat per posar-me al dia de la feina del partit que tenia pendent de feia un mes. Ara miro endavant i veig el munt de feina que m'espera i només tinc ganes, ara, de no fer res, de fet només tinc ganes de follar, ara mateix. Segurament per això l'altre dia vaig escriure la meva primera sextina. Una sextina és un poema de sis estrofes de sis versos més la tornada en què es repeteixen sis mots diferents al final de cada vers. Bé, l'aplicació pràctica està aquí sota. Vaig enllestir la sextina ahir, avui li he afegit un vers que m'havia descuidat, i ara només falta anar-la polint. Au.

SEXTINA

Escolta, dona hermosa i desitjada:
perquè t’he dit que tota tu m’atreies
has esclatat a riure, com mofant-te
Francesc Pujols, Epigrama

E per la gran calor que fehia stava mig descordada, mostrant en los pits dues pomes de paradís que crestallines parien, les quals donaren entrada als hulls de Tirant que, de allí avant, no trobaren la porta per hon exir
Joanot Martorell, Tirant lo Blanch CXVII

Per que ’b les mans juntes, flech mos genolls,
soplecan liey que no•m giet de sos feus;
pus qu’yeu no•m tolch d’altres prechs ne reclams,
ans am ley tant que ja no•m fora obs
per esser meu Tir o Jerusalems.
Andreu Febrer, Cançó X

El ferm voler que em fa el flirt
al cor, nulltemps no l'urparà ni el turc
ni l'unglarà el lausanger Peces-Barba,
puix vostre cors, que fort m'inflama el bulb,
és delitós com del préssec la polpa
i foll com foc ardent que ablama el fènix.

Oh princesa, qui sou fènix
del món, hajau mercè, domna, del flirt
que ieu vos llanç, e lleixeu-me la polpa
de vostre fruit tastar, car anc el Turc
assaborí d'aitals pomes el bulb,
ni regalaren llurs sucs per sa barba.

Ieu no mentisc per la barba
quan vos confés ma lleial amor, fènix
de pretz complit; ¿per què em celeu el bulb
i el sebolliu, com llir, si en el flirt
jo vos he vist badar-vos amb el turc
i amb el vilà, tota flor, tota polpa?

Puix vos oferisc la polpa
de mon amor, m'haveu pres per la barba
sens cap mercè; só el vostre cap de turc,
punit de mort; só cendra com el fènix;
mes ja no cuid renàixer; ja no flirt
puix ja no pens mossegar el vostre bulb.

Si el perfum del vostre bulb
o les odors de vostra gentil polpa
ensum, oh foll!, tantost jo surt al flirt
al•lucinat, frisós d'unir ma barba
amb la de vós, ressuscitat com fènix,
i no curant de Tir, Sió ni el Turc,

puix ni Tir, Sió ni el Turc
ieu no preu més que estoldre el vostre bulb
del recambró que amaga, oh fènix!,
aquell mannà del Paradís la polpa
del qual guareix el marriment que barba,
madur, car sou graal i valeu el flirt.

Josep, blasmant, tramet al turc son Flirt,
perquè és més car el vostre bulb que el fènix,
i rasca més vostra polpa que barba.

Dezentominol

He dibuixat el mapa amb les alçades del camí fins els Xiprers. La recta de Pau Vergós són 100 metres seguits, però és evident que abans encara hi ha força pujada, i que el tram de les Aigües abans del Pont de Fusta també pugen força. Però la diferència és que és que en altres trams es pot descansar perquè no és tot amunt amunt sense parar.

I apa ja callo.

Pertorbar el lloc

Ahir era també el sopar de Nadal de la Colla. Apunto només quatre coses per si mai vull saber com va anar això.

Com a primera novetat, va tornar-se a fer al local. Finalment no érem tants com semblava i hi vem capiguer bé. El sopar el feia l'equip de cuineres i cuiners (uf, se m'encomana...) més o menys habitual: sopa de galets i carn d'olla i carn amb salsa amb bolets i vi i torrons i cava.

Com a segona novetat, no ha haver-hi revista. Està coent-se però ja veurem quan l'acabem i qui la porta a imprimir. Hi van haver pesquises per saber qui n'era el responsable. Jo crec que és cosa del Paco, que ha estat liat amb altres coses i ha passat d'aquest tema. Si no podia, m'ho hauria d'haver dit abans. Ningú no l'obligava a comprometre's.

Amb tot, el Rai va portar el DVD per tothom amb vídeos i fotos de la millor temporada de la història. El vem veure i en acabat (una mitja hora) van començar, si més no per part meva, els rius d'alcohol.

La festeta com sempre força bé. Bon ambient, la música tan insofrible com sempre... Al meu tercer gintònic vaig notar una explosió al meu estómac. No sé què em van fer, però allò no era ginebra. Em va sentar fatal i vaig anar a vomitar. Vaig mirar de redreçar-me, però ja eren quarts de quatre i, anant encara força sobri, vaig pujar a la bici i me'n vaig entornar.

Potser ahir estava de bon humor i tot; allò de sentir-se més o menys bé al lloc.

En arribar a l'indret
dels roures i dels cedres, la vellúria
dels quals fa remuntar-nos als besavis,
se m'han tornat molt insignificants
totes les coses, tots els passos fets
fora d'aquí, l'insensat afanyar-se
per caminar. Vers on? Només importa
no moure's,
trobar el lloc. (JV)

I apa.

Rankings universitaris

Hi ha un corrent d'opinió subterrani que ha emergit i que pregunta sobre la dificultat real dels castells per valorar-los correctament en un rànking al més ajustat possible a l'experiència a plaça. Són els universitaris. Sempre s'han cregut molt importants, això ja ho sabem. Algunes generacions creuen que van canviar alguna cosa, i tota la resta madura i s'adona que mai no canviaran res. Els de la Transició, per exemple, deuen creure que van ajudar a portar la democràcia. Els del franquisme, que van contribuir a mantenir viva la flama de la cultura catalana. I així anem fent.

En aquest món de mones, els universitaris fan tant d'enrenou com poden. El meu primer any va ser el de les mobilitzacions contra la guerra de l'Iraq. Va ser molt divertit, va ser allò de les acampades a Francesc Macià i tota la pesca. Les mobilitzacions s'han anat succeint en el temps i els darrers anys ha monopolitzat les demandes estudiantils tot el que fa referència a Bolonya. Visca.

Doncs de la mateixa manera, hi ha una colla en l'àmbit universitari, i que va de verd, que sempre s'ha caracteritzat per aquesta il·luminació de llumenera. Ara, pel que sembla, i amb algun membre d'alguna altra colla, lideren la creació d'un nou rànking casteller que valori com cal els castells universitaris. Així, si a Arreplegats costa més el 4de7 que el 3de7, caldria valorar el primer més que el segon. I si pel 5de7 cal més canalla, que és sempre molt més gran, caldria gairebé valorar-lo més que el 2de7f, que en diuen. Tot plegat moltes incongruències, una rere l'altra, que em treuen de polleguera.

Així, es veuen amb cor de puntuar castells de 5 i de reconsiderar tots els castells, un per un. D'aquesta manera ja han fet un rànking que no serveix de res perquè tothom sap l'estat de les colles sense que ens ho hagi de mostrar cap classificació.

Un rànking és una cosa orientativa de l'estat relatiu d'una colla respecte a ella mateixa i les altres que l'envolten. Quan només hi han 5 colles, i només 2 o 3 poden fer castells de 6 amb una certa regularitat, llavors no veig quin sentit té, això. Però tot sigui per la dèria de classificar i veure's al capdamunt de tot.

A totes les incongruències del rànking universitari caldria afegir-ne les de tots els rànkings en general, que com tothom sap són arbitraris i només serveixen de referència relativa, com ja hem dit.

Finalment, els castells universitaris eren una cosa per passar l'estona. Els que han anat a la uni ja saben que no tot són classes. Vet aquí la seva raó de ser. Aquesta tendència competitiva i tan autoexigent fa que aquest món sigui més maco de veure, però fa que deixi de tenir el sentit que tenia abans. En fi, ara semblen una colla normal amb alguna peculiaritat. Trobo que s'està arreplegatitzant massa això. Els imbècils dels verds estan aconseguint estendre la seva filosofia aberrant provilafranquina a totes les universitats. Ara per ara, els únics que els poden seguir a molta distància són els Ganàpies. I Ganàpies està caient en el seu joc i carreguen Pde5 sempre que poden. Em sembla de puta mare, però això a mi no em motiva gens.

De fet no sé ni per què dic això, perquè aquest any no he trepitjat Ganàpies encara, només per la seva diada. Ja sóc un ganapiot...

Diada de Ganàpies d'hivern 2008

Sempre escric les diades de Ganàpies amb una ressaca còsmica, còmica, cosmològica, cosmogònica i conyològica. Em fan pudor els peus i encara sento el fred d'ahir. Quin dia i quina nit, ahir! Un fred còsmic, també. I apa, fins aquí la chronica meteorologica.

Escric la chronica per poder fer la revista de primavera de Ganàpies, que sinó no me'n recordo, i és una putada omplir el forat. Però de fet no la recordo ni tan sols ara. Quina putada!

I això, el matí era fred i jo vaig estar voltant per la meva lluminosa facultat ocupada. La facultat de Lletres és un búnker afrós o un castell-presó, amb ses torres emmerletades, els fossats, els carcellers, la torre de l'homenatge i tal i tal. Als menjadors públics vaig sostindre cultes converses universitàries sobre Llull i altres temes que no comprendríeu mai, pobre plebs ignara. Vaig abandonar-los per junyir-me als grans castellers Ganàpies de la U.A.B. En jo arribar tard, ja estaven carregant el 2de6, castell que és «punta» de llança nostre, puix que pocs n'hem fet i, fet i fet, l'any passat el vem tornar a descarregar després de molts anys (de fet, donc per suposat que l'havíem descarregat abans, però per a mi aquell va ser el primer).

Aquest 2de6 va anar força bé tot i que no me'l vaig mirar massa perquè vaig anar a saludar uns companys de carrera que passaven. El 2de6 va estar bé, per tant, diguem-ne. I vem tirar el 5de6 tot seguit, que va ser bufar i fer ampolles. Dèiem: «Ai carai, com ha canviat la colla, que ara hom fa el 5de6 per descansar, i fa poc era el millor castell que teníem!». Segurament tenien raó, perquè el 5de6 va anar bé tot i que estava quadrat amb el cul i la pinya, com és habitual, en no haver-lo assajat, no el lligava massa com cal.

A tercera ronda vem intentar un 3de6 net perquè el 3de7, que era l'objectiu principal, no s'havia pogut preparar massa bé i a més havia caigut en un assaig. I no érem prous per fer-lo. Així que Hom va decidir-se pel 3de6 net, que alguns arreplegats, com els vells rondinaires, bescantaven amb allò que «no s'assaja a plaça, cagonredéuhòstiaputa». El 3de6 es va haver de desmuntar amb l'acotxadora col·locada perquè qui el tirava ensumava perill imminent de llenya. Jo també me l'ensumava, val a dir-ho. Diuen els que més en saben que segurament s'hagués pogut carregar, però que llavors hagués petat indefectiblement.

Així a repetició fou el torn del 3de6a, un castell que ara no valoraré, però que també va anar comme ci comme ça. I a pilars, amb el sol que ja s'amagava, vam descarregar el primer pilar de cinc de la història ganàpia, cosa que està molt de puta mare. El pilar no sé com va anar perquè no el veia, però sembla que es va haver de lluitar molt a segons i terços. Cosa lògica i que és gairebé com no dir res. Doncs això.

Llavors, després dels pilars novatus, que no van caure, i d'alguna altra collonada, la gent va enfilar vers l'àpat preparat per la Junta. Jo vaig visitar la biblioteca perquè tanta estona allunyat del conreu de l'intel·lecte m'avorria. Llegia en versió original Maupassant, perquè jo sóc així de savi. I tot i que estava molt atrapat per la lectura, mitja hora després vaig sortir-ne i, amb la bici, vaig pedalar fins el lloc on dinaven, que ja era de nit i més aviat semblava un sopar (eren tres quarts de sis, ja havien acabat, ara només feien gresca i tal).

Al lloc tradicional de les festes ganàpies, al clot al rierol, la cosa va avançar com és costum. En començar en Jaume Barri l'ambient es va escalfar força. Les ampolles es buidaven a gran velocitat, però era un goig tant d'alcohol tan a mà. Va ser el moment en què vaig barrejar cervesa, kali, aigua de València i un cubata que vaig (t)robar. Per això tinc ara aquest mal de cap insuportable. Llavors, en un d'aquells moments, van portar La Revista, que es pot descarregar des d'aquí: http://www.cargolins.org/revistes. És la revista 27. Ha quedat, malgrat tot, força bé.

I va engegar la gimcana i com que jo començava a estar borratxo vaig fer cap el tren. A casa vaig seguir emborratxant-me molt i vaig fumar petes i vaig acabar fet una coca. I avui tinc aquesta ressaca escandalosa que, en tot cas, ja em va passant. Quina putada!

VIII. Excursió: tots dos tornen

Si l'hora del Manhattan portaven els cossos a l'enllaçada, un parell d'hores més tard els llavis encara calents s'obrien a la cançó embriaga. S'embafaven de la tonada de l'orgue mut: la ranera i el panteix de l'orgue mut, l'orquestra silenciosa i els tolls de sang, la calitja tan serena, els edificis tan grisos, la pista tan d'aterratge i els cadàvers de la batalla campal a les palpentes com zombies. Si havien començant rondinant, i al Manhattan havien esclatat d'efusivitat, ara la ranera silenciosa els aclaparava en un raconet ombriu de Gualdors.

I ara vet-los aquí tots dos en la fosca solitud de Gualdors, amb aquell sentiment inefable que els torna a unir en comunió d'esperit, després que la matèria l'hagués trencada. Tots dos, enderiats en la seva cabòria, sols enmig les multituds, il·luminats per un llum damunt l'assortit dels licors, que els cobria d'un halo sacrosant i que projectava al terra una sola ombra d'ells dos.

Sembla com si ara Gualdors s'hagués purificat en la serenor del crepuscle, i sembla que el panteix espiritual embolcalli tots dos com a pare i fill: ara, en aquest cau de merda i porqueria, tot és net, pur, car, cast, colt, perquè sembla que ara hom ha bastit la seva caverna particular, en què els fantasmes ja no assetgen, en què el fill, benamat, ha estat immolat per l'Ideal absolut, absolutament abstracte, abstrusament fútil. Sota les clarors, més enllà de les llums enlluernadores, enllà de la nostra retòrica buida, les larves reals ens rosseguen els budells, els ulls, ens fan anorcs i ens copen el ses. Gualdors acollidor, Collserola enjardinada, i les petites cases disperses que agombolades pel Dret Romà van encenen llums pàl·lids. Urbs, ceps, orbs, plebs, pugeu a casa vostra, enceneu un llum —que la noia encèn—, resteu un moment al portal i contempleu la beatitud del paisatge, reposeu i mengeu herba, espereu nit closa, que us acaroni el pleniluni i que la vostra ombra sola es retalli a la paret, d'esma apropeu-vos-hi i, extraient la ploma de gran fol·liculari de la vostra butxaca, de tal guisa armada la vostra mà, clandestinament i amb delectança pausada inscriviu, a la paret:

«Aquí rau l'amistat perfecta»

Ara l'home s'ha girat. Ha mirat per la finestra i ha vist el rierol de la canonada desaiguant camí avall, pampalluguejant per la lluna. I en obrir la porta del lavabo i retornar a Gualdors, l'orgue mut ha saltat pels aires o s'ha fos i ha esdevingut teranyina que els retindrà tots dos dins aquell antre.

VII. Excursió: tots dos la fan

Dues coses, però, venien a ajuntar-los, ja per no separar-los mai més: les cinc hores i la bellesa. L'un, «Goita goita!», l'altre al punt el mateix feia, i en comunió d'esperits, en harmonia interna, hel·lènica, mediterrània, serena, ciutadana, arbitrària, ajuntaven llurs mans en perfecte ordre individual, que se'ls emmenava en una bella amplitud de gestos de mans i braços que traçaven en l'aire perfectes trajectòries elíptiques com les dels satèl·lits entorn llur sol... Es junyien ambdós en un sol ens a l'hora exacta del Manhattan, exultaven llurs mans enllaçades. Cada mà anhelava, aspirava a apropiar-se el món a cada instant. Tot baixant, ella es delia per civilitzar el món, com eren civilitzats llurs cors.

«Així és l'anhel de cascú, així serà el conhort de tot hom», pensava ell llavors. Pensava ella així també? El fet és que ella s'embafava del moment i les seves mans no se separaven: s'acomodada a l'escalf del pit d'ell i més aviat no pensava. Tota bellesa posterior estaria consignada per dos braços lligats.

Els puigs de Collserola estan sotmesos al jou de l'home, clivellats per carreteres, escapçats per pedreres de cimenteres, torturats per urbanitzacions: la natura és subjugada per la poesia, l'acció imperial de la civilització! Les obagues llenegadisses, els porcs senglars salvatges que furetegen les escombraries i s'esmunyen en jardins geomètrics, rates, arbres tombats...

«Apoteòsic, d'enroscades trompes
soni l'esclat imperial. Un jorn,
pels lapidaris, nodridors de pompes,
pròdiga fores, atorgant sojorn.
Pròdiga fores, per la gent del Laci...»

Com un cigne blanc, magnificent ell s'estarrufa vora d'ella. Mes vist des de l'altura del temps, hi havia en ell quelcom de massa bla, o alguna cosa de massa cairuda, com en un parc que de tan exuberant esdevé un bosc selvàtic. El seu esguard, aparentant l'eixutesa dels cims diamantins, per dins era neu que es fonia en llàgrimes glaçades que gota a gota obrien una gran espluga de buidor. Va obsedir-lo un pensament insidiós: «Ella és la bullenta escalfor del Manhattan». Aquesta paraula no va dir-la a l'amiga, és clar. Però en cercar els ulls d'ella, va veure que ella conscientment els esquivava, com aquell qui ha endevinat la insana curiositat d'una vergonya.

Consideracions castelleres

Aprofito ara per expulsar què penso dels Castellers d'Esplugues, amb una bona dosi de misantropia típica made in Joseph, i una altra de franca admiració social, conjuminant tots dos extrems per, en una paradoxal fórmula, exalçar i bescantar ensems la humanitat en general i la colla en particular, com a anècdota que confirma la categoria, que es resumeix en la hipòtesi: «L'ésser humà és idiota —i per tant jo també—, guiat pels seus instints animals més epidèrmics o pregons —no ens vindrà pas d'una altra paradoxa—, però alhora és capaç, de vegades, de superar-los i generar una cosa semblant al desinterès pur, cosa que fa que la vida en comunitat pugui ser agradable en segons quines condicions.»

En general, pel que conec del món casteller, que no és massa, una colla castellera és un grup de gent més o menys ben avinguda, constituït en capelletes més reduïdes, que és capaç, com una petita societat, de generar sinergies per a un seguit de fites compartides. Aquests objectius són:

—Fer castells cada dia més alts
—Créixer en nombre de components
—Fer difusió de la pròpia activitat
—Fomentar la convivència interna

El primer i l'últim són els principals. I tot i que en principi una colla castellera el que vol és fer castells, el que vol, en realitat, és passar-s'ho bé fent castells. La mentalitat predominant de la nostra colla és sobretot passar-s'ho bé i també fer castells: és la típica de les colles del boom casteller, o de colles del nord sense cultura castellera. En aquest aspecte, fem bastanta pena.

Per fer castells més alts, cal créixer en nombre de castellers, i per a això cal visibilitzar la pròpia activitat, cosa que es fa per diverses vies. Segons la teoria de partits polítics, sempre, en tots els casos, l'objectiu inicial d'una organització (guanyar eleccions per aplicar una visió social) és supeditat, quan l'organització madura una mica, per l'objectiu principal de la supervivència de la pròpia organització.

En resum: l'objectiu real de totes les colles és sobreviure i créixer. Tota l'acció de la Colla s'orienta a créixer, i la Tècnica fa el que pot amb el nombre d'efectius disponibles. No direm que la Colla només pensa a augmentar el nombre de camises: però totes les iniciatives de dinamització, de difusió, de cerca de més recursos, etc, van encaminades a això. Que determina directament els assaigs. El paper de la Tècnica de mantenir contenta la massa social, d'engrescar-la, etc, és cabdal per disposar de prou camises a assaig i plaça.

En fi, la gent a la nostra colla, fins fa dues temporades, era majoritàriament fiestera, amb poca consciència castellera. Les coses han començat a canviar: gent jove amb moltes ganes de créixer i molta il·lusió i embranzida somnia en noves fites que fins fa quatre dies eren impensables.

Volia parlar d'una altra cosa i he acabat dient banalitats. Un problema fonamental és aquest poc interès pel que són els castells i, per tant, el conformisme que s'hi respirava i que encara es respira ara en alguns sectors. Gent que no vol saber què fan les altres colles, que no va mai a veure altres diades, que no té contacte amb la resta, que es pensa que el que fem a Esplugues és l'únic possible i el millor del món que ens ha de donar la glòria com per art de màgia, l'autarquia, el refús de solucions noves perquè «sempre s'ha fet així», i etcètera.

És fonamental el bon rotllo... però només bon rotllo és el suïcidi casteller. Sempre he estat partidari d'un mig-mig; en aquest aspecte, els dos pols de referència són d'una banda Arreplegats i de l'altra Ganàpies, tot i que les coses van canviant. Esplugues era més propera a Ganàpies que a qualsevol altra cosa; ara està lliscant vers l'equilibri.

I les meves motivacions per ser-ne membre doncs ara no vénen gaire a tomb però és evident que necessito socialitzar-me de tant en tant ni que sigui amb comptagotes, i malgrat que la forma de ser de la gent en general m'ensopeixi sovint, i que jo sigui, certament, ben poc sociable, pels motius que siguin.

Més que res, per justificar el primer paràgraf, hi ha gent que té la voluntat de ser casteller per qüestions purament utilitàries, malgrat que pugui ser un utilitarisme, diguem-ne, «espiritual», en què hi conflueixen interessos com ara l'autorealització, l'amistat i la companyonia, i totes aquestes coses, i per això el vessant social és cabdal, perquè és el que fa que, més aviat per una mena d'egoisme altruista, hom s'hi vulgui comprometre, en major o menor grau segons les necessitats de cadascú. Diguem que tothom és casteller per passar-s'ho bé; en fi, tant se val tot.

Per acabar, i canviant una mica el tema, podríem dir que és per «egoisme altruista» que les societats es mantenen, i que amb una cultura política diferent, basada en uns altres valors, serien possibles societats molt diferents. Canviar la cultura política és summament difícil i necessita moltíssim temps i depèn de moltes coses i, en part, és imprevisible; canviar la cultura castellera d'una colla és també difícil tot i que no tant, però, per descomptat, no seré jo qui mogui un dit per influir en ningú. Sóc partidari que sigui la gent, ella mateixa, la responsable de canviar. Jo no tinc cap interès a intentar canviar ningú. Prou feines passo ocupant-me de mi mateix com per a més a més haver d'ocupar-me dels altres. Ara bé, en revistes i publicacions, i en altres àmbits, és clar que sóc jo qui parlo, el casteller republicà individualista...

Diada de Figueres, 2008

El dia setè, doncs, va reposar de tota l'obra que havia fet. Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora —i així foren els orígens del cel i de la terra quan foren units per la Colla de Castellers d'Esplugues.

Doncs si fa no fa, avui diumenge hem enllestit l'obra d'aquest temporada i hi hem posat la cirereta final amb un vano de cinc (pilar de cinc més dos pilars de quatre), una construcció inèdita per nosaltres i que ens ha fet molta il·lusió. Avui ha estat un dia tranquil i hem descansat de l'sprint d'ahir, en què vem tornar a completar la millor actuació de la nostra història. Avui, amb molta intel·ligència, i amb tots els deures fets, ens hem pres el dia per reblar la temporada amb el trentè castell de set (un altre quatre de set), i amb l'esmentat vano de cinc, que suma el cinquè pilar de cinc de la temporada.

A primera ronda, doncs, un quatre de set que ha pujat al segon peu i que no ha estat excessivament maco, però que en general ha anat bé. A segona ronda, un senzill quatre de sis amb agulla, en què ha pujat gent que no ho ha pogut fer durant l'any perquè, per primer cop, hem fet alineacions més o menys estables de cara a la consecució dels objectius que, fet i fet, semblaven mítics o promeses bíbliques d'aquelles que no tenen data fixa d'arribada. Com que les havíem acabades d'assolir plenament ahir dissabte, les promeses, avui tot ha estat més «com abans».

Doncs a segona ronda un 5de6 que també ha anat bé. Tant en el 4a com en aquest, la pinya s'ho ha pres en conya marinera i la distensió ha estat molt agraïda després del dur tram final de temporada, en què els assaigs i les actuacions anaven al màxim.

Per acabar, la cirereta, que era finalitzar amb la traca triomfal: el vano de cinc, inimaginable, gairebé, a principis d'any, i fins i tot després de l'actuació de Montserrat, en què vem haver de canviar l'alineació del pilar per una caiguda. Havíem descarregat en nombroses ocasions el pilar de quatre net a assaig, i el dissabte havíem plantat el de cinc amb força marge. El cap de colla, aquest matí i per sorpresa ens ha anunciat el vano, l'hem muntat i l'hem descarregat amb molta facilitat. Ha estat un final immillorable per a una temporada immillorable en què en Jaume I deixarà pas a una nova tècnica, i en què potser també hi hauran canvis a la Junta... No podria haver estat millor el 2008, ara caldrà que el relleu prossegueixi en aquesta línia, es consolidin els avenços, i que seguim creixent, cap el 2de7... i el que calgui.

Actuació a Terrassa

Des de l'autocar estic escrivint la chronica, però m'han posat KissFM i no hi ha manera de concentrar-se. La gent que hi passeja, que no saben si juga el Barça, la bateria s'acaba, torna KissFM, encara no tinc fotos, i hem tornat a fer la millor actuació de la nostra història. És la tercera o quarta vegada que fem la millor actuació de la nostra història aquesta temporada; vem començar al Gall igualant la de Figueres, i a partir del setembre ha estat un no parar, amb una petita aturada, fins el colofó final d'avui. Demà té tota la pinta de ser la cirereta, amb tres o quatre de set. I torna també a ser la millor temporada de la nostra història, per segon o tercer any consecutiu.

L'actuació era la de Prediada de Minyons de Terrassa, que han preparat l'ambiciós programa de l'endemà: pura bestiesa amb quatre castellassos de màxima dificultat. Tres de nou amb agulla, quatre amb agulla, cinc de nou i pilar de vuit: pura bestiesa. Nosaltres, per la nostra via, cada dia millor, de mica en mica, progressant... i tal.

L'actuació ha començat a dos quarts de vuit, amb molta humitat i força fresqueta. Aquest és el temps habitual d'una diada universitària. I hem començat amb el cinc de set. Trobo que la Colla em sorprèn a cada actuació, i em té meravellat, perquè jo mateix em sento incapaç de jutjar si assumiria o no alguns riscos o de tenir una visió més àmplia a mig termini, que en general és tot el que s'ha anat fent aquests dos anys que han culminat en aquesta diada somniada. Perquè fins la nostra Festa Major, em semblava un mite el quatre amb agulla, o un horitzó inabastable el cinc de set, i el pilar de cinc una bèstia ferotge indomesticable. I ara que tot cau de l'arbre com fruita madura, i que començo a acostumar-me a veure castells de set a cada actuació, i que el cinc de set és com fer el tres de set quan vaig entrar ara fa cinc anys, doncs això i tal i tal i tal.

El cinc de set l'hem hagut de desmuntar, i he recordat alguns tresos de set desmuntats de fa tres anys. En aquesta ocasió, amb acotxadors col·locant-se, han hagut de baixar perquè la plena del tres s'obria moltíssim i, en general, les mides eren dolentes. En repetició les mides també han estat dolentes, però s'han pogut mantenir; en les aletes, sembla que s'ha quadrat millor, tot i que el bellugueig ha estat constant i ha torturat el castell, que ha hagut de suar la cansalada, tant tronc com pinya, per veure'l completat. El tercer cinc de set de la nostra història, el tercer descarregat.

A segona ronda, el tres de set. Que de mides ha estat molt millor, tot i alguns desarranjaments aquí i allà, per exemple el segon de la rengla, que s'entregirava cap a un cantó. El cap de colla ha dit als seus castellers que el tres havia anat de putíssima mare i que, per tant, provàvem el quatre de set amb agulla en tercera ronda, i que, apa, a fer la millor actuació de la nostra història. En general, l'estructura del quatre del 4de7a ha estat un putu bunyol que sembla que ha perillat per diversos cantons; el pilar, de fora estant, era molt millor, tot i que el terç també deia que tenia una mala posició. Però sembla que el pilar no ha patit cap batzegada d'aquelles que ensorren ciutats senceres, sinó que s'ha descarregat amb una certa tranquil·litat, i llavors tothom ha saltat i hi han hagut crits eufòrics que comencen a ser habituals, i un altre cop fent història.

Hem acabat amb un altre pilar de cinc, i ja en portem també uns quants aquesta temporada. En general, ha anat perfecte.

En fi, que anem molt bé, que la colla ha canviat molt en un parell d'anys, que encara tenim molt camp per córrer, i que seguim millorant com fins ara. Sembla un somni però és real, i que duri moltes temporades.

VI. Excursió: tots dos surten

Havien sortit a Gualdors en acabar la tarda encara amb la vivor del sol als ulls. Ella anava pels carrers un bon tros davant d'ell, que indolent per a l'esport com a bon urbanita barceloní d'avui dia no la seguia sinó rondinant. Mes, com tothom sap, és la dissensió en banalitats ço que amaneix les relacions i les fa valuoses, puix que les petites diferències irreductibles salen i donen gust a la convivència, que altrament fóra fada.

Els dinou anys d'ella s'inflamaven amb una pruïja pueril de superació i primacia, bon punt eixien de la junga d'asfalt i penetraven a Gualdors, sobretot si se'n presentava una de moguda, enfiladissa i rosta. La feixuguesa dels peus d'ell, que l'acostava als seixanta anys, s'hauria complagut, en canvi, en aquella hora esquerpa, amb una indecisa cerveseta al bohemi S-P, on prendria més cura de la conversa i dels incidents i albirs de la ruta de son objecte, i s'estalviaria els guals llenegosos, envescats i fetorosos d'orgues cacofònics eixordadors invisibles.

Ella tenia un bresseig de malucs que ostentava el privilegi d'enfurismar-lo. La noia era de dur el ritme i d'una tirada fer-la ballar grassa més de tres hores, amb prou feines aturant-se a l'abeurador de tant en tant. Allí, majestàtica, bleixant i ben roja, com un lleó que es passeja amb la cara victoriosa regalant sang negra —cal dir que les imitacions tristes de la literatura clàssica mai foren el punt fort d'aquest cronista—, el cridava tot esguardant-lo enriolada, repenjada amb aquella gràcia, gaudint amb negligència altiva de la carícia freda dels animals que l'assetjaven. I així que ell hi arribava, esbufegant com una vaca anèmica, delint-se per creuar alguna paraula amb ella, ella li encolomava la beguda i l'arrossegava novament al camp de batalla per reemprendre el bresseig de malucs amb braó renovellat.

Ell solia llavors protestar amb fúria, aferrant-se a l'abeurador enganxifós com una pista d'aterratge d'on no volgués envolar-se mai més, i cridant que si a ella això la divertia, ja podia fer-s'ho amb qui volgués que ell no avançaria un sol pas. Mes la seva veu es perdia en la cacofonia i la noia ni el sentia, i quan es perdia pel camp rere arbres i bèsties ell ja s'impacientava de tornar a ensumar-la i, tot inquiet, tot perdut sense ella, s'hi llençava.

Així com fan els infants quan proven la rebequeria de no seguir, ell la seguia, apressant el pas, i com vergonyós per un moment que ella el veiés seguir.

En no veure-la, en sentir-se tot sol en la pregona solitud de la multitud, havia sentit, materialment, por.

V. L'altre orgue silenciós

L'orgue cacofònic és bigarrat, cridaner i versicolor, i pampallugueja ocult rere el llard i el vesc del món lluentejant. Però hi ha un altre orgue que es revela directament als ulls, que es pot tocar i fins i tot sentir-ne la remor del bleix o la ranera del pateix, els sospirs acompasats amb el vent. Hi ha els tolls de sang en tots els racons del camp de batalla, i l'orgue s'hi aixeca, i els blocs d'edificis canten en silenci al cel emboirat, guarnits de grafitis espinosos, amagats entre la lleu calitja de la ciutat, i les gents que hi avancen, en colles, o solitàries, cada una fent tabola en silenci, o en l'estridència de llur entotsolament, perpetrant la simfonia de la població de fantasmes, aficionats estrenus que toquen en una banda improvisada per un il·luminat qualsevol.

Aquest orgue silenciós sona al ritme íntim de les coses, i si s'oís seria música celestial i trobaríem el sentit de tot el que es belluga, però manté inconnexes les causes de llurs conseqüències, el perquè pel qual es mouen sol i estrelles, i per què hom pot mastegar l'aire i fondre's en una cambra, o evaporar-se en un encís enigmàtic del gènere animal, vegetal, protozoic, material i espiritual ensems, una cançó no dita, una passió continguda que es confon en cada gra de pols. L'orgue silenciós només sospira, però aquest sospir és més aviat un somriure, puix que més a prop és sospir a amor que neu a blancor.

Tot plegat, a ells això els dóna una subtil manera de romàntica inquietud, un goig que, per què no s'acaba, escanya i ofega.

IV. Mireu-se-la com ve

—Mireu-se-la com ve, amb aquella manera de caminar, la meva reina, la meva victòria, el meu anhel —la pubilleta daurada. Ella per a mi, en aquest moment, ho és tot: la resta —progrés, ciència, ambició, civilització, etcètera— és pols, misèria — jo ho sento dins dins de mi tot això, tan viu, tan pur! I tot el que no és Bellesa, amor o glòria, ho veig petit, mesquí, fa riure: què és la Filosofia, sinó l'art de dir cadascú el que li dongui la gana sense més proves —i què és la Matemàtica, sinó l'art d'anar dient veritats com punys de què ningú n'ha de fer res? I en aquest moment és la cosa més meravellosa del món perquè en ella s'abracen i es confonen tota la meravella corporal i tota la meravella espiritual de la Naturalesa, que du un cant a les entranyes, perquè neixen en la palpitació rítmica de l'Univers —les palpitacions del temps.

»Mireu-se-la com ve, cantussejant en l'aura magnífica, la noia idealitzada. Aquesta segur que no tindrà mai la regla i les seves carícies sempre han de ser franques. Es va apropant a mi travessant el camp de tir, brandant el maluc, somrient d'orella a orella, aliena als projectils que li disparen els soldats d'ulls esbatanats i exorbitats que saben, per instint tel·lúric, que ella ve a mi, que som l'ungla que es clava en la carn de l'altre. Els seus ulls llampeguen i disparen bales que ella esquiva sense proposar-s'ho, sense vacil·lar, amb naturalitat, però que se'm claven ben endins i em traspassen. Quin advertiment obscur els posa de seguida en guàrdia i ens els fa enemics?

»Mireu-se-la com ve, fontinyol suau que cantusseja en la muntanya —mireu-se-la ara, que en sento la remor i que vibra vivament en el fons de les meves entranyes, i que se li escapa el riure de la joia i que apressa el pas i que ve i em diu:

—Repeïtis, Retepeïtis!

III. Mitja blanca i espardenya

Reïra de bet dels pebrots corcats de déu, els coneixements d'ella de geografia pàtria són més aviat rudimentaris. Ella no té culpa si a col·legi ensenyen abans els greus perills de la cafeïna o de la trepanomatosi del mal francès, que no pas les iròniques tragèdies de Sòfocles. Ella no té massa culpa llavors si en les excursions, més que portar-se a l'admiració exaltada i, en abeurar-se en una font, sentir com amb els clars regalims de l'aigua virginal ella s'amara d'una saviesa dolça i que tot el món floreix i que ella esdevé ànima de totes les muntanyes —no té culpa si ella en les excursions, amb l'educació rebuda, més tost corria rere les bardisses, com folla, amb un amic, al fullatge... Problemes de geografia aplicada o de càlcul diferencial. «A Gualdors tot put, és foc, fum, fems, pets», havia romput un dia, arrepenjant-se amb l'altre braç a la pista d'aterratge. «A Gualdors —havia respost ell, amorós— hi hagués tot això, tampoc no sabria què fer-hi, sinó orxegar».

A canvi d'ignoràncies vergonyants ella tenia el do de saber allò que cal, la mesura justa de les coses, el mot enciser i el gest àgil embaumador d'angelet de la terra, perdut en aiguamolls ombrívols i pestilents. Vegeu-la com s'és vestida, quina intuïció en el medi, que així com va res no hi manca ni en sobra, sense demanar res a ningú, sense vacil·lar, amb aquella naturalitat d'aquell qui té tot el bagatge per anar pel món i superar sequeres i inundacions. Sap i endevina el somrís precís, les mitges que s'ha de posar i les sabates, i tota la pesca que pot imaginar-se fàcilment, i que no cal anar inventariant: hi ha qui ha nascut amb la bona estrella, i ell s'ho sap i n'abusa —i hi ha gent com en Vilaró, que li volen el cap a cop de metralladora a la primera que s'exposa —pregueu per tots els Vilarons de la terra!

Hi ha qui qualsevol cosa que es posés li escauria bé, però ella a més sabia optimitzar els seus encisos i creava una aurèola aurífica de primavera collserolenca. Podríem dir com són totes les altres: massa grosses, massa grasses, massa grises; i ella era tot el contrari. I de tan natural com semblava, era la pròpia natura, el cant natural que ressona en les cavernes corporals i eixorda en totes les esplugues de la terra; i estova la pedra i conjumina matèria i esperit, i tot és u i harmonia natural i divinal ensems —i tothom vol conjuminar-hi matèria i esperit, amarar-se de la seva saviesa i, bevent al raig de la font, assaborir els secrets de la terra misteriosa.

Mitja clàssica que deu deixar el jonoll nu. I això, sembla que no, li fa tota una altra manera de caminar.

II. Mil i una veus

...Eren mil veus. Era un himne cacofònic d'orgue psicodèlic.

Les aigües de les lleixes prenen en davallar per la gorja els gusts més inopinats. Dolç gust de canyís tropical, o cantellut aroma de reminiscències siberianes; gusts francs, domèstics com el Fluvià, gusts torrencials de salts verticals i goles xarbotants. Els gusts es barregen, s'ajusten, es barallen, s'anihilen, reneixen, es multipliquen, reposen al paladar o bullen a la llengua furients. Recipients d'allò més variats, ampolles, botelles i bòtils, porrons, bótes, barrals i barralons, feien ressonar alegres els líquids i retenien el seu esprit —l'esprit sagrat, sacre, diví— amb serenor triomfal. Si hom parava l'orella sentia formidables mugits, cants olímpics, parlaments d'esmolada retòrica ciceroniana, parloteigs de marmanyera de quarts de quinze, insondables plors, inacabables sospirs. Mil veus, mil veus i una veu sola. L'orgue cacofònic canta ensems amb tots els seus bòtils i fòtils, foteses i collonades, registres, registradors, ministres i ministrils, amb veu de tiple, de gralla, de xiulet, de fagot i de xirimia, i de violí i de viola, amb fums i sense fums, i veus de contrabaix, de vells escanyussats gargallosos, d'oboè, de saxòfon, de bombarda i de còctel molotov, de trompeta bastarda, de nasard, és veu de tro i veu de psalm, veu del cel i de la puta mare de déu.

Ella i ell escoltaven, juntets en un racó de la pista d'aterratge. I ell va repenjar el cap al pit d'ella, aurífica, esplet de primavera collserolenca, ufana d'obaga humida tendra, delitosa, flairant. I ell va sentir, sense voler, una veu encara, i aquest escolt profanava la beatitud del moment. Escoltava el bleix d'ella, com si el respirés a ell, son respir.

I. L'arribada

Ell li havia dit:

—No hi ha res com arribar, en aquests llocs, més tard de mitjanit, quan les mosques escampen i només resten alguns gats repenjats a la barra lliure.

Ella havia respost, fent-li dos petons, un a cada galta, enriolada com una folla:

—Millor! Com em plau la ferum dels camps plens de gots i orxegades d'ací d'allà, i pitofs fent tentines tomballant en sobtats batzacs; i heus ací la barra com una pista d'aterratge, enganxifosa com tolls de quitrà, i tot l'assortit de beverri per remullar la gargamella. Aquí se'ns presenta la nit dels homes com una comèdia als ulls de l'espectador: en una situació obscura, que només les al·lusions van, a poc a poc, fixant. Tenim tota la nit per fantasiejar, tota la matinada per contemplar aquest teatre de titelles. La llum de la matinada il·luminarà l'escenari i coneixerem el plantejament de la «intriga» —i potser serem nosaltres els protagonistes.

Mes, qui ho havia de dir, ben aviat sentirien l'orquestra. Rau-rau, un so sord que semblava que naixia del seu cor va esvalotar-la. Rau-rau, la rossegava... «Repeïtis, oh repeïtis!» «Calla! Què coi vols?» «Que es fa de dia, i sento un rau-rau» Se la guaità amb un bri de feixuguesa al pap, i «I jo també el tinc darrere l'òrbita orbicular, que em fa veure les constel·lacions mentre m'eixorba, i com més cec esdevinc més pregona és ma visió, que aviat trobaré vida intergalàctica i seré l'home més conegut d'aquest roc que volta el sol» «Pobre Repeïtis, quan plogui et courà l'ull».

—Aviat plourà,
això prou que ho sé,
i sé que em nourà,
oh, prou que ho sé!,
i l'ull em courà,
oh, quin mal!, ho sé,
el rau-rau rourà
els meus ulls, ho sé,
i sé que plourà,
perquè ploraré.

—Ara no plou? —contestà ella— I què és aquesta remor, aquest rau-rau, doncs? —Ell va esbatanar els ulls desorbitats per escoltar millor, i va cridar, amb veu inflada i sonora: —És la veu de la caverna, nena, que brama aquí a Gualdors i que ens enclourà...

No era una veu, eren mil veus.

Festa Major del Clot

Aquesta és la crònica per a Falques

Festa Major del Clot

Els Castellers de Barcelona, a una setmana d'acabar la temporada, descarreguen per primer cop a la història el 4de8a i carreguen el segon pilar de sis de la temporada, en una diada en què han de descartar l'assalt als castells de nou. Els Castellers de la Vila de Gràcia, tot preparant-se per a la seva Diada, superen el tràmit sense dificultats, i els Castellers d'Esplugues ensopeguen amb el 5de7.

Els amfitrions, els Castellers de Barcelona, han completat la millor actuació del 2008, tot esperant poder mantenir el nivell de nou a Terrassa el diumenge vinent. Han obert plaça amb el seu cinquantè 2de8f descarregat, que ha pujat força bé però amb uns lleus problemes d'encaix del folre amb el terç del rengle de la descarregada, que ha fet trontollar i obrir una mica l'estructura, sobretot després de l'aleta. A aquests problemes de lligadures, cal afegir-hi el fet que el quart d'aquell mateix rengle s'ha quedat en calçotets per lligar-se malament els pantalons. Així, entre aplaudiments de la plaça, i algunes riallades, els barcelonins han començat forts la seva diada.

A segona ronda han deixat actuar abans els graciencs, segons m'informen perquè hi havia un component de la canalla que no estava en condicions de pujar en aquell moment. Després del 4de7a de Gràcia, que comentarem tot seguit, la plaça de Valentí Almirall ha pogut admirar el primer 4de8a dels Castellers de Barcelona. Aquest castell, de molta dificultat, ha pujat força desmanegat al quatre, en forma d'ou però força ferm, i amb el pilar del mig bastant més trontolladís, que, així que ha vist els segons del 4 fora, s'ha pogut mantenir dret poca estona en la descarregada. Hi ha hagut uns moments de silenci... seguits de l'esclat de joia per la proesa aconseguida.

Per tancar rondes, un 3de8 perfecte en tots els aspectes. Per acabar, han provat el pilar de sis, que ja havien descarregat a Molins de Rei dues setmanes abans. Com és preceptiu, s’ha alçat molt de mica en mica i amb molta cura, i l'enxaneta, amb gran finor, l'ha coronat amb aquella alegria. En tot cas, s'hi ha estat potser un pèl massa temps, allí dalt, i en baixar el pilar es decantava perillosament enrere. El quart ho ha mirat de compensar, però amb la nena davallant per la seva esquena tot se n'ha anat endavant i ha cedit.

Per la seva banda, els Castellers de la Vila de Gràcia han presentat un programa assequible per a ells amb el 5de7 com a millor castell, una construcció que ja han assolit deu cops aquesta temporada. La seva canalla, però, era molt menudeta i inexperta, i alentia la consecució dels castells. Així, el primer que han presentat, el 4de7, s'ha bastit amb lentitud però fermesa, tot i que ha perdut mides a quarts, tancant-se una mica, sense cap indici de perill per enlloc. A segona ronda, el 4de7a ha estat més àgil i s'ha completat sense problemes. El 5de7 també ha estat bé, amb un tronc molt segur malgrat la fragilitat de la canalla. I, per acomiadar-se, un rutilant pilar de cinc.

Els darrers a actuar eren els Castellers d'Esplugues. El 3de7 inicial, ben apamat i parat com en una foto, els ha animat a provar el 5de7 a segona ronda, un castell que havien descarregat els dos cops que l'havien provat aquesta temporada, els dos únics del seu historial. El 5 s'ha anat bastint sense problemes, però amb acotxador i enxaneta enfilant-se pels dosos del tres, sembla que una batzegada inopinada a quarts els ha fet saltar pels aires, emportant-se la resta del cinc. Els cargolins es miraven incrèduls, sense saber per on havia petat ni per què: potser excés de confiança, o manca de prou camises a assaig i plaça. En repetició han fet un 2de6 de mides horribles, encara commosos per la llenya, i per acabar el 4de7, que segons les fonts ha estat el pitjor de la temporada, i és que els segons anaven cadascú a la seva bola. Esperem que es recuperin per les dues actuacions que els resten, i que no perdin l'interessant viarany dels castells de set i mig.

I així, amb disparitat de sensacions (els uns molt bé, els altres bé, els últims regular), cada colla ha enfilat el seu camí, tot delint-se per assolir els cims dels seus horitzons, cadascuna segons la seva alçada: nou, vuit, set i mig.

Castellers de Barcelona: 2de8f, 4de8ac, 3de8, Pde6c
Castellers de la Vila de Gràcia: 4de7, 4de7a, 5de7, Pde5
Castellers d'Esplugues: 3de7, i5de7, 2de6, 4de7, 2Pde4

Diada al Clot

Repreníem aquest matí les diades castelleres. Actuàvem al Clot, i això d'anar al clot, els que sapigueu una mica de català, ja sabeu què sol voler dir. Per arribar al Clot cal passar per les Glòries, que és un dels bunyols més horribles que es poden trobar anant pel món. És una llàstima que la plaça que ha de remembrar les Glòries Catalanes, que foren diverses i variades fa alguns segles —parlant-ne només de les militars—, sigui una plaça travessada per una mena d'autopista i voltada de paradetes de segona mà agitanades. Anar al clot sol ser una cosa trista.

Però el barri del Clot potser té aquella cosa de barri popular i, segons com, és acollidor. A la plaça de Valentí Almirall, personatge conegut de tothom per ser el fundador del catalanisme, actuàvem amb els Castellers de Barcelona i els de la Vila de Gràcia. Tard, ha començat la gresca. Nosaltres érem els tercers en l'ordre. Hem seguit el programa anunciat, malgrat tot. I aquest malgrat és, d'una banda, una pinya per no massa alegries, i d'una altra unes setmanes d'assaigs no gaire agraïdes. El meu cap, amb un trau grapat, no va poder presenciar sinó el darrer assaig d'aquests dies, el de divendres, i cal dir que va anar força bé. Però segons m'informen, la resta havien patit una gran deserció de camises. Aquests dos malgrats podien suposar alguna cosa, però no han suposat gaire res, i hem seguit el programa anunciat.

Hem començat amb un 3de7 del tot apamat sense cap mena d'ensurt i sense cap mena de res. Era un 3de7 perfecte, i era el passaport pel 5de7 a segona ronda, que hem tirat al primer peu. Ha pujat de puta mare, millor de moment que el del Baix, amb molt poc bellugueig. Amb dosos col·locats al tres, i enfilant-s'hi acotxador i enxaneta, el pis de quarts del tres ha saltat pels aires. Per què? Els castellers d'Esplugues ens miràvem embarbesclats, que diria Llull, o perplexos, que dirien els sociòlegs actuals, i cercàvem respostes fins de sota les llambordes. L'explicació és que els quarts de la plena i la buida del tres, en passar l'acotxadora, s'han obert entre ells, han perdut de sobte la posició i han caigut amb la resta del castell. Però jo no en tinc ni idea perquè quan he mirat cap amunt tot era oli en un llum, i quan he tornat a mirar veia ploure barrufets.

D'aquesta manera, a repetició hem aixecat un 2de6 que ha estat molt mal lligat i que feia patir i que ha calgut suar perquè no s'ensorrés com un castell de cartes. Per la part que em toca, la pinya ha lligat molt malament els segons i el tronc s'ha entregirat moltíssim.

Amb el segon castell al sac ha sonat per la plaça que provaríem el 4de7. Confesso que jo no les tenia totes i que m'ha sorprès que es provés després de la caiguda i de com havia anat la torre. El 4 ha pujat també a la primera i també ha calgut lluitar-lo moltíssim. Potser la pinya avui no tenia el seu dia, però l'encaix amb segons també ha estat pèssim i jo patia que no ens els fotéssim pel cap. La descarregada ha estat molt dificultosa tot i que a terços la cosa estava molt millor que a segons. El tronc, molt bregat, ha resolt qualsevol problema de pinya.

En fi, reflexionant en la diada, veia que ha estat atípica perquè hem tornat a caure després de més d'una temporada, i perquè hem provat el tres i el quatre, sobretot el quatre, després d'una caiguda, i a més ha estat molt esquerp, com feia temps que no el vèiem. Ha estat bé que la colla hagi provat el 5de7 perquè el tronc hi era, tot i que anéssim una mica limitats de camises a assaig i a plaça. També ha estat molt bé provar el 4de7 després de la llenya, i que la canalla no s'hagi espantat (o no ho sembla). Molt bé, molt bé, malgrat l'hòstia. Cal pensar que la llenya ha estat un problema puntual i que amb més concentració i implicació de tothom el podem descarregar encara la setmana vinent. I només això, ja portem 26 castells de 7 aquesta temporada, ara només hem de posar-hi la cirereta.

Actuació al Clot
Esplugues: 3de7, i5de7, 4de7, 2Pde4
Barcelona: 2de8f, 4de8a(c), 3de8, Pde6c
Vila de Gràcia: 4de7, 4de7a, 5de7, Pde5

Ceci n'est pas...

Trobada del Baix (versió per a Falques)

I aquesta és la crònica per a Falques. El senyor Efrèn, el redactaire del tema, s'ha espantat i m'ha demanat de canviar algunes coses. Jo li he dit que ho faci ell mateix, perquè per mi ja està bé. O sigui que aquesta és la versió abans de la censura, i demà ja veurem com queda.

La coneguda com a «Trobada del Baix», que aplega totes les colles del Llobregat Jussà en disposició d'aixecar castells, a excepció dels Castellers d'Esparreguera, que no es deuen considerar de la comarca (decisió que, segons com, és enraonada), va viure una nova edició a Sant Feliu de Llobregat, l'encarregada d'organitzar-la malgrat el delicat estat de salut de la seva colla castellera. Cal afegir que les instàncies públiques fan tots els possibles per agreujar les dificultats dels Castellers de Sant Feliu i, a tall d'exemple, el suport als actes de la Trobada del Baix va ser irrisori i, per tant, denunciable. I així ho denunciem.

Les colles participants enguany eren sis. Per ordre d'actuació, la Jove de l'Hospitalet, els Matossers de Molins de Rei, els Castellers de Cornellà, els reapareguts de Castelldefels, els amfitrions i la Colla de Castellers d'Esplugues, la qual està en el moment més brillant de la seva història. Atès el nombre de colles, només es fan dues rondes més el pilar.

Els espluguins, en efecte, dissabte a Sant Feliu van protagonitzar la seva millor actuació en descarregar el 5de7 i el 4de7a. És el segon de cada castell que completen des del seu naixement, l'any 1994. El 5de7, que va pujar al primer peu, tenia unes mides una mica lletges: el pilar de la descarregada de la torre era molt més alt que l'altre, tots dos semblaven massa enganxats a un tres que tampoc no guardava bones mides. Va mantenir-se relativament ferm fins a l'aleta; en passar l'enxaneta i fer la segona aleta, una batzegada forta va estremir tota l'estructura, que va perillar força. Tanmateix, l'encaix de pinya i tronc era molt bo, i la feina conjunta va permetre'n la descarregada entre grans mostres d'alegria. Recordem que el primer 5de7 l'havien completat tres setmanes abans en la seva Festa Major. En segona ronda van atacar el 4de7a, que és també el segon de la seva història: el primer el van descarregar sis anys abans a Sant Feliu també en la Trobada del Baix. L'assalt a aquest castell va presentar més dificultats que el 5: el tronc es va deformar molt i el pilar va caldre treballar-lo gairebé al límit. Per acabar la festa, van descarregar el pilar de 5 sense problemes. Des d'aquí els felicitem sincerament.

Els Castellers de Cornellà, la colla més potent de la comarca, amb tres 5de7 i un 4de7a aquesta temporada, no va tenir tanta sort com la colla veïna. Tot i anunciar la megafonia el 3de7, a primera ronda van provar el 5de7, potser per no quedar-se enrere (malgrat que actuava abans que Esplugues). El castell va pujar força bé però, potser per manca de prou camises, un dels segons del dos del cinc va perdre la posició, va asseure's completament i va provocar la desfeta general poc després de la segona aleta. Així, a segona ronda van descarregar el 3de7, que no va presentar cap entrebanc llevat del rengle de la buida, que quedava una mica oberta. Van plegar amb un pilar de cinc preciós, que van girar i que va demostrar que no guarda cap secret per als de camisa lila.

L'altra sorpresa del dia va ser la reaparició dels Castellers de Castelldefels, que enguany tornen a córrer per les places després d'uns anys de stand by. En la que ha de ser la segona actuació de la temporada, van atrevir-se amb els castells de la gamma alta de 6, però l'aposta va reeixir només a mitges. Van començar descarregant el 4de6a, que va pujar molt lent i contorsionat, amb una canalla encara molt inexperta i un tronc que li costa d’afermar-se. L'èxit els va animar a provar el 2de6 en segona ronda, però els mateixos errors d'abans, sumats a la indecisió de la canalla, va fer que l'haguessin de desmuntar. Certament, aquella torre feia patir, i van canviar-la per un 4de6 de mides també dolentes i amb un pom de dalt que semblava que no es formaria mai i que feia patir, també. Van acomiadar-se amb dos pilars de 4.

La Colla Jove de l'Hospitalet va completar un 2de6 no massa maco, seguit pel 3de6, que sí que estava maco, i va acabar amb el pilar de 5, que va costar però es va descarregar. Va pujar molt a poc a poc i amb símptomes de perill immediat; el treball herculi del segon i el terç va aconseguir dominar el pilar, que va ser celebrat amb molta efusivitat.

Els Matossers, per la seva banda, van clavar el 3de6, que en tot cas també va ser força lent, i un 3de6a perfecte. Van acomiadar-se amb un pilar de 4. Els Castellers de Sant Feliu, en moments molt difícils, van poder descarregar només el 3de6, amb molt de bellugueig. Van haver de desmuntar un intent de 4de6, i van acomiadar-se amb un pilar de 4.

Doncs així va passar una nova edició de la Trobada del Baix. Es pot considerar normal que la majoria de mitjans de comunicació no n'informin mai i silenciïn contínuament les colles petites, perquè sembla que a ningú no interessen els castells de 6. És possible. Però dissabte s'hi va poder veure de tot, des de la rivalitat sana entre Cornellà i Esplugues, a la reaparició de Castelldefels, i un bon grapat de castells emotius. Perquè tan emocionant pot ser contemplar la Colla Jove de l'Hospitalet suant per descarregar un castell límit per ells, el pilar de cinc, com qualsevol altre castell de qualsevol colla gran, les quals gaudeixen de propaganda gratuïta mentre que les altres, molt més necessitades de suport, tant institucional (que en el cas de Sant Feliu, per exemple, clama al cel) com mediàtic, són ignorades i menystingudes i abandonades a la seva sort.

Trobada del Baix 2008

Certament, ahir era la Trobada del Baix. I dic certament perquè altrament mentiria. És per tant cosa certa que ahir a la tarda, davant el casal d'avis (és impactant entrar al lavabo d'un casal d'avis i veure'ls tots com pixen), molt a prop de l'estació de tren de Sant Feliu, vem actuar. No podem dubtar-ne, com no dubtem que hi ha déu i que és català, o, si en dubtéssim, tant hi faria, perquè tant si hi ha déu, com si no, el cas és que tothom viu com si no hi fos però, el el fons, confiant que hi és, de manera que cada passa que es fa en aquesta vida està moguda per la força infosa per la creença que, el fet d'anar a alguna banda, té alguna mena de sentit. Perquè sinó no caminaríem i ens estimaríem més quedar-nos plantats com un arbre o quiets com una roca, esperant que un llamp ens partís o que una rierada ens arrossegués i ens esberlés. Doncs d'aquesta manera, ahir va haver-hi diada, i per bé que increïble, hi creiem, perquè déu és català i ahir estava al nostre costat, i vem celebrar-ho amb rius d'alcohol i tres castells espetegants com tres trons eixordadors i tres llamps enlluernadors. El castell de focs artificials que vem poder contemplar després de l'actuació era l'homenatge als nostres castells, com un regal de la ciutat de Sant Feliu, poble germà nostre, que va tornar a estar del nostre costat.

Després del proemi, que sembla un poema líric, comencem el poema èpic per cantar les nostres gestes titàniques. I així, en una actuació amb sis colles en què només es fan dues rondes més el pilar, sent els últims d'actuar, vem obrir plaça amb el 5de7. Qui m'ho havia de dir a mi, fa un any, que podria escriure tan aviat «vem obrir plaça amb el 5de7 que va anar de puta mare». Però, en efecte, vem obrir plaça amb el 5de7, que va anar de puta mare. Certament, però, si va anar de puta mare és perquè es va descarregar perquè, cal confessar-ho, no va estar tan de puta mare com el de Festa Major. El d'ahir es va haver de defensar sobretot a la descarregada, de mides estava estrany (la torre enganxada a la rengla i el pilar de la descarregada molt més alt que el de davant, el tres una mica deformat, l'acotxadora del dos mal posada), però, en tot cas, malgrat una estrebada forta amb dosos baixant, no va patir excessivament. Fins que no vaig veure els terços baixant no m'ho acabava de creure, i encara no m'ho acabo de creure ara, però és una realitat i prou que ho vem celebrar. Va ser una alegria immensa i és el premi de tants anys de feina feta «petit à petit», com diuen els gavatxos.

L'alegria, ho direm de passada, també va tenir el seu cantó macabre, ja que una mica abans els de Cornellà, colla més o menys rival, veïna d'Esplugues, i els millors de la Comarca, amb qui ens hi hem estat emmirallant amb enveja durant molts anys, havien provat el 5de7 però els havia caigut després de l'aleta. El segon de la descarregada de la torre del cinc estava molt mal lligat i va acabar cedint. Cal dir que eren poques camises per poder lligar el cinc, cosa que possiblement va decantar la balança vers el malaurat final. També cal dir que havien anunciat el 3de7 però que finalment van provar el 5. El cas és que, no podent-lo completar ells, i nosaltres sí, ens va omplir d'un orgull molt estrany en aquesta colla fins fa quatre dies, que és el que jo sempre dic i em prenen per idiota de vegades: i és que a tothom li agrada ser el millor, ni que sigui un sol dia, una tarda a Sant Feliu. També vull dir que els desitjo el millor a Cornellà i que, com és evident, nosaltres només hem fet tres castells de set i mig, i ells porten molts anys seguits fent-ne, i tot i que comencem a apropar-nos al seu nivell, seria il·lús suposar que ja l'hem superat. Però ara els liles ja tenen un rival que pot estar a la seva alçada, i segur que els anima a superar-se ells també, després d'alguns anys d'estancament.



En fi, en segona ronda Cornellà va descarregar, ara sí, el 3de7, sense més problemes que la buida un xic oberta. Nosaltres, tanmateix, anàvem al màxim, i vem descarregar el 4de7a. Que es diu molt ràpid, però que era un somni molts anys anhelat. Jo, cada dia que entrava a l'assaig, somniava amb el 4de7a. Cada cop que a plaça veia un 4de7a, hi veia el nostre. Quan els Arreplegats l'han descarregat algun cop, mai no pensava en Ganàpies, sinó en la meva única colla. El 4de7a, que era un mite perquè l'havíem descarregat el primer de desembre d'un hivern glaçat a Sant Feliu, la darrera actuació de la temporada, i que es va poder intentar perquè havien endarrerit la Trobada un parell de setmanes per circumstàncies que no fan al cas, aquest mite, deia, que presideix l'entrada al nostre local, que ens observava silent de feia molts anys, amb un somriure sardònic de peix que s'esmuny de les mans del pescador que frisa per atipar-se'n, aquest tauró de dues aletes amb quatre rengleres de dents esmolades, va caure finalment en les nostres xarxes. I n'hi va haver per tota la colla. I el mite va caure i es va fer realitat, i tothom s'abraçava i plorava i cridava i saltava. Perquè ahir vem tornar a fer història i es va demostrar que Festa Major no va ser una flor d'istiu, sinó que la feina feta «petit à petit» s'ha solidificat i està donant fruits madurs i ben sucosos. Gràcies a tothom, però per mi caldria fer un monument al Jaume, que segur que llegeix això i que ja sap com me l'admiro.

Doncs bé, el 4de7a, que va pujar al primer peu, va tenir unes mides una mica estranyes i es va anar rebregant a mesura que es bastia i es desbastia. La pinya va suar rius de suor per mantenir el tronc ben lligat. Cal reconèixer que la pinya ha millorat moltíssim aquests anys i ara fa goig entrar-hi i veure tothom més o menys concentrat i conscienciat del que està fent. Perquè ara la gent sembla que comença a saber què significa fer un 4de7a, i comença a mirar la resta del món casteller, i s'adona que en formem part i que hem d'estar-ne a l'alçada. I entre naps i cols, la pinya fa goig.

Quan l'enxaneta va coronar el pilar del 4a, l'estructura del 4 bellugava força però ja semblava feta, i tota l'atenció es va centrar en el pilar, que també va caldre lluitar fins la mort. Jo, de lateral del pilar, sentia tots els moviments del segon, en Jordi, que també suava rius de suor, i en algun moment jo pensava que ens la fotríem. Només desitjava que, si queia, ho fes després de sortir segons. Però va aguantar. Les mans del quatre van subjectar el pilar, i les meves, i abans de sortir en Jordi la gresca ja estava muntada.

I com que encara havíem d'enllestir la feina, de comiat vem descarregar el pilar de cinc, el tercer de la temporada i el segon descarregat. Va anar molt millor que el del 4de7a i va ser el final apoteòsic d'aquest dia èpic en què vem ser capaços, per primer cop en la nostra història, de descarregar dos castells de set i mig en una sola diada: el segon 5de7 de la nostra història, i el segon 4de7a de la nostra història. La temporada passada vem arribar al 97è castell de 7 descarregat; enguany ja en portem 24, és a dir, el 25%. Aquesta temporada és la millor de la nostra història des de tots els vessants, el social i el casteller. Calia fer la passa, i l'hem feta a consciència i amb fermesa.

Molt bé, deixo aquí la crònica per no estendre'm més. I perquè ara haig d'escriure la de Falques-La malla.

Trobada del Baix
Esplugues: 5de7, 4de7a, Pde5
Cornellà: 5de7c, 3de7, Pde5
Jove de L'Hospitalet: 2de6, 3de6, Pde5
Sant Feliu: 3de6, id4de6, Pde4
Matossers: 3de6, 3de6, Pde4
Castelldefels: 4de6a, id2de6, 4de6, 2Pde4

Editorial de la revista de castellers

Doncs finalment m'està sortint una revista improvitzada o improvisada pels Castellers d'Esplugues, perquè ja m'han aparegut vint-i-cinc articles i si volgués en podria fer una com cal, però com que no tenim diners perquè ens tenen a pa i aigua, el primer que he escrit ha estat l'editorial amb molta mala hòstia i que espero que superi totes les censures, i per això la poso aquí a prova, perquè així, si s'escau que la llegeixi el Conqueridor, em pugui dir alguna cosa, però jo no la tocaria. I sense més preàmbuls la copio tal com la tinc ja muntada a la maqueta de l'esmentada publicació.

Teniu a les mans un Peus Negres intempestiu, perquè com diria aquell, això «ara no toca», perquè com tothom sap la revista surt sempre per Nadal. Així, aquest Peus Negres extemporani, com aquelles consideracions nietzschianes, completament bèl·liques segons el seu Ecce Homo, cau ara com una tempesta de goig, gaubança i joiosa benanança per fer tronar i ploure i anunciar, com els genets bíblics, que som en una nova aurora en què hem esdevingut, finalment, colla de set i mig!
Aquest Peus Negres de setembre ve, per tant, a anunciar, com l’arcàngel Gabriel, la vinguda d’un nou Messies, anomenat 5de7, que ens ha de mostrar el camí del regne dels somnis aquells que tant hem somniat i que ara s’obren pas entre els núvols —i és per això que surem en un núvol. Celebrem amb aquest Peus Negres celebratiu l’alegria del 5de7, si algú encara segueix el fil de l’Editorial.
El Peus Negres celebratiu és un Peus Negres fotocopiat, perquè com sabeu els diners per socialitzar la cultura arriben amb comptagotes. Deia «l’homme le plus important de la terre après le Père Eternel», és a dir, Francesc Pujols, «el xofer de Déu» segons l’eminent Pompeu Fabra, que «cal propugnar per una elevació de la cultura general, sobretot de les masses, que faciliti els sentiments de tolerància i de respecte a les idees i a les persones» perquè «en l’escala de les valors humanes els graons més alts són els més lúcids, els més conscients, els més coratjosos i, entre ells, hi ha la cultura, que és no solament un triomf sobre la brutalitat primigènia i els instints animals, sinó la “presa de consciència” del que significa ser home, tant en les seves limitacions com en les seves possiblitats.» Perquè, si l’Estat espanyol i la Generalitat de Catalunya es caracteritzen per estar a la cua de l’OCDE en la despesa en cultura i ensenyament, segons un recent estudi de la Fundació Jaume Bofill, és evident que a nivell municipal el foment de la cultura està a la mateixa alçada. I així anem, amb revistes fotocopiades com si fóssim a la postguerra, cosa que és només la punta de l’iceberg de l’estat de les coses i que no tenim espai, ni és aquest el millor lloc, per exposar.
Per fortuna, i segons el mateix Francesc Pujols, hi ha gent, com en la nostra Colla, que són les «excepcions» «destinades a salvaguardar l’honor de la Humanitat i el seu futur, perquè es tradueixen en actes d’abnegació, de sacrifici i del més sublim desinterès», sense la qual cosa hauria estat impossible créixer com a grup solidari amb uns objectius comuns, com una petita societat. I si el socialisme fos alguna cosa més que una utopia o una etiqueta per anar pel món, jo crec que el nostre seria el millor exemple i prou perquè la Colla és manté al marge de la política i no ens estàvem referint a cap persona ni organització en particular, sinó que només aixecàvem castells de cabòries en general sense cap segona intenció.
Per acabar citarem la definició de Bellesa de Milà i Fontanals, en què es desenvolupa la ciència universal catalana fundada per Ramon Llull: «Bellesa és harmonia vivent». Perquè què és el nostre 5de7, sinó el millor exemple de la definició del vilafranquí? Doncs esperem que seguim portant la bellesa arreu, i visca els Castellers d’Esplugues.