Ahir va ser un dia, possiblement, nefast.
Vem anar a Salt, Girona, al torneig de futbol intercasteller, un esdeveniment etilicoesportiu que organitza una colla castellera diferent cada any. Ens llevàvem amb Esplugues nevada i preníem l'autopista amunt fins que sortia el sol i feia un clima agradable a Salt.
Un cop instal·lats mínimament al camp, el primer que vem fer va ser anar a comprar cerveses: 48 llaunes en dues bosses isotèrmiques amb glaçons. Jo ja sabia que a la nit estaria fet una merda, però amb tot cap a quarts de tres ja n'havia begut sis o set.
El segon partit va ser contra els Borinots. S'havia mig despenjat l'estelada que havia posat rere la porteria; anant-la a recol·locar una pilotada de rebot dels santsencs em va partit les ulleres per la meitat. Sort que en duia les de recanvi, que havia pres per si de cas: en dies de voràgine alcohòlica mai no saps què pot passar. Fins al moment encara no havia tingut temps de beure gaire (n'havia begut tres), però és evident que amb més reflexos segurament podria haver evitat que l'hòstia fos tan forta.
Vaig menjar l'entrepà cap a les 3 mentre els de Cornellà es barallaven amb els Borinots (un de Sants va fotre una plantofada a la cara a un de Cornellà) i a la fi vem baixar cap al poliesportiu on dormiríem. Havíem quedat empatats a punts amb Sants, primers de grup, que tenien millor gol average; ens classificàvem com a segons i jugàvem contra Berga, que eren bons i ens van guanyar 3 a 0.
A aquelles alçades ja començava a anar perdut. En algun moment vaig sortir a fer un riu; ja era fosc, però un segurata em va veure i em va dir que em posaria una multa de 800 euros, que ja veurem perquè no m'ha donat cap resguard de res. Aleshores, després de perdre el temps amb aquell imbècil, vaig adonar-me que estava a la deriva de la nit, naufragat, derelicte. Vaig mirar al voltant i vaig fer memòria d'on tenia la motxilla; vaig anar amunt i avall fins que a la fi la vaig trobar. Després vaig mirar d'entrar al poliesportiu. En algun moment vaig jeure en un pàrking i vaig fer un clucull. En fi, vaig retrobar el poliesportiu i vaig sentir-me molt estrany: alguns havien desaparegut, d'altres no s'havien bellugat gens i semblava que l'hora o dues hores que havia estat a la deriva no haguessin transcorregut mai. Vaig observar que hi havia un moviment de deserció imminent i vaig veure que no fotia absolutament res a Salt, que estava ofegant-me en la nit gebrada i que si seguia enfonsant-m'hi podia acabar molt malament. Em trobava realment naufragat de totes totes, agafat a una fusta esperant que la següent onada acabés de sepultar-me. O sigui que vaig pujar al cotxe i vaig marxar de Salt.
Què, gran crònica de l'Intercasteller, oi? Podria explicar una mica com vaig viure el que vaig veure, però passo. Només sé que vaig tenir el que normalment s'anomena "nàusea", la desesperació existencial sobtada en la versió de lucidesa alcohòlica en què tot és negre, tot és solitud i tot és absurd, un moment en què els fets es presenten diàfanament inconnexos, com una successió d'instants presents sense passat i sense futur, sense res que els justifiqui, sense res que redimeixi l'existència i faci que valgui la pena: tot el que podria redimir-la s'esvaneix, s'esboira, s'envola, s'enfuig i només quedo jo amb la meva estòlida absurditat.
Vaig pujar al cotxe i vaig mirar per la finestra com travessàvem rabents la nit fins a Esplugues. Vaig dir adéu a Girona i vaig dir adéu als qui m'havien portat a la Closca, i vaig dir adéu a la Closca i vaig pujar a casa, i vaig decidir que aniria a veure el Barça a l'Avenç amb una o dues o tres mitjanes.
