Encara em passo per les diades universitàries i casualment durant aquest dijous i divendres eren les dels Ganàpies de la UAB i la dels AZU. La coincidència miraculosa en una mateixa setmana és una cosa extraordinària molt infreqüent que, fins on jo sé, no ha sigut, ni de bon tros, fortuïta, i que ha aixecat, en conseqüència, una certa polseguera que jo, molt assenyadament, em cuidaré prou de tornar a alçar.
El cas és que dijous, després d'una visita al centre de Barcelona, una ciutat contaminada, sorollosa i bruta, prenia el tren cap al Campus d'Excel·lència Internacional de la Universitat Autònoma de Barcelona, una universitat bastida durant el franquisme damunt unes terres ermes pantanoses voltades de polígons industrials i autopistes.
Quan arribava a la Plaça dita Cívica, els Ganàpies començaven el torneig de botifarra, però jo passava per la biblioteca i feia uns tràmits de final de carrera i tota la pesca. I a les dues ben tocades m'hi tornava a plantar, ja ben peixat, i em disposava a gaudir del primer tres de set descarregat d'aquesta colla d'eixelebrats. El tres va pujar amb força bones mides però, mentre es coronava, la rengla sembla que s'obria i tot el tres trontollava molt fins que no van baixar els dosos; tot plegat, però, sense gaire perill imminent: un tres vellejat i defensat en conseqüència, amb mides més que passables, el primer descarregat després de dos de carregats consecutius a la mateixa plaça els dos anys anteriors, uns anys en què havíem comptat amb la pinya dels Arreplegats que, enguany, en el mateix moment, estaven assajant a la no herba d'Empresarials el tres de vuit amb folre de l'endemà. Quan baixaven quarts i terços, el segon de la rengla es deixava anar i aplaudia com un boig, molt estil vallenc tot plegat.
A segona ronda els Ganàpies desmuntaven el quatre de set amb l'acotxadora ja col·locada; les mides es perdien ràpidament i la llenya es flairava imminent. En repetició hi tornaven i el descarregaven amb algun problema per dalt, em sembla recordar, força tancat i bellugat, però bé. I aleshores havia de fer cap a la feina.
Hi eren també els Xoriguers, que m'informaven que també estaven com emprenyats amb Ganàpies, no ho sé ben bé i callo, els quals feien castells de sis més o menys bé. Com que només érem dues colles que féssim castells allò que se'n pot dir normals —si és que això dels universitaris pot cosiderar-se dins de qualsevol concepte de normalitat—, la cosa feia força via. Ens acompanyaven també els Emboirats de Vic, que em diuen que no són tan esbojarrats com els que vaig conèixer quan era ganàpia actiu, els Passerells de Mataró, els Pataquers de la Rovira i Virgili i una mostra de Marracos, que tenien festa d'Agrònoms al vespre a Lleida.
Fotos de la diada de Ganàpies.
FESTA DE LA FIB - AZU
L'endemà, però, era el dia aquell que es veuen les grans baluernes i que criden castellers de totes les colles convencionals i no convencionals, etcètera. Jo ja he donat el meu parer per moltes bandes sobre el sistema d'engrescar la colla que tenen els Arreplegats, i també la meva retorta opinió sobre això de folrar el que no toca, i sé que tinc molt pocs partidaris i realment tant se me'n fot. Ara bé, si bé és cert que el sistema els ha anat funcionant molt bé als AZU, m'ha semblat percebre que aquest divendres eren menys camises (potser només percepció), amb menys caques seques (tot plegat molt subjectiu) i que, en general, han desvetllat menys expectatives que quan van anunciar el famós quatre de vuit sense folre. En fi, aquell dia potser em van convèncer d'alguna cosa, alguna cosa que ahir, per molt que haguessin fet l'aleta al tres amb folre, no haurien aconseguit fer-me creure.
En fi, m'estic embolicant i mesurant molt les paraules perquè si algun dels verds llegeix aquesta merda no em tiri els plats pel cap, tot i que em penso que no hi ha res a fer i que ja he parlat més del compte.
Els AZU començaven amb el quatre de set amb agulla, que es tancava molt per quarts i que jo realment veia perillar, però que van defensar força bé. Per alguna raó desconeguda per mi, l'enxaneta habitual dels pilars i de tot arreu no va fer d'enxaneta ni aquí ni al cinc de set de després. A segona ronda provaven el tres de de vuit amb folre, la gran baluerna del 2011. Al segon peu, pujava amb la rengla que s'anava obrint per baix, per l'encaix amb un folre que, què voleu que us digui, no acabava d'aturar el moviment. Semblava que es controlava el bellugueig, però en col·locar-se l'acotxadora i amb l'enxaneta habitual d'altres temporades per quints, el folre esdevenia flam, l'estructura es rebregava per tot arreu i es plegava en una llenya plàcida sense lesionats. Em deia el company d'Esplugues que havia petat per dalt, però després d'haver vist el vídeo que han penjat els verds, em refermo en la teoria que va ser conseqüència del folre i sobretot de la plena.
Després d'això, estabornits pel cop, seguien amb el tres de set i van acabar amb el cinc de set, que va ser una puta roca i en el qual es va estrenar la Cèlia, una altra cargolina que deixem anar pel món arreplegat i que ara ens farà patir cada cop que els verds aquests proposin la seva gran baluerna de torn.
Pel que m'han dit, van caure en el pilar de cinc, ja totalment desgastats per la batalla. Per la seva banda, els Ganàpies només feien el tres de sis, amb un sol cordó de pinya (a mi m'hi posaven de primeres laterals sense que hagi passat per l'assaig en tot l'any) i amb un cinc de cinc net i un altre castell net, un quatre de cinc em penso. Aquests dos dies he reviscut les pinyes desgavellades dels Ganàpies i les bogeries de l'estil d'orientar la rengla del tres amb l'únic criteri d'encarar-la al bar més proper —un bar que no tenia cervesa, per cert. Mentre els AZU feien el cinc de set, els quatre ganàpies que quedaven s'ho miraven a l'ombra de l'edifici de l'aulari. I és que, si dijous els verds no hi havien anat, els blaus semblava que divendres, pràcticament, no hi fossin. I m'estalvio l'opinió cap a un cantó i cap a un altre, perquè de fet estic fora de tot aquest xou i no en sé de la missa la meitat.
Hi havien també els Xoriguers, amb castells de sis, els Emboirats, els Passerells, els Marracos amb camisa, i crec que no hi eren els Pataquers. D'altra banda, feia força calor sota el sol, una calor que a la pinya era escanyant i que era culpa, invariablement, dels Arreplegats.
Jo havia estudiat en aquell aulari que feia ombra als quatre ganàpies, a l'esquerra del tot, on fan Telecos. M'hi vaig passejar un any, sense estudiar gens perquè no m'agradava gens el que feia i perquè no estava fet per mi. Si, per contra, m'hagués agradat, i si hagués conegut aleshores els castellers que volten pels campus de la Ciutat Comtal, m'hi podria haver ajuntat i ara, tot això, potser ho escriuria des de la perspectiva d'una caca seca. Però aquesta història possible em resulta impossible, i al capdavall l'única perspectiva que m'escau és la d'un ganapiot outsider i excèntric, que vénen a ser sinònims.
Fotos de la Festa de la FIB.
