Figueres és la vila amb la «fortalesa més gran d'Europa», el castell de Sant Ferran, mentre que els Castellers d'Esplugues som la colla que fa els castells més grans del món. Diuen també que Figueres alberga la paret més culpable del planeta, la del lleig Museu de l'Empordà, en el lloc on hi havia un edifici modernista enderrocat i un quadre d'Àngels Santos que «sembla pintat per un Hieronymus Bosch que hagués conegut l'obra de Giorgio de Chirico» i que ara està al Prado, em penso. He fet una mica de turisme literari via Els jugadors de Whist (les normes del whist són les de la botifarra) i m'he plantat a la plaça un quart d'hora abans, i he fet un cafè.
La cercavila ha arribat des de l'Escorxador a toc de tabals i ruflet de gralles i les colles han anat prenent posicions davant l'Ajuntament, al balcó del qual hi havia, per meravella de tothom, l'alcalde alcaldable, que com era de preveure ha marxat acabada la primera ronda després, però, que els Castellers de Figueres aturessin l'actuació per fer un pilar al balcó i estendre la bandera amb l'escut de la capital empordanesa. Ens ho miràvem els cargolins de cua d'ull i ho blasmàvem sense gaires miraments, malgrat que en això de llepar el cul als consistoris tothom tingui la llengua bruta. L'aturada, però, no ha obstat perquè féssim l'actuació més ràpida de la història: en poc més d'una hora, amb una llenya inclosa, hem enllestit les tres colles, i a quarts de tres ja havíem dinat.
Bé doncs, al principi de tot fou el pilar caminat de totes tres colles, i tots foren gaubats i les gralles sonaren bé i tothom en fou encara més gaubat. En aquest fragment de crònica havia inclòs unes consideracions sobre els músics, però crec que ja no cal dir res que no hagi estat dit ja en persona i reiterat fins a l'atipament existencial. En tot cas, hi tornarem.
Nosaltres érem els segons en l'ordre d'actuació; el programa era ambiciós tenint en compte l'alçada de la temporada on som i els cent quaranta quilòmetres de distància i tota la pesca. Començàvem amb el segon cinc de set de la temporada, que ha pujat molt ferm però una mica lent i, segons relaten els informadors, amb la torre separada del tres; l'enxaneta, a més, per problemes diguem-ne tècnics poc venir poc a assaig i el cas és que li ha costat déu i ajuda passar del pom del tres al de la torre. Això ha creat dubtes al cinc, que ha calgut defensar-lo una estona, i també ha precipitat uns moments de «dimensió desconeguda», allò que sembla que es fa una llosa de silenci sepulcral i no saps ben bé en quina realitat habites. Però, en ser descarregat el monstre, tothom ha estat fort gaubat i amb profús rigolatge.
A segona ronda era el torn del tres de set amb agulla, sembla que també el segon de l'any, i sembla que en aquesta ocasió la pinya estava força desmanegada i el baix de l'agulla molt descentrat i girat. Tot plegat ha fet que anés una mica bellugat, però res de l'altre món, mentre que el segon havia de corregir la seva posició per encarar-se a la rengla, i apa.
Per acabar, el 4de7a, que ha anat molt millor de mides i tempo que els anteriors, malgrat que a la meva posició un dels baixos del quatre semblava que s'enfonsava (tot i que ell ho negava) i em feia parar menys atenció de la necessària al pilar del mig. I tot plegat, de puta mare.
De puta mare, doncs: avui no estàvem a la zona tradicional però hem tornat a deixar la imatge de la colla molt bé i molt potent lluny de casa i tota la pesca, i ara aquí feia unes altres consideracions sobre la feina dels últims cinc o sis anys i tot això però suposo que no cal perquè és vox populi. En fi, fèiem un vano de cinc per plegar, que fèiem saludar i tot, una floritura que sempre em fa una mica de por perquè sempre em sembla que tenim poca pinya i que el pilar es pot trencar en qualsevol moment, però no, fet amb molta tranquil·litat.
Per la seva banda, els Castellers de Figueres descarregaven amb moltíssima facilitat el tres i quatre de set, amb el pare de la Sílvia de cap d'una colla que respecte l'any passat trobo que han millorat molt substancialment. Demanant-ne el secret, m'han contestat que és a causa «del treball i més treball» o una cosa per l'estil. En el seu programa entrava també el 4de7a si els dos primers anaven bé, i com que han anat impecables finalment el tercer castell de set ha caigut. Segons la meva dissortada memòria recorda, el quatre va anar prenent mides estranyes per dalt, però una terça la va perdre del tot i va intentar aguantar totalment ajupida fins que no va poder més i va saltar pels aires, cap a dins del castell; els quarts i la resta, doncs, queia a plom sobre la pinya, malgrat que no hi va haver gaires contusions, i malgrat que el meu pare va rebre, per un sol dia que ve a fer castells: no sap ensumar-se quan hi pot haver perill de llenya i per tant no es protegeix més en aquesta mena de circumstàncies. També val a dir que ni l'Andro ni el Quique van rebre; el seu imant de llenyes ha fallat per primer cop. En repetició feien el pilar de cinc com un castell normal, i jo diria que a pilars repetien el pilar de cinc, però potser van fer-ne un de quatre.
Finalment, els Xics de Granollers descarregaven 2de6, 4de7, 5de6 i Pde5, i sembla que van a poc a poc renovant troncs i pom de dalt i que, al final de temporada, tornaran a fer el quatre de vuit, cosa que a la nostra colla, comentant-ho, tocava una mica la polla, i ens esperonava una mica més a intentar-ho. Des de Xics em deien que anem molt bé i que hem de provar-lo aquest any per collons, i sembla que ja tenim el destí escrit, que ens perseguirà com a les tragèdies gregues.
En fi, divendres a l'assaig havíem fet el quatre de set net fins a dosos i amb acotxador i enxaneta pujant per terços o quarts, i si seguim així segur que ho farem. I aquí havia escrit unes consideracions més o menys tendres i engrescadores, però no és el cas de publicar-les. Vam tornar a Esplugues després de dinar mongetes amb botifarra al pàrquing d'un Mercadona de Figueres (la plaça porxada devia ser impossible), vem fer el cafè, l'autocar ens va portar a la Closca pel camí més llarg que va trobar mentre la canalla cantava «Som els Cargolins, i farem el quatre de vuit!», vem veure el vídeo dels castells... Un vídeo fet amb la càmera de la tele d'Esplugues, el programa va engegant i s'emetrà a final de mes.
I a tot això, ni estudio ni estudiaré mai, i ja veurem si acabaré la carrera.
Fotos.
