Els dies són molt cansats i prosaics i ara és quan, potser, tocaria llegir, d'això, diguem-ne, poesia —ja ha passat el mot.
Demà plourà. Esperem que serà TT.
En termes de lletres, vaig llegir Llibertat! de Rusiñol. En termes de teatre d'idees, Rusiñol fa la pinta d'un Ibsen d'espardenya un pèl desfasat. Una mena de reciclatge del Modernisme passat pel públic ampli. Pel que en sé, Rusiñol era especialista a crear polseguera, però en un país d'espardenya com Catalunya, això era molt fàcil. Encara deu ser fàcil, però ara hi ha molts enfants terribles i en aquest món de discordances i contradiccions contínues, ja no se sap ben bé contra què apuntar. Contra tot? Ja està tot massa vist.
A Llibertat!, la idea principal és atacar el fals progressisme de principis de segle XX. És un fet fefaent que la retòrica de les llibertats i la república no era més que mera retòrica en general. Llibertat! m'ha recordat, també indefectiblement, a Un enemic del poble. És pràcticament el mateix esquema; els falsos progressistes, les forces fàctiques i l'stablishment caciquil d'un poble provincià que, quan de debò han de demostrar que creuen en allò que prediquen, l'únic que demostren és la seva hipocresia. Hi ha hipòcrites que ho són només per gregarisme, per manca de força de voluntat o de conviccions fermes i veritables. Els veritables fills de puta són els qui s'omplen de boca de democràcia i llibertat quan l'únic que volen és ocupar el poder, manipular i seguir remenant les cireres.
Hi ha el cas a part de la noia de qui el negre s'enamora. Ella tampoc no és capaç de superar els prejudicis atàvics ni l'entorn social i acaba actuant com tota la resta. És un Vergés, en retòrica de Puig i Ferreter a Aigües encantades.
Hi ha també el veritable llibertari, un solitari de l'estil de «l'home més fort és l'home més sol». És l'únic que defensa de debò el negre. I el negre és també l'únic que creu en la llibertat, també comminat per les circumstàncies personals, però sigui pel que sigui, l'únic que hi creu.
Fet el quadre ràpid de l'obra, podem projectar-lo a la societat actual. Jo, el que acostumo a fer, és projectar-ho sobre mi mateix. Qui sóc jo? Sempre m'he considerat una mena de Vergés. El meu problema principal és que, d'una banda, sóc incapaç de comprendre tota la problemàtica de conjunt. Vaig estudiar Polítiques, en bona mesura, per treure'n una mica l'entrellat, però només em va servir per veure que el problema és inabastable, des de posicions purament economicistes, fins a les solucions utòpiques de tota mena que hi ha pel món de les idees. El fet d'estudiar Literatura actual m'ha fet esllavissar cap a solucions, entre d'altres, més sociològiques, que han enriquit i embarbussat molt més el problema.
Per això, em plantejo ara la llibertat! a la meva existència i no hi veig cap més solució que la purament esteticista-decadentista-simbolista: l'aïllament, la no actuació o la intervenció mínima en el meu entorn més immediat, sense ínfules de canviar res. D'altra banda, el segon problema que veig és que no tinc força per canviar res perquè sóc allò que hom anomena pusil·lànime o algú que es deixa arrossegar pel corrent, tot i que miri d'anar a contracorrent. À vau-l'eau o À rebours, acabo En rade i no hi puc fer més.
