A l'autocar, un insecte va empastifar de groc el vidre. Coloraines cridaneres i escorxador, era cap on anàvem.
Mentrestant, la gent mirava de fer la becaina. Jo llegia en veu alta bells rims de vetusta magnificència:
En nom d'en Barri te diray
un beyl dictat, et retrayrai
feyts aperts de castelieria
et d'una franca companyia
che volen far los casteliers
d'Splugues, bons guerriers
che volgron per lo món anar
et lo carro gros conquistar.
Llegia per la meva finestra que entràvem a Tarragona, «patrimoni mundial». Hi anàvem a fer Patrimoni de la Humanitat a una plaça de braus. La plaça, un cop a dins, em va semblar que combinava la cúpula moderneta amb els interiors vells, escrostonats i plens de pols.
Les colles ens aplegàvem en dos llocs diferents per entrar-hi en cercavila, que com acostuma a passar era lenta i sense gaire solta. Anàvem penúltims just davant de Sant Cugat, que feien un concert de gralles força engrescador.
Els segurates ens escorcollaven les bosses no fos cas que hi entréssim bengales o ampolles de whisky. Jo hi vaig colar una llauna de cervesa. Ens posàvem en un racó de la plaça entre Bordegassos i Gausacs i, en ronda conjunta, enfilàvem el 4de8, el nostre segon intent de la història després d'haver-lo descarregat a Festa Major fa dues setmanes.
Em posava en el meu lloc a l'agulla i es tancava amb força concentració la pinya, tot i algun crit del Rai i alguna brometa estúpida. El 4 s'enfilava força ben quadrat, però a mesura que s'anaven muntant pisos es remenava més l'estructura. De cop i volta la plaça de braus era una olla de grills: moltes gralles sonant alhora (nou colles fent castells ensems), el públic (que no era gaire nombrós, estava mig buida la plaça) cridant, i la cúpula fent resonància cap a la sorra. A la pinya no sentíem (o «escoltàvem», com diu tothom a la Colla, que parlen el català amb el cul) el Lluís, que veient que la cosa anava de mal borràs el feia baixar. Però la canalla no el sentia (o escoltava, jo ja no ho sé) i el Lluís, impotent, mirava de dir-los amb gestos «avall». Finalment van adonar-se'n, però amb dubtes, amb l'acotxadora que seguia pujant fins que no va acabar de veure-ho. El cas és que tot plegat contribuïa a esvalotar el tronc, que es deformava molt ràpidament i queia.
De fora, em deien que els dubtes de canalla havien estat decisius. Parlant amb el Lluís, trobo que l'explicació és la del paràgraf de dalt. Jo vaig sentir que començava a tremolar força aviat, a partir de terços, agreujant-se progressivament, però amb una mica de calma es podria haver fet tranquil·lament. El cas és que la rebrincada (o com se digui) amb dosos col·locats va ser mortal. En Jaume I m'ha dit si fa no fa això, també, posant èmfasi en el factor sobtat de la regirada. La Mar Gual, de crossa, m'explicava que havia sentit el seu segon bellugar-se tota l'estona.
L'altre corrent d'interpretació incideix més en factors externs i el refilava la Marta en qualitat de portaveu oficial. El titular és «Hem pecat de novatos» i segueix així: «Desconeixíem l'ambient i què ens hi trobaríem; hem començat de 4de8 amb un pet al cul amb tot el xivarri de la plaça; a més a més, els Gausacs no ens han pogut fer tanta pinya com ens hauria agradat. Amb més seny o experiència, hauríem hagut de tirar-lo en segona ronda». No vam poder fer-hi la nostra, el Concurs se'ns va empassar, rubricava la Marta.
Aquesta explicació entronca, al meu parer, amb els arguments concrets en contra del Concurs, que es desprenen, tal com jo ho veig, del model «espectacle» de l'esdeveniment que vaig resumir en l'article de Xarxa Notícies i en alguns posts del blog.
Aquests arguments típics són: les rondes conjuntes no tenen cap mena de respecte pels castells que s'hi fan, que sovint són el sostre màxim de les colles que els intenten. Alhora, diverses colles poden estar mirant d'igualar o millorar la seva millor actuació històrica, fita que passa inadvertida entre el marasme o el maremàgnum o el cafarnaüm de la plaça de braus. És impossible, de la plaça estant, observar tots els castells de la ronda conjunta: mires a dreta i esquerra i no pots gaudir de cap dels castells, perquè va tot a corre-cuita. Aquest argument és molt conegut però sembla que alguns van descobrir-lo ahir.
L'altre, el de l'enrenou, que no saps quina aleta estan tocant les gralles, es desprèn automàticament del mateix tema. Hi ha la cosa de les pinyes de Gausacs, que en principi ens haurien d'haver ajudat, així com nosaltres ens vem posar en massa almenys en el primer 2de8f verd. Vaig sentir que no ens van poder fer més pinya perquè estaven muntant la seva soca. El cas és que un dels arguments molt típics, «les dificultats o reticències per fer-se pinya mútuament», en el nostre cas, va quedar totalment confirmat. Nosaltres dúiem prou pinya per als nostres castells, però no estem en disposició, segurament, de provar un 4de8 sense que les altres colles ens ajudin amb una mica de ganes. O potser sí, no ho sé.
Teníem la sensació prèvia que potser la jornada de dissabte podia assemblar-se al ConcurSet de Torredembarra. Jo si més no en tenia l'esperança. Però res: va ser exactament igual que el Concurs de diumenge, al qual només hi he anat una vegada i que ja vaig veure què era. Jo crec que la nostra colla no està gens còmoda en aquesta mena de merdes. Després de l'experiència, si ja era antiConcurs, ara ho sóc encara més.
Però si tot hagués anat bé, si haguéssim descarregat amb una mica més de sort o de tranquil·litat el 4de8, segurament tot plegat es veuria diferent. Jo seguiria sent antiConcurs, però és probable que tothom n'estigués molt content. Jo seguiria pensant el mateix, amb algun matís. El que dic ara és que si demà es tornés a fer el Concurs, em passaria pel folre del 2de8 la solidaritat amb la Colla i no hi aniria.
I aquesta ha estat la diatriba contra el Concurs. Ara segueixo la crònica.
El Gausacs actuaven en solitari per alçar el 2de8f. Tenien una soca molt poblada i jo em posava al darrer cordó donant pit, amb un ull posat en el castell, que s'enfilava força ferm amb algun tremolí controlat; tamateix, sembla que la canalla el va fer baixar. Els santcugatencs el desmuntaven amb força mala hòstia.
Aleshores començava la segona tongada de la primera ronda (en diuen «cicle» amb terminologia absurda de tecnicisme Termcat). M'hi passejava amb la llibreta i la càmera de retratar. Mentre Tirallongues descarregava un tremolós 5de7, a la Jove de Sitges se li despenjava la canalla del 7de7 quan anaven a fer la segona aleta. No vaig adonar-me exactament què havia passat a Sitges, m'ho va explicar després en Raimon (diria que es diu així, ara dubto); en aquell moment, vaig mirar cap a dos 7de7 més de colors diversos que es bastien a l'altra banda de la plaça. Vaig fixar-me en el 4de8 dels Marrecs, però de cop i volta un dels 7de7 es desmuntava. Quina colla era? Impossible de recordar, hauria de repassar els resultats [ara comprovo que era Badalona]. Semblava que l'enxaneta de Salt volia fer baixar el carro gros, tot i que va fer-hi l'aleta. Tanmateix, els dubtes de tot plegat van fer que el 4 s'esberlés per quarts. Mentrestant, fet un embolic, sense tenir clar quin castell era de qui ni ben bé si era un tres o un quatre, o un cinc o un set, els Bordegassos queien de 3de8, sembla ser que també després de dubtes de canalla, i després d'haver-lo carregat.
Començava la segona ronda amb l'atabalamenta lògica de tot aquest despropòsit. El cop del 4 ens havia estabornit i, com sabria més tard, es refusava de repetir-lo bàsicament per no forçar la canalla i per acabar de pair la vetllada. El pitjor que ens podria passar és que agafin por al quatre i que la Colla es frustri i comencem a veure-hi fantasmes. Vem muntar la pinya del 7de7 dues o tres vegades, mentre l'speaker repassava classificacions, punts i tota la puta merda. Els locutors solen ser força mal vistos en una actuació castellera i, si a més a més, han de parlar de punts i subnormalitats d'aquestes, ja és per tret al clatell. Els Gausacs celebraven la seva darrera posició com uns bojos.
En fi, diguem que a la tercera la pinya es va tancar i en l'enrenou habitual es va anar enfilant el castell. El 7 no m'agrada gaire, tot i que sembla que hagi estat el Concurs d'aquesta construcció. Deien que no n'havia caigut mai cap, però ahir algun va quedar en intent. Vaig mirar amunt com vaig poder i el vaig veure molt parat en tot moment. Entre la primera aleta i la segona, vaig sentir tres tocs d'aleta; problemes del rebombori a plaça. A la merda.
Ni idea què havien fet les colles en ronda conjunta. En solitari els Xicots descarregaven eufòrics un 3de8 força rodonet i ben parat. I vaig anar a fer la birra mentre seguien els castells enmig de l'enrenou habitual. Vaig veure el 3de8 de Gausacs, que semblava força segur però un pèl desfigurat, i que la canalla feia baixar. El desmuntaven molt emprenyats. Pel camí em trobava el Pau de Moixis, que m'explicava que ja havien descarregat el 4de8 i el 2de7, els malparits. Això em feia pensar que potser els Cargolins no estem fets per aquestes merdes, però que a la majoria de colles sembla que els va bé: moltes hi van fer la seva millor actuació o la van igualar. Potser només va ser mala sort en el nostre cas.
Mentre xerrava amb graciencs, que em deien que diumenge volien provar el 3de9f (l'han desmuntat dues vegades) una colla de color vermell tirava el 4de8. Hi vaig anar volant perquè m'havia dit el Ferran Tabaler que eren els Minyons de l'Arboç. Vaig anar-hi rabent, però eren els del Vendrell, com també va adonar-se la Júlia, que me la vaig trobar al costat. Els arbocencs estaven al costat desmuntant el 5de7, com es veu en aquesta foto horrible:
Les cerveses valien «dues enxanetes», que era la moneda del Concurs. Vaig poder pujar a la graderia amb l'acreditació de Quarta Ronda i vaig passar per la zona de premsa. Pel camí vaig trobar-me aquest cartell, força interessant:
Des de dalt es veien bé els castells, però una mica lluny. Vaig veure algun intent de 2de8f, però no em va quedar clar res [devia ser el de Xicots, que el van carregar]. Vaig baixar i vaig patir la síndrome d'Stendhal castellera, com abans, amb molts intents alhora. A peu de plaça, vaig mirar cap al 2de7 de Sitges, que van coronar amb dubtes però que van poder descarregar.
A davant, un 5de7 de l'Arboç, que ara descarregaven, i un 9de7 de Sagals, que és un castell semblant al 7de7 però que m'agrada una mica més. Els Moixis el van fer ahir amb una sola enxaneta, que és com s'hauria de fer. Els Margeners feien l'aleta al tres de set per sota en un racó, per fixar-me en acabat en un 2de7 groc que devia ser de Badalona. Una colla blava, suposo que els Nois de la Torre, queien de 3de7s, mentre els Bordes completaven un robust 4de8. Els Tirallongues descarregaven el 4de7a amb el pilar brandant i aleshores, com abans, sense haver pogut gaudir de cap castell ni haver-lo pogut veure amb tranquil·litat ni paint-lo, anunciaven el 2de8f del Vendrell.
Des de dalt de tot, esperant que els Nens muntessin la soca, em lliurava a pensaments sobre quina posició devíem tenir nosaltres al Concurs i calculava que si fa no fa la quinzena, per darrere de colles que en principi estan per sota nostre en nivell casteller, cosa que em feina una mica de ràbia. Amb la tongada d'intents desmuntats i llenyes, i amb la nostra patacada de 4de8, pensava que una plaça de braus és, al cap i a la fi, una forma sofisticada d'escorxador.
Els Nens van descarregar un 2de8f que em va semblar molt segur des de les alçades, però amb la llunyania no vaig poder veure gaire alguna sotragada que potser va ser el motiu que un sector del públic esgaripés un xiscle d'esglai.
Així, em tornava a lliurar a pensaments sobre els rànquings. Suposava que Xicots, Bordes i Nens devien ser els tres primers, mentre que Sant Cugat, que els tenia a la meva llista de favorits, encara no havien sumat punts (segurament m'equivoco perquè ja devien haver fet el 4de8, que no havíem vist perquè coincidíem en rondes conjuntes). Així, a l'estil de Rac1, em deia «Gausacs, decebedors; Cargolins, desastrós». Però encara quedava cera per cremar. Quan baixava cap a l'arena, l'speaker confirmava les meves impressions sobre la classificació.
I amb això ja començàvem la quarta ronda, amb un 4de7a sense gaire més història. Al principi semblava obert, però després es va tancar molt i estàvem enclastats completament.
Vaig sortir esperitat a veure el 4de8 de Minyons de l'Arboç, molt rebregat, que es va desmuntar. Veia de trascantó que Sitges descarregava el 7de7 mentre els Micacos feien el seu 5. I els Gausacs tornaven a muntar el 2de8f, que vaig mirar des de dalt de tot. Semblava que a la descarregada per segons o terços la cosa perdia una mica les mides, però es va defensar bé i van descarregar-la completament eufòrics. Abans de l'aleta, va semblar que l'enxaneta havia dubtat un moment. En baixar a l'arena vaig creuar-me amb el Bardaler, que plorava com una magdalena.
En ronda de millora només van fer tres colles castells de forma conjunta (l'Arboç, Nois i Badalona). Aleshores les colles de dalt de tot havien de jugar-se les primeres posicions. Els Xicots van carregar un 2de8f que va començar a brandar força i que a la descarregada va petar pel mig.
Ara, amb una mica més de repòs, recordo que ja havien carregat el 2de8f dues rondes abans. Això de poder repetir castells carregats amb anterioritat és una novetat que a mi m'ho desballesta tot. Per la seva banda, els Gausacs provaven el 3de8, que va pujar molt lent i que semblava que podrien descarregar, però que finalment, potser per nervis o per cansament, va acabar trencant-se per terços o quarts quan ja semblava que havia passat el pitjor. Sentia algun gausac planyent-se que «ja el teníem».
Es posaven primers, d'aquesta manera, els santcugatencs. Tot es decidiria amb el 3de8 de Bordes, l'últim castell de la jornada. Els vilanovins van descarregar-lo amb una seguretat magistral, fent-se amb la primera posició, per tant. En aquest cas, també el repetien després d'haver-lo carregat abans. Meravelles del Concurs. Ara només faltarà que es posi de moda això a plaça.
Plegàvem totes les colles amb pilars de cinc i cap a casa. De camí cap a l'autocar passàvem per una necròpoli paleocristiana, amb les tombes al ras enmig de la nit. I és que vaig sortir amb la sensació d'haver vist força patacades i el cementiri era el comiat que més s'hi adeia. El Rai, amb l'orella sagnant, ferida de guerra al coliseu de Tarraco, ha quedat molt afavorit també en aquesta foto.
A la Closca sopàvem tots plegats, els que hi érem, i comentàvem el Concurs. En general, vaig detectar moltes més reticències contra el Concurs que abans d'anar-hi. Vaig estar-m'hi fins que me'n van fer fora, i anava a dormir a les quatre. Posava a carregar la bateria de la càmera i la del mòbil per tornar-hi avui, tot i que em feia molta mandra. Dissortadament, vaig oblidar de posar el despertador i quan m'he llevat, a les 9, ja era massa tard per baixar a la TAP. He dormit una estona més fins a les 10 llargues i he seguit el Concurs per internet. Em quedo amb la segona posició de la Joves i el seu 5de9f espectacular, i amb el 2de8 i el 4de9 nets de Vilafranca. Són molt bons, malgrat que tinguin una forma de fer tan estúpida.
A la Closca parlàvem dels avantatges que ens pot haver reportat el fet d'anar al Concurs, a banda de tota la merda. El primer, és que hem pogut tornar a provar el 4de8, malgrat el resultat. El segon, que hi hem dut més de dues-centes persones i el nostre nom ha sonat pels mitjans i per la xarxa. Hem fet més massa social. El tercer, que ens hem relacionat amb la resta de món casteller, en un ambient que si bé és de pur concurs, és molt humà en la relació directa amb els castellers de base. Així, es pot dir que, com a quart avantatge, hem madurat una mica més com a colla, des del fet d'aprendre a afrontar un concurs, a tot el procés per anar-hi i les reflexions en tornar-ne. D'acord, segurament, amb tot, ha estat més positiu que no pas negatiu; però, així i tot, per a mi, en un nivell de «filosofia» i d'aspectes concrets, no m'ha agradat gens i no hi tornaria.
Ja en tornarem a parlar d'aquí un any i mig.
I res, fotos i fotos.
