Pau Vallvé

Foto de Ruben Wagensberg: http://instagram.com/wagens

Sona l'Adéu-siau del disc del Pau Vallvé ara mateix mentre recordo les sensacions del concert íntim que ens va oferir ahir a quaranta privilegiats, més algun amic i familiar, a l'estudi gracienc de Conrad Roset. Era un concert a pèl, sense micros ni altaveus, sense banda, ell tot sol amb la guitarra i el públic assegut per terra en semicercle al parquet de l'estudi amb una Moritz per cap. Devien ser gairebé les nou del vespre quan es va fer la penombra a l'habitació i va començar a cantar el Vallvé, que encara no havia vist en directe i que fer-ho d'aquesta manera és posar el llistó molt alt.

Em va semblar que dominava bé la situació; em semblava, en tot cas, una mica intimidat per l'escenari, tot i que jo, com a espectador, també ho estava una mica: assegut a un metre dels seus peus, davant per davant, el veies com sentia cada cançó, l'expressió de la cara quan aclucava els ulls i cantava les bagatel·les de les cançons. Va aconseguir, des del primer moment, que la música m'atrapés i que jo pogués passejar per les cançons, bressat en les melodies de bracet amb les lletres, envolant-me de les valls de la sòrdida Barcelona als cims dels paisatges del Vallvé.

Sí, m'ho vaig passar molt bé, amb una connexió que en directe feia molt de temps que no experimentava. Va tocar també algun tema del disc anterior, 2010, que no he escoltat gaire: el De bosc m'ha atrapat des de fa uns quatre mesos i ara, amb el disc acabat de comprar, no sé si en podré sortir. Per alguna raó aquest disc ha connectat amb mi des del primer instant (des que vaig escoltar per primera vegada Vaga general al Nadal, que es reprodueix mentre escric això), i ahir em vaig trobar amb la mena d'intensa alegria tristoia que m'inspira aquest disc, com les cançons El temps posa les coses al seu lloc o el Tots som molt millors, unes sensacions que em desperten altres grups molt diferents i alguns llibres i algunes situacions, com ara alguns moments a castells, per exemple, però que amb el Pau Vallvé té un accent especial i únic. Em repeteixo: m'ho vaig passar molt bé, ahir.

El públic estava força entregat; jo no sóc gaire de cantar ni de picar de mans a la cuixa i el pit, com ens feia fer. De vegades era com un aplec xirucaire, amb el cap tocant la guitarra cançons per a la canalla. Veia el Pau Vallvé que semblava veritablement emocionat en alguna ocasió per la resposta del públic, em va semblar que ell també connectava amb nosaltres i que l'experiència era recíproca. No ho sé. En tot cas, en una de les cançons que més m'agrada, que ara no sé quina era, quan m'estava deixant engolir per la música, va aturar-se de cantar per fer-nos fer una d'aquestes coses de cau, que em va tallar una mica el rotllo. Però fora d'això, vaig gaudir com un mico filós, ahir.

Veure el Vallvé cantant a pèl un disc que em sembla que és prou despullat, en el sentit que s'hi despulla i que és molt sincer, fa que, fins i tot quan està afinant la guitarra entre cançó i cançó, o quan toca malament una nota i fa una ganyota amb mig somriure, t'hi entreguis a totes, és com deixar-se caure i que la seva xarxa et protegeixi. Feia molt de temps que no m'ho passava tan bé. Vaig estar taral·lejant les dues darreres cançons del concert, que són també les del disc, fins molta estona més tard, al local dels castellers a les 4 i escaig, ja bastant torrat de cerveses. No ho sé, segurament té coses millorables, el Vallvé, i no és el millor del món i jo què sé, però si més no a mi m'encanta.

Per cert, a la Closca, abans de tancar, vem fer aquesta collonada: